Joan Roma

UN GAMBIÀ FELIÇ. Un matí qualsevol d’aquest mes, he sortit a donar una volta pel carrer Major de Berga, i al bell mig de la passejada m’he trobat amb un antic alumne del Centre de Protecció Internacional de Refugiats, on dono classes d’idioma, en tant que voluntari de Creu Roja. Un home feliç, acompanyat de la seva dona que m’ha presentat, explicant que també té a Berga els dos fills, comuns. Una altra història d’èxit, perquè com tants d’altres, va arribar aquí, després de múltiples peripècies i dificultats, però al cap d’uns mesos va aconseguir papers, i una feina en una empresa de senyalització viària. L’obtenció de papers per la via d’arrelament social, va tenir èxit, i ara, uns anys després ha pogut complir el somni: portar la família, i viure tots, en un pis al centre de Berga, enviar els fills a l’escola, a fi de preparar-los per a oficis de futur. Aquesta és una de les alegries amb les que em trobo tot sovint, sigui voltant per Berga, sigui perquè passen pel Centre de Protecció, a buscar algun paper o simplement per saludar als qui vam col•laborar en el seu aterratge. I és que en aquest llarg periple com professor de català, primer, i ara de castellà, han passat més de 1.600 persones, per les classes. Costa recordar noms i nacionalitats, però sempre n’hi ha algun que ha deixat més forta petjada. I no calen noms ni nacionalitats per fer una xerrada i comprovar l’encert en col•laborar a l’arrelament d’aquestes persones a casa nostra. Ara mateix, tinc alumnes de Sudan, un país amb greus convulsions, de manera similar a Mali i altres països de l’entorn. Es evident que els desitges tot el millor quan després de mesos, comencen a sortir del Centre perquè han trobat feina i habitatge. Ens diem adéu, amb la satisfacció de la feina feta, i amb la confiança de que el futur els serà propici. Cada any, en passen unes desenes per donar compte de com els hi va a la vida, i ens expliquen les d’altres amics i companys. Puc assegurar que la immensa majoria treballa, es guanya la vida i aconsegueix enviar diners a casa. El gran objectiu es compleix i els qui estan casats i amb fills, esperen el moment per a tramitar l’agrupament familiar, el gran somni. I és que hi ha pares, però també mares, que han vingut, deixant amb els avis, els seus fills. Ha de ser dur, molt dur, una separació que en molts casos es compta per anys. Quan això es produeix com en el cas d’aquest gambià, l’únic que pretén és viure en pau i tranquil•litat, treballant com el millor, conscient de la gran sort que ha tingut. Com ell, centenars de milers. I pocs dies després, uns altres acollits i formats com ajudants de cuina, a Manresa i a Vic, van marxant del Centre, una vegada trobada feina en restaurants d’aquestes comarques. Aquest, és el nou paisatge que anem veient en molts llocs, símbol de la seva necessitat i encert per formar-se i ocupar llocs que no son volguts per ciutadans, nascuts aquí. Aquesta és la pura realitat, i no se’n vulgui inventar una altra, per oposar-s’hi.

SENTENCIAR ABANS DE JUTJAR. Em poso a la pell de la dona del president Sánchez, a la del seu germà o ara mateix a la de Rodríguez Zapatero. Pel que fa la dona i el germà, portem dos anys de constants informacions, suposades revelacions, invents i falsedats, al més alt nivell, fins i tot s’han fet servir per atacar al president i al partit des de les més altes instàncies polítiques i per descomptat mediàtiques. En què quedaran? No ho sabem però s’ha fet molt de mal, i ja és irreparable. Que arribin a judici i del judici en surti una exculpació, gairebé ja no té rellevància perquè els dubtes, els interrogants, molts ja les han resolt, amb sentències dures i contundents. Es increïble com es va poder sentenciar a un Fiscal General, per suposades filtracions que ell no havia fet, i ara veiem filtracions de tota mena, sense que ningú persegueixi els autors. I queda per veure què passarà en el cas Zapatero. El dany causat és immens perquè hi ha un munt de suposats indicis i interrogants, barrejats amb afirmacions, registres i fotos obtingudes dels registres que han estat publicades en un munt de mitjans de comunicació, quan se suposa que corresponen a la intimitat dels seus propietaris. Com pot ser que ningú vetlli per fer complir la llei ? Es que la vida personal no ha de quedar protegida, en tot moment ? Mireu, la meva experiència, amb tota la distància que suposen els càrrecs que he ostentat, indica que ha d’haver-hi canvis notables en l’exercici de la Justícia en el nostre país. La meva primera compareixença davant un tribunal de Justícia, fou davant el de Primera Instància de Berga, acusat per un malalt mental, ben identificat i documentat, que m’acusava d’haver sortit de l’ajuntament amb un punxó, per ratllar-li el cotxe que tenia aparcat a la Plaça Major. Com a prova aportava una foto, en fosc, de l’entrada de l’ajuntament on no s’hi veia res més que la porta i l’entrada. Ell, aquí, hi veia la meva persona, i en base aquesta documentació, vaig haver d’anar a declarar i demostrar la innocència, simplement dient que no ho havia fet, que ni tant sols quedava clar el dia i hora, en que suposadament havia comés aquella acció.... Doncs bé, com pot ser que un jutge pugui actuar amb proves com aquesta ? Després vingueren altres denúncies i altres compareixences davant els Tribunals amb esperpèntiques acusacions. També es van filtrar dades i es van fer suposicions. Hi havia qui volia guanyar en els tribunals el que havia perdut a les urnes, i res millor que buscar algun desequilibrat per fer part de la feina bruta. Hi ha coses que han de canviar i tenim en la Justícia, moltes coses que no funcionen bé. I algunes que funcionen molt malament, perquè fan mal, obeint a interessos polítiques i que al final no tenen càstig. Quants casos han tingut recorreguts falsejats ? Molts, massa i massa negatius per als qui els han patit. Es urgent modificar estructures i sobretot airejar els llocs més destacats, perquè hi ha càrrecs que no mereixen estar on estan. I no hi ha reacció interna, de manera que s’ha d’actuar externament, modificant estructures. Es urgent.

DONAR VIDA, A ANTICS LOCALS COMERCIALS. Segons diverses agències catalanes, es calcula en 30.000 els locals comercials buits, en el conjunt de Catalunya. Aquest fenomen és present en tots els municipis, des dels més petits fins els més grans. En aquesta llista veiem alguns municipis com Reus, Lleida i Santa Coloma, que apareixen com especialment destacats. Les mateixes agències que donen aquestes xifres, exposen que amb no gaires despeses, uns 10.000 podrien transformar-se en habitatges de forma immediata. Aleshores, em pregunto, perquè no es fa especial atenció a aquesta actuació ? Ho dic perquè s’emmarca en una de les prioritats de país, com és aconseguir habitatge, i alhora rehabilitar espais, moltes vegades degradats pel pas del temps. Anar a passejar per pobles i ciutats, suposa contemplar la vida perduda, en ben pocs anys. Repassar la llista de comerços que hi havia 10, 20 o 30 anys enrere, és constatar el pas dels anys en un gran nombre de professions i activitats. També en els canvis de demografia en els pobles i en la majoria de barris de les grans ciutats. Es així com carrers i places han perdut activitat i es converteixen en espais buits de vida. Si a tot plegat hi afegim abandonament, la imatge és trista o directament desoladora. No hem d’esperar canvis que de moment almenys son inimaginables, i anem directament a buscar solucions pràctiques i ràpides. D’entrada, toca proposar canvis urbanístics, per facilitar el pas de local comercials, a habitatges, i si poden ser de lloguer assequible, millor que millor. En la majoria de casos aquesta modificació serà factible, en altres, serà més difícil en funció de les característiques de cada local. Cert que n’hi haurà que la seva adaptació serà difícil per raons d’espai o de ventilació i accessibilitat, però seran els mínims. La majoria es troba en llocs de fàcil accés, i les noves tècniques existents poden compensar determinades condicions com per fer-les factibles. En qualsevol cas, veig encara poques iniciatives valentes i actives com per iniciar aquests canvis, quan son més ràpids i menys costosos que altres. I és que aprofitar edificis existents, ha de ser la gran prioritat, abans que fer-ne de nous. I aconseguir canvis de vida en carrers i places, amb molts locals tancats, suposa aportar-hi nova vida, a les plantes baixes i aprofitar els serveis existents. Amb aquestes xifres a la mà, queda clar que deu mil nous habitatges poden fer-se realitat de forma immediata i amb poca inversió, i la resta fins a trenta mil, son factibles amb els deguts canvis urbanístics i la mobilització de finançament per fer-ho realitat. En aquest àmbit, els ajuntaments tenen molt a dir i fer. Alguns, ja s’hi han ficat de ple. Toca animar a la resta.

EL PP, AL CASO DE TODO. Quien crea que todo lo que pasa en los últimos años es fruto de la casualidad, de las malas artes, de las acciones y actuaciones de unos pocos desalmados y no pocos aprovechados, deberá reflexionar si es casual o razonable que al PP le caigan instrumentos para su campaña de desgaste al gobierno y con él al PSOE, cada quince o veinte días. Es más, alguien muy servicial, propone y consigue hacer coincidir juicios tan dispares como la Kitchen y Koldo, para intentar tapar uno con el otro. Se quieren equiparar cuando la Kitchen supone el más grave atentado al estado de derecho, muy lejos de lo que suponen las granujadas del caso Koldo. Hay un relato claro en los movimientos de una pequeña parte de la cúpula judicial. Pequeña pero estratégicamente situada que hace y deshace como mejor le conviene, administrando casos y tiempos, con una maestría infinita a la hora de contraprogramar las acciones del Ejecutivo y las Cortes Generales. Pocas cosas son casuales en la vida política, y menos en la judicial, de manera que cada uno saque sus conclusiones. Lo que sí vemos es una clara prepotencia en las acciones y actuaciones de estas primeras figuras de la Justicia, sabedores que son intocables, aunque se equivoquen. Nada pasa, nada se exige, a pesar de que al final todo quede en suposiciones, invenciones o denuncias interesadas. Es evidente que tenemos un problema, sobre todo porque estamos asistiendo a una batería de acciones, en un momento muy concreto de la vida política, con ánimos de modificarla bajo apariencia de imparcialidad y objetividad. Sí, sí, soy consciente de la gravedad de estas opiniones, pero no puedo evitarlas. Suceden cosas que en otros países de nuestro entorno serían inconcebibles, como que un juez se dedique a cuestionar la legalidad de la actividad laboral de la esposa del presidente del gobierno, con suposiciones y falsedades. Pero es que produce estupor e indignación que actuaciones policiales, demandadas por un juez, se reproduzcan al cabo de pocos minutos, en ciertos medios de comunicación. El tema de las joyas encontradas en el despacho del ex presidente Zapatero, es un ejemplo claro de hasta qué punto cualquier documento, objeto o artículo personal puede aparecer en público sin que nadie sea sancionado por ello. Y en seguida surge una pregunta evidente. ¿Alguien cree que estas filtraciones, indiscreciones o desviaciones en la investigación, no son motivo de mercadeo? Me refiero a un tema tan sencillo como ¿alguien las vende? ¿Alguien obtiene rédito personal o político por no mantener en secreto lo que debería ser confidencial? Es que hace bien poco, todo un Fiscal General del Estado, fue sentenciado por una supuesta filtración que nos quedó claro al 90% de los españoles que no hizo. ¿Cómo es posible que el PP tenga información privilegiada sobre los pasos a dar por parte de la UCO? ¿A nadie preocupa el profundo deterioro de la confianza en la Justicia, en mayúsculas? Es evidente que la Justicia debe investigar todo lo que tenga indicios de ilegalidad, pero cuando decimos todos, nos referimos a todos, independientemente de las personas, empresas o partidos a los que pueda afectar. Así es como debería ser, pero ante algunos casos de especial relevancia, no vemos que actúe de forma similar. Hay casos que han avanzado a paso ligero, y otros van con retraso de años. No vemos sanciones ni intervenciones al más alto nivel, ante casos de jueces y magistrados que no cumplen con sus obligaciones o que incluso se convierten en estridentes ejemplos de cómo no ha de actuar un representante judicial. De los últimos casos aparecidos, habrá que esperar resultados concretos. Mantengo intacta mi confianza en el ex presidente Zapatero. Comprendo el gran interés del PP en atacarle y hacerle aparecer como una persona totalmente alejada de la imagen que tiene, pero ya veremos en qué queda, después de sus explicaciones. En cuanto al caso Leire Díez, francamente me parece todo muy chusco. Todos los que hemos estado en puestos de responsabilidad, hemos asistido a intentos de personas de muy distinto pelaje, intentar medrar para obtener beneficios personales. Éste me parece uno de estos casos. Imaginar a esta pizpireta persona organizando contactos, estrategias y acciones de protección y distracción, ante jueces, fiscales, policías,…me parece una broma de mal gusto. Todo esto me recuerda un caso lejano en el tiempo, en que la policía investigaba, en Cataluña, un supuesto grupo armado, creador del “ejército de liberación”, con destacados nombres de la política de primera fila, ostentando cargos que iban de teniente a capitán, unos, y de comandantes a coroneles, otros. Se buscaba a los supuestos generales, y al final se encontró a un pobre funcionario que en sus horas libres, se ocupaba de forjar un “ejército” imaginario, poniendo nombres muy conocidos, muchos de ellos con cargos públicos, a sus unidades y batallones de papel. Francamente, haber dejado en manos de un mediocre, las riendas del partido, produce estos resultados. Queda claro que cuando se va al gobierno, el partido debe quedar en manos de personas muy, muy, comprometidas con los ideales, y que acepten trabajar a la sombra, sin las mieles de la gestión pública. Es evidente que hubo fallos garrafales en la confianza dada a los secretarios de organización. Sirva para no repetir nunca más un fallo similar.

RENOVABLES ? SÍ,PERÒ, NO AQUÍ ! Si teníem importants deures per fer, en el passat, ara han passat a ser urgents, amb la crisis dels combustibles fòssils, i la necessitat d’apostar per les energies verdes. La independència energètica, és un dels grans objectius estratègics, de Catalunya, Espanya i conjunt de la UE. Si mirem com estem, veurem que ens trobem a la cua d’Espanya, amb només un 20% de generació d’energia elèctrica, procedent d’energies verdes, quan la mitjana d’Espanya està en 55,5% ( 2025) i en 47,5% a la UE. Es lògic que el Govern Illa, hagi posat el focus en donar la volta a la situació amb uns objectius ambiciosos, però realitzables, si tothom hi posa de la seva part. Mirem unes poques xifres per constatar la realitat i els objectius. En el 2023, l’energia elèctrica d’origen renovable era de 7,0 TWh ( un 16,2% de la demanda). L’objectiu per a 2030, és arribar als 35,1 TWh ( o sigui un 50% de la demanda prevista) , i de cara el 2050, hauria de ser 115,9 TWh ( o sigui un 76,4% del consum energètic). Podem veure com de lluny estem i l’enorme esforç que toca fer, si volem complir aquests objectius. Es per aquest motiu que el Govern ha presentat el PLATER( Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables, a Catalunya). En aquest Pla, el Govern proposa quin ha de ser l’esforç de cada municipi per a complir aquests objectius. I ha fet la proposta per evitar esperar a que es vagin presentant projectes, i constatar com tothom diu que s’ha d’avançar en renovables, però lluny de casa seva. Son multitud els projectes que han fracassat per la negativa d’ajuntaments, propietaris o veïns, a la seva implantació. Es evident, doncs, que cal anar per una altra via, i la de participar a l’esforç comú em sembla més que raonable. En aquest Pla, cada municipi té una proposta d’implantació que pot estudiar, debatre i si cal presentar recurs per a la seva modificació. Em consta que el Govern està molt predisposat a estudiar totes les alternatives, però no a retirar-lo o fer-lo fracassar. Si tots estem d’acord en l’aposta per les renovables, toca repartir-nos l’esforç comú. No va per aquest camí, el Manifest d’alguns municipis, davant del PLATER, que circula per un sector d’ajuntaments de Catalunya, demanant s’hi vagin sumant altres, sota l’excusa de que és un Pla no prou elaborat, discutit i aprovat pel món municipal. Tots sabem que quan es volen buscar excuses sempre es pot dir que falten més estudis, més planificacions i més opcions.... S’han perdut anys, massa anys, en matèria de renovables i és lògic que el Govern, vulgui atrapar el temps perdut. Farien bé els alcaldes en estudiar la proposta i si no agrada, presentar-hi al•legacions i alternatives, però s’ha acabat dir que es posin en un altre lloc.

EL GOVERN ISRAELIÀ, SUPERA TOTS ELS LÍMITS. Segur hi ha sectors preocupats i fins i tot mobilitzats a l’interior d’Israel contra les accions i actuacions del seu Govern, però, o son molt pocs o fan molt poc soroll, i per tant, passen desapercebuts. Almenys, aquí a la UE, no en tenim constància perquè des de fa anys no obtenen cap titular que demostri un mínim de presència i força. Ho dic perquè s’han acabat ja tots els adjectius que podíem posar a les accions del Govern israelià. No passa setmana ni mes que no haguem d’apujar el to i sumar noves atrocitats, afegides a les anteriors que tots els organismes mundial han titllat de genocidi, planificat i programat fins extrems mai imaginats. Israel ha deixat de ser una democràcia plena, que ostentava molts anys enrere, per passar a ser un país autoritari. Qui volia presentar-lo com model a copiar i a seguir, en uns territoris envoltats de dictadures, ja no ho pot fer. Ha anat adaptant les seves accions a les reaccions que veia venir, i amb Donald Trump a la Casa Blanca, ha considerat que tenia l’aliat perfecte. El país més poderós del món, s’arrenglera amb ell, i facilita armes i bagatge, per cometre els pitjors crims. Tots els que havíem patit pels horrors del nazisme, veiem estupefactes com el poble víctima, és capaç de copiar i fins i tot superar aquelles atrocitats. I que ningú ens vulgui titllar d’antisemites ni altres adjectius, el que veiem i llegim supera tot l’imaginat. I s’estan acumulant les proves per demostrar ja no solament el genocidi a Gaza, sinó també el bombardeig selectiu d’equipaments i serveis sanitaris, per impedir donar auxili als ferits. I si algú necessitava encara més documentació, pot mirar els vídeos gravats en la darrera intervenció del Ministre per a la Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, en el moment de fer presoners a centenars d’activitats que anaven en una nova flotilla a portar aliments i medicines a Gaza. No té cap recança de fer-los presoners en aigües internacionals, portar-los a un vaixell i allà cometre tota mena d’humiliacions, despropòsits, maltractaments i fins i tot tortures, acabades amb ferides diverses en molts dels detinguts, mentrestant ell enarborava una bandera d’Israel. Com poden ser tant bojos ? Com poden actuar totalment al marge de la llei ? Com podran demanar ajuda, anys a venir, amb imatges com aquestes ? I no, no, que ningú ens vulgui vendre que és obra d’un Ministre especial, autoritari, despòtic, que no representa el conjunt del Govern....no, no, que ningú ens vingui amb excuses impossibles, perquè no parlem d’un cas únic, ni singular. Amb ell, actuen centenars de soldats, ciutadans comuns del país, i amb tots ells és el conjunt de l’exèrcit que té mans lliures per actuar i matar a qui vulgui quan vulgui. Es que sinó no s’entendria que de les prop de 80.000 morts i centenars de milers de ferits, son majoria els nens, nenes i dones, no combatents. Se’ls mata per aconseguir fer desaparèixer tot un poble, el poble palestí, per engrandir el propi país d’Israel. Davant tanta destrucció s’ha d’exigir portar els principals responsables davant els tribunals de justícia, i alhora impulsar dures sancions a Israel. Aquesta prepotència i aquesta sensació d’impunitat ha d’acabar. No ens podem convertir en simples espectadors.

AIMS: FUTUR INCERT. Durant anys, molts anys, esperava el Festival AIMS, per venir a Solsona i anar a alguns dels pobles on l’Acadèmia Internacional de Música, de Solsona, organitzava concerts amb els alumnes inscrits. Vull recordar que algun any, s’havien arribat a celebrar prop de 40 concerts, en pobles de la comarca i comarques veïnes. Fins i tot, havíem estudiat amb el director, la possibilitat de portar-ne algun a Borredà (Berguedà) si bé la llunyania i sobretot l’estat de la carretera complicava els desplaçaments. Ho vam deixar córrer. Avui, és un dia trist, però sobretot preocupant pel motiu que ha fet suspendre l’edició d’aquest any i per la incertesa que plana sobre el futur del Festival i fins i tot de la Fundació que dona suport a l’Acadèmia. Pels qui no n’estiguin al cas, tres exalumnes, han acusat el director, de presumptes comportaments inadequats, en el seu treball de professor de música. Les informacions i detalls donats, pressuposen veracitat, tot i que sempre s’ha de mantenir la presumpció d’innocència. Tanmateix, el mal està fet. L’edició d’aquest any s’ha suspès, i queda per veure què i com es pot superar aquesta situació. Hi ha mala peça al teler. Pels qui hem viscut les edicions del Festival, tenim clar que el paper del director ha estat bàsic i essencial. Hi ha un treball col·lectiu, per descomptat, però en tots els esdeveniments culturals, com en altres camps, el paper protagonista el té una persona, envoltada de moltes altres. Però, una exerceix de pal de paller. Si aquest pal de paller falla, costarà molt trobar-ne un altre que el pugui substituir. No és únicament la feina diària, son els contactes, el prestigi, el ressò que el Festival i l’Acadèmia havia aconseguit a nivell mundial. Sí, sí, repeteixo a nivell mundial, puix venien alumnes d’un munt de països. Trencar aquesta dinàmica de tants anys, no és només un curs sabàtic, és un cop a les entranyes que costarà molt de remuntar. Tinc seriosos dubtes que ho pugui fer. Tant de bo m’equivoqui. I és que sóc un enamorat de la música clàssica, i envejo veure i escoltar com joves, molt joves, son capaços d’arribar a qualitats musicals, pròpies de professionals. M’agradava anar a veure els assajos, i després escoltar-los, en petit o gran comitè, per diferents indrets de la ciutat o de pobles propers. El grau de qualitat i diversitat eren un dels grans atractius. Repetirem ? Això espero però sincerament tinc grans dubtes. El cop ha estat molt fort i el personalisme i la dependència del director era molt forta com per ara trobar una alternativa viable. Toca reflexionar i pensar en com superar aquest cop. Espero i desitjo es trobi un camí de sortida. Solsona, tenia en l’AIMS un paper preponderant i es convertia per uns dies en un centre internacional de música. Tant de bo, superi la crisi !!!