Monday, December 01, 2014
POBRE PASQUAL.
POBRE PASQUAL.
A mi que hagin marxat determinades persones
del partit, francament no m’ha preocupat, i que ara en marxin unes quantes més,
encara menys, perquè les he conegut i patit durant anys en tant que diputat al
Parlament. L’egolatria d’algunes d’elles, i les lliçons d’ètica amb les que tot
sovint ens castigaven, son exemple de que qui més predica , menys credibilitat
té per fer-ho. Però el que m’ha enervat, el que m’ha produït una pena immensa,
és la utilització de Pasqual Maragall.
Els qui estimem, el Pasqual, els qui hem estat
treballant amb ell,els qui l’hem ajudat, l’hem escoltat i tingut com un
referent durant tota una vida, no el volem veure fet servir per anar a un acte
d’ERC, en motiu de les eleccions europees, o ara en un acte per crear un nou
partit, suma d’uns quants col·lectius que no sabem ben bé cap on volen
anar. Que es reuneixin, i vulguin
aparentar i representar no sabem quin ànima socialista, per trobar un espai que
els permeti mantenir un mínim de protagonisme, és el seu problema, però que
vulguin portar la torxa de Pasqual Maragall, en plena malaltia, ho trobo
francament penós.
M’imagino que tots aquests ex dirigents que
ara han descobert el recte camí, no havien llegit el Codi ètic del PSC,
fonamentat en els pensaments i ideals de Joan Reventós . I sinó l’havien llegit
, no se l’havien fet seu, ni s’havien proposat ser models de vida i actuació
per militants , simpatitzants i ciutadans en general. Així es comprèn que
puguin esdevenir trànsfugues, sense deixar càrrecs, mantenir escons al Parlament,
donant prioritat al sou que no pas a l’ètica i estètica, o que creguin que
alinear-se amb ERC o altres partits, a la recerca d’aixopluc institucional,
sigui el més exemplar per la ciutadania en general.
El que facin ells, és cosa seva, i els qui creiem
en els valors del socialisme , ens mantenim fidels al PSC. No serà cap d’ells
els qui ens puguin donar lliçons de socialisme, i menys de catalanisme. La
història de les dues ànimes, dintre del PSC, ha estat alimentada per alguns que
tenien l’ànima més dirigida a interessos personals que no pas col·lectius, però
bé, el temps posa les coses i les persones en el seu lloc, i ara mateix, la
gent es pot fer ja una imatge concreta de qui és qui, i per quins motius
actuen.
Però, tornant al principi, els qui tenim malalts
d’Alzheimer en el nostre entorn, sabem com viuen la malaltia, i la fragilitat
dels seus pensaments i accions. Es que l’ambició política no té fronteres, ni
línies vermelles que no s’han de traspassar ? Es que no podem actuar , tot
respectant el passat del partit, i fer-nos responsables dels encerts i errors
comesos ? Es que no podem deixar el patrimoni que representa Pasqual Maragall, perquè
sigui jutjat per la història, sense voler-se’n apropiar, descaradament ? Se
m’ocurreixen una vintena més de preguntes, retrets i interrogants, que
prefereixo deixar en el tinter.
Deixem els símbols tranquils, i no vulguem
trencar la dinàmica de respecte que sempre hem tingut envers el passat. Penós
inici i penós oblit d’alguns que varen protagonitzar accions del Tripartit que
no son precisament la millor carta de presentació per la majoria de catalans i
catalanes que el varen viure, com una gran ocasió perduda.
# posted by joanroma @ 4:18 AM 
