Joan Roma

ESPERANDO A GODOT ( PUIGDEMONT) Cada paso que da Junts, cada anuncio, plan o reorganización de su estructura, para adaptarse a la situación presente o futura, a la espera del retorno de Puigdemont, me lleva a imágenes y situaciones propias de la gran obra de Samuel Beckett: Esperando a Godot ( tragicomedia en dos actos), dentro del “teatro del absurdo”. Junts, no quiere ser, ni parecerse a lo que fue Convergencia, y sin embargo éste es el destino que quisieran muchos de sus alcaldes y concejales, que no entienden las batallas estériles que solo conducen a la melancolía, con grandes dosis de inutilidad y ridículo. Durante años, criticaron y acusaron al PSC de ser un partido sucursalista, al servicio del PSOE en Cataluña y ahora son ellos los que han sucursalizado su vida, dando total protagonismo a sus siete diputados en Madrid, de manera que han desaparecido de la vida cotidiana en el Parlamento de Cataluña. Cualquiera que siga la política catalana comprobará como en el Parlament, los protagonistas son los socialistas, junto con ERC y Comunes. Es el tripartito que permitió la investidura de Salvador Illa, a la presidencia de la Generalitat. El resto de partidos se limitan a criticar y exponer deficiencias, sin aportar soluciones ni compromisos de votaciones favorables a proyectos para resolverlas. Y en esta crítica, el principal partido es Junts, olvidando su presencia en el gobierno del cual salieron, por estrategias de salón que nadie comprendió, y supusieron un duro castigo en las elecciones al Parlament, donde solo disponen de 35 diputados, sobre los 135 que lo componen. Podrían ser un elemento esencial si aceptaran entrar en debates y propuestas de gobierno, pero no. Se han situado en la crítica permanente, contra todo y todos, hasta el punto de votar en contra de propuestas que perjudican los intereses de sus alcaldes que ahora y aquí son el principal puntal de su poder territorial. Recuerdo para los no expertos en Cataluña, que Junts ostenta alcaldía, en 334 municipios de los 947 que tiene el país. Y un total de 2.683 concejales. En conjunto, una fuerza territorial importante, a la que podemos añadir una parte de los consejos comarcales, y el gobierno en la diputación de Gerona. Este colectivo, muestra cada vez más su descontento con la deriva contraria a todo de su partido, sin rentabilizar su presencia en Madrid ni en el Parlament. Para un alcalde, es incomprensible no conseguir réditos de una fuerza de primer orden, vista la composición del Congreso de los Diputados, sí, pero también del Parlament, donde podría sumar sus votos a los del PSC y superar de largo los 68 escaños, de la mayoría absoluta. Recuerdo que el PSC dispone de 42. Pues bien, van pasando los días, las semanas y los meses, y la estrategia no cambia. Peor aún, se enquista en una posición infantil, en la que priman los gestos, discursos con insultos incluidos, por parte de la portavoz, Miriam Nogueras que considera un mérito, hacerse impopular ante toda España, como vía para demostrar la determinación de su jefe. Y, todo, depende de un Puigdemont, huido y refugiado en Bélgica, a la espera de poder regresar a España, sin haber pasado por un tribunal, como sí hicieron el resto de sus compañeros de Consejo Ejecutivo. Triste estrategia que bien pocos en Cataluña van a premiar, caso de que se atreva a presentarse de candidato a las próximas elecciones. Pero, esperar por esperar, y depender de alguien que ha perdido el contacto directo con la ciudadanía, lleva a la parálisis en la que vive Junts. Creen que el retorno de Puigdemont va a resolver sus dudas, contradicciones y parálisis, a solo año y medio de las elecciones municipales. Y a dos, de las nuevas generales. Demasiados retos para una persona que nunca ha tenido especiales dotes para la estrategia y el gobierno. Nadie crea que en sus ocho años de ausencia, haya adquirido unas dotes que nunca ha tenido. Pronto lo comprobarán y sus resultados los veremos, en vivo y en directo. Esperando a Godot (Puigdemont), sirve para ilustrar la situación.

UNA PETICIÓ FETA REALITAT. Porto anys, molts anys, predicant en el desert, però al final, ha valgut la pena. Després de molt insistir, juntament amb altres, el Govern Illa, ha estat receptiu i ha aprovat una primera aportació de 20 milions d’euros per a rehabilitar pisos, cases, edificis, situats en els pobles petits, en els de menys de 2.000 habitants. Aquest acord, pot no semblar important, però ho és, i molt. No solament per obrir la porta a noves aportacions que estic segur vindran en els propers anys, sinó perquè permet que també els pobles petits puguin entrar en el món de la rehabilitació, recuperació de cases velles i abandonades, i lògicament en el salvament de patrimoni arquitectònic, a punt de desaparèixer, per desídia i abandonament. Si anem per qualsevol poble, petit o molt petit, veurem cases tancades, algunes de les quals des de fa anys. Molts anys. Hi ha un munt de propietats a Catalunya, de propietaris mig desconeguts o en plets entre ells, per herències mal repartides o mal rebudes. Molts d’aquests plets poden durar vides senceres, i mentrestant les propietats es van deteriorant, fins a posar en perill l’edifici i edificis propers. Aquesta imatge de cases velles i abandonades és molt perjudicial per a tothom, però molt especialment, pels ajuntaments més actius, que no troben la manera de canviar la imatge col•lectiva. Doncs bé, això s’ha acabat. No de cop ni en quatre dies, però s’ha obert la via per trobar diner i procedir a fer el que s’hauria hagut de fer molts anys enrere. Millor ara, que mai. De fet, la Diputació de Barcelona ja va obrir la porta a concedir ajuts per comprar pisos i/o cases, i a continuació noves aportacions per rehabilitar-les. La feina feta, deixa clar l’interès i els bons resultats. Ara, doncs, s’hi afegeix la Generalitat com per poder concedir ajuts, per a 400 actuacions, en els més petits del país. Estic segur que la demanda esgotarà la disponibilitat dels fons, i que impulsarà a fer una nova convocatòria, en similars condicions. I veurem finalment, bastides i grues en aquests indrets, com a símbol que el país ha pres consciència de la contradicció de necessitar habitatge, i tenir-ne desenes de milers, sense poder-los fer servir perquè estan en situació desastrosa. També veurem com nuclis antics, vells i atrotinats, comencen a canviar de fesomia i atreuen nous habitants, no solament cap aquests habitatges municipals, sinó també cap a d’altres de particulars que s’animaran també a fer-ho. Alguns pensaran que és una gota en un vas d’aigua. No, no. En el conjunt de Catalunya estem parlant d’un bon nombre de milers d’ habitatges que incrementaran el patrimoni municipal per una banda, permetran atreure persones, mitjançant lloguer assequible, i canviaran l’estètica i la dinàmica d’aquests pobles. Es un guany per a tots, després de molts anys de demanar-ho sense èxit. Ja era hora !

LA REVOLUCIÓ DEL RECICLATGE. Els canvis , en alguns àmbits, es mouen amb una rapidesa mai imaginada. Segur que tots els estimats lectors, recordaran les baixes taxes que pagàvem per la recollida d’escombraries i que ara hem vist créixer, any rere any, fins el punt que en alguns casos, es paga tant de recollida i tractament, com d’impost de contribució urbana (IBI), I la pujada, en molts casos, encara no ha tocat sostre. Temps al temps. Perquè passa? Per un exercici clar de responsabilitat personal i col·lectiva, amb nosaltres mateixos i amb el medi ambient. Els anteriors sistemes eren injustos, per una banda i inviables, pensant en el futur. Tard o d’hora havia d’arribar el moment en que el sistema havia de canviar radicalment. I és que ho tenim a tocar. Qui no recorda vint o trenta anys enrere quan cada poble, cada ciutat tenia el seu abocador? Allà, cada dia s’hi abocaven milers o desenes de milers de quilos de deixalles, amb tota mena de productes. Era habitual, ara a l’hivern amb les cendres, veure incendis que costaven d’apagar perquè anaven cremant sota muntanyes de residus, molts dels quals, tòxics. No solament era un perill d’incendi per a l’entorn sinó que la gent respirava elements de tota mena que intoxicaven persones, a quilòmetres, lluny del focus. D’aquells petits i disseminats abocadors, vam passar als abocadors comarcals. Més ben gestionats i una mica millor preparats, però que servien per enterrar tones i més tones, de tota mena de productes, pensant que si no es veuen no perjudiquen. I sí, i tant que perjudiquen, perquè les pluges van introduint aigua, que tard o d’hora surt contaminada, aigües avall. I la vida de qualsevol d’aquests abocadors, per grans que siguin tenien el termini prefixat. Calia, doncs, pensar en canviar de lloc i buscar noves ubicacions per repetir el mateix sistema, fins a l’infinit. No, aquesta no podia ser la solució, perquè mai ho ha estat. Era una via “provisional” que durava infinitament....fins que la Unió Europea, ens ha dit que prou. I ha prohibit posar diner públic, a un servei particular. I dir prou, vol dir que qui contamina paga, i paga el preu del cost real. No del cost camuflat o reduït, mitjançant fórmules , més o menys enginyoses. No, no, s’ha de comptar tot el cost de la recollida, del transport i de la tria, fins a recuperar tots els materials possibles. I només una ínfima part s’ha de procedir a la seva eliminació per sistemes el més ecològics possibles. Es evident que aquest increment de costos ha estat molt elevada i això ha repercutit en els rebuts que paguem, decidint que tothom pagui uns mínims, per ajudar a no fer rebuts màxims que molta gent no pugui pagar. D’aquí que fins i tot les cases de pagès, hagin de pagar, tot i que els seus residus domèstics, siguin mínims. D’aquí uns anys, en tornarem a parlar, i veurem que l’esforç ha valgut la pena. De fet, si mirem enrere, veurem que les antigues maneres, eren inacceptables. Després, també hem vist que les comarcals, tampoc ho eren i ara, finalment constatem que ens hem d’unir en territoris més grans, per a compartir uns serveis cada vegada més tecnificats i industrialitzats. Tocava fer-ho. Ara, ens toca a cada veí, a cada usuari, fer l’esforç de triar, i triar bé. No és tant difícil, només és qüestió d’organitzar-nos i actuar amb una rutina diària, a canvi de saber que participem en una important acció a favor del medi ambient. Val la pena !

HABITATGE: LLUITA CONTRA RELLOTGE. Curiosa paradoxa que ara siguin els partits que van estar en el govern els que reclamin com per art de màgia, solucions al problema de l’habitatge, sigui de compra o de lloguer. Vull recordar que quan els deures no es fan a temps, les solucions es fan molt més difícils. Però, dit això, veig multitud d’actuacions que van per molt bon camí. No hi ha solucions immediates, però arreu del país es noten canvis profunds en les prioritzacions de les institucions, començant pels ajuntaments, continuant per les diputacions, i finalitzant en el Govern de la Generalitat. Bé, aquí i tot, caldria afegir-hi el govern central que també s’ha posat les piles, per actuar de forma directa, o indirecta. Es evident que la principal responsabilitat recau sobre les CCAA, una vegada el govern central ha posat mesures legals i financeres per actuar amb rapidesa i eficàcia. Les que no ho fan no és per manca de mitjans sinó per manca d’interès. Allà ells, però se’ls hi haurà de recordar quan arribin conteses electorals. Pel que fa Catalunya, queda clar que el Govern Illa té clares les prioritats i ha posat en marxa un munt de mesures per fer-les realitat. No hi ha setmana que no aparegui alguna informació sobre accions i actuacions en el camp de l’habitatge, de manera que el compromís d’ assolir la xifra de 50.000 nous habitatges, d’aquí a l’any 2030, el veig factible. Però igualment cert és la carrera que han emprès tots els ajuntaments per ajudar a resoldre el principal problema. Animo tothom a mirar en els mitjans de comunicació el gran nombre d’iniciatives municipals, destinades a resoldre el dèficit d’habitatges. S’han mobilitzat recursos per a rehabilitar pisos, cases i edificis que portaven anys tancats i abandonats. Les Diputacions s’han afegit a la carrera i faciliten finançament als municipis de la seva província perquè puguin comprar i rehabilitar. Es així com multitud de cases velles, moltes situades en nuclis antics, son comprades i arreglades com per ser posades en el mercat. Suposa una doble bona feina de renovar barris i alhora atreure nous habitants. Es evident que a tots ens agradaria més rapidesa, però no és fàcil negociar les compres, moltes d’elles en mans de diversos membres d’una mateixa família que no sempre es posen d’acord en el valor i les condicions. Ja no parlo de si cal tirar endavant expropiacions que poden suposar anys de tràmits. Sempre és aconsellable arribar a acords per facilitar i agilitzar les gestions. Però, si en la major part dels 947 municipis que té Catalunya, es duen a terme aquestes actuacions, vol dir que en ben pocs anys, els habitatges posats a lloguer seran comptats per milers. I aquests milers s’afegiran als que disposi la Generalitat, per així tots plegats facilitar el descens de preus de lloguer i alhora el creixement de municipis amb baixa demografia. Tot va en la bona direcció, cosa que contradiu als més pessimistes o als que directament voldrien fracassessin aquestes iniciatives. La batalla és lenta, però s’està guanyant.

¿RENUNCIARÁN LOS MAGISTRADOS DEL SUPREMO? Si el anterior artículo lo titulé: “Estupefacto es poco”, el de hoy, cuesta encontrar el adjetivo más adecuado porque va de increíble, inimaginable, hasta el más terrible de todos: injusto. Y cuando la Justicia es injusta, hemos llegado a cumbres borrascosas, porque anuncian otros desmanes, impropios de un Estado de derecho, donde impera una democracia plena. Son muchos años de despropósitos y al final los errores se pagan. Los que tenemos ya algunos años a la espalda y hemos conocido, en vivo y en directo, algunos de los grandes nombres que hicieron posible la Transición y el pleno asentamiento de la democracia, ya dijimos que lo que se hizo en materia de Defensa, se debería haber llevado a cabo, en el ámbito de la Justicia. La endogamia en uno de los pilares del Estado, lleva a que algunos crean tener derecho a interpretar las leyes, actuar en contra de lo que consideran inadecuado o no apto para la España actual, y finalmente, actuar en consecuencia. Se ha llegado a un punto en que los demócratas de teoría y obra, tenemos que reclamar poner orden en un ámbito, en el cual unos pocos, consideran poder hacer y deshacer a su antojo. La sentencia condenatoria al Fiscal General, colma el vaso, porque supone no sólo un descrédito de primer orden hacia la Justicia, sino también considerarse intocables y ajenos a tener que rendir cuentas, ante el pueblo español. Aquí y ahora, si alguien tenía alguna duda sobre la necesidad de que sean las Cortes Generales, las que intervengan, en el nombramiento de una parte de los representantes, en las instituciones judiciales, se le ha desvanecido. Es impensable dejar en manos de jueces y fiscales, nombrar a los cargos de la carrera judicial. Dicho esto, vayamos al asunto. Ya tenemos un avance de la sentencia, sin explicaciones ni detalles, sobre los fundamentos jurídicos con los que intentarán justificar su decisión, los cinco magistrados sentenciadores. Todos estaremos enfrascados en su contenido. ¿Y a continuación? No tengo ninguna duda de que el Fiscal General va a recurrirla ante el propio Tribunal, con la seguridad de que la refrendarán. Bien, a partir de aquí, García Ortiz, va a llevar esta sentencia al Tribunal Constitucional (TC) y quizás también al Tribunal de Justicia de la UE (TJUE). Debería hacerlo, porque se estudiará en todas las Facultades de Derecho de España, UE, y más allá, como modelo de justicia- injusta. Hay que animar, a acortar plazos, para no tener que esperar años a conocer el resultado de estos recursos. Empecemos por el primero: el TC. Supongamos que el TC considere nula la sentencia, ¿qué consecuencias tendrá? Para García Ortiz, reparar parte del daño causado, pero nadie le quitará todo lo padecido y el deshonor que han pretendido causarle. Estos son daños irreparables, de por vida. Y a los sentenciadores del TS, ¿qué debemos exigirles? Supongo que estaremos de acuerdo en que deben dejar sus cargos y ser separados de la Justicia, de forma inmediata. Quien así actúa una vez, puede actuar cien. No podemos tener altos representantes de la Justicia, si en una actuación de máximo nivel, no han sido capaces de actuar, en estricto cumplimiento de la ley y no, por intereses ajenos. Aquí nos quedamos, de momento. En mi vida, me han llevado ante tribunales, muchas veces, siendo totalmente inocente. Al final, se hizo justicia, y tuve sentencias favorables. Mi crédito en la Justicia era fuerte, pero en los últimos años, se ha ido desvaneciendo. Con esta sentencia del TS, y otras actuaciones de diversos jueces y magistrados, ha quedado demostrada la necesidad urgente de modificar las actuales leyes y reglamentos que regulan el funcionamiento de jueces y fiscales. Es demasiado importante, no queden en sus manos, porque algunos, no son justos.

JUNTS: A LA RECERCA DEL NORD PERDUT. Qui digui que ho ha vist tot a la vida, s’equivoca. Només falta fer seguiment a la política catalana i espanyola, per a comprovar que sempre pot trobar novetats , posicionaments i decisions extravagants, sorprenents o pitjor encara, d’un ridícul extrem. De tant anunciar que “venia el llop”, al final tenia una certa curiositat per veure quin as a la mànega es treia Junts, per reblar el clau i anar encara més lluny en la seva gesticulació i amenaces. Ara, anava de debò. Res de noves giragonses. No solament farien sortir la portaveu Míriam Nogueras amb cara indignada sinó que la farien parlar en nom “del poble català”. Aquí, trobem el primer obstacle important. Afirmar que “el poble català no acceptarà / permetrà/ tolerarà...”, grinyola pels quatre costats perquè actualment el poble català, entenent per poble català, a tots els que viuen i treballen a Catalunya, es composa de 8,2 milions. La xifra més alta de la nostra història. Doncs bé, a les eleccions catalanes ( 2024), Junts va obtenir 681.470 vots. I a les generals de 2023, el seu resultat fou de 395.429. Tenint en compte que el cens de Catalunya se situa en els 5.754.952, es fa evident que la seva representació és molt minoritària, tant en unes com en altres conteses electorals. No poden parlar en nom del poble català, perquè és infinitament més ampli i variat. Sorprèn, o no?, el darrer posicionament, perquè és repetició d’altres d’anteriors. De fet, suposa entrar en la anti-política. Per dir a tot que no, millor es quedin a casa. En política, hi estem per dir que sí o que no, en funció del que es discuteix. Però, hi ha altres vies, com presentar propostes, alternatives, modificacions, etc. Si no s’hi va a fer res, perquè no renuncien als càrrecs ? Perquè no marxen de Madrid? Perquè no pleguen les persones, nomenades per ells, per estar en organismes, entitats i consells d’empreses estatals ? Produeix una certa sorpresa, veure com un partit, que podria ser rellevant, en la política catalana i espanyola malmet el seu poder en banalitats molt poc serioses. Es volen desmarcar de l’antiga Convergència i no fer cas al president Tarradellas, però ara i aquí, les seves posicions els porten cap a la irrellevància. Ja entenc que molts alcaldes i regidors es plantegin el moment de plegar. Deixar perdre grans ocasions de progrés i millores, és contrari a l’esperit de la política. Una vegada topin amb la realitat, hauran d’iniciar el camí cap a la recerca del nord perdut. Serà dur i complicat perquè hauran de fer la travessia del desert quan seria hora de recollir els fruits sembrats. Estranya situació la que viuen, però resultat de dependre d’una persona que ha perdut el sentit de la realitat.

¿PARA CUÁNDO EL RETORNO DE LOS FUGADOS? Dejémonos de relatos épicos, exilios inventados y custodia de las instituciones históricas. Desde tiempos inmemoriales la huida de un capitán, dejando a su suerte a su tripulación y al pasaje, se le tilda de cobardía. Así, sin otros títulos, la huida de Carles Puigdemont, en el maletero de un coche, para cobijarse en un país con extraños comportamientos judiciales, debe entenderse como alguien que no quería someterse a la acción de la Justicia española. No fue el único, porque de hecho le imitaron todos los miembros del Consell Executiu, en una desbandada que quedará entre los hechos más lamentables y vergonzosos de la historia de Cataluña. Como niños pequeños ante una travesura, huyeron en vez de quedarse y hacer frente a las responsabilidades políticas y judiciales por acciones y actuaciones que rompieron todas las normas de conducta, en un Estado donde imperaba e impera la democracia plena. Dejo para los historiadores la exacta concatenación de hechos para que nadie los modifique, los endulce o los tergiverse como se ha hecho por parte de las entidades y partidos independentistas. Han querido ver épica donde hubo indecisiones, actos fallidos, engaños y falsedades. Ninguno de los causantes de tantos efectos negativos debería estar o volver a la política. No se lo merecen ni nos lo merecemos los catalanes. Si ahora Oriol Junqueras (ERC) quiere repetir de candidato, que lo haga, irá muy bien para dejarle claro, con los resultados en la mano, que la ciudadanía no le quiere ver nunca más al frente de ninguna institución. Y si lo quiere hacer Puigdemont (Junts), adelante, será otra pieza que caiga estrepitosamente ante las urnas. Estos egos llevarán a sus partidos a hundirse electoralmente. Y si alguien como Josep Rull, presidente del Parlament, intenta relevarle le pasará lo mismo. Fue uno más de los componentes de la desbandada. Pero, volviendo al principio. Dejo claro que mi voto fue a favor de la concesión de la amnistía. No por cercanía con los amnistiables sino porque el país la necesitaba. De hecho, ellos no la merecen, pero va con el paquete global. Hay que girar página y para ello hay que perdonar a unos iluminados que siendo adultos se comportaron peor que niños malcriados. Repasar sus actuaciones produce vergüenza ajena, pero el pasado, pasado está y hay que mirar al futuro. En este caso, la ley de amnistía ha sido fundamental. Haber vivido el proceso desde un puesto institucional como el de alcalde de un municipio, y miembro activo del partido socialista, supuso todo tipo de amenazas, presiones y tensiones que obligan a “ni perdonar ni olvidar” pero sí a dar paso a una nueva etapa, en la cual ya nada volverá a ser como antes. Precisamente la victoria de Salvador Illa, ha reforzado el paso a otra etapa y estoy convencido de que durará muchos años, más de los que se imaginan sus adversarios, sobre todo si se presentan dos de los principales causantes de aquellos males. Es por todo ello que interesa el retorno de los más cobardes: Puigdemont, Puig y Comin. Con ellos cerraremos para siempre una triste etapa de nuestras vidas y de la historia de Cataluña. Y que nadie imagine su salida a saludar en algún balcón institucional. Si acaso deberán hacerlo, en algún balcón de su casa, si lo tienen.

QUAN ÈREM SUBSAHARIANS. Perdoneu l’ús d’aquesta adscripció geogràfica, però serveix per a exposar la situació en la que ens trobàvem els catalans i amb ells tots els espanyols, 50 o 60 anys enrere quan formàvem part de les onades d’immigrants a la recerca de treball, a nivell d’Europa i /o Llatinoamèrica. Es bo recordar als qui ara s’oposen , denigren i menystenen als qui venen de terres llunyanes a buscar treball, fugint de guerres, persecucions i misèria, que cosa semblant vam fer nosaltres mateixos en la llarga i dura postguerra. En progressives onades, van anar sortint d’Espanya, milers, desenes de milers, centenars de milers, fins arribar als prop de tres milions, d’homes i dones, buscant on trobar feina per viure i enviar diners cap a la pobra Espanya. Per alguns dels països on arribaven ( Alemanya, Suïssa, Àustria, Països Baixos, Bèlgica, ets)la procedència, era equivalent a molts dels que ara qualifiquem com subsaharians. En aquells anys, Espanya era considerat un país depauperat, poc culturitzat, molt poc industrialitzat, a la cua d’un continent que encara no havia decidit unir forces per a constituir la UE. Es feia difícil encaixar en aquelles societats, aprendre el seu idioma, costums i tradicions per aconseguir la desitjada integració. Molt pocs ho aconseguien perquè hi havia un abisme entre uns i altres. Fou així, com aquelles onades arribaven i s’organitzaven en una mena de guetos que perduraven anys, molts anys. Molts d’ells, durant tota una vida. S’ha de conèixer el nostre passat, per a poder jutjar i comprendre el present. Quan alguns partits i molts ciutadans critiquen els immigrants que arriben, haurien de recordar el nostre passat, fins i tot el de molts pares i avis que van fer el mateix. Molts d’ells, no van aprendre mai els idiomes dels països on treballaven i residien, ho puc explicar perquè ho vaig viure i n’he fet el seguiment, durant prop de cinquanta anys. Les dificultats son immenses i només si facilitem les coses, aconseguirem trencar l’aïllament i els guetos que els nostres predecessors van tenir. Aquells temps han passat, però és bo tenir-los en compte per no repetir els mateixos errors. I arribats aquí, mirem al nostre entorn i veurem fins a quin punt els necessitem. No hi ha àmbit ni sector essencial que no estigui necessitat de mà d’obra barata, adaptable i disponible a qualsevol hora i dia de la setmana. També els qui vam emigrar, teníem aquesta disponibilitat i vam ser els qui vam renovar pobles i ciutats, infraestructures, equipaments i serveis, d’un munt de països destrossats i retardats pels efectes de la segona guerra mundial. En resum, la vida és una roda i ara som nosaltres els receptors d’immigració de terres llunyanes. No vulguem reproduir els errors vistos i patits, i anem cap a facilitar l’arribada i integració, per les millors vies possibles.