Tuesday, July 01, 2014
UNIO DE XIRINGUITOS - ELENA / MARAGALL
UNIÓ DE XIRINGUITOS – ELENA / MARAGALL.
Estem assistint , en viu i en directe, a un vodevil que sinó fos per la serietat del tema que tractem donaria per fer una comèdia pròpia dels més il•lustres autors en aquest àmbit. Eugène Labiche, n’hauria fet una bona obra, amb tot aquest material, o algun altre autor d’obres melodramàtiques, perquè així acabarà tot aquest historial de despropòsits.
Torno a repetir les paraules del president Terradelles advertint que en política es pot fer gairebé tot, menys el ridícul, i en aquest àmbit, alguns han obtingut Matrícula d’Honor. I si algú tenia algun dubte, només li va caler veure algunes imatges de la dita assemblea general del grup, grupuscle o xiringuito AVANCEM, amb la participació de 60 persones, comptades generosament, i amb un resultat a favor de l’escissió del PSC , amb 5 abstencions.
Francament, benvinguda sigui aquesta “escissió” que no notarem per enlloc, però dona una imatge fatal de la política, a ulls de la ciutadania. Un diputat que plega del partit, però no deixa l’escó. O que diu que potser sí, potser, no, o que ja en parlarem més endavant, o que queda a l’espera de què dirà l’assemblea d’amics i companys de viatge, i que al final decideix fer el gran sacrifici de continuar cobrant de diputat, marxant cap al grup de no adscrits ( on cobrarà més, per menys treball) i oblidant l’ètica i la estètica de la qual n’ha volgut fer bandera a l’hora de defensar les seves posicions...ja no pot enganyar a ningú, sinó és a ell mateix.
Hem vist i sentit excuses com aquestes per no deixar el càrrec, en altres llocs de la geografia catalana, o espanyola. Qui creu tenir la veritat absoluta i considerar que milers de companys i companyes son els equivocats, és que va de salvador de la seva pell , per la vida. I a falta de lloc on anar a caure, s’uneixen a un altre xiringuito, presidit per un ex conseller que ha demostrat ser tant socialista que ha estat capaç de sacrificar-se anant a la candidatura d’ERC al Parlament Europeu. Ell ja ha aconseguit fer el cim,a una edat en que la majoria opta per passar a la reserva. Ell no, posseeix la veritat i pot mostrar el recte camí a les generacions esgarriades que no saben cap on anar.
Els dos xiringuitos s’han unit, o simplement van de costat pel mateix camí, delerosos que algun dels partits amb un cert futur es fixin en ells i els proposin algun encaix en territoris de frontera. Els motius per marxar del PSC, tot i haver estat elegits sota aquestes sigles, son diversos i justificats per una ortodòxia que només ells conserven i preserven de contaminacions estranyes. Deixar els càrrecs és impensable perquè han de preservar aquests arrels i aquests ideals, i així ho hem pogut veure amb els regidors de Berga, o amb el de Santpedor, amb els de Manlleu , Campdevànol, i altres. Com també en el Parlament de Catalunya on uns diputats han pogut saltar-se els principis elementals de la democràcia per votar diferent.
Ara , un d’ells dona un pas més, i marxa. No ha volgut complir amb el repte de presentar-se com alternativa a Miquel Iceta. L’orgull no li permetia enfrontar ni confrontar projectes i idees, i posseït per la veritat absoluta no calia batallar perquè milers de companys i companyes , equivocats, no el votessin. Se’n va, i s’emporta l’escó, i busca empara en un altre lloc, sigui a ICV, ERC, o qualsevol altre. No importen les sigles, importen els càrrecs.
I aquí rau, el drama . Si fins ara hem assistit a una comèdia, ara comença el drama de veure com hem tingut companys de partit que res tenien d’autèntics socialistes. Més ben dit, que res tenien de comportament ètic i democràtic. Aquí és on la gent veu la cara oculta de molts partits. Partits que haurien de tenir un comportament ètic irreprotxable i que son com els altres. A mi no em preocupa la marxa d’aquesta gent, el que m’ha decebut és com han marxat. Hem donat la imatge de tenir dintre la nostra organització gent similar a la d’altres partits als quals havíem criticat i denostat durant anys i anys. Al final sembla que tots siguem iguals, i això fa mal, molt de mal. S’ha d’avançar més en la lluita contra el transfuguisme, contra l’obtenció de beneficis per part dels qui abandonen el partit pel qual han estat elegits, per millorar la transparència i la coherència....queda molt per fer si volem recuperar la credibilitat de la ciutadania. Que haguem perdut companys de viatge no desitjats, és una bona notícia, per on hem d’avançar és per recuperar els que criticaven actuacions que no varem saber o voler corregir a temps. Els errors sempre s’acaben pagant.
Estem assistint , en viu i en directe, a un vodevil que sinó fos per la serietat del tema que tractem donaria per fer una comèdia pròpia dels més il•lustres autors en aquest àmbit. Eugène Labiche, n’hauria fet una bona obra, amb tot aquest material, o algun altre autor d’obres melodramàtiques, perquè així acabarà tot aquest historial de despropòsits.
Torno a repetir les paraules del president Terradelles advertint que en política es pot fer gairebé tot, menys el ridícul, i en aquest àmbit, alguns han obtingut Matrícula d’Honor. I si algú tenia algun dubte, només li va caler veure algunes imatges de la dita assemblea general del grup, grupuscle o xiringuito AVANCEM, amb la participació de 60 persones, comptades generosament, i amb un resultat a favor de l’escissió del PSC , amb 5 abstencions.
Francament, benvinguda sigui aquesta “escissió” que no notarem per enlloc, però dona una imatge fatal de la política, a ulls de la ciutadania. Un diputat que plega del partit, però no deixa l’escó. O que diu que potser sí, potser, no, o que ja en parlarem més endavant, o que queda a l’espera de què dirà l’assemblea d’amics i companys de viatge, i que al final decideix fer el gran sacrifici de continuar cobrant de diputat, marxant cap al grup de no adscrits ( on cobrarà més, per menys treball) i oblidant l’ètica i la estètica de la qual n’ha volgut fer bandera a l’hora de defensar les seves posicions...ja no pot enganyar a ningú, sinó és a ell mateix.
Hem vist i sentit excuses com aquestes per no deixar el càrrec, en altres llocs de la geografia catalana, o espanyola. Qui creu tenir la veritat absoluta i considerar que milers de companys i companyes son els equivocats, és que va de salvador de la seva pell , per la vida. I a falta de lloc on anar a caure, s’uneixen a un altre xiringuito, presidit per un ex conseller que ha demostrat ser tant socialista que ha estat capaç de sacrificar-se anant a la candidatura d’ERC al Parlament Europeu. Ell ja ha aconseguit fer el cim,a una edat en que la majoria opta per passar a la reserva. Ell no, posseeix la veritat i pot mostrar el recte camí a les generacions esgarriades que no saben cap on anar.
Els dos xiringuitos s’han unit, o simplement van de costat pel mateix camí, delerosos que algun dels partits amb un cert futur es fixin en ells i els proposin algun encaix en territoris de frontera. Els motius per marxar del PSC, tot i haver estat elegits sota aquestes sigles, son diversos i justificats per una ortodòxia que només ells conserven i preserven de contaminacions estranyes. Deixar els càrrecs és impensable perquè han de preservar aquests arrels i aquests ideals, i així ho hem pogut veure amb els regidors de Berga, o amb el de Santpedor, amb els de Manlleu , Campdevànol, i altres. Com també en el Parlament de Catalunya on uns diputats han pogut saltar-se els principis elementals de la democràcia per votar diferent.
Ara , un d’ells dona un pas més, i marxa. No ha volgut complir amb el repte de presentar-se com alternativa a Miquel Iceta. L’orgull no li permetia enfrontar ni confrontar projectes i idees, i posseït per la veritat absoluta no calia batallar perquè milers de companys i companyes , equivocats, no el votessin. Se’n va, i s’emporta l’escó, i busca empara en un altre lloc, sigui a ICV, ERC, o qualsevol altre. No importen les sigles, importen els càrrecs.
I aquí rau, el drama . Si fins ara hem assistit a una comèdia, ara comença el drama de veure com hem tingut companys de partit que res tenien d’autèntics socialistes. Més ben dit, que res tenien de comportament ètic i democràtic. Aquí és on la gent veu la cara oculta de molts partits. Partits que haurien de tenir un comportament ètic irreprotxable i que son com els altres. A mi no em preocupa la marxa d’aquesta gent, el que m’ha decebut és com han marxat. Hem donat la imatge de tenir dintre la nostra organització gent similar a la d’altres partits als quals havíem criticat i denostat durant anys i anys. Al final sembla que tots siguem iguals, i això fa mal, molt de mal. S’ha d’avançar més en la lluita contra el transfuguisme, contra l’obtenció de beneficis per part dels qui abandonen el partit pel qual han estat elegits, per millorar la transparència i la coherència....queda molt per fer si volem recuperar la credibilitat de la ciutadania. Que haguem perdut companys de viatge no desitjats, és una bona notícia, per on hem d’avançar és per recuperar els que criticaven actuacions que no varem saber o voler corregir a temps. Els errors sempre s’acaben pagant.
# posted by joanroma @ 2:21 AM 
