Joan Roma

COMARCA O MANCOMUNITAT.
En els darrers 2 o 3 anys he parlat un parell o tres de vegades sobre la iniciativa de reclamar la comarcalitat del Lluçanès i les dificultats que trobaria. Ara , un article de Aleix Cardona, en el darrer número em dona peu a tornar-hi de nou.
D’entrada entenc que estigui decebut i emprenyat , ell i tots els qui durant anys s’han mobilitzat per reclamar un dret raonable i justificat. Sobretot quan per tot arreu han rebut bones paraules, promeses constants i incompliments generalitzats.
Però, siguem clars. Ara no toca. No perquè ho digui jo que no tinc càrrecs de govern ni ara parlamentaris, sinó perquè el govern té molts i difícils problemes que no permeten entrar en discussions territorials , electorals ni d’essències nacionals. Ara toca prioritzar el desplegament de l’ Estatut, el nou finançament i posar al dia les infraestructures del país. I res d’entrar en noves batalles territorials que no compten amb el consens de tots els partits.
Per tant, el tema territorial, electoral i de descentralització , passa a un segon terme i no crec que sigui motiu d’iniciatives legislatives fins la propera legislatura. I és que el temps , en comptes d’ajudar a solucionar els temes pendents, els complica enormement. I sinó veiem com altres territoris reclamen esdevenir comarques, i com algunes comarques no accepten l’adscripció prevista en les vegueries, inicialment previstes.
Per posar alguns exemples , ja reiterats en altres escrits, a part del Lluçanès i el Moianès, reclamen ser comarca la Alta Segarra, o subdividir els Vallesos, etc. I pel que fa Vegueries, ja hem vist la que proposen fora de la Catalunya Central ( Osona, Ripollès i Garrotxa), o els Penedesos i Garraf. En fi, que el Govern quan veu el panorama , congela entusiasmes i dictamina dedicar-se a d’altres temes que preocupen més a la gent.
Alguns poden pensar que això és lamentable o que trenca compromisos i promesos de membres del propi Govern. I tindran raó , però és que alguns càrrecs institucionals es varen llençar a la piscina sense mirar si hi havia aigua o no. I cada govern té unes prioritats generals, i ara el tema territorial no ho és. Ni ho serà en els propers anys, perquè hi ha altres temes més urgents.
Aleshores ,què fer? Renunciar, o esperar millors temps . O organitzar-se institucionalment de manera similar a una comarca oficial, amb les eines a l’abast. Ara i aquí, res impedeix, sense canviar cap llei, en convertir-se en una Mancomunitat de Municipis. Una Mancomunitat en que els ajuntaments son els protagonistes i en que la capital ha de jugar un paper essencial. Si tots es posessin d’acord , el camp per córrer és enorme i profitós. I seria el germen per esdevenir la 42a, comarca de Catalunya , tant bon punt es reprenguin les lleis territorials.
Les Mancomunitats poden rebre ajuts de totes les Administracions catalanes, i fins i tot estatals per determinades activitats i actuacions. Podria ser, doncs, una sortida raonable per acabar amb l’impasse actual. Però bé, això ja depèn de tots els impulsors i promotors d’una iniciativa que ha tingut molta feina i l’ha feta amb il•lusió i empenta. Es lògic estar decebut, al cap de tants anys, de la situació actual.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC.