Joan Roma

LA DESLEALTAD COMO PRINCIPIO. El principio de alternancia es básico en un sistema democrático. Pues bien, en España este principio no forma parte del ADN del PP, y ya no digamos de VOX. Lo digo, a la vista del comportamiento de este partido, desde la mañana siguiente, a la moción de censura, redoblado e incrementado ante los resultados de las últimas generales cuando tenían ya confeccionado el borrador de “su” Consejo de Ministros. Un partido con fuertes convicciones democráticas hubiera aceptado estos dos contratiempos con templanza y mesura, preparándose para el asalto definitivo. Siempre utilizando todos los resortes democráticos, nunca vulnerando normas y leyes. Pero, si alguien tenía dudas sobre las convicciones democráticas del principal partido de oposición, las ha podido poner a prueba y comprobar que “si no gana, no juega”. El PP actúa como todos los malos perdedores, sea cualquiera la situación, sin importarle los daños que causa al conjunto de los españoles. También a la credibilidad de su propio partido. Seguir la política nacional, es seguir un reguero de decisiones, impensables por increíbles en un partido que aspira a volver a gobernar. Ya no es que haga imposible todo acercamiento, debate, reflexión o decisión sobre auténticos temas de Estado, es que va mucho más lejos y es capaz de dinamitar políticas de todo tipo, con tal hagan daño al PSOE y muy especialmente a su secretario general y presidente del gobierno, Pedro Sánchez. Y en esta auténtica guerra no hay ni pausas ni límites. Todo vale, y si hay que buscar aliados en el poder judicial, se buscan y si hacen falta en las altas esferas de la iglesia católica, se encuentran y si hay que usar y abusar de la mayoría absoluta en el Senado, se actúa en consecuencia. Incluso si hay que impulsar, pedir y exigir medidas antidemocráticas o claramente ilegales, se tira p’alante. Cuesta de asimilar que cargos de partido y al mismo tiempo, institucionales sean capaces de ignorar las normativas y leyes vigentes. O, peor aún, conociéndolas exijan su incumplimiento. Lo estamos viendo en la crisis de Ceuta que utilizan como medida de desgaste al gobierno, exigiendo el incumplimiento de recientes leyes españolas, e incluso de las europeas. Sus portavoces, con Núñez Feijóo a la cabeza, asumen que todo lo que digan, por muchas contradicciones que contengan, no les penaliza. Deben tener encuestas propias, amañadas a su gusto y manera que llegan a estas conclusiones. La realidad, es otra, y lo van a comprobar en los resultados de las próximas elecciones generales. Tomar a la gente por inculta o directamente insensible a las mentiras, les llevará al desastre. Solo hay que escuchar la indignación de muchas personas ante posiciones tan poco institucionales como las de huir de las responsabilidades ante incendios que han destruido centenares de miles de hectáreas. O ante largas listas de espera, en sanidad. O ante los déficits de vivienda, que el PP siempre quiere cargar a las espaldas del gobierno central. En fin, llevamos años de oposición total y desmadrada, por improvisada y muy poco fundamentada, pensando que la destrucción del adversario, incluso a nivel personal, les aportará la victoria final. Tanta palabrería, tanta exageración, tan mal uso de los cargos institucionales que ostenta el PP, va en contra de su imagen como partido de gobierno. Ya no solo a nivel estatal, es que se van viendo las carencias y graves errores en las CCAA con pacto PP-VOX. Si alguien tenía dudas sobre su capacidad de gestión, ha podido comprobar sus resultados. Pues bien, la resistencia de Pedro Sánchez, permite conocer las carencias del PP, sobre todo cuando está sometido a posicionarse ante las crisis que van apareciendo. De las pasadas, su resultado ha estado catastrófico, pero de las presentes, va por el mismo camino. Y es que no poder explicar ni los motivos y consecuencias del viaje a México de Díaz Ayuso, ni la compra del famoso ático, muestra que la prepotencia y el descaro topan con otros tiempos que están cambiando. Y todos sabemos que los ciclos políticos suben y bajan y que pretender actuar siempre de la misma forma, lleva al precipicio. La gente, al final se harta de tanto orgullo y prepotencia, y cambia su voto, cuando queda claro que es tratada como menor de edad o peor aún, le toman el pelo, con salidas de tono más propias de niñas consentidas que de adultos serios y responsables.

EL CPI, DE BERGA. Fa just deu anys que es va crear el Centre de Protecció Internacional als refugiats, a Berga, per part de Creu Roja. Aquest centre es va situar físicament a la seu de l’Alberg de Joventut, mitjançant un conveni, pel qual en podia fer servir més de la meitat del seu conjunt. La creació vingué de la necessitat d’acollir els primers refugiats de Síria. Fou el conjunt de la UE la que va considerar urgent, repartir els prop de dos milions de persones que fugien d’aquell conflicte, i Creu Roja va habilitar diversos centres a nivell estatal, amb el de Berga, aquí a Catalunya. Res fou improvisat ni deixat a l’atzar. Al contrari, es va agrupar una colla de tècnics multidisciplinaris i al seu voltant un gran nombre de voluntaris, disposats a ajudar en tot el que fos menester. Tothom qui en forma part, hi aporta professionalitat, sí, però també una gran vocació de servei. La suma de tot plegat fa que l’empresa hagi estat un èxit. Ho puc dir amb ple coneixement del tema, perquè n’he format part, en tant que professor de llengua. Tots els qui han arribat han tingut accés a classes de català i castellà. Pel Centre, en aquests deu anys, hi han passat prop d’un miler de persones d’arreu del món, en conflicte. I puc assegurar que de guerres i conflictes n’hi ha a llocs poc coneguts o directament ignorats. Em permeto, per raons d’espai, només uns quants: Síria, Ucraïna, Afganistan, Azerbayan, Rússia, Mali, Senegal, Burkina Faso, Congo, Somàlia, Sudan, Costa de Marfil, Guinea Conakry, i molts altres, a més d’un bon nombre de països llatinoamericans. El Centre, des del primer dia, va fer un gran esforç d’integració a tots els nivells. La mateixa situació, a l’Alberg de Joventut, ho ha facilitat, com també, les anades i vingudes per la ciutat i per tota la comarca. L’acompanyament ha estat personalitzat, per a tots els que arribaven sols, o acompanyats de família. Han trobat acollida integral i ajuda per a documentació, formació i finalment treball i habitatge. El benefici ha estat mutu, perquè tots ells han trobat refugi i ajuda, i una vegada formats, han anat buscant feines que moltes empreses i particulars no trobaven qui les volgués fer. Hi ha immigrants treballant a cases de pagès, a explotacions ramaderes, però també a un bon nombre d’establiments hotelers i de restauració, en centres de dia, residències de la tercera edat, a l’hospital, o en servei domèstic i d’ajuda personal, a més dels qui estan treballant en un gran nombre d’empreses de la comarca i comarques veïnes. Altres, han anat més lluny, dintre de Catalunya o terres enllà. Mirant enrere, la feina feta ha estat espectacular, en qualitat i en quantitat. Es per aquest motiu que no volem donar per tancada aquesta etapa. Considero que la decisió és reversible i que Creu Roja pot repensar la proposta de tancament i si té menys places concertades amb el Ministeri, pot fer un aprimament en uns quants Centres, deixant el de Berga, perquè continuï la bona feina feta. Hi ha ànims, hi ha equip i hi ha voluntat de servei. Seria una llàstima deixar-ho perdre.

ISRAEL, CONTINUA L’EXTERMINI. Davant la passivitat mundial, ocupada i preocupada per altres escenaris de conflicte, sembla deixar per impossible, actuar contra Israel. Les noticies que provenen d’aquells territoris, sumen més i més crims, superant els que havíem vist fins ara. La darrera actuació ha vingut de la mà del Ministre de Seguretat Nacional, l’extremista – criminal, Ben-Gvir, proposant matar 30 o 40 palestins cada nit, per continuar fins el total extermini del poble palestí. A més, i ho diu sense embuts que ni tant sols els considera persones com per haver de compadir-se d’ells. Sí, sí, portem ja anys en que polítics i militars jueus han igualat i en alguns casos superat els pitjors criminals nazis. Ara mateix, portem setmanes en que unes poques famílies palestines, es troben envoltades de colons jueus que pretenen robar-los-hi les terres. Aquesta, és una altra guerra de la qual poca gent parla, perquè no la duen a terme, saldats uniformats sinó colons extremistes que veuen en el conflicte la gran ocasió per fer fora a famílies senceres, per així robar els seus terrenys i ampliar els propis. Algú, un dia posarà lletra i imatges a unes accions de la pitjor espècie. El govern israelià i els seus militars miren cap una altra banda quan grups de colons fortament armats, van de cacera a la recerca de pagesos i ramaders palestins, per dir-los que marxin i si no ho fan, els condemnen a mort. I no, no son amenaces sense més. Son autèntiques condemnes a mort perquè al cap d’hores o dies es presenten en el lloc i ho destrossen tot. Qui ens havia de dir, als qui vam patir pel sofriment del poble jueu, que un dia farien ells actes similars als del nazisme contra un poble indefens com el palestí. Al palestí, sí, però també a tots els qui es troben prop seu. Per a construir el Gran Israel tot s’hi val, siguin palestins, siguin libanesos o altres veïns. Les xifres van pujant. Han superat les 73.000 però molta gent no compta els centenars de milers de ferits, i lògicament la pèssima vida que porten els supervivents. Han de sobreviure enmig de cases enderrocades, sense serveis bàsics elementals, i sense saber si l’endemà pot ser pitjor que el dia que viuen. De tot el vist i patit, sorprèn el silenci de molts països, però també és indignant el silenci de les comunitats jueves arreu del món. Com poden estar callades quan el govern està cometent les pitjors atrocitats ? Com no surten a criticar i lluitar perquè s’aturi aquest genocidi? Com podran demanar comprensió i protecció, si amics i familiars seus, participen en aquests actes criminals ? Tot plegat tira per terra, anys, decennis de lluita i comprensió per les penalitats patides. No sé quan es podran perdonar, però costarà segles. I és que a diferència d’altres patiments, aquest es viu i es transmet, diàriament a tot el món i queda enregistrat pels segles dels segles. Ningú el podrà esborrar, i ha de servir per portar a tots els responsables davant la Justícia. Hi estem obligats.

SISTEMES DE RECOLLIDA SELECTIVA. Mirats i estudiats diferents sistemes de recollida selectiva, tant aquí a Catalunya com a França o Suïssa, països que visito tot sovint, em decanto clarament pel sistema de recollida en illes ecològiques. No veig futur en la recollida porta a porta, pel cost que suposa i pels inconvenients de tot tipus que comporta. El sistema d’illes ecològiques, a més, considero ha de ser d’horari lliure, tots els dies de la setmana. Al meu entendre i vistos els contenidors que tenim aquí a la comarca del Berguedà, els considero petits. Crec que hauria estat millor un volum força més gran que permetria no haver de buidar tant sovint, per així estalviar viatges. El sistema de claus d’accés, és prou eficient, però en pobles molt petits, crec que podrien ser de lliure accés. Penso en una quinzena de municipis de la comarca en que hi ha un parell o tres de dotzenes de famílies. No veig la necessitat d’obrir amb clau i tampoc el perill de que vinguin d’altres pobles a fer-los servir. Dit això, el gran repte de la recollida selectiva és aconseguir que tothom faci bé els deures a casa seva, de manera que quan van als contenidors, cada cosa vagi al lloc que li correspon. He vist massa poca conscienciació, en una part dels usuaris que creuen que tot és fàcil de triar, una vegada es porta a Berga. Aquí, sí ha d’haver-hi constants campanyes d’informació i conscienciació com per aconseguir que poc a poc, però sense pauses, la selecció es faci millor. De fet, quan hi has agafat la rutina és ben fàcil de complir. Per sort, la majoria de nosaltres tenim habitatges prou grans com per tenir un racó adequat per instal·lar les bosses de tria. I després de cada àpat és ben fàcil posar cada cosa al seu lloc, i a mitja setmana o al final, agafar-ho tot i portar-ho a l’illa que toqui. Donar compliment a la normativa és ben fàcil, però s’ha de fer bé. Aquí rau el secret d’una bona praxis i aquí sí seria oportú dues o tres vegades a l’any, tornar a fer alguna reunió per aclarir conceptes i remarcar que el secret perquè tot funcioni bé és que cadascú faci els deures a casa seva. Vistos els resultats, al cap d’uns mesos de la seva implantació, considero que al principi es va pecar de poca dotació de contenidors, la qual cosa va motivar imatges no desitjades de bosses fora de lloc, però el pas dels mesos, s’ha anat corregint amb la col·locació de més contenidors en els productes més utilitzats. Ara, recorrent alguns pobles de la comarca, es poden veure els canvis i es pot comprovar una millor proporció entre contenidors i població, permanent o transitòria. Queda per saber el compliment real i puntual de si a cada contenidor hi va el que pertoca o no. Aquest és un tema de gran importància perquè d’aquesta bona tria, en depèn el resultat final. I d’aquest resultat en depenen les futures taxes que pagarem tots plegats, és lògic fer una crida a la bona praxis. Ens interessa a tots.

A FAVOR DEL PLATER Pels qui no estiguin al cas de les reflexions, discussions i crítiques al Plater, exposo que amb aquest nom es coneix el Pla Territorial Sectorial d’Energies Renovables de Catalunya. Un nom llarg per nomenar un Pla pensat per atrapar el temps perdut. En el tema de la generació d’energia, mitjançant plaques solars i eòlica, Catalunya, va a la cua d’Espanya. Com en tantes altres coses, molts catalans s’omplen la boca del que caldria fer, però s’hi oposen quan algú es posa a la feina. Tenim molts exemples en matèries tant diverses com la millora de carreteres, camins, franges forestals, implantació de noves tecnologies, i un llarg etc. Pràcticament cada gran projecte, o no tant gran i per descomptat cada Pla, provoca l’aparició de moviments, plataformes o grups que s’hi oposaran. I en molts casos per no aparèixer com simples opositors, el que demanaran seran més estudis, més participació, més coordinació, ets, de manera que si se’ls fa cas, podem anar donant voltes a tots els temes, fins el segle que ve. Deixo clar que per descomptat s’han de seguir els passos que tot projecte o Pla comporta, però pretendre fer-lo adequat, per a tothom, és missió impossible, sobretot perquè hi ha gent que no és el que busca. El seu objectiu és paralitzar l’acció o actuació, res més ni res menys. Als governs toca, doncs, decidir què vol dir governar, sabent que sempre hi haurà qui posi pals a les rodes, però el bé comú ha de prevaler per damunt els interessos personals o partidistes. En el cas que ens ocupa, el Plater, es va fer una proposta de despatx, amb els seus pros i contres, i es va enviar a tots els ajuntaments de Catalunya, pel seu estudi i valoració. Reconec que abans d’enviar-lo s’haguessin pogut fer algunes reunions més, arreu del territori, però ja d’entrada es va deixar clar que hi havia les portes obertes per a reclamar la presència de tècnics i polítics per a la seva presentació i exposició. També, es va explicar que la proposta era ambiciosa i oberta a modificacions importants, si així es reclamava, amb els arguments corresponents. La proposta de màxims, permetia, d’entrada reduir en un 30 o 35% la proposta inicial, de manera que el mapa d’afectacions variava considerablement. Si a tot plegat, es buscaven alternatives a la proposta inicial, es podia arribar a un acord raonable per a les dues parts. Però, com he dit al principi, hi havia qui no volia entrar en aquest plantejament. Es buscaven arguments o simples excuses per tirar per terra el Pla. Es així com tot un seguit d’alcaldes, es varen mobilitzar, amb els arguments habituals de sempre. No ho volen reconèixer, però bàsicament l’oposició, és política més que territorial i encara menys mediambiental. Si el govern el proposa i ve de la mà del PSC, cal posar tots els entrebancs per fer-lo fracassar. Doncs bé, es varen organitzar reunions, redactar esmenes generalistes, i manifestos recollint signatures. Al final, diuen que hi ha hagut 12.000 signatures contràries al Pla, amb la qual cosa demanen sigui congelat o retirat. Ho sento però aposto per la continuïtat. Un bon gruix de les signatures son generals, destinades a fer fracassar el Pla. A Catalunya som més de 8 milions, de manera que si mirem opositors, el percentatge és ben petit. Tot és susceptible de ser millorat i el Plater, també, però l’objectiu és lloable. I no solament això, és necessari en un moment de crisis energètica i canvi climàtic. Endavant, doncs, amb les al·legacions i modificacions justificades, però mantenint el Plater. NOTA, A POSTERIORI. Redactat l’article, el Govern, ha decidit congelar el Pla, per evitar topades, conflictes i tota mena de recursos, a les portes de les eleccions municipals de l’any vinent. Personalment hagués preferit el manteniment del Pla, amb un gran esforç per acceptar al·legacions i alternatives, però hi havia qui el volia torpedinar, per raons polítiques. Es congela, i es deixa per a més endavant. Un entrebanc més, per a les renovables que alguns dels opositors diuen defensar. Millor no tenir aquests “defensors” !!!

EL ESFUERZO COMÚN TRAICIONADO. Llevamos muchos años discutiendo sobre la igualdad entre españoles y el derecho a tener iguales servicios básicos, independientemente de donde vivamos. Las diferencias, reales o supuestas entre los diferentes territorios dan vida a los conflictos sobre los diferentes sistemas de financiación que hay sobre la mesa. Es evidente que hay que garantizar unos servicios básicos y de calidad en todo el territorio español, pero para conseguirlo tienen que colaborar y participar de forma honesta y leal todas las administraciones: locales, autonómicas y estatal. Considero que se empezó razonablemente bien y a medida que pasa el tiempo, los deseos y voluntades se van torciendo hasta llegar a extremos nunca imaginados. Lo estamos viendo en los considerados servicios básicos: sanidad, educación y servicios sociales. Aquí, todos deberíamos estar de acuerdo en que hay unos mínimos intocables, vivan donde vivan los usuarios. Pues bien, desde hace años, esto no pasa. Es más, con el paso de los años las diferencias se van agrandando y alejando, en función de en qué Comunidad Autónoma se viva. Esto pasa por la decisión del PP, acompañado por VOX; en el camino de privatizar, cada vez con más ardor y frecuencia, estos servicios con el doble objetivo de quitarse de encima trabajo y problemas, y al mismo tiempo favorecer grandes empresas que obtienen unos fabulosos beneficios. Aquí ,es donde reside el gran problema y la gran diferencia entre CCAA gobernadas por la derecha y la ultra derecha, y las gobernadas por el PSOE en solitario o con pactos con partidos progresistas. El motivo de las diferencias entre unas y otras es bien sencillo de comprender. En unas, hay que repartir dividendos mientras que en las otras, no. Este pequeño detalle, supone introducir cambios fundamentales en las inversiones, dotaciones de medios humanos y técnicos, y ahorrar o no, en todo tipo de cuestiones. Es así como se van agrandando las diferencias entre unos territorios y otros, y como se tensionan todos estos servicios, hasta llegar o acercarse al colapso. Si miramos listas de espera en CCAA, gobernadas por el PP y VOX, la calidad de la sanidad pública se va deteriorando lo que conlleva dirigirse a la privada para ser atendido adecuadamente. Y no solo esto, hay servicios completos que son traspasados a la privada, sin ninguna explicación plausible. De esta manera la sanidad que debería ser pública, se va privatizando, al mismo tiempo que se modifican las condiciones de acceso. Supone una auténtica modificación y rebaja de atenciones, que comporta un deterioro constante en la calidad de vida de los pacientes. Ello provoca, en las familias que se lo pueden permitir, un trasvase hacia mutuas y hospitales privados. Todo lo que vemos en la sanidad se replica en educación y servicios sociales en estas CCAA. No hay límites a la hora de buscar y proponer privatizaciones. Barra libre para transferir recursos públicos a entidades privadas. Y si los usuarios se rebelan siempre hay el manido recurso a imputar al gobierno central, la falta de financiación. Da igual que hayan decidido rebajar impuestos a los ricos. Si no hay suficientes ingresos, la culpa siempre la tiene el Madrid político, ligado a Pedro Sánchez. Hasta ahora este guion lo hemos visto en Madrid, Extremadura, Castilla – León, Aragón, Andalucía, etc. El problema, es que a todo ello se han añadido otros servicios que no parecían esenciales y que se ha visto que sí lo eran. Me refiero a todos los servicios de prevención y extinción de incendios. En algunos medios de comunicación, en mi caso, en El País, he podido comprobar la pésima gestión en un área esencial para proteger el territorio. En todas las CCAA con gobiernos de PP- VOX, las inversiones en prevención y protección están bajo mínimos. Tan mínimos que se dan múltiples ejemplos de clara ilegalidad. Hemos escuchado bomberos con contratos fuera de normas, o carencias increíbles, en materia de equipos y vehículos. Falta total de labores de prevención, etc. Hasta tal punto han abandonado a los ciudadanos a su suerte que han dependido en todo y para todo de la UME (Unidad Militar de Emergencias). En todos los incendios de este verano los auténticos bomberos han sido los militares. Queda pues claro que las exigencias sobre nuevas fórmulas de financiación tienen por objetivo disponer de más fondos para transferir a empresas privadas. El PP – VOX promueven la privatización de todos los servicios, quedando como simples gestores del resto. Su objetivo no es gobernar, es traspasar responsabilidades a otros, y cuando no funcionen inventarse la responsabilidad del gobierno central. Muy simple y muy esquemático pero es lo que hay. Dejación de funciones públicas para que las ejerzan los privados. Así estamos.

UNA VARIADA , DIVERTIDA I PARTICIPADA FESTA MAJOR 2026. Conec molt bé el que significa organitzar, coordinar i participar de manera molt directa en la confecció del programa d’una Festa Major, i com de complicat és, trobar prou voluntaris com per poder arribar a tot arreu. Vaig ser coordinador de festes de Borredà, durant 32 anys, i per tant coordinador de la Comissió de Festes de la Festa Major, en uns moments en que no comptàvem, ni de lluny amb les infraestructures, equipaments i serveis que té el poble ara. Les carències les suplíem amb grans esforços de dedicació, físics i de reunions llargues, molt llargues, intercanviant propostes i opinions per tal d’aconseguir l’èxit perseguit. El nostre premi era veure tot el poble content i participatiu, intentant cada any trobar novetats que aportessin més gent amb ganes de passar-s’ho bé. I mirant enrere puc assegurar que els èxits foren generals i consecutius, durant molts i molts anys. No va ser fàcil el relleu, perquè no és fàcil trobar personal que vulgui passar al davant o que es vulguin comprometre durant 2,3,4 anys a fer-se càrrec de determinades activitats, però la roda ha seguit rodant i ara, sense una comissió com a tal, des d’ajuntament s’aconsegueixen prou col·laboracions i participacions com perquè les festes majors continuïn sent variades, divertides i molt participades. No vull fer cap llista concreta ni elogiar actes concrets per por de deixar-me’n algun, però aquest any m’he quedat en el poble , a diferència d’alguns anys anteriors,, en que aprofitava aquests dies per anar-me’n a voltar per altres indrets. El que he vist, m’ha fet recordar vells temps i alegrar-me de que tot i no tenir una comissió de festes, hi ha hagut decisions ben preses, ben organitzades, variades i molt participades en tots els moments i espais previstos. I que ningú es pensi que tot és fruit de l’atzar, de la bona sort o de la improvisació exitosa. No, no, perquè una festa major surti bé, ha d’haver-hi un llarg període de preparació i disposar de prou gent com per muntar i desmuntar un munt de coses. Tenir una bona brigada municipal, ajuda molt, però altres han de passar al davant i el resum final és que ha estat una magnífica festa major. Es evident que aniria molt bé disposar d’una comissió de festes, capaç de començar a treballar ara mateix, de cara l’any vinent. Les dates de la nostra Festa Major, son força complicades perquè n’hi ha un munt a tot el país. Si no es preveuen les coses molt aviat, i això vol dir en els propers dos o tres mesos, ja no es troben determinats conjunts o altres espectacles. Sé com de complex és trobar 8, 10 o 12 persones, millor d’edats diferents, capaces de posar-se d’acord en programar actes i activitats per a tothom. Cal fer un nou esforç, però sinó, la vida continua, i hem pogut comprovar com des de l’ajuntament, parlant i escoltant diversos col·lectius, s’organitza una festa major que podem mostrar com una de les millors de la comarca. Es així com des de la meva perspectiva d’antic coordinador de festes, felicito l’enorme esforç per a muntar una Festa Major, realment de primer nivell. Felicitats a tots els de primera línia i a tots els qui des d’altres llocs hi aporteu el vostre gra de sorra. El poble s’ho mereix !!!!

ADF, 40 ANYS DESPRÉS. A punt de complir 40 anys, les Agrupacions de Defensa Forestal ( ADF) van ser una bona resposta als grans incendis, a Catalunya, a finals dels 90. Passa sovint, que a “grans mals, grans remeis” i efectivament va ser un encert crear el programa Foc Verd, i l’aprovació de la llei 6/1988, en el Parlament de Catalunya. Des d’aleshores ençà, ha plogut molt, però també hi ha hagut grans incendis, cada vegada més estranys i paorosos que obliguen a extremar les precaucions i ampliar les mesures de seguretat de tots els qui intervenen en la lluita contra el foc. D’aquells primers anys en que la majoria d’ADF, es van equipar amb material i vehicles de segona mà, s’ha anat millorant la qualitat i la distribució dels seus mitjans per fer-los operatius, però sobretot més indicats per a les funcions que ara els toca fer. He estat quinze anys vice-president i vint de president de l’ADF Sobrepuny( núm 47). Ara n’hi ha 307, a tot Catalunya, que agrupen 675 municipis, i apleguen prop de 7.000 voluntaris. Es una bona base per a cobrir una àmplia superfície del territori català. Però, si durant molts anys, érem els primers en arribar i els primers en actuar, per raons de vida i treball, ara els nous mitjans del Cos de Bombers, estan canviant les coses. Quaranta anys son molts, a nivell de planimetria, telecomunicacions, mitjans tècnics, materials i humans. La distància és enorme, i si abans érem gairebé sempre els primers en arribar, ara el Cos de Bombers disposa d’eines molt eficients que van des dels drons de vigilància, a fotos satèl•lit, i mitjans aeris que en pocs minuts poden portar personal i llençar aigua, en qualsevol punt de la nostra geografia. La bona feina feta, no ens la treu ningú i segur que tots i cadascun dels voluntaris que en formem part podem donar una llista d’actuacions que van ser crucials per evitar que un petit foc es transformés en un gran incendi. Les inversions fetes han tingut una bona justificació. Ara bé, vol dir que ja no tenen utilitat ? En absolut, el seu present i futur son diferents, però no per això menys estratègics. En primer lloc, gràcies als ajuts de la Diputació de Barcelona, per una banda i a la Generalitat per l’altra , en coordinació amb els Ajuntaments, es garanteix l’accessibilitat arreu del país, per mitjà de centenars de camins rurals i pistes forestals. Es bo disposar de mitjans aeris, però sempre convé poder arribar per terra, a rematar la feina. I disposar d’aigua suficient i a peu d’incendi, és vital . D’aquí l’encert en augmentar la xarxa d’hidrants, i dipòsits d’aigua, i per descomptat ampliar la capacitat de les ADF per subministrar aigua a tots els qui intervenen. Queda marge, doncs, per a mantenir les ADF i adaptar-les a les necessitats del moment. Hem deixat enrere algunes intervencions immediates, per a complir més missions d’ajuda i acompanyament al Cos de Bombers. Aquesta coordinació i participació, és la més adient, sobretot en uns moments en que el canvi climàtic produeix efectes mai vistos ni imaginats. Després de 40 anys, queda molt per fer i toca animar a fer els relleus pertinents, per aconseguir continuïn sent útils, com fins ara.

RIPOLL: NO ÉS CRÍTICA, ÉS UN ERROR. A vegades, quedes sorprès per decisions que no veies venir i sobten per la poca reflexió dels implicats, a l’hora de dur-les a terme. Dic això, arran la contractació, per via d’urgència, de la filla de l’alcaldessa de Ripoll, Silvia Orriols, de la seva filla gran, com agent de la policia local. Vagi per endavant que no tinc cap dubte sobre la legalitat del procés i fins i tot de la imparcialitat dels membres del jurat. Conec personalment i professionalment al secretari de l’ajuntament i puc assegurar que és rigorós en el compliment de les obligacions del seu càrrec. Es diu que s’havien presentat 24 candidats per al lloc convocat, i que finalment foren 15 els presentats. La millor nota fou per a la filla de l’alcaldessa. M’ho crec plenament. El problema no el veig en aquest procediment ni en els resultats, tot i que el cap de la policia local, ha iniciat algunes accions contra l’alcaldessa, en base a diferències que demostren mala relació i males pràctiques. Mal rotllo, si hi afegim aquesta incorporació. En el títol deixo clar que més que una crítica a la contractació, la considero un error. Un greu error. Es perfectament comprensible que una jove vulgui estudiar i accedir a una professió tant digne i lloable com moltes altres. Tant de bo hi haguessin milers de vocacions entre els joves per entrar en els cossos i forces de seguretat, siguin municipals, autonòmiques o estatals. En fan falta, a tot arreu. El problema és que parlem d’entrar en un cos, on la teva mare exerceix d’alcaldessa. Vol dir que és la màxima responsable de les funcions de la policia local, per càrrec i perquè té assumides les funcions de seguretat. Serà un problema per a les dues. No cal ser un adiví per a pronosticar-ho. D’entrada, veiem conflicte entre l’alcaldessa i el cap de la policia local. Mala cosa. Per altra, ens podem imaginar que tenir a les seves ordres a la filla de l’alcaldessa no li farà cap gràcia i d’immediat es produirà una falta de confiança entre un i altre. Fatal per a poder treballar bé. En segon lloc, l’exposició mediàtica de l’alcaldessa, repercutirà en el treball de la seva filla perquè qualsevol error, qualsevol acció o actuació es podrà llegir amb ulls poc objectius. Alguns creuran que la filla segueix ordres de la mare, en comptes del seu cap natural, que és el cap de la policia o simplement el seu cap natural, sigui un agent veterà o un caporal. Tot això complica la vida normal i habitual d’un cos de policia, mancat d’efectius, i en època de molt moviment ciutadà. A tot plegat s’hi ajunta la proximitat de les eleccions municipals al maig de l’any vinent. La precampanya i campanya a Ripoll serà dura, i sense cap mena de dubte alguns ho aprofitaran per a complicar la vida de mare i filla, sigui amb raó o sense. I finalment hi ha molta gent que li tenen ganes a la mare pel que representa , per ser la cap visible d’un partit en expansió que merma les possibilitats d’altres. M’imagino males arts, provocacions i actuacions contra la mare, o contra la filla per aconseguir noticies d’àmbit local, nacional o estatal. Es per tot plegat que considero un error aquesta incorporació. Era ben fàcil presentar-se a convocatòries a Vic, Olot, o qualsevol altre ciutat i així donar sortida a la vocació sense veure’s immersa en mals rotllos que de ben segur apareixeran, més aviat que tard. No deixo de sorprendre’m de la decisió de la filla, i encara més de la mare. Si no hi veuen els perills, és que no han assumit prou, les conseqüències dels seus càrrecs.

BORREDÀ, MILLORA LA QUALITAT DE L’AIGUA. Inversió de 300.000 euros – ajut ACA. El poble de Borredà, s’abasteix d’aigua de 5 captacions, dues de les quals contenen un cert grau de sulfats. Al llarg dels anys, s’havien dut a terme diverses actuacions que van culminar fa 18 anys, en la instal•lació d’una planta potabilitzadora, a l’entrada del dipòsit general d’aigua. Amb tot ,el pas dels anys, i l’estudi de nous sistemes de tractament, va portar l’ajuntament a demanar un ajut a l’ACA ( Agència Catalana de l’Aigua), la qual va concedir una subvenció destinada a la substitució de la vella planta potabilitzadora, per una de nova de, més i millor, capacitat per al tractament i eliminació dels sulfats. A principis d’any, mitjançant concurs públic, es va adjudicar a l’empresa AILLAMENTS I INSTAL.LACIONS RIAL, S .L, per un import total de 300.063,42 euros, la implantació d’una E.T.A.P, D’ELIMINACIÓ DE SULFATS, amb les obres d’adequació corresponents. Aquestes obres, van culminar el mes passat, i després de les proves i ajustos pertinents, Borredà disposa d’un subministrament d’aigua de boca, de millor qualitat que mesos enrere. Aquesta inversió en qualitat, ve seguida d’altres, de les quals informarem puntualment que suposen renovació d’alguns trams de canonades, i substitució dels actuals comptadors manuals per altres de digitals, emmarcades en un pla d’actualització i modernització d’alguns punts de la xarxa que varen ser motiu de nova implantació, trenta anys enrere. Tant aquesta inversió de l’E.T.A.P com les posteriors que s’estan duent a terme son possibles, gràcies als ajuts que l’ACA ha posat a disposició dels Ajuntaments que han presentat petició, com ha estat el de Borredà. Borredà, 18 d’agost de 2026.