Joan Roma

DESVERGONYIMENT JUDICIAL. Tenir un dels poders de l’Estat, amb pocs controls i gairebé nuls expedients sancionadors, produeix monstres, impossibles de reconduir. I quan dic reconduir, vull dir, garantir el normal i eficient funcionament del poder que la Constitució li ha atorgat. Tots teníem en el cap la urgent necessitat de renovar l’exèrcit, i no vam fer prou atenció a una prioritat tant o més rellevant, com la de la Justícia. Vam convertir els seus components en un poder absolut, generant una mena de “casta d’intocables”. Ara i aquí, hem pogut comprovar com un jutge de primera instància i instrucció pot prendre decisions que portin una persona innocent, a haver de provar la seva innocència, mentrestant es destrossa la seva vida personal i pública, si la té. I, segons quin càrrec ostenti, serà un Tribunal Superior de Justícia o algun magistrat de l’Audiència Nacional o del Tribunal Suprem qui li podrà amargar la vida, durant tants anys com duri una instrucció que poden allargar fins a l’infinit. Que al final tot quedi en res, no suposa cap càstig, cap destitució ni cap relleu al front del tribunal corresponent. Això, dona peu a una clara i clamorosa impunitat. Si durant anys hem assistit a curioses instruccions, convertides en clamoroses infraccions a la pròpia llei processal, en els darrers temps, assistim a un desvergonyiment judicial, mitjançant el qual alguns jutges i magistrats es permeten interpretacions sesgades o clarament escandaloses dels preceptes legals. Dona la sensació que la impunitat de la que gaudeixen els ha portat a emprendre vies mai explorades o fetes servir de forma molt excepcional, però que ara utilitzen per intentar , ras i curt, fer caure el govern central. Es evident que alguns casos clamorosos de corrupció han facilitat aquestes actuacions, però en altres casos, simplement s’engreixen i s’amplien per mirar de trobar suficients elements com per insistir en la generalització de casos. Hi ha pressa perquè hi ha consciència d’un final d’etapa. Ja no per part del PSOE i Pedro Sánchez, sinó per part d’ells mateixos i del PP. L’edat obligatòria per la jubilació està establerta en els 72 anys, de manera que son molts els jutges i magistrats que s’acosten a aquesta edat fatídica, moment en el qual passen a ser anònims ciutadans sense poder. Toca doncs, ajustar al màxim les causes i mirar d’obrir tants expedients com sigui possible ni que es basin en simples reunions o investigacions. Ara i aquí, qualsevol reunió, qualsevol investigació, qualsevol informe, es pot convertir en un element d’acusació que degudament filtrat pot servir a la causa comuna. I quan s’arriba en aquest punt, el prestigi personal o de la institució passa a un segon terme, perquè hi ha un objectiu superior que mana: atacar i destruir el govern central. Alguns ho fan més elegantment, altres més desastrosament, però els autors i actors son molts i molt ben coordinats. Saben que tenen el temps en contra, i d’aquí la rapidesa i selecció d’objectius. Se’ls en fot que les enquestes posin la credibilitat en la Justícia, per terra. Ells van al que compte, i el que compte és desplaçar el govern central. Se saben intocables, d’aquí el desvergonyiment de les seves accions i actuacions. El temps corre en contra seu, perquè noves fornades de jutges, els rellevaran i arribaran als càrrecs de magistrats. Pressa i desvergonyiment van paral•lels. Toca fer-hi front i fer que no se’n surtin. La millor via: renovar la confiança en el PSOE amb una victòria l’any que ve.

FALTA PERSONAL . Si algú passeja per pobles i ciutats, o es dedica a llegir tota mena de mitjans de comunicació comprovarà, fins a quin punt, hi ha falta de personal en la majoria d’àmbits i sectors professionals. Estem en ple estiu i ara es veuen més les carències del sector de l’hostaleria, però és que hi ha sectors de gran rellevància social, que tenen greus problemes, ja no per a funcionar sinó simplement per a subsistir. Penso en els centres de dia i residències per a persones grans, en que el dèficit és ja estructural. Per raons que ara no venen al cas, conec algunes residències que tenen un 30 – 35 % de places per cobrir. Es evident que amb aquestes xifres, els serveis bàsics, no poden tenir l’atenció deguda. Estan, doncs, en situació d’emergència i no se’n surten per molt que anunciïn els llocs de treball disponibles. Si mirem altres sectors com el de la construcció ens trobem amb semblants dificultats, i son moltes les empreses que han de renunciar a determinades obres per no estar segurs de poder-les executar en temps i forma. En similars problemes trobem els ajuntaments a la recerca de personal per a complementar les brigades municipals, durant els mesos d’estiu, sigui mitjançant plans d’ocupació o convocatòries extraordinàries. En resum que tot el país està sotmès a dèficits de personal, en gairebé la majoria de sectors. Es del tot urgent procedir a la regularització dels immigrants que ho han demanat perquè és la única via per aconseguir cobrir les necessitats. Em consta que el procés ha avançat millor del que molts predeien i s’ha tancat amb xifres més altes de les inicialment previstes. Això facilitarà l’accés a llocs de treball per part de tots els peticionaris. I, ara i aquí, és la única via per a respondre a les necessitats. No hi ha prou mà d’obra nacional i d’aquí l’encert en impulsar la regularització. Si alguns no la veien necessària, ara tenen l’ocasió de comprovar-ho mitjançant la cobertura de la demanda. Es més, en molts dels àmbits més estressats com els de l’hostaleria, serveis socials i personals, la regularització ha arribat com aigua de maig. Dit això, és evident que ha d’haver-hi una reformulació del mercat laboral com perquè s’ajusti més a la realitat. No pot ser que les xifres d’atur encara estigui en dos dígits, quan l’oferta de treball se situa tant amunt. Alguna cosa falla. Ha d’haver-hi un major control i supervisió dels qui no treballen com per castigar comportaments de persones que no treballen perquè no ho volen fer. Això no és de rebut. Cal ampliar el sistema de control, i alhora agilitzar més i millor les ofertes de treball.

DE INFLUENCIAS Y OTRAS VIVENCIAS. No pasa día en que no salgan a la prensa todo tipo de actividades, en un “totum revolutum” de supuesto tráfico de influencias, por parte de alcaldes, diputados, consejeros y / o presidentes y expresidentes. En muchos de los artículos e incluso expedientes judiciales, se nota un gran desconocimiento de la realidad e incluso de la legalidad. Ahora mismo, se presupone actividad delictiva a cualquier reunión, promoción, impulso o actuación dirigida a resolver peticiones, propuestas o soluciones, a temas de la más variada índole. Parecería como si la actividad política hubiera dejado de ser legal, para pasar a la clandestinidad, o peor aún, a delictiva. Estamos ante un auténtico despropósito, en el que la Judicatura ha entrado como elefante en una cacharrería. Me explico. Si el uso de los cargos no puede servir en política, acabados estamos. Aprovecho en este momento de caos, confusión y acusaciones a diestro y siniestro, para confesar haber usado mi cargo de concejal de gobierno, a continuación el de alcalde, y durante muchos años, también diputado en el Parlamento de Cataluña, para influir, negociar, gestionar, promover, exigir e impulsar centenares, quizá miles de temas, asuntos, proyectos, soluciones y resoluciones, de todo tipo. Confieso haber hecho uso de mis influencias para conseguir plaza en residencias de mayores para treinta o cuarenta personas, también las usé para encontrar plaza para jóvenes con diferentes adicciones, o para encontrar plaza en escuelas especiales, o para encontrar trabajo, piso de alquiler, ayudas a la dependencia, a la rehabilitación de viviendas, a mejoras de todo tipo y un larguísimo etcétera. Y como diputado, fueron incontables las ocasiones para influir en reducción de tiempo de tramitación de licencias urbanísticas, medio ambientales, culturales, territoriales, a múltiples proyectos, en una larga lista de municipios, comarcas y provincias. También escalé contactos hasta llegar a Ministerios, en Madrid, para negociar y conseguir mejores condiciones a empresas mineras. Fue en estos quehaceres que conocí al entonces diputado nacional, Rodríguez Zapatero que se ocupaba y preocupaba por las cuotas de carbón que ofrecía el Ministerio a las provincias de Castilla- León y Asturias. Ambos, utilizábamos nuestros cargos, para influir en los repartos previstos, salvando unas empresas de la voracidad de otras. Podría alargar mi exposición del uso de las influencias en otros campos como la restauración de monumentos, o la implantación de nuevas industrias, o la atracción de actividades hacia municipios y comarcas concretas. En resumen, si el cargo de alcalde o de diputado no se hace servir para influir, en todo tipo de acciones y actividades, mejor se dediquen a plantar patatas o cuidar vacas. Produce sonrojo que ahora algunos representantes del PP, se exalten por reuniones y gestiones hechas ante múltiples organismos e intermediarios. Cuando la necesidad aprieta son lógicas las gestiones a múltiples bandas, con el fin de resolver el tema. Y nadie piense en grandes beneficios ni compensaciones por tanta dedicación. Se deja claro que estamos al servicio del municipio o del país, y si llega algún pequeño regalo, es más simbólico que costoso. Algún buen vino que iba a parar como regalo, a otros, (soy abstemio), o caja de puros (no fumo), o algún cuadro de artistas locales que cuelgan de alguna pared. La acción política se basa en actuar sobre el territorio donde ejercemos el cargo y sería inconcebible mirar lo qué pasa sin intervenir. El cargo abre múltiples puertas y permite numerosas gestiones, a las que no se puede imputar malas prácticas, sino se comprueba fehacientemente. Para cargos de partidos progresistas, nuestro trabajo va dirigido a la resolución de problemas sin esperar ningún otro beneficio que no sea el de salvar proyectos y situaciones individuales o colectivas. Solo la mala fe o la desconfianza en el beneficio colectivo pueden llevar a partidos como el PP, VOX y compañía, a creer que nada se hace sin conseguir beneficios personales. Seguramente es lo que ellos hacen, pero hay otros ideales y otras maneras de actuar. De aquí, la sorpresa por algunos ataques políticos, secundados por acciones judiciales. Ayudar a empresas en dificultades, es una de las prioridades, de todo político sensato, preocupado por los puestos de trabajo que estén en peligro. Nadie sospeche de beneficios personales si no se aportan pruebas sólidas y concretas. Lanzar sospechas o acusaciones, es la peor de las acciones, contra la actividad política.

CARTA ALS REIS, AL JUNY. Aquests dies de presentació, debat i votació dels pressupostos de la Generalitat per a 2026, m’han portat els records dels meus anys de diputat, i de com preparàvem el treball per a presentar esmenes, ben pensades i elaborades com per tenir sòlids arguments per a defensar-les, en el territori, primer, i a continuació, en l’hemicicle del Parlament. No veig que el Grup Parlamentari de Junts, hagi fet aquesta mateixa tasca, a la vista de la presentació de les esmenes, plasmada en un article en aquest diari, el passat 30 de juny. Molts anuncis, molts retrets al pressupost i molts focs d’encenalls, en comptes de tenir una estratègia clara i positiva per intentar encaixar algunes propostes concretes. Junts, ha presentat 1.300 esmenes, per un total de prop de 2.400 M, en el que en diem una perdigonada de propostes arreu del país, sense oferir propostes d’ingressos per a cobrir aquest increment d’inversions. En resum, un brindis al sol, per intentar vendre en el territori que si ells haguessin fet el pressupost, tot el que han presentat, hi hagués entrat. Però, ai las, la vida és molt dura, i la història encara més. Si Junts acabés de néixer, podria criticar i exigir inversions concretes, generals o locals. El problema és que ha governat un grapat d’anys en els quals tot el que ara critica o proposa que s’ha de fer, no ho va dur a terme. Res pitjor que criticar el que tu mateix has estat incapaç de fer. A què ve doncs, aquesta manera d’actuar ? Ho sento, però és típica de la improvisació i manca d’objectius concrets. Junts ha desaprofitat una gran ocasió d’obtenir rèdits, clars i palpables de la seva presència en el Parlament. No ho ha fet, de la mateixa manera que desaprofita la seva presència en el Congrés de Diputats. El partit s’ha convertit en un conglomerat de grups i grupets que fan batalles diverses, sense un objectiu comú, comprensible per a tothom. En el cas del pressupost de la Generalitat, quedava clar que si hi havia un acord entre PSC-ERC-Comuns, difícilment un quart partit podia aconseguir modificacions importants al pressupost, però segur que amb una bona estratègia haurien pogut negociar quinze o vint esmenes específiques, de caire nacional. En comptes d’això, es prefereix anar d’acusadors i crítics, amb tot. Mala via per a recuperar credibilitat i espai polític. Apostar per la quantitat, en comptes de la qualitat, no sol acabar bé. I si aquesta és la via aquí, encara més negativa és la que fa a Madrid, on es vota qualsevol cosa, amb companys de viatge com el PP i VOX, no precisament defensors de les principals reivindicacions catalanes. El Govern, ha aprovat el primer pressupost des de 2023, per un import de gairebé 50.000 M. Es una fita històrica pel que ha tingut d’elaboració i llarga negociació, en un panorama intern i extern, molt complicat. Catalunya, marca el camí de futur, i d’immediat podrem veure els resultats de disposar d’un pressupost, potent com aquest. Mèrit del Govern, però amb una clara i ferma aposta d’ERC i els Comuns. Qui n’ha quedat al marge, és perquè així ho ha volgut.

JUNTS: EL CAOS PER SISTEMA. No ens ha d’estranyar que un partit que té el seu màxim dirigent fora del país a l’espera funcioni l’amnistia i pugui tornar, sigui gestionat o dirigit, de qualsevol manera, menys ordenada. No està clar qui mana dintre de Junts perquè hi ha diversos grups, sectors i àmbits, en els quals tothom vol decidir. Quan això passa, es munta un guirigall, en comptes d’un pla ordenat i previsible. D’aquí les batalles per la candidatura a la ciutat de Barcelona, o les batalles constants i difícils d’entendre en el grup parlamentari, a Catalunya, o en els grups polítics de les quatre diputacions, o en multitud de municipis i comarques, i ja no diguem en el Grup Parlamentari, en el Congrés de Diputats, el més visible de tots, per la rellevància i impacte que tenen les seves posicions i votacions. Precisament en una de les darreres sessions, s’ha tornat a unir amb el PP i VOX per aprovar una moció que no té cap fermesa legal. Es a dir, es pot demanar que Pedro Sánchez se sotmeti una moció de confiança o fins i tot dimiteixi, però no deixen de ser brindis al sol. Tothom ho sap i aleshores molta gent es demana perquè carai Junts, s’atreveix a votar amb els dos partits que més mal han fet, i poden fer, a Catalunya ? Es un misteri qui prepara l’estratègia de Junts, perquè, vistos els gestos i les votacions, queda clar que son més d’un i de dos, i de deu. Quan en un partit, mana molta gent, al final no mana ningú en concret, i es va a palpentes, inventant explicacions per justificar votacions que ningú ha entès. En això estem, a dia d’avui. Qui conegui alcaldes, regidors o diputats de Junts, podrà comprovar el grau de desconcert de tots ells. No tenen clar perquè el partit fa el que fa, i encara menys que faci coses de manera conjunta amb el PP i VOX. No s’ha de conèixer massa l’opinió de la majoria de catalans, per a constatar la poca simpatia que es té cap aquests dos partits. Tothom té clar que seria fatal per al país tenir un govern central, conformat per aquestes dues forces polítiques. Està clar que a Catalunya, el rebuig és tant fort com perquè els seus resultats, siguin testimonials. Aleshores, perquè anar contra corrent ? Difícil d’explicar si no és per imaginar un petit sector de dirigents que es deixa portar per contactes i promeses de cara el futur, en el cas de que els dos partits sumessin per governar Espanya. S’ha de ser molt innocent per arribar a acords com els que hem vist en els darrers mesos, però la mediocritat de la direcció de Junts, fa possible aquesta via d’entesa. I quan hi ha diferències en la direcció, es produeixen moviments diversos i oposats en les decisions. No estranyi, doncs, que davant les controvèrsies alguns tirin pel dret i donin ordres sense el coneixement de la resta. Comès l’error, toca “vestir el sant” i aleshores es produeixen noves contradiccions amb explicacions plenes d’incongruències. El caos ja està servit i només toca esperar el proper moviment per continuar improvisant. Junts ha perdut immenses capacitats de negociar, i per contra, ara es troba com acompanyant de PP i VOX. Sincerament no s’estranyin dels resultats electorals que tindran.

EL FENÒMEN “RUFIÁN”. He dubtat de si posar l’efecte Rufián o altres qualificatius, però el lector ja entendrà els meus dubtes. Es ben cert, i les enquestes ho proclamen que Gabriel Rufián( ERC) s’ha fet un bon lloc en els espais de debat de la majoria de mitjans de comunicació. Més, a nivell estatal que català, però la seva figura porta anys a la palestra, i molt especialment en els darrers dos o tres. L’actual composició del Congrés de Diputats, ha fet possible aquest paper destacat, i la pugna amb l’altre grup parlamentari català (Junts) l’ha potenciat encara més. En la figura d’aquest polític s’ajunten diversos factors que l’han catapultat cap amunt, fins obtenir cotes de popularitat, mai vistes en un portaveu d’un grup minoritari. Pot agradar, més o menys, el personatge, però ha trencat barreres i s’ha convertit en l’orador que tothom espera, per veure quina sortida té, a qualsevol de les seves intervencions. Li encanta sorprendre, criticar, acusar, recordar i atacar per terra, mar i aire a tots els contrincants, molt especialment els més poderosos: PP i VOX. Per a tot seguit, donar lliçons i mostrar-se condescendent amb els qui ostenten el govern. Es així com està en totes les salses, en tots els condiments, com un producte indispensable, al qual s’ha d’escoltar. Es mou molt bé pel Congrés i per a tots els mitjans de comunicació, s’agrada i li agrada mostrar-se dur i contundent en totes les seves afirmacions i acusacions. Es una figura que es va construint i remodelant en funció dels escenaris i del moment. Se sap indispensable a nivell de partit i es permet imposar el seu ritme i objectius, per grat o a la força.Les enquestes li donen un alt grau de coneixement i fins i tot de simpatia, en un ampli sector de les esquerres alternatives, a la del PSOE i això el fa fort, i també prepotent. Ja no és el partit el que mana, sinó ell, i és ell el que vol decidir qui va i qui no va a les llistes de les properes eleccions generals. El seu partit, ERC, té un problema i alhora un avantatge. A favor, les enquestes que li donen un resultat raonablement bo, en part per la simpatia que desperta Rufián, però un problema perquè s’ha convertit en una nota a part, que actua com a ell millor li sembla. Es lògic tingui greus problemes interns, a nivell de grup parlamentari, perquè imposa les seves decisions i estratègies, agradin o no, les entenguin o no. I és clar quan un partit depèn d’una persona que va per lliure, el futur serà complicat. I ho serà perquè conscient de la seva tirada, es va convertint en un showman, dintre i fora de l’hemicicle amb somnis i temptatives de fins i tot encapçalar una plataforma estatal de partits a l’esquerra del PSOE. Fàcil de dir i predicar, però molt difícil d’impulsar i convertir en realitat..... Però, sí hi ha una consciència clara del que es juga a nivell de Madrid i a nivell estatal. Ha vist la cara de l’enemic. Sí, sí, de l’enemic, té clar que allà no hi ha adversaris. A diferència de Catalunya, a Madrid es destil.la odi, afany de venjança i de fer ús del poder per governar i alhora premiar i/o castigar als qui estan en contra. Aquesta situació, sí crec que l’ha radicalitzat i li ha fet treure tot el que porta a dins contra la dreta i la extrema dreta. El considero sincer quan fa aquests atacs perquè sap el perill que tenim tots, cas de que entrin a governar. En aquest sentit, les seves intervencions son valentes i sinceres. Per tot plegat, l’efecte o el fenomen Rufián ha escalat posicions i continuarà marcant moltes sessions, a l’espera de veure què passa a les generals 2027. Segons siguin els resultats, veurem una continuïtat o una transformació del personatge. Mentrestant, veurem tensions i conflictes interns dintre d’ERC perquè maniobrar a Madrid i a Catalunya, amb tantes controvèrsies i egos presents, és d’una enorme complexitat. En aviat, ho comprovarem.

OCUPACIÓ DEL MEDI NATURAL. Haver passat dels sis als vuit milions d’habitants, en només vint anys, es nota i molt, en la necessitat de sortir de les ciutats per passar ni que sigui unes hores, en qualsevol lloc del rere país. Uns l’anomen així, altres en diran el medi rural, o ,més en general, el medi natural. Sigui com sigui, amuntegar milions de persones en un petit territori de Catalunya, produeix efectes secundaris que es van ampliant i agreujant. M’explico. Si anys enrere, rebíem uns pocs centenars de visitants, a la recerca d’un espai “natural”, ara son milers, i ben aviat parlarem de desenes de milers. La progressió és ben visible i palpable per a tots els que vivim en aquests territoris, allunyats de l’àrea metropolitana de Barcelona, o de les àrees de les altres tres capitals de província. Poc a poc, però de manera sostinguda, hem anat comprovant com espais que fèiem servir per anar a passar el dia, o qualsevol de les nostres festes i tradicions, son ocupats per gent de fora. La procedència és molt diversa, però la realitat és que ja no hi podem anar nosaltres, els de l’entorn més proper. El canvi climàtic amb les conseqüents pujades de temperatures han accelerat el moviment i aquest estiu és el paradigma del que ens espera per als propers anys. Qualsevol torrent, riera o riereta es converteix en lloc d’atracció per a persones vingudes de llocs llunyans. Com saben on anar ? Les xarxes socials faciliten el coneixement, passen uns als altres, llocs on han anat. Si anys enrere eren uns pocs llocs els ocupats a les comarques del Solsonès, Berguedà, Ripollès, ets, ara ja son totes i a tot arreu. Només falta que hi hagi una bassa, per petita que sigui, i ja no diguem on hi ha algun gorg o salt d’aigua, perquè es converteixi en un centre de peregrinació amb ocupacions abusives de 30, 40 o 50 persones, algunes d’elles, acompanyades dels gossos corresponents. On deixar els cotxes? Doncs, qualsevol lloc és bo, pressuposant que les vores dels camins serveixen, sense parar compte que aquests camins, porten a cases de pagès que han de poder entrar i sortir amb la seva maquinària agrícola. No s’imaginen les amplades que tenen ni les dificultats per a maniobrar de manera que molts pagesos queden tancats, a l’espera es faci de nit, per a poder recuperar mobilitat. I els embassaments, plens d’aigua a vessar, s’han convertit en santuaris de banyistes que hi accedeixen pels llocs més inversemblants. Els cotxes també es deixen en llocs inadequats amb perill per a la visibilitat i accessibilitat. En resum, teníem un problema que s’ha agreujat enormement, aquest any, però que ha vingut per quedar-se. Els pobres ajuntaments es troben confrontats a situacions impossibles de gestionar, i els consells comarcals, tampoc tenen les eines adequades, de manera que es fan improvisacions que costen molts diners, i donen pobres resultats. Es contracten informadors per avisar de les normes medi ambientals, també alguns guardes privats amb ajuda de guardes rurals i Mossos que no disposen de suficients efectius per desplegar en territoris tant amplis. El resultat és complicat i obliga a pensar en regulacions molt més estrictes. Limitacions clares i contundents en determinats indrets, i deixar cotxes en llocs concrets, reduint els accessos a molts dels espais. La protecció de fauna i flora, requereix ordenar aquesta ocupació. Un gran repte per als propers temps.

EL PP, SUMIDO EN EL CAOS TOTAL. Lo digo con asombro, estupefacción e indignación. Nunca, nunca, hubiera imaginado a un partido institucional, constitucional, presente en numerosos ayuntamientos, diputaciones, CCAA, en Congreso y Senado, poner en duda nuestro sistema electoral. Si en un tema nunca nadie había puesto ninguna duda sobre su fiabilidad y efectividad, era, es, el sistema electoral vigente. Las primeras elecciones se llevaron a cabo con sistemas provisionales, hasta que se aprobó la LOREG (Ley Orgánica 5/1985 del Régimen Electoral General), la norma fundamental que rige el sistema electoral en España. Regula las elecciones generales (Congreso y Senado), las municipales, y las europeas, garantizando que el voto sea universal, libre, igual, directo y secreto. Las CCAA tienen su propio sistema electoral, excepto Cataluña que todavía funciona con el provisional de las primeras. No ha habido consenso para elaborar uno propio. Pues bien, en estos cuarenta años de vigencia de la ley, se han celebrado otras tantas elecciones de todo tipo, sin ninguna incidencia que haya puesto en duda los resultados. Ninguna. Es más, la eficacia, rapidez y total fiabilidad, ha sido estudiada y copiada por otros países, para adaptarla a sus especificidades. Tenemos, pues, un sistema modélico. Los que hemos participado, como candidatos, en muchas de estas elecciones, lo podemos corroborar. No encontraremos resquicios ni contradicciones en ninguno de los procesos electorales. Los mecanismos preelectorales, y los que rigen tiempos, condiciones, campañas, proclamación de candidatos, resultados electorales, y proclamación de electos con sus correspondientes publicaciones oficiales, funcionan con su habitual rutina, entre otras cosas porque prácticamente tenemos alguna elección, cada dos o tres años. Si como candidato no he topado nunca con ninguna cuestión relevante que no haya sido resuelta adecuadamente, debo informar que llevo más de cuarenta años como representante del partido socialista ante la Junta Electoral de zona. Pues bien, en ninguna ocasión se ha dado el caso de maniobras raras, ocultas o estrambóticas que hayan puesto en peligro la normal campaña electoral con la votación final. Y, por supuesto, el escrutinio de los resultados, las actas, las posibles impugnaciones o incidencias se resuelven con rapidez y eficacia, siendo aceptadas por todos los contendientes. Y, sino, tienen cauces establecidos para recurrir a instancias superiores. En resumen, haber puesto en manos del sistema judicial, la responsabilidad de velar por la limpieza y neutralidad, ha preservado la fiabilidad de los resultados. ¿Y el voto por correo? En el interior y el exterior. Pues bien, tampoco aquí encontraremos fallos del sistema. Quizás un poco lento, pero fiable y riguroso. Cuando en algún momento se observó alguna duda sobre delegación de voto, por parte de personas enfermas, se introdujeron modificaciones que subsanaron los posibles abusos. En cuanto al exterior, habría que facilitar un poco más la recepción y emisión del voto, pero no ha dado ningún motivo para poner en duda su fiabilidad. Es poco numeroso respecto al total que tienen derecho a participar, pero todos los que quieren hacerlo, pueden. No hay ningún motivo para dudar de su efectividad. Dicho esto, resumen de mi participación a lo largo de más de cuarenta años, y de compartir experiencia con muchos otros, no encuentro motivos para entender el charco en que se ha metido el PP, a no ser que simplemente se dedique a seguir los pasos de VOX que incluso va más lejos, proponiendo, nada más y nada menos que anular el derecho constitucional de todos los españoles que viven en el extranjero. Una auténtica cacicada, propia de mandatarios autoritarios. Nada de lo que propone VOX nos extraña, pero que haya contaminado al PP hasta estos extremos sí nos debe preocupar. Poner en duda la fiabilidad, la estructura, el funcionamiento de todo el sistema electoral, es de suma gravedad. Si todo ello se mezcla con veladas acusaciones a la Ley de memoria democrática que concede la nacionalidad a los hijos y nietos de los exiliados, el problema se agranda, porque además se mezcla con el proceso de regularización de migrantes, lanzando mentiras como que entrarán en el censo electoral cuando esto es imposible. En resumen, ahora y aquí, el PP está sumido en un caos total. No hay nadie al mando con suficiente autoridad y liderazgo como para imponer un relato único y coherente. Es imposible ir a unas elecciones sin un programa claro, unas propuestas creíbles y un sentimiento claro de partido de Estado. Si lo tenía lo ha perdido, en manos de un Núñez Feijóo que no da la talla en ningún ámbito relevante. No sabe por dónde ir, y ya solo le queda el antisanchismo. Imposible animar a votantes de otros ámbitos, con tan poco material. No estoy seguro llegue a las generales, y de aquí quizás, tantas contradicciones. Veremos.

PER VOCACIÓ O PER SOU ? D’aquí un any, per aquestes dates, s’hauran ja constituït els nous Ajuntaments, sorgits de les eleccions municipals, del mes de maig. Portem 47 anys, ininterromputs, de democràcia municipal, iniciada a l’abril de 1979. Pels 947 ajuntaments de Catalunya han passat milers d’alcaldes i regidors que han transformat pobles i ciutats, com mai s’havia vist. Qui tingui algun dubte que tanqui els ulls i recordi com era el seu poble, barri o ciutat, i com és ara. El canvi ha estat espectacular. Però bé, toca seguir camí, i preparar relleus, reforçar equips o ras i curt, entrar en municipis on no s’hi té representació. Aquest és el programa de tots els partits, petits o grans. I és moment de plantejar si en la recerca de nous candidats, ha d’anar primer la vocació o la possibilitat d’aconseguir un sou. Dic ja d’entrada que qui pensi en el sou, quedarà defraudat. En aquest apartat no s’han fet els deures i amb l’ambient que hi ha en el país, mai és el moment oportú per a fer-ho. Greu error. Tinc clar que per a ser candidat, sigui a alcalde o a regidor, s’ha de tenir vocació de servei públic. Son lluny els temps en que era fàcil governar. Veníem de temps tant deficitaris en tot, que qualsevol millora era rebuda amb entusiasme i agraïment públic. A l’actualitat, això ja no és habitual, amb les lògiques excepcions, és clar. El nivell d’exigència, de pressió social i de dedicació, han augmentat significativament. Qui cregui que amb unes poques hores a la setmana pot portar un ajuntament, per petit que sigui, va molt equivocat. Si abans hi havia poques infraestructures, equipaments i serveis, ara n’hi ha un munt que cal supervisar, gestionar i adaptar. Vol dir disposar de personal, material i horaris, per a cada cosa i cada moment. La dedicació política ja no pot recaure només en l’alcalde, sinó que precisa d’altres membres de l’equip de govern, per a resoldre totes les necessitats. Torno al principi. Aquesta necessitat de dedicació ja no permet portar cap ajuntament, a estones perdudes, en hores lliures d’una altra feina. Fins i tot els més petits, ocupen hores i dies per cobrir necessitats que poden anar des d’obrir l’església per als visitants, a ajudar campaments, arreglar jardins i mobiliari urbà, o atendre visites de gent del poble o de fora... Les antigues realitats, han donat pas a unes de noves que omplen de feina els alcaldes i una part dels regidors. Això, sempre i quan s’hagin fet els deures i es disposi de suficients efectius a les oficines municipals que també han tingut una ampliació de feina brutal. Es així com qualsevol alcalde es troba al front d’una petita, mitjana o gran empresa, que ha de coordinar i alhora servir, com a representant polític. Vista aquesta realitat, la recerca de nous candidats ha d’anar a trobar persones, amb vocació que alhora puguin deixar la feina habitual, a canvi d’un sou municipal. No és fàcil aconseguir aquest trànsit de treball privat a públic. I encara més, si el sou que es proposa, suposa perdre diners. Toca revisar sous, en tots els nivells, perquè el dels alcaldes és fonamental però sense un potent equip, un ajuntament no funciona. Toca posar al dia les condicions.

EL SOROLL COM PROBLEMA. Qui hagi viatjat una mica, haurà comprovat que el nostre país se situa entre els més sorollosos del món. A nivell intern i extern. Qui entri en un bar d’aquí, i compari el soroll amb un del centre o nord d’Europa, veurà la immensa diferència. El mateix passa en qualsevol altre lloc tancat on s’hi aplegui gent diversa. A nivell extern, de carrer, passa el mateix. Hi ha un munt d’estris, vehicles, treballs, màquines...actuant amb sorolls impossibles d’aguantar. Cert que s’han redactat ordenances, reglaments i lleis, però costa fer-les complir. Es més, molts consideren que la cosa va per als altres, però no per a ells. Molt típic d’aquestes latituds. Però, toca actuar seriosament, perquè ara mateix amb l’arribada de la calor, s’han d’obrir portes i finestres per aconseguir airejar cases i locals. Impossible, si alhora entra un soroll infernal. Es evident que en el cas d’obres, s’ha de tenir paciència i confiar en un acabament el més aviat possible, però hi ha un munt d’altres casos en que toca actuar als serveis municipals. Ha motivat aquest article, el pas d’una moto de petita cilindrada que feia un soroll inacceptable. Es sorprenent que ara que les motos de gran cilindrada han rebaixat els decibels de manera notable, resulta que algunes de les més petites, ofereixin sorolls clarament fora de norma. Però, un altre cas, em va refermar en publicar aquest article. Es tractava d’un cotxe amb finestres obertes i música tecno, a tot gas. Era realment una discoteca ambulant que superava tots els límits i passejava el soroll per a tota la ciutat. Per desgràcia, aquesta modalitat de compartir la música amb tots els vianants, es va estenent per pobles i ciutats, en competència amb altres discoteques ambulants, les quals, sumades totes, poden destrossar la tranquil•litat d’àmplies zones d’un poble o d’una ciutat. Què fer ? Doncs, qualsevol cosa, abans no arrelin aquestes situacions i es converteixin en sistèmiques. Si no es paren i no es sancionen, estem perduts, perquè es van estenent a una rapidesa immensa. En qüestió de dies, es pot passar d’uns pocs, a uns centenars, i francament quan s’ha estès per tot arreu, costarà molt de posar ordre. I en aquesta lluita contra el soroll, s’ha d’anar més lluny i establir horaris i decibels autoritzats en activitats esporàdiques que si es duen a terme un sol dia, no passa res, però si es van repetint produeixen molèsties impossibles de compartir, amb una vida sana i tranquil.la. Penso en l’ús de desbrossadores de jardins, treballs de neteja, recollida d’estris o de restes vegetals, etc. Es necessita regular més i millor, tot el que produeix soroll, establint els màxims tolerats, i fixant dies i horaris per a determinades feines. No pretenc anar tant lluny com alguns països europeus, però estic segur que tots agrairíem acostar-s’hi. De tots nosaltres depèn aconseguir-ho. Primer, reduint les activitats sorollosos i després demanant actuar als qui han de vetllar pel compliment de les normes, especialment ara a l’estiu.

A LA RECERCA DE SOCORRISTES. Porto anys, molts anys, informant sobre el gran dèficit de socorristes aquàtics, per donar servei a les múltiples necessitats de piscines municipals, platges, però també d’un munt d’establiments privats que en busquen per a garantir la seguretat en els seus espais aquàtics. Segons les darreres dades obtingudes, per diverses vies, Catalunya té una necessitat, a l’entorn dels 12.000 socorristes titulats. Doncs, bé, en tenim només 8.000 de disponibles, de manera que el gran dèficit produeix enormes problemes en plena temporada d’estiu. I l’escassedat colpeix multitud de municipis, de totes les comarques, per que posa en perill l’obertura de les piscines municipals, i de rebot hi ha centenars d’altres establiments i equipaments que no tenen clar poder obrir si no aconsegueixen contractar professionals, degudament acreditats. Ja ho he explicat en anys anteriors, que és tant forta la pressió que les principals empreses del sector, han de recórrer a buscar socorristes en altres CCAA, o fins i tot buscar-ne a diferents països llatinoamericans on allà és hivern i molts queden alliberats. Es així com venen uns quants milers de Xile, Argentina, etc. Semblaria que un problema tant llarg en el temps, hauria d’haver trobat solució, amb el pas dels anys. Doncs no. Des que es va exigir un grau mitjà per obtenir el títol, l’escassedat de socorristes s’ha mantingut, i fins i tot s’ha incrementat, degut al creixement de noves instal•lacions, que alhora necessiten més professionals. Cert que la demanda no és permanent al llarg de tot l’any. Es evident que ara a l’estiu, hi ha un munt d’equipaments a cobrir, molts dels quals només funcionen en aquests mesos. Es el moment en que absolutament tots poden trobar treball d’immediat. Ja passada la temporada, la xifra baixa ostensiblement, però hi ha cada vegada més, establiments coberts que asseguren treball, la resta de l’any. En resum, cal buscar solució a una problemàtica que suposa uns forts maldecaps a tots els ajuntaments rurals, i a molts altres establiments de les comarques de l’interior que volen oferir aquests serveis, i no poden, per manca de professionals. Antigament, es permetia obtenir el títol de socorrista aquàtic, mitjançant cursos organitzats per Creu Roja o la Federació Catalana de natació. Eren cursos, de cinc o sis caps de setmana, suficients com per tenir la titulació indispensable per a establiments de dimensions petites o mitjanes. No servien per als casos de major perillositat com son les platges o piscines olímpiques. Però, vist que del grau mitjà no surten prou titulats, s’ha de pensar en altres formules com per a poder compaginar seguretat i disponibilitat. Puc assegurar que centenars d’ajuntaments ho agrairan, com també molts establiments privats. Tothom té clara la necessitat de disposar de personal de seguretat, ara falta poder cobrir les convocatòries. De moment, és un autèntic maldecap.

FILTRACIONS I/O CONDEMNES ANTICIPADES ? Si algú dubtava de la credibilitat d’una part rellevant dels alts representants de la Judicatura, té proves més que suficients per posar damunt la taula, per a demostrar la seva politització i el desvergonyiment en les seves accions i actuacions. Si això és així en les mesures preliminars, què no faran amb les sentències !!! Els hem vist capaços de sentenciar a tot un Fiscal General, per filtracions que no havia fet, i que per primera vegada en la història judicial, se’l va condemnar, a ell o al seu entorn !!! Increïble acte injust, il·legal i desvergonyit, fins extrems de clara prepotència, sense pensar ni en la pèrdua de credibilitat, respecte i “d’autoritas”, que sempre i en tot lloc ha de presidir les accions i encara més, les resolucions judicials. Però, si allò va ser profundament injust i esperpèntic, què hem de dir de centenars de filtracions que s’estan produint en tots els expedients que afecten el partit socialista i al seu entorn, proper o llunyà. Es que passen minuts des que es tanca un informe o es fa una actuació, per tenir-la , amb pèls i senyals en uns quants mitjans de comunicació, clarament lligats a la drets i extrema dreta. Es d’una indefensió absoluta que la majoria d’aquestes filtracions vagin destinades a provocar condemnes anticipades, en tots aquests casos. Que al final quedin en res, ja no té importància perquè l’objectiu ja s’ha aconseguit. I davant de tanta filtració, com és que els jutges dels casos que instrueixen no actuïn en conseqüència ???. Es a dir, qui té el deure de preservar la confidencialitat, i mantenir en secret, apartats importants de la instrucció que afecta, ja no la personalitat institucional sinó la privada, com és que no investiga els autors, i els castiga durament ? Només podem pensar en una clara voluntat de deixar clara la impunitat, o la impossibilitat de mantenir secrets, en l’àmbit judicial. No sé què és pitjor !!! I no siguem innocents. Les filtracions interessades i molt oportunes, en determinats moments de la vida política, produeixen beneficis evidents als filtradors. Això sempre té preu, sigui amb promoció política, professional o personal, o amb diners. I aquí entrem en un espai molt delicat i preocupant. Qui filtra els informes de la UDEF i de la UCO ? Qui ho permet, qui no ho investiga, i finalment qui se’n beneficia , per una via o altra ? Hi ha mans ocultes que mouen ingents quantitats de diner, com per pagar generosament aquestes filtracions. I el tema és extraordinàriament greu perquè fan planejar dubtes sobre agents de l’autoritat per una banda o per part de funcionaris del Ministeri de Justícia . Es que no hi ha altres possibles vies. I queda clar que quan s’obren diligències contra algú proper al govern o al partit socialista, se li mira i regira tota la vida, toqui o no toqui fer-ho. Estem davant investigacions prospectives en les quals es poden trobar accions d’anys enrere, que res tinguin a veure amb la investigació que permeten obrir noves causes, en una roda sense fi. Que al final, tot quedi en res, ja és igual. El mal està fet, l’objectiu de desacreditar i fer planar dubtes , s’ha aconseguit. La meva teoria és que l’ofensiva contra el govern Sánchez, està clarament planificada i dedicada a fer-lo caure, el més aviat possible. Perquè? Doncs per la por a que aguanti i superi la prova en unes noves eleccions en les quals els votants valorin els bons resultats obtinguts, en la gestió diària i perdonin els greus errors comesos. Certament, hi ha hagut traïcions mai imaginades i molt doloroses, però la reacció ha estat immediata i contundent. S’han posat noves exigències per evitar repeticions futures. Mai podrem evitar l’estupidesa humana de caure en corrupcions i males pràctiques, però és evident que els possibles infractors han de trobar impediments constants. I com que els deures s’han fet, i la gent ha vist, les actuacions desproporcionades i fora de tota lògica i justícia, pot reaccionar en contra i tirar per terra els atacs de tota aquesta mala praxis judicial. I els alts representants tenen pressa, estan tots a punt d’arribar a la jubilació obligatòria. El principi d’ara o mai, el tenen inscrit en el frontispici dels seus despatxos. No son molts, però estan estratègicament situats, i ben coordinats. Aquesta situació obliga a resistir, perquè ens hi va la supervivència.

INSUFICIENTE REACCIÓN ANTE PP Y VOX. En política como en física, toda acción debe comportar la correspondiente reacción. Encuentro a faltar la debida reacción del PSOE, a los desmanes de PP y VOX, a título individual o colectivo. Me explico. De entrada, si se han cometido errores, hay que aceptarlos y corregirlos. Nada de contemporizar ni cargar culpas a otros. Hay que tener la casa, siempre limpia, por dentro y por fuera. Estas son las señas de identidad del socialismo. Lo conocido hasta ahora, en algunos ámbitos, no puede volver a pasar. Dejar el partido para ir al gobierno, no puede suponer dejarlo en manos inadecuadas. Luego, pasa lo que pasa, y no hay excusas. En muchos casos, es más importante un cargo de partido que uno institucional, por relevante que sea. Así pues, estoy convencido que se ha tomado nota, de cara el presente y el futuro, próximo o lejano. Dicho esto, encuentro a faltar una rápida y contundente reacción del partido en todos los frentes y en todos los territorios. Cuando se ejerce de oposición en ayuntamientos, consejos comarcales, diputaciones y CCAA, hay que cumplir objetivos, concretos e inmediatos. Para eso se tienen los cargos y los recursos correspondientes. Sé, por experiencia propia, el duro trabajo que supone, pedir, reclamar, exigir, consultar y transmitir lo que hace el equipo de gobierno, pero es lo que toca. A diferencia de los representantes socialistas, muchos de los cargos del PP y VOX, están en política para defender, ampliar y garantizar, intereses privados, muchos de los cuales les beneficiarán a ellos mismos, de forma directa o indirecta. Este es un principio elemental que vemos en la mayoría de cargos públicos, de la derecha y extrema derecha. Pues bien, solo hay que buscar e investigar las acciones y actuaciones que llevan a cabo en los servicios básicos que van desmantelando, para beneficiar a empresas particulares, muchas de ellas con entramados políticos, de los propios partidos. En los ámbitos de sanidad, educación y servicios sociales, encontraremos claras propuestas de privatización, para transferir recursos públicos, a empresas privadas. Con ello buscan y encuentran un doble beneficio. Por una parte engordan las cuentas privadas con dinero público, y por otra se quitan trabajo de encima. Muchos de los consejeros de estas CCAA, solo deben velar por desmantelar los servicios propios, para encomendarlos a los privados. A partir de aquí, poco trabajo, pocas complicaciones y si además se consiguen beneficios particulares de forma directa o contratando a amigos y familiares, mejor que mejor. Esto lo hemos visto en el pasado, pero lo estamos viendo, en vivo y en directo, en todas las CCAA, gobernadas por el PP – VOX. Es una constante porque forma parte de su ADN, y para esto se meten en política. No es nada nuevo ni excepcional. Así pues, el deber, el empeño de todos los diputados autonómicos del PSOE, y por supuesto del resto de representantes del ámbito progresista, deben dedicarse a la supervisión, control y denuncia de todo lo que huele a podrido. Y lo mismo hay que hacer en ayuntamientos, consejos comarcales, diputaciones, consorcios o mancomunidades. El principio de acción y actuación de PP-VOX es el mismo, en todas partes. Toca pues, actuar en consonancia. Y llevar a los plenos, el fruto del trabajo hecho, pero a continuación trasladar los actos ilegales, a los tribunales de Justicia. Estoy convencido que ahora mismo hay más de un centenar de casos que incumplen la legalidad. No lo digo yo, lo leo en diversos medios de comunicación, dignos de toda solvencia. Las privatizaciones de servicios públicos en Madrid, Galicia y otras CCAA, gobernadas por PP-VOX, copian el sistema y copian los beneficios mutuos. Es hora, de las grandes reacciones, para evitar estas acciones y al mismo tiempo justificar los cargos propios. En política no estamos para contemplaciones sino para cumplir las obligaciones. Cuanto antes se haga, menos daño podrán hacer a la legalidad.