Joan Roma

TOT UN POBLE GRAN, VIU AL CARRER. En el darrer recompte, fet fa un parell de setmanes, per diverses entitats i ajuntaments, tenim a Catalunya un total de 6.700 persones sense llar que viuen en carrers, places, caixers automàtics, parades de bus, estacions , parcs, jardins,.... L’equivalent a un poble gran, està en unes condicions inacceptables per a una persona, d’aquí o de fora, ni l’origen ni la nacionalitat, té cap rellevància. Simplement, no pot ser i no podem mirar cap un altre lloc, ni esperar que per art de màgia, el problema desaparegui. I si en un moment és especialment dolorós, és en ple hivern, quan les condicions climàtiques, encara fan més dura aquesta vida, en indignes condicions. Què fer ? Per tractar el tema i estudiar solucions ràpides i eficients, la Síndica de Greuges, Esther Giménez – Salinas , va convocar la setmana passada una reunió amb la Consellera de Drets Socials de la Generalitat, l’Alcalde de Barcelona, la presidenta de la Diputació de Barcelona i un bon nombre d’altres alcaldies on el problema és més present. En primer lloc, queda clara la constatació de que el problema, lluny de rebaixar xifres, les incrementa, cada any que passa. Toca, doncs, buscar sortides de manera conjunta, encara que algunes solucions siguin locals. Alguns diran que s’ha d’atacar el problema des de l’origen, però mentrestant, ha d’haver-hi solucions, ni que siguin molt provisionals per treure del carrer aquests milers de persones. El fet d’haver aconseguit reunir totes les parts implicades, és un primer èxit que ha d’anar acompanyat de mesures conjuntes, buscant aixopluc en tota mena d’instal•lacions. Fàcil de dir, complicat d’aconseguir, en sóc ben conscient. En ciutats, atapeïdes de veïns, trobar espais adequats i mínimament equipats, és difícil. El compromís assumit és de trobar solucions, entre tots, posant recursos de totes les administracions afectades, ajudades per les ONG que millor coneixen l’entorn i treballen per als més desfavorits. Elles mateixes disposen d’alguns espais, però clarament insuficients, i trobar-ne i adaptar-ne de nous, requereix d’ajudes i col•laboracions indispensables per fer-ho possible. Queda clar també que tots els ajuntaments i amb ells les entitats col•laboradores, han de disposar d’un bon nombre d’habitatges, adequats per acollir persones sense llar. I aconseguir el recolzament i comprensió de la població en general, com per facilitar aquests equipaments. No pot ser que alguns posin traves a habitatges d’acollida, indispensables per resoldre aquestes situacions. Parlem de 6.700 persones, en aquest 2025, que poden ser més, en els propers dies i mesos. En algun moment s’ha de parar aquest increment i procedir a frenar-lo, per a tot seguit, reduir-lo a la mínima expressió. Aquest és el repte que va sortir de la reunió tinguda. Suposo que tots estarem d’acord en que ja era hora d’una iniciativa i un propòsit lloable, i alhora exigible per totes les parts.

MOBILITZACIÓ POC JUSTIFICADA. Unió de Pagesos ( UP ), ha anunciat una mena de concentració de tractors, al llarg de la C-25 ( Eix Transversal) pel dilluns 29 de desembre. L’excusa, que no justificació, és contra la política cinegètica de l’actual Govern. Ara resulta que després d’anys d’inacció, s’ha de protestar perquè el Govern Illa, posa en marxa un bon nombre d’iniciatives per reduir la població de porcs senglars, i a continuació per actuar sobre altres poblacions. Dona la sensació que UP vulgui aparèixer com el gran defensor del món pagès, per evitar que altres moviments i sindicats, li robin el protagonisme, i ha decidit en plenes festes nadalenques i d’any nou, fer aquesta mobilització. Sortiran de quatre punts principals, amb la idea de fer marxa lenta, i així entorpir el trànsit de la resta de vehicles. Entremig, suposo tindran temps per organitzar alguna paella o fideuada col•lectiva, com hem vist en altres mobilitzacions. En fi, cada organització és lliure de mobilitzar els seus afiliats, però en aquesta del dia 29 se’ls veu el llautó. Si realment estaven en contra de la política cinegètica dels governs anteriors, tocava fer les manifestacions i queixes en aquell moment, no ara, que finalment se n’ha pres nota i s’han iniciat les actuacions per a regular-la degudament. N’he sigut testimoni en el passat, i ho sóc ara en el present que aquest tema s’ha pres molt seriosament. Però bé, ja m’imagino que res farà canviar els promotors, perquè s’han guardat aquesta data del calendari per anar d’excursió per les carreteres del país, sense valorar gaire, o ben poc l’acollida que els afectats tindran, respecte els arguments de la mobilització. No veig la ciutadania, en general, queixosa per la decisió del Govern de reduir a la meitat la població de porcs senglars. Ben explicat, crec que s’ha entès. I el mateix passa i passarà quan s’hagi informat de similars actuacions per reduir les poblacions de cabirols, cérvols o conills, per posar les principals poblacions que han superat els límits de caps que pot tenir un territori determinat. Tots els que vivim a pagès, hem comprovat els danys que causen i els perills que suposen, per altres animals, però també per a ells mateixos. Així, doncs, seria aconsellable buscar altres excuses per mobilitzar-se. Crec que hi ha un munt de causes per reclamar atenció al món pagès i no fa falta fer-ho complicant la vida a la mobilitat. Es pot fer, per múltiples vies, i al llarg de tot l’any. I no diguin no tenir interlocutors perquè conec bé l’actual estructura del govern i els seus principals càrrecs institucionals, de manera que mai havien tingut tant fàcil l’accés per ser escoltats i recolzats. S’ha de fer molta atenció a les mobilitzacions, poc o gens justificades, perquè aparta la ciutadania dels manifestants, i els allunya de futures reivindicacions que sí seran justificades. En fi, allà UP amb la seva política. No crec sigui ben plantejada ni estudiada. El futur ens ho dirà.

BORREDÀ, APROVA PRESSUPOST 2026. El passat dia 17, l’ajuntament de Borredà va aprovar el pressupost municipal, per a 2026. Un pressupost equilibrat, amb un total de: 1.223.147,73 euros. El capítol d’inversions contempla, en primer lloc, donar continuïtat al PROJECTE DE MILLORA DEL NUCLI ANTIC, iniciat 10 anys enrere, i que consta de 6 fases en total. Per a 2026, es durà a terme la QUARTA FASE: Finalització tram CARRER MANRESA. Carrer que fa les funcions de Carrer Major. El pressupost d’aquesta obra puja 402.441,19 euros, finançada de manera conjunta per Diputació de Barcelona amb 238.520,90 euros i Generalitat (PUOSC) amb 114.223,22. Aquesta obra consisteix en: renovació de serveis ( xarxa d’aigua, xarxa clavegueram, xarxa pluvials) i pavimentació en plataforma única, seguint el model de l’anterior fase ( Plaça Major), fins enllaçar en el tram executat en la primera fase. L’estretor en algun dels trams, motiva aquesta plataforma única que dona continuïtat a la formalització de la “illa de vianants” que té tot el nucli antic. A la cruïlla del Carrer Manresa, amb el Carrer Queralt, s’avisa a tots els conductors de fer servir l’aparcament municipal que disposa de 160 places, gratuïtes. Executada aquesta 4a fase, es preveu per a 2027, la 5a destinada a La Placeta, Carrer de Dalt i Tram pendent del Camí de Frontanyà. I finalment, ja per 2028/9, la finalització del que restarà del nucli antic. Serà la fase de menor superfície i quantia econòmica. Aquest gran projecte, que contemplava tot el nucli antic, s’havia de repartir en diverses fases, per fer possible el seu finançament i no entorpir la vida quotidiana dels ciutadans afectats. La justificació principal, era la renovació dels serveis bàsics, antics i insuficients, i alhora adaptar el paviment, a les normes actuals de mobilitat. Pla de Camins 2026. Aquesta inversió per un import de: 57.392,00 euros, procedents de Diputació de Barcelona, va destinada al Condicionament de diversos camins, seguint el projecte d’arranjament de camins, aprovat anys enrere, consistent en cada any, fer ús dels ajuts de Diputació i Generalitat, per deixar en bones condicions de mobilitat, tots els camins que porten a cases habitades. La llista era llarga i en queden encara uns quants de pendents, de cara els propers anys. Nou vehicle per a la brigada de manteniment. La brigada disposa de dos vehicles tot terreny, un dels quals ja força envellit, i que necessita ser canviat per un de nou. D’aquí els 33.000,00 euros aprovats. Pla de xoc Generalitat, en instal•lacions esportives. Els 20.324,00 euros obtinguts de l’ajut de la Generalitat, aniran destinats a la renovació de les instal•lacions elèctriques i d’enllumenat de la zona esportiva per fer-la més eficient i reduir despesa. Ajut Diputació per esports. Aquest ajut de 11.190,35 euros anirà destinat a la renovació del terra de la pista de tennis que ha superat ja la seva vida útil. Es dona la circumstància de la nova etapa en la pràctica d’aquest esport que alterna amb la que té, des de la seva inauguració, la pista de pàdel. D’aquesta manera amb les dues subvencions, la zona esportiva estarà en plenes condicions d’operativitat. Borredà, 22 de desembre de 2025

LES EMPRESES BUSQUEN BENEFICIS, O NO ? Es curiosa, la forçada sorpresa d’alguns, a la vista de les informacions sobre els escàndols sanitaris, a la Comunitat de Madrid i a la Junta d’Andalusia. Mirem les dades que hem conegut, abans però, informem-nos del perquè de la situació. I la situació prové d’una dinàmica típica i tòpica del PP, i de tots els partits de dreta, de privatitzar serveis públics. Es evident que si estàs en política per fer negoci i no tenir grans ocupacions ni preocupacions, el més pràctic és traspassar serveis a empreses privades, i així aconseguir un doble objectiu: tenir menys maldecaps directes i donar benefici a empreses privades, moltes de les quals han finançat el partit, i col•locat amics i parents, en els seus òrgans de direcció. Què ens pensàvem que faria aquesta gent ? Doncs sí, pel que coneixem de les pràctiques sanitàries a l’Hospital de Torrejón, son calcades a les que es van iniciar molts anys enrere, a l’hospital d’Alzira ( València). Concessió a empreses privades de la gestió pública d’un hospital o de molts hospitals. Així s’ha fet a la Comunitat de Madrid, a l’empresa Rivera i alhora es deriven multitud de pacients cap a les instal•lacions de Quirón – salut. A la resta de CCAA ,governades pel PP, es copia la formula i tots contents. Tots, fins que esclaten els escàndols. En un lloc per filtracions de les directius del CEO de l’hospital, en altres llocs per desgavell en els cribats per detectar càncer ( Andalusia). Sortiran més casos perquè un conjunt de periodistes d’investigació estan fent la seva feina i ben aviat veurem que aquestes pràctiques son generalitzades, a nivell de país. I em pregunto jo, què esperaven que fessin aquestes empreses ? Es evident que si una empresa privada assumeix la gestió de qualsevol servei, per bàsic que sigui, pretén fer negoci. I fer negoci vol dir repartir dividends. I per repartir-ne cal tenir beneficis, i quants més, millor per als socis, en conjunt. Es que creure que aquestes empreses, pel fet d’ocupar-se de la sanitat, esdevenen sucursals de les Germanetes de la Caritat, és viure en un altre món. Aleshores, què falla? Doncs, l’essencial. No es pot posar en mans privades el que ha d’estar en mans públiques. Una cosa i altra son incompatibles. I ho son en la gestió de centres sanitaris com ho son en altres sectors i àmbits. Les empreses han de generar beneficis i per fer-ho han de retallar despeses al màxim, de manera que els sentimentalismes i l’estimació pels pacients, passen a segon o tercer terme. No hi ha pacients, no hi ha usuaris, son simples clients. Així que, aconseguida la concessió, s’han de fer comptes i veure on es pot retallar i rebaixar serveis com per garantir que a finals d’any , els beneficis siguin els previstos. Es a dir, la gestió es compta al revés. Primer mirem beneficis a tenir, i després gastem la resta, en proporcionar serveis limitats. Molt limitats com per no fer variar el compte de resultats. Res de nou a l’horitzó. Res de nou que no fos previsible i esperat. Així que des del PP no es vulgui tornar enganyar a la gent, fent creure que no preveien el que ha passat. I és aquí on des de les esquerres s’ha d’obrir batalla fins les darreres conseqüències. S’ha de ser dur i implacable en saber les males pràctiques, demanar responsabilitats, condemnar els inductors i dirigents, i exigir canvi de sistema. En Sanitat, no es pot jugar, perquè ens hi juguem la salut i la vida. Queda clar, doncs, que aquest ha de ser un dels grans objectius electorals i programàtics.

Port AVENTURA: BATALLES MAI RECONEGUDES. Allargaria el títol amb “batalles mai reconegudes i per les quals mai s’ha demanat perdó”. Ho dic en el moment en que aquest gran parc, compleix 30 anys de vida, amb unes xifres que milloren fins i tot les que se’ns van donar en el moment de la presentació, debat i votació del projecte, en el Parlament de Catalunya. Segons informacions de l’estudi fet sobre els efectes de la seva implantació, la inversió i els beneficis, en el conjunt del país, han suposat 18.000 M, resultat d’haver tingut un global de 109 milions de visitants, i la creació de 10.500 llocs de treball. Dono aquestes xifres i me’n faig ressò, tot recordant les dures batalles tingudes en el territori on es va implantar, i similars batalles en comissió i ple del Parlament, en tant que diputat del grup socialista. La demagògia més barroera, formava part de tots els atacs al projecte, seguits de les conseqüents acusacions d’amiguisme i connivència amb els inversors. No es volia admetre de cap manera que el principi que ens guia a la majoria de polítics, i encara més del món progressista, és la millora de les condicions de vida dels nostres conciutadans. Els que crèiem en el projecte, el vam defensar, perquè hi vèiem sortida a l’ensopiment de l’economia de la província de Tarragona, i més enllà. D’aquell projecte de parc, amb la proposta de centrar-lo en els mesos de primavera i estiu, s’ha passat a tenir-lo obert tot l’any. Ja no depèn de la temporada d’estiu, sinó s’ha fet un lloc tot l’any, ajudant a desestacionalitzar el sector turístic. Ha quedat clar, doncs, que l’aposta feta va ser encertada. Però, arribats aquí, en aquest tema, en veurem d’altres en els quals cap dels furibunds adversaris, fins i tot convertits en enemics, han reconegut els seus errors, ni han demanat perdó. En absolut. Reconèixer errors i demanar disculpes, no forma part del lèxic d’aquests lluitadors, contra tot i contra tots, pel simple fet de que altres vulguin trencar dinàmiques i millorar condicions de vida. Per a ells, el millor és no tocar res, i deixar que les coses vagin pel seu cantó encara que produeixin efectes clarament negatius. I si aquest projecte va portar batalles, aprofito per a recordar les que vam haver d’aguantar i superar, en el cas dels JJOO de Barcelona 92. Tampoc cap dels grans opositors ha reconegut mai l’encert i l’èxit que van suposar. Ja no dic només esportiu sinó com excusa per millorar Barcelona i amb ella molts altres territoris de Catalunya. Qui vagi a La Seu d’Urgell, veurà l’enorme èxit del seu Parc Olímpic, amb activitat permanent al llarg de tot l’any. Ha aportat riquesa i activitat, fins extrems que han superat les expectatives inicials. Acabo, amb nous projectes de país, que també troben adversaris furibunds, sigui per l’ampliació de l’aeroport d’El Prat, sigui pel projecte de Hard Rock, a la província de Tarragona, per a molts compatible amb Port Aventura. Molts dels contraris, se’ls miren i els ataquen des de posicions còmodes de funcionaris o amb llocs de treball ben remunerats, que no necessiten de llocs de treball, com sí els fan falta a milers de joves que no en troben. Privilegiats contra necessitats. Res de nou, com hem comprovat al llarg de la història.

BUITRES AL ACECHO, EN TODAS LAS INSTITUCIONES. No conozco personalmente a Leire Díez, ni al pequeño Nicolás, ni a cientos otros que como ellos han pululado por todas las instituciones del país, a lo largo y ancho de la geografía española, durante años, incluso siglos. Todos los que hemos ostentado cargos públicos, hemos conocido a multitud de personas de las más variadas características, que se nos acercaban para ofrecer sus servicios. Remunerados, por supuesto, incluso con descuentos y ofertas, imposibles de rechazar. Me asombra que muchos se asombren, de la existencia de personajes que acechan como buitres, a todo lo que huele a ganancias fáciles. Que las consigan o no, ya es otra historia, pero puedo relatar centenares de casos entorno a proyectos municipales, autonómicos o estatales. El objetivo y la técnica, es siempre la misma. Vivir del cuento, de la ganancia fácil. Y es que tenemos en España, multitud de holgazanes, aprovechados, caraduras, vagos y maleantes que pueden presentarse en cualquier institución, a ofrecer sus servicios. Si se tiene un poco de información, algunos contactos y suficiente verborrea, se pueden conseguir ganancias increíbles, en poco tiempo. He tenido encuentros , mantenido entrevistas, recibido correos, llamadas telefónicas y visitas inesperadas para ofrecer todo tipo de atractivos proyectos que supondrían creación de puestos de trabajo, impulso turístico, ganancias inmediatas, etc., para el pueblo, la comarca o la región. Una simple y pequeña comisión abriría las puertas del paraíso. Si esto pasa a un alcalde, ¿qué no pasará a un presidente autonómico, a un ministro o al presidente del gobierno? Entorno a las administraciones siempre hay quien piensa en cómo “vender su producto”, tanto si es inventado como real. Incluso hay quien quiere hacer negocio, presentándose como comisionista de alguien a quien no conoce. De todo hay en la viña del Señor. De aquí que me parezca increíble como algunos periodistas y medios de comunicación aceptan como verdaderos todo tipo de infundios que no tienen ningún fundamento real. Si quien es el objetivo no toma muchas precauciones puede caer en la trampa y creerse las mentiras de estos buscadores de negocio fácil. Todos los alcaldes recibimos ofertas de mascarillas y otros materiales sanitarios durante la pandemia, que tuvimos que investigar, para estar seguros de no caer en manos de desaprensivos. No fue fácil, porque cuando hay urgencia, hay trámites que se acortan y no hacen saltar las alarmas. De aquí la necesidad de colaborar con otras administraciones para evitar ser engañados. Pero, vuelvo al principio. Dar credibilidad a una persona como Leire Díez, interesa a todo aquel que pretende dañar al gobierno, y con él al partido. ¿Hasta dónde llegó en sus tejemanejes? Esto lo debe investigar y aclarar la Justicia, sin más demoras ni filtraciones interesadas venga de la UCO o de medios de comunicación poco fiables. Todo lo demás hay que ponerlo en cuestión. Y lo mismo con otras informaciones del trio “calavera”, bajo el expediente de Koldo García. Llevamos meses, muchos meses en que suben y bajan los supuestos cobros corruptos, pero todavía no tenemos la lista de patrimonio, cuentas bancarias, y detalles concretos de todo lo que se investiga. ¿Por qué esta lentitud? ¿Por qué no tenemos acciones y actuaciones más concretas? ¿Tiene alguien interés en alargar, por alargar, las investigaciones? A todos los ciudadanos nos interesa aclararlo todo y llegar lo antes posible a juicio para saber las fechorías cometidas y recibir el justo castigo. Termino. Comprendo el interés de PP, VOX y otros, en aceptar todas las invenciones y conexiones con el gobierno y el partido socialista. Es el momento en que todo vale, pero es infantil y desconocedor de la realidad, la existencia de un mundo paralelo a todos los gobiernos, en el que se inventan, se crean y se gestionan multitud de historias, sin ninguna participación real de cargos institucionales ni del partido. Y nada mejor para demostrarlo que esperar que la Justicia justa, haga su trabajo con la celeridad debida. Entonces veremos qué hay de cierto y qué de inventado.

QUAN LA FAUNA NO ES GESTIONA BÉ. Sol passar que quan arriba un Govern amb ganes d’actuar sobre tots els àmbits i sectors, li cauen responsabilitats i peticions que portaven anys, en el bagul dels records. Estem en plena operació contra la PPA (pesta porcina africana), després d’haver-la trobat en uns quants exemplars de porcs senglars, dintre la zona del Parc de Collserola. La resposta ha estat immediata amb mobilització de tots els mitjans disponibles, d’aquí i de fora. Si disposem d’una UME ( Unitat Militar d’Emergències) s’ha de fer servir i mostrar que no només està per apagar incendis o lluitar contra danys climàtics, sinó també disposa de serveis contra epidèmies i altres desastres biològics o químics. Es una unitat multi funcions que alguns van criticar quan el president Zapatero la va crear, i ara és copiada per múltiples països, arreu del món. Tornant al tema, dono algunes dades extretes d’informes que m’arriben, en funció de càrrecs que he ostentat. Es calcula que a nivell d’Espanya, hi havia l’any 1990, una població d’uns 200.000 porcs senglars. Doncs bé, l’any passat (2024) la xifra havia augmentat fins 1,3 milions. Sí, sí, heu llegit bé, un milió tres-cents mil exemplars. Pel que fa Catalunya, el càlcul se situa entre els 200 i els 250.000, sent la província de Girona on hi ha més abundància. De totes maneres, en les zones properes a les grans ciutats, hi ha 15 exemplars per quilòmetre quadrat, quan la UE recomana entre 2 i 4. Aquestes xifres, ja mostren les desproporcions, i també la manca de gestió adequada, des de fa molts anys. Com en tot, el que no s’ha fet en el passat, toca fer-ho en el present. Afegeixo una darrera xifra, procedent de la meva experiència diària, en tant que habitant en una zona rural, responsable d’un ajuntament, durant uns quants decennis. El poble ,com tants altres del voltant, han tingut la caça del porc senglar, com una de les activitats habituals, al llarg de la vida, passant de pares a fills, coneixements, tradicions i usos; a més d’escopetes i gossos ensinistrats. Doncs bé, si anys enrere, en una setmana es podien caçar una dotzena de peces, ara poden arribar a les quaranta o cinquanta. Precisament, un dels grans reptes de totes les societats de caçadors, i amb elles del propi Govern és com donar sortida adequada als milers de tones de carn que suposen aquestes caceres. Aquí encara es consumeix poca carn de caça, de manera que molta va a l’exportació, però pagant a preus irrisoris als caçadors. Hi ha en marxa una campanya del Govern per a fomentar el consum d’aquesta carn. En altres països, és molt habitual trobar restaurants especialitzats on se’n pot menjar tot l’any. I bé, arribats on som, toca emprendre canvis considerables per fer els deures que no s’han fet, en els darrers decennis. I s’han de fer tots alhora, per evitar la repetició de situacions com la que tenim. Una, és facilitar la feina de les societats de caçadors. Totes, es troben amb massa burocràcia i poc reconeixement. Hi ha problemes de relleu, en gairebé totes. Un cert menysteniment i fins i tot criminalització, no els hi ha fet cap bé. Deixo clar que no sóc caçador, però conec i reconec la indispensable feina que fan, a més de gaudir d’una activitat necessària, com podem veure. S’han de fer campanyes, com la d’ara, per donar a conèixer els perills de les sobre poblacions de fauna salvatge, perquè pot produir aquests danys. I ara parlem de porcs senglars, però un altre dia parlarem de conills, cabirols o cérvols. Totes les masses piquen, i la bona gestió suposa regular creixements i sosteniment, com perquè no esdevingui negatiu per a les persones i altres animals, domèstics o no. No s’ha fet en el passat, toca fer-ho en el present.