Joan Roma

MOMENT DE DECIDIR

En contraposició a les iniciatives d’algun partit a l’entorn del “dret a decidir”, que ni ells mateixos acaben d’explicar en què consisteix, crec arribat “el moment de decidir” cap on volem anar, col•lectivament parlant.
En els darrers mesos hi ha hagut una tempesta de crítiques, desenganys, propostes de trencament, de separació, de queixa , en les quals apareix Catalunya com la ventafocs i objecte de tota mena d’atacs ,per totes bandes i per part de tots. Alguns partits juguen al joc dels disbarats i tanta és la exageració que al final els atacs es tornen contra ells mateixos. I el mateix podem dir d’alguns representants de la dita societat civil.
Fa pocs dies , a Manresa mateix, alguns d’aquests representants exposaven un memorial de greuges amplíssim i expressat amb qualificatius durs i contundents. Curiosa indignació actual per errors dels passats governs que mai havien tingut els atacs d’aquests dignes representants de la societat civil.
No ens enganyem, ni enganyem ningú, dient que tot gran projecte precisa de entre 5 i 7 anys per la seva gestació, tramitació, adjudicació i execució. Tot el que falta ara i aquí no pot ser culpa d’uns governs d’esquerres que porten just 4 anys de vida. Siguem una mica coherents i prudents a l’hora de llençar acusacions de deixadesa, abandonament d’aquestes comarques, etc, quan mai com ara s’havien fet i programat inversions de gran volum i projecció futura.
Ho he dit en anteriors ocasions. M’hagués agradat com a Diputat tenir al costat aquesta societat civil tant crítica ara, i tant mansa en temps de CiU, en el govern. Quan callaven veient com es construïa un Eix Transversal d’un sol carril per banda. O com es feia un Eix del Llobregat lentament i sense ambició de convertir-lo en autovia. O quan RENFE oferia el servei igual que vint anys enrere, o el servei insuficient de FGC. O com s’aplaça any sí i any també, la construcció de l’ Eix Diagonal,etc. Si fem memòria fem-la de tot i per a tot.
Trobo decepcionant la queixa per la queixa i la incitació a la desmoralització col•lectiva. Pensar que els catalans estem sotmesos a malifetes constants i que no podem decidir per nosaltres mateixos el camí a seguir, les inversions a fer, o les prioritats a posar, és desconèixer la realitat que vivim i en la que estem. Mai com ara, havíem tingut tant poder de decisió i tanta capacitat de finançament. Tot és millorable, però francament el futur és prometedor sinó ens fiquem en una depressió per iniciativa pròpia.
La Catalunya forta, potent, innovadora existeix. I que fem de motor d’ Espanya , també i que s’han redreçat vells comportaments i s’han corregit disfuncions existents, també. Per tant, el cant a l’optimisme ha de ser la nota habitual de la feina diària dels polítics i dels representants de la societat civil.
Si algú repassa els acords del Govern d’ Entesa, podrà veure com cada dia apareixen motius d’alegria i de confiança en el govern i en el país. Ara mateix, s’inicia una etapa innovadora i potent en matèria de educació. Per primera vegada es posa com a gran prioritat del govern aquesta qüestió. I podem veure les grans inversions en Salut, o en Benestar Social, i si es pensa més en infraestructures i equipaments que algú vagi al Departament de Política Territorial i contempli prop d’un centenar de grans i mitjans projectes que canviaran notablement el vida del país en els propers quatre o cinc anys. Però donem temps al temps.
Que ningú ara pretengui que les grans obres es facin en dos o tres anys, quan en necessiten sis o set. Ja hem vist que les presses mai son bones, i menys si s’aposta per la qualitat. El moment de decidir, és ara, i la aposta passa per no trencar res, ni desanimar ningú. Passa per exigir a fora el que ens pertoca i en això s’està i per exigir-nos a nosaltres mateixos el que , sovint, no s’ha exigit.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC