Joan Roma

SEGONA PART
Estem encara en la primera part del moviment de promoció i decisió sobre la convocatòria de consultes populars en diferents municipis de Catalunya, i ja veiem el típic moviment de desinflament que segueix al de la rauxa.
Ens passa molt sovint als catalans que ens inflamem de cop i gairebé amb la mateixa rapidesa ens desinflem i passem a una altra cosa o busquem una excusa per anar per un altre cantó. Em dona la impressió que això també està passant en el tema que ens ocupa des de fa mesos, en comptes de dedicar-nos de ple a la lluita contra la crisis econòmica.
Catalunya té nou-cents quarant-un municipis, i molts dels impulsors de les consultes s’imaginaven una bola de neu, que portaria en poques setmanes a que sis-cents o set-cents ajuntaments s’haguessin pronunciat a favor.
Estem molt lluny d’aquestes xifres i res indica que millorin en el futur immediat, més aviat el contrari. Son molts que ja troben avorrit el tema, i consideren deixar-ho córrer, a la vista de la inutilitat de les consultes i de la complexitat per convocar-les i sobretot celebrar-les.
I dels ajuntaments que s’han pronunciat, destaca la imatge de que molts ho han fet amb una clara voluntat de sortir als diaris. Més per protagonisme de l’alcalde o grup proposant que no pas per una sincera convicció de convocar una consulta de caràcter “històric”. Es més, estic convençut que molts dels ajuntaments que s’han pronunciat, no tenen cap garantia de que la consulta sigui duta a terme. I sinó ja veurem quants pobles queden sense consulta, tot i el pronunciament favorable de l’ajuntament.
Es ben poc seriosa també la imatge dels debats tinguts en alguns ajuntaments, basats en la discussió del nostre passat, amb un desconeixement brutal dels fets històrics i l’oblit de la realitat. No hi ha res pitjor que inventar-se un passat, per intentar modificar el present. De tot hi ha hagut en aquests debats, i no passaran a la història, precisament per la seva rigorositat.
Però bé, cadascú que entomi les seves responsabilitats en aquestes iniciatives. I que sigui conseqüent. No deixa de ser curiós que alguns alcaldes, autoproclamats grans independentistes i patriotes, no gosin fer la consulta directament. L’excusa és la seva il•legalitat, i la por a que siguin denunciats judicialment. Però, alguns son els mateixos que incompleixen altres lleis, com les dels símbols i no posen la bandera espanyola, treuen el Rei, posen l’estelada, o fan qualsevol altra cosa. Però resulta que ara no s’atreveixen a donar un pas de suposada “valentia” a favor de que el poble digui la seva en un tema com és la independència.
On és la seva coherència ? La seva valentia i patriotisme? Si s’està convençut d’unes idees, i d’unes iniciatives, el lògic és posar-les en pràctica. Es aquí on comencem a veure les contradiccions i les dobles cares i posicions dels proposants de les consultes i les qui les secunden.
Però, l’interessant encara està per arribar. Aviat hauran de passar a la segona part. I serà realment emocionant comprovar fins on es “mullen” els alcaldes i regidors votants de les mocions. Fins on arriben les entitats “organitzadores” i els partits que els hi donen suport. Qui pagarà les despeses ? On es faran les consultes? Amb quins censos electorals ? Sota quin control rigorós ?
Fins ara , deu n’hi do la imatge que estem donant per tot arreu. Però per la Llei de Murphy tot es susceptible d’empitjorar. Estic segur que la llei es complirà en aquest cas i veurem coses inimaginables. Serà dur i difícil recuperar el seny perdut ( per part d’alguns).
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC