Joan Roma

FEIJÓO, ¿ A POR TODAS? Nunca habíamos visto con tanta asiduidad, a Núñez Feijóo, en Cataluña. ¿A qué viene este repentino interés por nuestra tierra? Muy sencillo, intentar sumar algún diputado a la escuálida representación del PP en el Congreso de Diputados y en el Senado. Cataluña, dispone de 48 escaños en el Congreso. Según los resultados de 2023, el PSC se llevó 19 puestos, Sumar, ERC y Junts , 7 cada uno, el PP solo 6, y finalmente Vox, 2. Queda clara la posición del PP, en quinta posición, o en la penúltima, que lo hace un poco más doloroso. ¿Puede progresar? Poder, puede, pero que lo haga es muy difícil porque los errores cometidos han sido de campeonato y ahora mismo, tampoco puede presentar ninguna propuesta interesante, después de ir contra todo y contra todos, por tierra, mar y aire. El PP critica al PSOE por las supuestas cesiones hechas al independentismo, pero es que ahora mismo, pretender borrar todas las amenazas contra Puigdemont, contra Junts, contra el catalán, contra el modelo educativo, contra el despliegue de los Mossos o contra todos los acuerdos Gobierno central – Generalitat, es imposible. Con esta carta de presentación es muy complicado pedir el voto para un partido que no conoce ni actúa en consonancia con los deseos y aspiraciones de la mayoría de los catalanes. Y con ello no pretendo que caigan en brazos de los independentistas, en absoluto, pero simplemente muestren respeto para la lengua y cultura propias, y ayuden a lograr pactos para mejorar la vida de los catalanes, en su conjunto. Voten a quien voten, piensen lo que piensen. Si no cambian de manera substancial, no conseguirán avanzar. Son muchos años de desencuentros y políticas decididas, en Madrid e impuestas a los dirigentes en Cataluña. Para el PP, su partido en Cataluña es una simple sucursal, a la que imponen lo que debe decir y defender. No es extraña su irrelevante presencia en el mundo municipal con la excepción de Badalona y Castelldefels, pero debo recordar que Cataluña tiene 947 municipios, y el PP solo gobierna en una docena. Ahora mismo, tiene más opciones de avanzar territorialmente Vox, que el PP. Pero es que el interés repentino e instrumental es tan evidente que no cuela. Es decir, no se ve ningún planteamiento serio de implantación territorial, como para resistir y ampliar en los próximos años. Pensar en traslados de candidatos de ciudad a pueblos del interior, puede parecer viable y factible, pero es artificial, no produce raíces ni crea opciones para el futuro. Las constantes y permanentes improvisaciones del pasado, producen los frutos presentes. El partido no aparece como opción para recabar apoyos ni prestar ayuda ante proyectos de país. Su partidismo y sectarismo les deja en un rincón del Parlament y en unos pocos espacios, a nivel territorial – municipal. Salir de estos reductos, precisa de acciones y actuaciones de futuro, con candidatos sólidos, dispuestos a jugar la “carta catalana”, y no la “carta española” para mayor gloria de Núñez Feijóo. En fin, de momento podrá ir y venir, pero a la hora de recoger frutos, verá que las cosas deben hacerse de otra manera, con mucha más dedicación y convicción. Tiempo al tiem

TRUMP PERD RECOLZAMENT INTERN. Es fa difícil fer un seguiment intern i extern de les decisions d’un president hiperactiu, contradictori, caòtic , egòlatra i dictatorial, en el fons i les formes, malgrat presideixi un país democràtic. Precisament, tants excessos i tantes vulneracions de les lleis pròpies i per descomptat de les internacionals, comença a passar-li factura. Estem ja en un any decisiu per al seu futur proper. En el mes de novembre tindran lloc les eleccions de meitat de mandat. Unes eleccions molt importants perquè d’elles en depèn millorar posicions o pel contrari perdre poder, de manera que tot el que ara digui i faci tindrà la mirada posada en aquesta data. Principis del mes de novembre. Per les enquestes dels darrers dies, sabem que l’opció Trump perd posicions, en bona part del jovent que va ser un dels sectors importants, en els seus resultats. També s’afebleix el vot llatí, un altre dels sectors vitals, i finalment dintre del món MAGA, hi ha controvèrsies vàries, arran la publicació censurada, dels documents d’Epstein, per una banda, i les actuacions a Veneçuela i Gaza, per l’altra. En resum, que la promesa de resultats esplèndids i immediats, no es nota a peu de carrer. L’abaratiment de la cistella de la compra no s’ha fet realitat, i els canvis van molt més lents dels anunciats. Es més, tantes accelerades i frenades, no permeten estabilitzar l’economia i el que millora per un costat, empitjora per l’altre. ¿Resultat? Doncs, desconcert i desordre, factors molt perjudicials per a qualsevol economia. I les perspectives de canvi immediat, no semblen properes perquè està en una deriva d’hiperactivitat que no permet asserenar la política interior. Sempre té dos o tres objectius externs, als quals ha de dedicar temps i esforços, alhora que pretén atacar posicions del Partit Demòcrata. I és clar, tot alhora, ni un milhomes pot estar a tot arreu, de manera que ha de deixar en altres mans algunes de les iniciatives, que es poden complicar fins extrems molt perillosos com hem vist a Minneapolis, on uns agents contra la immigració, varen assassinar a una ciutadana. Lluny d’acceptar errors i demanar disculpes, vol convertir la víctima, en perillosa activista, però en el món de les noves tecnologies, costa d’amagar la realitat. I la realitat ha estat vista i escoltada per milions de ciutadans que no accepten una versió falsejada, manipulada i exposada, sense cap vergonya. Per molt fanàtics que siguin alguns seguidors, altres han de començar a preguntar-se cap on va el país. I, poc a poc, les preguntes no tenen resposta, o la tenen en contra del que se’ls havia exposat i venut. D’aquí el canvi de posicions i el desengany per uns resultats que esperaven molt diferents, al cap d’un any de mandat. Si al desengany s’hi afegeix la recuperació del Partit Demòcrata, es podria donar el cas d’aconseguir uns resultats potents, al novembre, i així ,estar en condicions de parar els peus a Trump. Difícil, però ara per ara, aquesta és la gran oportunitat. Veurem si la saben aprofitar. Seria molt important a nivell intern, però encara més a nivell extern.

LES CRISIS: EN BONES O MALES MANS. Si algú tenia algun dubte, sobre els efectes de la formació i preparació dels qui estan al capdavant d’òrgans i organismes de crisis que mirin i estudiïn, com s’han gestionat les grans crisis que hem vist i patit, en els darrers anys. Sense cap mena de dubte, la gran crisi mundial, motivada per la COVID, suposà un abans i un després en què fer i com actuar, per evitar mals majors. No tenir elements bàsics de protecció ni indústries pròpies, pot suposar deixar el país, depenent d’altres. Em consta s’han fet els deures, i almenys, en cas de repetició, la reacció podrà ser radicalment millor. Els capdavanters, en els diferents nivells, van actuar amb rapidesa i eficàcia, fent ús de tots els elements a les seves mans. I aquí, tant hi poso els alcaldes que estàvem al front dels ajuntaments, com els governs regionals o el govern central. Excepció feta d’alguns aprofitats que van voler fer negoci, la immensa majoria, es va entregar en cos i ànima a resoldre les necessitats. Globalment, el resultat fou raonablement positiu. En contraposició a la crisi anterior, tenim la nefasta gestió de la Dana de València, en la qual hem vist i comprovat tota mena d’improvisacions, mentides, falsedats i incapacitat manifesta per exercir les competències pròpies d’una Comunitat Autònoma. El millor que haguessin pogut fer, és declarar-se en fallida i demanar l’activació dels serveis d’emergència estatals. No fou el cas, i quedarà per a la història, tot el que no s’ha de fer davant una catàstrofe com aquella. Tenir 229 víctimes per no haver sabut ni volgut activar les competències pròpies, ha de servir per no repetir ni allà ni enlloc més , fets semblants. I si a València vàrem veure incapacitat manifesta, situacions semblants es varen repetir en els diversos incendis de l’any passat a Galicia, Castella – Lleó, Extremadura i Andalusia. CCAA, governades pel PP que està lluny d’haver fet els deures, en matèria de disponibilitat de personal tècnic, bombers, maquinària i xarxes de camins i telecomunicacions. La UME ( Unitat Militar d’Emergències) fou la gran protagonista. I sí, també a Catalunya hem tingut crisis per temporals i pluges, impossibles d’evitar, però que s’han gestionat, raonablement bé, avisant, primer i actuant, tot seguit per normalitzar situacions. I en el cas de les crisis per epidèmies, tant a nivell de conselleria com de presidència, s’ha actuat amb rapidesa i transparència a l’hora d’exposar els fets, i aplicar les mesures oportunes, immediates i de futur. Queda molt per fer, després d’anys d’inactivitat, com es demostra en carència de plans de seguretat, de prevenció i emergència que ara toca fer, d’immediat. En qualsevol cas, el que queda clar és que les crisis en bones mans, eviten danys immensos, personals i materials. Comparem maneres de ser i actuar, i veurem com de diferent és, tenir governs de dretes o de progrés.

UN ALCALDE INICIA UNA “NOVA ERA”. Parlo dels EUA. Si de la mà del president Trump només ens arriben que males noticies, des del passat dia 1 de gener, tenim a Nova York un nou alcalde que trenca motlles i aspira a convertir-se en un referent a nivell de país, i perquè no , a nivell mundial. La presa de possessió del càrrec, va ser tot una declaració de principis, per l’espai elegit, una antiga estació de Metro, per l’edat 34 anys, per jurar el càrrec sobre El Corà, i per tenir com padrins de l’acte el Senador Bernie Sanders, de l’ala més esquerrana del Partit Demòcrata i la Congressista Alexandria Ocasio- Cortez, jove promesa del mateix partit. Escoltar el discurs sencer, suposà un model de claredat, ambició i exposició d’objectius com feia anys no escoltàvem. Va donar una esplèndida lliçó de portar els deures fets, i de voler demostrar, de forma immediata, com des d’una alcaldia es poden emprendre canvis substancials i radicals que serveixin per millorar la vida dels seus ciutadans. En uns EUA dominats per les formes i decisions de Donald Trump, sorprèn gratament l’aparició d’aquest fenomen que si se’n surt, obligarà al Partit Republicà i directament al president, fer canvis en els seus objectius. Parlem d’una de les principals ciutats, ja no dels EUA, sinó de tot el món i qualsevol decisió que s’hi prengui serà estudiada i copiada, per molts altres alcaldes, i perquè no, governadors d’alguns dels Estats. I és que si un problema té el país, és la falta de resposta del Partit Demòcrata a totes les barrabassades de Trump. La derrota obtinguda, va deixar el PD noquejat, incapaç de reaccionar i sense un lideratge que permetés plantar cara. Just un any després de la presa de possessió de Trump, el partit encara no ha trobat qui encapçali la recuperació, cosa urgent per a poder aspirar a tenir bons resultats en les eleccions de mig mandat. Per això, molts veuen en la figura de Zohran Mamdami, un contrapès a la omnipotent presència de Trump, a tots els nivells. Cert que parlem d’un alcalde, front un president, però a falta d’altres elements, totes les novetats que introdueixi el nou alcalde i tinguin èxit, seran venudes pel PD com míssils contra les decisions del president. I vist com reacciona Trump a qualsevol impertinència d’algun adversari, pot entronitzar Mamdami com un dels seus principals oponents. A l’espera d’aquest previsible xoc, serà molt interessant veure les primeres mesures dels seus primers cent dies. El nou alcalde s’ha envoltat de persones joves, ben formades i preparades com per presentar propostes autènticament d’esquerres, en una ciutat que ha funcionat com un vaixell a la seva sort. Ara, hi ha propostes de congelació d’increments de lloguer, de gratuïtat en la mobilitat de serveis públics, d’ajudes a la natalitat, foment dels serveis educatius, ...una autèntica “nova era”. Qui considerava esgotat el model social demòcrata, pot comprovar que és ben viu i pot recuperar el temps i espais perduts. Bon moment, quan precisament hi ha un munt de veus que volen imposar les polítiques dels més poderosos. Els propers temps seran apassionants per fer-ne puntual seguiment. En continuarem informant.

GAZA, EL GENOCIDI AMAGAT. No podem permetre que sota excuses i subterfugis d’alto el foc, es vagin perpetrant tota mena d’actes infames contra la vida de les persones, moltes d’elles dones i infants, indefensos. No podem callar quan en els darrers mesos hi ha hagut més de 400 morts, ni explicables ni justificables, sota cap concepte. Ni eren amenaça ni estaven en llocs prohibits. No, no, simples persones a la recerca de menjar i beure o trobades al mig d’intervencions dels militars israelians. No hi ha cap mena de supervisió ni control dels delictes que cometen els colons, a la recerca de noves terres i territoris, que poden matar, sota l’excusa d’haver-se sentit amenaçats per pobres pagesos o refugiats, ja no a l’interior de la franja de Gaza, sinó en altres punts de la frontera, on Israel va ampliant presència, amb la intenció d’apropiar-se de més i més territoris. Ja no hi ha ni recerca d’excuses. Actua amb la prepotència de qui se sap intocable i superior als qui malviuen al seu costat. Els volen fer fora, i per això necessiten fer-los la vida impossible per veure si al final entenen que no podran sobreviure i que han de marxar cap on sigui, els és igual, el que no volen és que continuïn on son. Terrible destí el del poble palestí i amb ell, els seus veïns del Líban que veuen com el país més poderós del món proporciona tota mena d’armes a Israel i li permet actuar sense fronteres ni límits. El que persegueixen és la creació del Gran Israel, i per això han d’eliminar a tots els qui no el fan possible. Es increïble com uns ciutadans que van passar per uns dels moments més tràgics de la humanitat, siguin capaços d’actuar de manera semblant contra els ciutadans d’un altre país. Mai se’ls podrà perdonar perquè no son uns pocs que duen a terme aquest genocidi. Al davant hi ha no solament els dirigents del país, hi ha centenars de milers de soldats i colons, que actuen per iniciativa pròpia o sota comandaments que ni discuteixen ni desobeeixen tot i donar ordres contràries a la humanitat. No tenen perdó perquè s’han convertit en criminals i com a criminals han de ser perseguits i jutjats. Per això, totes les seves accions, han d’estar recollides i documentades perquè de manera immediata siguin portats davant les instàncies de la Justícia universal. A tots ens correspon col·laborar i actuar contra totes les accions i actuacions d’Israel. No podem quedar impassibles perquè es creuen amb el dret, de foragitar per la força a tot un poble i si no se’n va, se’l destrueix. El genocidi continua. El volen amagar, però precisament per això, l’hem de fer més visible que mai.

PP: DESORIENTACIÓN E IMPROVISACIÓN. Lo he dicho y repetido en varios artículos: el PP no está formado ni preparado para asumir las funciones del gobierno central. De hecho, tampoco lo está para gobernar las autonomías, ni muchos de los ayuntamientos. A las pruebas me remito. El desastre de la Dana, cada vez es mayor, cuantos más detalles conocemos no solo del ex presidente Mazón y todo su ejecutivo, también del presidente del partido, más preocupado por el relato que no por la suerte de los afectados. Tampoco han sido ejemplo en tiempos de la pandemia (especialmente en la Comunidad de Madrid), todavía menos en la lucha contra los incendios del año pasado, y un auténtico desastre en materia sanitaria, en Madrid, Andalucía, etc. En resumen, cuando al mismo partido le suceden tantos desastres organizativos, demuestra su incapacidad para gobernar. Y para rematar lo que digo, su reacción ante el ataque de Trump a Venezuela. Ni el mismo día ni los siguientes, fueron capaces de presentar una posición clara y unitaria para dejar claro en qué punto estaban. Como de costumbre la presidenta madrileña saltaba de alegría y demostraba la nula comprensión de la gravedad de lo sucedido, mientras Núñez Feijóo iba de un lado para otro, sin llegar a ninguna concreción. Francamente, si ante tamaña vulneración de las más elementales normas del derecho internacional, el presidente del principal partido de la oposición no sabe qué decir ni cómo posicionarse, tenemos un grave problema. Mejor dicho, el PP tiene un grave problema porque aparece como incapaz de conocer y evaluar la situación política mundial. Tampoco hemos visto ninguna reacción clara y contundente ante las amenazas de Trump respecto Groenlandia. Si un partido español no sale en defensa de la integridad territorial de la UE, mejor se dedique a otros quehaceres, lejos de la política. Es más, creo que estas graves carencias, demostradas en solo tres o cuatro días, harán un daño terrible al PP, en las próximas elecciones, sea en Aragón, en CyL, o en Andalucía. Ver al PP, dudoso, e incapaz de ponerse al frente de una reacción, valiente contra los objetivos de Trump, presupone que si un día llegase al poder, sería capaz de someterse a todos los deseos y caprichos de un auténtico ególatra, convertido en autócrata, para beneficio propio y de su entorno. Si había un momento de sumar fuerzas con el gobierno, precisamente ha sido con el ataque a Venezuela. Han desaprovechado otra oportunidad, y no solo esto, sino que se sitúan en contra de enviar fuerzas de paz a Ucrania, o a condenar firmemente la continuidad del genocidio de Israel en Gaza. ¿Cómo es posible que un partido como el PP, no tenga opinión ni posición sobre los grandes temas del momento? Queda clara su desorientación e improvisación. No están preparados ni formados para hacer frente a los graves asuntos en política internacional, pero tampoco en la nacional. Así pues, el paseo electoral que preveían se les va a atragantar y muy probablemente verán castigada su incapacidad, con unos resultados muy diferentes a los esperados. Tiempo al tiempo.

PROTEGIM GROENLÀNDIA. Poc podíem imaginar que un país aliat, podés suposar una amenaça per a la integritat d’una part de la UE, com és Groenlàndia, la Kalaallit Nunaat, amb llengua nativa. Un territori immens de 2.166.086 km2, amb una petita població de 56.831 h.( 2025), amb autogovern des del 21 de juny de 2009, formant part del Regne de Dinamarca ( UE). La tranquil·litat que donava disposar d’un aliat / protector com els EUA, ha donat pas a un autèntic malson , en el qual tot és possible, una vegada Donald Trump ha considerat que pot fer i desfer, segons caprici, interessos personals o públics, i ús indiscriminat de la força, si fa falta. Es la pitjor mostra de prepotència, portada al darrer extrem. Res de simulacions ni respecte per les lleis internacionals i les integritats territorials. Si interessa un país, uns materials o una situació estratègica, s’agafa, i ja està. Considera el seu país tant potent, tant ben armat que no tem reaccions de similar alçada. Així, doncs, endavant i anem de pressa que ja només em queden tres anys de mandat. Vist el que ha succeït amb Veneçuela, similar acció es pot produir a Cuba, Colòmbia, i perquè no a Groenlàndia. Ja no és un somni, sinó pot esdevenir realitat. Què fer davant un repte d’aquesta magnitud ? Tot, menys quedar-se quiet. No es pot permetre, ja no la invasió, usurpació o ocupació d’aquest territori, és que no se li pot permetre continuar pensant que pot dur a terme aquesta amenaça. O som aliats, o no ho som. Si ho som, el respecte , és obligat. I si no ho som, ens hem de preparar per evitar una actuació com aquesta. I s’ha de fer sense manies, i sense més retards. Si convé, un consorci d’Estats de la UE, ha de posar-se d’acord per no solament donar recolzament total a Dinamarca – Groenlàndia, sinó fins i tot implantar bases militars conjuntes, per deixar clar que és territori de la UE i com a tal ha de ser protegit. Aquest desplegament no s’ha de fer pensant en un enfrontament armat, només faltaria, però sí en que està sota la protecció civil i militar de la UE. Que qualsevol atac, qualsevol intent d’apoderar-se’n, afectaria la totalitat de la UE. Cert que perdut el nord, Trump podria comparar la potència militar pròpia i la dels altres, però no és el mateix enfrontar-se a un país llatinoamericà que fer-ho al conjunt de la UE. En un cas com aquest, el Congrés i Senat dels EUA hauria d’exigir suspendre qualsevol acció i portar la reivindicació on correspon. Trump, ha de fer atenció a les eleccions de meitat de mandat, que es van acostant i que potser faran canviar el vot de milions de persones que veuen en la seva persona, no al president somiat, sinó a un egòlatra descontrolat. Si la riquesa dels EUA ha de venir de la mà d’invasions i trencaments de l’ordre mundial, no pot acabar bé. I la millor manera de frenar tanta bogeria, és retirant-li la confiança donada. En qualsevol cas, nosaltres els europeus hem d’aprendre la lliçó viscuda i actuar en conseqüència. En aquest apartat, considero digne d’elogi el magnífic paper del nostre president, Pedro Sánchez, en totes les qüestions en que s’han vulnerat els drets internacionals. Aquesta és la via que s’ha de seguir i implementar amb les mesures adequades.

TRUMP, UN FARAÓ , FORA DE LLOC. Si no fos pel perill que representa pel seu propi país i per a tot el món, diríem que Donald Trump és un personatge de fira, comèdia o vodevil. Les seves compareixences públiques tenen una mica de tot. Supera tot l’imaginable perquè, a més, no té el sentit del ridícul desenvolupat, de manera que ens toca patir-lo tres anys més, a no ser que algun fet excepcional trunqui la seva carrera. Res és impossible, perquè n’ha fet de tots colors, i pot aparèixer alguna informació “delicada” en qualsevol moment. Veurem. De moment, porta el primer any exhaurit. I si tot l’exposat és cert, a vegades me l’imagino volent copiar el poder i les maneres que tenien els antics faraons d’Egipte. Ho sento, però em surt la meva afecció a la història i no puc evitar comparar llocs i situacions. Es creu la reencarnació del gran Ramsès II, un dels més poderosos i recordats faraons que va regnar durant 66 anys, allà pels anys 1279 a 1213 aC. Era obligat mostrar la grandesa, mitjançant la construcció de grans temples i monuments arreu del país. I era temut per pobles veïns i llunyans, perquè la seva ira i poder s’estenia per immensos indrets del món habitat. Tant gran fou la seva influència que la podem veure, encara avui dia, en multitud d’indrets del territori egipci. Doncs bé, una caricatura d’ell, la tenim en la persona de Donald Trump, el qual vol imprimir el seu nom, en tots els llocs imaginables del país. I com és lògic, el seu nom sempre ha d’estar sobre fons daurats. L’or de la riquesa, del poder, a imatge i semblança, dels qui han buscat l’eternitat. I de manera similar a com es feia a l’antic Egipte, es borra el nom, la figura, les obres dels seus predecessors. No pot haver-hi ningú, més gran que ell. Tots els qui l’han precedit han estat mediocres, venuts a la feblesa i a la insignificança. No han volgut traspassar les fronteres de la immortalitat, sinó física, almenys, mental. Trump vol fer desaparèixer el passat per imposar un present i futur amb el seu segell. I com tots els poderosos, fora de lloc i de mesura, és extraordinàriament perillós. Es com un faraó, que juga amb armes poderoses per anorrear els enemics. Entenent per enemics tots els qui no accepten esdevenir súbdits seus. Es una caricatura de faraó, però en molts aspectes, actua com ho feia la majoria d’ells. Segurament, no tindrà la grandesa de Ramsés II, però està copiant moltes de les seva accions i actuacions. I exigeix obediència cega, presència arreu i esborrar l’existència dels seus predecessors. Si algú havia imaginat una distòpia com aquesta, no ens l’hauríem cregut, fins que l’hem vista, en cos i ànima. Pobre Amèrica, i pobres de nosaltres, si no som capaços de plantar-li cara. El poder, genera poder i es converteix en opressió si no troba qui s’hi oposi. Es hora de fer-ho, especialment per part de la UE, però no només nosaltres.