Joan Roma

POBLE ARMAT, POBLE RESPECTAT
Segur que molts que llegeixin aquest article recordaran algunes pintades a les parets, en els anys setanta i vuitanta, en el marc de campanyes per recuperar les llibertats, primer, i la independència, després.
Ha plogut molt des d’aleshores, i els canvis en el nostre país han estat més que notables, estem a la Unió Europea i ja no hi ha cap grup , mínimament important, que defensi la violència com a via per guanyar cap dels seus objectius. Es un dels grans avenços de la democràcia i la integració en una estructura política de grans dimensions.
Si aquell lema, ha passat a la història, almenys en el nostre país, ens queda la decepció per un altre lema que està a punt de fer el mateix camí, i és el d’una Catalunya progressista, innovadora, exemple per altres regions i països, amb una forta personalitat i empenta. Locomotora de la resta de l’Estat, i capaç de competir amb els altres motors d’Europa.
Què ha passat, perquè això sigui així? Si és que realment aquesta és la realitat. En això puc estar equivocat, però hi ha molts elements per considerar encertat aquest anàlisis.
Si repassem algunes de les realitats presents veurem com Catalunya ha perdut la capacitat de lideratge en matèries com la innovació, el progressisme, l’europeisme, d’intel•lectualitat, i alguns altres. Durant els llargs anys de la dictadura, el nostre paper va ser fonamental i exemplar, en molts d’aquests terrenys.
Aquest lideratge es va anar perdent durant els llargs anys de governs conservadors, més preocupats per fer negocis i copiar estructures estatals que no pas per construir un nou país, mirall per molts altres. Varem desaprofitar moltes ocasions per avançar en camps estratègics per mantenir la primera posició, no solament a nivell estatal, sinó també, europeu.
Tots sabem que a dia d’avui,les armes ja no compten, l’important son les indústries punteres, l’educació de qualitat, la investigació i les grans empreses financeres. Aquestes armes han quedat reduïdes a la mínima expressió.
En aquest punt sortiran veus que diran que tot és per culpa de l’espoli fiscal, pel centralisme, i per un reguitzell d’altres temes, procedents de fora de Catalunya. Es una bona excusa, però no és la causa de la davallada i del nostre descens a segona divisió.
Hem comès errors de principiants, i hem acceptat com a vàlides excuses de mal perdedor. Malament quan un país busca causes externes a errors interns. Ara mateix, la nostra gran potència financera està a punt de desaparèixer. En pocs mesos, ja no dic anys, podem quedar sense caixes d’estalvis, i sense bancs potents. Si finalment La Caixa, s’ajunta amb una altra entitat financera, Catalunya queda sense cap gran entitat.
Com és possible que Caixa de Catalunya, de Manresa, Tarragona, Girona, etc, etc, una vegada unides, estiguin a punt de ser engolides per entitats de fora de Catalunya? Es culpa nostra, o mèrit d’altres.
On és FECSA, com ha acabat Spanair, i un centenar més d’empreses de gran potencialitat ? Preguntem-nos què hem fet malament, i no donem culpes als altres, dels errors propis. Es la primera mesura per redreçar la situació. Tenim un govern fort amb els febles, i feble amb els forts. No ve d’ara la cosa, sinó del principi. Prenguem-ne nota i exigim responsabilitats a qui realment les té, i modifiquem el rumb per recuperar les posicions perdudes, en bona part per causa nostra. No sempre la culpa és dels altres.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC