Joan Roma

TREMOLOR DE CAMES.

A menys de 80 dies pel 27 S, l’espiral de disbarats ha arribat a un punt propi d’un rècord Guinness de despropòsits. Per molt que busquem, segur no trobarem cap país del món mundial en que a algú se li hagi acudit anar a unes eleccions, sense polítics.

Hem vist funambulistes demanant treure la xarxa protectora, hem vist pastissers rebaixant el sucre dels pastissos, hem vist músics tocant amb instruments d’objectes reciclats....però encara no hem vist conductors sense volant ...ni política, sense polítics. Però , Catalunya és diferent. Si el president Mas llença un repte, el cap de la oposició i principal soci del govern, ha de contestar amb un repte, encara més recargolat. I si fa falta, la CUP s’hi afegeix per rematar la feina.

I ja tenim el belén armat,i comença el tremolor de cames a Convergència que no sap cap on mirar ni què dir davant tants disbarats junts. I és que ni en els cervells més imaginatius es podia generar una proposta de candidatura sense polítics per anar al 27 S, confiar en aconseguir una majoria absoluta ( no sabem si de vots o diputats) per tot seguit dissoldre el nou Parlament i tornar a convocar eleccions, no sabem si aquesta vegada amb polítics o no....per constituir el nou país....

Com es pot comprovar, tot molt senzill, tot molt de casa nostra, tot molt fàcil d’explicar i d’aconseguir socis a la majoria de països europeus, per dur a terme aquest viatge cap a la Itaca somiada.

Aquí, els protagonistes han oblidat l’existència de la gent que viu en aquest país, i decideixen que si ha sobreviscut a 4 anys sense un govern , pròpiament dit, poden sobreviure a 2 o 3 anys més d’experiments diversos. No ve d’un pam, ni d’un any.

Tot plegat demostra en quines mans s’ha deixat el país, i en quines mans estan els dos principals partits catalans. Els històrics de Convergència es posen les mans al cap quan veuen qui governa el partit. Personatges com Quico Homs, Josep Rull, Lluis Corominas, etc, son el més clar exemple del perill de deixar un partit en mans de mediocres contrastats. I no menys preocupant son els qui estan al capdavant d’ERC. Aquesta suma de personatges fan comprensible que haguem arribat on avui estem. I es lògic el tremolor de cames que els hi ha entrat als polítics en actiu que veuen com hi ha una proposta sobre la taula que els jubila a tots de cop. Fins i tot al president.

I una cosa és formar una llista del president o amb el president i una altra, fer una llista sense president. Fins aquí, podíem arribar. Ara , el problema és com retornar al principi, o a la meitat i proposar una llista única, barrejada.

Davant tants despropòsits queda clar que ningú vol assumir la derrota que pronostiquen totes les enquestes. Si fos per anar a guanyar, no hi hauria tants invents, el problema és que s’acosta la data fatídica, i el moviment pro independentista ha tocat fons i no suma, ni de bon tros el que esperaven els promotors. D’aquí voler-se barrejar amb altres per repartir la culpa entre tots. Mal assumpte perquè el grau de desconfiança dels catalans vers els seus polítics avança sense parar.

I tirar endavant una llista sense cap lideratge, sense cap guió concret, sense cap programa de govern , es com voler conduir un cotxe sense volant i sense rodes. No sé si hem tocat fons en els invents o encara ens en queden per veure, però el país no es mereix aquesta política ni aquests polítics concrets. Jubilem –los i donem la responsabilitat als que sí tenen les idees clares.