Joan Roma

PP, POR SUS ACTOS LOS CONOCERÉIS. Las prisas nunca son buenas, mucho menos en política. Lo afirmo después de cuarenta años de ejercicio directo como concejal, alcalde y diputado en el Parlamento de Cataluña. Ante cualquier tema de un cierto calado, mejor contar hasta cien, y si hace falta llegar a mil, con una o dos noches por medio para realmente calibrar la respuesta o decisión a tomar. Si esto lo sabemos y lo hemos llevado a cabo miles de cargos públicos, en instituciones de diferentes niveles, qué no hay que hacer en cargos del máximo nivel. El paso del PP por los máximos puestos no ha sido precisamente para marcar hitos históricos. Al contrario, tanto José Ma Aznar como Mariano Rajoy, han dejado penosas imágenes y desastrosas decisiones en temas de la máxima relevancia. Ante los resultados obtenidos, parecería lógico que Núñez Feijóo se mostrara más prudente y sobre todo más comedido a la hora de aparecer en público y lanzar acusaciones a diestro y siniestro. Es que, además, no aprende ninguna lección por elemental que sea. En la Dana de Valencia, se arrogó haber tenido información puntual cuando ni la tuvo ni le tuvieron en cuenta a la hora de no decidir nada importante para evitar los trágicos resultados. Tampoco en otros temas relevantes de los gobiernos de las CCAA en las que gobierna el PP, han tenido especial cuidado en llegar a acuerdos con VOX. Es más, son capaces de decir una cosa y hacer la contraria pensando que la gente no recuerda lo que se ha dicho el día anterior y aún menos la semana pasada. Pero donde se ve su imagen real, es todos los miércoles, con motivo de las preguntas al presidente del gobierno y a miembros de su ejecutivo. Como niños de nivel infantil, esperan este momento para mostrar todos sus gestos, expresiones, críticas y acusaciones vengan a cuento o no, sean inventados o no, tengan un mínimo de actualidad o no. Y que lo hagan Esther Muñoz o Miguel Tellado se da por descontado porque deben hacer méritos ante el jefe Feijóo y aparecer como los alumnos más aventajados a los que hay que imitar y si es posible superar, en todas y cada una de las intervenciones que les sucederán. Es así como miércoles sí, i miércoles también, todos los ministros con el presidente a la cabeza darán una clase magistral de esgrima, unos y de batacazos otros, contra los intervinientes del PP. He vivido casos similares en el Parlamento de Cataluña, pero nunca, nunca, lo he visto repetido hasta la saciedad sin que haya cambios en el formato, en la preparación y formulación de las preguntas y debates. ¿Es que no se dan cuenta de las deficiencias propias? ¿Es que no piden consejo a expertos en temas de comunicación? ¿Es que no temen al ridículo? Cuesta de entender, porque al cabo de minutos, se llenan todas las redes sociales de reproducciones que dejan en muy mal lugar a los representantes del PP. Deberían cambiar, pero están atrapados en una estrategia que les llevará, otra vez, a perder las elecciones generales. No es de recibo que, ante problemas de todo tipo, pretendan hacer creer que los casos de corrupción, están en la parte socialista, obviando que el PP ha superado todo lo imaginable, en su ya larga trayectoria. En cuanto a la acción de gobierno, con todas las dificultades, se está llevando a cabo a pesar de todos los palos en la rueda que pone el PP. Es por todo ello que cuanto más insistan en su estrategia más rechazo obtienen de buena parte de la ciudadanía que ante los problemas lo que se espera y se pide, es lealtad y colaboración, no obstrucción. Nada está escrito y aún menos decidido. Lo veremos en los resultados.

POSAR CARA I NOM. Es trist i alhora indignant veure com representants de partits de dreta i ultradreta, espanyols i catalans, parlen dels immigrants, així en general, sense un mínim de coneixement i contacte amb la realitat. Es diuen autèntiques bestieses, que farien riure per ridícules, sinó fos que poden tenir conseqüències nefastes. Hi ha qui se les creu i les transmet, a tots els cercles amb els quals s’interrelaciona. Per edat i circumstàncies, puc comparar situacions actuals amb les que vaig veure i viure, cinquanta anys enrere, quan era un immigrant més, a Suïssa. Vull recordar a molts que no en tenen record ni idea, que prop de tres milions d’espanyols, van sortir a la recerca de millors condicions de vida, entre els anys 60 i 90. Repartits per molts països del món, en alguns casos, érem considerats i tractats com els actuals subsaharians. Per raons històriques i d’aïllament, molts països europeus tenien els espanyols com ciutadans de segona o tercera classe. Poc formats, la majoria eren destinats a la construcció, a tasques de manteniment, neteja , etc. Érem equiparats a molts altres procedents de Turquia, l’antiga Iugoslàvia, Itàlia, Grècia, i per descomptat nord d’Àfrica. Hi havia molta feina, perquè s’havia de renovar i modernitzar tot el conjunt d’infraestructures, equipaments i serveis, després dels terribles anys de la Segona Guerra Mundial. Els contractes, eren renovats, any rere any, per evitar estades indefinides. Normalment, fins al cap de deu anys seguits de contractes, no es podia optar a un contracte indefinit. Bé, doncs, exposo aquests fets, històrics, viscuts i patits pels nostres conciutadans, per tenir en compte que les actuals onades d’immigració, son equiparables a les que nosaltres mateixos vam protagonitzar. També vam viure campanyes en contra amb acusacions d’invasions que desnaturalitzaven la vida i cultura d’aquells països. La història es repeteix i per això va bé conèixer-la per mirar de corregir-la. Algun, dels milions d’espanyols que varen sortir, es van quedar en els països de treball. Han mostrat i demostrat la capacitat d’adaptació i integració, i els seus fills i nets, son ja ciutadans de ple dret. Ningú els discuteix el dret a la nacionalitat, amb tot el que se’n deriva. Doncs, aquí, estem en uns moments en que uns pocs partits no volen assumir la realitat, i els volen considerar ciutadans de segona o tercera. No volen reconèixer que els necessitem i que son els primers interessats en la integració. Això sí, necessiten temps d’adaptació i adequació. També el van necessitar aquells espanyols, entre els quals un munt de catalans. N’han passat un quants centenars per les meves classes de llengua i quan es té una cara i un nom, es té el retrat del que han vingut a buscar aquí: feina i vida, perquè no en tenien en el seu país. Aquí, faran les feines que puguin, amb ànims de prosperar i convertir-se en nous catalans. A tots ens interessa el bon encaix, perquè la història ens ensenya que com fills de les diverses i constants onades que han vingut a casa nostra, ajuden al progrés general . La realitat futura, l’estem creant cada dia que passa.

EL LLOP COM A PROBLEMA. La gent de ciutat, sense arrels rurals, viu la polèmica de “llop sí, llop no”, com si es tractés d’un debat entre experts sobre un tema molt llunyà, molt extravagant i molt propi de persones que no tenen gaire més que fer. Ja va passar una cosa similar en el cas de la introducció dels óssos a Catalunya. Pot semblar que només és un problema per a uns pocs pagesos i ramaders que en van patint les conseqüències. I, no, és un problema que hauríem de poder tractar amb major profunditat perquè posa en perill un dels sectors estratègics del món rural, que si es perd, ja no recuperarem. Almenys no, com el coneixem ara i aquí. M’explico. Quan desapareix un depredador durant molts anys, d’un territori en concret, la gent adapta vida i treball a introduir novetats que arrelen i es converteixen en font de vida. No tenir el llop com perill, va permetre ampliar i estendre ramats de xais i cabres, en multitud de paratges del país. Son molts els pobles i comarques que van créixer i enriquir gràcies als productes d’aquestes dues espècies, i no parlo només de la llet i formatges d’ovella i cabra, sinó de tots els productes que han estat fonamentals en la nostra dieta. El pas dels anys, va anar modelant les explotacions i com en altres sectors, alguns van plegar, però altres han resistit i s’han entossudit en mantenir una activitat que és de gran interès general. Tenir ramats en extensiu, vol dir col•laborar i participar directament en la neteja de prats i boscos. Vol dir, donar feina a famílies de manera directa o indirecta. En resum, preservar vida i activitat en zones demogràficament en crisis. Si prou difícil era aquesta vida de constant activitat els tres-cents-seixanta-cinc dies de l’any, les variacions de preu de la llet, de la carn, del formatge, ets, ara hi sumem la por al llop. Ja no poden deixar a l’aire lliure o en espais poc protegits els ramats, sinó que cal pensar en proteccions molt més segures. Vol dir, estudiar els llocs concrets, tancar-los bé, dia i nit, i posar vigilants segurs. Els gossos de grans dimensions esdevenen essencials, tot i que tampoc poden estar a tot arreu, s’han de cuidar i alimentar, i suposen una despesa més, a les habituals. Però, el més problemàtic és viure i treballar amb por. La feina dura, no espanta ningú, però la por a perdre en un moment la feina d’anys de treball, sí desanima i porta a qüestionar-se si val o no la pena continuar. Hi ha qui pensa que la indemnització que rebrà del govern, resoldrà el problema, i no, no ho fa, perquè hi ha pèrdues que no es paguen amb diner. Veure néixer i créixer un animal domèstic, és sumar un més a la família, i quan el veus mort, no ha donat peu a fer el cercle de vida i treball. Les morts causades pel llop, trenquen la cadena de vida i reproducció. Es com tornar mesos o anys enrere, sense cap seguretat de que en dies o mesos no pugui tornar a passar. Aquesta roda destructiva augmenta el desànim i acosta pagesos i ramaders a tirar la tovallola. Abans d’introduir espècies perdudes, s’ha d’estudiar molt bé, els efectes que produiran. Un altre dia parlarem dels óssos. Ara, ho hem fet amb el llop. I a la vista dels efectes sobre el territori, tenim molts més efectes negatius que positius, almenys des del meu punt de vista, després de parlar amb persones del sector.

DOS ALCALDES AMB POCA FEINA. El passat divendres vam tenir una mostra clara de la dita popular “qui no té feina, el gat pentina”, de la mà dels alcaldes de Sant Fruitós de Bages, Joan Carles Batanés i del de Sant Vicenç de Castellet, Dani Máuriz. En un sorprenent comunicat conjunt, es mostren “molt preocupats” per la situació de la seguretat a Manresa, i volen “ajudar a revertir la situació”. Poca cosa més, es desprèn d’aquesta aparició pública, de dos alcaldes, a tocar de la capital. Davant una acció tant sorprenent vaig córrer a llegir el comunicat per veure quines propostes i quines actuacions volien dur a terme per “salvar Manresa”o almenys incrementar la seguretat i garantir la pau i tranquil·litat, a la capital. No sé, m’imaginava que potser aquests dos alcaldes oferirien una part dels efectius dels seus cossos policials per a reforçar la Guàrdia Urbana de Manresa. O potser posarien els seus amplis coneixements en matèria de seguretat, al servei dels efectius de la capital i de pas també millorar l’efectivitat del Cos dels Mossos d’Esquadra ( CME). Però, no, en el comunicat no hi ha res més que simple constatació de preocupació, i crítica a esdeveniments luctuosos, ocorreguts a la capital, com si el que ha passat no podés passar en els seus propis municipis. No sé a qui se li va ocórrer una acció com aquesta, però només pot provenir d’algun imprudent , amic d’ells, amb presses per sortir als mitjans de comunicació, ni que sigui amb una beneiteria com aquesta. I és que d’entrada, prou feina tenen tots dos per garantir la seguretat a casa seva. Ni l’un ni l’altre han destinat prou finançament per a disposar de plantilles àmplies, ben dotades, ben equipades, ben formades com per garantir la seguretat, sense dependre de tot i per tot del CME. Tampoc han reflexionat sobre donar lliçons a altres, quan a la casa pròpia, tenen un munt de problemes per resoldre. Problemes de seguretat, em refereixo. I si en un tema s’ha de ser especialment sensible i prudent, és en matèria de seguretat. I és que no estem davant d’un comunicat de comprensió i solidaritat, sinó d’una mena de crítica a un municipi veí, del qual reben immensos i essencials serveis bàsics. En qualsevol moment, se’ls poden girar les coses i trobar-se en situacions tant o més delicades i sensibles de les que critiquen, de manera que no han dut a terme el senzill exercici de primer conèixer, després reflexionar i finalment actuar. Algú, els ha pressionat per sortir sense haver reflexionat. Mal exemple de com ha d’actuar un alcalde, oimés quan afecta al de la capital i no son seguits per altres que em consta han estat sorpresos per una iniciativa que no comparteixen. Francament, si no tenen feina, que es dediquen a d’altres activitats. Lliçons poques, o més aviat, cap.

SUPERVISIÓN Y CONTROL, EN COMUNIDAD DE MADRID. Visto y leído, lo que ocurre en la Comunidad de Madrid, debe preocuparnos, a todos los que tenemos la democracia, en nuestro ADN. Lo digo por el desprecio y la absoluta negación de los derechos, de los diputados de la oposición. Por primera vez seguí el debate sobre política de la región. No todo entero, pero sí tramos importantes. Lo recomendaría como ejercicio práctico de lo que no debe ser la política, en mayúsculas. De entrada, la primera intervención de la presidenta Díaz Ayuso, fue sorprendente porque parecía ejercer de jefa de la oposición, en el Congreso de los Diputados. La palabra Madrid y sus problemas, fue al final de todo, como si fuera algo totalmente secundario. Realmente sorprendente. Pero vayamos al grano. Lo más sorprendente e inquietante es la carencia de medidas concretas para obligar al gobierno de la Comunidad, a dar todos los documentos, informes y cuentas de todos los organismos, consorcios, entidades y por supuesto, del conjunto del gobierno regional. Durante cuatro legislaturas ejercí como diputado de la oposición en el Parlamento de Cataluña y nunca, nunca, se nos denegó el derecho a pedir y obtener toda la documentación de carácter institucional. Por supuesto hubo retrasos, recortes, “olvidos”, maniobras para dejar alguna documentación a buen recaudo, pero con trabajo e insistencia, al final se conseguía el objetivo. Es que impedir el trabajo de la oposición, supone torpedear la democracia. No hay democracia sin capacidad de supervisión y control de la acción del gobierno. Pues bien, estamos asistiendo a una auténtica batalla de los grupos de oposición al gobierno de la Comunidad, en temas tan relevantes como saber y conocer todos los trámites previos a la compra del famoso ático millonario. Los previos, pero, a continuación los que siguieron para venderlo. Para quien no conozca los pasos administrativos y financieros de una operación como ésta, tiene que saber que requiere de plazos largos y gestiones complicadas. Ni se puede comprar al tuntún, ni vender. Primero hay que justificar la necesidad de compra, luego el destino que se le quiere dar, además del precio, y en medio, un conjunto de trámites burocráticos que suelen durar meses. Si es cierto para la compra, lo es igualmente para la venta. Entiendo, pues, la necesidad y la urgencia de la oposición para tener todos los detalles y comprobar su legalidad, antes que se pronuncie la Justicia. Dicho esto, lo que más me sorprende de la operación es la inmensa chapuza con que se ha llevado a cabo. Y las explicaciones dadas, incluso más chapuceras que la propia compra. Todo, todo, en este asunto es impropio de políticos de primer nivel. Esto se ha hecho con protagonistas de segunda e incluso tercera división, con la presidenta a la cabeza, porque nadie puede creerse que una operación como ésta, se hizo sin su conocimiento y participación. Espero salga todo, en los próximos días o semanas. Pero, mi sorpresa, como ex diputado, no se limita al ático, sino a otros escándalos que no encuentran ni explicación real ni documentación justificativa. Me pregunto, cómo es posible que la oposición no pueda acceder a convenios o contratos con entidades educativas, médicas o de otros sectores. El modelo de funcionamiento de la Comunidad de Madrid se parece más a uno autoritario que a uno auténticamente democrático. Quien gobierna debe, no solo entregar toda la documentación justificativa, sino facilitarla en su máxima extensión y detalle. Es mucho más fácil y democrático actuar así que frenar las peticiones de supervisión y control. Cuando así se hace, queda claro que hay cosas que ocultar. Y ante los incumplimientos, hay que exigir la máxima celeridad. Aquí, tanto el Tribunal de Cuentas, como los propios servicios comunitarios tienen que cumplir sus funciones y apercibir la ilegalidad de los actos no reglados y por supuesto facilitar el acceso a los miembros de la oposición. Así está establecido en todas las normas, de todas las entidades e instituciones públicas. Pues bien, la mayoría absoluta de Ayuso la ha llevado a acciones y actuaciones impropias en un estado de derecho. Si no cumple con la legalidad, tocará ir a la Justicia. Y aquí es donde entramos en cuestionamientos que no teníamos años atrás. Ya no estamos seguros de que la Justicia sea justa ni para todos, igual. Es otra de las derivadas de estos tiempos que solo se podrán cambiar, una vez Pedro Sánchez vuelva a repetir resultados y deje en la oposición, a los que en ella están, a día de hoy.

SEGURETAT I ORDRE EN POBLES PETITS. Si un col•lectiu té especial interès en el creixement i desplegament de nous efectius del Cos de Mossos d’Esquadra ( CME) és el dels pobles petits. Tinguem en compte que de 947 municipis, n’hi ha 725 que tenen menys de 5.000 habitants. Alguns d’aquests més grans, tenen cos de vigilants municipals, però la resta, ni això. Es a dir, depenen de tot i per a tot, del CME. L’objectiu del Govern és arribar als 25.000, l’any 2030. Tinguem en compte que fa just un any la plantilla se situava en els 19.581, i sempre hi ha alguns que es troben en excedència o en segona activitat. Per arribar a la xifra desitjada, es preveuen convocatòries àmplies i seguides, com la 46/26 de 1.587 places, la primera prova de la qual, es farà el proper 17 d’octubre. Tot i això no serà fàcil complir les previsions, i per alguns, la xifra final, hauria de ser ampliada. Bé, sigui com sigui, aquesta ampliació de personal, unida a un millor equipament tècnic i de mobilitat , ha de tenir molt en compte les necessitats d’un immens rere país que té necessitats, cada vegada més àmplies i complexes, fruit d’un creixement de la població urbana que es desplaça de manera habitual cap els pobles rurals. I alguns dèficits de comportaments i actuacions, son traslladats a pobles petits que no tenen personal ni eines per a fer-hi front. Depenen de tot i per a tot del CME. Poso alguns exemples de la diversitat i complexitat d’actuar, des de la distància, per arribar a temps, a resoldre comportaments i infraccions. D’entrada, la mobilitat en el país, ha canviat enormement. Les carreteres, dites secundàries, s’han omplert de vehicles de tota mena que han de compartir espai, amb ciclistes, motoristes, i corredors, a peu o amb altres artilugis. Això sol, ens ha canviat la vida als qui vivim a pagès. Fa pocs dies, vaig trobar amb gran sorpresa, els primers motoristes del CME, no solament a la carretera habitual, la C-26, sinó fins i tot en un camí rural asfaltat, el de Sant Jaume a La Pobla. Ja era hora ! Però, hi ha un munt de serveis complicats de cobrir, si el CME no disposa de més efectius. A cada poble hi ha qui no compleix les normes de circulació i estacionament. Aquells que posen el vehicle on els dona la gana, en llocs inadequats o directament prohibits. Qui ho fa davant d’un gual, o en una cantonada perillosa, etc. Posar ordre, especialment a l’estiu, exigeix la presència d’alguna patrulla, almenys unes hores a la setmana. Una vegada escarmentats, moltes d’aquestes males costums, es corregeixen. A banda, hi ha les grans activitats, amb les festes majors corresponents, o tota mena de curses, concentracions o mobilitzacions festives i reivindicatives. Impensable fer-les sense disposar d’un parell de patrulles. O altres que es van incrementant, com alguns propietaris d’autocaravanes que creuen que tots els prats es poden convertir en jardins, al seu servei. Alguns, entenen les raons dels pagesos, però altres, no, com anar per tot arreu amb gossos sense lligar, i provocar problemes amb els que guarden ramats. La varietat i complexitat de tenir i mantenir l’ordre i la seguretat en pobles petits, ha crescut i s’ha de tenir en compte, a l’hora d’ampliar i desplegar el CME.

NOVES REALITATS SOBRE ORDRE I SEGURETAT. He estat en un lloc privilegiat per veure els canvis en matèria d’ordre i seguretat. Des d’un ajuntament petit, amb constant relació amb altres de mitjans i grans. I, hi he estat, durant un període de quaranta anys seguits, a més de continuar fent-ne un seguiment, ja des de fora de càrrecs institucionals. Els canvis en aquest període han estat abismals. Recordar ara com es comportava la gent, vint, trenta o quaranta anys enrere, suposa comparar una vida amb una altra, com si haguéssim canviat d’època o de país. Quan ara ens retrobem o parlem amb regidors i alcaldes, en l’exercici de les seves funcions, ens expliquen els greus problemes per a mantenir l’ordre i la seguretat en qualsevol de les seves modalitats. S’ha de tenir present que dels 947 municipis que té Catalunya, només 218 disposen de policia municipal. Vol dir que en queden 729 que no en tenen i que depenen de tot i per tot, del Cos de Mossos d’Esquadra (CME). I aquest Cos, no pot assumir totes les tasques perquè li falten efectius. L’objectiu és arribar a la xifra de 25.000, l’any 2030. La situació d’aquest enorme volum de municipis, és molt complicada, sobretot pel canvi d’usos i costums d’una part important de la societat. Es produeixen vulneracions de normes, de forma constant, en la majoria de pobles, en matèria de trànsit, aparcament, càrrega- descàrrega, ocupacions d’espais públics, maltractament de mobiliari urbà, horaris d’activitats i de lleure, incompliments de normes en espais públics, etc. A tot plegat se n’hi afegeixen d’altres que han arribat en els darrers anys però que s’han incrementat a una enorme velocitat com és la tinença de mascotes, especialment de gossos, amb el que comporta de problemes de civisme, compliment de normes de neteja, de portar-los lligats, o no accedir a llocs no autoritzats. Si anys enrere, un simple avís era suficient per a resoldre situacions d’incompliments de normes de circulació, ara, la problemàtica ha esdevingut molt més complicada. De fet, passa amb la majoria d’incompliments de les normes, abans esmentades. Es així com els alcaldes i amb ells els equips de govern es veuen confrontats a realitats totalment noves, sense tenir les eines suficients i adequades per a fer-hi front. Ha d’haver-hi canvis substancials, en diferents direccions. La primera i més important ha de venir de canvis en la societat. Es a dir, ha de retornar el respecte per a tot el que és públic, i acceptar el principi d’autoritat, vingui d’algú d’uniforme o sense. S’han d’incrementar notablement les sancions i penes contra tots els destructors dels bens públics i contra els qui no acatin les ordres i decisions dels càrrecs municipals. I lògicament ha d’haver-hi un major desplegament del CME, per poder arribar a tots els racons del país. Es que en molts casos d’això en depèn la tranquil·litat dels veïns, o poder dur a terme activitats i festes de tota mena. Les noves realitats compliquen enormement la vida quotidiana i cremen a molts càrrecs municipals que veuen com hi ha qui creu poder fer el que li dona la gana, simplement perquè ha canviat de poble o ciutat. Les noves realitats han d’estar sotmeses a l' imperi de les normes i les lleis, sinó malament.

LA INVASIÓ DE LES AUTOCARAVANES. A diferència dels països centrals de la UE, i molt especialment dels nòrdics, aquí no sabem planificar ni fer previsions a mitjà i llarg termini. Som els reis de la improvisació i quan ens posem a fer canvis, els podem dur fins on ningú podia preveure. Podria posar diversos exemples, però ara em centro en el sector o àmbit de les autocaravanes. No fa pas més de quatre o cinc anys que va sorgir un fort moviment a favor d’impulsar els viatges en autocaravana, venent la llibertat que donen i les possibilitats d’anar per tot arreu sense haver de patir per reserves en hotels o càmpings. Els propietaris d’una autocaravana tenien tot el país al seu abast, i sinó en tenien prou, podien anar fronteres enllà. Alguns es van agafar la proclama al peu de la lletra i van creure que tot el que és verd, és jardí, disponible per a posar-hi l’autocaravana i fer-lo servir com gespa pròpia. I com que tothom s’hi va posar bé, fins i tot alguns governs autonòmics varen concedir subvencions, a molts ajuntaments, per tal que participessin d’aquesta nova moda. Fou així com un munt d’ajuntaments varen ser animats, impulsats i fins i tot, mig obligats a buscar zones d’estacionament per autocaravanes. No era admissible animar a comprar-ne si a continuació no tenien un mapa extens i intens d’espais on anar a buidar, carregar i estacionar unes hores o uns dies. En poc temps, el desplegament d’àrees d’atenció a les autocaravanes fou increïblement extens, fins el punt que queden pocs pobles, que no en tinguin cap. Es hora, doncs, de passar comptes, o més ben dit d’avaluar les inversions fetes, i els resultats obtinguts. D’entrada, he de dir que els resultats van per barris, és a dir, hi ha diferències notables entre uns llocs i uns altres, però, en general, no hi ha especial satisfacció. Perquè ? En la campanya de promoció de zones d’autocaravanes, es va considerar que aportarien grans beneficis a cada poble. Els caravanistes es convertirien en segons residents per unes hores o uns dies i comprarien, consumirien, en tots els pobles. Bé, en alguns sí, però en la majoria el seu impacte ha estat molt menys apreciable de l’imaginat. Son molts els que s’ho porten tot, i pocs els que van de compres o als restaurants. De totes maneres el que sí ha propiciat aquesta moda, és un desplegament per molts indrets del país, a la recerca, no d’aquestes zones, sinó d’altres d’aïllades i solitàries. No passa res si una autocaravana es fica per un camí rural o una pista forestal, però, sí es converteix en un problema quan es tanca o s’impedeix el pas de maquinària agrícola. O pitjor encara, quan s’aparca en un camp o prat qualsevol, creient que l’herba servirà de jardí. Més greu és el problema quan a falta de prou espai, se n’ocupa altre que no està disponible. I encara empitjora el problema quan allà s’hi concentren unes quantes, de manera que el conflicte està servit. Aquest mateix estiu, hem pogut veure conflictes diversos, fruit d’estacionaments en llocs no disponibles, com camps de futbol, aparcaments públics genèrics, o zones verdes i jardins. Com tot en la vida, toca ordenar el sector i deixar més clares les regles de convivència. No tot el país està disponible ni es poden envair propietats privades o anar per vies no aptes. Estem en un punt en que les experiències tingudes han de servir per compaginar unes activitats i unes altres, i potser donar-se compte que alguns avantatges exposats, no ho eren, en realitat.