Joan Roma

DEMOCRÀCIA GENS EXEMPLAR. Ha anat passant a la història, la definició dels Estats Units d’Amèrica (EUA) com la major democràcia del món, en atenció al nombre d’habitants; 335,8 milions. Té molta població però la seva democràcia ja no és “gens exemplar”. De fet, des de fa anys, ha anat baixant la seva puntuació en el principal Índex de Qualitat Democràtica, que elabora The Economist. Es la llista de referència, a nivell mundial. I en aquest Índex, els EUA, obtenen una puntuació de 7,85 punts sobre 10, la qual cosa fa que li correspongui la qualificació de “democràcia deficient”. Els hauria de preocupar, i molt, estar en aquesta posició quan anys enrere, donaven lliçons de protecció i lluita per les llibertats i democràcia, arreu del món. Ara, no ho fan, perquè no ho poden fer. De lliçons, poques, i millor es dediquin a modificar lleis i comportaments, com per recuperar posicions i recuperar el prestigi perdut. I, és que en aquest mateix Índex, Espanya obté una puntuació de 8,07, està situada en la posició 22, empatada amb França. De fet, l’any vinent segur avançarà tres o quatre llocs, per haver renovat el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Aquesta qüestió, és molt important a l’hora d’avaluar la qualitat democràtica a cada país, fins el punt de fer perdre punts, quan no queda resolta. Doncs bé, tornant al principi. Vista la nova victòria de Donald Trump, si mirem enrere hem de recordar com es va produir l’anterior, amb tota mena de qüestionament dels resultats, i què va passar en les anteriors eleccions quan va perdre. En aquesta suposada “democràcia exemplar” es va organitzar i produir una de les majors vergonyes, a nivell mundial, com l’atac al Capitoli, seu de la sobirania popular. Si no haguéssim vist l’atac, el comportament increïble dels participants i la “comprensió” de molts ,des de la proximitat o llunyania, no ens ho haguéssim cregut. I, tanmateix es va produir i no va acabar pitjor per una mena de miracle final. I, ara, una vegada reelegit, ens anuncien la posada en funcionament de mesures per tal d’esborrar, perdonar, o oblidar un gran nombre de causes penals que Trump té, per tal que pugui arribar al dia de presa de possessió del càrrec, amb l’expedient net. Increïble, inaudit, en els nostres països democràtics, en els quals impera un principi elemental de “qui la fa, la paga” ni que sigui amb els retards que tots lamentem. Es que Trump, ha estat ja condemnat, i serà el primer president amb aquesta circumstància en el seu currículum, però és que sense els tripijocs fets, per retardar altres judicis, les causes pendents haurien d’haver comportat la seva inhabilitació com candidat. Però, si tot això, imposa reflexions i debats sobre com funciona la primera potència mundial, encara més ens ha de fer pensar i actuar per reforçar el paper de la UE, per aconseguir dependre menys d’aquest soci, ben poc fiable. No solament per la figura de qui repetirà com president, sinó per tots els qui l’envolten. No es veu seriositat, ni fiabilitat, i encara menys transparència en les seves accions i actuacions. Son imprevisibles en els límits de Govern, i massa previsibles en beneficiar els poderosos en detriment dels febles. La reacció de la UE, ha de ser ajuntar files, i avançar al major ritme possible en la federalització. Ha d’haver-hi una major acció conjunta, una millor coordinació i participació, i ha arribat l’hora de crear un exèrcit europeu que permeti no dependre, en tot i per tot, del d’EUA. Les dependències sempre suposen supeditació. Es hora d’alliberar-nos de la toxicitat d’una presidència en la que podem confiar ben poc.

GOBERNAR NO ES PARA AFICIONADOS. Sobrepasados los primeros 45 años de democracia, en todas las instituciones del Estado, queda claro que la acción de gobernar depende, en buena medida, de las capacidades de los que ocupan los principales puestos, en cada nivel de administración. Recuerdo muy bien mis inicios, allá por el mes de abril de 1979, como concejal recién elegido, en las primeras elecciones municipales, de la democracia recuperada. En aquel momento, todos éramos aficionados / voluntarios / novatos, en estas lides, pero en pocos meses supimos formarnos y prepararnos para acometer la mayor transformación, en todos los pueblos y ciudades, de España. Una transformación que ha seguido, hasta el día de hoy y que ha supuesto una auténtica revolución. Quien haga el ejercicio de cerrar los ojos y recuerde, cómo era su pueblo o su ciudad, 45 años atrás y la compara con la realidad actual, tendrá que reconocer que la transformación ha sido enorme, ya no sólo a nivel de infraestructuras y equipamientos, sino, sobre todo en servicios a todos los ciudadanos, a nivel individual o colectivo. Por razones históricas, se ha hablado más de las autonomías que de los ayuntamientos, pero los principales actores de la puesta al día del país, han sido éstos. Después, mucho después, podemos hablar de los gobiernos autonómicos, unos, más que otros. Pero, hecha esta introducción, ya no es momento de poner en puestos de responsabilidad a aficionados. Para los principales puestos, hay que ir a lo seguro, y buscar personas formadas y preparadas para asumir cargos relevantes. Es lo que ha hecho Salvador Illa, en Cataluña, a la hora de conformar gobierno. Ha buscado en ayuntamientos, diputaciones, organismos e instituciones, a sus cargos de primer, segundo o tercer nivel. Esto le ha permitido echar a andar sin tener que esperar a formar un equipo. Todos estaban acostumbrados al trabajo en equipo, es así como supera con nota, sus primeros cien días. Pero, el motivo del título del artículo, viene a cuento de todo lo visto y sucedido en la catástrofe de Valencia. Vaya por delante mi más sincero pésame a todas las familias, amigos y vecinos que han perdido a seres queridos. Ha sido, una de aquellas catástrofes para recordar de por vida, y al mismo tiempo esperar, al menos, haya servido para cambiar formas de prevenir y actuar, ante peligros evidentes. Y, tener en cuenta, que para ciertos cargos, no hay partido, ni amistades, ni parentelas que valgan para elegir a personas formadas y preparadas para actuar con diligencia y eficacia. Todos los que hemos estado en puestos de responsabilidad, decimos y repetimos que la “experiencia es un grado”, y la veteranía salva vidas y minimiza estragos. Lo sé, por experiencia propia. No, en materia de agua e inundaciones, pero sí, en materia de incendios. Todas las catástrofes son difíciles de gestionar y puedo asegurar que hacer frente a grandes incendios, es de lo más complicado. He tenido ocasión de actuar, en algunos, que han asolado miles de hectáreas en Cataluña, a lo largo de los últimos decenios. De aquellas primeras experiencias, nacieron las Agrupaciones de Defensa Forestal (ADF), en las que estamos encuadrados todos los municipios rurales. Pues bien, sólo con la acción y dedicación, durante años, muchos años, hemos conseguido tener equipos, vehículos, materiales , infraestructuras y servicios que hacen posible luchar, en condiciones razonables, al lado, y siempre, a las órdenes de los auténticos profesionales: los bomberos. Quiero decir con esto que de lo pasado, hay que extraer lecciones y sobretodo acciones muy claras y contundentes, para evitar su repetición. Cierto que lo sucedido ha sido realmente excepcional, pero puede repetirse, a no mucho tardar y queda claro que al frente de los dispositivos tiene que haber auténticos profesionales, o veteranos, capaces de actuar de forma automática y eficaz, conociendo su oficio, pero, al mismo tiempo, sabiendo las ayudas disponibles, para movilizarlas en cuanto haga falta. Queda claro que gobernar no es para aficionados.

CONSUMIR CARN DE CAÇA. Quan diem que la fauna salvatge ha tingut increments exponencials, ho diem a la vista de multitud d’exemplars per camps, boscos i carreteres. Anys enrere, podíem trobar algun porc senglar, voltant prop del poble, ara, en veiem i en trobem la major part dels dies de l’any. I prou ensurts ens donen a la carretera quan, de manera individual o en grup, decideixen travessar-la per allà on millor els convé. I si això passa amb els porcs senglars, igual cadència trobem en cabirols i cérvols. Aquests son les tres grans espècies, que han tingut un increment notable, degut a diverses circumstàncies. La principal, és l’abandonament de centenars de cases de pagès, que ha donat pas a tenir milers d’hectàrees desertes de gent, i també de conreus, cosa que els fa acostar a zones habitades, per mirar de trobar alguna cosa per menjar. Això, en el cas dels porcs senglars. En el cas de cabirols i cérvols, simplement la seva multiplicació és deguda a la falta de depredadors naturals. Sigui com sigui, els caçadors s’han convertit en els depredadors necessaris per a garantir els equilibris de les espècies, i evitar descompensacions que serien negatives tant per les pròpies espècies com pels pagesos i ramaders . Aquesta abundància de fauna es tradueix en captures molt abundants durant l’època de caça. Abans, la carn dels animals abatuts, es repartia entre els caçadors i les seves famílies, directes o indirectes. Ara, ja no donen l’abast, i busquen sortida a milers de tones de carn, en el conjunt del país. Aquí, encara no tenim el costum del consum. En altres països, quan comença l’època de caça molts restaurants l’aprofiten per oferir plats tradicionals . Recordo la meva llarga estada a Suïssa, en la qual m’agradava tastar diferents plats, en restaurants que posaven uns grans cartells, al carrer, recordant que tornava la “cuina de caça”. En aquests moments, societats de caçadors i govern , han tingut diverses converses per mirar de trobar sortida a la carn, i alhora permetre uns ingressos que alleugerin les càrregues en matèria de llicències i assegurances, a les societats. S’està experimentant amb permisos a petits escorxadors , en zones de caça que permetin abaratir costos i alhora rapidesa en trossejar els animals, envasar-los i repartir-los entre restaurants, i empreses dedicades a la elaboració de productes de caça. Ara per ara, molta de la carn de caça se’n va cap a d’altres països més acostumats que aquí a menjar-ne, però també es volen fer campanyes d’incentivació de consum, per posar-la en els menús de molts restaurants. De fet, és un tema de costum i tradició, però per a qui li agrada la carn, si prova un bon civet de porc senglar, de cabirol o de cérvol, segur que repetirà. El problema és que encara son pocs els restaurants que el tenen en el menú o a la carta. Multiplicar els restaurants, i també les empreses que elaboren embotits amb aquests productes és una de les missions del nou Govern, d’acord amb les societats de caçadors. Facilitaria en gran manera la sortida del producte i alhora diversificaria la gastronomia, dels territoris de muntanya. Les experiències actuals son prou bones com per pronosticar avenços propers. Ben aviat ho veurem.

LA REPÚBLICA FA AIGÜES . Després del rotund fracàs de crear la República Catalana, mitjançant el procés independentista, una colla d’il•luminats de la mà de Puigdemont i el seu entorn, van decidir crear-ne una de virtual o paral•lela, mig fora, mig dintre, de les terres catalanes. Hi havia qui somiava amb càrrecs ostentosos, no sabem si ben pagats o no, per tal de continuar la lluita, fins que el cos aguanti. Fins que el cos aguanti, o fins que l’aparició de conflictes, projectes diversos o irregularitats evidents, en els comptes, facin saltar pels aires el Consell de la República. Si mirem el web creat, veurem el seu president, Puigdemont, i amb grans lletres al costat, el següent missatge: “l’1 d’octubre, Catalunya va iniciar el camí de la República. El Consell, és l’instrument per acabar, entre tots, el que aquell dia vam començar”. Continua: ja en som 103.457. I més avall, fins i tot et pots imprimir una targeta / carnet / document, amb la inscripció: la República a les teves mans. Doncs bé, a dia d’avui hem de dir que aquesta República de paper, virtual o paral•lela, fa aigües pels quatre costats. Fa pocs dies, van presentar la dimissió, bona part dels membres del Consell, per discrepàncies amb el projecte, però sobretot per irregularitats en els comptes, portats pel vice-president Toni Comín. No és la primera vegada que es qüestiona la gestió i el retiment de comptes d’aquest personatge, però ara el got de la paciència i el mirar cap un altre costat, ha vessat i han plegat els membres / consellers / càrrecs del Consell. Quedats sols, Puigdemont ( president) i Comín ( vice- president), també han decidit renunciar als càrrecs i així convocar noves eleccions. No sabem per a quan, ni amb quins candidats, però la realitat és que la crisis és d’aquelles per sucar-hi pa. Veurem com continua tot plegat, perquè ara Puigdemont, no pot presidir Junts com partit, i alhora el Consell de la República, perquè semblen força incompatibles. Bé, ens ho sembla als qui no combreguem amb organitzacions tant emblemàtiques i d’alts volts, però ves a saber sinó modifiquen estatuts, i fan possible , l’impossible. Ara bé, qui ho té cru és Toni Comín. Els qui l’hem conegut de prop, no ens estranyem de tot el que pugui arribar a fer. Recordem que va ser el cap de llista de Junts, a les eleccions al Parlament Europeu, obtenint uns resultats de : 443.275 vots, quan a les anteriors, n’ havien obtingut: 1.018.435. De 3 eurodiputats, han passat a 1. Ara, es troba en els llimbs, perquè no va jurar la Constitució com és preceptiu en tots els candidats, abans de prendre possessió del càrrec. Ha presentat recurs, però de moment, no té la credencial d’eurodiputat. Que ara estigui a Junts, té el seu mèrit després d’haver iniciat carrera, en el moviment de Ciutadans del Canvi ( CpC), que va ajudar el PSC a fer Pasqual Maragall president de la Generalitat. D’aquí, va saltar cap al PSC, per evitar la clàusula de no poder repetir amb CpC, i vist que en el PSC no faria carrera, per gandul, va saltar cap ERC, juntament amb alguns altres, i aquí fins i tot el van fer conseller de sanitat. I ja en aquest càrrec fuig, i s’ajunta amb Puigdemont, i ara és un dels grans caps visibles de Junts. En fi, una República amb aquest personal, no estranya estiguin com estan.

FORA ELS MEDIOCRES, DE LES INSTITUCIONS. La mediocritat pot produir desastres. Evident. Si algú tenia algun dubte ho ha pogut comprovar a València. Aquest, és el cas més espectacular i tràgic, a més de recent, però qualsevol que miri el passat recent o el llunyà, veurà que aquest principi, és universal. Val, per tot lloc i moment. D’aquí, la rellevància de tenir, en els llocs clau, a persones formades, rigoroses i complidores del seu deure. Els meus anys a Suïssa, em van servir per comprendre i veure, la importància de la “gestió”, en tots i cadascun dels nivells de les administracions. També, de l’empresa privada, però ara parlo de la gestió pública, la més essencial i vital per a tots els ciutadans. Allà, totes les administracions disposen de plans per a cada contingència, i no son plans que dormen en un calaix, simplement per donar compliment a l’obligació de tenir-los. No, no, es van actualitzant i sobretot es van aplicant, al llarg de l’any i dels anys, per a comprovar-ne la seva disponibilitat. Aquí, ens queda molt camí per recórrer, però sigui pel canvi climàtic, sigui per haver vist i patit un bon nombre de desastres, la gent comença a tenir clar que el “caos, mata”. I si per gestionar el caos, tenim persones mediocres en els llocs clau, podem estar segurs que el desastre arribarà a cotes mai vistes ni somiades. Doncs bé, s’han de professionalitzar tot un seguit de càrrecs estratègics, que no es puguin canviar, amb qualsevol canvi de govern. Han de ser pals segurs, que mantenen l’efectivitat, sigui quin sigui el govern que marxi o arribi. València, ens ha donat una visió clara d’un gran nombre de càrrecs, no formats ni preparats per afrontar un desastre. I no em refereixo a la capacitat de frenar-lo o recuperar la normalitat, sinó al comportament inadequat per estar al capdavant de cadascuna de les àrees i àmbits de resposta al desastre. Ha quedat clar que l’executiu valencià està conformat per un gran nombre de persones, posades pel partit, per cobrir places determinades, sense estudiar ni analitzar si la seva formació i preparació, eren adequades al càrrec. I, sempre hi ha qui es creu un “milhomes” com per acceptar un càrrec sense valorar ni avaluar la seva preparació, per quan les coses puguin ser difícils i complicades. Solen anar juntes la ignorància i la inconsciència, o la supèrbia de pensar que quan arribin els problemes ja sabrem com resoldre’ls. Fatal pensament que tindrà fatals conseqüències. En casos difícils, és quan la formació i preparació son essencials. S’han de saber els protocols, les vies de reacció, el coneixement del territori, de la gent i la resta d’organismes i institucions, a qui demanar ajut. Com coordinar-se, o simplement, com ha d’actuar una persona que ostenta un càrrec i l’ha d’exercir amb equilibri i eficàcia. Del que hem vist i llegit, se’n deriva un primer i segon nivell, com a mínim, ple de mediocritats, que no han sabut com reaccionar ni com actuar davant un fenomen de dimensions mai vistes, difícil, fins i tot per a grans professionals, però mortal per a mediocres consumats. No fer cas a avisos ni alertes de primer nivell, minimitzar informacions essencials, no demanar auxili i finalment buscar culpables fora, son elements clars de mediocritat en els nivells més alts de l’administració autonòmica. Persones amb càrrecs de primer nivell, que haurien d’estar en el tercer. El resultat el tenim ben a la vista. La tragèdia no fa distincions, la gestió, la bona prevenció i preparació, sí pot fer-hi front en molt millors condicions.

LA REPÚBLICA CATALANA, EN CRISIS. A los sorprendidos por este título, les informo que, en efecto, existe un Consejo de la República Catalana, en versión digital o paralela, a la realidad. No se les puede negar a los independentistas su capacidad de innovación e invención de nuevas fórmulas para garantizar su existencia o supervivencia. En todos estos inventos, siempre hay algunos que viven a cuerpo de rey, aunque como republicanos, vivan bajo el manto, de la monarquía belga. Después del completo fracaso de la operación “independencia” catalana, una vez fugados del país, algunos de los líderes, decidieron fundar el “Consejo de la República Catalana”, con sede en Bélgica, para desde allí continuar la lucha, hasta la victoria. La pretensión, era conseguir un millón de afiliados, todos con su carnet y su aportación económica. Para presidir este Consejo, lógicamente, se eligió a Carlos Puigdemont i como vicepresidente, nadie mejor que su fiel escudero: Toni Comín. Dos años después de su creación, el ritmo de afiliación y funcionamiento eran francamente mejorables, tan mejorables como que se habían quedado en 103.457, y en vez de avanzar, iban, en claro retroceso. El gran objetivo de su creación, había sido:” el 1 de octubre (2017), Cataluña inició el camino de la República. El Consejo es el instrumento para acabar, entre todos, lo que aquel día iniciamos.” Con tanta épica y entusiasmo, los más fanáticos estaban seguros de avanzar y poner a la pérfida España, entre la espada y la pared. Pues bien, han pasado los años, han pasado multitud de actos, sin pena ni gloria. Han ingresado ingentes cantidades de dinero, alguno de dudosa procedencia, y hete aquí que se empieza a dudar de algunos gastos, del mandamás ejecutivo: Toni Comín. Hecha una primera auditoría, no cuadran ciertas cantidades, y salen a la luz gastos, muy poco republicanos. Ante las pocas explicaciones, la mayoría de miembros del Consejo, deciden renunciar al cargo. Al mismo tiempo se produce la elección de Puigdemont como presidente de Junts, con lo cual aparece una clara incompatibilidad de cargos: presidente de un partido y al mismo tiempo presidente del Consejo de la República. Al final, decide renunciar al cargo y no le queda otro remedio a Toni Comín que hacer lo mismo, y dar entrada a una gestora. Así, hemos llegado al segundo gran fracaso del independentismo: poner patas arriba a la República Catalana, virtual o paralela. De hecho, podríamos hablar de tercer o cuarto fracaso si añadimos los resultados electorales de las últimas elecciones generales, autonómicas y europeas. Precisamente en las europeas, Junts, con Toni Comín de cabeza de lista, pasó de 1.018.435 votos (2019), a solo 443.275. Una derrota electoral sin paliativos, agravada por otro hecho histórico como que no ha podido recoger el acta de eurodiputado, por no haber jurado la Constitución española. Cree poder saltarse la legislación, que obliga a todos los cargos electos (locales, autonómicos, generales y europeos) a cumplir este requisito. El, considera innecesario este precepto y ha pedido amparo, a la justicia europea. De momento, a la espera de resolución, puede asistir como espectador, a las sesiones del Euro parlamento. En fin, otra demostración de la astucia independentista. Llegados hasta aquí, nadie se atreve a pronosticar el futuro del Consejo de la República, porque ya no sirve para nada en concreto. Es más un estorbo que un instrumento con un mínimo de utilidad. Sin Puigdemont, con fuerzas muy mermadas y nulo prestigio, lo más práctico sería disolverlo. Pero siempre hay quien se aprovecha de movimientos como éste para pedir financiación privada o pública, para así colocar o colarse al frente. Lo hemos visto o lo estamos viendo con la ANC (Asamblea Nacional de Cataluña) muy activa durante los años del proceso, con movilizaciones y actividades que eran seguidas y acatadas por los partidos independentistas. U Ómnium (una entidad supuestamente cultural) que ejerce como partido político, a la sombra. La AMI (Asociación de Municipios para la Independencia) que algunos dicen acoge a 600 municipios, cuando en realidad no superan los 200, y van a la baja. Y finalmente, el Consejo de la República, que tampoco está para tirar cohetes. En resumen, tantos montajes, tantos embates, no han servido para nada más que crispar el ambiente, vender humo, y gastar ingentes cantidades de dinero, del que nadie ha dado cuenta. Algún día, sabremos de dónde ha salido tanto gasto inútil. Quién se ha beneficiado y quién ha pagado el pato, sabiendo que una parte ha salido de las arcas públicas, bajo todo tipo de subterfugios y encubrimientos. Esta es para mí, una de las grandes incógnitas por descubrir. Quién, quiénes, cómo y cuánto ha costado todo lo que ha movido el proceso independentista. Hablo de auténticas fortunas, en todo tipo de acciones y actuaciones. Y el gasto sigue corriendo, aunque sea en menores cantidades, pero habrá que estudiar a fondo, la procedencia y al mismo tiempo asegurarse de que las aportaciones a los grupos municipales, en diputaciones, en el Parlamento, en el Congreso y Senado, no se hayan desviado hacia objetivos no pertinentes. Es un trabajo pendiente de investigar y sobre todo descubrir, para poder castigarlo.

REFORCEM ELS AJUNTAMENTS. Son diverses les lliçons que es poden extreure de la catàstrofe de València. Temps hi haurà per a tractar-les d’una en una, però em permeto fer-ne una de clara i evident: reforçar el paper dels ajuntaments, en majúscules. Res de petits retocs, o uns pocs diners més. No, no, seguint el principi de subsidiarietat, comencem per baix, per on es coneixen totes les febleses del territori i la seva gent. Després, anirem pujant, com perquè cada nivell assumeixi la resta de competències, fins aconseguir una certa excel·lència en la resposta que convingui aplicar per a cada cas, cada lloc i cada moment. Ja era hora que es comenci pels fonaments i no per la teulada, a nivell de casa nostra. Aquí, a Catalunya, hi ha encara un munt de municipis que no disposen de Pla de Protecció Civil. Vaig escoltar la compareixença del president Illa, cridant a emprendre accions i actuacions, directes i d’obligat compliment, però alhora posant-hi mitjans. Molts ajuntaments petits, no disposen de tècnics adients per a redactar aquests plans, doncs bé, el Govern està disposat a posar-los o a pagar-los, si es fan contractacions externes. Aquest, és el camí. Una altra mesura, la de tornar a estudiar, les situacions de risc que suposen edificacions, instal·lacions o equipaments, situats en zones inundables. Dic, tornar a estudiar, perquè n’he estat testimoni, anys enrere d’alguns estudis fets, que no van culminar per falta de temps, mitjans i sobretot voluntat política. Doncs bé, ara toca, i a més de manera urgent, cosa que obligarà a mobilitzar un munt de tècnics per a fer un inventari que serà molt, molt llarg i ampli, sobretot pensant en nous riscos de major impacte que els existents, temps enrere. Però, si tot el dit, és indispensable, torno a la idea inicial: reforçar els ajuntaments. Mireu, portem 45 anys de democràcia municipal. Sí, sí, gairebé mig segle, en el qual els ajuntaments han protagonitzat una autèntica revolució a nivell de creació, millora i modificació d’infraestructures, equipaments i serveis. Tots els pobles i ciutats, han viscut canvis espectaculars, gràcies a l’acció d’uns ajuntaments, coneixedors del territori i amb ganes de millorar les condicions i vida dels seus ciutadans. Falta però, posar al dia, les lleis i normes que regulen i financen el seu funcionament. Si ara, agaféssim qualsevol ajuntament, una mica valent i actiu, veuríem com està duent a terme un gran nombre d’accions que no estan regulades, compensades ni finançades per cap altra administració superior. Es fan, per decisió política, per considerar-les necessàries, però sense ser compensades, cosa que les limita, i en alguns casos les fa vulnerables. Si els temps canvien o canvien els equips de govern, poden justificar tancar equipaments i serveis, per considerar-los deficitaris o no d’obligat funcionament. No parlo només de finançament que de fet, és clarament insuficient. Parlo de competències clares, definides i protegides per llei. No es pot fer voluntarisme de forma indefinida. No. Els ajuntaments han de disposar d’eines i instruments clars que puguin aportar en moments de necessitat o simplement de forma indefinida. Si una cosa ha de servir veure les deficiències patides a València, és per dotar els ajuntaments de molta més potència, en tots els sentits, com per poder disposar de personal, maquinària, plans, magatzems, material de substitució, elements de protecció i altres que han d’estar, sempre a punt, en amplis espais , de propietat municipal. Fa temps diem que els ajuntaments han estat el parent pobre. Ha arribat l’hora que deixin de ser-ho.