Sunday, November 26, 2006
TENSIÓ O DEPRESSIÓ
Hem viscut uns dies molt intensos arran les eleccions al Parlament i s’han dit moltes coses que s’haurien hagut d’estalviar . No ha estat massa edificant escoltar proclames per exigir càrrecs que en altres circumstàncies mai s’havien donat, ni voler modificar ara ,un sistema electoral que no s’havia tocat perquè ja anava bé a CiU.
En fi, part del teatre era previsible, tot i que la realitat ha superat la ficció. En política com en tot, s’ha de saber guanyar amb la mateixa elegància en que se sap perdre. I ningú ha fet res que no estès previst, o fos possible, legalment parlant.
De totes maneres s’entén la reacció de CiU per la necessitat de crear tensió entre els seus militants i simpatitzants, respecte la resta de grups parlamentaris. Havien posat totes les aspiracions en retornar al govern i en aquesta aposta a tot o res, s’han quedat en res. Es dur haver de continuar la travessia del desert quatre anys. I ara estic segur que seran quatre anys sencers amb uns resultats força diferents dels tres anteriors.
I la duresa de la travessia topa amb el calendari electoral més proper i més indispensable per qualsevol partit que vulgui ser alternativa de govern. Qui guanya el territori té grans possibilitats de guanyar la Generalitat. Traduït al llenguatge comú, qui guanya les municipals té un peu en el govern. Al PSC li ha costat arribar-hi, però la força municipal ha estat vital per fer el cim.
I CiU fins ara ha tingut una important representació municipal, sobretot en els municipis petits i mitjans i en els consells comarcals, creats a idea i semblança seva. Tenir el govern de la Generalitat era la millor carta de presentació a l’hora de buscar candidats als ajuntaments. I no s’han estat d’usar i abusar de la posició governamental per premiar o castigar governs municipals del seu signe o del signe contrari.
Hem vist un clientelisme i un partidisme durant anys i anys en els territoris governats per equips de CiU. També hem vist barreges de ajuts públics amb altres de privats que feien “més fàcil” presentar-se per CiU que no pas per altres partits. Tot plegat donava una presència aclaparadora de candidatures convergents a tot el país, i en molts casos eren llistes úniques en municipis petits on ningú podia o s’atrevia a enfrontar-se als càrrecs institucionals “de sempre”.
Tot això se n’ha anat en orris en aquestes eleccions. La gran esperança de Artur Mas era no solament arribar a la presidència de la Generalitat sinó també poder mantenir el poder municipal, afermat un, estretament en l’altre. Ara ja no poden fer llistes prometent l’oro i el moro, a nivell públic i privat, sinó confiant amb l’estricte fidelitat dels militants i simpatitzants. No els serà gens fàcil repetir resultats. I encara menys fer pactes amb actuals socis de govern. Han trencat massa coses pel camí.
És lògica, doncs, l’estratègia de la tensió de cara els propers mesos. Han de mantenir tensionat el partit, com a mínim fins les eleccions municipals del 27 de maig. Del contrari entraran en depressió i la depressió porta al desastre. Perdre clarament les municipals vol dir garantia d’estar uns quants anys més a la oposició.
Per això han de continuar pesant a Madrid i no es poden deixar portar per la ràbia de l’acord de l’Entesa. Els pactes amb el PSOE continuaran , com seguirà la funció de lobby a Madrid en dura lluita amb ERC. Han de mostrar i demostrar la seva vàlua per no perdre pistonada aquí i preparar durament la batalla municipal per poder aspirar a uns bons resultats a les generals, i posteriorment a les del Parlament de 2010.
Ara bé, a la vista del manteniment de velles cares desgastades per múltiples afers del passat i d’una estratègia de tensió poc creïble, no faran guanyar confiança en el projecte. I estic convençut que si continuen reaccionant de la manera que ho han fet davant els resultats de les passades eleccions, o en el debat d’investidura del President Montilla o davant el programa de govern de l’ Entesa, trobaran pocs seguidors a nivell municipal.
Alguns no ho diran, però aprofitaran per retirar-se i altres per buscar excuses per no ser candidats. I tot terreny que es perd a nivell municipal costa molt de recuperar-lo. Ben aviat ho veurem.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC. Article per Regió 7.
Hem viscut uns dies molt intensos arran les eleccions al Parlament i s’han dit moltes coses que s’haurien hagut d’estalviar . No ha estat massa edificant escoltar proclames per exigir càrrecs que en altres circumstàncies mai s’havien donat, ni voler modificar ara ,un sistema electoral que no s’havia tocat perquè ja anava bé a CiU.
En fi, part del teatre era previsible, tot i que la realitat ha superat la ficció. En política com en tot, s’ha de saber guanyar amb la mateixa elegància en que se sap perdre. I ningú ha fet res que no estès previst, o fos possible, legalment parlant.
De totes maneres s’entén la reacció de CiU per la necessitat de crear tensió entre els seus militants i simpatitzants, respecte la resta de grups parlamentaris. Havien posat totes les aspiracions en retornar al govern i en aquesta aposta a tot o res, s’han quedat en res. Es dur haver de continuar la travessia del desert quatre anys. I ara estic segur que seran quatre anys sencers amb uns resultats força diferents dels tres anteriors.
I la duresa de la travessia topa amb el calendari electoral més proper i més indispensable per qualsevol partit que vulgui ser alternativa de govern. Qui guanya el territori té grans possibilitats de guanyar la Generalitat. Traduït al llenguatge comú, qui guanya les municipals té un peu en el govern. Al PSC li ha costat arribar-hi, però la força municipal ha estat vital per fer el cim.
I CiU fins ara ha tingut una important representació municipal, sobretot en els municipis petits i mitjans i en els consells comarcals, creats a idea i semblança seva. Tenir el govern de la Generalitat era la millor carta de presentació a l’hora de buscar candidats als ajuntaments. I no s’han estat d’usar i abusar de la posició governamental per premiar o castigar governs municipals del seu signe o del signe contrari.
Hem vist un clientelisme i un partidisme durant anys i anys en els territoris governats per equips de CiU. També hem vist barreges de ajuts públics amb altres de privats que feien “més fàcil” presentar-se per CiU que no pas per altres partits. Tot plegat donava una presència aclaparadora de candidatures convergents a tot el país, i en molts casos eren llistes úniques en municipis petits on ningú podia o s’atrevia a enfrontar-se als càrrecs institucionals “de sempre”.
Tot això se n’ha anat en orris en aquestes eleccions. La gran esperança de Artur Mas era no solament arribar a la presidència de la Generalitat sinó també poder mantenir el poder municipal, afermat un, estretament en l’altre. Ara ja no poden fer llistes prometent l’oro i el moro, a nivell públic i privat, sinó confiant amb l’estricte fidelitat dels militants i simpatitzants. No els serà gens fàcil repetir resultats. I encara menys fer pactes amb actuals socis de govern. Han trencat massa coses pel camí.
És lògica, doncs, l’estratègia de la tensió de cara els propers mesos. Han de mantenir tensionat el partit, com a mínim fins les eleccions municipals del 27 de maig. Del contrari entraran en depressió i la depressió porta al desastre. Perdre clarament les municipals vol dir garantia d’estar uns quants anys més a la oposició.
Per això han de continuar pesant a Madrid i no es poden deixar portar per la ràbia de l’acord de l’Entesa. Els pactes amb el PSOE continuaran , com seguirà la funció de lobby a Madrid en dura lluita amb ERC. Han de mostrar i demostrar la seva vàlua per no perdre pistonada aquí i preparar durament la batalla municipal per poder aspirar a uns bons resultats a les generals, i posteriorment a les del Parlament de 2010.
Ara bé, a la vista del manteniment de velles cares desgastades per múltiples afers del passat i d’una estratègia de tensió poc creïble, no faran guanyar confiança en el projecte. I estic convençut que si continuen reaccionant de la manera que ho han fet davant els resultats de les passades eleccions, o en el debat d’investidura del President Montilla o davant el programa de govern de l’ Entesa, trobaran pocs seguidors a nivell municipal.
Alguns no ho diran, però aprofitaran per retirar-se i altres per buscar excuses per no ser candidats. I tot terreny que es perd a nivell municipal costa molt de recuperar-lo. Ben aviat ho veurem.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC. Article per Regió 7.
# posted by joanroma @ 2:05 AM 
