Joan Roma

QUAN ELS CANDIDATS TENEN EL PARTIT EN CONTRA. Es molt difícil guanyar unes eleccions quan et presentes per un partit que va en direcció contrària a la teva. En pobles petits o molt petits, el partit pot ser secundari. Compta més la persona que no pas la marca, però això no passa en el cas de pobles grans i encara menys en ciutats. Ara tindrem les eleccions generals i els que temien barrejar-les amb les municipals poden estar tranquils. Es més, hi haurà prou de temps entre unes i altres com per assimilar els resultats d’unes i fer que sigui un reforç o una penalització per les altres. De totes maneres en portem ja moltes al damunt i s’ha comprovat que els automatismes no funcionen o son menors del que es pensava. Dic això, a la vista d’un munt d’articles, notes de premsa, mocions en plens municipals, visites a obres o barris, per part dels alcaldes i/o dels qui ho volen ser, si els resultats de maig els hi van bé. Em miro aquestes accions i actuacions amb la fredor i llunyania que dona haver estat candidat en deu ocasions i haver-ne guanyat set, per majoria absoluta. Mai vaig voler vendre propostes que no estès segur de poder-les complir. Tampoc em vaig dedicar a criticar els adversaris o l’herència rebuda perquè va amb el càrrec assumir la situació tal com està, i tirar endavant sense mil excuses. La gent no vol excuses, vol saber la veritat del moment i sobretot tenir clar què i com es volen fer les coses. Res més ni res menys. I sobretot veure que qui vol situar-se al davant, està format i convençut de la feina a fer. Es per aquesta situació d’observador tranquil i foguejat que miro com es mouen els candidats de Junts, a les capitals de comarca del nostre entorn: Berga, Manresa, Solsona, La Seu, Igualada, Ripoll o Vic. Sincerament els auguro moltes dificultats per aconseguir bons resultats. Massa presses, massa gesticulacions i promeses, en un ambient poc propici per a les seves sigles. En aquest cas, considero que les imatges procedents del Congrés de Diputats i el Parlament de Catalunya, els van clarament a la contra. I és que repeteixo, la influència del partit, en els resultats en pobles petits i molt petits, és poc rellevant, però sí ho és en els més grans, i especialment en les capitals de comarca que exerceixen un paper més destacat, entre candidatura i partit. Considero que en totes aquestes capitals, els candidats de Junts tindran moltes dificultats per “amagar” el partit i evitar els faci mal. Si a tot plegat s’hi afegeix una excessiva gesticulació i un afany per tirar per terra tot el que han fet els altres, es situen més a prop de les CUP que no pas d’un partit centrat i central com havia estat Convergència. Aquesta llunyania que hem vist especialment en el Congrés i el Parlament, aportarà mals resultats als qui portin el nom de Junts i no hagin fet esforços per allunyar-se’n. Ho veurem primer, amb els resultats de les generals, preludi del que es pot repetir a les municipals. Temps al temps.

BOLETS TARDANS. Si a aquestes alçades encara hi ha qui dubta del canvi climàtic que vagi prenent nota de totes les coses “mai vistes”, arreu del territori. Realment, s’ha de prendre nota de tots els errors i totes les imprudències comeses durant decennis, perquè ara passen factura. Un altre dia en parlarem a bastament. Ara, toca fer-ho amb els bolets. Els que vivim a pagès, sempre hem tingut una mena de calendari força precís i puntual respecte del que podíem trobar en els nostres boscos. Durant generacions la riquesa i varietat d’espècies, permetia anar a collir bolets (altres en diuen caçar, i altres buscar), per a consum propi o per anar a vendre a pobles més grans o a ciutats. De bolets n’hi ha tot l’any o gairebé, si es coneixen i se sap on creixen. Els temps canvien i amb ells, molts grans boletaires han donat pas a d’altres no tant experts. L’increment de població i la gran propaganda feta, ha canviat la fesomia dels boletaires. D’uns pocs de cada poble, hem passat a centenars o milers procedents de les ciutats. Queden molts pocs racons desconeguts, on poder collir bolets, fora de les mirades forasteres. Encara en queden, però cada any es van reduint, per culpa d’aquesta allau de visitants esporàdics, transformats en boletaires ocasionals que cullen tot el que troben i compliquen la vida a pagesos i ramaders, quan no tenen cura dels “vailets” i tanques de protecció de les finques. Cada any, per aquestes dates, som molts els qui fem un resum de la situació. Avui ho faig notificant que el canvi climàtic, també ha arribat en aquest tema. Les llargues sequeres, seguides i simultànies amb setmanes de grans calors i poques pluges, fan imprevisible la temporada de bolets. Hem passat de poder-la predir, a no saber què ens espera. A cada poble hi ha els tres o quatre experts als quals tothom consulta, però ja ni ells s’atreveixen a fer pronòstics. Tots ells han anat a buscar-ne i algun ha tornat amb 4 o 5, no quilos, sinó exemplars. Cosa mai vista, en molts i molts anys. Habitualment, a meitats de setembre ja estàvem en plena temporada. Aquest any, no, i caldrà esperar uns dies més per a comprovar si les darreres pluges, han fet la seva feina i donen els fruits esperats. De gent ja en va venint perquè s’ha de sortir de la ciutat i si més no es fan excursions que serveixen per respirar aire fresc i voltar per valls i muntanyes. El problema vindrà si el clima continua revoltat i avança l’hivern o el fa tant estrany que no permet les floracions ni els creixements a l’hora. L’economia, a l’entorn dels bolets, ha permès ingressos a moltes famílies durant molts anys. Ha mogut diner i alhora un producte molt apreciat en gastronomia amb tot el que comporta de moviments de clients, cap a zones rurals, que tenen durant dos o tres mesos una activitat essencial. El canvi climàtic posa interrogants en aquest àmbit com en posa en tants altres. Toca, doncs, fer atenció i participar en tot el que el pugui apaivagar. Que ningú el negui perquè el veiem en tots i cadascun dels temes que afecten les nostres vides i activitats.

MÁS QUE UNAS ELECCIONES. Produce cierto sonrojo escuchar algunos debates, en medios de comunicación, intentando destripar los motivos que han llevado Pedro Sánchez a convocar elecciones generales para el 29 de noviembre. Algunos tertulianos y opinadores se esfuerzan en remarcar que las da por perdidas y lo único que pretende es conseguir un “resultado digno” para pasar el testigo a quien venga después. Algunas encuestas, hechas por encargo, de medios de comunicación, profusamente regados con ayudas públicas, de instituciones gobernadas por el PP, dan resultados a cual más espectacular. Prácticamente no serían necesarias las urnas porque el resultado está más que cantado. En fin, espero, próximamente, poder dar una lista de las ayudas públicas a medios privados que dejan clara la dependencia de unos con otros. Ya en estos primeros compases de la precampaña se va viendo que no estamos ante unas elecciones al uso, sino ante unas excepcionales. Nos jugamos mucho más que una simple composición de Congreso y Senado. Nos jugamos ir por un camino de progreso o por otro de retroceso. Por si alguien tenía dudas, ha podido escuchar desde suposiciones de pucherazo electoral, poniendo en duda la limpieza del voto por correo, hasta anunciar rupturas constitucionales y cambios de involución democrática. Precisamente quienes acusan y anuncian, han sido los peores ejemplos que hemos tenido en política. Si en los primeros días vemos todos estos aspavientos y anuncios de terribles consecuencias, qué no nos queda por ver y escuchar en las próximas semanas. Es una buena muestra de la falta de confianza en encuestas y movimientos cercanos o derivados de PP y VOX. No se imaginan lo que les puede caer encima si persisten en sus pronósticos y se creen los agoreros pagados por ellos mismos. Los que conocen muy de cerca a Pedro Sánchez, aseguran que es precisamente en los momentos más difíciles, complicados e inseguros cuando se crece y saca todo su ingenio y fuerza para hacerles frente. Vamos a ver una campaña, llena de sorpresas y anuncios inesperados. Se van a confrontar los dos modelos de forma clara y cruda. Tendremos la mejor ocasión para repasar todo lo ganado, y al mismo tiempo imaginar todo lo que se puede perder. Hay quien asegura que el miedo a la derecha y extrema derecha ya no moviliza ni da el miedo que daba años atrás. Veremos, porque en esta campaña tanto intervendrán las posiciones de Pedro Sánchez, respecto a Donald Trump y Netanyahu, pero también de ayuda a Ucrania, en su lucha contra Rusia. Y si alguien cree que la política exterior no es importante, lo comprobará durante las campañas electorales de EEUU e Israel. Volviendo a casa, es evidente que lo hecho en estos años, es mucho y se puede confrontar con todo lo que han impedido o han querido hacer fracasar por parte de PP y VOX. La memoria es frágil pero cada día hay y habrá motivos para recordar la importancia de los contenidos de los decretos, y la vital importancia de garantizar el estado de bienestar. Y es que se van escuchando voces y propuestas que lo quieren cambiar por otro mixto. Queda clara la voluntad de desmontar los servicios públicos para dar entrada a los privados….para los que se los puedan pagar. Anuncios como éstos por parte del PP o de VOX, van a tener una gran incidencia. Por fin se van a contrastar lo que hemos ganado con lo que podemos perder. Lo ganado está en el lado de Sánchez, las pérdidas del lado de Feijóo. Hora de decidir y comprender el inmenso poder del voto personal, sea presencial o por correo. Puedo asegurar que siempre, siempre, ha sido impecable. Llevo cuarenta años en funciones de representante ante la Junta electoral de zona. Quien ponga dudas, miente o desconoce totalmente cómo funciona. La partida ha empezado y quedarán muy claras las inmensas diferencias entre uno y otro modelo.

CAP ON VA JUNTS ? Es un misteri saber qui realment mana en el partit, i sobretot en el grup, en el Parlament de Catalunya i en el del Congrés dels Diputats. Deixo a part els ajuntaments, perquè queda clar que cadascun va pel seu cantó, sense un autèntic “centre de coordinació”. Un partit amb el seu màxim dirigent fora del país, és una anomalia difícil de comprendre, però sobretot impossible de gestionar. Per moltes noves tecnologies i viatges que es puguin fer d’aquí cap allà, la realitat s’imposa i estar fora del país, comporta perdre el fil del dia a dia, d’aquí. Si a tot plegat s’afegeix la creació de grups i grupets de pressió i domini, entendrem millor que no hi hagi cap ordre intern que coordini els posicionaments i votacions. Em consten les tensions i tibantors entre els diversos càrrecs institucionals, sobretot per part dels més mediàtics. Es prenen decisions que no queda clar qui les ha proposat i acordat, de manera que son molts els qui se n’assabenten quan ja son irreversibles. I és que sobretot en el cas del Congrés de Diputats, les intervencions i votacions tenen conseqüències. I aparèixer de forma habitual al costat del PP i VOX, costa de digerir per una part rellevant dels càrrecs municipals i de bona part dels parlamentaris. La falta d’explicacions clares sobre els objectius de Junts, fa que en totes les enquestes vagi perdent posicions, fins arribar a cotes insostenibles. Es a dir, que posaran en dificultats la presència en les institucions, amb prou pes com perquè siguin útils. Vull recordar que en les darreres, de diversos mitjans de comunicació privats, però també en les públiques, passarien dels 35 diputats actuals a 16-17. I en el Congrés, passarien dels 7 actuals, a 2-3. A nivell de mapa municipal, les pèrdues també son molt sensibles. Si amb totes aquestes alarmes no es modifica el rumb, qui es responsabilitza del camí agafat? Aquesta pregunta se la fan molts estudiosos i seguidors del partit, però no té una resposta concloent. L’existència de grups, comporta diversitat i conflictivitat a l’hora de prendre decisions. Aleshores, en un àmbit manen uns i en altres manen altres, amb un Puigdemont ensimismat i en baixa forma, incapaç d’assumir les funcions de lideratge. Tots sabem que quan no hi ha ordre, s’alimenta el desordre i es va cap un cert caos. Doncs, bé, Junts està en aquesta situació. Només així s’entenen les intervencions de la portaveu en el Congrés Míriam Nogueras, dedicada a menystenir i menysprear tot el que vingui de fora, i vagi sumant els seus vots als del PP i VOX, en una fugida endavant que no porta enlloc. Però, és que aquesta manera de fer i actuar, es trasllada cap al Parlament de Catalunya, amb intervencions d’alguns portaveus que competeixen ja no amb PSC, ERC o els Comuns, sinó amb la CUP. Se situen per posicionaments i votacions clarament fora d’un centrisme o un nacionalisme ben entès, i se’n van cap a la irrellevància. Si algú creia que la proximitat de les eleccions municipals els faria variar el rumb, anava equivocat. Volen cridar l’atenció i ho fan de la pitjor manera amb els pitjors resultats. Toca demanar-nos si algunes votacions no son pagament de favors a alguns fons? Qui es fa càrrec de les immenses despeses de Waterloo ? De moment, preguntes sense resposta.

CASA ABANDONADA: VENUDA O EXPROPIADA. Segons dades de 2023, hi havia a Espanya 3,8 milions d’habitatges buits, dels quals 418.612 es troben a Catalunya. Per raons d’espai, no poso tota la llista per CCAA, però en conjunt, significa que un 14,41% del parc d’habitatges, es troba buit. Es a dir, no té cap utilitat. Al contrari, es va degradant ell sol, i amb ell, el conjunt del poble o la ciutat. També per raons d’espai, no exposo els múltiples motius perquè hi ha aquesta immensa xifra, però , és evident que alguna cosa immediata i radical cal fer per canviar aquest panorama. Molts posen l’accent en els lloguers, en les zones tensionades, en les mesures que cal emprendre per no deixar els centres de moltes ciutats, buits, etc. Sí, tot això ens ha d’ocupar i preocupar, però a mi em resulta sorprenent i indignant no posar fi, o almenys pal•liar de manera eficient, l’existència de construccions, sense cap utilitat pràctica, que a més a més perjudiquen a tothom. Els qui son o hem estat alcaldes, hem conviscut amb aquest problema durant anys. La problemàtica és complicada i en alguns casos sembla irresoluble, degut a conflictes personals o familiars que impedeixen trobar-hi solució. Però, és evident que alguna via ràpida i pràctica s’ha de trobar si per una banda falta habitatge i per una altra en tenim en decadència, sense cap ús concret, sinó és el de continuar el deteriorament fins arribar a caure, amb tot el que això suposa i comporta. Ja hem vist i comprovat com un cas concret i realment indignant a Madrid, ha produït el detonant per aconseguir aprovar mesures valentes, progressistes i pràctiques. Ha costat, però finalment s’ha visualitzat la immensa diferència entre que en el govern central hi hagi un partit o partits progressistes o de dretes i extrema dreta, com a l’Ajuntament i la Comunitat Autònoma. Si un cas concret, entre milers, ha motivat desencallar un tema punyent, benvingut sigui i intentem anar més lluny, per aconseguir desencallar la situació de milions d’habitatges buits que podrien ajudar, molt significativament, a resoldre la carència d’habitatge, a nivell general d’Espanya i particular, en molts pobles i ciutats. Hauria de ser factible que davant la constatació d’abandonament de cases senceres o habitatges, es podés advertir al propietari de l’exigència de rehabilitar-los o vendre’ls. Si transcorregut un temps determinat, no hi hagués cap reacció ni resolució, es podessin iniciar tràmits per a la seva expropiació. Sempre amb empara legal i tràmits degudament regulats i supervisats. Però, l’actual situació no pot continuar. Es indignant i insostenible tenir prop de quatre milions d’habitatges buits a tot Espanya, amb més de quatre-cents mil a Catalunya. Que tothom es posi les piles, uns per rehabilitar o vendre i altres per comprar, preferiblement les administracions, per ampliar el parc immobiliari destinat a lloguer assequible. Es necessari i urgent.

9 ANYS DESPRÉS. En el recent Debat de política general, no podien faltar referències als temps del procés, i específicament al mal anomenat Referèndum o Consulta de l’1 d’octubre. Hem pogut constatar com encara hi ha qui no vol acceptar la realitat d’aquell moment i les conseqüències que va comportar vulnerar l’estat de dret, i amb ell l’Estatut d’Autonomia i per descomptat la Constitució espanyola. Encara hi ha partits que volen competir uns amb els altres per mantenir posicionaments que pertanyen a un passat, fracassat i oblidat, per molt que el vulguin conservar viu i actiu. No ho és i no ho serà en molts i molts anys, per molt que intentin ressuscitar aquells vells temps. En la vida dels pobles, hi ha moments d’exaltació i pèrdua de la realitat. Catalunya ha tingut diversos moments com els del procés i mai n’ha sortit ben parada. Tampoc en aquest cas com podem veure a dia d’avui, 9 anys després del dia clau. Sobta escoltar el portaveu d’ERC i a d’altres de l’hemicicle, competint per veure qui la diu més grossa i qui mostra més entusiasme per impulsar nous reptes i nous polsos al propi poble català i al conjunt dels espanyols. Son conscients, suposo, que parlen per parlar perquè res indica una repetició de fets com els vistos i patits durant una desena d’anys, en els quals els defensors de la legalitat vam ser sotmesos a tota mena d’acusacions i atacs. Dic sobta que encara vulguin mostrar aquell 1-O, com una mena d’exemple de mobilització i participació quan la realitat va ser molt diferent. Ni va ser una mobilització general ni els suposats resultats, degudament retocats, podien donar aquesta imatge. Si en un país amb sis milions de persones censades, no va a votar ni tant sols la meitat, i només suposadament voten menys de dos milions , ningú parli de resultat històric, concloent i decisiu, oimés si s’ha fet sense un mínim de garanties de supervisió i control. Han passat 9 anys i ningú s’ha atrevit a aportar documentació d’aquella data. Vull dir que ningú ha presentat les actes d’aquella votació, i no les presentaran perquè es veurien retocs importants, en moltes d’elles, per tal de donar unes xifres diferents de les reals. Però, tot això és passat. El present el podem veure a peu del carrer comprovant els inútils esforços de la ANC i també d’Òmnium, per a reviure el moviment, sense que s’aconsegueixi aplegar un mínim de persones. Cert que hi ha i haurà moviments de protesta i indignació davant provocacions, errors o males praxis per culpa de persones o membres de les forces de seguretat que actuïn de manera inadequada, davant símbols o mobilitzacions de grups i grupets del món independentista. En reprendre i exigir comportaments adequats ens hi trobaran, però mai en voler saltar-se l’estat de dret. Estem en una democràcia, i el principi de compliment de la legalitat vigent, és sagrat. Així, doncs, qui intenti trencar-la, toparà de nou amb el pes de la llei. I ningú vulgui parlar en nom de tots, perquè la realitat és diversa i plural, i per això es fan les eleccions.

PENSIONISTA, QUE NO JUBILAT. No m’agrada posar jubilat en cap enquesta, ni en cap resposta, a petició d’activitat. Si de cas, jubilat d’unes activitats, per fer-ne d’altres amb similar entusiasme i dedicació a la que tenia, abans de fer-ho. No m’imagino una vida contemplativa, ni sedentària, i encara menys poc activa a nivell extern. De fet, si mirem en el nostre entorn, som centenars de milers els pensionistes que continuem actius, en multitud d’àmbits i sectors. Es una bona decisió i una bona manera d’allargar la vida i alhora continuar fent aportacions en un munt de llocs. I és que gràcies a la voluntat de continuar sent útils, hi ha milers d’entitats, clubs, associacions, organitzacions, etc, que es mantenen, per obra i gràcia, d’aquests pensionistes que no accepten el títol de jubilats. I el treball i dedicació tenen especial mèrit quan s’ocupen i preocupen d’altres persones, moltes vegades d’edats avançades que no poden ser actives com elles. Per raons d’antics càrrecs i ajudes diverses a noves generacions, conec un munt de pensionistes que mantenen activitats per a ells mateixos i per a moltes altres persones del seu entorn. Qui no organitza partides de petanca, ho fa de treballs manuals, de punta al coixí, de ganxet, de lectura en grup, de caminades properes o excursions llunyanes, d’ajuda en menjadors per a la gent gran o en centres de dia, residències, o centres cívics. La llista d’activitats en qualsevol poble, per petit que sigui, és immensa, gràcies a tots aquests pensionistes actius, i als ajuntaments, ajudats per les diputacions i la Generalitat, per trobar tallers, cursos, conferències, mostres, exposicions.... Si miro els missatges del meu ajuntament, hi veig no menys de dues o tres activitats cada setmana, afegides a d’altres de l’associació de la gent gran o d’algun altre col·lectiu. Son activitats fonamentals per a trencar amb la soledat no volguda per una banda i per altra, facilitar activitats noves que superen la rutina i fomenten el descobriment d’altres realitats. Mai havíem tingut tantes facilitats per ser actius. Els ajuntaments, així, en general, han fet una molt bona feina d’habilitar locals, centres i espais adients per acollir un munt d’actes i alhora fer possible que els pensionistes actius puguin desenvolupar les seves accions. Queda clar que per a poder continuar s’han de mantenir els ajuts de tota mena per a la compra de material, per facilitar viatges d’intercanvi, per organitzar trobades a tots els nivells, i per inventar noves formules de col·laboració que deixin enrere la burocràcia i les traves innecessàries. I és que cada vegada som més, i moltes de les activitats només son viables si els qui les organitzen ho fan amb caràcter de voluntarietat. Els recursos sempre son limitats, i s’ha de saber treure el màxim de suc, amb les eines que tenim, especialment en pobles petits. Es aquí on son fonamentals les ajudes de les Diputacions i per descomptat de la Generalitat. Mirant enrere, puc afirmar, que estem en bones mans.

UNA GRAN OCASIÓN PERDIDA, DEL PP. OTRA MÁS. Hace meses, incluso años, que somos muchos los que repetimos que nada está decidido en materia electoral y que, a la vista de la velocidad en que transcurre la política en nuestro país, incluso las encuestas no reflejan la auténtica realidad del momento en que se elaboran. Y es que se mezclan acciones y actuaciones que rompen con las anteriores, abriendo nuevos escenarios y nuevas perspectivas que tumban las que se creía definitivas. Aquí y ahora queda claro que la verdadera encuesta, fiable y segura, será la de la noche electoral, sea cuando sea. Y si alguien cree que las opciones de Pedro Sánchez de repetir, es ciencia ficción, las podrá contrastar con los resultados de las próximas encuestas en las que se midan los efectos de los decretos sobre vivienda, aunque hayan decaído por una nueva conjunción PP-VOX-Junts. Luego, vendrán nuevos acontecimientos que modificarán éstos, pero que supondrán dejar meridianamente claras las diferencias entre un ejecutivo progresista, respecto a uno conservador o ultra conservador. Es increíble el grado de autoexclusión del PP de todo tipo de decisiones que afecten a una mayoría de españoles. Lo hemos visto anteriormente con votaciones en contra de mejoras laborales, salariales, educativas o medio ambientales. Da igual, en conjunto el PP, siempre mirando de reojo a VOX ha sido capaz de saltarse toda visión de Estado, para seguir con su política partidista, sectaria, presidida por los ataques a Pedro Sánchez, incluso a nivel personal. Es evidente que los estrategas del partido socialista se frotan las manos ante tantos errores y tanta incompetencia. Tienen la campaña asegurada ,simplemente con coleccionar cortes de voz y muestras de resultados de votaciones – clave por parte del PP. En dos o tres minutos se puede retratar un partido, opuesto a todo tipo de medidas, a favor de las clases más necesitadas, para, acto seguido favorecer a las más pudientes. Y en este relato tanto ayuda Núñez Feijóo, como Isabel Díaz Ayuso y los principales barones populares, todos ellos rehenes de VOX. Si alguien pretendía enmascarar programas y opciones, ya no le será posible. Las diferencias entre un bloque y otro son abismales, imposibles de justificar y que darán, otra vez, opciones de ganar al principal partido progresista del país, con Pedro Sánchez a la cabeza. Y lo afirmo después del debate, discusión y votación de los decretos sobre vivienda, que han movilizado a todo el país. En unos lugares de forma más visible que en otros pero en todos los hogares se discute y se valora lo que han hecho unos, y han impedido otros. En este tema no valen medias tintas. O se está en un lado, o se está en el otro, pero la valentía del gobierno y de sus compañeros de viaje ha sido contundente. Algunos se preguntan si las medidas eran las adecuadas y eficientes, otros porqué no se llevaron antes. Incluso hay los que “olvidan” el gran número de iniciativas, propuestas y decisiones llevadas a cabo en estos años de gobierno socialista, en multitud de temas relacionados con la vivienda. En esta ocasión, de nuevo Junts, ha sumado y ha hecho decaer los decretos propuestos, después de largas negociaciones en los que ellos mismos habían participado. ¿Cuál es el motivo de su cambio de voto? Algún día tendremos las pruebas concretas, ahora solo podemos especular en lo que circula por el país, y es la estrecha relación con algunos fondos opacos que muy posiblemente hacen posible la ostentosa vida, en Waterloo. Esta alineación va a tener graves consecuencias para el futuro de Junts. De hecho ya se está viendo en las deserciones de muchos cargos municipales y más que vendrán por cada nueva actuación judicial, en el ámbito de la vivienda. Por lo que respecta al PP, sus ataques a los movilizados, han sido tan radicales que también va a tener consecuencias. Ha mostrado y demostrado de qué lado se sitúa en un tema tan sensible como éste. Tiempo al tiempo.

IMPRUDÈNCIES QUE PAGUEM TOTS. Fa molts anys que estic predicant en el desert, o almenys així ho sembla, a la vista dels resultats obtinguts. Ja en el Parlament vam tenir amplis i llargs debats sobre què calia fer quan les imprudències obligaven a enviar equips de rescat per resoldre les situacions creades. D’entrada, deixo clar el tema. Quan parlo d’imprudències, parlo d’això, no d’imprevistos, ni accidents ni fallades mecàniques o d’altres tipus que no es poden preveure. I, per descomptat, la primera reacció i decisió ha de ser salvar les persones en perill, però a continuació, estudiar i si cal, sancionar les accions dutes a terme, si han estat fruit de la improvisació, la imprudència o la prepotència. M’explico. Disposar de mòbil, i cobertura, suposadament universal, ha produït efectes catastròfics en moltes persones i col•lectius. En molts casos, davant qualsevol proposta d’activitat en qualsevol modalitat, es pensa més en el mòbil que en la preparació física o la disponibilitat del material adequat. Quan parlo d’imprudències em refereixo a qüestions com: anar a escalar i no agafar el material mínim adequat, de manera que en alguns casos hem vist cordes massa curtes, o clarament inadequades per a l’activitat que es volia fer. O portar sabates d’anar per casa, i tot de cop, decidir anar a pujar el Pedraforca o qualsevol de les muntanyes de Montserrat, o d’altres indrets. O per voler-se fer el valent de la colla, llençar-se des de dalt d’un gorg, i quedar mig ofegat. Les imprudències apareixen per tot arreu. En dic imprudències, però se’n poden dir, desmanecs, com llogar una llanxa i no posar-hi prou combustible. El personal de salvament marítim estar fart d’haver de remolcar llanxes per haver quedat parades, o simplement perquè han cregut que en deu minuts, podien aprendre a navegar. D’altres, van a bussejar al cap de tres o quatre sessions d’aprenentatge, i han de ser rescatats de llocs inversemblants. Per aire, hi ha qui s’atreveix amb paracaigudes, vols delta, planejadores , globus aerostàtics, etc, amb tota mena d’improvisacions que obliguen a activar el 112, davant qualsevol imprevist. En resum, Catalunya creix, la població augmenta i les imprudències dupliquen o tripliquen les d’anys anteriors, fins el punt de tenir bombers, mossos d’esquadra, metges, infermers, protecció civil, etc, permanentment activats per intervenir, a qualsevol hora, a qualsevol indret del país. Si les imprudències clares i manifestes, no es fan pagar, estem animant a incrementar-les, any rere any, fins a l’infinit. Al cap de l’any, haurem gastat milions, molts milions, per salvar imprudents i haurem posat en perill molts professionals que dedicats a aquestes feines, no poden dedicar-se a d’altres. L’any 2009, es van fixar uns preus per a cada membre activat. Un bomber, 41.80 euros/ hora. Un vehicle, 54,25/hora. Un helicòpter, 3.151,30/hora. Es evident que caldria actualitzar preus, i fixar els d’altres membres activats, com Mossos, Ambulàncies, personal mèdic, etc. I, ho sento, però no té res a veure que un boletaire s’hagi perdut, que un ciclista hagi caigut, o a un escalador se li hagi trencat la corda que un esquiador hagi sortit de pistes, una llanxa no porti combustible o un parapentista no porti l’equip adequat. Si no hi ha sancions, s’animen les imprudències, fins a l’infinit. Així estem.

MANTENIR LA CRISIS DE CEUTA COM ESTRATÈGIA. Si algú tenia algun dubte sobre la ètica del PP, té en la crisis de Ceuta, un exemple clar de fins on està disposat a arribar. Es més, ha decidit no tenir línies vermelles en cap de les seves accions i actuacions. Tot s’hi val contra Pedro Sánchez, i quan es diu tot, vol dir tot. Així, doncs, si a Ceuta cal entorpir gestions i tràmits, es fa. Si no es vol traslladar els menors no acompanyats, no es fa cap petició i es mantenen en les precàries situacions, encara que sigui perillós per a ells, i compliquin la vida a la ciutat. El mateix es fa amb la resta de persones a les quals no se’ls hi vol trobar cap espai per poder-los atendre i si cal es demana ajut al poder judicial perquè imposi més mesures o compliqui les que es duen a terme. El PP considera que la crisis desgasta el Govern, toca, doncs fer-la durar tant com calgui. Es evident que costa d’acceptar tanta maldat, tanta hipocresia i tanta manca de política d’Estat, però tenen pressa i consideren que tot el que espatllin o destrossin ara, ja ho arreglaran en el futur, el dia que governin. Es increïble trencar ponts, destrossar contactes diplomàtics i institucionals. Es molt fàcil destruir, el complicat és construir i tornar a la normalitat les relacions truncades. Però, en això el PP és mestre consumat. I la única estratègia que té és la de tombar tot el que es posi pel davant, sigui el que sigui. Afecti a qui afecti, i només cal veure els portaveus que fa servir per marcar posicions, tant en el Congrés de Diputats com en el Senat. Son persones que ni han tingut llocs de responsabilitat ni els podran tenir en el futur perquè no tenen la formació ni la capacitat per governar. I si el PP, va per aquest camí, no deixa de ser per evitar que VOX li prengui el lloc. Així és com ha de superar tot el que digui l’altre per no aparèixer com un partit tou i poc intransigent amb una idea d’Espanya. Hi ha qui creu que si algun dia arribés al govern, canviaria radicalment. Jo no ho crec perquè quan fas un vestit a mida, després no el pots modificar. Almenys no fàcilment ni ràpidament. Hem vist en els darrers anys com el PP es va confonent amb VOX, fins el punt que alguns temes els han convertit en emblemes propis. I el fet de governar junts en la majoria de CCAA, encara els porta a copiar més i millor les principals propostes. Totes elles retrògrades, xenòfobes i ultra dretanes. ¿Fins quan? Està per veure la durada d’aquest embat. La meva impressió és que estem en una onada ultradretana, que poc a poc, anirà donant pas al retorn a la normalitat. En algun moment, la radicalitat ha de topar amb la realitat i fer caure els extremismes. Serà el moment de recuperar vells ideals i afegir-ne d’altres procedents de les noves necessitats que porta el present. El programa socialdemòcrata s’ha de revisar, actualitzar i promoure de cara el futur immediat. La ciutadania ha de tenir una alternativa que realment sigui engrescadora i assumible.