Joan Roma

LA REACCIÓ
Després d’unes eleccions importants com les del passat dia 22 de maig, cada partit ha de fer les seves pròpies valoracions i actuar en conseqüència. Tant els que han guanyat com els que han perdut, perquè res és etern, i menys en política.
Assistim, des de fa anys, a canvis molt més sobtats dels que es produïen anys enrere. L’electorat ha modificat les seves reaccions i cada vegada és menys fidel a un partit determinat. Pot votar diferents opcions en dos o tres anys de diferència, o simplement quedar-se a casa, en funció de fets recents, o de simpaties – antipaties per temes lligats a aspectes no necessàriament fonamentals de l’acció política.
Aquesta variabilitat l’han de tenir en compte els partits, perquè suposa adaptar-se a cada contesa electoral, i a cada circumstància. D’immobilisme és sinònim de pèrdua constant de votants, i per tant, és un dels pitjors enemics de les forces polítiques, i molt especialment de les d’esquerres, més crítiques amb tot.
Resulta, doncs, interessant el panorama obert el passat dia 22 de maig. Preocupant, però alhora apassionant. Hi ha qui enterra ja el PSC, tot sol, o juntament amb el PSOE. N’hi ha que consideren que la derrota generalitzada dels socialistes catalans, els han de portar a la guerra interna, a la desorientació i a la residualitat política. Podria ser, però no veig tendències suïcides dintre del partit, molt al contrari, veig ganes de sortir de la crisis, enfortits i capacitats per emprendre nous reptes en un futur força immediat.
En els darrers anys, conseqüència de grans victòries o grans derrotes s’han donat per extingits partits que han sabut reaccionar, revitalitzar-se i continuar en la batalla política amb més força que abans. No veig que el PSC no pugui fer exactament el mateix, amb eines, fins i tot més ben treballades.
Qui no recorda la gran victòria socialista del vint-i-vuit d’octubre del 82, en que va treure la més gran majoria de la història parlamentària. Molts varen sentir-se cohibits i esclafats per una victòria tant aclaparadora. No hi ha res que vint anys duri, i després d’una brillant etapa de reformes, canvis i modernització del país, es va donar pas a una majoria de dretes. I actualment el PP ocupa bona part de l’espai polític de l’estat.
També CiU ha passat per grans victòries i per etapes ben dures, amb pronòstics de trencament, desunió i residualització. I la tornem a tenir a la Generalitat i en bona part dels ajuntaments, consells comarcals i diputacions.
Es normal el component “acció – reacció” després de cada contesa electoral i quan més contundent més forta la reacció. Ho podem veure ja a nivell de PSOE. En pocs dies s’ha iniciat una nova etapa, en la qual el gran protagonista serà Pérez Rubalcaba, un polític de gran vàlua i experiència, capaç de donar la volta a la situació actual del PSOE i de l’estat. Quanta gent tem la gran força adquirida pel PP ? quanta gent espera un revulsiu i una alternativa clara com per evitar un retrocés en matèria de llibertats, i d’estat del benestar? Res està perdut, la reacció està en marxa.
I pels anunciadors de funerals al PSC, podem dir el mateix. La reacció està en marxa i s’oficialitzarà en el congrés d’octubre. A diferència d’altres partits, l’espai socialista existeix i necessita consolidar-se. Renaixerà més fort i més coherent, per iniciar una nova etapa, diferent, actualitzada i preparada per un futur innovador. L’experiència és un grau, i del passat se n’aprèn. Determinats pactes no es repetiran amb partits que no tenen vocació de govern, o més ben dit, serietat de govern.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC