Joan Roma

CAIXES DESAPAREGUDES, USUARIS DESVALGUTS

La desaparició sobtada del sistema de Caixes d’estalvis, ha provocat més danys dels visibles a nivell extern. Les oficines de les caixes en els pobles mitjans i petits, complien una funció social de primer ordre. El personal es convertia en el confident i assessor econòmic de moltes persones soles, grans, o simplement amb pocs coneixements financers.

Era normal veure moltes persones demanant informació sobre com fer ús dels seus diners, com traspassar diners d’un compte a l’altre, on col•locar els estalvis per trobar millor rendiment...La confidencialitat, i la confiança esdevenien un factor essencial entre personal i client.

També, en aquest àmbit, la destrossa ha estat brutal. I ho acabarà sent dintre de pocs dies quan més de dues mil persones de Catalunya Caixa siguin acomiadades, moltes d’elles de les nostres comarques. Perquè s’ha portat tant malament la gestió en gairebé totes elles ? Com és possible que en tres o quatre anys hagin pogut desaparèixer ? I com es va permetre trencar la confiança entre personal i client, col•locant efectes tòxics, com les preferents que ha arruïnat milers de persones, la majoria d’elles, grans i sense coneixements financers ?

Aquesta darrera qüestió ha malmès bona part de la confiança existent entre personal i clients, però és que ara la majoria de persones perdran la connexió entre l’entitat financera i ells mateixos. El tema és greu per la inseguretat que comporta, i l’angoixa que crea en un àmbit molt important de la ciutadania.

Molts dels professionals habituals a les nostres oficines, perdran la feina, o seran traslladats a qualsevol altre indret. Les oficines es convertiran en un lloc sense ànima, sense voluntat autèntica de servei. Simple maquinària per fer gestions sense explicacions, sense consells, sense sentiment social. Una sotragada més contra els usuaris, els quals quedaran desemparats i desvalguts.

Tot i la Comissió en el Parlament, la desaparició de les Caixes s’ha dut a terme amb una falta total de transparència i amb una rapidesa increïble. Tothom es demana si realment era inevitable aquesta desaparició, i sobretot voldríem saber les causes exactes, quan poc temps abans la majoria donaven dades positives de la seva gestió, amb resultats raonables que en res feien preveure la caiguda immediata.

I aquesta caiguda comporta no solament el trencament de la relació de confiança i proximitat entre personal i client, sinó altres elements negatius com la desaparició de les ajudes socials, les inversions en equipaments i material col•lectiu que rebien els ajuntaments o entitats socials. Igualment han deixat de participar en molts projectes de proximitat, mitjançant inversions directes o ajudes indirectes. En definitiva, tot el conjunt de la població ha perdut uns beneficis clars, amb la única explicació de que els temps i les circumstàncies han fet inevitable aquesta caiguda.

Francament, ben poques explicacions hem rebut, i ens donarem compte de la pèrdua complerta quan s’hagi completat el cicle de tancaments, reestructuracions i reconversions que culminarà dintre de pocs dies amb Catalunya Caixa, on hi tenim o més ben dit , hi teníem Caixa de Manresa. Un autèntic desastre de gestió, individual i col•lectiva. I què dir si deixen pobles sencers sense cap oficina, de cap entitat bancària.

Joan Roma i Cunill