Joan Roma

CAMPAMENTS D’ESTIU. Sempre he estat favorable a facilitar el contacte amb la natura per part de nens i joves de ciutat. Es una bona manera de descobrir un món, molt diferent del que tenen en el seu dia a dia. Durant anys, molts anys, per raons de càrrec municipal em va tocar fer front als reptes de ser un dels pobles més visitats de Catalunya, en matèria de campaments d’estiu. No és una feina fàcil, perquè al costat de magnífics organitzadors, n’hi ha altres que fien a la improvisació les activitats que han programat, encara que el temps o altres factors, facin recomanable canviar-les. Aquí, és on topàvem i on calia fer rectificar per evitar mals majors. Recordo els temps en que s’havia posat de moda, organitzar “exercicis de supervivència”, consistents en enviar la canalla al poble a buscar-se la vida, durant un o dos dies. Es a dir, demanar menjar i dormir, a canvi de feines diverses. Quan un any, vaig veure que alguns grups les programava amb canalla de 7 o 8 anys, vaig decidir la seva total prohibició. Des d’aleshores, tots els grups tenen clar que no es poden fer, però aquest any, ja sense cap responsabilitat municipal, m’han arribat informacions d’una nova modalitat: la d’un dia sense monitors. Es a dir que la canalla s’organitzi, com els sembli, i es facin ells mateixos el menjar i les activitats.....em preocupa aquesta nova modalitat. Però, el que em preocupa i ha estat motiu per enviar un informe al Govern, és que alguns grups, repeteixo, no tots, continuïn volent fer activitats, molt habituals anys enrere, però que el canvi climàtic, obliga a modificar-les. M’explico. Anys enrere, una de les activitats habituals de tots els grups era una sortida, excursió o marxa des del campament fins a algun poble veí. Alguns trucaven abans, altres es presentaven sense avisar, que necessitaven un lloc on sopar , passar la nit i esmorzar, abans de tornar al lloc de sortida. Aquest era un maldecap constant, perquè la majoria de monitors es pensaven que tots els pobles disposen de pavelló poliesportiu, sala polivalent o grans escoles, on poder acollir 30, 60 o 80 nens/joves. I, a vegades, podien arribar dues colles el mateix dia, doblant o triplicant la xifra. Ja en aquell moment es va demanar al Govern, una major supervisió i control, per evitar mals majors. Però, el tema no ha quedat resolt, i els temps, però sobretot el temps climàtic, obliga a fer canvis profunds, en determinades activitats. Alguns grups semblen no tenir-ho en compte. Aquest mateix estiu, hem tornat a veure colles de campaments, caminant d’un cantó a un altre, reclamant poder fer estada en el poble, com si els ajuntaments haguessin d’actuar d’hotelers improvisats. He vist caminades molt poc assenyades, sota temperatures de més de trenta graus. He vist colles no prou ben equipades com per passar la nit al ras, amb baixades de temperatures molt fortes, ni per aguantar tempestes de llamps i trons, acompanyades de forts vents. Aleshores, toca buscar un espai per passar la nit, amb la responsabilitat institucional que això comporta. Tinc clar que toca reforçar la supervisió i control de tots els grups que organitzen campaments d’estiu a l’aire lliure, com perquè disposin d’un espai adient, en cas de mal temps, i es limitin al màxim les sortides i desplaçaments a peu, atenent les noves condicions que porta el canvi climàtic. I deixin de pensar en els ajuntaments com solucionadors de les improvisacions, i fer-los servir com hotelers. En cas d’urgències i emergències, per descomptat han d’actuar, però no com personal al seu servei. Improvisacions i experiments, amb canalla, evitem-les !

GARANTIR LES REGLES DE JOC Les properes eleccions generals seran especialment rellevants pel que tindran de resistència i crida a garantir les regles de joc que han estat vigents des del principi de la recuperació de la democràcia. Molts de nosaltres creiem que passats els primers anys, i superats els primers grans obstacles, la resta era “baixada avall”. Es a dir, els alts i baixos de tota acció política, similar a la mateixa vida. Pujaven uns, baixaven uns altres i tothom acceptava l’alternança com llei de vida. Aquesta sensació de fortalesa i normalitat, va començar a mostrar esquerdes, vuit o deu anys enrere quan el PP, va tenir un molt mal perdre amb la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a la presidència del govern. No tingueren altre remei que acceptar la derrota i donar pas a una nova realitat, referendada de nou a les darreres generals de 2023. Tanmateix, aquí sí hi ha un abans i un després, perquè la victòria que tenien a la punta dels dits, se’ls torna a escapar, i els surt l’ànima autoritària que porten a dins. L’han portada sempre, perquè es consideren els més preparats, els més patriòtics i els més representatius de l’autèntica realitat espanyola. Pedro Sánchez i els seus socis, més o menys estables, representen una mena d’okupes, sense legitimitat per ostentar tanta responsabilitat. Han de fer el que sigui, des d’on sigui, per desplaçar-los i enviar-los al racó de pensar, durant anys, molts anys. Si algú tenia algun dubte sobre aquesta realitat, només ha de repassar el que hem vist, escoltat i realitzat en els darrers vuit anys, però molt especialment els darrers tres. Tot s’hi val, tot és criticable i fins i tot atacable quan es tracta de fer caure el govern. Sí, sí, si abans era amb paraules, els darrers anys ha estat amb fets. I en aquest empeny tothom hi té el seu paper, imaginant que seran recompensats quan la caiguda es produeixi. Hem vist actuacions, abans inimaginables en el Congrés de Diputats, però encara més barroeres i impensables, en el Senat, gràcies a la majoria absoluta que ostenten. I ja sense manies, actuen en totes les CCAA on governen, boicotejant normes i lleis, sense cap respecte per l’estat de dret. Per a ells, l’estat de dret, està congelat a l’espera que tornin a governar. Aleshores tornaran a demanar als qui estiguin a l’oposició que respectin i compleixin tots els preceptes legals. La seva pressió no té límits polítics, però tampoc personals. Tot s’hi val, i com que tot s’hi val millor atacar les persones per mirar de fer-les caure i no haver de tardar tant, per la via electoral. I la via electoral la tindrem l’any vinent. Queda clar que ens hi juguem molt més que uns simples resultats. Ens hi juguem l’estat de dret, el respecte per la legalitat. En definitiva per la política, en majúscules. I tenen por que no els surti bé. Tanta pressió, tant joc brut, només s’entén si veuen que no aconsegueixen els objectius. Ja des d’ara toca resistir i recuperar el terreny perdut. Les accions i actuacions en totes les CCAA governades per PP-VOX, seran la gran prova de que no volem traslladar-les a nivell general. La victòria és perfectament possible.

UN PAÍS COMPLICAT. Quan miro la organització territorial de Catalunya, enyoro la que considero ideal per a un país petit, ple de muntanyes, com és Suïssa. De superfícies no molt diferents: 41.291 km2 per 32.114, nostra, amb similar població. 8,9 m; per 8,2, aquí. Bé, doncs, allà l’estructura federal permet tres nivells d’administració, clars, molt ben definits i estructurats com perquè la gestió sigui eficient, austera i molt propera al ciutadà. Hauria de ser el model a copiar, tot i que sóc conscient que hem perdut ganes i temps en aquests prop de 50 anys de democràcia recuperada. Aquí, en comptes d’anar a reduir administracions i organismes, ens vam llençar a crear-ne. No tant perquè fessin falta com per tenir contra pesos , a nivell polític. Es el que va passar amb la creació dels Consells Comarcals i posteriorment de les Vegueries. En un país tant petit, el garbuix de nivells, fa molt poc eficient el conjunt. Per a qui no els tingui en el cap, recordem com dividim, repartim o organitzem el país. D’entrada, tenim 947 municipis. Una xifra molt alta que va del més petit, Sant Jaume amb 25 habitants, al més gran, Barcelona amb prop de 2 milions. A continuació, venen 43 comarques, amb perfils, superfícies i demografia, molt, molt diversa. Més amunt, podem posar-hi les vegueries o regions, amb un total de 8. També molt diverses i disperses, a nivell de competències i organització. Ja a nivell estatal, perduren les 4 diputacions provincials que van arribar, per quedar-se, perquè son també circumscripcions electorals. I finalment el conjunt del país: Catalunya. Com podem veure dels simples, austers i pràctics tres nivells de Suïssa, passem als cinc d’aquí. Es evident que la nostra organització no només és molt més cara de mantenir, és que comporta la complicació dels tràmits i gestions, a nivell intern i extern. Cada pas que donem crea nous passos a fer, amb tot el que suposa d’encariment i alentiment dels resultats. Es possible simplificar el model ? Sí, però és impensable a curt i mitjà termini, per tant oblidem-nos-en. Tot el que sigui somiar truites és millor deixar-ho per altres temps. Ara i aquí el que toca fer és simplificar tràmits i gestions com per aconseguir que cap d’aquests nivells suposi un fre o una complicació afegida. Com ? Doncs, deixant clares les competències i no obligar a duplicacions innecessàries. L’existència de les noves tecnologies, interconnectades, unes a les altres, han de facilitar aquesta via d’eficiència. Fa anys, animo a transformar els consells comarcals en mancomunitats de serveis, i així fer-los més operatius, pràctics i participatius perquè hi serien representats tots els municipis de la comarca. No, com passa ara, que només hi ha una part. En fi, aquest seria un retoc. Els altres nivells han d’anar de la mà d’interconnectar tots els nivells, i simplificar tramitacions fins extrems mai vistos. El Govern va prometre revisar els 1.500 tràmits, documents, formularis, gestions que inunden el país, fins aconseguir uns pocs centenars que siguin realment operatius, pràctics i ràpids. El resultat, l’hauríem de tenir a les mans, d’aquí a dos o tres mesos. En tornarem a parlar.

A EXCMA SRA. PRIMERA MINISTRA DE DINAMARCA Mette Frederiksen. Excma. Sra. He tenido que leer dos veces el convenio firmado entre su gobierno y el de Italia, sobre la inmigración, para creer que no era una información generada por fuerzas ocultas, utilizando la IA. Hace más de 26 años que compagino trabajo voluntario, como profesor de idiomas, en Cruz Roja- Berga( Barcelona) – España, con dedicación política en el Partido Socialista de Cataluña (PSC). He sido alcalde y diputado, durante muchos años. Mi sorpresa ha pasado a indignación cuando he visto mezclar inmigración con delincuencia de todo tipo. Por mis clases de idiomas han pasado más de 2.000 inmigrantes y no conozco ni un solo caso que alguno de ellos haya cometido algún delito, ni de okupación, ni de robo y aún menos actos más graves. Sí he conocido centenares de hombres y mujeres que habían salido de sus países por duras condiciones políticas, económicas y bélicas. La lista es larga, muy larga, y va de Siria, a Afganistán, pasando por Ucrania, Mali, Senegal, Burkina Faso, Guinea Conakry, Georgia, Costa de Marfil, etc. Nunca, nunca, habría imaginado que una persona perteneciente a un partido socialista o socialdemócrata, pudiera pensar y actuar como una representante de la extrema derecha, como Meloni. Hay que ser ignorante o mala persona para ligar inmigración a delincuencia. Espero y deseo que esta decisión le comporte desencuentros internos y externos como para retirar el convenio. Una persona con el cargo que usted ostenta, no puede representar a todo un país como Dinamarca. Saludos. 11 de agosto de 2026 Joan Roma i Cunill Ex Alcalde de Borredà y ex Diputado del PSC, en el Parlamento de Cataluña Voluntario Cruz Roja

EL PP, ENTRE LA IGNORANCIA Y EL DESCARO. Para los que llevamos muchos años en política, sea en ayuntamientos o en parlamentos autonómicos, estamos perplejos ante la actividad del gobierno de la Comunidad de Madrid, en muchos asuntos, pero especialmente en materia de prevención y extinción de incendios, por una parte, y en materia patrimonial por otra. Que una potente, al menos supuestamente, Comunidad Autónoma no tenga la organización, dotación de medios humanos, técnicos y materiales para hacerse cargo de la extinción de incendios en su territorio y tenga que pedir la activación del nivel 3, para así descargar toda la responsabilidad en “papá Estado”, sorprende y al mismo tiempo indigna. Con una presidenta, capaz de pontificar sobre todo lo divino y humano, queda claro que se dedica a todo, menos a lo prioritario. Vemos como traspasa buena parte de las competencias y servicios en Sanidad, cosa similar en Educación y ahora vemos que ni tan solo dispone de personal, formado y preparado para salvar el territorio de las llamas. Increíble dejadez de funciones que no se debería permitir si nos creemos que las Autonomías deben servir como gestores de importantes servicios públicos. Pues bien, quedará para la historia que una presidenta del PP, partido que se opuso a la creación de la UME (Unidad Militar de Emergencias), suplicó su activación para salvar la Comunidad. Que todo el mundo lo tenga en cuenta a la hora de volver a votar. Para pasearse y pelearse contra el Gobierno central, sirve, pero para lo prioritario, no. Dicho esto, paso a reflexionar sobre el vodevil, comedia o esperpento, que ha supuesto la compra del famoso ático, y su inmediata venta, cuando se ha conocido el tema. De entrada, muestro mi sorpresa y enfado por haberse conocido este hecho, de la mano de El País y no fruto de la obligatoria acción de supervisión y control del Grupo Parlamentario Socialista, en la Comunidad. Felicidades a los periodistas de El País, pero amonestación, a los diputados autonómicos, por no haber sido ellos los descubridores. Y es que si el PSOE tiene 27 diputados, y otros tantos Más Madrid, deberían mostrar mucha más actividad y contundencia en los resultados. Ejercer de oposición no es fácil. Eso, todos lo sabemos, pero con constancia y dedicación se pueden conseguir grandes resultados. Y cuando al frente de la Comunidad hay un personaje como Díaz Ayuso, es mucho más fácil, porque es dada a actuar con ignorancia y descaro. Se cree todopoderosa y la gestión se la suda, de manera que improvisa y en la improvisación se pueden encontrar auténticas joyas políticas. Lo digo porque éste fue mi trabajo durante años en el Parlamento de Cataluña, y no pasaba año en que no presentase tres o cuatro centenares de preguntas por escrito u orales, en los Plenos y Comisiones, además de interpelaciones y sus correspondientes mociones. Pero es que además se tiene acceso a los presupuestos, y a sus liquidaciones donde hay que buscar algo que emita dudas o conflictos. En resumen, no veo el resultado contundente que deberíamos tener del trabajo de 27 diputados, a plena dedicación. Con un adecuado reparto de funciones se puede fiscalizar toda la acción del Gobierno autonómico. Es que la actuación de compra y luego venta del ático, demuestra una fe ciega en la incomparecencia de la oposición. Solo se puede actuar con este desparpajo si se tiene la seguridad de que no activará ninguna investigación por parte de los grupos de oposición. Y en mi crítica al grupo socialista, va implícita la de Más Madrid. No vale que una vez conocido el tema, haya una carrera para ver quién es más contundente y riguroso en la réplica. Repito, me habría gustado conocer este escándalo de la mano del grupo socialista. Bien, reiterado el tema, lo que más me ha sorprendido es la ignorancia de la presidenta i lógicamente su descaro. Bueno, el descaro va con la persona, pero dar explicaciones como que se ha comprado y luego se vende para destinar los ingresos en dar ayudas a los damnificados por los incendios, es una afirmación que ni un estudiante de primer curso de Facultad se atrevería a dar. Es decir, cualquier cargo municipal o autonómico, sabe o debe saber que no se compra ni se vende al tuntún. Hay unas reglas que cumplir y no se pasa de unas a otras de cualquier forma o manera. En resumen, vemos en Madrid, un auténtico caos organizativo, acompañado de vulneraciones graves de la legalidad. Si esto es así, de entrada, considero se debería haber obligado a convocar Pleno extraordinario para debatir estos hechos, y a continuación llevar todo lo aprobado a los tribunales. Y lo digo por un doble motivo. Porque hay elementos claros de ilegalidad y para comprobar si los tribunales de Madrid, actúan con diligencia y rigor. Habrá que verlo.

ARRANCADA DE CAVALL... Les dites populars son molt sàvies i expressives. La que diu “arrancada de cavall, parada d’ase”, la considero molt adequada per a exposar l’embranzida d’Aliança Catalana, per a convertir-se en un partit de primera. De moment, estem veient una autèntica arrancada de cavall, que comença a defallir. La desfilada triomfal que la direcció del partit augurava, a l’hora de buscar i trobar candidats a caps de llista per a les eleccions municipals de maig de l’any vinent, mostra símptomes clars de cansament i desorientació. Els qui portem anys en política i hem treballat en el món municipal sabem com de difícil és confeccionar llistes, sobretot quan no disposes d’una sòlida estructura territorial. De moment, les promeses de presentar nous candidats, cada setmana, en diverses comarques no s’està produint. Vol dir que els primers èxits no garantien la continuïtat. Es més, el perfil dels candidats va canviant de manera que si al principi es buscaven uns perfils molt determinats per a poder-los encaixar amb els principis d’AC, ara ja es diu, ras i curt, que gairebé tothom pot ser acceptat. Greu error, perquè les bases fundacionals passen a segon terme i la prioritat consisteix en trobar algú que accepti anar al capdavant, sigui afí o no, al partit. Es més, no hi ha cap mania a impulsar el transfuguisme com a via per formar part de les noves candidatures. Mal exemple, males pràctiques perquè suposa fitxar personal, en comptes d’atreure persones, per raons ideològiques i de projecte. Qui traeix una vegada, ho pot fer cent vegades més. I en política, malament anem si s’hi va per interessos personals més que col•lectius. En resum, l’onada de candidatures s’ha frenat i veurem quin és el resultat final. Vistes les coses i els moviments, no descarto una situació semblant a la que hem vist en altres forces polítiques. Qui no recorda Ciutadans, amb els seus inicis i el seu final ? O altres moviments, com Podemos, les CUP, i altres. Si difícil és néixer, encara ho és més créixer i consolidar posicions. En el cas d’AC, no veig Silvia Orriols amb una gran capacitat de lideratge. Per la seva formació i trajectòria, però també per una decebedora gestió de l’Ajuntament de Ripoll. No ha suposat cap revolució ni cap gran canvi, respecte dels anteriors consistoris. Segurament millorarà resultats, més per errors dels altres, que no pas per mèrits propis, però no pot servir de model per altres municipis. I el seu ascens s’explica més per l’erràtica trajectòria de Junts que no pas per representar un gran revulsiu intern del panorama català. No s’entén massa el perquè de les accions i actuacions de Junts. Ja sabem que les enquestes no son la bíblia, però quan totes senyalen les mateixes carències és que alguna cosa greu passa, i si no son capaços de reaccionar a temps, aniran engreixant les files d’AC. Ara i aquí, aquest sembla el graner on van a buscar candidats. Mentrestant uns s’engreixen, els altres es van aprimant fins a veure els óssos. La sensació, almenys en aquest moment, és que l’arrancada s’ha fet, però no sembla poder mantenir els ritmes previstos. El temps ens ho dirà si es compleix la dita popular.

EN PANTALÓ CURT. Hi ha imatges que ens queden per sempre, com representatives d’un moment gloriós, dramàtic o simplement sorprenent, per no dir còmic o vergonyós. Avui, em quedo amb la que va oferir fa pocs dies la presidenta de la Comunitat de Madrid, quan es va presentar en el centre de comandament del gran incendi de Madrid – Avila, en pantaló curt i sabates esportives. Talment com si vingués d’alguna sessió de natació o de zumba. L’uniforme no fa el monjo, però estic convençut que cap dels qui em llegiu, homes o dones, no haguéssiu anat a un lloc de coordinació d’un immens incendi amb aquesta vestimenta. Agafo aquesta anècdota, per exposar la manera de fer i actuar d’aquesta presidenta, no molt diferent de com actuen altres presidents de CCAA, governades pel PP amb pacte amb VOX. Uns copien els altres i al final, tots s’amaguen sota les faldilles de “papà/mamà Estado”. Serveixin aquests estats d’emergència per a calibrar l’eficàcia en la gestió de la majoria de CCAA, molt especialment les governades per PP-VOX. Son valents a l’hora de criticar i posar pals a les rodes al Govern Central, però enormement covards a l’hora d’entomar les responsabilitats que els hi son pròpies. Creuen que amb grans discursos i desplegament de protocol, n’hi ha prou per ostentar els càrrecs de consellers o de president. No son conscients que la falta de formació, mata. Que les carències en personal, maquinària i organització pot destruir territoris sencers. Que la manca de planificació i previsió, pot suposar tirar enrere els esforços de vàries generacions. Tot això ho vam veure, amb la Dana de Valencia, però ho hem repetit en tots els incendis que assolen el país. Com també ho vàrem patir durant el període de la gran pandèmia. Les CCAA, en mans de PP-VOX, suposen un perill perquè es fonamenten en negacions de la realitat. Quan algú nega i renega de tots els estudis i informes de la comunitat científica, va directe cap al desastre més absolut, perquè dedica diners i esforços a coses que van en la direcció contrària. Els diners sempre son finits. Governar vol dir prioritzar. I en la priorització ha de quedar clar què es vol protegir, salvar o millorar, de cara al conjunt dels ciutadans. De moment el que veiem és que les coses secundàries passen a prioritàries, abandonant a la seva sort les autèntiques prioritats nacionals. I, precisament per aquesta via de populisme, quan arriben les emergències son incapaços d’entomar-les i han de demanar ajuda immediata a l’Estat. Ells son incapaços d’exercir les competències pròpies i no els cau la cara de vergonya de que siguin altres els qui resolguin els problemes seus. Aquesta falta de consciència, aquesta incapacitat de gestió, no els fa renunciar al càrrec, en absolut, simplement demanen ajuda perquè siguin altres els qui solucionin els problemes. De com ho facin és el seu problema, per això es poden permetre anar al lloc de comandament en pantaló curt i sabates esportives. Al cap i a la fi, han de ser els altres els que treballin i no ells.

JUBILACIÓ OCUPADA , EN POBLES PETITS. Que la demografia mostra un clar envelliment del país, és una evidència que tots veiem en el nostre entorn immediat o donant una volta pel territori. I encara queda més evident si vivim en un poble qualsevol del que en diem “el món rural”. També és una evidència l’allargament de la vida, si la comparem amb les dades de vint, trenta o quaranta anys enrere. Si abans era del tot excepcional arribar als 80, ara son molts els que passen dels 90 i fins i tot dels 100, una xifra màgica que abans ningú imaginava. Vista aquesta realitat és lògic remodelar equipaments i serveis per donar sortida a un munt de persones que no solament volen viure i sobreviure, sinó gaudir d’aquesta longevitat. Aquest és un dels reptes de totes les administracions, començant per la municipal, però implicada amb la Generalitat i el Govern Central. Els ajuntaments més actius, ja fa uns anys que han anat adaptant els espais de trobada per fer-los, més i més aptes, per dur a terme tota mena d’accions i activitats. I no solament per fer-hi trobades puntuals sinó per convertir-los en espais permanents. Per fer-ho possible i viable toca facilitar finançament específic, i alhora xarxes de serveis que puguin impulsar activitats a tots els pobles, per petits que siguin. Ja no s’hi val a reclamar un mínim de persones, sinó garantir la presència d’uns pocs. Es un dels grans reptes per lluitar contra la soledat no desitjada i alhora promoure activitats diverses com per atreure l’interès i la participació. Conec un bon nombre de pobles petits, entre els quals el mateix on visc , en els quals cada dia hi ha alguna activitat o altre, sigui a l’aire lliure, sigui en un lloc tancat, però molt adequat per a participar-hi. I la tria és immensa si realment hi ha persones amb càrrecs públics o voluntaris que se’n facin càrrec. I aquí és on volia arribar. Si abans la jubilació era una mena de final, ara és el principi d’una nova etapa que pot tenir una llarga i activa vida, si així s’ha decidit, i lògicament si la salut acompanya. Tant els ajuntaments com la Diputació de Barcelona, la Generalitat i alguns organismes privats, ofereixen tota mena de cursos, tallers, programes, plans, ets, destinats a la jubilació activa i/o ocupada. I és en la coordinació i participació públic – privada que trobem molts bons resultats. Tenir coordinadors d’esports, socials, d’oci i lleure, interconnectats uns amb els altres, entre diversos pobles, fins arribar a la comarca sencera, permet treure profit a tot el que s’organitza i alhora moure d’uns pobles a uns altres, els qui fan activitats concretes. Ara mateix penso en una llarga llista que va des de pràctiques de senderisme, esportives, gimnàstiques, de natació, de ioga, zumba... a d’altres com punta al coixí, ganxet, lectura, manualitats, teatre, cant, etc. Abans, buscàvem xifres àmplies de participació per a garantir la sostenibilitat de l’activitat, normalment lligada amb uns mínims obligatoris. Ara, ja no. Hem entès que en pobles petits, les xifres sempre seran necessàriament petites, però no per això s’han de deixar de fer. No. Ni que siguin tres o quatre, ja justifica el seu manteniment i existència. El que sí toca fer, i em consta que tothom està d’acord, és en augmentar les aportacions de les administracions dites superiors, com perquè els ajuntaments les puguin gestionar i impulsar. En això estem, i puc assegurar que amb molt bons resultats.

JUNTS, COPIA LA CUP. Qui hauria cregut veure un dia com Junts, assumeix els postulats de la CUP ? Doncs sí, qui segueixi les sessions del Parlament, haurà comprovat el mimetisme d’un partit de 35 diputats amb un altre de 4. El perquè, toca exposar-lo als protagonistes, em permeto donar algunes opinions al respecte. Quan un partit d’aquestes dimensions no disposa d’un autèntic president de grup, coneixedor de la política del dia a dia, en contacte amb la societat plural del país, i amb els seus principals col·lectius, perd el sentit de la realitat i es deixa portar per uns pocs membres, més interessats en preservar càrrecs que no pas emprendre accions valentes i agosarades. Tenir a l’estranger el líder del partit, suposa viure en un altre món. La realitat es perd i en comptes de facilitar acords i pactes, es prefereix la lluita contra tot i contra tots, com si hi hagués un afany de venjança per la situació, en comptes de buscar sortir d’aquest forat, per emprendre nous projectes i tenir noves perspectives. Escoltant la majoria d’intervencions de representants de Junts, costa diferenciar-les de les que fan els membres de la CUP. En totes podem escoltar com aquest Govern no fa res bé. Quan dic res, vull dir res, perquè ho remarquen a cada moment, exagerant decisions, modificant realitats, falsejant dades, tirant per terra tots els plans de manera que tots i cadascun dels membres del Govern queden simplificats i titllats d’irresponsables. Es tanta la ràbia que desprenen que ells mateixos s’autoalimenten amb intervencions que competeixen per reblar el clau. Si algú ha parlat d’ensenyament, el següent ho ha de fer amb sanitat, o mobilitat o seguretat, amb més ànim destructiu. Si un ha demanat la dimissió, el següent ha d’exigir la destitució, per a continuació reclamar la renúncia. Es una carrera de despropòsits per tirar per terra tota l’acció del Govern, fins i tot oblidant tots els anys en que ells mateixos van protagonitzar l’acció de governar, sense haver resolt els molts temes que l’actual Govern està resolent. No volen parlar de passat perquè el present el veuen desastrós i auguren un futur encara més catastròfic si l’actual Govern continua. Fins i tot es fan discursos precuinats sense tenir en compte el que hagi dit el conseller o consellera de torn. Si cal tombar-ho tot, no cal haver escoltat les intervencions. Es porten els deures ja fets, i es llegeixen amb tons durs i gestos inflamats. S’ha de posar dramatisme encara que al final tot acabi en comèdia. I és que posar sobre la taula un munt de temes que portaven anys, molts anys sense ser estudiats ni modificats, suposa emportar-se fortes crítiques i contundents respostes per part dels qui els estan solucionant. El que em demano és qui assumirà els resultats quan l’hora de la veritat arribi. I es que totes les enquestes, totes, les oficials i les de mitjans privats donen pèssims resultats a Junts. La darrera del CEO, deixa Junts a menys de la meitat de representació a Madrid. En concret de 7 passarien a 3. I pel que fa a Catalunya, de 35 diputats, quedarien en una vintena. Com és que no hi hagi una reacció interna davant aquest possible desastre? Doncs, perquè no hi ha autèntic lideratge i el partit s’ha convertit en diversos regnes de taifes. Els càrrecs lluiten per sobreviure sense que ningú lluiti per la supervivència col·lectiva. Trist espectacle, amb un fort component de ridícul. Costa seguir les intervencions sense tenir un sentiment de vergonya aliena.