Joan Roma

FALTEN EFECTIUS O SOBREN ACTIVITATS ? Si mirem el calendari d’activitats de tota mena ( esportives, culturals, socials, d’oci...) veurem que Catalunya és un país ple d’esdeveniments, molts dels quals coincideixen en dates i territoris, siguin municipals, comarcals o nacionals. En molts d’aquests esdeveniments cal disposar de les pertinents mesures de seguretat, les quals obliguen a implicar-hi agents de l’autoritat, siguin policies locals, vigilants o Mossos d’Esquadra. No entraré en els de màxim nivell que poden comptar amb personal de la Guàrdia Civil i/o Policia Nacional. Si ens quedem amb els més interns, veurem l’enorme dificultat per a cobrir les necessitats, vistes les disponibilitats existents. A nivell local, de 947 municipis, només 218 disposen de Cos de policia local / municipal. La suma d’efectius arriba als 11.580. I uns pocs més, disposen només de Cos de vigilants, que sumats tots plegats, arriben als 455 efectius. Recordo també que el Cos de Mossos d’Esquadra (CME) disposa de 19.581 efectius (2024) i proposa poder-ne tenir 25.000, l’any 2030. Finalment el Cos de Bombers de la Generalitat, té una plantilla de 2.991 ( 2024). Barcelona té el seu propi Cos de Bombers, i no l’afegeixo aquí, pel que exposo a continuació. Exposo tots els efectius disponibles, per demostrar les greus dificultats per a cobrir les necessitats actuals i les futures, per fer front a la seguretat dels esdeveniments programats. També ho faig per tenir en compte que determinades activitats individuals o en grup, poc estudiades i poc preparades, han de ser limitades i/o sancionades, si obliguen a mobilitzar recursos que poden fer falta en altres indrets. Exposem-ne algunes. Hem entrat en temporada de bolets. No pot ser que milers o desenes de milers de persones, s’endinsin en boscos i muntanyes, sense el coneixement ni l’equipament necessari. No és sostenible, enviar a buscar persones perdudes, a Bombers i Mossos d’Esquadra, perquè si estan en això, no poden estar per altres coses, que poden ser molt més rellevants. Parlo ara de bolets, com puc parlar al llarg de tot l’any de persones que fan muntanyisme i fins i tot escalada o esquí, sense la preparació ni la formació i l’equipament necessari, per afrontar les possibles adversitats climatològiques. Es massa fàcil recórrer al mòbil per demanar ajuda quan la culpa ha estat el desconeixement o la improvisació. Ara parlo de la muntanya, però si pensem en rius, llacs i mar, els casos d’improvisació i imprevisió son similars, de manera que al cap de l’any tenim milers d’actuacions que han ocupat totes les forces de seguretat i emergències, per destins que no son justificats. I hem de pensar que hi ha multitud d’esdeveniments que voldrien comptar amb participació d’agents de l’autoritat i reben la negativa perquè no en tenim suficients. Aleshores cal demanar-nos, què és més important, una cursa popular, una carrera ciclista, una ruta motorista, una trobada gegantera, unes festes populars....que anar a socórrer persones imprudents ?Es evident que cal anar-hi, però ha d’haver-hi petició de responsabilitats. Si mirem diaris i mitjans de comunicació veurem tota mena d’imprudències. Cadascuna, ha obligat a destinar recursos tècnics i humans, a actuacions que s’han detret d’altres activitats. No és just que moltes activitats no es puguin dur a terme, perquè determinats recursos han de quedar retinguts per actuar, davant emergències promogudes per imprudències. Si aquest cicle no s’atura, l’increment d’efectius haurà de ser fins a l’infinit. No és just, ni sostenible.

EL DIPUTAT D’ESPORTS DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA, HA VISITAT BORREDÀ. El dimecres 24, el Diputat d’Esports de la Diputació de Barcelona, Jesús Naharro, ha visitat Borredà, on ha estat rebut per l’Alcalde, Jesús Solanellas i la Tinent d’Alcalde, Rosa Ma. Soler. Després de la signatura oficial, en el Llibre d’Honor de l’Ajuntament, han visitat la zona esportiva, al complert. El Diputat, ha pogut comprovar el gran nombre d’instal•lacions i equipaments del poble, bona part dels quals han estat finançats per la Diputació de Barcelona, al llarg dels 46 anys de democràcia municipal. Precisament ara, després de prop de 20 anys de la darrera renovació de la Pista de tennis, convé refer de nou tot el terra. No, el perímetre i tancaments que es troben en perfectes condicions. El cost d’aquesta intervenció puja 15.500 euros que l’alcalde ha demanat pugui ser finançada pel programa de la Diputació de Barcelona, destinat a renovació i millores d’equipaments esportius municipals. Ha aprofitat l’Alcalde també per mostrar futures peticions, lligades a la renovació dels llums de la pista poliesportiva i pistes de petanca per tal de poder-hi posar leds, i així estalviar energia i costos de funcionament. També li ha mostrat l’entorn del magatzem municipal, preparat per a poder ser completat, mitjançant un ajut que s’ha demanat a la Diputació de Barcelona, si bé a una altra àrea. La visita ha estat molt profitosa, no solament per poder mostrar els equipaments i instal•lacions, sinó també per a poder preparar futures intervencions, mitjançant ajudes de la Diputació de Barcelona. Borredà, 26 de setembre de 2025

INSÒLIT PANORAMA JUDICIAL Poc es recorda la magnífica feina feta per Narcís Serra al capdavant del Ministeri de Defensa, (1982 – 1991). Amb ell i el seu equip es va dur a terme una transformació serena, profunda i exemplar , model per a multitud d’altres països. Li devem eterna gratitud perquè era i és un dels pilars fonamentals del nostre país. I segur que tots hem pensat, perquè no vam trobar una altra persona, de similars aptituds per a fer el mateix, a nivell de poder judicial ? Com de diferent seria el país si haguéssim fet aquests deures. I és que estem lluny de veure els canvis profunds que s’han de dur a terme, sobretot si no prospera la Llei Bolaños que arriba amb trenta anys de retard, però que almenys és la peça essencial per arribar a bon port. Mentrestant, estem assistint a un degoteig permanent d’accions i decisions que mostren un pols entre el poder legislatiu i el judicial. Impensable en un estat de ple dret, com és el nostre. Hi ha una petita, però molt poderosa elit judicial que considera que son ells els que “salven” el país del desastre, i han de fer tot el possible perquè això no passi. Increïble, però cert. Veure la pena del telenotícies, pràcticament cada dia, en les persones més properes al president del Govern, és imperdonable. Algun dia, algun jutge del més alt nivell, haurà d’emprendre accions i actuacions contundents contra el mal ús de la legalitat, per part d’uns jutges, disposats a jugar a política, sense manies ni límits. Es igual que retorcin els expedients, els terminis, les pràctiques i les resolucions. Es veuen i se senten intocables i saben que no els gosaran apartar perquè els qui ho haurien de fer, no gosen o comparteixen similars objectius. Es molt greu veure jutges i magistrats fent concentracions de rebuig contra la redacció de lleis, i encara més pronunciar-se sobre projectes de llei que ni tant sols han estat tramitades i aprovades. I resulta grotesc i d’una covardia absoluta, dir que estan de vaga i després no donar noms per evitar els siguin descomptats, els dies en que se suposa no van treballar. Parlem de jutges, fiscals i magistrats. Què més ridícul dir que fan vaga i no oficialitzar-ho. Molts han perdut la vergonya i la dignitat. I és clar quan això passa, ningú s’estranyi de la pèrdua de credibilitat i prestigi de tot l’àmbit encara que només siguin un 10 o 15% els responsables. Estan estratègicament situats, i tenen molt de poder com per emprendre causes fictícies, fer-les durar tant com els doni la gana, i finalment resoldre, sota paràmetres inesperats. Així estem, i així pateix el país i alguns dels seus dirigents. Ja ens podem imaginar el via crucis intern que passa Pedro Sánchez, quan veu atacats el seu germà i la seva dona, amb persecucions que no s’aguanten per enlloc. De moment son mesos, molts mesos de penes de tele noticies que pretenen embrutar la imatge personal i col·lectiva. Que això ho faci el PP i VOX, entra dintre de la cursa embogida per intentar fer avançar les eleccions, però que hagin trobat aliats en el poder judicial, és inacceptable. Cal emprendre la reforma profunda que preveu la Llei Bolaños, tot enyorant o deplorant no haver tingut un Narcís Serra, encarregat de la reforma de la Justícia. Els errors o oblits es paguen, tard o d’hora. Tinguem-ho clar.

¿QUÉ DIRÁ LA HISTORIA DEL” PROCÈS”? Aunque Licenciado en Ciencias de la Educación, siempre he sido un entusiasta historiador aficionado, hasta el punto de haber dudado de si ir a por un título o por el otro. Pues bien, en esta faceta de “historiador” me ocupa y preocupa qué dirá la historia sobre todo el entramado, hechos y sucesos, del proceso independentista catalán. Y es que ya con bastantes años a la espalda, he podido comprobar cuan diferentes son las historias, según sean contadas, por unos o por otros. Lo comprobé, de manera muy especial, en algunas de las charlas que nos daba Ernest LLuch, el gran político, profesor, economista y también historiador, asesinado por ETA. Una de aquellas charlas versó sobre la guerra de Sucesión. La gran guerra, entre los pretendientes de la casa de Borbón y la de Habsburgo. Hablamos del período 1701 – 1715, que terminó con el Tratado de Utrecht y el triunfo de la casa de Borbón. No me alargo, pero queda claro que todos los nacionalismos necesitan maquillar, modificar y si hace falta inventar relatos para justificar sus posiciones. Y a fe que lo hicieron los independentistas que retratan el 11 de septiembre de 1714 como la fecha en que Cataluña perdió sus inmensas libertades, para sucumbir a las garras de los Borbones. Del hecho, al trecho hay una inmensidad de mentiras, invenciones y realidades paralelas, estudiadas y explicadas al detalle por Ernest Lluch, y como él por muchos otros historiadores que las han expuesto en multitud de libros. Libros que son automáticamente rechazados por todos los independentistas de pro. Los consideran propaganda o panfletos al servicio del relato borbónico, o centralista madrileño. En fin y en resumen, que desde aquellos ya lejanos días, tuve clara la necesidad de contrastar todo acto histórico, mediante lectura y estudio de diferentes versiones. Nunca quedarse con una única, porque ninguna contendrá toda la verdad, de forma objetiva y transparente. Pues bien, la historia la tienen que explicar las que la han vivido, en vivo y en directo. No dejar que la expliquen otros, muchas veces con poco conocimiento de causa y terreno, proclives a imprimir su visión, pensando es la mejor. No, no, he comprobado sesgos en todo lo leído hasta ahora y me preocupa dejar las cosas claras, al menos desde mi punto de vista, pero sobre todo desde mis vivencias personales y políticas. He sido actor, en primera línea de combate, de confrontación, de opresión y presión para variar mi rumbo, en tanto que alcalde y dirigente de una de las agrupaciones y federaciones del partido socialista, en Cataluña. Mis relatos no son de oídas, sino de acción directa, desde puestos institucionales y de partido. Precisamente, para evitar que otros hagan el relato que quede para la historia, he dedicado no menos de 500 artículos, a relatar acciones y posiciones, a lo largo de unos 12 años. Para unos el proceso empezó en 2010, para otros, un poco más tarde. La excusa mayoritaria fue la sentencia del TC, declarando inconstitucionales 14 artículos del Estatuto de Autonomía de 2006 y otros 27, sujetos a interpretación por el mismo tribunal. Cierto que todo se llevó con grandes conflictos y desgraciados comportamientos, lo cual provocó un fuerte sentimiento de incomprensión y menosprecio, en buena parte de la ciudadanía catalana. Pues bien, se dé comienzo oficial en 2010 o 2011, lo cierto es que se alargó hasta inicios de los veinte. Es decir 2020 – 2021, y muy claramente, a partir de las elecciones al Parlamento de Cataluña de 2024, con el triunfo del socialista Salvador Illa. En los años del procès, la vida en Cataluña fue muy difícil para todos, pero muy especialmente para los que decidimos cumplir el juramento dado. Si hubiera estado en una dictadura, no habría considerado “sagrado” el juramento, pero sí lo es, cuando se está en una democracia plena. Y España, lo es ahora y lo era en 2011. Ocupaba el puesto 19, de la lista de Calidad democrática que puntúa The Economist, con 8,21 puntos sobre 10. Una lista en la que se supervisa, a 165 países. Pues bien, cumplir con el juramento puede parecer fácil, pero no lo es cuando todo el país, está bajo los efectos de una crisis general – existencial, con un Govern echado al monte y unos partidos y entidades independentistas que marcan agenda y acuerdan lo que hay que hacer. Además de repartir carnets de buenos y malos. Estar entre los malos, simplemente por cumplir y hacer cumplir la ley, suponía enfrentarse a todo tipo de acusaciones, insultos, presiones, exclusiones, amenazas y alteraciones de la vida ordinaria del municipio donde ejercía de alcalde. Similares acciones se llevaban a cabo en el territorio en el que representábamos al partido socialista. La vida cambió y fueron muchos los ciudadanos preocupados, primero, y temerosos, a continuación por su futuro a nivel personal y colectivo. En contra de lo que querían vender los independentistas, no hubo revolución de sonrisas, sino miedo, puro y duro por parte de los que no comulgaban con sus ideas. Y éramos mayoría, pero sometidos a un Govern, totalmente vendido a los independentistas, que hacía uso de todos los instrumentos a su alcance, empezando por los medios de comunicación públicos, y muchos de privados debidamente beneficiados con fondos públicos. El ambiente se fue enrareciendo, por culpa de la inactividad del Gobierno Rajoy, por un lado y por el enardecimiento del Govern catalán, por el otro. La debilidad y las dudas de Madrid, hicieron creer a los independentistas que todo era posible, gracias a su astucia y “valentía”, en contraste con las dudas y la falta de reacción del gobierno central. Solo la suma de todo ello explica las enormes torpezas en todo el proceso. Un gobierno valiente y conjuntado nunca debería haber permitido llegar tan lejos. Con un poco de materia gris y conocimiento interno, se habrían evitado imágenes , largamente buscadas por los independentistas como la del barco Piolín, en el puerto de Barcelona, o el inmenso error de actuar contra la consulta, el día 1 de octubre que era lo más deseado por los independentistas. Si no se habían encontrado las urnas, daba igual. Era más fácil poner un guardia civil y un Mosso, en cada colegio electoral dos días antes, así se anulaban los 2.300 colegios electorales. Y sino, dejar hacer la consulta como se hizo el 9- N (2024). Al final, los resultados se maquillaron, en uno y otro proceso. No saldrán nunca las actas, porque se verían las falsedades de resultados. En resumen, el procès, fue resultado de un largo camino, preparado y planificado desde el interior de Cataluña, aprovechando las dudas, debilidades y ostentosos errores del Gobierno central. Para los que nos mantuvimos fieles al juramento dado, la vida fue muy dura. Es ahora con el nuevo Govern cuando vemos el resultado claro de nuestra resistencia. No quiera el PP, reivindicar nada, porque fueron responsables, en buena parte, de los desastres cometidos, por acción o por omisión.

IMPOSSIBLE NO REACCIONAR. Portem setmanes, fins i tot mesos, debatent sobre la reacció al terrible atemptat de Hamàs contra ciutadans d’Israel, comès el 7-O ( 7 d’octubre de 2023), amb el resultat de prop de 1.400 morts i el segrest de 252 persones. A pocs dies d’un nou aniversari d’aquella tragèdia, en vivim una altra que ha superat tot l’imaginable. Ningú pot al•legar desconeixement, ni dintre ni fora d’Israel, perquè malgrat la mort de centenars de periodistes, les imatges ens arriben constantment, per tot els mitjans possibles. En tenim del propi govern israelià i d’un munt de voluntaris, familiars de víctimes, o investigadors de les atrocitats comeses. Tot es fa públic, tot es va coneixent, per molta ocultació, que s’hi vulgui aplicar. No ens queda altre remei que reaccionar, de totes les maneres possibles, en funció dels llocs que estem i/o ocupem. Es impossible no reaccionar i no demanar que ho facin els qui tenen les majors responsabilitats de govern. Les acusacions d’oportunisme poden servir per tapar les vergonyes pròpies, però no poden impedir promoure tota mena de reaccions per aturar el genocidi. Paraula impactant que ja no pot ser discutida perquè se li ha donat conformitat des de les més altes instàncies de la jurisprudència mundial. No feia falta, per constatar el que veiem cada dia, però és rellevant que algú la documenti i la oficialitzi per tal de tirar endavant per tots els mitjans, la possibilitat que un dia, els màxims responsables siguin portats davant la Justícia. Però tornant als fets, hem de reclamar accions i actuacions contundents , prou gravoses per a tots els israelians com perquè pateixin conseqüències dures i pertorbadores de la vida quotidiana, a nivell personal i col•lectiu. Ben cert que hi ha reaccions internes i externes de ciutadans israelians que mostren el seu rebuig a unes actuacions, ja no de guerra, sinó de destrucció sistemàtica del poble palestí. Veure l’entrada de tancs en zones devastades per tal d’acabar de reduir a pols, totes les construccions que quedaven en peu, ni que fossin simples esquelets de cases i edificis, no entrava dintre de les nostres previsions més pessimistes. I la indignació és major quan durant anys, molts anys, hem dedicat esforços en la defensa d’Israel. Ara, ens hem vist traïts per uns comportaments i decisions mai imaginades, perquè tracten els palestins com enemics, als quals han d’aniquilar per tots els mitjans possibles, i deixar la seva terra, convertida en pols. Ni refugis ni proteccions, per mínimes que siguin. I la destrucció ve de la mà d’un exèrcit, amb soldats convertits en assassins, conformat per tota la ciutadania israeliana. Ni tant sols poden al•legar que l’execució la fa un exèrcit allunyat de la població. No, no, tothom forma part de l’exèrcit, i tothom sap que no s’han de dur a terme, actuacions que vagin contra els drets humans, per molt conflicte o guerra que es dugui a terme. I és que d’això no en podem dir guerra, perquè les víctimes van desarmades i no es poden defensar. Es un genocidi portat amb mètode i constància. D’aquí que Israel ha de quedar aïllat, i fet fora de tots els esdeveniments mundials. No cal enumerar-los. Han de patir totes les restriccions possibles perquè tinguin consciència que el món no pot mirar cap una altra banda, davant les atrocitats que cometen.

LES XIFRES DE LES DIADES. El problema de mentir i falsejar dades, és que obliga a tornar a mentir i a ampliar les falsedats per a poder mantenir les aparences. Encara ara, hi ha qui parla de les grans Diades del procés, referint-se a la de 2010 ( on tot començà) i les posteriors. Si en una es diu que hi havia 1.000.000 de persones, no es pot reconèixer que a la de l’any següent, el número ha baixat. Per tant, toca pujar un graó o dos més, és igual. Les mentides, si l’entorn és favorable, se les creuen, encara que vegin que res no quadra. Es igual, toca ser fidels als líders i si ells diuen que hi ha un milió, es repeteix mil vegades, per terra mar i aire. I evidentment, l’any següent, s’haurà d’apujar i dir que n’hi ha 1.200.000. Un èxit esclatant, i es fan callar les veus discrepants, començant per la guàrdia urbana, a la qual se li diu que no digui res, ni compti res, ni emeti cap comunicat. Serà l’organització la que doni xifres, i no s’han de contradir. I aquí pau i allà glòria, i anem inflant les veles fins quan convingui. Es així, que continuem amb un milió i mig, o ja culminem amb els dos milions. Vaja, que Barcelona estava col·lapsada en tots els carrers, places, avingudes, cinturons del litoral, incloses les platges. Clar que arribats a la xifra dels 2.000.000, algú va pensar que calia frenar, no fos que al final anés més gent a la manifestació que habitants té Barcelona i mitja àrea metropolitana. Fou així com es va decidir repartir la Diada en diversos indrets. D’aquesta manera es podien rebaixar les xifres, tot i mantenir-les en números impossibles. Tant impossibles que a la manifestació – concentració de Berga, algú va gosar posar la xifra de 60.000 participants. Vull recordar que Berga, tenia aquell any (2016) ,15.000 habitants, i que si algú coneix la ciutat i va al Passeig de la Pau, sense comptar gaire, veurà que allà, com a màxim algú podria pensar en 5.000 o 6.000 persones, i si omplissin els carrers laterals podrien arribar als 8 o 10 mil. Ni un més, perquè hi ha un munt d’obstacles, mobiliari, estany, etc, que impossibiliten posar-hi persones. Aleshores, perquè aquest any ANC, Òmnium i companyia accepten la xifra de 28.000 a Barcelona, i sumades les altres seus, en total donen per bona la xifra de 41.000? Doncs, perquè ja no hi ha qui accepti més mentides ni falsedats i perquè finalment, la majoria de mitjans de comunicació no s’atreveixen a acceptar xifres impossibles. I aquí és on volia arribar. La greu i perversa participació, per activa o passiva, de nombrosos mitjans de comunicació privats, generosament subvencionats que callaven, a canvi d’obtenir diners públics, i per descomptat els públics (TV3- Cat radio) que estaven dominats i manats pel govern de la Generalitat. Tots ells varen ser responsables de fer creure mentides i falsedats, sense posar-hi ni un mínim de professionalitat. Encara algun d’ells, dona ara ,aquelles xifres, que tots sabem van ser inventades, però van servir per “vendre” un recolzament popular immens que en realitat no tenien. I permeteu-me repetir que a Catalunya, no hi ha hagut mai cap concentració- manifestació que hagi arribat a un milió de participants. Mai a la història. Ho dic, en base a estudis de gent seriosa que ha fet ús d’informacions històriques i a l’hora, li ha aplicat les noves tecnologies. Encara que no surtin públicament, per evitar atacs personals i professionals, hi ha qui les ha comptat, i jo he parlat amb algun d’ells. I mireu, és ben fàcil de quadricular els espais ocupats, i multiplicar els m2 per 4 persones, com a màxim. Si algú creu que en temps del procés era possible posar 8, 10 o 15 persones, en un m2, faria bé d’anar al metge. La més participada, fou la de 2013, anomenada Via Catalana que va suposar posar gent al llarg de 400 km. El fet de crear una megafoto amb tots els participants va facilitar que un grup de la universitat de Barcelona, es proposés comptar-los. El resultat fou de: 793.683 persones. Que ningú pugi aquesta xifra, perquè és la més alta de la història. Ni abans ni després, en cap moment ha estat superada. Deixem-nos, doncs, de xifres màgiques i enganys temeraris. Afegeixo: és d’una infantilesa immensa i un descrèdit present i futur, haver inventat aquelles xifres, perquè ara hi ha qui les fa servir per a comparar. La participació d’aquest any seria d’un 4 o 5% d’aquelles. Ha estat així, o és que aquelles van ser inflades fins extrems d’escàndol ? que cadascú reflexioni i en tregui les conclusions pertinents. Les mentides, mentides generen.

I ARA, VA DE BOLETS. Encara no hem tancat les activitats pròpies de l’estiu que ja comença la temporada de bolets, una setmana després que s’hagi iniciat la de caça. Portem un any amb una creixent ocupació del territori, traduïda en un increment notable de motoristes, ciclistes i autocaravanes a la recerca d’espais on establir-se. Hi ha excessos que comencen a preocupar-nos als que vivim i treballem en el món rural. Fa anys, érem conscients que els mesos d’estiu comportaven canvis en la nostra rutina quotidiana. Eren un parell de mesos de presència més nombrosa dels segons residents, i lògicament venien turistes i gent de pas de procedències molt diverses. El que no passava era trobar-nos les carreteres plenes d’obstacles, amb perills evidents, tots els dies de la setmana, però molt especialment els caps de setmana. Es nota l’increment de població de Catalunya, i alhora canvis en l’ocupació del territori. Ara, ja és impensable anar on anàvem anys enrere a banyar-nos o passar el dia. Aquests llocs son ocupats des de primeres hores, fins les darreres. També les carreteres han sofert canvis notables en trànsit, tot i que son les mateixes de sempre. En un parell o tres d’anys s’ha produït un esclat de pràctica del ciclisme com mai hauríem imaginat. Trobes colles procedents de pobles i ciutats, situats a un centenar de quilòmetres, a més dels de la comarca o comarques veïnes. Això significa, en carreteres plenes de revolts, un perill a cada cantonada. I com els ciclistes, els motoristes, semblen haver-se multiplicat per tres o quatre. Però, si els increments eren notables, arribat el setembre el canvi era espectacular. Semblava que tot tornava a la normalitat. Ja no. Acabada una temporada, el sol fet d’aparèixer en qualsevol mitjà de comunicació que algú ha trobat els primers bolets, es desferma una altra febre que ens acompanyarà en els propers dos o tres mesos, en funció de si els boscos son generosos o no. La climatologia mana i no sempre respon com voldrien els qui s’afanyen a buscar i collir tota mena d’espècies. A l’hora d’escriure aquest article puc afirmar i confirmar que ja he trobat unes quantes desenes de vehicles, aparcats en qualsevol indret de la carretera, amb personal equipat de cistelles, cistellets, bosses de tota mena i alguna capsa, preparats per omplir, encara que no estiguin segurs de si el que cullen, és comestible o no. L’allau es tornarà a incrementar respecte de l’any passat i preocupa perquè la majoria de boscos, per no dir gairebé tots, estan delimitats pel que anomenem “vailets” que porten corrent elèctric per tal de fer recular les vaques, vedells, i cavalls que els pagesos i ramaders deixen en el que s’entén com ramaderia extensiva, a l’aire lliure. La corrent del filat és de baixa intensitat però en cas d’humitat o pluja pot produir una descàrrega molesta. I si algú vol passar, té dues opcions, passar per sota o buscar una “porta”, en la qual trobarà el vailet protegit com per poder-lo obrir i tornar a tancar. Bé, doncs, trencar-lo o deixar-lo obert pot causar greus incidents i accidents, motivats per vaques, vedells i /o cavalls que surten del bosc i arriben a camins i carreteres. Es habitual tenir maldecaps d’aquests tipus, si el comportament no és el cívicament esperat. Com ho és la deixadesa d’alguns visitants, que llencen plàstics, envasos i altres articles per terra, provocant danys no solament a la natura sinó també a la fauna que a vegades pensa que son per menjar i els queden a la gola o en el esòfag, produint la seva mort. Res és innocent, i per això vinc reclamant des de fa anys, articles, programes a televisions i xarxes socials per a que la gent tingui clar que la protecció de la natura és cosa de tots, i que aquests allaus tenen conseqüències notables, per a tots els que vivim en el món rural.

COSES MAI VISTES. El grau de canvi que comporta el pas del temps, el notem especialment quan passen coses que hauríem dit que mai passarien. Es igual l’àmbit, sector o espai del que parlem. El món canvia a una rapidesa mai imaginada i costa fer-se a la idea que normalitzem el que no era normal. Ara mateix, alguns es posen les mans al cap perquè un munt d’institucions funcionen sense un pressupost aprovat, en temps i forma. Quan dic en temps i forma, vull dir que ajuntaments, CCAA i lògicament el Govern central, hauria de disposar d’un pressupost per aquest any, aprovat i publicat abans d’acabar l’any passat. Però no, ni allà ni aquí, s’han fet els deures, i tanmateix es van prenent decisions com si res no passés. I si passa, és perquè és molt diferent disposar de pressupost que no tenir-ne i tapar forats amb formules financeres i creditícies, de major o menor, creativitat. Dit això, tot indica que aquesta anomalia ha vingut per quedar-se un grapat d’anys, a la vista de la por a decidir o a comprometre’s que tenen alguns partits. Altres, simplement tenen por que donar una eina com aquesta al govern de torn, li permetrà fer una bona gestió com per recollir els fruits a les eleccions següents. No es pensa en la gent, sinó en el partit. I així ens va. Però, el títol de l’article vol anar molt més enllà d’aquestes coses, importants, però petites, al costat d’altres molt més extraordinàries i totalment fora de l’imaginari, personal i col·lectiu. Algú podia imaginar que Rússia envaís Ucraïna, pensant que en un instant se la faria seva ? Parlem del segon exèrcit mundial contra un país que tenia un exèrcit molts llocs enrere, i tanmateix li ha plantat cara amb destrosses considerables. Tampoc ningú imaginava que Israel podés patir un miserable i sanguinari atac per part del grup terrorista Hamàs, i que aquesta actuació desencadenés ja no un escarment, de grans proporcions, sinó donés sortida a posar en marxa una actuació dirigida a construir el Gran Israel, amb la necessària aniquilació de tot el poble palestí. Més de dos anys de massacres contra tot i contra tothom , siguin nens, dones o població civil, en general. Israel està cometent un genocidi, per ocupar tot el territori de Gaza i alhora la Cisjordània. Mai podíem imaginar tanta maldat, per part d’un poble que va patir l’holocaust. I tot plegat no seria possible si en els EUA no hagués reaparegut Donald Trump, amb unes idees i unes formes impròpies d’un governant. Faria riure si no fos el responsable de l’exèrcit més potent del món i d’un país que domina una part important de l’economia mundial. En comptes de protegir i participar en la política mundial, s’ha convertit en un prepotent que imposa les seves condicions, malgrat ni ell mateix tingui clar quines conseqüències tindran. Es una mostra clara de la deriva autoritària del seu govern que modifica els equilibris mundials i comportarà la decadència dels EUA. Res és innocent ni passatger. Els errors es paguen i la història passa comptes. Recuperar el prestigi i la confiança costarà enormement. De tornada a casa, tampoc mai hauríem imaginat tenir un partit com VOX, capaç de dir les més grans bestieses pensant seran cregudes i seguides per una majoria d’espanyols. Han tret notables resultats, en alguns indrets, però en algun moment perdran tot el guanyat. El que sí han aconseguit és arrossegar el PP, fins extrems mai vistos. Ja res ens estranya ni ens sorprèn d’un cap d’oposició capaç de mentir, falsejar i enganyar de forma ja habitual. I al mateix temps impedir qualsevol acord d’Estat. S’ha guanyat continuar a l’oposició per molts i molts anys.

LA NEGATIVA DEL PP, LA ABSTENCIÓN DE JUNTS. Cuesta escuchar a los representantes del PP, cuando opinan sobre el genocidio de Gaza. Con lo fácil que es decir las cosas por su nombre, y nadie, absolutamente nadie, con un mínimo de humanidad puede alegar contra esta definición. Por si alguien tenía alguna duda, incluso la Comisión de la ONU, ha dejado claro lo que Israel perpetra en Gaza y Cisjordania, de la cual poco se habla pero padece similares masacres. Algún día, en algún momento, la ciudadanía pasará cuentas electorales, a los máximos dirigentes del PP, en el Ayuntamiento de Madrid, en la Comunidad Autónoma y por descontado al propio Núñez Feijóo. ¿Alguien hubiera dado otro nombre al Holocausto, si en la Segunda Guerra Mundial, hubiesen transmitido, en vivo y en directo, lo que pasaba en los campos de concentración y exterminio, situados en Alemania y países vecinos? Estamos en pleno siglo XXI y las nuevas tecnologías nos traen a nuestros hogares, cada día a todas horas, la demostración de que el gobierno Netanyahu lleva a cabo la más amplia y minuciosa destrucción de todo un pueblo, para borrarlo del mapa. Un gigante militar contra un pueblo indefenso. Un ejército que ha convertido a sus soldados en asesinos, con licencia para matar a todos los seres vivientes, sean niños, mujeres o población civil indefensa. Pocas veces en la historia se ha visto tanta mortandad y tanto extremismo, hasta el punto de actuar contra personas como si fueran alimañas. Pues bien, ante tanta crueldad, todos estamos obligados a actuar, en la medida de nuestras posibilidades y fuerzas, sino de forma directa, por lo menos a través de nuestros representantes en las instituciones. Los que así pensamos y actuamos, estamos orgullosos de las acciones y actuaciones del Presidente Sánchez y todos sus ministros. España está dando ejemplo de cómo debe actuar un gobierno ante un genocidio como el de Israel contra Gaza. No hay intereses políticos ni económicos que justifiquen la no actuación. Si hay que ser los primeros, se pasa delante y allá los otros si no siguen. Algún día lo pagarán caro. Dicho esto, total conformidad en aplicar todo tipo de restricciones a la presencia de Israel a nivel internacional. No podemos culpar a todos los ciudadanos israelíes de las actuaciones de su gobierno, pero debemos recordar que el ejército está en todas las casas del país. Desde los 18 años hasta los 50 y más, están movilizados y activos en todos los territorios internos y externos. Todo el país debe tener claro que las atrocidades se pagan, y por ello deben comprobarlo en todos los actos y momentos del día. El país debe quedar excluido de los convenios con la UE, y todos los clubes, entidades, organismos, universidades, deben perder los beneficios que gozaban. Solo así comprenderán que las acciones de su gobierno les conciernen y que nadie en el mundo va a perdonar el genocidio que comete cada día que pasa. Lógico pues, que el Consejo de Administración de RTVE, acordara la retirada de España del Festival de Eurovisión, caso de que participe Israel. Buena propuesta, buena decisión, aprobada por mayoría absoluta pero con el voto negativo de los cuatro representantes del PP y la increíble abstención del representante de Junts. Una muestra más de la deriva de un partido que nadie sabe hacia dónde va. Y ha retratado a su representante, Mikimoto, en un tema que nadie en Cataluña va a entender. También en materia humanitaria, Junts, ha decidido mirar para otro lado. Un punto más a favor de que la ciudadanía le recorte significativamente los resultados obtenidos. Tomamos nota.