Monday, August 04, 2014
UN TRIST FINAL - art. Nació Digital Solsona
UN TRIST FINAL.
Res feia preveure
aquest trist final en la biografia del president Pujol, després de més de mitja
vida al front de la principal institució del país i d’haver creat un autèntic “règim”
autocràtic, preparat per ser traspassat a un dels seus fills, una vegada
esgotat l’interregne que suposava Artur Mas. Al final, ha estat el propi Pujol
, el destructor del seu propi mite i deixa a propis i estranys amb una sensació
molt complicada de descriure. En el meu cas es barregen la tristesa, amb la
decepció i la indignació, per quan ara sortiran totes les batalles que varem lliurar
i no varem saber o poder vèncer. No ha estat derrotat ni destruït pels
adversaris, sinó per ell mateix. Trist destí per qui volia passar a la història
com un gran pare de la pàtria.
La meva indignació
prové de la sobtada reacció de prohoms de Convergència, fent cara de sorpresos,
davant noticies que tots coneixíem de 20 o 30 anys enrere. Una mica de serietat
i honestedat a tants i tants alts càrrecs i càrrecs mitjans de CiU que veien,
acceptaven i molts participaven de tripijocs , incompatibles amb una
administració pública. L’amiguisme, el sectarisme, l’ús i abús del poder han
estat habituals en aquesta llarga etapa, batejada ja com de “pujolisme”.
Desmarcar-se ara de tot el que ha passat en el nostre país, és inacceptable i
ara veurem l’autèntica cara d’una manera de governar. No em fa feliç, en
absolut. Durant anys , molts anys de treball parlamentari, varem presentar
centenars d’iniciatives parlamentàries en representació del PSC, i en moltes d’elles
denunciàvem actuacions irregulars, poc transparents, poc curoses en una
administració pública, i obteníem el silenci, el sarcasme o fins i tot l’acusació
d’antipatriotes, per posar en dubte actuacions del govern de Catalunya.
La confessió de
Pujol, no és tant greu, com tot el que ara desencadenarà. S’ha obert la veda a
informar i documentar el pujolisme, en els apartats més crus i descarnats. Tot
allò que durant anys ningú s’atrevia a explicar, ara apareixerà en grans titulars,
en mitjans de comunicació que quan ho varen tenir a les mans, per primera
vegada no varen ser valents per publicar-ho o no els interessava, per por a
perdre subvencions , ajudes i prebendes de la pròpia Generalitat. El mateix
veurem per part de persones i col·lectius que ara s’atreviran a dir, el que
abans callaven covardament.
Recordo els anys de
diputat, i recordo multitud d’expedients, projectes i iniciatives del govern,
amb greus dubtes sobre la tramitació, adjudicació i execució. Recordo les
peticions d’aclariments, constantment desateses, o les preguntes contestades
amb evasives quan no amb improperis. Recordo els combats dialèctics amb
Consellers i Directors Generals, reiterant peticions que mai eren ateses...ara,
s’ha obert la caixa dels trons. Aquell règim ja no existeix i ara hi ha carta
blanca per destruir una imatge, una figura del passat recent, amb la qual ningú
vol tenir-hi res a veure. On son els Consellers, Directors Generals, presidents
d’organismes i empreses que varen sucumbir a les pressions, peticions o
comissions dels intermediaris? Que el nou coordinador Josep Rull proclami la
refundació de CDC, no implica esborrar el passat. El passat sempre torna i ara
ho farà amb una virulència mai vista ni imaginada. Un pèssim moment, un dany
irreparable a la moral col·lectiva de Catalunya. Una necessitat d’aclarir i
destriar els protagonistes, per acció o omissió de tot el que aquests dies va
apareixent.
Feia falta un
exercici d’autocrítica de tota aquesta etapa democràtica. Ens hem cregut moltes
històries que no tenien base real, i molts dels mals, adjudicats als adversaris
del govern de torn, o directament procedents del govern central, ens feien
creure de la correcció de la gestió pública catalana. Molts sabíem que no era
així, i hagués estat molt millor reflexionar, debatre i emetre judici, en un
ambient de calma i serenitat. Ara això ja no és possible. Ara farem i ens faran
la crítica en base a informacions verídiques, en molts casos, inventades en
altres i presumptes, en darrer terme, però d’un judici portat així mai en pot
sortir un benefici per la col·lectivitat. Els desperfectes seran quantiosos i
duradors per tota la societat catalana.