Joan Roma

MOTORISTES I ACCIDENTALITAT. Torna a la palestra pública, l’augment de l’accidentalitat en motoristes, amb xifres que efectivament mereixen reflexió i debat. Segons les dades del Govern, en els darrers 10 anys han perdut la vida 480 motoristes, en el conjunt del territori català i prop de 3.300 han patit greus lesions. Poc més es pot afegir davant xifres tant contundents. El problema és que lluny de deixar-les enrere, es mantenen i fins i tot tendeixen a créixer. Perquè passa ? Els qui vivim en el món rural, connectats per vies secundàries, hem constatat un creixement notable del pas de motoristes. Sigui a nivell individual, sigui en colles més o menys nombroses. Les nostres carreteres tenen un especial atractiu per estar plenes de corbes, passar per paratges de gran bellesa natural i tenir unes dificultats que altres vies no tenen. Es així com amb l’inici del bon temps, es produeix una autèntica explosió de presència, en part en dies laborables, però immensa en els caps de setmana, en horaris que poden començar a primera hora del matí fins altes hores del vespre. Similar explosió de presència es produeix per part de ciclistes que busquen similars condicions que els motoristes, de manera que els que vivim en aquests territoris i anem amb vehicles de quatre rodes, patim un doble problema. Circular sota permanent pressió i una certa angoixa, per com podem compartir carreteres velles, estretes, amb ferms deficients, cunetes inadequades, amb ciclistes per una banda, i motoristes per altra. Aquesta suma d’usos fa molt perillosos els desplaçaments perquè la visibilitat és molt reduïda i existeixen pocs trams adequats per passar uns als altres. Sovint ens trobem envoltats de ciclistes i motoristes, amb dubtes de qui sobrepassa a qui, i sempre hi ha qui tira pel dret, posant en perill al conjunt. I com en tot a la vida, hi ha qui se salta les regles de joc i tira milles perquè té pressa per no anar enlloc, en concret. Després, potser pararà una bona estona a estirar les cames, sense ser conscient que ha posat en perill a altres conductors. També queda clar que hi ha qui té aptituds per anar amb moto i qui no en té. En general parlem de motos d’alta cilindrada, amb potències increïbles i pesos difícils de dominar en segons quines circumstàncies. Pot ser bonic i espectacular veure-les actuar en circuits, portades per professionals, però posades en carreteres secundàries, el domini es complica enormement. Es quan podem veure colles amb uns primers a tota velocitat, i uns darrers que per no quedar despenjats han de forçar màquina i cos, fent algunes temeritats per mantenir la marxa. I el perill està a qualsevol indret, per la circulació mixta que vivim, o pel pas de fauna salvatge, que amb gran abundància viu en aquests indrets. Tot barrejat fa entendre les xifres que he donat al principi. Per a rebaixar-les ha d’haver-hi diversos factors, entre els quals, anar més d’excursió que no pas a fer curses o demostracions inadequades. I, una part, potser s’han de replantejar si a determinades edats, no és hora de canviar d’esport o oci.

PROFESIONALITZAR LES ADF. Les Agrupacions de Defensa Forestal ( ADF) van néixer oficialment l’any 1986, de la mà del programa Foc Verd, promogut pel Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, de la Generalitat de Catalunya. Abans, hi havia alguns grups organitzats que de fet van servir com a model pels qui es van crear aquell any. D’aleshores ençà, la feina feta ha estat esplèndida i molt efectiva a l’hora d’actuar autònomament, en alguns casos, per qüestions de proximitat, i en tots els casos com a servei complementari dels Bombers, els autèntics professionals. La col·laboració mútua és la millor via per encarar la prevenció i l’extinció dels incendis. Actualment, hi ha prop de 300 ADF, que donen servei a 675 municipis, amb un conjunt global de 947.175 Has, associades. Els resultats de la seva existència ha quedat clara des del mateix any de la seva creació, fins el punt d’haver obtingut la Creu de Sant Jordi, l’any 2018. Amb tot, el pas dels anys i els canvis de tota mena en el món rural, fa plantejar alguns reptes sobre la seva efectivitat i continuïtat. He estat vint anys president i altres quinze vicepresident, de l’ADF Sobrepuny ( núm. 47) i ara ja com simple voluntari, constato les dificultats per portar tota la paperassa lligada a la seva activitat. De manera individual, costa tenir al dia, la documentació, els comptes, les peticions d’ajuda, la seva justificació, els vehicles, la maquinària, la relació amb les administracions, les obres de manteniment de camins o les adquisicions de material, etc. Cada vegada és més difícil trobar un voluntari amb prou capacitat i dedicació per portar en condicions tot aquest volum de feina. Normalment parlem d’ADF que agrupen diversos municipis, amb el que suposa d’intercanvi de peticions, de material , d’actuacions, etc. I cada any s’han de fer esforços per demanar ajudes, fer-les efectives i justificar-les , en fons i forma. En resum, toca formalitzar alguna contractació que permeti la professionalització de la secretaria – intervenció de totes les ADF. O bé, d’aquelles que no disposin de personal voluntari per a cobrir aquest lloc concret. Es que conec un cert nombre d’ADF, que haurien d’actualitzar estatuts, renovar juntes, millorar organització i manteniment, i portar els comptes de manera més eficient. Tot costa i tot comporta molta dedicació, i també responsabilitat. Cert també que determinat voluntariat costa més de trobar que anys enrere, de manera que considero s’hauria d’estudiar la via per a professionalitzar aquest càrrec i que fos agrupat, a vàries ADF. Es evident que no parlo d’una per una, sinó d’un professional que portés actes, peticions, justificacions i comptabilitat de vàries, al mateix temps. Crec seria una bona via per a facilitar l’entrada de nous socis i apartar de la presidència les feines més feixugues i burocràtiques. Ara, algunes federacions ja estan fent part d’aquesta feina, però crec necessari donar un pas més per a facilitar el funcionament. Entrem en una nova etapa, amb nous reptes que obliguen a dedicar-se en cos i ànima a la formació i manteniment dels equips. Que algú s’ocupés dels papers , de la burocràcia i la comptabilitat, crec facilitaria la feina de conjunt.

RESISTIR PER A PERSISTIR. Què hem fet els socialistes per a rebre atacs per totes bandes ? Doncs, molt senzill, defensar els pobres, front els rics i poderosos. Molt esquemàtic, però, la pura realitat. Es evident que sense les proteccions, normes, reglaments, controls i lleis, totes les accions i actuacions de la vida, estarien presidides per la llei del més fort, del més poderós. Per això va néixer el PSOE, un 2 de maig de 1879. Portem 147 anys de lluita, i no ens ha de venir de nou la campanya d’atacs i persecució per terra, mar i aire. Fem nosa. Som un obstacle per dominar i fer negocis immensos, en tot i per tot. Ara mateix, estem en lluita contra els grans tenidors pel tema de l’habitatge. Lògic, volen convertir aquesta necessitat, en una font d’or de la qual ragin beneficis immensos. El mateix fan, en les CCAA on governa la dreta i extrema dreta, en el tema de la sanitat. Lògic, és una altra necessitat essencial, a la qual es pot exprimir els guanys, els estalvis o l’endeutament de milions de persones. I si parlem de serveis socials, tornarem a veure com es redueixen les places públiques per donar més beneficis a les privades. Res de nou a l’horitzó perquè és la tàctica de sempre, per part de la dreta habitual, si bé ara, amb l’entrada d’un competidor encara més extrem, son capaços de donar una altra volta, per treure’n majors profits. Fa bé, Pedro Sánchez, en resistir. Resistir per a persistir en totes les polítiques que representen l’ADN socialista. No cal anar gaire enrere per constatar com tots els grans canvis en positiu, han vingut de la mà dels socialistes. Com també han arribat totes les mesures de protecció als més febles de la societat. En temps normals, res a dir a convocar eleccions, però no estem en temps normals. Estem en temps d’atacs , ja no polítics, sinó també personals per a fer caure els càrrecs més rellevants de l’Estat. Ja no únicament als polítics, és que hem vist com tot un Fiscal General, ha estat sentenciat, malgrat ser innocent. Es que és molt greu el que ha passat, però no s’han aturat aquí, han volgut destrossar la persona de Pedro Sánchez, no com president, sinó com espòs i germà. Qui ens havia de dir que arribarien a aquests extrems ? Doncs sí, tenen pressa perquè els temps de negocis no arriben i molts volen agafar dreceres per aconseguir els objectius previstos. I quins son ? Ja ho hem vist: negocis, canvis legislatius, retorn a temps passats, imposició de noves regles i normes, via lliure a la privatització de serveis bàsics, barreja d’interessos públics i privats... Els qui hagueu seguit el judici de la Kitchen, teniu algun dubte de que allò podria tornar a passar ? Heu vist arrepentiment ? Heu constatat vergonya o indignació? En absolut. Ho van fer i ho tornarien a fer si calgués. Qui pot evitar-ho ? Doncs, nosaltres que sí creiem en l’estat de dret i en posar límits a totes les accions i actuacions que no compleixin la legalitat. I la legalitat s’ha de defensar permanentment perquè si en algun moment aquesta gent arriba a disposar de les majories suficients, poden tirar per terra bona part del que hem construït. Sinó, mireu com fan anar el Senat. I no solament el Senat, utilitzen les CCAA que governen, com a contrapoders al Govern central, ni que sigui fins i tot perjudicant les seves pròpies posicions. Hi ha massa en joc com per tirar la tovallola i dir que no val la pena lluitar contra tants enemics. Ho sento, el derrotisme no forma part de l’ADN socialista. Després de 147 anys, en que hem sobreviscut a atacs de tota mena, toca continuar, fins que es donin compte que mai ens podran vèncer . I sí, estic convençut que l’any vinent podem recuperar algunes CCAA perdudes, així com quedar primers en la cursa municipal, i per descomptat, tenim a la mà, una nova victòria a les generals. Temps al temps.

QUANTA RÀBIA I MESQUINESA !. De tot el que hem vist i veiem cada setmana, en relació als casos de corrupció, es desprèn una immensa ràbia i mesquinesa. Contemplem i escoltem lliçons d’un José Ma Aznar que va mentir descaradament a tots els espanyols, en moments clau de la nostra historia. I que vol donar exemple de gestió quan ha tingut ministres del seu govern, ja no imputats, sinó a la presó. Es increïble el grau de cinisme d’un personatge que no podrà ser perdonat mai per la història en majúscules. Però, està envoltat de gent que li riu les gràcies i no li recorda res del seu passat, de manera que considera s’ha esborrat i n’ha sortit indemne. Té tants mitjans o pseudo mitjans al seu entorn que li transcriuen els sermons, que al final ell mateix se’ls creu. Si no fos perquè tenim memòria i sobre tot lluitem per la veracitat, que moltes coses de les que diu, hi hauria qui se les creuria. Dit això, és cert que tenim un problema a nivell de memòria i de mitjans de comunicació. Hi ha massa diner públic, i algun de privat, destinat a la creació i manteniment de mitjans que no tenen cap respecte per la veracitat del que diuen. Ara, davant cada suposada noticia s’ha de comprovar de quin mitjà ve, per agafar-la amb un mínim de serietat o directament esborrar-la per no creïble. Aquesta situació, produeix danys profunds en el conjunt de la societat perquè els qui no estan alerta reben crítiques o invents, sense cap fonament. Si repassem tot el que s’ha dit i escrit sobre la dona del president Sánchez o sobre el seu germà, podem comprovar la toxicitat, la ràbia i la mesquina dels qui en son autors. I no es queda el tema aquí, sinó que PP y VOX, els fan servir com a base pels seus atacs, per terra, mar i aire. Es igual d’on surt la noticia o és igual si es trosseja i es falseja. En fan ús immediat, conscients de que en poques hores o dies pot quedar desmentida. Es igual, els ha servit per un moment concret i mai, mai, demanaran excuses ni desmentiran les seves afirmacions. I lògicament, per a fer aquesta feina bruta es busquen personatges com Ester Muñoz o Miquel Tellado, o d’altres que han estat promocionats per la seva manca total d’escrúpols. No es busquen bons oradors ni persones amb grans fonaments jurídics i legals, no, no, simplement algú que s’atreveixi a pontificar les més grans mentides i falsedats. Algú que s’embruti, sense por a fer-ho. I en tots els grups parlamentaris hi ha algú disposat a fer aquesta feina bruta. Sempre son els més mediocres i els menys formats, perquè no tenen por al més gran dels ridículs ni creuen poder fer una carrera política seriosa. Aprofiten el moment oportú i es llancen a la piscina sense comprovar si hi ha aigua o no. Es igual, els han promocionat i els donen estones de radio i televisió. Suficient per a justificar els seus pobres egos. La història els oblidarà, perquè son simples pals al servei dels seus amos temporals. Ni tant sols es donen compte del trist servei que els han encomanat.

NO MIREM NOMÈS LES GRANS XIFRES. Els darrers pressupostos aprovats pel Govern de la Generalitat, foren els de 2023. Tres anys després, en tindrem uns de nous que pràcticament arriben als 50.000 M. Una xifra que mostra la potència d’autogovern del nostre país. Si algú tenia dubtes sobre la capacitat de governar i gestionar xifres tant immenses, ha d’acceptar que eren dubtes infundats. Davant un volum tant enorme és lògic mirar les xifres més cridaneres com les destinades a inversions ( 4.146 M), però deixeu-me triar-ne unes quantes que per a mi tenen una especial significació, a l’hora de proclamar que estem davant un dels pressupostos més progressistes de tots els temps. Em fixo amb la dotació per a construir 15 noves residències per a gent gran, i la creació de 1.000 noves places. Feia anys, molts anys de la congelació d’inversions en un sector sensible com aquest, però a més, nova concertació de places amb residències existents per a garantir la seva supervivència. Especial atenció a 463 M per a construir, ampliar i reformar hospitals i CAP’s, una altra de les eines essencials de l’estat del benestar, amb un increment de 5.911 places de personal sanitari i administratiu. O els 253 M per ajuts als menjadors escolars i al transport ( el doble del que hi havia en el de 2023). Com també un augment notable, fins els 314 M per ampliar, millorar i adaptar les escoles del país amb un augment de 4.162 mestres i la creació de 900 noves places d’escola bressol. Trobem 1.900 M per a polítiques d’habitatge, en una carrera frenètica per aconseguir posar al dia, les necessitats d’un àmbit realment fonamental en les polítiques ciutadanes. I una partida de 450 M, per a nous convenis de serveis socials amb els ajuntaments. No hi ha capítol ni àmbit que no trobi augments notables, no solament pel creixement del pressupost, sinó per les prioritats que el Govern, en sintonia amb ERC i Comuns, ha fixat per aquest 2026. Ha tardat a arribar, però l’espera ha valgut la pena per l’amplitud i els detalls que conté. Repeteixo: en tots els apartats que marca un Govern progressista. I si abans ens limitàvem a: sanitat, educació i serveis socials, ara s’hi ha afegit tots aquells que han aparegut en els darrers temps, fruit també de l’increment demogràfic de la població. Es així com les polítiques d’habitatge passen a prioritat, com també les de seguretat, amb l’objectiu d’augmentar la dotació de Mossos en 2.000 places, per poder arribar als 25.000, l’any 2030. I a tot plegat, cal sumar majors dotacions de personal, en aquells serveis que eren lents i col·lapsats com els destinats a dependència, tramitacions i gestions, lligades a serveis socials i atenció a la ciutadania. Hi haurà qui es quedarà en les grans xifres, les grans inversions. Son importants, però altres de més petites, permetran un increment notable de la qualitat de vida: la gran prioritat de tot Govern progressista.

PP y VOX: INICIO DE ETAPA. Soy de los que piensan que los pactos de PP y VOX en Extremadura, Aragón y Castilla - León van a deparar amplios y rotundos titulares, en los próximos días y semanas, como para advertirnos a todos de lo que son capaces de llevar a cabo. De momento, estamos en los prolegómenos, pero tienen que demostrar sus principios con algunas actuaciones de renombre. El lema “prioridad nacional” se explica de diferente manera, en uno u otro lugar, en función del público presente. Pronto tendrán que aclarar, detallar y sobretodo actuar conforme a este principio. De momento, avanzan algunas ideas como pedir garantías de arraigo, en base a los años de residencia: 10 años para comprar una vivienda de protección oficial, y de 5 años para pedir un piso de alquiler asequible. Vendrán otras propuestas que demostrarán hasta qué punto querrán discriminar a unos colectivos, de otros. Será entonces cuando empiecen a aparecer complicaciones y contradicciones, de difícil gestión y resolución. Porque si se quiere seguir al pie de la letra las normas acordadas, qué pasará con familias mixtas. Me refiero a las decenas, perdón, centenares de miles de familias, formadas por españoles nacidos aquí, con ciudadanos de otras nacionalidades. Ante esta realidad, qué pesará más, ¿el nacional o el extranjero? En un hospital, quién pasará primero, ¿el de mayor gravedad o el nacional? ¿Quién decidirá el orden, quién obedecerá las órdenes? De hecho ¿quién se atreverá a dar citas, en función de la nacionalidad de cada peticionario? Ante las informaciones y declaraciones hechas por representantes del PP y otros de VOX, de entrada, no dicen ni interpretan lo mismo, unos y otros. En resumen, hay que esperar los preceptivos cien días para poder hacer un primer balance de lo dicho, y sobre todo, lo hecho. Hay docenas de preguntas, de momento, sin respuesta. Y una cosa es ponerlo por escrito y otra muy distinta aplicarla sobre el terreno. Queda claro que cualquier discriminación comportará la consiguiente denuncia judicial. Y ante resoluciones judiciales, veremos si alguien del PP o de VOX, se atreven a no cumplirlas. Pronto se darán cuenta del inmenso error cometido a la hora de “vender” un eslogan para sus votantes. Una cosa es prometer acciones en positivo, y otra muy distinta supone vulnerar el principio de igualdad. Y para cumplir con el eslogan es indispensable beneficiar a unos, en detrimento de otros. Imposible llevar a cabo esta propuesta sin prevaricar. Es decir, incumplir la ley, a sabiendas de su incumplimiento. Y en el concepto de prevaricación, caben todos los funcionarios públicos, desde los secretarios municipales, hasta los administrativos, y por supuesto todos los cargos públicos, de todas las administraciones. Cuesta muy poco lanzar conceptos y propuestas al aire. Otra cosa es ponerlas en práctica y aquí no vale impartir órdenes porque todo funcionario puede, mejor dicho, debe desobedecer decisiones que vayan contra el estado de derecho. De aquí el interés en ver desarrollar este concepto en estas tres CCAA, y ver cómo lo negocian en la cuarta en disputa: Andalucía. Hay quien afirma que las cosas irán por otro camino, por la gran diferencia de resultados. No tienen razón, porque tanto da necesitar a dos como a diez, si el minoritario no cede en sus pretensiones y nada indica que VOX vaya a modificar sus exigencias. Al contrario, después del tiempo transcurrido, todavía tiene más incentivos en demostrar su absoluto dominio de la negociación. El PP, no se puede permitir ir a nuevas elecciones y es quien más se juega, así que el tiempo no juega a su favor. Dentro de unos días o unas pocas semanas lo constataremos. Tiempo al tiempo.

UN GAMBIÀ FELIÇ. Un matí qualsevol d’aquest mes, he sortit a donar una volta pel carrer Major de Berga, i al bell mig de la passejada m’he trobat amb un antic alumne del Centre de Protecció Internacional de Refugiats, on dono classes d’idioma, en tant que voluntari de Creu Roja. Un home feliç, acompanyat de la seva dona que m’ha presentat, explicant que també té a Berga els dos fills, comuns. Una altra història d’èxit, perquè com tants d’altres, va arribar aquí, després de múltiples peripècies i dificultats, però al cap d’uns mesos va aconseguir papers, i una feina en una empresa de senyalització viària. L’obtenció de papers per la via d’arrelament social, va tenir èxit, i ara, uns anys després ha pogut complir el somni: portar la família, i viure tots, en un pis al centre de Berga, enviar els fills a l’escola, a fi de preparar-los per a oficis de futur. Aquesta és una de les alegries amb les que em trobo tot sovint, sigui voltant per Berga, sigui perquè passen pel Centre de Protecció, a buscar algun paper o simplement per saludar als qui vam col•laborar en el seu aterratge. I és que en aquest llarg periple com professor de català, primer, i ara de castellà, han passat més de 1.600 persones, per les classes. Costa recordar noms i nacionalitats, però sempre n’hi ha algun que ha deixat més forta petjada. I no calen noms ni nacionalitats per fer una xerrada i comprovar l’encert en col•laborar a l’arrelament d’aquestes persones a casa nostra. Ara mateix, tinc alumnes de Sudan, un país amb greus convulsions, de manera similar a Mali i altres països de l’entorn. Es evident que els desitges tot el millor quan després de mesos, comencen a sortir del Centre perquè han trobat feina i habitatge. Ens diem adéu, amb la satisfacció de la feina feta, i amb la confiança de que el futur els serà propici. Cada any, en passen unes desenes per donar compte de com els hi va a la vida, i ens expliquen les d’altres amics i companys. Puc assegurar que la immensa majoria treballa, es guanya la vida i aconsegueix enviar diners a casa. El gran objectiu es compleix i els qui estan casats i amb fills, esperen el moment per a tramitar l’agrupament familiar, el gran somni. I és que hi ha pares, però també mares, que han vingut, deixant amb els avis, els seus fills. Ha de ser dur, molt dur, una separació que en molts casos es compta per anys. Quan això es produeix com en el cas d’aquest gambià, l’únic que pretén és viure en pau i tranquil•litat, treballant com el millor, conscient de la gran sort que ha tingut. Com ell, centenars de milers. I pocs dies després, uns altres acollits i formats com ajudants de cuina, a Manresa i a Vic, van marxant del Centre, una vegada trobada feina en restaurants d’aquestes comarques. Aquest, és el nou paisatge que anem veient en molts llocs, símbol de la seva necessitat i encert per formar-se i ocupar llocs que no son volguts per ciutadans, nascuts aquí. Aquesta és la pura realitat, i no se’n vulgui inventar una altra, per oposar-s’hi.

SENTENCIAR ABANS DE JUTJAR. Em poso a la pell de la dona del president Sánchez, a la del seu germà o ara mateix a la de Rodríguez Zapatero. Pel que fa la dona i el germà, portem dos anys de constants informacions, suposades revelacions, invents i falsedats, al més alt nivell, fins i tot s’han fet servir per atacar al president i al partit des de les més altes instàncies polítiques i per descomptat mediàtiques. En què quedaran? No ho sabem però s’ha fet molt de mal, i ja és irreparable. Que arribin a judici i del judici en surti una exculpació, gairebé ja no té rellevància perquè els dubtes, els interrogants, molts ja les han resolt, amb sentències dures i contundents. Es increïble com es va poder sentenciar a un Fiscal General, per suposades filtracions que ell no havia fet, i ara veiem filtracions de tota mena, sense que ningú persegueixi els autors. I queda per veure què passarà en el cas Zapatero. El dany causat és immens perquè hi ha un munt de suposats indicis i interrogants, barrejats amb afirmacions, registres i fotos obtingudes dels registres que han estat publicades en un munt de mitjans de comunicació, quan se suposa que corresponen a la intimitat dels seus propietaris. Com pot ser que ningú vetlli per fer complir la llei ? Es que la vida personal no ha de quedar protegida, en tot moment ? Mireu, la meva experiència, amb tota la distància que suposen els càrrecs que he ostentat, indica que ha d’haver-hi canvis notables en l’exercici de la Justícia en el nostre país. La meva primera compareixença davant un tribunal de Justícia, fou davant el de Primera Instància de Berga, acusat per un malalt mental, ben identificat i documentat, que m’acusava d’haver sortit de l’ajuntament amb un punxó, per ratllar-li el cotxe que tenia aparcat a la Plaça Major. Com a prova aportava una foto, en fosc, de l’entrada de l’ajuntament on no s’hi veia res més que la porta i l’entrada. Ell, aquí, hi veia la meva persona, i en base aquesta documentació, vaig haver d’anar a declarar i demostrar la innocència, simplement dient que no ho havia fet, que ni tant sols quedava clar el dia i hora, en que suposadament havia comés aquella acció.... Doncs bé, com pot ser que un jutge pugui actuar amb proves com aquesta ? Després vingueren altres denúncies i altres compareixences davant els Tribunals amb esperpèntiques acusacions. També es van filtrar dades i es van fer suposicions. Hi havia qui volia guanyar en els tribunals el que havia perdut a les urnes, i res millor que buscar algun desequilibrat per fer part de la feina bruta. Hi ha coses que han de canviar i tenim en la Justícia, moltes coses que no funcionen bé. I algunes que funcionen molt malament, perquè fan mal, obeint a interessos polítiques i que al final no tenen càstig. Quants casos han tingut recorreguts falsejats ? Molts, massa i massa negatius per als qui els han patit. Es urgent modificar estructures i sobretot airejar els llocs més destacats, perquè hi ha càrrecs que no mereixen estar on estan. I no hi ha reacció interna, de manera que s’ha d’actuar externament, modificant estructures. Es urgent.

DONAR VIDA, A ANTICS LOCALS COMERCIALS. Segons diverses agències catalanes, es calcula en 30.000 els locals comercials buits, en el conjunt de Catalunya. Aquest fenomen és present en tots els municipis, des dels més petits fins els més grans. En aquesta llista veiem alguns municipis com Reus, Lleida i Santa Coloma, que apareixen com especialment destacats. Les mateixes agències que donen aquestes xifres, exposen que amb no gaires despeses, uns 10.000 podrien transformar-se en habitatges de forma immediata. Aleshores, em pregunto, perquè no es fa especial atenció a aquesta actuació ? Ho dic perquè s’emmarca en una de les prioritats de país, com és aconseguir habitatge, i alhora rehabilitar espais, moltes vegades degradats pel pas del temps. Anar a passejar per pobles i ciutats, suposa contemplar la vida perduda, en ben pocs anys. Repassar la llista de comerços que hi havia 10, 20 o 30 anys enrere, és constatar el pas dels anys en un gran nombre de professions i activitats. També en els canvis de demografia en els pobles i en la majoria de barris de les grans ciutats. Es així com carrers i places han perdut activitat i es converteixen en espais buits de vida. Si a tot plegat hi afegim abandonament, la imatge és trista o directament desoladora. No hem d’esperar canvis que de moment almenys son inimaginables, i anem directament a buscar solucions pràctiques i ràpides. D’entrada, toca proposar canvis urbanístics, per facilitar el pas de local comercials, a habitatges, i si poden ser de lloguer assequible, millor que millor. En la majoria de casos aquesta modificació serà factible, en altres, serà més difícil en funció de les característiques de cada local. Cert que n’hi haurà que la seva adaptació serà difícil per raons d’espai o de ventilació i accessibilitat, però seran els mínims. La majoria es troba en llocs de fàcil accés, i les noves tècniques existents poden compensar determinades condicions com per fer-les factibles. En qualsevol cas, veig encara poques iniciatives valentes i actives com per iniciar aquests canvis, quan son més ràpids i menys costosos que altres. I és que aprofitar edificis existents, ha de ser la gran prioritat, abans que fer-ne de nous. I aconseguir canvis de vida en carrers i places, amb molts locals tancats, suposa aportar-hi nova vida, a les plantes baixes i aprofitar els serveis existents. Amb aquestes xifres a la mà, queda clar que deu mil nous habitatges poden fer-se realitat de forma immediata i amb poca inversió, i la resta fins a trenta mil, son factibles amb els deguts canvis urbanístics i la mobilització de finançament per fer-ho realitat. En aquest àmbit, els ajuntaments tenen molt a dir i fer. Alguns, ja s’hi han ficat de ple. Toca animar a la resta.