Joan Roma

ELS BENEFICIS DE LA LLEI DE MEMÒRIA HISTÒRICA. Han passat molts anys, massa anys per recuperar una part del nostre passat. No entenc la lentitud en retirar símbols ni a donar compte de les barbaritats de la guerra civil, però sobretot d’una llarga postguerra de la qual en teníem poc detalls concrets, encara que l’haguéssim viscut en part. El secretisme i la propaganda havien esborrat bona part de la realitat. Si un mèrit ha tingut la redacció, debat i votació de la llei, ha estat recuperar bona part de la memòria perduda i/o amagada. Tot i haver llegit força, puc assegurar que ni de bon tros tenia coneixement de les xifres reals, de la repressió interna i les xifres de fugides per salvar les vides. Si algú tenia dubtes sobre la brutalitat de la dictadura, ara ja no en pot tenir. Té al seu abast un munt de llibres, articles, documentals i filmografia que expliquen i detallen els moviments previs i la preparació de la revolta militar, que donà pas a la guerra civil. Brutalitat extrema per a sufocar qualsevol resistència interna. Però no en tingueren prou en rebel·lar-se contra el govern legítim de la República. Varen imposar la llei del terror per garantir el domini territorial i social. I qualsevol excusa, qualsevol moviment podia ser sospitós d’anar contra aquella voluntat. El càstig havia de ser immediat i exemplificant. Els qui podíem veure aquests fets llunyans i força desdibuixats, els hem pogut rememorar i ampliar de la mà d’un munt d’iniciatives que han acompanyat l’aprovació de la Llei. Ha arribat tard, però ha valgut la pena. S’ha aconseguit modificar moltes imatges i visions esbiaixades o directament falsejades de molts fets històrics. S’ha posat sobre la taula esdeveniments i fets que eren molt poc coneguts i sobretot s’han donat xifres que amplien notablement les que teníem a la memòria individual. La guerra va ser llarga i mortífera, però així son la majoria de les guerres. El que ja no té cap justificació és la continuïtat de les persecucions i execucions, anys després. Fins i tot, molts anys després, sota qualsevol excusa de posar en perill la seguretat de l’Estat, o de qualsevol de les seves institucions. En una dictadura ningú té drets garantits ni protecció d’institucions. Totes estan al servei del dictador i en totes hi ha gent de la seva confiança. Cap novetat, però de cara a les passades, presents i futures generacions, ha de quedar clar el què fou la dictadura i les dimensions reals del que va suposar per al país i la seva gent. Puc assegurar que s’han produït canvis substancials en la percepció de la dictadura, després de les campanyes dutes a terme per entitats, partits, mitjans de comunicació, ets, Hi ha una autèntica revisió en la qual la recuperació d’espais històrics i recerca de desapareguts per la repressió han tingut gran rellevància. D’uns pocs milers que s’havia dit, s’ha passat a desenes i fins i tot centenars de milers. Calia emprendre aquesta revisió i encara queda molt per recuperar. No es pot construir un present i un futur, sense haver passat comptes amb el passat. Hi arribem tard, però val la pena completar recorregut, oimés quan tenim partits com el PP i VOX que s’hi oposen fermament. No s’ha de tenir por a la veritat, si ells en tenen, per alguna cosa serà.

FAUNA MOLT ABUNDANT. Sortir a primera hora del matí de casa per anar cap a Berga, Manresa o Barcelona, suposa fer atenció a uns quants punts del recorregut, per ser molt habitual el pas de fauna salvatge. Tenir la major part del terme municipal ple de boscos, assegura la vida i multiplicació de les espècies més habituals. I la llista és llarga, a diferència d’anys enrere en que era molt difícil topar-se amb algunes espècies. Ara, no, i per això cal fer molta atenció per no atropellar-ne cap, per petita que sigui. Les gran batudes contra la superpoblació de porcs senglars han donat bons resultats i ara, ja no en trobem cada dos per tres, com era normal un o dos anys enrere. El que ara trobem amb major freqüència son cabirols. N’hi ha un munt que s’acosten a les carreteres i poden travessar-la quan menys t’ho esperes. A continuació, cérvols, especialment daines que solen voltar en petits grups. Poden fer salts espectaculars com per posar-se al mig de la carretera i d’aquí saltar a l’altre costat. Abans, vivien en llocs més elevats, però han anat baixant, de manera que ara en trobem una mica per tot arreu, sempre això sí, en espais que combinin boscos i prats. Els agrada la bona herba i per això competeixen amb el bestiar domèstic: vaques, cavalls, xais.. I si baixem de volum, podem trobar àmplia representació de conills, llebres, teixons, i guilles. Fa pocs dies, a primera hora del matí, una guilla de poques setmanes es va situar al bell mig de la carretera i no hi havia manera que marxés. Va tocar parar i fer ús dels llums i el clàxon per animar-la a sortir. Situacions similars podem trobar amb els esquirols. En fi, queda clara la multiplicació d’espècies i individus com per estar atent a la carretera, en tot lloc i moment. I l’increment de presència de ciclistes i motoristes, fa molt perillosa la conducció si no tenen en compte aquest factor. Molts creuen que el soroll o la velocitat seran elements clau per evitar-los, però no compten en que hi ha determinats llocs que s’han convertit en passos habituals d’aquests animals, i passen en el moment menys esperat. Per això, s’haurien d’incrementar els senyals verticals, però sobretot ampliar les informacions en tots els mitjans de comunicació com per advertir dels costums i la presència d’aquestes espècies animals, en amplis territoris del país. Els accidents son molt habituals, i alguns amb greus conseqüències. Aquesta proliferació de fauna salvatge és fruit de tenir territoris immensos sense activitat pagesa i de no tenir depredadors naturals, malgrat la presència d’algun llop. Aleshores l’equilibri només depèn de l’acció de caça, que redueix les poblacions, però no suficientment com per tenir les que els estudis recomanen. D’aquí que tothom qui vagi amb vehicle, de dues o quatre rodes, ha de canviar de xip, tant bon punt entri en carreteres o vies rurals. El perill està present arreu. Toca emprar la prudència i l’alerta permanent.

EN DEFENSA DEL PLATER. Què es el Plater ? Es el Pla Territorial Sectorial d’Energies Renovables de Catalunya. Un pla elaborat per la Generalitat per a sortir de la situació, a la cua d’Espanya, en producció d’energia mitjançant sistemes renovables. Bàsicament eòlica i fotovoltaica. Portem anys, molts anys, en que a nivell individual i col·lectiu es reclamen mesures ambicioses i contundents, contra el canvi climàtic i alhora contra la dependència de combustibles fòssils. Es lògic posar els dos objectius en un mateix pla, i és el que ha fet el Govern de la Generalitat. Com sempre passa en el nostre país, per una banda es demanen polítiques ambicioses, però quan es tiren endavant, molts s’hi oposen per considerar que no s’han fet prou bé o que els afecta directament i aleshores proposen que es desplacin uns quilòmetres perquè no els afectin. Res de nou que no haguem vist centenars de vegades, amb plataformes de tota mena, per mostrar el rebuig i demanar es tornin a fer o simplement se’n vagin cap un altre lloc. Doncs bé, el Govern ha presentat el PLATER, com a proposta d’esforç i participació en la generació d’energia renovable, de tots els municipis de Catalunya. Un pla ambiciós que respon a les necessitats del país de cara els propers anys. I és cert que en molts pobles i ciutats, hi ha propostes que no agraden als seus ajuntaments o als propietaris afectats. Què fer ? Molt fàcil, preparar propostes alternatives, presentar-les i negociar-les amb el Govern. Es el que estan fent la majoria d’ajuntaments de Catalunya, i em consta, amb molts bons resultats. Tothom va per aquesta via ? No. Hi ha ajuntaments que han considerat formar una Plataforma contra el PLATER, amb els arguments típics ,davant propostes semblants: s’ha fet massa de pressa, sense participació directa dels ajuntaments, sense pensar en les afectacions a zones de conreu, o de paisatge, etc. I lògicament demanen la suspensió i una nova elaboració, més pausada i participativa que pot durar anys, sense cap garantia d’arribar a bon port. He vist i estudiat un bon nombre d’afectacions municipals i he parlat amb els seus alcaldes. Hi ha qui se’n va a la Plataforma d’oposició, on hi ha uns 280 municipis ( recordo que Catalunya té 947 municipis) i molts altres el que fan es presentar recurs amb les al·legacions corresponents. Molts ja les han resolt. Vull dir d’entrada i això molts dels opositors no ho diuen, es permeten reduccions d’afectacions, entre un 30 i un 35%. No és poca cosa, com tampoc ho és dir que totes les afectacions seran motiu d’imposició i/o expropiació. En absolut. La via fàcil, pràctica i ràpida per encarar el PLATER, és estudiar les afectacions, proposar reduccions, si així es creu necessari, i tot seguit buscar ubicacions alternatives. I per això no cal contractar grans tècnics ni grans despatxos. Amb el tècnic municipal o el comarcal, i un parell de reunions del Consistori i els propietaris afectats, el tema pot quedar resolt. També he comprovat la facilitat a demanar la presència d’algun tècnic de la Generalitat per aclarir conceptes i facilitar alternatives. En resum, Catalunya ha de deixar d’estar a la cua en producció d’energia, mitjançant renovables i els qui hi creiem, animem el Govern, a mantenir el Pla, acceptant recursos i alternatives que es presentin. Però, cap pas enrere. Pronostico un bon nombre de problemes en els Ajuntaments, en contra, quan pagesos, ramaders o propietaris, en general, demanin poder posar plaques solars a les seves propietats, i els alcaldes els diguin que no. Què faran? Vull recordar que hi ha sistemes de plaques, compatibles amb agricultura i ramaderia. Davant les negatives es pot produir una conflictivitat que arribarà a la Generalitat i/ o, als Tribunals. Van per bon camí ? Crec que no, però el temps ho dirà.

TRIBUNALES CON EFECTO BUMERÁN. Si alguien tenía dudas sobre la imparcialidad de algunos jueces y magistrados ha podido salir de dudas, en los últimos días. De hecho, llevamos un largo período de ejemplos prácticos que dejan a la Justicia, en muy mal lugar. Si alguien quería limitarlo a unos pocos protagonistas, el tiempo deja claro que el número ha crecido y se ha multiplicado. En todos los colectivos hay “ovejas negras” a las que culpar de algunas excentricidades, peculiaridades o singularidades, pero preocupa y mucho que no se las ponga en su sitio. Hablamos de impartir Justicia, i en este ámbito las originalidades deberían estar prohibidas e incluso castigadas. Pero si preocupante era ver algunas, el problema se agrava, cuando salen muchas más de las conocidas. Últimamente hemos visto, sesiones judiciales insólitas, inferencias extraordinarias y resoluciones nunca imaginadas. Ya no por un solo juez o magistrado, sino por salas enteras. Las inferencias, deducciones y elucubraciones serán estudiadas, en todas las facultades de derecho por lo que tienen de insólitas. Y cuando esto se produce, la preocupación se extiende por doquier. Es que no solo hemos visto condenas sorprendentes, es que alguna supone cambiar el orden de las cosas como culpar de prevaricación a un civil – no funcionario. Podemos añadir, a todo ello, un auténtico “desmadre” a nivel de filtraciones en organismos e instituciones que antes merecían plena confianza. Ya nada es confidencial ni secreto porque sale a la luz de la mano de las más variadas vías. ¿Alguien duda del mercadeo que conlleva? No seamos inocentes. Todo se compra y se vende, con total impunidad. Aparecen informes de la UCO, de la UDEF, se avanzan intervenciones judiciales e incluso sus sentencias, de manera que los trapicheos económicos campan a sus anchas. ¿Cómo es posible que ningún expediente cumpla los requisitos de guardia y custodia? Hace bien pocos días, el TJUE dio a conocer su resolución sobre las prejudiciales que afectan a algunos protagonistas del procés. Pues bien, ni una sola filtración, ni un solo gesto previo, indicativo por dónde iría la sentencia. ¿Es imposible ver esto en España? Pues, parece que no. Aquí, ni los jueces “especiales “ni los habituales. Ni a título individual ni colectivo, son capaces de guardar y hacer guardar silencio. No pretendo generalizar, seguro hay los que cumplen con su deber, pero hay varias docenas, en los puestos más relevantes, con causas de primer nivel, que no lo son. Gran pregunta, ¿no pueden o no quieren cumplir con su deber? ¿Quién se beneficia? Las respuestas son terribles, sean cuales sean. Luego, se extrañan e incluso se muestran indignados, por la calificación que dan los españoles a la Justicia. Si hay un 65% que no la considera “justa”, serán muchos más los que se añadirán, como las cosas sigan igual. Las acciones y actuaciones hacia todo el entorno socialista, no pueden ser despachadas con pocas palabras y pocas explicaciones. Aún menos, decir que son anecdóticas y que las coincidencias son fruto de la casualidad. Un poco de seriedad porque esto no se lo cree nadie y solo hay que mirar calendarios y afectados. Hay prisa en actuar y hay descaro en resolver. Ya no por parte de individualidades sino por salas enteras, como hemos visto. Es comprensible que muchos ciudadanos se pregunten en qué manos está la Justicia y cómo es posible que no actúen debidamente los controles existentes. Queda claro que no se atreven a intervenir. Ningún nivel superior pone en su sitio a uno inferior. Si acaso un pequeño retoque o una pequeña reprimenda. Nada serio ni radical. Pues bien, no se extrañen de la amplia desafección. Mucho mayor será en los próximos tiempos y estoy convencido que las próximas elecciones generales de 2027, influirán y mucho en los resultados. Puedo asegurar que serán muchos los que aportarán su voto al partido socialista como vía para garantizar el triunfo de la imparcialidad y la seriedad en el ámbito judicial. Es uno de los pilares de la democracia, y está dando claros síntomas de parcialidad y desenfreno, con grave daño a la seriedad de las investigaciones y de los que son objeto de ellas. Es urgente acelerar los cambios y relevos para alcanzar el objetivo de disponer de una Justicia – justa. Ahora, somos millones los que no la vemos, después de múltiples acciones y actuaciones, con sesgos poco objetivos. Nos queda, pues, el voto como respuesta. El efecto bumerán está en marcha. Tiempo al tiempo.

SISTEMA ELECTORAL DUBTÓS ? Pels qui hem concorregut a diferents conteses electorals, en els darrers decennis, produeix estupefacció i alhora indignació que a aquestes alçades surti el PP, i per descomptat VOX, a fer planar dubtes sobre la seva idoneïtat i fiabilitat. Portem mig centenar de conteses electorals, de tota mena: municipals, autonòmiques, generals, europees, i en cap, repeteixo en cap, s’ha posat en qüestió els resultats. Es més, son molts els països que han vingut aquí per estudiar l’estructura electoral, i copiar el sistema. Vull recordar el règim transitori de les primeres, jo mateix vaig ser candidat a les primeres municipals de 1979, però des de 1985, tenim la LOREG ( Llei Orgànica 5/1985 del Règim Electoral General ). És la norma que regeix el sistema electoral , per a les eleccions generals ( Congrés i Senat) les municipals, i les europees, garantint que el vot sigui universal, lliure, igual, directe i secret. Pel que fa les eleccions autonòmiques, cadascuna té el seu règim aprovat, excepte Catalunya que encara fa servir el provisional de les primeres. Però, en tots els casos, l’estructura és la mateixa, posada en mans del sistema judicial. Qui supervisa i controla son les juntes electorals, presidides per jutges o magistrats que van pujant de nivell, fins arribar a la Junta Electoral Central, la que té la màxima autoritat per a resoldre totes les qüestions, arribades a aquest nivell. Sempre pot haver-hi propostes de millores i introducció de més elements tecnològics, però mai ningú ha posat en dubte la fiabilitat, ni per descomptat els resultats. Tampoc, el vot per correu. Es prou adequat i rigorós com perquè es pugui mantenir, a l’espera que en un futur no gaire llunyà es pugui pensar en el vot electrònic, o en altres vies que siguin totalment segures. Ara per ara, tant el vot per correu a nivell intern, com el procedent de l’estranger, té totes les garanties per ser mantingut. Es d’una gran insensatesa posar-lo en dubte. A què ve ara, fer planar dubtes ? A què ve que fins i tot, VOX proposi anar més lluny i directament vulgui prohibir el vot exterior ? Es que volen construir una Espanya amb diferents drets, segons es visqui dintre o fora del país ? S’han parat a pensar en què significaria anular un dels drets fonamentals ? I com és que el PP, ha entrat en una cursa similar ? Tanta por té a perdre les properes eleccions generals que ha de començar a posar en dubte la netedat del sistema? Com tots els absorbits per les polítiques de Trump, ara s’han posat en contra de la concessió de la nacionalitat espanyola, a tots els fills i nets dels exiliats pel franquisme. La llei dels nets, concedeix la nacionalitat, i amb ella, els drets i deures que els correspon, com és el dret al vot. Ara, segons aquests partits, podria donar lloc a resultats electorals poc adequats o fiables. Com és possible que suposats demòcrates puguin retallar drets fonamentals ? Doncs sí, estem davant una mostra més que tenim el perill a les portes, en el cas de que arribessin al govern. Serien capaços d’això i moltes més coses, com anirem veient en les CCAA on han arribat a acords de govern.

QUÈ FER AMB ELS GANDULS ? Sí, sí, en parlem poc, molt poc, però existir, existeixen. O és que a cada poble i ja no diguem a les ciutats no veiem un determinat nombre de persones que no treballen, i a més no volen treballar ?. I ho veiem i ho sabem perquè quan surten convocatòries de treball, no s’hi presenten o quan sabem d’empresaris que busquen treballadors, veiem que no en fan ni cas. Viuen dels pares, d’ajudes temporals, de plans d’ocupació concrets, en molts dels quals tampoc compleixen degudament. Senzillament, tenim un determinat nombre de persones que ni treballen, ni en busquen ni faran res per trobar-ne. La situació, lluny de disminuir, augmenta, aquest és un gran problema. A dia d’avui, hi ha multituds de llocs de treball per cobrir, que no troben candidats. Estic d’acord en que una part no son ben pagats, i alguns obliguen a grans esforços lligats a treballs a l’aire lliure, o en espais plens de dificultats. Cert, però si algú necessita feina, ha de tenir clar que l’esforç és indispensable. I quan parlo de ganduleria podria parlar de mals costums o mals hàbits per part de molts pares que faciliten aquestes actituds negatives davant l’ocupació. Ara mateix, estimats lectors, si mireu al vostre entorn segur trobareu un munt de llocs de treball que a la nostra joventut cobríem sense dubtar-ho. Penso en fer de cambrer, durant les vacances escolars, o donant classes de repàs a canalla del poble o del barri. A ajudar en petits tallers, botigues i comerços, o en fer de taquiller o socorrista en piscines. De monitor d’esplais o cases de colònies, etc. En aquest moment, hi ha un enorme dèficit, en un munt d’activitats per a les quals no es troben candidats. I en molts casos estem parlant de llocs de treball interessants i prou ben remunerats, però si els pares, primer i els propis interessats, després, no volen fer un mínim d’esforç, anem per mal camí. En molts casos, s’estan criant ganduls permanents. Malament anem si els pares fan comentaris com : per aquest sou, millor es quedi a casa. O, ara és temps de gaudir de la vida, i ja tindrà temps de treballar més endavant.... En els meus anys joves, em va tocar fer de cambrer. Per necessitat, sí, però també fou un bon lloc per aprendre no solament l’ofici sinó a tractar amb la gent i veure com pot arribar a ser de prepotent, comprensiva o exigent. De tot s’aprèn, però sobretot s’exerceix l’aprenentatge del que val l’esforç , la dedicació i la vida. Ara, podem veure a cada poble, a cada barri, un determinat nombre de persones que viuen i malviuen sense cap activitat concreta. Si de cas esporàdica i mai continuada ni sostinguda en el temps. Menyspreen les opcions que se’ls donen, i deixen passar grans ocasions per a poder-se independitzar i viure adequadament. Doncs, no, passen els anys, passen les oportunitats i aquestes persones van envellint, sense haver cotitzat ni haver-se preparat per la jubilació. Tots seran un greu problema per a la família i per a la comunitat, en general. Son també un maldecap pels serveis socials dels ajuntaments, i per al conjunt del país, perquè tampoc és just concedir ajuts, si no hi ha voluntat de sortir de la situació on es troben. Cert que s’han de fer clares distincions entre els que tenen dificultats objectives, i aquells que no volen sortir de l’espai de rutina que ocupen. En aquests casos, s’ha de ser ferm i contundent. La feina ha de primar sobre les ajudes.

DESVERGONYIMENT JUDICIAL. Tenir un dels poders de l’Estat, amb pocs controls i gairebé nuls expedients sancionadors, produeix monstres, impossibles de reconduir. I quan dic reconduir, vull dir, garantir el normal i eficient funcionament del poder que la Constitució li ha atorgat. Tots teníem en el cap la urgent necessitat de renovar l’exèrcit, i no vam fer prou atenció a una prioritat tant o més rellevant, com la de la Justícia. Vam convertir els seus components en un poder absolut, generant una mena de “casta d’intocables”. Ara i aquí, hem pogut comprovar com un jutge de primera instància i instrucció pot prendre decisions que portin una persona innocent, a haver de provar la seva innocència, mentrestant es destrossa la seva vida personal i pública, si la té. I, segons quin càrrec ostenti, serà un Tribunal Superior de Justícia o algun magistrat de l’Audiència Nacional o del Tribunal Suprem qui li podrà amargar la vida, durant tants anys com duri una instrucció que poden allargar fins a l’infinit. Que al final tot quedi en res, no suposa cap càstig, cap destitució ni cap relleu al front del tribunal corresponent. Això, dona peu a una clara i clamorosa impunitat. Si durant anys hem assistit a curioses instruccions, convertides en clamoroses infraccions a la pròpia llei processal, en els darrers temps, assistim a un desvergonyiment judicial, mitjançant el qual alguns jutges i magistrats es permeten interpretacions sesgades o clarament escandaloses dels preceptes legals. Dona la sensació que la impunitat de la que gaudeixen els ha portat a emprendre vies mai explorades o fetes servir de forma molt excepcional, però que ara utilitzen per intentar , ras i curt, fer caure el govern central. Es evident que alguns casos clamorosos de corrupció han facilitat aquestes actuacions, però en altres casos, simplement s’engreixen i s’amplien per mirar de trobar suficients elements com per insistir en la generalització de casos. Hi ha pressa perquè hi ha consciència d’un final d’etapa. Ja no per part del PSOE i Pedro Sánchez, sinó per part d’ells mateixos i del PP. L’edat obligatòria per la jubilació està establerta en els 72 anys, de manera que son molts els jutges i magistrats que s’acosten a aquesta edat fatídica, moment en el qual passen a ser anònims ciutadans sense poder. Toca doncs, ajustar al màxim les causes i mirar d’obrir tants expedients com sigui possible ni que es basin en simples reunions o investigacions. Ara i aquí, qualsevol reunió, qualsevol investigació, qualsevol informe, es pot convertir en un element d’acusació que degudament filtrat pot servir a la causa comuna. I quan s’arriba en aquest punt, el prestigi personal o de la institució passa a un segon terme, perquè hi ha un objectiu superior que mana: atacar i destruir el govern central. Alguns ho fan més elegantment, altres més desastrosament, però els autors i actors son molts i molt ben coordinats. Saben que tenen el temps en contra, i d’aquí la rapidesa i selecció d’objectius. Se’ls en fot que les enquestes posin la credibilitat en la Justícia, per terra. Ells van al que compte, i el que compte és desplaçar el govern central. Se saben intocables, d’aquí el desvergonyiment de les seves accions i actuacions. El temps corre en contra seu, perquè noves fornades de jutges, els rellevaran i arribaran als càrrecs de magistrats. Pressa i desvergonyiment van paral•lels. Toca fer-hi front i fer que no se’n surtin. La millor via: renovar la confiança en el PSOE amb una victòria l’any que ve.

FALTA PERSONAL . Si algú passeja per pobles i ciutats, o es dedica a llegir tota mena de mitjans de comunicació comprovarà, fins a quin punt, hi ha falta de personal en la majoria d’àmbits i sectors professionals. Estem en ple estiu i ara es veuen més les carències del sector de l’hostaleria, però és que hi ha sectors de gran rellevància social, que tenen greus problemes, ja no per a funcionar sinó simplement per a subsistir. Penso en els centres de dia i residències per a persones grans, en que el dèficit és ja estructural. Per raons que ara no venen al cas, conec algunes residències que tenen un 30 – 35 % de places per cobrir. Es evident que amb aquestes xifres, els serveis bàsics, no poden tenir l’atenció deguda. Estan, doncs, en situació d’emergència i no se’n surten per molt que anunciïn els llocs de treball disponibles. Si mirem altres sectors com el de la construcció ens trobem amb semblants dificultats, i son moltes les empreses que han de renunciar a determinades obres per no estar segurs de poder-les executar en temps i forma. En similars problemes trobem els ajuntaments a la recerca de personal per a complementar les brigades municipals, durant els mesos d’estiu, sigui mitjançant plans d’ocupació o convocatòries extraordinàries. En resum que tot el país està sotmès a dèficits de personal, en gairebé la majoria de sectors. Es del tot urgent procedir a la regularització dels immigrants que ho han demanat perquè és la única via per aconseguir cobrir les necessitats. Em consta que el procés ha avançat millor del que molts predeien i s’ha tancat amb xifres més altes de les inicialment previstes. Això facilitarà l’accés a llocs de treball per part de tots els peticionaris. I, ara i aquí, és la única via per a respondre a les necessitats. No hi ha prou mà d’obra nacional i d’aquí l’encert en impulsar la regularització. Si alguns no la veien necessària, ara tenen l’ocasió de comprovar-ho mitjançant la cobertura de la demanda. Es més, en molts dels àmbits més estressats com els de l’hostaleria, serveis socials i personals, la regularització ha arribat com aigua de maig. Dit això, és evident que ha d’haver-hi una reformulació del mercat laboral com perquè s’ajusti més a la realitat. No pot ser que les xifres d’atur encara estigui en dos dígits, quan l’oferta de treball se situa tant amunt. Alguna cosa falla. Ha d’haver-hi un major control i supervisió dels qui no treballen com per castigar comportaments de persones que no treballen perquè no ho volen fer. Això no és de rebut. Cal ampliar el sistema de control, i alhora agilitzar més i millor les ofertes de treball.

DE INFLUENCIAS Y OTRAS VIVENCIAS. No pasa día en que no salgan a la prensa todo tipo de actividades, en un “totum revolutum” de supuesto tráfico de influencias, por parte de alcaldes, diputados, consejeros y / o presidentes y expresidentes. En muchos de los artículos e incluso expedientes judiciales, se nota un gran desconocimiento de la realidad e incluso de la legalidad. Ahora mismo, se presupone actividad delictiva a cualquier reunión, promoción, impulso o actuación dirigida a resolver peticiones, propuestas o soluciones, a temas de la más variada índole. Parecería como si la actividad política hubiera dejado de ser legal, para pasar a la clandestinidad, o peor aún, a delictiva. Estamos ante un auténtico despropósito, en el que la Judicatura ha entrado como elefante en una cacharrería. Me explico. Si el uso de los cargos no puede servir en política, acabados estamos. Aprovecho en este momento de caos, confusión y acusaciones a diestro y siniestro, para confesar haber usado mi cargo de concejal de gobierno, a continuación el de alcalde, y durante muchos años, también diputado en el Parlamento de Cataluña, para influir, negociar, gestionar, promover, exigir e impulsar centenares, quizá miles de temas, asuntos, proyectos, soluciones y resoluciones, de todo tipo. Confieso haber hecho uso de mis influencias para conseguir plaza en residencias de mayores para treinta o cuarenta personas, también las usé para encontrar plaza para jóvenes con diferentes adicciones, o para encontrar plaza en escuelas especiales, o para encontrar trabajo, piso de alquiler, ayudas a la dependencia, a la rehabilitación de viviendas, a mejoras de todo tipo y un larguísimo etcétera. Y como diputado, fueron incontables las ocasiones para influir en reducción de tiempo de tramitación de licencias urbanísticas, medio ambientales, culturales, territoriales, a múltiples proyectos, en una larga lista de municipios, comarcas y provincias. También escalé contactos hasta llegar a Ministerios, en Madrid, para negociar y conseguir mejores condiciones a empresas mineras. Fue en estos quehaceres que conocí al entonces diputado nacional, Rodríguez Zapatero que se ocupaba y preocupaba por las cuotas de carbón que ofrecía el Ministerio a las provincias de Castilla- León y Asturias. Ambos, utilizábamos nuestros cargos, para influir en los repartos previstos, salvando unas empresas de la voracidad de otras. Podría alargar mi exposición del uso de las influencias en otros campos como la restauración de monumentos, o la implantación de nuevas industrias, o la atracción de actividades hacia municipios y comarcas concretas. En resumen, si el cargo de alcalde o de diputado no se hace servir para influir, en todo tipo de acciones y actividades, mejor se dediquen a plantar patatas o cuidar vacas. Produce sonrojo que ahora algunos representantes del PP, se exalten por reuniones y gestiones hechas ante múltiples organismos e intermediarios. Cuando la necesidad aprieta son lógicas las gestiones a múltiples bandas, con el fin de resolver el tema. Y nadie piense en grandes beneficios ni compensaciones por tanta dedicación. Se deja claro que estamos al servicio del municipio o del país, y si llega algún pequeño regalo, es más simbólico que costoso. Algún buen vino que iba a parar como regalo, a otros, (soy abstemio), o caja de puros (no fumo), o algún cuadro de artistas locales que cuelgan de alguna pared. La acción política se basa en actuar sobre el territorio donde ejercemos el cargo y sería inconcebible mirar lo qué pasa sin intervenir. El cargo abre múltiples puertas y permite numerosas gestiones, a las que no se puede imputar malas prácticas, sino se comprueba fehacientemente. Para cargos de partidos progresistas, nuestro trabajo va dirigido a la resolución de problemas sin esperar ningún otro beneficio que no sea el de salvar proyectos y situaciones individuales o colectivas. Solo la mala fe o la desconfianza en el beneficio colectivo pueden llevar a partidos como el PP, VOX y compañía, a creer que nada se hace sin conseguir beneficios personales. Seguramente es lo que ellos hacen, pero hay otros ideales y otras maneras de actuar. De aquí, la sorpresa por algunos ataques políticos, secundados por acciones judiciales. Ayudar a empresas en dificultades, es una de las prioridades, de todo político sensato, preocupado por los puestos de trabajo que estén en peligro. Nadie sospeche de beneficios personales si no se aportan pruebas sólidas y concretas. Lanzar sospechas o acusaciones, es la peor de las acciones, contra la actividad política.