Joan Roma

LA DEMAGÓGIA COM A BASE DE LA CRÍTICA POLÍTICA. Suposo que ben pocs esperaven que del ple extraordinari per avaluar el funcionament de Rodalies que tingué lloc en el Parlament, el passat dimarts dia 25, sortissin reflexions i acords, positius. No era previsible, no va passar. Es més, alguns el van fer servir per demanar el cessament de la Consellera Paneque, imputant-li totes les deficiències i despropòsits dels darrers 20 o 30 anys, quan és la que millor exerceix el càrrec, amb totes les conseqüències. Governar amb només 42 diputats, és cosa complexa, complicada i de constants daltabaixos que cal administrar i gestionar amb la màxima prudència. La guerra total entre ERC i Junts, no permet avenços ni acords, en els quals uns o altres hagin d’intervenir. Si de cas, pocs moviments, molt ben pensats i estructurats, com perquè cap dels dos, pugui alçar-se amb una victòria clara o una derrota contundent. Del passat, ni uns ni altres se’n volen recordar ni assumir cap responsabilitat. De la resta de grups, la situació és desoladora perquè no tenen cap interès real en facilitar l’acció de govern i prefereixen anar de cacera contra el govern, utilitzant el mètode de perdigonada general. Es a dir, criticar-ho tot, denunciar-ho tot, i lògicament no aportant cap altra alternativa que demanar dimissions. En fi, una mostra clara d’inutilitat política. Però tornant als dos principals partits d’oposició: ERC i Junts, costa de creure el cinisme i hipocresia amb la que actuen, oblidant que han estat en el govern fins fa quatre dies. Tants els uns com els altres, i que durant anys, han tingut el comandament de Rodalies, si més no, en una part del seu funcionament. I tenien representació a Madrid, en el Congrés i Senat com per exigir canvis, en el sentit que ara exigeixen al PSC. I és lògic i adequat exigir eficàcia i responsabilitat, però amb la mesura a que obliga la situació real de tot l’entramat. No es pot ara demanar al president Illa, o a la Consellera Paneque, solucions estructurals que venen de decennis enrere, i que ara necessiten uns quants anys per a atrapar el temps i inversions perdudes. Dir que tot ha de funcionar com un rellotge suís, quan hi ha prop de 200 obres, petites, mitjanes o grans , en curs, és fer ús de la demagògia més tronada. Cert que tots els usuaris estan cabrejats i farts de tants anys de precarietat però quan, finalment, s’acorda amb el govern central, destinar suficients recursos per posar al dia instal•lacions i material rodat, és lògic fer confiança en el govern, i donar temps a que facin la feina. Allà ells, però és bo escoltar la gent, i comprovar si compren els arguments d’uns o altres. Puc assegurar que un gran nombre, veuen les obres que es fan, també veuen els entrebancs que uns i altres posen a l’acció de govern. En algun moment tanta demagògia els passarà factura perquè tothom té en el cap que durant els anys de govern d’ERC i /o de Junts, ni de lluny s’actuava amb la celeritat i contundència amb que es fa ara. Aleshores, perquè sortir a cridar i reclamar dimissions? No serà que temen la solució al caos i ja no tinguin arguments per anar contra el Govern ? Es evident que s’han de millorar coses, com la de poder informar en temps real, de les incidències perquè els usuaris sàpiguen els problemes que tindran, però ningú pot al•legar falta de compromís i dedicació, de manera que d’aquí uns mesos, i sobretot d’aquí uns anys, disposarem del servei de Rodalies que ens mereixem. I si no el tenim ara i aquí, culpa de tots els anteriors governs d’aquí i d’allà. En política, la demagògia hauria d’estar fora de l’ordre del dia.

SIN SENTIDO DE ESTADO. Si alguien tenía alguna duda sobre la formación, preparación y sentido de Estado de buena parte de nuestra clase política, ha podido comprobarlo en los últimos debates en el Congreso de los Diputados y el Senado. Si a todos ellos, les suma lo visto y oído en el Ayuntamiento de Madrid y en la Comunidad, queda claro que en otros tiempos, la mayoría de ellos no habrían pasado de ayudantes de tercer orden. Y éste es uno de los grandes problemas del país. Muchos partidos se han convertido en maquinarias electorales, para conseguir presencia institucional, como gran objetivo para colocar a los dirigentes y cuadros próximos. La batalla por la supervivencia pasa por encima de cualquier otra consideración y opción. No se les puede pedir visión, a medio y largo plazo, porque no la tienen, ni por supuesto visión de Estado, porque no llegan a tanto. Es así como escuchamos auténticas barbaridades en cuestiones tan serias como la defensa propia y la de la UE, proponiendo incluso salir de la OTAN, como si fuera quitarse la ropa de invierno, para ponerse la de verano. El grado de ignorancia, atrevimiento y sobre todo de inconsciencia produce estos resultados. Impensable que cualquiera de ellos pueda llegar a gobernar, no ya alguna institución de primer nivel, es que ni sirven como concejales de ayuntamiento pequeño. Muchos critican que ciertos debates no vayan acompañados de votación de propuestas. En un país con otros dirigentes sería lógico ir por este camino, pero, aquí y ahora, es impensable. No hay una masa crítica, suficientemente formada y preparada para emprender cambios relevantes en política de defensa, ni en otros asuntos en los cuales hay que planificar a medio y largo plazo. Comprendo el desánimo de Pedro Sánchez, ante unos auditorios en los que cuando él habla de peligros importantes e inminentes, otros le llamen “señor de la guerra”, o le acusen de desviar la atención por intereses personales o de partido. Tratar de debatir con partidos, con propuestas extraparlamentarias, es imposible porque supone hablar en diferentes idiomas, sin traducción de por medio. Escuchar de boca de Junts, que ellos van a la suyo, y lo de todos les importa bien poco, es una muestra de pobreza e insensatez, imposible de arreglar con los actuales componentes del grupo parlamentario. Pero es que en esta carrera por los improperios y astracanadas hay múltiples protagonistas, de manera que Pedro Sánchez no tiene otro remedio que esquivar propuestas de votación, condenadas al fracaso, en temas que no nos podemos permitir perder, ante los compromisos europeos. Y si todo lo dicho, ya es más que preocupante, lo es mucho más carecer de un partido popular con visión y sentido de Estado. Se ha propuesto decir no a todo, con argumentos infantiles que no les causan ningún rubor. Dentro de unos años cuando alguien escriba una tesis doctoral sobre estos años, tendrá que poner adjetivos muy gruesos a todo lo dicho y votado por un PP que quiere llegar a gobernar. Está convencido de que con su estrategia radical, agrada a los suyos y evita fugas hacia VOX. Puedo aceptar que agrade a los suyos. Seguro que los más “cafeteros” del PP, están contentos y apoyan esta radicalidad, pero alguien debería decirle que simplemente con los suyos, el PP nunca llegará al Gobierno. Esto es de primero de ciencias políticas. Ningún partido tiene una base suficientemente amplia como para garantizar una victoria electoral, porque si lo tuviera, no estaría en la oposición. Y no me refiero solo a ganar en votos, sino en amplias mayorías como para no necesitar a nadie más para formar gobierno. Y con esta posición, Núñez Feijóo, ha dejado de ser alternativa viable y fiable. Su venida, se vendió como la llegada de un auténtico buen gestor, con visión de Estado. Nada de esto hemos visto e incluso hemos comprobado claras deficiencias de buena gestión, en Galicia. Así pues, cada día que pasa se aleja más de conseguir el apoyo de una mayoría de españoles. Y si en un tema no podía fallar es en el de la defensa de España, en comunión con toda la UE. Otra vez, ha fallado a su propia ideología y a lo que proponen sus partidos hermanos europeos. Quizás cree mejor contentar a los más radicales, dejando para otros tiempos, u otro líder ampliar el espectro partidista. Nadie puede llegar a presidente, sin antes haber mostrado capacidades para serlo.

NO CESSA QUI VOL, SINÓ QUI POT Era més que previsible que el ple de la setmana passada per exposar els problemes de Rodalies, acabés amb una astracanada dels grups de l’oposició. Així va ser, i tots es van posar d’acord per demanar el “cessament” de la Consellera Paneque, posant-la com a responsable- culpable d’uns problemes i dèficits que venen de 20 o 30 anys enrere. Precisament el partit més combatiu, Junts, és un dels principals responsables de la situació actual de Rodalies, després de molts anys de govern, en els quals va ser incapaç de posar ordre i exigir les inversions i modernitzacions indispensables. I, ara, en que el Govern Illa, amb la Consellera Paneque al front del tema, està fent tot el que no es va fer anys, enrere, resulta que la volen cessar. Però, pels qui no coneguin bé les competències del Parlament de Catalunya, aquest acords dels partits de l’oposició no tenen cap conseqüència directe ni concreta. Aquí, i en tots els països democràtics, “no cessa qui vol, sinó qui pot”, i en aquest cas l’únic que té competències per fer-ho és el President. I puc assegurar que no solament no ho farà sinó que aquest acord l’ha reforçada, per quan tothom és conscient de que no tenia ni cap ni peus. De fet, la mateixa proposta ja és un despropòsit. Mig any després de prendre possessió del càrrec, l’hem vista treballant de valent en tots els àmbits que té en cartera, però molt especialment en el de la mobilitat ferroviària. I ha aconseguit tenir línia directa amb el Govern central, en la persona del Ministre Oscar Puente, responsable del tema a nivell estatal. Tots els protagonistes exposen i demostren amb números a la mà que mai fins ara, s’havien destinat tants diners per a resoldre les carències de decennis de mala gestió. Culpa de Madrid, sí, però també de la Generalitat que preferia donar les culpes a Madrid que entomar el tema i posar-se davant de la solució. I això és el que ha fet el Govern Illa, per medi de la Consellera Paneque. Cert és que hi ha múltiples incidències que posen dels nervis a tots els usuaris. Evident, i lògic que hi hagi indignació perquè son molts anys de deficiències manifestes, però quan expliquen que tenen 193 obres en curs, es poden entendre les dificultats. Obres en tots els recorreguts i tots els punts neuràlgics, a més d’informar que un 24% del parc mòbil està fora de servei. Amb aquestes informacions hem de reconèixer que les dificultats son immenses per mantenir el servei en funcionament, ni que sigui de manera precària. Ara, ens demanen dos anys de coll per a poder sortir d’aquest col·lapse. Es molt, és poc ? Bé, és el que hi ha. Tots sabem que les obres obliguen a talls, a canvis i a modificacions que entorpeixen el funcionament diari. Dit això, si algú té interès pot escoltar Pere Macias, Comissionat pel traspàs de Rodalies, el qual exposa que mai hi havia hagut tantes inversions en tots els temes, també en la compra de 110 nous trens que aniran entrant en servei a partir de principis de l’any vinent. Bé, doncs, mèrit d’uns i altres i molt especialment de la Consellera Paneque, per tants esforços per atrapar el temps perdut. Si algú creu que del Ple de la setmana passada en va sortir menystinguda, s’equivoca de dalt a baix. Els qui la coneixem i seguim la seva feina, tenim clar que continuarà amb la mateixa dedicació i eficàcia, de sempre.

DE QUÈ S’UFANA AQUESTA GENT ? Si un col•lectiu és important que tingui coneixement de la realitat i la tradueixi en sentiments i ganes de millorar-la, aquest és el dels polítics. Política és pedagogia, i res pitjor que traïr-la per mostrar la pitjor cara d’una activitat que ha de ser sincera, honesta i emocional. Tot el contrari del que predica i porta a terme Junts x Catalunya. No sé si son conscients de la deriva que tenen les seves accions i actuacions, però en tindran una prova concloent quan vegin els resultats de les properes eleccions, siguin les que siguin. Portem ja llargs mesos contemplant com es mouen i què acaben decidint, en el plató que fan servir, en el Congrés dels Diputats. De fet, han deixat de banda altres escenaris, com podrien ser ajuntaments, consells comarcals i diputació de Girona, per centrar-se únicament a Madrid. Han fet del sucursalisme, la seva raó de ser. Quina paradoxa amb les acusacions que feien a d’altres, anys enrere.! La darrera mostra de misèria política, l’hem vista en el pacte pel repartiment de menors no acompanyats, amuntegats a les Illes Canàries. Per la insensatesa del PP, no es va poder arribar a un acord d’Estat, per poder-los traslladar al conjunt del territori peninsular. Després de mesos d’incertesa, finalment s’arriba a un acord amb Junts per posar quotes, en funció de diversos paràmetres, que serveixin no només per Canàries sinó per altres territoris, si ve al cas. Doncs bé, com no podia ser d’altra manera, la portaveu de Junts, Míriam Nogueras, havia de mostrar el nou trofeu i sortir a tots els mitjans per refregar per la cara, els pocs que tocarien a Catalunya, com si es tractés de la venda d’un determinat producte o d’escatimar tota responsabilitat, perquè recaigui en altres. De cap manera podia contemplar un plus de solidaritat ni fer un nou esforç en matèria humanitària. No, no, tot han de ser xifres, fredes, com si es tractés d’un producte. Ni cor ni ànima, en l’acció política. Ja vindrà el dia que ho pagaran car, molt car, perquè així, no es pot governar un país. Si traslladéssim aquest comportament al final de la nostra guerra civil, i els països acollidors dels refugiats espanyols, catalans o no, haguessin decidit posar “numerus clausus”, Mèxic hauria pogut dir que ja no n’acollia més, perquè ja en tenia molts. Que anessin cap a Veneçuela, Xile, Argentina,...o qualsevol altre. Si una cosa hem agraït, bé almenys els qui actuem en política per sentiments i emocions, és l’àmplia i indiscriminada acollida que van tenir tots i cadascun dels països llatinoamericans als nostres refugiats. Com es pot ser tan miserable, i reduir-ho tot a xifres?. Molts alcaldes hem acollit i resolt centenars o milers d’acollides, sense exigir “numerus clausus” ni limitacions perquè els nostres veïns actuessin millor o pitjor. En política, s’ha d’actuar tractant les persones com persones, i si son menors d’edat, encara amb més atenció. I si no es tenen prou mitjans, se’n demanen a les administracions, dites superiors, i entre tots intentar resoldre la problemàtica. En cap cas, llençar-nos – els, uns al cap dels altres. Posem ordre i sumem forces, però no entenc de què s’ufana aquesta gent de Junts. Si volien arribar a l’extrema dreta, ja hi son. Això ha quedat clar!

AMNÈSIA PERSISTENT DE JUNTS. Cada vegada que surt algun dels portaveus de Junts, practica l’amnèsia més absoluta, a les seves crítiques i afirmacions, contra el Govern Illa, contra ERC o contra el Govern central. Volen donar lliçons a tothom i en tot moment, oblidant els seus anys en el govern de la Generalitat, o la seva gestió en ajuntaments, consells comarcal i diputació de Girona. Ningú ve del no res, i si es té un passat, s’ha d’assumir i acceptar, sense modificacions ni enganys que suposin inventar-se’l. I ara i aquí, el passat de Junts, és molt fosc i poc exemplar en molts aspectes. El principal, fou l’enorme engany en totes les accions i actuacions lligades al procés independentista. Un procés portat amb un cúmul d’errors, enganys i falsedats que passarà a la història com un dels pitjors episodis de la història de Catalunya. Si a tot plegat hi afegim el comportament de bona part dels seus dirigents, podem concloure que l’exemplaritat va brillar per la seva absència. Que tot el Consell Executiu fugís d’estampida abandonant el poble català, a la seva sort. Que el president s’escapés, en el maleter d’un vehicle, i que la major de membres de Junts, volguessin esquivar l’acció de la Justícia, és d’una covardia mai vista. Però que tinguin entre els seus dirigents, una persona imputada primer i condemnada després per corrupció, sense ni tant sols haver-la expulsat del partit, demostra els valors ètics i estètics que presideixen el partit. I que el grup parlamentari en el Congrés de Diputats, mostri un total desinterès per impulsar iniciatives, amb sentit d’Estat, és penós i deixa en mala situació el prestigi d’una part del país. I sí, volen donar lliçons a tothom, però mentrestant aprofiten qualsevol ocasió per a col·locar persones en llocs de representació, criticant al mateix temps, el que duen a terme els organismes i institucions on s’han ficat, en un exercici de cinisme i hipocresia, poques vegades vist en la política catalana. De fet, la seva acció en el Congrés de Diputats, suposa practicar el més pur i dur sucursalisme, per quan deixen les seves accions i actuacions en el Parlament de Catalunya en un segon pla, passant sempre per davant la política, a la capital d’Espanya. Curiosa paradoxa en un partit que parla molt de Catalunya, però en realitat, actua principalment a Madrid. I pel que fa acció i gestió, Junts va demostrar molt poca eficàcia i capacitat de gestió, puix que tots els problemes, tots els dèficits que critica i que estan presents en la política catalana son fruit de la seva inacció durant els anys de govern. O és que no podien actuar sobre els dèficits de Rodalies ? O en les mancances en polítiques d’habitatge ? O en els dèficits en ensenyament i sanitat ? Es que governar, és decidir, és prioritzar i no és creïble cap missatge de Junts, quan ara surt a voler donar lliçons per terra, mar i aire. El passat sempre torna, i quan més es critica als altres, més aquests li poden recordar el que feia o no feia, durant els seus períodes de govern. I tots els tenim presents, perquè alguns han perdut la memòria, però altres la conservem íntegrament, per això podem exposar el cinisme de les seves crítiques. No val l’amnèsia en cap àmbit, però sobretot, en política.

ISRAEL ,JA NO POT JUSTIFICAR RES. La sintonia i simpatia tingudes amb Israel, per raons d’història convulsa i dramàtica, s’ha convertit en ràbia i indignació per accions que mai haguéssim pogut imaginar, per part d’un poble que havia patit les pitjors atrocitats. Volíem creure que havien quedat vacunats contra la injustícia, la crueltat i les morts d’innocents. Ho sento, però ja hem superat fa temps, tot el que podíem imaginar. No hi ha cap argument, cap excusa per a massacrar població civil, sota qualsevol motiu i moment. Tampoc el poble jueu pot donar les culpes al seu primer ministre, perquè en aquests atrocitats hi participen centenars de milers de persones: civils i militars que les preparen i les perpetren. No es pot mirar cap un altre cantó, perquè la culpa, és col•lectiva. I aquest és el gran drama per a tots els que durant anys vam patir, al costat d’ells, per tot el que els havien fet. Ara, no tenim arguments ni justificacions per a admetre que sota l’excusa de perseguir un terrorista, s’hagi de bombardejar tot un hospital, un col•legi o un munt de tendes de campanya. Si algú creu que admetrem proporcionalitats entre el terrorisme d’uns i les accions dels altres, s’equivoca. Fins i tot les guerres tenen un mínim de regles que s’han de respectar i complir, i ara i aquí, Israel les ha incomplert totes. Hi ha ànims de genocidi i ànims expansionistes per anar cap al “Gran Israel”. No en tenen prou amb una terra d’acollida, sinó que la volen ampliar, fent fora als qui durant segles n’han estat els seus habitants. Invocar deus o destins universals, no serveixen per a tapar les atrocitats comeses. Han generat un odi que s’estendrà per tot el món durant decennis, i palestins de dintre i fora, i altres països veïns invocaran la revenja, per a quan el moment els sigui propici. Si algú pensa que les actuals accions portaran seguretat al país, s’equivoca radicalment, perquè és tan el dolor infligit que noves generacions actuaran en conseqüència. I en aquesta bogeria, també els EUA rebran les conseqüències. Tard o d’hora, tots els països ni que es creguin imperis, tenen les seves febleses. Serà en aquell moment quan rebran dura venjança pels danys infligits. No es poden apagar incendis, posant més combustible sobre el terreny. Israel, ha perdut en dos anys, simpaties i complicitats d’arreu del món. Ja no es buscaran productes ni serveis d’aquesta procedència, al contrari, es rebutjaran com a mesura per a fer pagar tanta maldat produïda. I sinó paren aquesta bogeria, ells mateixos cauran en autoritarismes contra els quals havien lluitat. L’enemic el tenen dintre mateix, i sinó el paren, se’ls emportarà cap a destins mai imaginats. La pau no es construeix amb bombes ni amb genocidis. Les justificacions no tenen cap credibilitat. Israel ha entrat en un infern, del que li costarà molt sortir-ne.

EL PP Y LOS IDIOMAS. Debería ser cosa del pasado, no dominar al menos dos o tres idiomas, además del español. Acabo de llegar de una de mis periódicas visitas a Suiza, mi segunda patria, al menos a nivel afectivo, por haber residido como trabajador y estudiante en su capital (Berna) durante siete años. Fue allí donde ejercí de profesor de español, para una red de Academias de idiomas, y donde me contrataron para escribir tres de los libros de texto, para ser utilizados en todo el mundo, durante cerca de veinte años. Nada mejor para los refractarios a la enseñanza de idiomas , ver y comprender las facilidades de los niños para aprender varios idiomas y así conseguir progresar en la vida, vayas donde vayas a trabajar, viajar o pasar tus vacaciones. Las lenguas, dan una libertad y una seguridad imposibles de conseguir, si dependes de algún artilugio para traducir. Y nadie piense en un posible colapso intelectual, por introducir una o dos lenguas más, en el panorama habitual. Para un suizo medio, comprender, hablar y/o dominar tres o cuatro idiomas, es algo normal. Es como funciona el país, desde hace siglos. Tienen cuatro lenguas nacionales: francés, alemán, italiano y reto-romano, de las cuales las tres primeras son oficiales. Solo el reto-romano, no lo es por ser hablado por un escaso, uno por ciento de la población. Así pues, es lógico y normal conocer los tres, y por supuesto dominar el inglés como lengua “oficial – universal”. Tampoco es raro encontrar a alumnos que estudien chino o japonés, a la vista del interés de muchas empresas, por negociar con estos países. Muchos institutos del país, lo tienen en sus asignaturas optativas, junto al ruso. Perdonen este largo prólogo para llegar al motivo del título del artículo, motivado por la noticia de que la presidenta de la Comunidad de Madrid, se fue a Londres a impartir un encendido discurso, a favor del liberalismo radical, en el foro Margaret Thatcher, y lo tuvo que hacer en español, por falta de conocimiento del inglés. Tuve que leer dos veces la noticia para creer lo que exponían diversos medios de comunicación. Increíble, penoso y una falta total de sensibilidad y formación. No sé quién la convenció para semejante reto, pero en cualquier otro país, no se lo habrían aconsejado. De entrada, que un político en ejercicio, más o menos joven, no puede alegar dificultades, falta de tiempo o desinterés, en hablar el idioma político por excelencia. Es que no se puede ir por Europa sin dominar el inglés, por muy español que se sea. Y si además de expresarse en español, se domina el francés y el inglés, mucho mejor. Y si se ha tenido interés en aprender el alemán, todavía dará mejor imagen, como persona viajada, leída y comprometida con la realidad de la UE y del mundo mundial. Es que no puedo comprender ni la falta de capacidad lingüística por parte de Núñez Feijoo que debe ir de pareja con un intérprete, a todas partes, ni la de Díaz Ayuso, con iguales incapacidades. Tanto el uno como la otra han tenido años, muchos años, para dedicar unas horas a la semana a aprender, como mínimo el inglés, y teniendo el español como lengua materna e incluso el gallego, aprender el francés es cosa de niños, por lo fácil y rápido. En fin, personalmente, tuve claro que además del catalán y castellano, era lógico en aquellos años de juventud, aprender el francés y a continuación el inglés. Y junto con éste, el ruso como idioma de futuro. Y ya en Suiza, lógico estudiar el alemán e italiano. Para un político, debería ser obligatorio dominar dos o tres idiomas, aparte del materno. No solo por lo práctico de poder hablar de tú a tú, con todo el mundo, sino también para dar ejemplo a las nuevas generaciones. Poder leer, escuchar, hablar con otros en su idioma materno, es de una importancia capital. Y francamente si no se han hecho los deberes cuando tocaba, siempre se puede corregir la trayectoria y tomar clases particulares. Con buenos profesores y buenos métodos, en pocos meses se puede llegar al objetivo. Y si no hay voluntad, por lo menos no entorpecer los esfuerzos y anhelos de aquellos territorios que tienen dos lenguas propias, que hay que proteger y animar a que sean habladas, leídas y escritas por todos sus habitantes. Dicho esto, recomendaría a los dirigentes populares no salir al extranjero si no pueden dirigirse a sus oyentes en su lengua, sobre todo si se trata del inglés. Es que el ridículo es fenomenal y ya estamos cansados de pasar vergüenza ajena. Ánimos, pues, vayan a clase. Todavía están a tiempo de corregir sus deficiencias.