Joan Roma

PARADOXES DE L’ANTIMILITARISME. Quan no es governa, és fàcil apuntar-se a qualsevol moviment que capti l’interès d’un sector de la població. Dic això, a la vista d’algunes situacions paradoxals, en relació a la flotilla que pretenia arribar a Gaza per a portar ajuda humanitària. L’objectiu era noble però francament, la seva posada en pràctica, era molt millorable. Que el mateix dia que surten, hagin de tornar perquè tinguin problemes amb uns quants vaixells, no dona imatge de seriositat, ni preparació adequada. I el resultat final, era previsible, vista la determinació del Govern Israelià, de saltar-se totes les regles nacionals i internacionals. Però, feta aquesta introducció, m’agradaria exposar algunes paradoxes que s’han produït en aquest moviment. D’entrada, la composició dels participants era molt heterogènia, si bé amb una àmplia majoria de persones procedents del que anomenem esquerra alternativa, radical o crítica. Sempre contra el govern o governs establerts. I contra algunes de les polítiques que sostenen, com és la de disposar d’unes forces armades, que alguns consideren innecessàries. Però, heus aquí que a mesura s’acostaven cap a l’objectiu, van reclamar la presència de forces navals, d’Espanya, sí, però també de França, Itàlia, i altres, per acompanyar-los i protegir-los de les possibles accions de l’exèrcit israelià. I no solament això, pretenien que formessin una mena de corredor militar perquè la flotilla podés navegar sota aquesta protecció. En què quedem ? Si s’està contra l’existència de forces armades, no té cap lògica ni cap coherència que es demani la seva protecció i encara menys que se li demani entrar en aigües discutides com per provocar ja no un incident diplomàtic, sinó militar. Eren conscients del que podia suposar entrar en conflicte en plena mar, entre vaixells militars ? Va fer bé el Govern espanyol d’enviar un buc d’acció marítima ( BAM ) especialitzat en ajuda a persones en alta mar. No hagués estat prudent pensar en altre objectiu que el de socórrer a persones en dificultats, però mai entrar en conflicte i encara menys en combat. Però, d’aquesta acció se n’han d’extreure les lliçons corresponents. Imaginar que es pot fer front a Putin, amb discursos i/o manifestacions, és viure en un altre món. I no pensar en amenaces externes, ens deixaria a la mercè, de qualsevol canvi en la situació mundial. En resum, que queda molt bé, davant del propi auditori, reclamar no gastar en Defensa ni disposar d’unes forces adequades de protecció, però la realitat és la que és. Precisament en qüestions de Defensa, la improvisació i la manca de recursos adequats, pot esdevenir letal. Un govern seriós s’ha de mantenir ferm en un tema com aquest.

SATISFACCIÓ PEL FRACÀS DE L’OPA HOSTIL DEL BBVA AL BANC SABADELL. Com client dels dos bancs, no em va agradar el llançament de l’OPA hostil del BBVA sobre el Banc Sabadell. Ni pel fons ni per les formes, de manera que el resultat m’ha satisfet. Per a mi, la principal causa del rebuig és que reduir les entitats bancàries porta a un allunyament dels clients, i lògicament a la pèrdua de totes les oficines del banc petit, en benefici del gran. Si mirem la comarca del Berguedà, però ho podem extrapolar a la resta del país, allà on hi ha oficina de les dues entitats, era evident que la del BS es tancaria, cosa que limitaria la nostra accessibilitat. La insistència en crear entitats més grans, de cara a ser més competitius a nivell de la UE, és cert fins un determinat punt. També han de poder sobreviure bancs regionals que no podran competir en certs nivells, però donaran un important servei, a la clientela més propera. Doncs bé, una cosa no és contradictòria amb l’altra. Han de coexistir els grans amb els petits i mitjans, frenant els intents de quedar sense els de menor volum. Si ho extrapolem a nivell de comerç, va bé tenir alguns grans supermercats, però alhora, botigues de proximitat, on som tractats millor i amb opció a productes de millor qualitat. Així, doncs, satisfacció pel resultat final. Berguedà, 17 d’octubre de 2025

BERGA, IMATGES INSÒLITES. Si fa unes setmanes parlava d’un edifici “insòlit”, com és el CAT ( Centre d’Atenció Turística), situat a l’entrada centre de Berga, que va costar 700.000 euros, 14 anys enrere i encara no s’ha estrenat; avui proposo altres imatges / espais insòlits, per a demostrar que Berga no ha fet els deures, en aquests 46 anys de democràcia municipal. I no, no parlaré de la Rasa dels Molins que per ella sola ja ocuparia tot un article. Parlaré d’altres 3 espais. Som-hi ! Es molt inusual que una ciutat, capital de comarca, tingui en un lloc cèntric, una antiga fàbrica tèxtil, a la cruïlla del carrer Barcelona amb Pere III. Un antic edifici immens, veí de l’edifici de la Panificadora que porta anys, molts anys, en ruïna total. Tant que va col·lapsar 15 o 20 anys enrere i fins i tot ja té abundant vegetació i algun arbre, crescut a l’interior de l’espai. Em sembla impensable un cas semblant en qualsevol altre poble o ciutat. Com és que no s’ha exigit als seus propietaris l’enderroc total, en primer lloc i tot seguit la seva edificació o la venda?. Com és que l’ajuntament no ha resolt aquesta situació, amb les mesures exposades, o la seva compra, per oferir al Govern de la Generalitat per a la construcció d’habitatges a preu assequible ? No menys espectacular és l’espai que ha quedat a la cruïlla del Passeig de la Indústria amb el carrer Lluís Millet, després de l’enderroc del gran edifici abandonat durant anys i que finalment amenaçava col·lapsar. Mesos enrere es va dir que tot estava a punt per reedificar, però els mesos van passant i no veiem cap moviment en aquest sentit. Es insòlit tenir un espai privilegiat com aquest, just en el rovell de l’ou de la ciutat, produint una imatge totalment negativa, de deixadesa per part del govern municipal. En aquests temes, la rapidesa i contundència han de ser exemplars. Si no es té diner per enderrocar i reedificar, s’ha de vendre. No dic mal vendre, vendre a preu de mercat, i si no surt un particular, que compri l’ajuntament, per destinar a habitatges a preu assequible. I la tercera imatge “insòlita” que proposo en aquest article és la zona anomenada dels 40 pilars, una de les imatges de la ciutat, pujant o baixant per la C-16. Tot un barri amb un munt de carcasses d’edificis començats, i abandonats durant anys, molts anys. Dona una estranya sensació voltar per aquests carrers perquè ens porta a un altre món. Tampoc aquí veiem cap actuació concreta, ràpida i decidida per part del govern municipal. I torno al principi, o els propietaris – emprenedors – constructors, venen, o se’ls imposen obligacions que resolguin el problema. També aquí l’ajuntament tindria l’oportunitat de comprar, per a cedir a la Generalitat, els edificis en construcció per ser destinats a habitatges a preu assequible. I es que arribats en aquest punt, vull recordar que Berga, té prop de 1.000 ( mil ) habitatges buits: uns abandonats, altres sense ocupar, i en canvi no hi ha pisos de lloguer disponibles. Aquesta paradoxa perjudica, i molt, a veïns i ciutat, en general. No es pot permetre, de manera que cal actuar. Primer a les bones, amb mesures positives i d’ajuda a propietaris, i sinó amb actuacions clares i contundents perquè rehabilitin o venguin. No dic mal vendre, dic vendre a preu raonable de mercat. I si no apareixen compradors particulars, que entri l’ajuntament a buscar solució. Una ciutat com Berga, hauria de tenir una partida rellevant anual ,destinada a la compra i rehabilitació d’edificis vells. Hi ha diverses vies externes per obtenir ajuts, si no es fa és per incapacitat, mandra o ignorància. No sé quina de les tres és pitjor.

LAS REALIDADES DE LOS GOBIERNOS DEL PP. Cada partido tiene su “marca de la casa”. Unos, la llamarán ideología, otros objetivos de futuro, otros luchas contra los poderosos, etc. Al final, si se llega a gobernar, la realidad se impone y por mucha ideología que se quiera aplicar, se acaba tocando de pies en el suelo. Lo contrario, lleva al desastre total. Pues bien, la “marca de la casa” del PP, es una mediocre composición de sus consejos ejecutivos, del partido y de los gobiernos que disponen. Hay una cierta lógica en esta dificultad para proveer puestos y cargos, por ser todos “provisionales”, a expensas de futuros resultados electorales, y cuesta mucho dejar un trabajo bien remunerado en la esfera privada, para saltar a la pública. Si no hay auténtica vocación de servicio, los que acaban aceptando los cargos, no son precisamente los mejor preparados. Es así como vemos en puestos relevantes, tanto en las presidencias como en los departamentos y consejerías a personas que en el ámbito privado no superarían el nivel de cargos intermedios. Nunca, los superiores. Queda claro pues, que con estos mimbres es difícil pensar en grandes y ambiciosos objetivos. No nos extrañe la amplia y generalizada mediocridad de las acciones y actuaciones del PP, en ayuntamientos, diputaciones, y gobiernos regionales. Y si esto sucede en los ámbitos de gobierno, similar situación vemos en la composición de los órganos parlamentarios de mayor relieve: Congreso y Senado. Resulta penoso observar las evoluciones y discursos de sus portavoces, en las dos Cámaras, pero lo mismo podemos decir de los que los ostentan en las comisiones. Hay una total falta de altura de miras, sentido de país i de Estado, con una sola y única obsesión: atacar al gobierno, por tierra, mar y aire, y sobre todo a Pedro Sánchez, venga o no, a cuento. Pero claro, la realidad es dura y sobre todo insistente. Si repasamos en pocos minutos lo visto y hecho en algunas de sus principales autonomías, el resultado es claro: mediocridad e incapacidad para gestionar con rapidez y eficacia. Lo vimos durante la pandemia en Madrid, con la desastrosa y dolorosa gestión de las residencias de mayores. Da una inmensa rabia pensar en la soledad, miedo y abandono de miles de usuarios, tratados con una increíble falta de humanidad. Pero es que si estudiamos, región por región, podemos hacer un recorrido por una serie de desastrosas gestiones de todas las calamidades que han caído en España. Sea por incendios, por inundaciones o por otros fenómenos meteorológicos. El más terrible fue la Dana de Valencia, con 229 muertos, donde pudimos asistir a todo lo que un responsable político no puede ni debe hacer: estar desaparecido durante horas, y dejar las responsabilidades en personas absolutamente inadecuadas. Y con todo a la vista, salen en Andalucía miles de casos de mujeres, abandonadas a su suerte por un deficiente, perdón, desastrosa actuación de su Departamento de Sanidad. ¿Cómo es posible tanta desidia, tanta ineptitud? La explicación es el abandono de las políticas públicas para beneficiar a las empresas privadas. Este es un principio típico de los partidos de derechas, y lógicamente del PP. Cuanto menos destinas a lo público, más necesidad de que los ciudadanos tengan que ir a los servicios privados. Y esto ocurre en Sanidad, pero lógicamente también en Educación, en Servicios Sociales, etc. En resumen, si alguien quiere evaluar la gestión que mire y compare la que llevan a cabo los gobiernos del PP, con los que no lo son. Y que aproveche para estudiar la que existía antes de la llegada del PP y la que se lleva a cabo, ahora. A nadie le extrañe que vayan saliendo encuestas en las que la valoración de los ejecutivos del PP cae en picado y van remontando las expectativas del PSOE, de cara al relevo. Y francamente si no cambian de portavoces en Congreso y Senado, no hay ninguna opción de ver a Núñez Feijóo en la Moncloa. Tiempo al tiempo.

LA DESCONEGUDA IMMIGRACIÓ. Molt sovint quedo parat, per la lleugeresa amb que es parla d’immigració, per part d’articulistes, opinadors i tertulians, en qualsevol mitjà de comunicació, sense prèviament haver contrastat mínimament les informacions. Es donen per bones, actuacions i situacions que no son certes o només parcialment, de manera que qui les escolta s’emporta idees molt diferents a la realitat. Això, fa créixer la desconfiança o la por, davant futurs imaginaris que no tenen cap fonament. La realitat és la que és, i passa necessàriament per encaixar les actuals i futures onades d’immigrants, a semblança de com es va fer en els anys 60 o 70. Cert que en aquells moments la immigració provenia d’altres regions i era més fàcil d’assimilar perquè canviava la llengua i alguns costums, però no elements històrics com la religió, vestimenta, gastronomia, ni costums i tradicions, compartides. Per tant, queda clar que ara, les arribades son de persones de terres més llunyanes, amb diferències notables, respecte les nostres arrels i costums, però dintre de vint o trenta anys ens ho mirarem amb la fredor i tranquil·litat amb les que ara parlem de les d’aquells anys. Qui no té un amic, familiar, parent o company de treball, nascut en altres regions ? Qui no té una parella o parelles de fills o familiars directes que no provinguin de les zones tradicionals de migració ? Ja no son novetat ni problema aquestes barreges de procedències, usos i costums, i fins i tot de llengua. S’han acollit i assimilat sense més problemes ni conflictes. Formen part del nostre paisatge quotidià. Doncs bé, estem ja veient similars situacions amb persones de procedències més llunyanes. Segur que si pensem una mica podríem ja donar noms de persones que s’han emparentat amb les més diverses i estrambòtiques procedències. Personalment, conec aquesta diversitat i es porta bé, combinant multitud d’adaptacions de tota mena fins arribar a un bon equilibri de convivència. La diversitat no s’ha convertit en problema perquè se li ha buscat solució, i el més important, s’ha trobat. No hi ha res de nou en les noves onades d’immigració si no és que algunes ens arriben en condicions molt precàries. Però totes, venen donades per la necessitat de fugir de guerres o conflictes, o per necessitat econòmica. Venen, doncs, a treballar per a poder enviar diners a casa i algun dia poder fer venir una part de la família, per fer vida aquí, per sempre més. Altres, podran retornar si a casa seva les coses han canviat tant, com per oferir bones esperances de vida. I d’aquí que tothom vingui en so de pau i tranquil·litat, i no vulgui causar cap enrenou. Només uns pocs poden quedar fora de la llei i l’ordre per causes diverses. Son els que han de ser apartats perquè no destorbin els altres. Aquests pocs, no poden embrutar la trajectòria de tots els altres, i això és el que ha de quedar clar en tots els fòrums on es debat sobre immigració. Mai es pot prendre una part pel tot, sobretot perquè estem parlant de casos molt aïllats que tenen solució. Es aquí on intervé la seguretat i la Justícia, a les quals hem de demanar major eficàcia i celeritat, però no contaminem aquest debat, amb altres que no hi tenen res a veure.

PREOCUPACIÓ PER LA LLENGUA O LES LLENGÜES ? És lògica la preocupació pel descens de l’ús de la llengua catalana, curiosament incrementat en els darrers quinze anys, quan els partits independentistes han estat en el Govern, junts o per separat. Algunes coses s’han fet malament quan ocupats en objectius impossibles, deixaven a la seva sort, les prioritats del país, entre les quals la preservació i enfortiment de la llengua catalana. Però, la realitat és la que és, i ara, com sol ser habitual, es toca a sometent per tal d’atrapar el temps perdut i s’emprengui el camí de la recuperació, aplicant les mesures contingudes en el Pacte Nacional per la llengua. Comprenc la preocupació i assumeixo el contingut del Pacte, però no ens podem quedar aquí. Tenim un problema amb la llengua catalana, sí, però alhora un problema conjunt en el coneixement i ús de les llengües indispensables per a formar-nos com persones i disposar d’eines fonamentals per viure i treballar, arreu del món. Si important és dominar el català, també ho és fer-ho amb el castellà i l’anglès. Tots els estudiants haurien de sortir de l’ensenyament obligatori amb un excel•lent coneixement dels tres idiomes com per viure i treballar a Tortosa , Vic o Manresa, i alhora poder-ho fer a Sevilla o a Singapur. Fa anys que les fronteres han caigut i el món s’ha obert a expectatives i realitats mai imaginades. Puc assegurar que fins i tot en pobles petits, tenim escampats per tot el món, un munt de joves que estan vivint i treballant en països ben llunyans, en els quals el coneixement de les altres llengües els ha estat providencial. Porto gairebé tota la vida amb dedicació, més o menys intensa, a l’ensenyament d’idiomes i puc assegurar que és lògica la preocupació pel coneixement i ús de la llengua catalana, però la meva preocupació és per veure com alguns creuen que només ens ha de preocupar la catalana, considerant que la castellana és culpable del declivi constatat. No es pregunten ni volen assumir els greus errors comesos durant els anys del procés ni les deficiències escolars , en matèria lingüística i d’altres matèries, per insuficient dotació econòmica, poca dedicació política i inadequats objectius curriculars. Recordem qui ha governat el país, en els darrers quinze anys. No sigui que els principals causants, reclamin ara el que no van ser capaços de dur a terme. Ha d’haver-hi un revulsiu clar, en defensa dels idiomes, evitant conflictes i tenint clar que els mestres han d’estar preparats i formats per aconseguir l’excel•lència en matèria lingüística, reforçant espais i territoris, en funció de les seves realitats. I evitant termes exclusivistes, en que “la nostra”, no sempre és la que alguns voldrien, sinó la que és. I agradi o no, la realitat del país és que podem parlar de “les nostres llengües”, per molt que alguns no ho vulguin reconèixer. Aquest, és un dels motius de la desafecció d’una part de la societat catalana, envers campanyes reduccionistes que han fet més mal que bé, a la preservació i a l’ús del català. I repeteixo, l’objectiu ha de ser el ple domini de les tres més rellevants, sabent que el coneixement d’una no perjudica el coneixement ni l’estudi d’altres. Ho puc afirmar en tant que coneixedor i practicant de diversos idiomes.

SON IMPORTANTS ELS PRESSUPOSTOS ? No son importants, son fonamentals. Ho dic, després de 40 anys a la sala de màquines d’un ajuntament i presència en altres institucions del país. Sense pressupostos és com si un vaixell funcionés sense carta de navegar. Es pot sobreviure, però a marxa lenta i sense objectius ambiciosos a l’horitzó. Elaborar un pressupost vol dir planificar, programar, preveure què necessita el poble, el país o l’Estat, i com es prioritzen les actuacions, en funció de les disponibilitats econòmiques. Realment és una feina anual, però amb visió de futur. El que no pots fer un any, pots deixar-ho per l’any vinent o anys venidors. O repartir-ho en diverses anualitats.Vaja, queda clar que és indispensable, si volem que el país vagi a cent vint per hora, en comptes de quedar-se en un modest setanta o vuitanta, en els millors dels casos. Així, doncs, els esforços que fa el Govern Illa, estan més que justificats per tal de que l’any vinent la Generalitat pugui funcionar en plenitud de funcions. Perquè troba tantes reticències, en ERC i els Comuns ? Per una clara por de que donar oxigen a Illa, els pugui suposar quedar-se a l’oposició per anys i panys. Creuen que tenir el Govern, en respiració assistida, mitjançant crèdits puntuals, els dona més esperances de que la gestió no sigui tan espectacular, i puguin anar a eleccions llençant crítiques a les mancances en infraestructures, equipaments i serveis. No pensen en el país, sinó en els seus partits. Posen per davant aquestes temences electorals en comptes de pensar que si el Govern disposa de pressupostos, li podran exigir tot allò que contenen i per tant tenir més arguments que si el Govern explica que no ha pogut fer moltes coses, per falta de finançament. En fi, és pensar en petit, en comptes de pensar i actuar en gran. No fan el que va fer Illa des de l’oposició que fou , negociar i aprovar els pressupostos de Junts. I tanmateix, va guanyar les eleccions posteriors. Bé, no sóc optimista respecte possibles canvis en els dos partits, perquè tots dos estan immersos en problemes interns que no deixen peu a atreviments externs. Els auguro uns clars mals resultats. Temps al temps. Pel que fa els pressupostos generals, la situació és semblant a la catalana, si bé encara més complexa . Massa partits, massa estratègia i poca efectivitat. I sobretot una gran mediocritat com per sortir del cercle en que es troben els grans partits, però encara més, els més petits. Alguns es troben al límit de la supervivència i només pensen en què han de fer a les properes eleccions per poder continuar existint. No tenen visió de país ni sentiment d’Estat, de manera que van improvisant a cada pas que han de donar. El Govern Sánchez va superant els obstacles però és evident que no pot desplegar el programa electoral ni multitud de nous reptes pels quals fan falta els pressupostos. Estem en una via de pura supervivència sense possibilitats d’emprendre el vol cap a objectius ambiciosos i estratègics. Què fer ? En temps de normalitat, advocaríem per anar a eleccions, però no hi estem. La suma de PP i VOX, cas de guanyar les eleccions ens portaria cap a temps passats que ningú vol imaginar, però que son més que possibles, amb ells en el Govern. Toca, doncs, resistir i governar ni que sigui amb la precarietat actual. Tot, abans que facilitar un canvi, clarament en negatiu. Fins quan ? Crec que tot té un límit, i el pas del temps farà veure que les receptes que proposen no van enlloc. Serà el moment per a recuperar la confiança dels electors i animar-los a mantenir un govern de progrés. Veig perfectament possible una remuntada com per continuar amb Pedro Sánchez de president. Algunes de les darreres enquestes mostren aquesta possibilitat.

QUAN L’EGO GUANYA LA PARTIDA. En totes les activitats humanes, es pot veure qui actua a nivell individual i qui a nivell col·lectiu. També qui considera forma part d’un projecte local, comarcal i/o nacional, com una peça més i qui es considera l’impulsor, el líder, el conductor suprem, sense el qual res ni ningú pot arribar a bon port. L’ego, ha matat multitud d’objectius i projectes i ho continuarà fent pels segles dels segles, perquè no sembla haver-hi remei, molt especialment quan tot l’entorn ajuda a crear-lo, mantenir-ho , o simplement a fer-hi front. Faig aquesta introducció per tractar el tema de la presentació de la candidatura d’Oriol Junqueras, a ser candidat a la presidència de la Generalitat, per ERC. Segur hi ha un munt de persones, organitzacions i partits que s’estan fregant les mans davant aquest greu error. Bé, jo el qualifico d’error, però ell i una part d’ERC, ho consideren una jugada mestre, estratègica, capaç de fer moure el taulell polític de Catalunya, a les properes eleccions al Parlament. Queda per veure, però em permeto fer vaticinis molt, molt pessimistes, de cara els futurs resultats. No tindré cap problema a reconèixer l’equivocació si els resultats diuen el contrari. Veurem. Però, permeteu-me donar algunes pinzellades al meu pronòstic. La trajectòria d’ERC, des de fa anys, molts anys, es caracteritza per tota mena de giragonses, resultat de la seva organització interna, que pot patir constants embats, en funció dels objectius i interessos d’un grup qualsevol. Ha estat normal i habitual assistir a batalles internes, de manera constant, gairebé des de l’endemà de la seva fundació. Aquesta situació complica enormement el sorgiment de lideratges sòlids i duradors. Existeix una mena de “canibalisme polític” en que uns es mengen els altres, sense capacitat per aturar la davallada. Si mirem enrere veurem el que vull dir, amb noms que ja poca gent recorda perquè no van tenir temps d’arrelar en la societat. Amb aquests precedents, arriba la candidatura d’Oriol Junqueras, formalitzada quan encara està inhabilitat, arran el judici del procés. Sóc un dels fervents favorables a que l’amnistia li sigui aplicada i li aixequi la inhabilitació. Esperem sigui realitat d’aquí a pocs mesos. Amb tot, no sé si s’ha parat a pensar en el currículum dels darrers anys. Haver estat alcalde de Sant Vicenç dels Horts, no aporta prou gruix a la seva activitat política perquè no va suposar cap gran revolució d’innovació ni de gestió. Tampoc ho fou el seu pas per la Conselleria d’Economia i Hisenda, durant els anys del procés. I com tot el Consell Executiu, fou un dels fugitius, arran l’aplicació de l’article 155 de la Constitució . Cert que retornà, juntament amb altres, per fer front a les conseqüències judicials de les seves accions i actuacions. Passats uns anys a la presó, recupera el lideratge dintre ERC, si bé amb prou discrepàncies i lluites internes com per no poder parlar d’un partit unit i enfortit. Autonomenant-se candidat, no garanteix la pau interna, ni sumar vots cap una opció independentista, quan aquest món està en una clara recessió. Però, vaig més lluny. Crec que hi ha ganes de castigar els inductors d’un procés que no tenia cap opció de prosperar. Considero hi ha un munt de gent , enganyada i indignada per tot el que envoltà el procés, i ara tindran l’ocasió de demostrar-ho, mitjançant un vot de càstig, clar i contundent. El temps ens ho dirà. I ja només faltaria, per reblar el clau, que Junts fes el mateix amb Puigdemont. Seria la cirereta en el pastís que agrairia bona part de la ciutadania de Catalunya: poder expressar amb el seu vot, l’enorme indignació contra els màxims responsables del procés. Temps al temps.

DE PASTORS, RAMATS I GENT INCÍVICA. He llegit amb especial atenció, l’entrevista d’aquest diari al pastor Daniel Sánchez. Pastor d’ovelles , en els paratges del Parc de Sant Llorenç que ha decidit plegar o canviar de modalitat, a la vista de les dificultats de l’ofici. Posa com un dels principals problemes, el de la convivència amb la gent. Lògicament, amb una part de la gent, la que se’n va a la muntanya, oblidant les normes mínimes de respecte i convivència amb la natura, per descomptat, però també amb tot el que s’hi mou. En el seu cas, un ramat, supervisat i protegit per ell i el seu gos d’atura. Ho he exposat en diverses ocasions, en aquestes mateixes pàgines que un dels principals maldecaps dels nostres pagesos i ramaders, és la progressiva i constant presència de persones, arreu del país i al llarg de tot l’any. Un parell o tres de dies abans de la lectura de l’esmentada entrevista, em vaig trobar, ja cap al vespre, tres vedells i dues vaques, en plena carretera de Ripoll cap a Berga, en el seu pas pel municipi de Les Llosses. No era la primera vegada, i per desgràcia no serà la darrere, en que sortejat el perill, has d’intentar fer-los entrar de nou cap al bosc, amb la dificultat de tenir “el vailet” com obstacle, i mirar de portar-los cap on hi ha una porta, o el tram de “vailet” trencat per algun boletaire incívic. A continuació, toca mirar o demanar a qui pertany el bestiar per trucar al propietari o al masover per avisar de que té algun tram de “vailet” trencat que cal reparar....Per desgràcia, massa sovint ens trobem amb aquests problemes que motiven indignació, primer, i considerables problemes després, per trobar el bestiar esgarriat i tornar-lo al seu lloc. Però, sempre amb la por al cos de que una sortida d’aquestes, pugui provocar accidents greus, en vehicles de quatre rodes, però molt més greus, en els de dues. Torno al principi. Els grans incendis que hem patit a Catalunya, en el passat, poden tornar en qualsevol moment i això ha portat al Govern a estudiar i posar en marxa algunes actuacions a curt i llarg termini. Cal treure combustible dels boscos i per fer-ho s’han de fer tallades importants, algunes de les quals suposin espais de transició entre el bosc i els prats. Aquesta mesura, ja s’ha aplicat en unes quantes comarques, una de les quals, la del Berguedà. Es una bona proposta. Però, millor combinar aquesta decisió amb la de facilitar la implantació de noves activitats ramaderes que com la de Daniel Sánchez, permeten reduir el sotabosc, mitjançant l’ús de ramats d’ovelles, de cabres, o vaques i cavalls. A cada lloc van millor uns animals o altres, però tots donen bons resultats pel que es pretén. Dit això, és evident que cal emprendre una llarga i profunda campanya de sensibilització i coneixement de l’activitat rural. Parlo de rural de muntanya, però també propera, a qualsevol ciutat. Els resultats s’han de buscar arreu del país. La gent ha d’entendre quin ha de ser el seu comportament i quines coses no es poden fer perquè perjudiquen a d’altres, de manera molt rellevant. Això ,només es pot fer, mitjançant els grans medis audiovisuals, durant tot el temps que faci falta. I una altra de les peticions està en marxa: reducció de la burocràcia, municipal, comarcal, autonòmica i estatal. Tot ha d’ajudar a preservar, mantenir i recuperar activitats, com les descrites.