Joan Roma

UN GOVERN EN MINORIA O UN GRAN ACORD NACIONAL ?

Vistes des de Solsona, les negociacions entre CiU i ERC no deixen de ser una sorpresa, quan aquí tenim , uns i altres, com adversaris declarats, tant a la capital com a la resta de la comarca. Son coses de la política.

Pel que diuen alguns dels protagonistes, les negociacions per un pacte entre les dues forces polítiques avancen a un bon ritme, malgrat les reticències d’Unió Democràtica que veu els perills d’un pacte amb un sol partit, i no tenir altres alternatives, a mà.

I és que el tipus de pacte, és de molt difícil digestió. ERC pretén donar suport a un Govern en minoria de CiU, des de fora, i al mateix temps convertir-se en el principal partit de la oposició. Es el que se’n diu “anar a missa, i repicar”. Altres ho han intentat i han fracassat i tot indica que en aquest cas passarà el mateix.

Es impensable un Govern amb el suport de 50 diputats, sobre un total de 135, que no tingui el recolzament diari per conformar la majoria dels 68 diputats necessaris. CiU amb ERC sumen 71, de manera que junts, la tenen, però ERC no vol entrar en el govern i busca, ajudar, però sense comprometre’s. Això, és impossible. O s’està en el govern, o s’està a l’oposició. I ara, i aquí, es pretén estar en els dos llocs alhora. No pot acabar bé de cap manera.

Hem de pensar que ERC tindrà fortes pressions per totes bandes, quan hagi de votar multitud de mesures impopulars, incomprensibles per la gent, durant mesos i mesos, juntament amb CiU. Serà objecte de crítiques contundents, tot i no estar en el govern. Es igual, donar suport des de fora o des de dintre, té els mateixos resultats, i ERC no és capaç d’aguantar les mobilitzacions que en contra del Govern de la Generalitat s’organitzaran arreu del territori. Entrem, doncs, en una nova etapa, més inestable que l’anterior. I tot això enmig de la pitjor crisis econòmica dels darrers decennis.

Davant aquest panorama el PSC ha llençat la proposta de constituir un Govern d’unitat nacional. Un govern d’emergència, per una situació excepcional, en la qual es proposés com a President, un diputat o diputada del partit amb més vots ( CiU), i es busquessin personalitats de la vida nacional, de prestigi , per formar un govern que no tindria conselleries repartides en funció dels partits, sinó per raons d’eficàcia pràctica.

I tots els partits haurien de conformar un programa de govern per encarar aquesta propera etapa, proposant els principals reptes, i com fer-hi front. Reptes tant importants com la consecució d’un nou pacte fiscal, la reforma institucional per trobar un encaix adequat de Catalunya en una Espanya Federal, impulsant una reforma fiscal per aconseguir nous ingressos, i evitar les diferències actuals, entre unes classes populars i mitjanes empobrides, a benefici de les classes més poderoses; acordar una Llei de sostenibilitat social, per la qual es garanteixin els serveis bàsics, lligats a la sanitat, l’educació i els serveis socials...

En definitiva, el Partit Socialista, per boca de Pere Navarro, proposa una via excepcional d’acord entre totes les forces polítiques per afrontar la situació d’emergència en que es troba Catalunya.

Una situació com l’actual no la pot resoldre un sol partit, ni un pacte entre dues forces polítiques, i menys en les condicions en que s’estan duent a terme les negociacions. Si es vol tenir un mínim de garanties per resoldre la greu situació, ha de ser mitjançant un govern d’unitat nacional. Aquesta és la nova proposta sobre la taula que tots els partits han d’estudiar, avaluar i respondre. No disposem de gaire temps per decidir.