Joan Roma

LA CENTRAL REVERSIBLE, SEGUEIX EL SEU CURS. Els governs, tenen el deure de planificar, ordenar i decidir el que consideren millor per als ciutadans, en funció de les condicions i situacions locals, nacionals i internacionals. Governar és decidir, sempre fent ús de diàleg i consens, però tenint clars els objectius per assolir. Ara i aquí, oimés amb les enormes inquietuds provocades per les accions bèl•liques desfermades pels EUA , juntament amb Israel, obliguen a avançar, encara més ràpidament, en l’aposta per les energies renovables. Es urgent, aconseguir la màxima independència, respecte dels combustibles fòssils, i és en aquest marc global, on projectes com el proposat per les empreses Verbund i E.Storagy, amb la participació minoritària de la Energètica, de la Generalitat, son considerats, estratègics. Des del principi, el partit socialista a la comarca del Berguedà, per decisió pròpia , tal com ha fet al llarg dels anys, es va manifestar a favor d’aquest projecte, consistent en construir un petit embassament a la zona del Pla de Clarà ( La Nou de Berguedà) per generar energia, pujant i baixant aigua des de l’embassament de la Baells. El diferencial d’aquesta operació, fa clarament viable, la gran inversió prevista. I és que parlem d’una inversió de 400 M, una de les més grans que s’han previst mai a la comarca del Berguedà, amb la creació de 500 llocs de treball, durant els anys d’execució del projecte i de 30 llocs, permanents, una vegada entri en funcionament. Es evident que no només vam pensar en aquestes xifres, sinó en la importància i rellevància d’apostar per una energia renovable, que ha de ser replicada en altres indrets de Catalunya, Espanya i la UE. Cert que no és un projecte totalment nou, hi ha precedents aquí mateix a Catalunya, però han passat molts anys, i ara és hora de recuperar el sistema i donar-li nova vida, de cara a reduir la nostra dependència exterior. Es així com vam estudiar i valorar el projecte. Fer-nos defensors de les energies renovables, col•laborar i participar en la seva implantació en el territori, per solidaritat i consciència medi ambiental, i en tercer lloc pels immensos beneficis que aportarà a la nostra comarca, directes, però també indirectes, a l’hora de resoldre un tema de primer ordre, com que el Polígon Comarcal d’Olvan, disposi d’una subestació elèctrica que garanteixi la potència que precisin les empreses que s’hi vagin instal•lant. Es per tot plegat, que amb ple respecte pels votants del no, a les dues consultes de La Nou i Vilada, i al pronunciament a favor de Cercs, el projecte ha de seguir el seu curs, emparant-se en el Reial Decret 7/2026, que el va considerar estratègic. Ho és, a nivell general, però també comarcal.

GRANS PROJECTES, EN UN SOL DIA. Hi ha dies que son especialment profitosos, per a una comarca determinada, pel fet de concentrar anuncis, decisions i resolucions que marcaran el seu futur immediat. Aquest és el cas de la visita de la Consellera, Silvia Paneque, el passat 20 de març, al Berguedà. En un sol dia va visitar i informar de decisions del Govern, sobre temes que portem mesos o anys, batallant per a la seva resolució. Començo per un de molt rellevant i que cada any que passa, esdevé més indignant. El desdoblament de la C-16, entre Berga i Bagà. Son 21 quilòmetres que es converteixen en un greu problema, ja no pels que van cap a la Cerdanya o tornen cap a l’àrea metropolitana, sinó també i, molt especialment, per a tots els berguedans que viuen en algun dels pobles de l’Alt Berguedà que queden tancats, degut als col•lapses, cap amunt o cap avall. Des de l’any 2009, que el Conseller Joaquim Nadal, ens va presentar el projecte de desdoblament, a tots els alcaldes de la comarca, fins ara, n’hem vist altres, canviant el sistema de desdoblament total, per un de sistema cremallera, conegut per New Jersey. Els alcaldes vam dir, endavant, a canvi de rapidesa. Quinze anys després, estem com estàvem. Per això, esperàvem la visita de la Consellera, i no ha defraudat. El Govern planteja un projecte i una execució de les obres, de la mà d’una iniciativa pública privada. L’empresa Abertis proposa dur-la a terme, a partir de l’any vinent, amb una inversió que pot estar entre els 470 i els 500 M. Ja era hora de desencallar un tema que ens afecta a tots els berguedans, però molt especialment als de l’Alt Berguedà. I lògicament a tots els de fora que fan servir aquesta carretera. Un segon gran tema, feia referència a la Central Hidràulica Reversible que es planteja a l’embassament de La Baells. Una inversió de 400 M que suposarà una gran aportació a la generació d’electricitat, mitjançant energia neta, amb grans beneficis medi ambientals i creació de llocs de treball. Primerament, per la construcció i tot seguit per al funcionament. Es una iniciativa que posarà la comarca, en un lloc d’especial rellevància i facilitarà transportar energia cap un altre dels punts claus: el polígon comarcal d’Olvan. Aquest gran polígon, el vàrem plantejar com de caràcter comarcal, amb una primera fase de 50 Ha, però que pot arribar a les 100, de manera que pot acollir empreses de mitjanes i grans dimensions. Es la garantia perquè la comarca pugui mantenir el caràcter industrial que des de fa molts anys tenia, i va perdre, amb les crisis del tèxtil i la mineria del carbó. Aquest, fou el tercer gran tema de la jornada. I finalment, el quart tema fou el Parc Solar, Roc de la Mel, de Casserres que s’ha incorporat a l’Energètica, l’empresa de la Generalitat que també entrarà en el capital de la Central Reversible de La Baells. No recordo en els darrers anys, fins i tot decennis, una visita amb un conjunt tant rellevant de temes, concentrats en la comarca del Berguedà. Benvinguts siguin perquè suposen una garantia de present i futur.

MALS SERVEIS BANCARIS. Si abans del tancament de la major part d’oficines i sucursals teníem ja alguns problemes de comunicació i resolució de problemes, la situació ha empitjorat enormement quan centenars de pobles, hem d’anar a la capital per ser atesos ( és un dir) en la única oficina que ha quedat. Amb el tancament generalitzat, va quedar clar que hem passat de clients a súbdits, i el millor que podem fer és no empipar. Es a dir, no anar personalment a cap oficina i doctorar-nos en noves tecnologies per fer-les servir amb el nostre banc. Es dona per entès que son fàcils, entenedores, pràctiques i resolutives. Així, doncs, no hi ha d’haver cap problema per resoldre totes les incidències. Bé, fins que alguna cosa falla. O moltes, cadascú té les seves pròpies experiències i puc assegurar que parlant amb la gent, hi ha un molt ampli descontentament amb el seu funcionament. I quan un incident passa, com en el meu cas que van perdre el document de “fe de vida”, poden actuar com un pollastre sense cap. Demostrar que estàs viu, per alguna d’aquestes entitats, es converteix en una carrera d’obstacles. Però, això obliga a comprovar com de malament funcionen la majoria d’oficines bancàries, amb poc personal, mal organitzat i mal distribuït. On a la persona de caixa se li encomanen diverses funcions que compliquen la vida als clients que esperen pacientment. No ho he dit, però. és inútil intentar parlar amb algú de l’oficina perquè tant bon punt obre, desconnecten la línia telefònica de manera que et van remetent a tornar-ho a intentar, més tard, més tard, més tard. I si a caixa, no pots resoldre aquest incident, causat per ells mateixos, t’ofereixen parlar amb un “agent comercial”. Pots esperar en un banc, un sofà, una butaca, en un ampli espai on diferents agents atenen, és un dir, a les persones interessades en algun servei. I heus aquí que el nou disseny i distribució, dona peu a que et puguis assabentar de multitud d’incidències, problemes i confessions dels qui son atesos. Els qui hem tingut o tenim càrrecs d’atenció a persones, sabem la importància de la confidencialitat. Doncs bé, la nova distribució, estudiada llargament i promoguda pels nostres banquers, trenca aquesta exigència i permet escoltar converses, negociacions, problemes i conflictes, entre els peticionaris i els famosos agents comercials. N’he estat testimoni i puc assegurar que és d’una enorme incomoditat i indignació, fins el punt de buscar algun lloc més llunyà per esperar ser atès. En resum, no volen que els molestem, i ho demostren amb un ampli desplegament de mesures. Qui ens ho havia de dir !

LA BAIXADA ALS INFERNS DE L’ESGLÈSIA CATÒLICA. M’ha costat molt, llegir part de l’informe redactat pel Defensor del Pueblo, Angel Gabilondo, sobre agressions sexuals patides en l’àmbit religiós, en el període que va de 1970 a 2020. Un informe intens i extens, recollit en 777 pàgines. Fa prop d’un any i mig de la seva presentació, en un acte al Congrés de Diputats, però encara avui dia ressonen i es debaten, sense haver signat el protocol d’indemnització a les víctimes. Diverses vegades s’ha anunciat la signatura, però per una excusa o altra, encara no s’ha dut a terme. Dono algunes xifres per contextualitzar la immensa gravetat de la situació. Segons l’enquesta encarregada a GAD3, un 0,6% dels majors de 18 anys, haurien sofert diferents tipus d’abusos sexuals per part de persones lligades a l’església catòlica. Aquest percentatge suposaria haver afectat a 236.000 persones. De la mateixa enquesta es desprèn que un 1,13%, assegura que l’agressió va tenir lloc en l’àmbit religiós, de manera que la xifra pujaria fins els 445.000 persones. Amb les dades a la mà, un 11,7%, afirmava haver patit els abusos , abans de complir els 18 anys. També l’informe exposa que un total de 487 víctimes, de les quals un 87%, homes, han denunciat els abusos davant la unitat d’atenció a les víctimes, creada pel Defensor del Pueblo. Davant aquestes xifres i l’exhaustiva investigació duta a terme, la Conferència Episcopal Espanyola, acceptà debatre l’informe, així com obrir la porta a indemnitzacions per a les víctimes. El camí ha estat llarg, ple de tota mena d’obstacles, però la magnífica feina feta pel Defensor del Poble, per una banda i pel Ministre Félix Bolaños, per altra, han anat exigint col.laboració i acceptació de culpes per part dels mandataris de l’església catòlica espanyola. I remarco espanyola, perquè, per desgràcia la situació d’aquí no ha estat una excepció a nivell mundial. Es terrible constatar com s’han vulnerat els preceptes humans, en el lloc que haurien d’haver estat millor protegits, i per part de religiosos que van cometre els pitjors, dels pitjors actes, contra les persones. He conegut bé alguns dels espais eclesiàstics, no en va vaig estar un any i mig en el Seminari de Vic, després en els Salesians de Ripoll i finalment a La Salle- Manlleu. Intern, per raons de distància de casa, des dels 9 anys fins els 16. Mirant enrere, hi havia un bon nombre de religiosos, més per obligació que per vocació. La disciplina era de caserna militar, i l’afectivitat era pràcticament nul•la. Eren temps per enfortir caràcter i resistir, cosa que molts no aconseguien, i havien de retornar a casa. Anys més tard ,vaig comprendre com algun religiós era enviat, a mig curs, a algun altre col•legi o convent, amb algun rumor sobre els motius del relleu, justificats per causes familiars o climàtiques. El que sí va representar un xoc, va ser conèixer, anys més tard, els comportaments inacceptables, d’una petita part, sí, però no aturat a temps, ni amb la radicalitat que hagués calgut. El mal ha estat immens, ja no a la reputació sinó als fonaments d’un estament religiós que no es podia permetre situacions com les exposades en l’informe. Parlem de milers, de centenars de milers de víctimes, només aquí a Espanya, son milions arreu del món. Nota La resposta ha estat fluixa, molt fluixa i poc crítica. Els qui havien de salvar ànimes, havien destrossat persones, i en alguns casos, havien tapat els abusos. Tots han de ser castigats, i les víctimes, indemnitzades. No els retornaran les vides truncades, però com a mínim tindran una compensació. Aquest nou retard en la signatura, indica les reticències, i excuses, per unes accions i actuacions impròpies de persones, però molt més de representants eclesiàstics. Només queda felicitar el Defensor del Pueblo per l’entrega i dedicació a una investigació, llarga i complicada, a les víctimes que han denunciat i exposat els abusos que van patir, i al Ministre Bolaños, per l’empatia , dedicació i exigència de reparació que ha imposat a la Conferència Episcopal. Mai més pot tornar a passar !! Nota final: Ja amb l’article acabat i tancat, s’ha fet públic que aquest dilluns dia 30 de març a les 11 del matí tindrà lloc la signatura del protocol entre el Defensor del Pueblo, el Ministre Bolaños, el president de la Conferència Episcopal i al president de la Conferència d’entitats religioses. Amb retard, molt retard, però finalment s’ha aconseguit.

LA ABSTENCIÓN NO ES UNA OPCIÓN. Si quien gobierna no tiene la abstención como opción, tampoco la debería tener quien aspire a ser la alternativa. Política es pedagogía, y quedarse en medio del camino, es una demostración de no saber hacia dónde ir. Mala opción, especialmente cuando estamos en tiempos revueltos y hay que tomar decisiones, lo más rápidas y eficientes posibles. Si el gobierno lo demuestra reiteradamente, el PP, queda paralizado, a la espera de comprobar posicionamientos de Vox, y acto seguido de Junts o PNV. Francamente, para ser alternativa hay que tener criterio y valentía propia, no en función de lo que hagan otros. Hago esta introducción a la vista de una demostración de crítica, descalificación general, con mentiras y acusaciones a diestro y siniestro, con motivo de la comparecencia de Pedro Sánchez en el Congreso, para dar explicaciones sobre el posicionamiento de España, respecto la guerra emprendida por Trump y Netanyahu en Irán y Oriente medio. En ocasiones como ésta, es cuando se comprueba el conocimiento y claridad de ideas del líder de la oposición, y con él, del resto de partidos, con presencia en las Cortes. A la vista de lo oído y debatido, queda claro que Núñez Feijóo no tiene formación ni preparación para aspirar a presidente del gobierno. Perdón, aspirar sí, pero impensable llegar al cargo, porque dependería de técnicos y asesores, para tomar decisiones. Y para esto están los servicios de inteligencia y los técnicos en cada materia, pero al final, debe ser el presidente el que actúe en consecuencia. Los discursos de Núñez Feijóo son precocinados, previsibles y reiterativos. Diga lo que diga Pedro Sánchez, el discurso general no se modifica, ni se introducen cambios significativos. Si acaso uno o dos chascarrillos que, con su habilidad habitual, acaban por empeorar el conjunto. Se le nota demasiada inquina, demasiada energía para destrozar los argumentos, sin tener los conocimientos ni capacidades para hacerse creíble. Al final, escuchamos dos monólogos, muy distantes, uno del otro. Y si el primer día, el resultado fue claramente a favor de Pedro Sánchez, el segundo día, el de la presentación, debate y votación de las medidas para paliar los efectos de la guerra, fue paradójico para todos. Rectifico. Paradójico, no, porque el PP nos tiene ya acostumbrados a buscar el voto negativo, sea cual sea la propuesta, simplemente para intentar tumbar a Sánchez. Lo que suponga para los españoles, es secundario. No cuenta, porque se darán excusas para justificar el voto negativo. Que alguien se las crea, es otra cosa. Pero la sesión sí tuvo un momento paradójico, cuando el representante del PP, Juan Bravo criticó, muy indignado, la copia de las medidas que había formulado el PP. Es decir, enumeró un buen número de medidas, propuestas por el PP, que figuraban, según él, en el Decreto del gobierno. Pues bien, si eran una copia, ¿por qué no apropiarse el mérito y votar a favor? Era lo lógico y lo procedente. Pues, tampoco. Una simple abstención, a la vista de que Junts votaría a favor y el Decreto sería convalidado. En resumen, ser alternativa exige moderar discursos, evitar mentiras y falsedades y ser capaz de votar a favor cuando la ocasión lo requiere. Hasta ahora, el PP no ha votado a favor en ninguno de los grandes temas del gobierno y no hacerlo en un momento de gran inestabilidad e inquietud en la que estamos, es ir en dirección contraria a la de ser alternativa. Esta mezcla de mediocridad y miedo al compromiso, le aleja de ser opción de gobierno. Tiempo al tiempo.

DESOBEDIÈNCIES QUE MATEN. Per deformació professional, faig un seguiment d’un dels problemes més freqüents i indignants: la desobediència de moltes persones a qualsevol tipus d’avís, norma, obligació o interdicció. Aquest problema, s’ha incrementat notablement en els darrers anys, cosa que obliga a esforços intensos i immensos per evitar danys materials i personals. M’explico. En els primers decennis de la democràcia recuperada, amb un simple avís, en format paper, una tanca, una senyal o una simple cinta, podíem tancar un espai, on s’hi volia celebrar un acte, una festa, una competició. No hi havia especials problemes per garantir el respecte a la decisió presa. Era fàcil, pràctic i agraït. Amb els anys, de manera gradual, les coses es van anar complicant, de manera que un simple cartell no era suficient, i calia pensar en mesures més contundents. Tanques, barreres, senyalització diversa, acompanyada de cintes i algun obstacle que impedís l’accés amb vehicles, etc. Quan es tractava d’obres, la cosa ja pujava uns graons i calia establir tancaments sòlids, en amplada i alçada, a més de protegir tota mena de maquinària i materials. Ja en els darrers anys, quan això no és suficient, s’ha de pensar en la contractació de personal de vigilància i/o seguretat, en connexió amb la policia municipal i/o Mossos d’Esquadra (CME). Tot i així, problemes per a garantir la seguritat i integritat de les infraestructures, equipaments i serveis que siguin objecte d’aquestes proteccions. Dit això, i feta aquesta llarga introducció, el més preocupant és quan les desobediències, posen en perill la pròpia vida o la d’altres. Treure avisos, tanques o proteccions, no es limita a un acte de gamberrisme o vandalisme, perquè els resultats poden esdevenir criminals. I això sí que ens ha d’ocupar i preocupar. I aquests fets, s’estan incrementant si ens atenem a informacions diàries o a informes d’ajuntaments, empreses i cossos de seguretat. També hi ha un increment notable de desobediències que porten a morts molt probables o segures. No hi ha tempestes, neus, glaçades, vents intensos, mars agitades o rius crescuts, que aturin a persones en les seves decisions de tirar endavant, fer sortides, excursions o recorreguts a peu o en vehicle, malgrat els avisos, no solament en mitjans de comunicació sinó fins i tot mitjançant tanques, barreres o cintes que tanquen aquests espais. Trencar-les, saltar-les o simplement ignorar-les, porten a incidents i accidents que acaben en mort, després d’obligar a desplegar mitjans tècnics i humans, amb greu perill per a les seves vides. Portem un llarg període amb morts que eren fàcilment evitables, simplement per no haver obeït. Toca passar factura de responsabilitats als qui han sobreviscut. No pot sortir gratuït.

MANIFESTACIONS , PER QUÈ INCÍVIQUES? No puc entendre i encara menys acceptar que el dret de manifestació hagi de comportar actuacions incíviques, o directament vandàliques. En els meus anys d’activisme i protesta, sempre procurava conscienciar al col·lectiu, en afectar el mínim, a les persones alienes al problema. I és que tant important és fer pedagogia del conflicte com trobar empatia i proximitat en el conjunt de la ciutadania. Només així s’aconsegueix trobar comprensió i ànims de resolució. Del contrari les diferències s’enquisten i es poden allargar i complicar de manera indefinida. Es per aquest motiu que considero molt poc pedagògic el moviment de “revolta pagesa” quan decideix tallar carreteres o encerclar pobles i ciutats, fent ús de tota mena d’estratègies i actes, alguns dels quals plenament vandàlics. Cremar neumàtics sobre l’asfalt, trencar barreres, tallar arbres per fer-los servir d’obstacles, ets, son pèssims exemples de mobilització ciutadana, perquè fan ús de l’incivisme més radical. Similars accions i actuacions hem vist en les mobilitzacions de sectors de metges i mestres, per protestar contra acords entre Govern i Sindicats. Sectors que no hi estan d’acord, han decidit mantenir i fins i tot incrementar les mobilitzacions com a via per intentar posar de genolls el Govern. Sigui el central, sigui el de la Generalitat. No ho aconseguiran. Però, creuen tenir el dret a fer el que creguin oportú per a protestar, encara que sigui amb accions i actuacions, clarament incíviques o directament coercitives. Mal exemple, per a tota la ciutadania, i pèssim negoci per a ells, puix que les destrosses fetes, els allunyen de la gent i de possibles acords amb el Govern. Poc a poc, es donaran compte que amb actuacions com les vistes i patides les darreres setmanes, no aconseguiran cap avenç. Al contrari, es trobaran amb la negativa del Govern a modificar posicions i donar per bons els acords signats amb els sindicats. Un Govern no pot anar allargant les negociacions i encara menys, anar incrementant les peticions, en una roda de mai acabar. En el cas de metges i mestres, els acords signats amb els sindicats son clarament positius i pel que fa “revolta pagesa”, si realment volen representar la pagesia, podien haver-se presentat a les eleccions agràries, del passat 27 de febrer. No ho van fer. Tampoc van aconseguir prou seguiment com per aconseguir una significativa xifra de vots nuls. Així, doncs, no estan legitimats per parlar en nom de la pagesia. En absolut. En els propers dies i setmanes, comprovarem la inutilitat d’aquestes mobilitzacions. Un govern seriós es el que respecta els acords. I els acords han estat negociats i signats amb els sindicats.. Lògic es mantinguin, per molt soroll i incivisme que facin servir els opositors.

HABITATGE DE LLOGUER, EN POBLES PETITS. Haver abandonat determinades polítiques, produeix efectes molt negatius, quan es comprova la seva necessitat. Es el que ha passat en matèria d’habitatge de protecció oficial, destinat a lloguer assequible. Amb excuses diverses, en mig de crisis, una de les primeres reaccions fou abandonar a la seva sort als ciutadans, sense habitatge propi. Si això passava a les ciutats, en els pobles, la gent anava marxant i quedaven cases i pisos abandonats, sense ningú que tingués interès en mantenir-les i encara menys, en rehabilitar-les, perquè no eren rendibles. Han passat els anys, molta gent ha estat foragitada de les ciutats, i han vingut a buscar refugi o jubilació, en els pobles. I els pobles no estaven preparats per un retorn de l’activitat immobiliària, fora dels més turístics. Actualment, hi ha una carència generalitzada d’habitatge de lloguer, en la majoria de pobles petits i mitjans de Catalunya. Per contra, hi ha multitud de cases i pisos, vells i abandonats que no tenen la utilitat que podrien tenir, i donen una pobre imatge d’algunes parts d’aquests pobles. Què fer ? Doncs, sacsejar el panorama i anar per feina. Aprofitar aquest moviment de retorn cap als pobles, per rehabilitar cases i pisos, i oferir-los als interessats. Fàcil de dir, però complicat i lent de fer. Certament, però si anem perdent temps en debats i discussions, encara serà pitjor. Toca posar-se les piles i buscar solucions diverses. No úniques, ni massa limitades. Les peticions fetes al Govern de la Generalitat, des de diferents àmbits, però molt especialment des del municipal, han donat els seus fruits, i ara el Govern ja no parla només d’habitatge en ciutats, sinó també en pobles. I no solament això, sinó que posa mitjans econòmics per a fer-ho realitat. Fa uns dies, la Consellera Paneque, des del municipi de Planoles ( Ripollès) va anunciar un Pla immediat, amb un primer fons de cinc milions, però ampliable fins a vint, per tal que tots aquells municipis de menys de 5.000 habitats que vulguin emprendre actuacions de rehabilitació de cases i pisos, ho podran fer, acollint-se a ajuts diversos. He de dir que en els darrers mesos, molt ajuntaments petits, han emprès accions i actuacions per a comprar, primer, i rehabilitar després, algunes cases emblemàtiques del poble o d’altres que estan en molt males condicions. Han decidit tirar endavant promocions públiques, a la vista de que no n’hi ha de privades. O son molt escasses. També les Diputacions, especialment la de Barcelona, ha entrat en aquest àmbit, amb ajuts a la compra, primer i a la rehabilitació, tot seguit. A hores d’ara, conec ja una dotzena de pobles que disposen de les primeres promocions d’habitatge públic, destinat a lloguer assequible. Es una magnífica via per facilitar l’arribada de nous habitants, i alhora donar utilitat a un bon nombre de cases i pisos abandonats. Vist l’interès i participació, queda clara la necessitat de pressupostos a la Generalitat, com per garantir partides anuals, destinades als ajuntaments petits. Lògicament, al costat dels grans, però ara i aquí, ningú havia pensat en els petits. Doncs sí, amb suficient diner, podrem rehabilitar cases i parts dels pobles que ben falta els fa.

LA PERSISTENTE CORRUPCIÓN EN EL PP. La idea de que se puede acusar a diestro y siniestro, sin pruebas ni especiales argumentos, ha llevado al PP a una carrera de fondo, a la hora de acusar al PSOE de todo lo imaginable y, algo más. Alguien les ha animado a hacer ruido, para tratar de silenciar los casos propios. Muy numerosos y con perspectivas de ir creciendo, en los próximos meses y años. Y es que a las puertas del juicio por la Kitchen, se comprende el nerviosismo en la cúpula, aunque quieran disimularlo. Tratar de enviar las culpas al pasado, es hacer uso de la política del avestruz. Por mucho que intenten decir que eran otros tiempos, con otros liderazgos, el nombre del PP saldrá, día sí, día también. Y todo ello se añadirá a los muchos otros casos que están pendientes de juicio o que simplemente se descubren cada semana o cada mes. Ahora mismo, tenemos otro caso en los medios de comunicación, resultado de las investigaciones de la UCO. Afecta a un ex presidente de la Diputación de Almería y con él a otros posibles 43 imputados. Y de nuevo por corrupción, en el marco de la pandemia, por compra de mascarillas, uno de los delitos más repugnantes cuando se negocia por materiales indispensables, para protegerse del virus. Saldrán otros casos, en este ámbito y sobre todo en el más ligado a las políticas municipales de planificación y urbanismo, en un momento de alta tensión con los alquileres. Seguro que ahora mismo hay tráfico de influencias, de información y adjudicación, en múltiples municipios, regidos por el PP, en solitario o con algún otro grupo. Al final, por una causa u otra, los temas van saliendo y van llegando a los juzgados. Hay que ser muy incauto e imprudente, o estar muy desesperado, para acusar al PSOE de todo tipo de corrupciones cuando tienes una lista inacabable, en el tuyo propio. Si alguien quiere hacer un ejercicio de repaso histórico, le recomiendo algunas publicaciones, en libro o en informes, donde aparecen los casos, ya no denunciados, sino sentenciados. Desde la A, a la Z hay un historial inmenso, muchísimo más extenso que el que ha afectado al PSOE. Y sí, el PSOE tiene en el caso Koldo, con Ábalos y Cerdán, un escándalo de primer nivel, pero acotado a estos tres. En ningún momento se ha lucrado el partido, tema de gran relevancia cuando tratamos casos de corrupción política. Y cierto que el daño reputacional ha sido terrible, con afectación emocional y de confianza, en todos los militantes, simpatizantes y votantes del partido. Pero, la reacción ha sido rápida y contundente, muy diferente a la que ha tenido el PP, respecto a los suyos. Volviendo al principio, la exageración y la pretensión de embarcar al PSOE en un marco general de corrupción, no ha dado ni dará los frutos perseguidos, porque no es ni creíble ni real, con lo cual las acusaciones se le vuelven en contra y dejan al PP, desnudo ante su realidad. Y la suya sí es real y permanente. Ha tenido, tiene y tendrá casos, de manual, que demuestran la intención de lucrarse mediante el mal uso de los cargos institucionales. Si tienen dudas, busquen e indaguen, que los encontrarán a docenas. Y pronto tendremos, en vivo y en directo, el juicio por el caso Kitchen que nos dejará estupefactos ante los desmanes cometidos por el PP, para intentar tapar los casos, ligados a la Gurtel. En pocos días, podremos iniciar los comentarios. Atentos a los detalles y cargos implicados.