Joan Roma

AIMS: FUTUR INCERT. Durant anys, molts anys, esperava el Festival AIMS, per venir a Solsona i anar a alguns dels pobles on l’Acadèmia Internacional de Música, de Solsona, organitzava concerts amb els alumnes inscrits. Vull recordar que algun any, s’havien arribat a celebrar prop de 40 concerts, en pobles de la comarca i comarques veïnes. Fins i tot, havíem estudiat amb el director, la possibilitat de portar-ne algun a Borredà (Berguedà) si bé la llunyania i sobretot l’estat de la carretera complicava els desplaçaments. Ho vam deixar córrer. Avui, és un dia trist, però sobretot preocupant pel motiu que ha fet suspendre l’edició d’aquest any i per la incertesa que plana sobre el futur del Festival i fins i tot de la Fundació que dona suport a l’Acadèmia. Pels qui no n’estiguin al cas, tres exalumnes, han acusat el director, de presumptes comportaments inadequats, en el seu treball de professor de música. Les informacions i detalls donats, pressuposen veracitat, tot i que sempre s’ha de mantenir la presumpció d’innocència. Tanmateix, el mal està fet. L’edició d’aquest any s’ha suspès, i queda per veure què i com es pot superar aquesta situació. Hi ha mala peça al teler. Pels qui hem viscut les edicions del Festival, tenim clar que el paper del director ha estat bàsic i essencial. Hi ha un treball col·lectiu, per descomptat, però en tots els esdeveniments culturals, com en altres camps, el paper protagonista el té una persona, envoltada de moltes altres. Però, una exerceix de pal de paller. Si aquest pal de paller falla, costarà molt trobar-ne un altre que el pugui substituir. No és únicament la feina diària, son els contactes, el prestigi, el ressò que el Festival i l’Acadèmia havia aconseguit a nivell mundial. Sí, sí, repeteixo a nivell mundial, puix venien alumnes d’un munt de països. Trencar aquesta dinàmica de tants anys, no és només un curs sabàtic, és un cop a les entranyes que costarà molt de remuntar. Tinc seriosos dubtes que ho pugui fer. Tant de bo m’equivoqui. I és que sóc un enamorat de la música clàssica, i envejo veure i escoltar com joves, molt joves, son capaços d’arribar a qualitats musicals, pròpies de professionals. M’agradava anar a veure els assajos, i després escoltar-los, en petit o gran comitè, per diferents indrets de la ciutat o de pobles propers. El grau de qualitat i diversitat eren un dels grans atractius. Repetirem ? Això espero però sincerament tinc grans dubtes. El cop ha estat molt fort i el personalisme i la dependència del director era molt forta com per ara trobar una alternativa viable. Toca reflexionar i pensar en com superar aquest cop. Espero i desitjo es trobi un camí de sortida. Solsona, tenia en l’AIMS un paper preponderant i es convertia per uns dies en un centre internacional de música. Tant de bo, superi la crisi !!!

MOBILITZACIONS POC PEDAGÒGIQUES. Puc entendre la frustració i la indignació d’una part dels docents, especialment dels afiliats al sindicat USTEC, a la vista que el Govern manté les condicions negociades, acordades i signades amb els sindicats UGT i CCOO. M’he llegit els acords signats, i he repassat el destí dels 2.000 M, destinats a la millora del sistema educatiu en els propers quatre anys. Son molts ? Son pocs ? Son suficients ? Com tot en la vida, i molt especialment en un àmbit tant ampli i complex com l’educatiu, és discutible, però que l’esforç ha estat immens, ningú ho pot negar. Fet aquest esforç, és comprensible que el Govern el vulgui mantenir i demani a USTEC respecte i entesa per a normalitzar la vida laboral i educativa. No veig que la crida pugui fer efecte perquè estem davant d’un pols al Govern i una batalla dura entre sindicats. Veig en USTEC una prepotència i un menyspreu vers els altres sindicats, de manera que considera que han de ser les seves condicions les que triomfin. I res de mitges tintes, o tot o res. Bé, en aquest ambient, no veig possible l’acord i considero del tot raonable que el Govern, de la mà de la Consellera d’Educació, mantingui els acords signats, i exigeixi respecte als qui no hi estiguin d’acord. Considero un error les vies per anar-hi en contra. En totes les reivindicacions i mobilitzacions és molt important portar un decàleg, unes propostes ben exposades que a més tinguin bases realistes. Si això no es compleix, costarà molt, o fins i tot impedirà trobar empatia en tots els sectors implicats en el sistema educatiu, començant pels pares. No veig aquesta empatia per enlloc. Més ben dit, veig un clar allunyament i una incomprensió clara, vers les mobilitzacions quan moltes d’elles tenen components de clars desordres públics o d’entorpiment de la vida quotidiana. Tots els qui hem estat en mobilitzacions sabem de la necessitat de trobar la proporcionalitat, entre el que es reclama i les molèsties que es produeixen a la societat civil. Tallar carreteres, cremar mobiliari escolar, impedir l’accés al Túnel del Cadí, entorpir el trànsit amb marxes lentes, a banda d’alguns comportaments discutibles a l’hora d’expressar les exigències, deixen en males condicions les reivindicacions. Vaja, parlant amb la gent, amb molta gent, no veig que hagin trobat la sintonia i encara menys la complicitat de pares, mares, familiars o ciutadans en general. Si a tot plegat s’hi afegeix el boicot a organitzar colònies, sortides i altres activitats, quan bona part de l’alumnat no tindrà alternatives “privades”, encara allunya més les justes reivindicacions de la possibilitat de que siguin assumides. En fi, no auguro l’èxit d’aquesta estratègia i comprenc perfectament que el Govern es mantingui ferm en l’acord signat. Llegit i estudiat s’hi veu l’enorme esforç fet.

EL LÍO NACIONAL Comprobada la gran astucia y sentido de la estrategia por parte de la Dirección del PP, en Génova, Madrid, ha conseguido de una tacada, que todos los presidentes autonómicos dependan totalmente de VOX, para de esta forma, hacer factible, el gran lío nacional. La gran apuesta para mantener Moreno Bonilla en la mayoría absoluta, ha caído, a pesar de los inmensos esfuerzos llevados a cabo por múltiples medios de comunicación, debidamente regados con publicidad y ayudas públicas, pero ni así han conseguido que los pronósticos pasasen a convertirse en realidad. Y produce un cierto sonrojo suponer que faltándole solo dos votos, hagan entrar en razón a Abascal, para ceder en sus pretensiones y convertir un lobo en un manso corderito. Será interesante seguir los primeros contactos e ir avanzando en las fechas para constituir el nuevo Parlamento y constatar que VOX no reduce exigencias. Ya hemos visto imágenes semejantes en Extremadura, en Aragón y Castilla – León, ¿alguien se imagina a Abascal, modificando sus planteamientos? En los anteriores pactos, el PP no solo ha cedido, es que además se ha mostrado como mal negociador. Al final, ha pactado todos los puntos propuestos por Abascal. Ni uno menos, y si esto ha sido así, cabe esperar no solo la misma receta para Andalucía, sino una mayor, a la vista de la confrontación, convertida en lucha personal entre ambos. Y es que a pesar de la distancia parlamentaria entre unos y otros, lo cierto es que en democracia, cuando te falta uno, es como si te faltaran diez. Si el minoritario no tiene nada que perder y quiere imponer sus reglas, solo tiene que esperar. Puede hacerlo hasta cinco minutos antes de que los plazos finales, previos a la disolución del Parlamento, se hagan presentes. Los nervios e inquietud para el que tiene que asumir el cargo, son mucho mayores que para el que simplemente espera le acepten las condiciones. Así ha sido en anteriores ocasiones y así lo hemos visto en los tres ámbitos territoriales, sometidos a las urnas. Nada nuevo en el horizonte. Al contrario, el tiempo favorece las exigencias de VOX. Y cuando el pacto se produzca, sea entrando en el gobierno o desde fuera, toda España asistirá a la confirmación del PP como partido entregado en cuerpo y alma a VOX. Veremos temas muy delicados, cambios profundos y ataques contundentes contra la igualdad, sí, pero sobretodo contra los pilares del Estado del bienestar. Habrá también un pulso al gobierno central que obligará a llevar múltiples normativas, reglamentos y cambios legales, ante los tribunales ordinarios y ante el Tribunal Constitucional porque se pretenderá vulnerar los principios básicos de los ciudadanos, sea cual sea su procedencia. Será así como asistiremos en vivo y en directo a los desmanes de la derecha y ultra derecha, pocos meses antes de las elecciones municipales y de las posteriores generales. Hace bien Pedro Sánchez en resistir porque nada mejor que la realidad para ponerla como ejemplo de la destrucción de las libertades que tanto nos ha costado conquistar. Y sí, en las municipales, habrá motivos para pedir el voto para las candidaturas socialistas porque serán las únicas capaces de frenar esta ofensiva. Y en las generales veremos dos propuestas, claramente contrarias, como para hacer fácil, la elección de la mejor para las clases populares y medias. No comparto los ataques y las críticas a la campaña socialista. Tampoco el derrotismo de muchos medios de comunicación, interesados en vender la derrota como una especie de imposible retorno. Los que llevamos años picando piedra sabemos que después de años de dificultades, vienen años de resurgimiento y esplendor. Pues bien, toca resetear el partido y sus estructuras y poner la marcha adecuada para hacerlo posible. Nada que no se haya hecho en el pasado, en múltiples momentos y lugares. Tiempo al tiempo.

TENIR O NO TENIR PRESSUPOST. A Catalunya, tot indica que estem a punt de segellar el doble acord amb els partits més propers al Govern: ERC i Comuns, després del parèntesis demanat, per a tancar peticions pendents. Em permeto recordar unes poques xifres per a remarcar la importància del que està en joc. El pressupost presentat i després retirat, per ampliar negociacions, ascendeix a 49.162 M. Evidentment, el més alt de la història, amb un augment del 22,8%, respecte del darrer aprovat (2023), i un 10,3% més, del prorrogat en el 2025. Hi ha una partida de 4.146 M, destinada a inversió pública. No dono més xifres perquè son prou eloqüents com per marcar un abans i un després en la dinàmica de posar al dia les Inversiones en infraestructures, equipaments i serveis, i és que ens trobem ja en la necessitat d’ampliar, modificar i renovar aquelles que es van fer a principis de la democràcia recuperada. Parlem dels inicis dels anys 80. I cal recordar que estàvem en un país de prop de sis milions i ara passem dels vuit. Però, si les inversions son importants, encara ho son més els serveis a la gent. Des de l’entrada del Govern Illa al Palau de la Generalitat, s’ha dut a terme un profund remodelatge de les estructures de Govern, amb canvis fins ara mai endegats de modificar les accions i actuacions en els serveis essencials. Qui hagi fet un seguiment mínim dels acords de Govern haurà comprovat quins son les prioritats a resoldre: sanitat, educació, seguretat ,serveis socials, habitatge i mobilitat. Com tot en la vida, el pas dels anys, envelleix els serveis i aporta rutines que desesperen els usuaris, sigui quin sigui l’àmbit i territori. Fa prop d’un any es va anunciar la modificació de 1.500 formularis, enquestes, documents, tràmits i gestions. Cada govern, a cada legislatura, prenia acords i formulava lleis que fixaven noves regles, normatives i condicions, constituint una xarxa immensa, on es perdien la majoria de ciutadans. Tot aquest entramat comportava laberints, que allargaven les gestions i resolucions fins extrems insostenibles. Eren normals esperes de mesos i fins i tot algun any, per veure aprovats i reconeguts drets elementals per a serveis essencials. Desesperació dels qui tramitaven i mala maror en totes les seccions dels departaments. Estem en el camí de la simplificació i agilització, però tenir o no pressupost, suposa disposar de l’eina indispensable per a fer-ho possible. Animo tothom a mirar el pressupost pactat que entrarà els propers dies en el Parlament per al seu debat i aprovació. Es una eina essencial per un munt d’actuacions a tot el territori. S’ha fet un immens treball de recopilació de necessitats i urgències, que s’han prioritzat com perquè els ciutadans vegin millorats les condicions de vida més elementals.

L’ADF – SOBREPUNY, RENOVA MATERIAL L’ADF Sobrepuny, va ser una de les primeres a constituir-se, acollint-se als ajuts del programa Foc Verd. Per això, és la número 47. Agrupa els municipis de Vilada, Castell de l’Areny, Berga, La Nou de Berguedà, Sant Jaume de Frontanyà i Borredà. En els seus inicis es va equipar amb vehicles de segona mà, degudament modificats i equipats, però poc a poc, es va anar dotant de vehicles nous, especialment adaptats a la geografia d’aquesta part de la comarca del Berguedà. També, va equipar alguns establiments i cases de pagès, amb petits remolcs, fàcils de fer funcionar, per a fer primeres intervencions a l’espera de l’arribada dels Bombers. Alguns dels remolcs – cisternes, havien arribat al límit de la seva operativitat, i és per aquest motiu que l’any passat es va demanar ajut a la Generalitat, per tal de poder procedir a la substitució de tres, en concret. En el dia d’avui, 21 de maig, la casa COMPAR, a qui s’havia fet l’adjudicació, n’ha fet entrega a l’ADF, a Borredà. El cost total s’ha situat en els 60.000.-, import de l’ajut concedit per la Generalitat, mitjançant el pla d’ajuts destinats a la prevenció d’incendis. El destí dels tres és: un a La Nou de Berguedà, el segon a St. Jaume de Frontanyà i el tercer a Borredà mateix, per substituir el que es donarà de baixa. Aquests remolcs – cisternes tenen una capacitat de 4.000 litres, i seran portats per tractors de prou potència, com per arribar a qualsevol indret, dels 6 municipis on opera l’ADF. Cada remolc- cisterna va degudament equipat amb mànegues i llencetes per a poder operar de forma immediata, o per donar servei a les actuacions del Cos de Bombers. Borredà, 21 de maig de 2026.

EDUCACIÓ : POLS AL GOVERN . Estem en plena mobilització general d’una part del professorat contra el Govern. Remarco el terme “contra el Govern” perquè aquest és l’objectiu. En el passat, els diferents governs de torn, van claudicar i van modificar posicions per tal de trobar una certa pau a les aules, però aquestes situacions, en comptes d’arreglar els problemes, els compliquen perquè donen peu a noves reivindicacions, en una roda de mai acabar. Fa bé el Govern en mantenir les posicions fixades en els acords a que va arribar amb els sindicats UGT i CCOO. Si algú té interès en veure les condicions les pot llegir en qualsevol dels documents que té penjats el Govern, però també els sindicats en els seus webs respectius. Veurà no solament importants dotacions econòmiques per a millorar els sous dels professionals, sinó també dotacions en equips, reduccions de ratios, complements per activitats, etc. Tinc clar que no estem davant una simple reivindicació de condicions laborals, sinó una estratègia de combat contra un Govern que no s’agenolla ni se sotmet a la USTEC. Aquest sindicat posa condicions impossibles per tornar a la normalitat. No menys de 400 o 500 euros d’augment al mes, i equiparar condicions i sous amb els Mossos d’Esquadra, entre altres qüestions. Tothom és lliure de comparar i exigir, però l’esforç que van fer els sindicats UGT i CCOO, va ser en clau realista. Exigir al Govern, quan ni tant sols disposa del pressupost 2026, i fer-ho en uns termes econòmics com els plantejats, és simplement impossible. I vull recordar les informacions donades pel Govern respecte els sous de mestres i professors. En el cas dels de primària el sou brut és de: 39.777 i en el cas de secundària: 44.508. Si comparem aquests sous amb els de molts altres col·lectius podem comprovar que son raonables, però és que hi ha complements nous que milloren anteriors condicions, com el de concedir 50 euros per dia d’estada en colònies o campaments. I al costat d’aquestes condicions n’hi ha moltes altres destinades a millorar les condicions en el lloc de treball. No és cert que es redueixin o se suprimeixin llocs de reforç, o que no es redueixin les ràtios, etc. Hi ha una autèntica campanya de desinformació i rebuig als acords signats, amb la intenció de fer-los fracassar. Així, doncs, la cosa no va de millores concretes, sinó d’imposar el relat i les condicions de la USTEC. El pols és contra el Govern i contra els sindicats, signants. La comparació amb els Mossos, és un argument més o una excusa més. Ho sento, però no crec gaire comparable ni realista, equiparar el treball d’un Mosso d’Esquadra amb la d’un mestre. Tots son fonamentals, però el grau de perillositat, és radicalment diferent. Però, els que s’han mobilitzat tenen un altre problema, i és la manca de sintonia amb la majoria de la població. Només cal parlar amb pares i familiars per veure el rebuig a aquestes mobilitzacions. I han de tenir clar que aquest Govern actua en bloc, defensant posicions raonables i equilibrades. Mantindrà posicions i té clar que aquest pols no el pot perdre. Que qui tingui que prendre nota ho faci, i quan més aviat torni a la vida real, millor per a tots. Han passat a la història els moments de feblesa i dubtes.

DEFICIÈNCIES EN EL SERVEI DE RECOLLIDA SELECTIVA. Al cap d’uns mesos de la posada en servei del nou sistema de recollida selectiva, en aquells municipis que no havien acceptat el sistema “porta a porta”, veiem que la planificació i previsió del Consell Comarcal no ha estat la més adient. Hi ha temes que s’haurien d’haver estudiat i planificat millor, a la vista dels resultats sobre el terreny. Sé que no és fàcil triar i elegir el millor que ofereix el mercat, però voltant pel país es poden veure algunes opcions que podrien haver estat les més adequades per una comarca com la del Berguedà. En primer lloc, considero poc encertat el model de contenidor. Per volum i per material. Si cal triar, millor elegir un de major volum que no pas un més petit. I és que ampliar la capacitat en un 20 o 30% permet resoldre molts dels problemes que ara tenim de contenidors plens, i haver-ne de posar més per resoldre el problema. Dic també pel material perquè a l’hivern sabem que es poden llençar cendres amb algunes guspires actives que poden causar incendi i plena destrucció del contenidor afectat i d’ altres de propers amb tot el que comporta de despesa i problemàtica de substitució. Així, doncs, dos primers problemes han estat de treball i estudi previ, abans de prendre cap decisió. I repeteixo que sóc conscient de les dificultats tècniques i econòmiques, però quan s’ha de fer un canvi important, convé ser agosarat i innovador. Un altre tema a tenir en compte és la freqüència en el buidatge. Toca fer previsions, però tot seguit modificacions, en funció dels resultats. Pel que he comprovat, els contenidors més utilitzats son els d’envasos i els de resta. Si això és així, s’han de buidar amb més freqüència o tenir-ne més com per encabir-hi tot el material. El que no pot passar és veure, massa sovint, contenidors desbordats amb el que suposa per a tots els pobles, molt especialment els més turístics. A punt d’entrar en els mesos claus de l’estiu, toca resoldre les deficiències de forma immediata. Si cal posar més contenidors, que sigui per d’aquí un mes, i si cal modificar els torns de buidatge que s’implementin en les properes setmanes. El mateix cal fer amb les neteges periòdiques, a raó d’una per setmana. Segurament, hauran de ser dues si es volen tenir les illes ecològiques en perfecte estat. I dit això, és evident que toca emprendre una nova campanya, permanent, per a conscienciar a tots els usuaris que la tria s’ha de fer bé. I que si un dia el contenidor està ple, és millor tornar a casa i no deixar la bossa a terra. Ens pertoca a tots col·laborar i participar en la bona gestió i no és gens difícil. Simple rutina de seleccionar a casa, i portar els materials a cada lloc. Així, doncs, hi ha deures a fer per a cada problemàtica. L’objectiu ha de ser assolit, en uns pocs mesos. Ens interessa a tots.

EXCESIVA DURESSA PER UNS MALS RESULTATS. Es evident que el PSOE ha tingut uns mals resultats. Si 30 diputats, eren pocs, perdre’n 2 i quedar-se en 28, empitjora la situació. Queda clar. Ara bé, hem assistit a uns preludis de campanya molt negatius, en contra de Ma Jesús Montero, i amb ella contra tot el PSOE andalús i de rebot, contra el nacional. Molta gent volia passar comptes i tenia pressa perquè els pronòstics es complissin. Qualsevol que fes zàping podia veure tertulians desfermats exposant mentides, repetides com si fossin veritats revelades. Explicar i insistir en que la candidata havia estat imposada per Pedro Sánchez, oblidant el Congrés del PSOE –A, és una d’elles, però en sortien moltes més, fins aconseguir que els resultats negatius esperats, es confirmessin. Bé, el poble ha parlat i ha resolt les disputes, amb uns resultats inesperats com que Moreno Bonilla, a qui tothom donava una majoria absoluta claríssima, ha quedat amb 5 diputats menys, i necessitarà de VOX per a revalidar càrrec i sobretot Govern. Sorpresa majúscula, perquè de forma similar a com la majoria de mitjans s’acarnissaven contra Montero i el PSOE, elogiaven fins extrems vergonyosos. el PP de Moreno Bonilla. El resultat els ha deixat glaçats. Havien elogiat tant la moderació, la bona campanya, la pulcritud del comportament del candidat, el passeig triomfal que havia programat per arribar a uns resultats “històrics” i heus aquí que perd la majoria absoluta i cau en mans d’un VOX amb ganes de fer mal. Planyo els negociadors dels pactes, en tots els seus àmbits, perquè suaran la camisa i quedaran en mans d’un partit sense escrúpols, a l’hora de dir una cosa i si cal canviar-la l’endemà. Dit això, és evident que toca reflexionar sobre els resultats del PSOE. No és tant problema de candidata com de polítiques poc engrescadores i clares. No és fàcil tenir i presentar una alternativa de govern, però és el que toca fer, i per això cal temps i picar pedra durant anys. Hi ha qui creu que amb tres o quatre mesos es pot donar la volta a les enquestes i al pensament de la gent. Això no és així. Cert que la política i amb ella la vida, va massa accelerada, però la pluja fina és la que aconsegueix millor collita. Disposar de 28 diputats i diputades és suficient com per estar present en totes les batalles i formular controls, seguiments i alternatives a tot allò que no funciona. I toca començar d’aquí pocs dies, una vegada descansats i fetes les reflexions pertinents. Em dona la sensació que ha faltat treball de camp, presència territorial i acció parlamentària rigorosa i constant. Aquests son elements essencials per a recuperar iniciativa i recuperar vot. I ara, hi ha una magnífica ocasió de compartir feina amb la de preparar candidatures municipals, i alhora plantar cara a un nou govern, més radicalitzat que mai. Bona ocasió perquè la gent tingui clares les opcions. Acabo, amb una curta reflexió, sobre qui mana en els mitjans de comunicació. El que he vist i escoltat en bona part d’ells, suposa decantaments clars en contra del PSOE i a favor del PP. Res de nou a l’horitzó, però s’ha de tenir molt en compte.

¡QUÉ NIVEL, EL DEL PP ! Queda claro que nunca podemos asegurar haberlo visto u oído todo. Siempre algo o alguien nos puede sorprender, con acciones y actuaciones, nunca imaginadas. Hago esta introducción después de haber asistido, en directo, muchas veces, a las vicisitudes de la crisis del Hantavirus. Si algo hemos aprendido es a temer y respetar otra enfermedad de la cual la mayoría de nosotros no habíamos oído hablar nunca. Pues bien, ya la tenemos en nuestra memoria y nos ha permitido seguir una crisis que ha tenido momentos de demostración, viva y palpable de la formación, preparación y equipamiento de nuestra sanidad pública, y del extraordinario acierto de Rodríguez Zapatero, de crear la Unidad Militar de Emergencias (UME). Su imagen, en forma de material de todo tipo y la alta formación de todos sus componentes, muestra la utilidad de esta unidad en todos los frentes de emergencias: inundaciones, incendios, epidemias, etc. La crisis desatada por la aparición de personas afectadas por esta enfermedad en un crucero turístico, obligó a movilizar todos los recursos para resolver el problema. Y nadie podrá alegar ni lentitud ni falta de medios. Ante todo el mundo se desplegaron las unidades necesarias para actuar con eficacia. Se comprobó la formación y preparación para actuar, en las Canarias, como podría hacerse en cualquier otro rincón de España. Si alguien dudaba, ha quedado demostrado. Lo que nadie podía prever y aún menos esperar es que la ignorancia, acompañada de un alto grado de inconsciencia, pudiera aparecer en algún momento de la crisis. Pues bien, apareció en el minuto cero de la mano del presidente Fernando Clavijo. Sea por celos, sea por ignorancia, sea por ejercer de opositor al gobierno central, para intentar hacer méritos en esta carrera contra Pedro Sánchez, actuó sin miedo al ridículo extremo. Y si su actuación fue penosa e increíblemente negativa, no se comprende como nadie de la Dirección nacional, no lo hizo callar. Ante una crisis, si no se tienen alternativas ni se conoce su alcance, la mejor medida, es el silencio. Nadie está obligado a hablar si no tiene nada relevante qué exponer. Este principio básico lo hemos aprendido todos los que hemos ostentado algún cargo institucional. Sobre todo, cuando la crisis tiene componentes poco conocidos o de extrema dificultad como se dio en ésta. Hablar de descoordinación desde el minuto cero cuando el crucero se hallaba en Cabo Verde, y había investigación y valoración de la OMS sobre cómo actuar, es de una miseria infinita. Todas las crisis contienen datos desconocidos y operaciones a estudiar y evaluar. Es que sino no sería una crisis. Elemental. Y en una crisis, apártense protagonismos y antagonismos, hasta que haya terminado. Después se puede evaluar la respuesta y decidir si se podía haber hecho diferente, pero de momento toca arrimar el hombro y dejar hacer a los que realmente entienden del tema. Ahora, días después de resuelta la crisis, sí, toca hacer balance. Y el primero es felicitar a todos los componentes que intervinieron en su resolución. Muchos y muy eficaces. Seguro se estudiará la respuesta en la mayor parte de los cuerpos de emergencias, a nivel mundial. Como también se estudiará lo que un político y con él una administración no debe hacer: desinformar, criticar y poner trabas, en el peor momento. Y evitar el ridículo. Por suerte, la actuación correspondía al Estado, de lo contrario, la crisis en manos del ejecutivo canario podía haber acabado en una auténtica catástrofe. ¡Vaya papel el del PP ¡. Tengámoslo en cuenta en todas y cada una de las elecciones que vengan.