Friday, April 22, 2016
FINAL DE RÈGIM - art. Regió 7
FINAL DE RÈGIM.
Hi ha moments
determinats de la història en que s’acumulen tants esdeveniments, de tanta
gravetat i magnitud ,com per considerar-los propis d’un final de règim.
Antigament crèiem que un règim era sinònim de molts anys de govern, i
l’assimilàvem a governs despòtics, no democràtics. Ara, no. Ens hi podem
referir a etapes d’un govern determinat. Això sí, presidit per la mateixa
persona.
I heus aquí que si
la història abans es desenvolupava i s’escrivia a ritme de carro, després a
cavall; a dia d’avui, va en tren ràpid o en AVE. Tot va tant de pressa, tant
esvalotat, que res indica que la seguretat d’avui no es converteixi en situació
caòtica, demà. No cal posar exemples perquè tots els estimats lectors, en deveu
tenir una dotzena en el cap.
El que a mi em suggereix
la situació espanyola és un final de règim, en tota regla. Cada dia que passa
es pitjor que l’anterior, i tothom ja espera una nova noticia que tiri per
terra la darrera, i la superi àmpliament. Portem mesos, en aquest tobogan, i
estem segurs de multitud d’altres escàndols que esperen ser descoberts, o
simplement, informats. Ningú sap qui mou els fils, ni com es produeixen les
filtracions, ni a qui beneficien unes noticies i perjudiquen unes altres. Tot
és un batibull, impossible d’ordenar i controlar. Si el president Rajoy mai ha
estat un líder actiu, ara menys que mai. Aixecar el cap, només serveix per
tornar-lo a abaixar, per esperar la nova garrotada...fins l’escapada final. No
li queda cap altre remei que plegar. Un règim necessita canviar de lideratge
per poder –se regenerar.
I és que no tenim
gaire lluny casos similars, amb les lògiques diferències i especificitats de
cada període. Qui no recorda els darrers anys d’Adolfo Suárez ? Tot li queia al
damunt i cada dia hi havia novetats que empitjoraven la situació...fins a
plegar. Tampoc varen ser gens fàcils els darrers anys del govern de Felipe
González, en els quals per mèrits propis i atacs furibunds de totes bandes
varen aconseguir destrossar l’acció de govern... fins a perdre les eleccions. Podem
continuar en la darrera etapa d’Aznar, o en la de Rodríguez Zapatero. En totes
dues l’acció de govern va quedar totalment difuminada per casos tèrbols, atacs
a tort i a dret, fins final de mandat. I ara, estem en una situació similar. No
hi ha cap possibilitat de redreçar el rumb ni buscar nous objectius i reptes.
Toca plegar, i donar pas a un altre candidat. L’actual està cremat i res el
farà ressuscitar.
D’aquí l’enorme
responsabilitat de Podemos en no facilitar un canvi de govern, i emprendre una
nova etapa, radicalment diferent a la viscuda. Ja poden buscar excuses que tot
quedarà en justificacions per no “mullar-se” i tirar per terra la gran
oportunitat de regenerar la política en tots els seus àmbits i apartats.
Precisament els exemples del passat, obliguen a fer polítiques radicalment
diferents, per no caure en errors semblants. No és únicament la personalitat de
Pedro Sánchez la que garanteix una nova forma de fer i actuar en política. Es
que ja ningú permetria exercir-la, sense canvis radicals.
I si algú pensa que
això només passa en el Madrid polític, va errat, perquè cosa similar està
passant aquí, a Catalunya. També aquí vivim un final de règim, amb un exercici
erràtic de la política, sense lideratges clars ni sòlids, pensant més en quedar
bé i fer discursos bonics, que no pas en entomar seriosament l’acció de govern.
Ficat com està el govern en anar cap un xoc de trens, no té guió ni rumb per
veure com se’n surt de l’embolic en que està immers. Qui dia passa, any empeny,
però el compte enrere fa temps ha començat i ningú s’atreveix a dir que s’ha de
parar i anar cap altres objectius. Els finals de règim s’assemblen molt, en el
desconcert dels capdavanters i els seus immediats seguidors.
# posted by joan roma cunill @ 11:29 PM 
