Joan Roma

CODIS ÈTICS, A CONVENIÈNCIA. Els anomenats partits anti sistema , esquerres radicals o noves esquerres, han volgut mostrar la seva enorme distància respecte els partits històrics, amb codis ètics “radicals”, “trencadors” amb els usos i costums dels “de sempre”. Les seves condicions son valentes, immutables i intocables....fins que interessa modificar-les. Benvinguts a la dura realitat ! Quan veig els textos, recordo el codi ètic de “Ciutadans pel Canvi”, la plataforma sorgida en temps del candidat Pasqual Maragall, per ajudar a la seva arribada a la presidència de la Generalitat. En efecte va ser un moviment útil, eficient i clarament progressista. I va complir un codi ètic molt rigorós. Tant com que permetia, un sol mandat en el càrrec, als seus membres. Cert també que feta la llei, feta la trampa, i heus aquí com un dels seus components, Toni Comin, va decidir plegar de CpC, per passar al PSC, i així poder continuar en el Parlament, sota unes altres sigles. Tot seguit, vist que el partit no el mantindria, se’n va anar cap ERC on va fer carrera, fins el punt d’esdevenir Conseller de Sanitat, i amb aquest càrrec fou un dels fugitius en desbandada cap a l’estranger, per l’aplicació de l’article 155. D’aquí cap al Parlament Europeu, per acabar a Junts. Bé, tornant al tema, tant les CUP com els Comuns, han anat modificant el codi, en funció de les circumstàncies, de manera que a dia d’avui, si una cosa no els encaixa, el modifiquen i aquí pau i allà glòria. No tenen cap mania per convertir-se en partits “tradicionals”, en això i en altres coses. Dic això, a la vista de la proposta d’Els Comuns, de modificar el seu codi ètic per allargar els mandats dels possibles candidats a les eleccions municipals de 2027, i si cal faran el mateix de cara a les del Parlament o les Generals. Cosa similar passa amb les CUP, en que primer parlaven d’un sol mandat, després de dos, i després podia ser de dos amb un càrrec i un tercer amb un altre. Es el que ara discuteixen els Comuns, per si els interessés que Ada Colau pugui tornar a ser candidata per Barcelona. També el règim econòmic es posa en qüestió. L’aterratge a la realitat ja fou prou dur. Si havien acordat disposar d’uns ingressos de 2.200 euros nets al mes, per càrrec institucional, de seguida van protestar algunes afectades per l’acumulació de treball i reunions que obligaven a contractar algun monitor o cangur per tenir cura dels fills. Ara, arriben a la conclusió que aquest règim no és realista. En resum, les grans innovacions i crítiques als altres, han passat a la història i el que veiem és una dura lluita per la continuïtat, al preu que sigui. Ja no hi ha grans discursos per projectes de país, a favor de la gent, especialment els més desfavorits, sinó batalles per mantenir-se ens els càrrecs. Fins i tot, hi veiem batalles més radicals que les internes en els partits tradicionals. Qui ens ho havia de dir !