Joan Roma

BANDERA I CARTERA
L’escàndol Millet em recorda velles dites i vells records dels primers anys de democràcia quan se’ns acusava als socialistes de sucursalistes i apareixien salvadors de la pàtria per tot arreu, embolcallats per la senyera. Eren temps en que molts nacionalistes treien pit i proclamaven la seva estimació pel país, organitzant actes i promovent iniciatives que massa sovint acabaven com el rosari de l’aurora. O pitjor, encara, en estafes , clares i contundents.
Qui no recorda tota la campanya de creació de Televisió de Catalunya, amb recollida de fons per tot arreu, i el destí i final que va tenir ? Quants prohoms, no varen fer un trist i dubtós paper en tot aquest afer. Quantes lliçons varem escoltar sobre les iniciatives que convenien al país i sobretot a la seva butxaca?
Qui no recorda una campanya similar per l’Hospital General de Catalunya, amb un seguit d’embolics, en els quals també hi apareixien noms notables del país.
I podríem citar altres iniciatives que sota el nom de Catalunya, un seguit de gent varen procurar fer negoci. El mateix govern de la Generalitat venia moltes actuacions justificades en el suposat paper que havia de jugar Catalunya en el món, mundial. Despeses difícilment justificables que no han aportat res de positiu al país i que podien haver tingut un millor destí.
Aquella manera de fer i actuar, va donar peu a titllar d’oportunistes els seus impulsors i promotors i acusar-los d’amagar la cartera darrere la senyera. Semblaven haver passat aquells temps, però vet aquí que ens topem amb un escàndol que deixa perplex a qualsevol ciutadà.
Sembla impossible tanta deixadesa, a l’hora de vigilar i controlar. Sembla increïble el poder de decisió i el desgavell, existent en una institució de primer ordre com el Palau. Semblava impensable actuar com s’ha actuat i encara no ho hem vist tot. Quina vergonya aliena sentim tots els catalans amants de la cultura, i de la serietat. Quin mal s’ha fet a la imatge del país.
I és que , en aquest cas, es demostra que amb un cognom il•lustre es poden arribar a justificar coses increïbles. Només cal invocar algunes paraules sagrades per desviar la atenció i concedir plena garantia al seu autor. Massa sovint s’ha pecat de por, a demanar comptes, per no ser titllat d’anticatalà.
Ara en paguem les conseqüències i per bé de tots convindria una transparència total a l’hora de saber què va passar, perquè i fins on es va arribar. I quins son els implicats directes i indirectes. No sigui que ens vulguin fer creure que entre un parell de persones varen muntar tot el serial.
I sobretot hauria de servir d’escarment per no donar carta blanca a ningú, i complir amb les exigències de seguiment i control de les activitats de tots els organismes i institucions catalanes per evitar sospites sobre cap d’elles. El mal fet ha estat immens i la millor manera de reparar-lo és coneixent tots els detalls i posant els elements indispensables perquè no es pugui tornar a produir. I que ja no serveixi treure la senyera per tapar la cartera.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC