Monday, August 04, 2014

 

UN TRIST FINAL - art. Nació Digital Solsona

UN TRIST FINAL.
Res feia preveure aquest trist final en la biografia del president Pujol, després de més de mitja vida al front de la principal institució del país i d’haver creat un autèntic “règim” autocràtic, preparat per ser traspassat a un dels seus fills, una vegada esgotat l’interregne que suposava Artur Mas. Al final, ha estat el propi Pujol , el destructor del seu propi mite i deixa a propis i estranys amb una sensació molt complicada de descriure. En el meu cas es barregen la tristesa, amb la decepció i la indignació, per quan ara sortiran totes les batalles que varem lliurar i no varem saber o poder vèncer. No ha estat derrotat ni destruït pels adversaris, sinó per ell mateix. Trist destí per qui volia passar a la història com un gran pare de la pàtria.
La meva indignació prové de la sobtada reacció de prohoms de Convergència, fent cara de sorpresos, davant noticies que tots coneixíem de 20 o 30 anys enrere. Una mica de serietat i honestedat a tants i tants alts càrrecs i càrrecs mitjans de CiU que veien, acceptaven i molts participaven de tripijocs , incompatibles amb una administració pública. L’amiguisme, el sectarisme, l’ús i abús del poder han estat habituals en aquesta llarga etapa, batejada ja com de “pujolisme”. Desmarcar-se ara de tot el que ha passat en el nostre país, és inacceptable i ara veurem l’autèntica cara d’una manera de governar. No em fa feliç, en absolut. Durant anys , molts anys de treball parlamentari, varem presentar centenars d’iniciatives parlamentàries en representació del PSC, i en moltes d’elles denunciàvem actuacions irregulars, poc transparents, poc curoses en una administració pública, i obteníem el silenci, el sarcasme o fins i tot l’acusació d’antipatriotes, per posar en dubte actuacions del govern de Catalunya.
La confessió de Pujol, no és tant greu, com tot el que ara desencadenarà. S’ha obert la veda a informar i documentar el pujolisme, en els apartats més crus i descarnats. Tot allò que durant anys ningú s’atrevia a explicar, ara apareixerà en grans titulars, en mitjans de comunicació que quan ho varen tenir a les mans, per primera vegada no varen ser valents per publicar-ho o no els interessava, per por a perdre subvencions , ajudes i prebendes de la pròpia Generalitat. El mateix veurem per part de persones i col·lectius que ara s’atreviran a dir, el que abans callaven covardament.
Recordo els anys de diputat, i recordo multitud d’expedients, projectes i iniciatives del govern, amb greus dubtes sobre la tramitació, adjudicació i execució. Recordo les peticions d’aclariments, constantment desateses, o les preguntes contestades amb evasives quan no amb improperis. Recordo els combats dialèctics amb Consellers i Directors Generals, reiterant peticions que mai eren ateses...ara, s’ha obert la caixa dels trons. Aquell règim ja no existeix i ara hi ha carta blanca per destruir una imatge, una figura del passat recent, amb la qual ningú vol tenir-hi res a veure. On son els Consellers, Directors Generals, presidents d’organismes i empreses que varen sucumbir a les pressions, peticions o comissions dels intermediaris? Que el nou coordinador Josep Rull proclami la refundació de CDC, no implica esborrar el passat. El passat sempre torna i ara ho farà amb una virulència mai vista ni imaginada. Un pèssim moment, un dany irreparable a la moral col·lectiva de Catalunya. Una necessitat d’aclarir i destriar els protagonistes, per acció o omissió de tot el que aquests dies va apareixent.

Feia falta un exercici d’autocrítica de tota aquesta etapa democràtica. Ens hem cregut moltes històries que no tenien base real, i molts dels mals, adjudicats als adversaris del govern de torn, o directament procedents del govern central, ens feien creure de la correcció de la gestió pública catalana. Molts sabíem que no era així, i hagués estat molt millor reflexionar, debatre i emetre judici, en un ambient de calma i serenitat. Ara això ja no és possible. Ara farem i ens faran la crítica en base a informacions verídiques, en molts casos, inventades en altres i presumptes, en darrer terme, però d’un judici portat així mai en pot sortir un benefici per la col·lectivitat. Els desperfectes seran quantiosos i duradors per tota la societat catalana.





<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?