Joan Roma

ADEU A LES REGIONS.
Encara en temps d’aterratge del nou govern, i no sabem ben bé què faran, però si el que no compliran. Ho hem vist en la mínima retallada de l’administració, a quilòmetres lluny del promès 25%; en una profunda remodelació del govern, que queda en uns pocs retocs; en un govern dels millors, que ha quedat format pels qui han dit que sí. No sabem quants varen dir que no. Un promès canvi, que ha quedat en un retorn de persones i maneres de fer, habituals vuit anys enrere.
I ara, toca dir adéu a les vegueries o regions. La Vicepresidenta, i responsable de la cosa, ja ha dit que no pensa impulsar-les ni donar compliment a la llei aprovada pel Parlament. Se li ha d’agrair la claredat i rapidesa en deixar clares les coses, el més aviat possible.
Portem trenta anys, parlant de la regionalització de Catalunya i somiant en el mapa comarcal i regional de Pau Vila. De fet, s’havia convertit en una mena de somni, o emblema per retornar a l’esperit català de la República. S’havia mitificat tant aquella ordenació territorial que tots teníem una certa angoixa per no haver complert aquell somni.
D’aquí , multitud d’iniciatives, propostes, debats i compromisos de fer-la per part de tots els partits. O gairebé, tots. Però, els governs Pujol, en parlaven molt, però mai varen posar-ho en pràctica. El mateix que la famosa llei electoral catalana que encara no existeix. Mentres se’n parla, no s’espatlla res, ni es modifica el que està funcionant.
La comarcalització de Catalunya, es va fer amb fòrceps, i després d’anys de parlar-ne i acabar amb un resultat clarament decebedor. Es va passar de trenta-vuit comarques, a quaranta-una, amb una tranquil•litat i alegria, ben poc justificada tècnicament ni contrastada sobre el terreny.
Perquè quaranta-una i no cinquanta? Per què el Moianès o el Lluçanès, no, i altres ,sí? Simplement perquè algú des de dalt, va dir prou. Parem aquí. I perquè unes comarques esquifides econòmica i competencialment, doncs, per la mateixa raó. Els governs Pujol, volien un poder central fort, sense competència territorial ni interferències polítiques. D’aquí la supressió de l’Area Metropolitana de Barcelona, i la creació de Consells Comarcals que malviuen per tot el país.
Perquè fer ara regions? Fa mandra, i sobretot no es volen reclamacions territorials vehiculades per medi de les vegueries. El més fàcil és no desplegar la nova llei. I no fer-ho equival a la seva mort definitiva. Tot té el seu moment, i la gran necessitat de descentralització i desconcentració del poder de la Generalitat, hauria estat en els primers anys de democràcia, creant un govern innovador i proper al territori. Catalunya seria molt diferent si s’hagués aplicat aquell model. Ara es vol continuar amb el vell model. Tot el govern, concentrat en un sol lloc, la capital.
La resta, pot aspirar com a mínim a ser un centre descentralitzat a nivell administratiu, però sense poder polític ni econòmic. Bé, és un altre model de país i un altre model d’administració, diferent del defensat pel govern Maragall i Montilla. Ningú s’ha d’estranyar. Qui pensés que un canvi de govern només comportava uns pocs canvis, ara veurà fins on poden arribar les iniciatives del nou govern. O fins on poden modificar les estructures del país.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC