Joan Roma

UN SOL POBLE

“ Un sol poble, una sola bandera: la Senyera “ , “Qui perd els orígens, perd la identitat”

Aquests lemes varen ser cridats, escrits i exaltats durant anys i anys, en la llarga lluita contra el franquisme. Centenars de milers d’homes i dones varen lluitar per aconseguir el clam de l’Assemblea de Catalunya : “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”. Qui no ho recorda, en aquests temps que corren? I en aquella lluita, poder lluir, mostrar l’estimació al país i als seus símbols es varen convertir en la base del catalanisme, per uns, i del nacionalisme, per altres.

Però, aquells grans ideals, han envellit, s’han pervertit de la mà de persones que no varen participar en aquella lluita, o han volgut portar-la per camins molt diferents als inicials. Poc a poc, els símbols han perdut aquell respecte reverencial que mereixien, i han esdevingut motiu de partidisme i sectarisme, amb arguments ben estranys al que ha estat la nostra història.

He criticat ja en el passat, en aquestes mateixes pàgines, el mal ús que fa molta gent del que son els nostres símbols, molt especialment de la bandera catalana. Només falta anar a qualsevol fira, mercat, concert,etc, per veure com la senyera pot servir per tapar llibres, menjar, o qualsevol altre producte. O per cobrir taules, tapar forats... però, la cosa podia empitjorar, com gairebé tot a la vida.

El panorama simbòlic de Catalunya ha esdevingut desolador. Voltar pel país i veure com ajuntaments , entitats, clubs, ... estan substituint la bandera catalana, símbol històric, oficial i legal del nostre país, per l’estelada blava, o la vermella, és increïble. El país ha perdut el nord, i va per camí de perdre el sud i la resta de punts cardinals.

I és que la situació va, de la pura i dura substitució de la senyera, per una estelada; a la de compartir espai; o una en un pal, i l’altra en el balcó... soles, o acompanyades de la local i la europea...I en molts llocs, totes les existents, esgrogueïdes pel pas del temps i la climatologia.

Per qui vingui d’altres latituds, la sorpresa i la interrogació han de ser enormes. Sobretot perquè en els seus països el respecte pels símbols i les institucions formen part de l’essència del país. Algú s’imagina una situació semblant a França, Suïssa, Alemanya, Àustria, Noruega...? Podem ser considerats un país seriós, si ja no tenim clar ni quina és la nostra bandera ? Podem exigir respecte si enmig de la crisis econòmica més greu en decennis ens dediquem a parlar de les essències i batallem entre nosaltres per un futur incert ? Quina legitimitat té Artur Mas per convocar institucions per parlar de com afrontar la immensa corrupció, si presideix un partit que té embargada la seu central, per haver-se finançat mitjançant una institució “sagrada” del país, com el Palau de la Música ?

Qui ens pot prendre com model, si tenim l’endeutament més elevat de l’estat, no paguem a proveïdors, i qüestionem la pròpia legalitat , continguda en l’estatut d’autonomia i en la constitució ?

Quan un país ha perdut el nord, és perquè el seu govern no és capaç de portar-lo pels camins adequats. Artur Mas ha perdut el lideratge que hauria pogut tenir, si hagués sabut encapçalar les justes reivindicacions del país, mostrant i exercint les funcions de coordinador de les institucions i sentiments del poble català. Que ara tot estigui sumit en descrèdit, desconcert i dubtes, és fruit d’aquesta falta de lideratge. I he agafat el tema de les banderes com excusa, però és un exemple clar de la desorientació general de Catalunya. I en aquesta situació som més febles que mai, a nivell intern i sobretot extern.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de Fed.XI del PSC.