Joan Roma

LA ABSTENCIÓN NO ES UNA OPCIÓN. Si quien gobierna no tiene la abstención como opción, tampoco la debería tener quien aspire a ser la alternativa. Política es pedagogía, y quedarse en medio del camino, es una demostración de no saber hacia dónde ir. Mala opción, especialmente cuando estamos en tiempos revueltos y hay que tomar decisiones, lo más rápidas y eficientes posibles. Si el gobierno lo demuestra reiteradamente, el PP, queda paralizado, a la espera de comprobar posicionamientos de Vox, y acto seguido de Junts o PNV. Francamente, para ser alternativa hay que tener criterio y valentía propia, no en función de lo que hagan otros. Hago esta introducción a la vista de una demostración de crítica, descalificación general, con mentiras y acusaciones a diestro y siniestro, con motivo de la comparecencia de Pedro Sánchez en el Congreso, para dar explicaciones sobre el posicionamiento de España, respecto la guerra emprendida por Trump y Netanyahu en Irán y Oriente medio. En ocasiones como ésta, es cuando se comprueba el conocimiento y claridad de ideas del líder de la oposición, y con él, del resto de partidos, con presencia en las Cortes. A la vista de lo oído y debatido, queda claro que Núñez Feijóo no tiene formación ni preparación para aspirar a presidente del gobierno. Perdón, aspirar sí, pero impensable llegar al cargo, porque dependería de técnicos y asesores, para tomar decisiones. Y para esto están los servicios de inteligencia y los técnicos en cada materia, pero al final, debe ser el presidente el que actúe en consecuencia. Los discursos de Núñez Feijóo son precocinados, previsibles y reiterativos. Diga lo que diga Pedro Sánchez, el discurso general no se modifica, ni se introducen cambios significativos. Si acaso uno o dos chascarrillos que, con su habilidad habitual, acaban por empeorar el conjunto. Se le nota demasiada inquina, demasiada energía para destrozar los argumentos, sin tener los conocimientos ni capacidades para hacerse creíble. Al final, escuchamos dos monólogos, muy distantes, uno del otro. Y si el primer día, el resultado fue claramente a favor de Pedro Sánchez, el segundo día, el de la presentación, debate y votación de las medidas para paliar los efectos de la guerra, fue paradójico para todos. Rectifico. Paradójico, no, porque el PP nos tiene ya acostumbrados a buscar el voto negativo, sea cual sea la propuesta, simplemente para intentar tumbar a Sánchez. Lo que suponga para los españoles, es secundario. No cuenta, porque se darán excusas para justificar el voto negativo. Que alguien se las crea, es otra cosa. Pero la sesión sí tuvo un momento paradójico, cuando el representante del PP, Juan Bravo criticó, muy indignado, la copia de las medidas que había formulado el PP. Es decir, enumeró un buen número de medidas, propuestas por el PP, que figuraban, según él, en el Decreto del gobierno. Pues bien, si eran una copia, ¿por qué no apropiarse el mérito y votar a favor? Era lo lógico y lo procedente. Pues, tampoco. Una simple abstención, a la vista de que Junts votaría a favor y el Decreto sería convalidado. En resumen, ser alternativa exige moderar discursos, evitar mentiras y falsedades y ser capaz de votar a favor cuando la ocasión lo requiere. Hasta ahora, el PP no ha votado a favor en ninguno de los grandes temas del gobierno y no hacerlo en un momento de gran inestabilidad e inquietud en la que estamos, es ir en dirección contraria a la de ser alternativa. Esta mezcla de mediocridad y miedo al compromiso, le aleja de ser opción de gobierno. Tiempo al tiempo.

DESOBEDIÈNCIES QUE MATEN. Per deformació professional, faig un seguiment d’un dels problemes més freqüents i indignants: la desobediència de moltes persones a qualsevol tipus d’avís, norma, obligació o interdicció. Aquest problema, s’ha incrementat notablement en els darrers anys, cosa que obliga a esforços intensos i immensos per evitar danys materials i personals. M’explico. En els primers decennis de la democràcia recuperada, amb un simple avís, en format paper, una tanca, una senyal o una simple cinta, podíem tancar un espai, on s’hi volia celebrar un acte, una festa, una competició. No hi havia especials problemes per garantir el respecte a la decisió presa. Era fàcil, pràctic i agraït. Amb els anys, de manera gradual, les coses es van anar complicant, de manera que un simple cartell no era suficient, i calia pensar en mesures més contundents. Tanques, barreres, senyalització diversa, acompanyada de cintes i algun obstacle que impedís l’accés amb vehicles, etc. Quan es tractava d’obres, la cosa ja pujava uns graons i calia establir tancaments sòlids, en amplada i alçada, a més de protegir tota mena de maquinària i materials. Ja en els darrers anys, quan això no és suficient, s’ha de pensar en la contractació de personal de vigilància i/o seguretat, en connexió amb la policia municipal i/o Mossos d’Esquadra (CME). Tot i així, problemes per a garantir la seguritat i integritat de les infraestructures, equipaments i serveis que siguin objecte d’aquestes proteccions. Dit això, i feta aquesta llarga introducció, el més preocupant és quan les desobediències, posen en perill la pròpia vida o la d’altres. Treure avisos, tanques o proteccions, no es limita a un acte de gamberrisme o vandalisme, perquè els resultats poden esdevenir criminals. I això sí que ens ha d’ocupar i preocupar. I aquests fets, s’estan incrementant si ens atenem a informacions diàries o a informes d’ajuntaments, empreses i cossos de seguretat. També hi ha un increment notable de desobediències que porten a morts molt probables o segures. No hi ha tempestes, neus, glaçades, vents intensos, mars agitades o rius crescuts, que aturin a persones en les seves decisions de tirar endavant, fer sortides, excursions o recorreguts a peu o en vehicle, malgrat els avisos, no solament en mitjans de comunicació sinó fins i tot mitjançant tanques, barreres o cintes que tanquen aquests espais. Trencar-les, saltar-les o simplement ignorar-les, porten a incidents i accidents que acaben en mort, després d’obligar a desplegar mitjans tècnics i humans, amb greu perill per a les seves vides. Portem un llarg període amb morts que eren fàcilment evitables, simplement per no haver obeït. Toca passar factura de responsabilitats als qui han sobreviscut. No pot sortir gratuït.

MANIFESTACIONS , PER QUÈ INCÍVIQUES? No puc entendre i encara menys acceptar que el dret de manifestació hagi de comportar actuacions incíviques, o directament vandàliques. En els meus anys d’activisme i protesta, sempre procurava conscienciar al col·lectiu, en afectar el mínim, a les persones alienes al problema. I és que tant important és fer pedagogia del conflicte com trobar empatia i proximitat en el conjunt de la ciutadania. Només així s’aconsegueix trobar comprensió i ànims de resolució. Del contrari les diferències s’enquisten i es poden allargar i complicar de manera indefinida. Es per aquest motiu que considero molt poc pedagògic el moviment de “revolta pagesa” quan decideix tallar carreteres o encerclar pobles i ciutats, fent ús de tota mena d’estratègies i actes, alguns dels quals plenament vandàlics. Cremar neumàtics sobre l’asfalt, trencar barreres, tallar arbres per fer-los servir d’obstacles, ets, son pèssims exemples de mobilització ciutadana, perquè fan ús de l’incivisme més radical. Similars accions i actuacions hem vist en les mobilitzacions de sectors de metges i mestres, per protestar contra acords entre Govern i Sindicats. Sectors que no hi estan d’acord, han decidit mantenir i fins i tot incrementar les mobilitzacions com a via per intentar posar de genolls el Govern. Sigui el central, sigui el de la Generalitat. No ho aconseguiran. Però, creuen tenir el dret a fer el que creguin oportú per a protestar, encara que sigui amb accions i actuacions, clarament incíviques o directament coercitives. Mal exemple, per a tota la ciutadania, i pèssim negoci per a ells, puix que les destrosses fetes, els allunyen de la gent i de possibles acords amb el Govern. Poc a poc, es donaran compte que amb actuacions com les vistes i patides les darreres setmanes, no aconseguiran cap avenç. Al contrari, es trobaran amb la negativa del Govern a modificar posicions i donar per bons els acords signats amb els sindicats. Un Govern no pot anar allargant les negociacions i encara menys, anar incrementant les peticions, en una roda de mai acabar. En el cas de metges i mestres, els acords signats amb els sindicats son clarament positius i pel que fa “revolta pagesa”, si realment volen representar la pagesia, podien haver-se presentat a les eleccions agràries, del passat 27 de febrer. No ho van fer. Tampoc van aconseguir prou seguiment com per aconseguir una significativa xifra de vots nuls. Així, doncs, no estan legitimats per parlar en nom de la pagesia. En absolut. En els propers dies i setmanes, comprovarem la inutilitat d’aquestes mobilitzacions. Un govern seriós es el que respecta els acords. I els acords han estat negociats i signats amb els sindicats.. Lògic es mantinguin, per molt soroll i incivisme que facin servir els opositors.

HABITATGE DE LLOGUER, EN POBLES PETITS. Haver abandonat determinades polítiques, produeix efectes molt negatius, quan es comprova la seva necessitat. Es el que ha passat en matèria d’habitatge de protecció oficial, destinat a lloguer assequible. Amb excuses diverses, en mig de crisis, una de les primeres reaccions fou abandonar a la seva sort als ciutadans, sense habitatge propi. Si això passava a les ciutats, en els pobles, la gent anava marxant i quedaven cases i pisos abandonats, sense ningú que tingués interès en mantenir-les i encara menys, en rehabilitar-les, perquè no eren rendibles. Han passat els anys, molta gent ha estat foragitada de les ciutats, i han vingut a buscar refugi o jubilació, en els pobles. I els pobles no estaven preparats per un retorn de l’activitat immobiliària, fora dels més turístics. Actualment, hi ha una carència generalitzada d’habitatge de lloguer, en la majoria de pobles petits i mitjans de Catalunya. Per contra, hi ha multitud de cases i pisos, vells i abandonats que no tenen la utilitat que podrien tenir, i donen una pobre imatge d’algunes parts d’aquests pobles. Què fer ? Doncs, sacsejar el panorama i anar per feina. Aprofitar aquest moviment de retorn cap als pobles, per rehabilitar cases i pisos, i oferir-los als interessats. Fàcil de dir, però complicat i lent de fer. Certament, però si anem perdent temps en debats i discussions, encara serà pitjor. Toca posar-se les piles i buscar solucions diverses. No úniques, ni massa limitades. Les peticions fetes al Govern de la Generalitat, des de diferents àmbits, però molt especialment des del municipal, han donat els seus fruits, i ara el Govern ja no parla només d’habitatge en ciutats, sinó també en pobles. I no solament això, sinó que posa mitjans econòmics per a fer-ho realitat. Fa uns dies, la Consellera Paneque, des del municipi de Planoles ( Ripollès) va anunciar un Pla immediat, amb un primer fons de cinc milions, però ampliable fins a vint, per tal que tots aquells municipis de menys de 5.000 habitats que vulguin emprendre actuacions de rehabilitació de cases i pisos, ho podran fer, acollint-se a ajuts diversos. He de dir que en els darrers mesos, molt ajuntaments petits, han emprès accions i actuacions per a comprar, primer, i rehabilitar després, algunes cases emblemàtiques del poble o d’altres que estan en molt males condicions. Han decidit tirar endavant promocions públiques, a la vista de que no n’hi ha de privades. O son molt escasses. També les Diputacions, especialment la de Barcelona, ha entrat en aquest àmbit, amb ajuts a la compra, primer i a la rehabilitació, tot seguit. A hores d’ara, conec ja una dotzena de pobles que disposen de les primeres promocions d’habitatge públic, destinat a lloguer assequible. Es una magnífica via per facilitar l’arribada de nous habitants, i alhora donar utilitat a un bon nombre de cases i pisos abandonats. Vist l’interès i participació, queda clara la necessitat de pressupostos a la Generalitat, com per garantir partides anuals, destinades als ajuntaments petits. Lògicament, al costat dels grans, però ara i aquí, ningú havia pensat en els petits. Doncs sí, amb suficient diner, podrem rehabilitar cases i parts dels pobles que ben falta els fa.

LA PERSISTENTE CORRUPCIÓN EN EL PP. La idea de que se puede acusar a diestro y siniestro, sin pruebas ni especiales argumentos, ha llevado al PP a una carrera de fondo, a la hora de acusar al PSOE de todo lo imaginable y, algo más. Alguien les ha animado a hacer ruido, para tratar de silenciar los casos propios. Muy numerosos y con perspectivas de ir creciendo, en los próximos meses y años. Y es que a las puertas del juicio por la Kitchen, se comprende el nerviosismo en la cúpula, aunque quieran disimularlo. Tratar de enviar las culpas al pasado, es hacer uso de la política del avestruz. Por mucho que intenten decir que eran otros tiempos, con otros liderazgos, el nombre del PP saldrá, día sí, día también. Y todo ello se añadirá a los muchos otros casos que están pendientes de juicio o que simplemente se descubren cada semana o cada mes. Ahora mismo, tenemos otro caso en los medios de comunicación, resultado de las investigaciones de la UCO. Afecta a un ex presidente de la Diputación de Almería y con él a otros posibles 43 imputados. Y de nuevo por corrupción, en el marco de la pandemia, por compra de mascarillas, uno de los delitos más repugnantes cuando se negocia por materiales indispensables, para protegerse del virus. Saldrán otros casos, en este ámbito y sobre todo en el más ligado a las políticas municipales de planificación y urbanismo, en un momento de alta tensión con los alquileres. Seguro que ahora mismo hay tráfico de influencias, de información y adjudicación, en múltiples municipios, regidos por el PP, en solitario o con algún otro grupo. Al final, por una causa u otra, los temas van saliendo y van llegando a los juzgados. Hay que ser muy incauto e imprudente, o estar muy desesperado, para acusar al PSOE de todo tipo de corrupciones cuando tienes una lista inacabable, en el tuyo propio. Si alguien quiere hacer un ejercicio de repaso histórico, le recomiendo algunas publicaciones, en libro o en informes, donde aparecen los casos, ya no denunciados, sino sentenciados. Desde la A, a la Z hay un historial inmenso, muchísimo más extenso que el que ha afectado al PSOE. Y sí, el PSOE tiene en el caso Koldo, con Ábalos y Cerdán, un escándalo de primer nivel, pero acotado a estos tres. En ningún momento se ha lucrado el partido, tema de gran relevancia cuando tratamos casos de corrupción política. Y cierto que el daño reputacional ha sido terrible, con afectación emocional y de confianza, en todos los militantes, simpatizantes y votantes del partido. Pero, la reacción ha sido rápida y contundente, muy diferente a la que ha tenido el PP, respecto a los suyos. Volviendo al principio, la exageración y la pretensión de embarcar al PSOE en un marco general de corrupción, no ha dado ni dará los frutos perseguidos, porque no es ni creíble ni real, con lo cual las acusaciones se le vuelven en contra y dejan al PP, desnudo ante su realidad. Y la suya sí es real y permanente. Ha tenido, tiene y tendrá casos, de manual, que demuestran la intención de lucrarse mediante el mal uso de los cargos institucionales. Si tienen dudas, busquen e indaguen, que los encontrarán a docenas. Y pronto tendremos, en vivo y en directo, el juicio por el caso Kitchen que nos dejará estupefactos ante los desmanes cometidos por el PP, para intentar tapar los casos, ligados a la Gurtel. En pocos días, podremos iniciar los comentarios. Atentos a los detalles y cargos implicados.

PROJECTES ESTRATÈGICS. Si una carència greu ha tingut Catalunya, ha estat la manca de planificació a mig i llarg termini. Tots els qui hem estat al capdavant d’una administració, sabem com això és fonamental, de cara el futur. Si mirem enrere, podem recordar les constants improvisacions de governs anteriors, dissenyant un Eix del Llobregat que naixia petit; un Eix Transversal, fet a trossos; un aeroport de Barcelona que tenia data de caducitat; uns ports de Barcelona i Tarragona, sense visió de futur; la manca de potabilitzadores; la manca de polítiques públiques d’habitatge, i un llarg etcètera que ompliria tota una pàgina del diari. Doncs bé, ja en temps del Tripartit es va començar a pensar en gran, en planificacions a llarg termini que no es van poder culminar per la brevetat del període, però que posaven les bases per a futurs equips de govern. Aquell inici era lògic, puix al capdavant de l’Executiu hi havia dos ex alcaldes: Maragall i Montilla, acompanyats de molts altres, en altres posicions. Ara, amb un nou ex alcalde, al capdavant del Govern, es torna a la política de mirada llarga, sense oblidar la curta. Tot el Govern, fa ús de les planificacions que hem dut a terme, els alcaldes, procurant resoldre els temes immediats, però posant les bases per a preparar els projectes llunyans, conscients de que tot necessita temps, negociacions i finançament. Es en aquests debats interns, primer, i externs a continuació que apareixen els grans projectes estratègics que han de modificar el tarannà conformista del país, per anar cap un altre de posicionament capdavanter, a nivell d’Espanya i de la Unió Europea. D’aquí l’interès i urgència en disposar d’un aeroport realment de primer nivell. D’uns ports, capaços de competir amb els principals de la UE i del Mediterrani. D’unes Rodalies que donin el servei, en les degudes condicions de rapidesa i fiabilitat, etc. I en aquest debat i posada en marxa de projectes estratègics, hi figura l’Eix Transversal Ferroviari, per a connectar Girona amb Lleida per l’interior del país. Un Eix per a mercaderies i alta velocitat, capaç de reduir la dependència i complexitat de la xarxa actual. Si per a Pasqual Maragall va ser un somni l’any 2005, i va posar els primers estudis i planificacions, ara aquell somni es vol fer realitat, mitjançant l’encàrrec de projecte a IFERCAT ( Infraestructures Ferroviàries de Catalunya), amb una dotació de 5,46 M, i la data (2028) per tenir-lo a punt. Els qui fem un seguiment intensiu de l’acció del Govern Illa, assistim a una constant presa de decisions, destinada a recuperar el temps perdut, per una banda i a col•locar Catalunya al capdavant de les iniciatives estatals i de la UE. Aquest és el gran objectiu. Ja era hora !

GUERRES PER CONVENIÈNCIA ELECTORAL, I/O JUDICIAL. Que la perversitat presideix moltes accions i actuacions polítiques, és una evidència des dels principis dels temps, però que el grau de cinisme arribi a cotes estratosfèriques, sí, és una novetat. Si algú en tenia algun dubte, miri les actuacions d’Israel, de la mà de Netanyahu, perseguit per la Justícia per múltiples casos de corrupció. La seva escapatòria, és impulsar tota mena d’accions militars contra enemics reals o inventats. I si no es troben, contra indefensos ciutadans palestins o jordans que s’interposen en les seves ànsies de guerra, ocupació i ampliació de territori. El cas de Donald Trump, és molt similar, tot i que les accions judicials van decaure a l’arribar a la presidència, però ara el que li preocupa son els resultats de les eleccions a principis de novembre d’enguany, les de meitat de mandat. Les promeses fetes de millores de preus, increments de la riquesa individual i no ficar-se en conflictes inoportuns, li passarà factura. Per això, ja llença sospites sobre el funcionament del sistema electoral i la proclamació de resultats. Increïble en veu d’un president que se suposa garanteix la netedat en un país de llarga trajectòria democràtica. Doncs bé, la trajectòria pot ser llarga, però hi trobem un bon nombre de dèficits i mancances que la posen en entredit. Ara mateix, els EUA està baixant posicions en l’Índex de Qualitat Democràtica(IQD), passant de democràcia plena, a democràcia feble, i ben aviat estarà en el rengle dels països amb governs autoritaris. El seu comportament s’adiu més en aquest sector, que no pas en els clarament democràtics. Si algú ho hagués dit anys enrere, l’haguéssim titllat d’eixelebrat. Ja no, per desgràcia. Son, doncs, aquests els escenaris que marquen decisions que posen en perill la pau mundial i causen destrosses materials i personals a desenes de països. La voluntat d’Israel de destruir l’Iran, ha estat una constant, des de sempre, però aconseguir arrossegar en aquesta aventura, els EUA, és un mèrit que s’apunta Netanyahu. Aquest, per mantenir l’aforament davant la Justícia, l’altre, per aconseguir èxits bèl·lics per poder vendre com mèrits per aconseguir bons resultats electorals. Sembla increïble, però això està passant, en viu i en directe, i al mateix temps, s’aprofita per fer caixa. Algun dia, sabrem els beneficis econòmics que uns i altres treuen d’aquest conflicte. Es d’una obscenitat increïble però quan homes de negoci sense escrúpols, al llarg de tota la vida, arriben al poder polític i no hi troben suficients controls a les seves decisions, s’envalentonen i tiren endavant, tot el que els ve al cap, sigui de forma directa o indirecta. No cal justificar l’acció, simplement la duen a terme. Les conseqüències les pateixen els atacats, i les que retornin cap al país agressor, no s’expliquen o arribaran, quan ell ja no hi sigui. Queda clara la urgència de parar els peus a un i altre perquè ens porten cap un abisme. Son persones encegades, egòlatres i temoroses de la normalitat i la legalitat. Estan en una cursa embogida sense objectius clars ni propòsits justificats. Son un perill per a tots, lògic, ens impliquem tots, en les accions per aturar-los.