Joan Roma

EL PP, AL CASO DE TODO. Quien crea que todo lo que pasa en los últimos años es fruto de la casualidad, de las malas artes, de las acciones y actuaciones de unos pocos desalmados y no pocos aprovechados, deberá reflexionar si es casual o razonable que al PP le caigan instrumentos para su campaña de desgaste al gobierno y con él al PSOE, cada quince o veinte días. Es más, alguien muy servicial, propone y consigue hacer coincidir juicios tan dispares como la Kitchen y Koldo, para intentar tapar uno con el otro. Se quieren equiparar cuando la Kitchen supone el más grave atentado al estado de derecho, muy lejos de lo que suponen las granujadas del caso Koldo. Hay un relato claro en los movimientos de una pequeña parte de la cúpula judicial. Pequeña pero estratégicamente situada que hace y deshace como mejor le conviene, administrando casos y tiempos, con una maestría infinita a la hora de contraprogramar las acciones del Ejecutivo y las Cortes Generales. Pocas cosas son casuales en la vida política, y menos en la judicial, de manera que cada uno saque sus conclusiones. Lo que sí vemos es una clara prepotencia en las acciones y actuaciones de estas primeras figuras de la Justicia, sabedores que son intocables, aunque se equivoquen. Nada pasa, nada se exige, a pesar de que al final todo quede en suposiciones, invenciones o denuncias interesadas. Es evidente que tenemos un problema, sobre todo porque estamos asistiendo a una batería de acciones, en un momento muy concreto de la vida política, con ánimos de modificarla bajo apariencia de imparcialidad y objetividad. Sí, sí, soy consciente de la gravedad de estas opiniones, pero no puedo evitarlas. Suceden cosas que en otros países de nuestro entorno serían inconcebibles, como que un juez se dedique a cuestionar la legalidad de la actividad laboral de la esposa del presidente del gobierno, con suposiciones y falsedades. Pero es que produce estupor e indignación que actuaciones policiales, demandadas por un juez, se reproduzcan al cabo de pocos minutos, en ciertos medios de comunicación. El tema de las joyas encontradas en el despacho del ex presidente Zapatero, es un ejemplo claro de hasta qué punto cualquier documento, objeto o artículo personal puede aparecer en público sin que nadie sea sancionado por ello. Y en seguida surge una pregunta evidente. ¿Alguien cree que estas filtraciones, indiscreciones o desviaciones en la investigación, no son motivo de mercadeo? Me refiero a un tema tan sencillo como ¿alguien las vende? ¿Alguien obtiene rédito personal o político por no mantener en secreto lo que debería ser confidencial? Es que hace bien poco, todo un Fiscal General del Estado, fue sentenciado por una supuesta filtración que nos quedó claro al 90% de los españoles que no hizo. ¿Cómo es posible que el PP tenga información privilegiada sobre los pasos a dar por parte de la UCO? ¿A nadie preocupa el profundo deterioro de la confianza en la Justicia, en mayúsculas? Es evidente que la Justicia debe investigar todo lo que tenga indicios de ilegalidad, pero cuando decimos todos, nos referimos a todos, independientemente de las personas, empresas o partidos a los que pueda afectar. Así es como debería ser, pero ante algunos casos de especial relevancia, no vemos que actúe de forma similar. Hay casos que han avanzado a paso ligero, y otros van con retraso de años. No vemos sanciones ni intervenciones al más alto nivel, ante casos de jueces y magistrados que no cumplen con sus obligaciones o que incluso se convierten en estridentes ejemplos de cómo no ha de actuar un representante judicial. De los últimos casos aparecidos, habrá que esperar resultados concretos. Mantengo intacta mi confianza en el ex presidente Zapatero. Comprendo el gran interés del PP en atacarle y hacerle aparecer como una persona totalmente alejada de la imagen que tiene, pero ya veremos en qué queda, después de sus explicaciones. En cuanto al caso Leire Díez, francamente me parece todo muy chusco. Todos los que hemos estado en puestos de responsabilidad, hemos asistido a intentos de personas de muy distinto pelaje, intentar medrar para obtener beneficios personales. Éste me parece uno de estos casos. Imaginar a esta pizpireta persona organizando contactos, estrategias y acciones de protección y distracción, ante jueces, fiscales, policías,…me parece una broma de mal gusto. Todo esto me recuerda un caso lejano en el tiempo, en que la policía investigaba, en Cataluña, un supuesto grupo armado, creador del “ejército de liberación”, con destacados nombres de la política de primera fila, ostentando cargos que iban de teniente a capitán, unos, y de comandantes a coroneles, otros. Se buscaba a los supuestos generales, y al final se encontró a un pobre funcionario que en sus horas libres, se ocupaba de forjar un “ejército” imaginario, poniendo nombres muy conocidos, muchos de ellos con cargos públicos, a sus unidades y batallones de papel. Francamente, haber dejado en manos de un mediocre, las riendas del partido, produce estos resultados. Queda claro que cuando se va al gobierno, el partido debe quedar en manos de personas muy, muy, comprometidas con los ideales, y que acepten trabajar a la sombra, sin las mieles de la gestión pública. Es evidente que hubo fallos garrafales en la confianza dada a los secretarios de organización. Sirva para no repetir nunca más un fallo similar.

RENOVABLES ? SÍ,PERÒ, NO AQUÍ ! Si teníem importants deures per fer, en el passat, ara han passat a ser urgents, amb la crisis dels combustibles fòssils, i la necessitat d’apostar per les energies verdes. La independència energètica, és un dels grans objectius estratègics, de Catalunya, Espanya i conjunt de la UE. Si mirem com estem, veurem que ens trobem a la cua d’Espanya, amb només un 20% de generació d’energia elèctrica, procedent d’energies verdes, quan la mitjana d’Espanya està en 55,5% ( 2025) i en 47,5% a la UE. Es lògic que el Govern Illa, hagi posat el focus en donar la volta a la situació amb uns objectius ambiciosos, però realitzables, si tothom hi posa de la seva part. Mirem unes poques xifres per constatar la realitat i els objectius. En el 2023, l’energia elèctrica d’origen renovable era de 7,0 TWh ( un 16,2% de la demanda). L’objectiu per a 2030, és arribar als 35,1 TWh ( o sigui un 50% de la demanda prevista) , i de cara el 2050, hauria de ser 115,9 TWh ( o sigui un 76,4% del consum energètic). Podem veure com de lluny estem i l’enorme esforç que toca fer, si volem complir aquests objectius. Es per aquest motiu que el Govern ha presentat el PLATER( Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables, a Catalunya). En aquest Pla, el Govern proposa quin ha de ser l’esforç de cada municipi per a complir aquests objectius. I ha fet la proposta per evitar esperar a que es vagin presentant projectes, i constatar com tothom diu que s’ha d’avançar en renovables, però lluny de casa seva. Son multitud els projectes que han fracassat per la negativa d’ajuntaments, propietaris o veïns, a la seva implantació. Es evident, doncs, que cal anar per una altra via, i la de participar a l’esforç comú em sembla més que raonable. En aquest Pla, cada municipi té una proposta d’implantació que pot estudiar, debatre i si cal presentar recurs per a la seva modificació. Em consta que el Govern està molt predisposat a estudiar totes les alternatives, però no a retirar-lo o fer-lo fracassar. Si tots estem d’acord en l’aposta per les renovables, toca repartir-nos l’esforç comú. No va per aquest camí, el Manifest d’alguns municipis, davant del PLATER, que circula per un sector d’ajuntaments de Catalunya, demanant s’hi vagin sumant altres, sota l’excusa de que és un Pla no prou elaborat, discutit i aprovat pel món municipal. Tots sabem que quan es volen buscar excuses sempre es pot dir que falten més estudis, més planificacions i més opcions.... S’han perdut anys, massa anys, en matèria de renovables i és lògic que el Govern, vulgui atrapar el temps perdut. Farien bé els alcaldes en estudiar la proposta i si no agrada, presentar-hi al•legacions i alternatives, però s’ha acabat dir que es posin en un altre lloc.

EL GOVERN ISRAELIÀ, SUPERA TOTS ELS LÍMITS. Segur hi ha sectors preocupats i fins i tot mobilitzats a l’interior d’Israel contra les accions i actuacions del seu Govern, però, o son molt pocs o fan molt poc soroll, i per tant, passen desapercebuts. Almenys, aquí a la UE, no en tenim constància perquè des de fa anys no obtenen cap titular que demostri un mínim de presència i força. Ho dic perquè s’han acabat ja tots els adjectius que podíem posar a les accions del Govern israelià. No passa setmana ni mes que no haguem d’apujar el to i sumar noves atrocitats, afegides a les anteriors que tots els organismes mundial han titllat de genocidi, planificat i programat fins extrems mai imaginats. Israel ha deixat de ser una democràcia plena, que ostentava molts anys enrere, per passar a ser un país autoritari. Qui volia presentar-lo com model a copiar i a seguir, en uns territoris envoltats de dictadures, ja no ho pot fer. Ha anat adaptant les seves accions a les reaccions que veia venir, i amb Donald Trump a la Casa Blanca, ha considerat que tenia l’aliat perfecte. El país més poderós del món, s’arrenglera amb ell, i facilita armes i bagatge, per cometre els pitjors crims. Tots els que havíem patit pels horrors del nazisme, veiem estupefactes com el poble víctima, és capaç de copiar i fins i tot superar aquelles atrocitats. I que ningú ens vulgui titllar d’antisemites ni altres adjectius, el que veiem i llegim supera tot l’imaginat. I s’estan acumulant les proves per demostrar ja no solament el genocidi a Gaza, sinó també el bombardeig selectiu d’equipaments i serveis sanitaris, per impedir donar auxili als ferits. I si algú necessitava encara més documentació, pot mirar els vídeos gravats en la darrera intervenció del Ministre per a la Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, en el moment de fer presoners a centenars d’activitats que anaven en una nova flotilla a portar aliments i medicines a Gaza. No té cap recança de fer-los presoners en aigües internacionals, portar-los a un vaixell i allà cometre tota mena d’humiliacions, despropòsits, maltractaments i fins i tot tortures, acabades amb ferides diverses en molts dels detinguts, mentrestant ell enarborava una bandera d’Israel. Com poden ser tant bojos ? Com poden actuar totalment al marge de la llei ? Com podran demanar ajuda, anys a venir, amb imatges com aquestes ? I no, no, que ningú ens vulgui vendre que és obra d’un Ministre especial, autoritari, despòtic, que no representa el conjunt del Govern....no, no, que ningú ens vingui amb excuses impossibles, perquè no parlem d’un cas únic, ni singular. Amb ell, actuen centenars de soldats, ciutadans comuns del país, i amb tots ells és el conjunt de l’exèrcit que té mans lliures per actuar i matar a qui vulgui quan vulgui. Es que sinó no s’entendria que de les prop de 80.000 morts i centenars de milers de ferits, son majoria els nens, nenes i dones, no combatents. Se’ls mata per aconseguir fer desaparèixer tot un poble, el poble palestí, per engrandir el propi país d’Israel. Davant tanta destrucció s’ha d’exigir portar els principals responsables davant els tribunals de justícia, i alhora impulsar dures sancions a Israel. Aquesta prepotència i aquesta sensació d’impunitat ha d’acabar. No ens podem convertir en simples espectadors.

AIMS: FUTUR INCERT. Durant anys, molts anys, esperava el Festival AIMS, per venir a Solsona i anar a alguns dels pobles on l’Acadèmia Internacional de Música, de Solsona, organitzava concerts amb els alumnes inscrits. Vull recordar que algun any, s’havien arribat a celebrar prop de 40 concerts, en pobles de la comarca i comarques veïnes. Fins i tot, havíem estudiat amb el director, la possibilitat de portar-ne algun a Borredà (Berguedà) si bé la llunyania i sobretot l’estat de la carretera complicava els desplaçaments. Ho vam deixar córrer. Avui, és un dia trist, però sobretot preocupant pel motiu que ha fet suspendre l’edició d’aquest any i per la incertesa que plana sobre el futur del Festival i fins i tot de la Fundació que dona suport a l’Acadèmia. Pels qui no n’estiguin al cas, tres exalumnes, han acusat el director, de presumptes comportaments inadequats, en el seu treball de professor de música. Les informacions i detalls donats, pressuposen veracitat, tot i que sempre s’ha de mantenir la presumpció d’innocència. Tanmateix, el mal està fet. L’edició d’aquest any s’ha suspès, i queda per veure què i com es pot superar aquesta situació. Hi ha mala peça al teler. Pels qui hem viscut les edicions del Festival, tenim clar que el paper del director ha estat bàsic i essencial. Hi ha un treball col·lectiu, per descomptat, però en tots els esdeveniments culturals, com en altres camps, el paper protagonista el té una persona, envoltada de moltes altres. Però, una exerceix de pal de paller. Si aquest pal de paller falla, costarà molt trobar-ne un altre que el pugui substituir. No és únicament la feina diària, son els contactes, el prestigi, el ressò que el Festival i l’Acadèmia havia aconseguit a nivell mundial. Sí, sí, repeteixo a nivell mundial, puix venien alumnes d’un munt de països. Trencar aquesta dinàmica de tants anys, no és només un curs sabàtic, és un cop a les entranyes que costarà molt de remuntar. Tinc seriosos dubtes que ho pugui fer. Tant de bo m’equivoqui. I és que sóc un enamorat de la música clàssica, i envejo veure i escoltar com joves, molt joves, son capaços d’arribar a qualitats musicals, pròpies de professionals. M’agradava anar a veure els assajos, i després escoltar-los, en petit o gran comitè, per diferents indrets de la ciutat o de pobles propers. El grau de qualitat i diversitat eren un dels grans atractius. Repetirem ? Això espero però sincerament tinc grans dubtes. El cop ha estat molt fort i el personalisme i la dependència del director era molt forta com per ara trobar una alternativa viable. Toca reflexionar i pensar en com superar aquest cop. Espero i desitjo es trobi un camí de sortida. Solsona, tenia en l’AIMS un paper preponderant i es convertia per uns dies en un centre internacional de música. Tant de bo, superi la crisi !!!

MOBILITZACIONS POC PEDAGÒGIQUES. Puc entendre la frustració i la indignació d’una part dels docents, especialment dels afiliats al sindicat USTEC, a la vista que el Govern manté les condicions negociades, acordades i signades amb els sindicats UGT i CCOO. M’he llegit els acords signats, i he repassat el destí dels 2.000 M, destinats a la millora del sistema educatiu en els propers quatre anys. Son molts ? Son pocs ? Son suficients ? Com tot en la vida, i molt especialment en un àmbit tant ampli i complex com l’educatiu, és discutible, però que l’esforç ha estat immens, ningú ho pot negar. Fet aquest esforç, és comprensible que el Govern el vulgui mantenir i demani a USTEC respecte i entesa per a normalitzar la vida laboral i educativa. No veig que la crida pugui fer efecte perquè estem davant d’un pols al Govern i una batalla dura entre sindicats. Veig en USTEC una prepotència i un menyspreu vers els altres sindicats, de manera que considera que han de ser les seves condicions les que triomfin. I res de mitges tintes, o tot o res. Bé, en aquest ambient, no veig possible l’acord i considero del tot raonable que el Govern, de la mà de la Consellera d’Educació, mantingui els acords signats, i exigeixi respecte als qui no hi estiguin d’acord. Considero un error les vies per anar-hi en contra. En totes les reivindicacions i mobilitzacions és molt important portar un decàleg, unes propostes ben exposades que a més tinguin bases realistes. Si això no es compleix, costarà molt, o fins i tot impedirà trobar empatia en tots els sectors implicats en el sistema educatiu, començant pels pares. No veig aquesta empatia per enlloc. Més ben dit, veig un clar allunyament i una incomprensió clara, vers les mobilitzacions quan moltes d’elles tenen components de clars desordres públics o d’entorpiment de la vida quotidiana. Tots els qui hem estat en mobilitzacions sabem de la necessitat de trobar la proporcionalitat, entre el que es reclama i les molèsties que es produeixen a la societat civil. Tallar carreteres, cremar mobiliari escolar, impedir l’accés al Túnel del Cadí, entorpir el trànsit amb marxes lentes, a banda d’alguns comportaments discutibles a l’hora d’expressar les exigències, deixen en males condicions les reivindicacions. Vaja, parlant amb la gent, amb molta gent, no veig que hagin trobat la sintonia i encara menys la complicitat de pares, mares, familiars o ciutadans en general. Si a tot plegat s’hi afegeix el boicot a organitzar colònies, sortides i altres activitats, quan bona part de l’alumnat no tindrà alternatives “privades”, encara allunya més les justes reivindicacions de la possibilitat de que siguin assumides. En fi, no auguro l’èxit d’aquesta estratègia i comprenc perfectament que el Govern es mantingui ferm en l’acord signat. Llegit i estudiat s’hi veu l’enorme esforç fet.

EL LÍO NACIONAL Comprobada la gran astucia y sentido de la estrategia por parte de la Dirección del PP, en Génova, Madrid, ha conseguido de una tacada, que todos los presidentes autonómicos dependan totalmente de VOX, para de esta forma, hacer factible, el gran lío nacional. La gran apuesta para mantener Moreno Bonilla en la mayoría absoluta, ha caído, a pesar de los inmensos esfuerzos llevados a cabo por múltiples medios de comunicación, debidamente regados con publicidad y ayudas públicas, pero ni así han conseguido que los pronósticos pasasen a convertirse en realidad. Y produce un cierto sonrojo suponer que faltándole solo dos votos, hagan entrar en razón a Abascal, para ceder en sus pretensiones y convertir un lobo en un manso corderito. Será interesante seguir los primeros contactos e ir avanzando en las fechas para constituir el nuevo Parlamento y constatar que VOX no reduce exigencias. Ya hemos visto imágenes semejantes en Extremadura, en Aragón y Castilla – León, ¿alguien se imagina a Abascal, modificando sus planteamientos? En los anteriores pactos, el PP no solo ha cedido, es que además se ha mostrado como mal negociador. Al final, ha pactado todos los puntos propuestos por Abascal. Ni uno menos, y si esto ha sido así, cabe esperar no solo la misma receta para Andalucía, sino una mayor, a la vista de la confrontación, convertida en lucha personal entre ambos. Y es que a pesar de la distancia parlamentaria entre unos y otros, lo cierto es que en democracia, cuando te falta uno, es como si te faltaran diez. Si el minoritario no tiene nada que perder y quiere imponer sus reglas, solo tiene que esperar. Puede hacerlo hasta cinco minutos antes de que los plazos finales, previos a la disolución del Parlamento, se hagan presentes. Los nervios e inquietud para el que tiene que asumir el cargo, son mucho mayores que para el que simplemente espera le acepten las condiciones. Así ha sido en anteriores ocasiones y así lo hemos visto en los tres ámbitos territoriales, sometidos a las urnas. Nada nuevo en el horizonte. Al contrario, el tiempo favorece las exigencias de VOX. Y cuando el pacto se produzca, sea entrando en el gobierno o desde fuera, toda España asistirá a la confirmación del PP como partido entregado en cuerpo y alma a VOX. Veremos temas muy delicados, cambios profundos y ataques contundentes contra la igualdad, sí, pero sobretodo contra los pilares del Estado del bienestar. Habrá también un pulso al gobierno central que obligará a llevar múltiples normativas, reglamentos y cambios legales, ante los tribunales ordinarios y ante el Tribunal Constitucional porque se pretenderá vulnerar los principios básicos de los ciudadanos, sea cual sea su procedencia. Será así como asistiremos en vivo y en directo a los desmanes de la derecha y ultra derecha, pocos meses antes de las elecciones municipales y de las posteriores generales. Hace bien Pedro Sánchez en resistir porque nada mejor que la realidad para ponerla como ejemplo de la destrucción de las libertades que tanto nos ha costado conquistar. Y sí, en las municipales, habrá motivos para pedir el voto para las candidaturas socialistas porque serán las únicas capaces de frenar esta ofensiva. Y en las generales veremos dos propuestas, claramente contrarias, como para hacer fácil, la elección de la mejor para las clases populares y medias. No comparto los ataques y las críticas a la campaña socialista. Tampoco el derrotismo de muchos medios de comunicación, interesados en vender la derrota como una especie de imposible retorno. Los que llevamos años picando piedra sabemos que después de años de dificultades, vienen años de resurgimiento y esplendor. Pues bien, toca resetear el partido y sus estructuras y poner la marcha adecuada para hacerlo posible. Nada que no se haya hecho en el pasado, en múltiples momentos y lugares. Tiempo al tiempo.

TENIR O NO TENIR PRESSUPOST. A Catalunya, tot indica que estem a punt de segellar el doble acord amb els partits més propers al Govern: ERC i Comuns, després del parèntesis demanat, per a tancar peticions pendents. Em permeto recordar unes poques xifres per a remarcar la importància del que està en joc. El pressupost presentat i després retirat, per ampliar negociacions, ascendeix a 49.162 M. Evidentment, el més alt de la història, amb un augment del 22,8%, respecte del darrer aprovat (2023), i un 10,3% més, del prorrogat en el 2025. Hi ha una partida de 4.146 M, destinada a inversió pública. No dono més xifres perquè son prou eloqüents com per marcar un abans i un després en la dinàmica de posar al dia les Inversiones en infraestructures, equipaments i serveis, i és que ens trobem ja en la necessitat d’ampliar, modificar i renovar aquelles que es van fer a principis de la democràcia recuperada. Parlem dels inicis dels anys 80. I cal recordar que estàvem en un país de prop de sis milions i ara passem dels vuit. Però, si les inversions son importants, encara ho son més els serveis a la gent. Des de l’entrada del Govern Illa al Palau de la Generalitat, s’ha dut a terme un profund remodelatge de les estructures de Govern, amb canvis fins ara mai endegats de modificar les accions i actuacions en els serveis essencials. Qui hagi fet un seguiment mínim dels acords de Govern haurà comprovat quins son les prioritats a resoldre: sanitat, educació, seguretat ,serveis socials, habitatge i mobilitat. Com tot en la vida, el pas dels anys, envelleix els serveis i aporta rutines que desesperen els usuaris, sigui quin sigui l’àmbit i territori. Fa prop d’un any es va anunciar la modificació de 1.500 formularis, enquestes, documents, tràmits i gestions. Cada govern, a cada legislatura, prenia acords i formulava lleis que fixaven noves regles, normatives i condicions, constituint una xarxa immensa, on es perdien la majoria de ciutadans. Tot aquest entramat comportava laberints, que allargaven les gestions i resolucions fins extrems insostenibles. Eren normals esperes de mesos i fins i tot algun any, per veure aprovats i reconeguts drets elementals per a serveis essencials. Desesperació dels qui tramitaven i mala maror en totes les seccions dels departaments. Estem en el camí de la simplificació i agilització, però tenir o no pressupost, suposa disposar de l’eina indispensable per a fer-ho possible. Animo tothom a mirar el pressupost pactat que entrarà els propers dies en el Parlament per al seu debat i aprovació. Es una eina essencial per un munt d’actuacions a tot el territori. S’ha fet un immens treball de recopilació de necessitats i urgències, que s’han prioritzat com perquè els ciutadans vegin millorats les condicions de vida més elementals.