Joan Roma

NACIONALISMES.

Amb vint-i-quatre anys, aprofitant la centralitat de Suïssa on treballava i estudiava, em vaig dedicar a voltar món, i una de les primeres visites fou a Grècia, el bressol de la nostra civilització. En aquella visita vaig anar a l’illa d’Aegina Marina, molt pròspera en el passat i en la qual els seus habitants havien construït una mena de rèplica del Partenó d’Atenas, amb múltiples obres d’art i riqueses. Tenia molts altres atractius patrimonials i paisatgístics, de manera que la visita bé valia la pena.

Guiats per una magnífica llicenciada en història, explicada en anglès, va fer referència a la destrucció per part dels “catalans”, entre d’altres bestieses realitzades...per mi va ser un xoc terrible, i vaig pensar que potser no ho havia entès prou bé, de manera que en el temps lliure donat al grup, li vaig demanar precisions i detalls sobre els autors de la destrucció, després d’haver salvaguardat els tresors de l’illa durant segles.

Doncs, bé, durant prop d’una hora em va donar detalls de les bestieses realitzades pels Almogàvers. Destrucció, violacions, robatoris, pillatge generalitzat, fins deixar l’illa esquilmada i destruïda fins extrems difícils d’explicar, de manera que , encara ara, el record d’aquells catalans perdura com símbol de destrucció per destrucció, a imatge i semblança del record que encara perdura dels Terços de Flandes, de la corona espanyola en els Països Baixos.  Evidentment l’acció destructora no s’havia limitat a l’illa, sinó a tot el territori grec.

Per a mi, aquell va ser el moment en que vaig deixar el nacionalisme i em vaig fer catalanista. Socialista ja ho era. Em vaig jurar que mai més acceptaria cap esdeveniment del passat o present, fet històric, o història oficial que no fos referendada per dues o tres altres versions, de solvència contrastada. Així ho he fet des d’aleshores, i puc assegurar que tots els nacionalismes es fonamenten en tergiversacions, modificacions o clares invencions de les seves arrels i del seu esdevenidor. Tots tenen també un sectarisme i un afany per ser considerats, millors, més astuts, més ardits, en definitiva , més espabilitats o intel·ligents que no pas els seus adversaris.

Ara i aquí, estem immersos en un territori on batallen amb armes semblants, els nacionalismes català i espanyol. El control de les institucions, fins i tot de les més “sagrades”, el dels mitjans de comunicació per enviar els missatges apropiats, amplificar les diferències, i tergiversar la realitat, és fonamental per garantir la continuïtat del guió. I quan aquí i allà imperen personatges d’una increïble mediocritat, és evident que el guió varia en funció de cada ocurrència que se’ls hi passi pel cap, incapaços de gestionar la diversitat i els greuges, que hi son, objectivament parlant.

I la tensió va pujant de tot i arriba un moment en que la gent reclama solucions i resolució perquè no accepta l’estat de tensió permanent. Aleshores una nova fugida endavant, pot donar peu a una consulta com la del 9N, tolerada que no acordada, amb el govern central. O prometre ara, un referèndum unilateral, que se sap no serà tolerat, o simplement la desconnexió, sabent que és impossible. I com que tot ha de tenir un final, s’ha dit que l’estiu que ve, Catalunya ja serà independent. I ho han dit els màxims responsables institucionals, sabent la impossibilitat de la promesa. No els importa mentir, ni portar el país, cap a situacions incontrolables. Si una de les accions promeses es vol dur a terme ( remarco , es vol dur a terme) entrarem en “terres ignotes” de conseqüències imprevisibles. Tenir aquí i allà, els governs en mans nacionalistes, comporta aquests escenaris.