Joan Roma

HABITATGE DE LLOGUER, EN POBLES PETITS. Haver abandonat determinades polítiques, produeix efectes molt negatius, quan es comprova la seva necessitat. Es el que ha passat en matèria d’habitatge de protecció oficial, destinat a lloguer assequible. Amb excuses diverses, en mig de crisis, una de les primeres reaccions fou abandonar a la seva sort als ciutadans, sense habitatge propi. Si això passava a les ciutats, en els pobles, la gent anava marxant i quedaven cases i pisos abandonats, sense ningú que tingués interès en mantenir-les i encara menys, en rehabilitar-les, perquè no eren rendibles. Han passat els anys, molta gent ha estat foragitada de les ciutats, i han vingut a buscar refugi o jubilació, en els pobles. I els pobles no estaven preparats per un retorn de l’activitat immobiliària, fora dels més turístics. Actualment, hi ha una carència generalitzada d’habitatge de lloguer, en la majoria de pobles petits i mitjans de Catalunya. Per contra, hi ha multitud de cases i pisos, vells i abandonats que no tenen la utilitat que podrien tenir, i donen una pobre imatge d’algunes parts d’aquests pobles. Què fer ? Doncs, sacsejar el panorama i anar per feina. Aprofitar aquest moviment de retorn cap als pobles, per rehabilitar cases i pisos, i oferir-los als interessats. Fàcil de dir, però complicat i lent de fer. Certament, però si anem perdent temps en debats i discussions, encara serà pitjor. Toca posar-se les piles i buscar solucions diverses. No úniques, ni massa limitades. Les peticions fetes al Govern de la Generalitat, des de diferents àmbits, però molt especialment des del municipal, han donat els seus fruits, i ara el Govern ja no parla només d’habitatge en ciutats, sinó també en pobles. I no solament això, sinó que posa mitjans econòmics per a fer-ho realitat. Fa uns dies, la Consellera Paneque, des del municipi de Planoles ( Ripollès) va anunciar un Pla immediat, amb un primer fons de cinc milions, però ampliable fins a vint, per tal que tots aquells municipis de menys de 5.000 habitats que vulguin emprendre actuacions de rehabilitació de cases i pisos, ho podran fer, acollint-se a ajuts diversos. He de dir que en els darrers mesos, molt ajuntaments petits, han emprès accions i actuacions per a comprar, primer, i rehabilitar després, algunes cases emblemàtiques del poble o d’altres que estan en molt males condicions. Han decidit tirar endavant promocions públiques, a la vista de que no n’hi ha de privades. O son molt escasses. També les Diputacions, especialment la de Barcelona, ha entrat en aquest àmbit, amb ajuts a la compra, primer i a la rehabilitació, tot seguit. A hores d’ara, conec ja una dotzena de pobles que disposen de les primeres promocions d’habitatge públic, destinat a lloguer assequible. Es una magnífica via per facilitar l’arribada de nous habitants, i alhora donar utilitat a un bon nombre de cases i pisos abandonats. Vist l’interès i participació, queda clara la necessitat de pressupostos a la Generalitat, com per garantir partides anuals, destinades als ajuntaments petits. Lògicament, al costat dels grans, però ara i aquí, ningú havia pensat en els petits. Doncs sí, amb suficient diner, podrem rehabilitar cases i parts dels pobles que ben falta els fa.

LA PERSISTENTE CORRUPCIÓN EN EL PP. La idea de que se puede acusar a diestro y siniestro, sin pruebas ni especiales argumentos, ha llevado al PP a una carrera de fondo, a la hora de acusar al PSOE de todo lo imaginable y, algo más. Alguien les ha animado a hacer ruido, para tratar de silenciar los casos propios. Muy numerosos y con perspectivas de ir creciendo, en los próximos meses y años. Y es que a las puertas del juicio por la Kitchen, se comprende el nerviosismo en la cúpula, aunque quieran disimularlo. Tratar de enviar las culpas al pasado, es hacer uso de la política del avestruz. Por mucho que intenten decir que eran otros tiempos, con otros liderazgos, el nombre del PP saldrá, día sí, día también. Y todo ello se añadirá a los muchos otros casos que están pendientes de juicio o que simplemente se descubren cada semana o cada mes. Ahora mismo, tenemos otro caso en los medios de comunicación, resultado de las investigaciones de la UCO. Afecta a un ex presidente de la Diputación de Almería y con él a otros posibles 43 imputados. Y de nuevo por corrupción, en el marco de la pandemia, por compra de mascarillas, uno de los delitos más repugnantes cuando se negocia por materiales indispensables, para protegerse del virus. Saldrán otros casos, en este ámbito y sobre todo en el más ligado a las políticas municipales de planificación y urbanismo, en un momento de alta tensión con los alquileres. Seguro que ahora mismo hay tráfico de influencias, de información y adjudicación, en múltiples municipios, regidos por el PP, en solitario o con algún otro grupo. Al final, por una causa u otra, los temas van saliendo y van llegando a los juzgados. Hay que ser muy incauto e imprudente, o estar muy desesperado, para acusar al PSOE de todo tipo de corrupciones cuando tienes una lista inacabable, en el tuyo propio. Si alguien quiere hacer un ejercicio de repaso histórico, le recomiendo algunas publicaciones, en libro o en informes, donde aparecen los casos, ya no denunciados, sino sentenciados. Desde la A, a la Z hay un historial inmenso, muchísimo más extenso que el que ha afectado al PSOE. Y sí, el PSOE tiene en el caso Koldo, con Ábalos y Cerdán, un escándalo de primer nivel, pero acotado a estos tres. En ningún momento se ha lucrado el partido, tema de gran relevancia cuando tratamos casos de corrupción política. Y cierto que el daño reputacional ha sido terrible, con afectación emocional y de confianza, en todos los militantes, simpatizantes y votantes del partido. Pero, la reacción ha sido rápida y contundente, muy diferente a la que ha tenido el PP, respecto a los suyos. Volviendo al principio, la exageración y la pretensión de embarcar al PSOE en un marco general de corrupción, no ha dado ni dará los frutos perseguidos, porque no es ni creíble ni real, con lo cual las acusaciones se le vuelven en contra y dejan al PP, desnudo ante su realidad. Y la suya sí es real y permanente. Ha tenido, tiene y tendrá casos, de manual, que demuestran la intención de lucrarse mediante el mal uso de los cargos institucionales. Si tienen dudas, busquen e indaguen, que los encontrarán a docenas. Y pronto tendremos, en vivo y en directo, el juicio por el caso Kitchen que nos dejará estupefactos ante los desmanes cometidos por el PP, para intentar tapar los casos, ligados a la Gurtel. En pocos días, podremos iniciar los comentarios. Atentos a los detalles y cargos implicados.

PROJECTES ESTRATÈGICS. Si una carència greu ha tingut Catalunya, ha estat la manca de planificació a mig i llarg termini. Tots els qui hem estat al capdavant d’una administració, sabem com això és fonamental, de cara el futur. Si mirem enrere, podem recordar les constants improvisacions de governs anteriors, dissenyant un Eix del Llobregat que naixia petit; un Eix Transversal, fet a trossos; un aeroport de Barcelona que tenia data de caducitat; uns ports de Barcelona i Tarragona, sense visió de futur; la manca de potabilitzadores; la manca de polítiques públiques d’habitatge, i un llarg etcètera que ompliria tota una pàgina del diari. Doncs bé, ja en temps del Tripartit es va començar a pensar en gran, en planificacions a llarg termini que no es van poder culminar per la brevetat del període, però que posaven les bases per a futurs equips de govern. Aquell inici era lògic, puix al capdavant de l’Executiu hi havia dos ex alcaldes: Maragall i Montilla, acompanyats de molts altres, en altres posicions. Ara, amb un nou ex alcalde, al capdavant del Govern, es torna a la política de mirada llarga, sense oblidar la curta. Tot el Govern, fa ús de les planificacions que hem dut a terme, els alcaldes, procurant resoldre els temes immediats, però posant les bases per a preparar els projectes llunyans, conscients de que tot necessita temps, negociacions i finançament. Es en aquests debats interns, primer, i externs a continuació que apareixen els grans projectes estratègics que han de modificar el tarannà conformista del país, per anar cap un altre de posicionament capdavanter, a nivell d’Espanya i de la Unió Europea. D’aquí l’interès i urgència en disposar d’un aeroport realment de primer nivell. D’uns ports, capaços de competir amb els principals de la UE i del Mediterrani. D’unes Rodalies que donin el servei, en les degudes condicions de rapidesa i fiabilitat, etc. I en aquest debat i posada en marxa de projectes estratègics, hi figura l’Eix Transversal Ferroviari, per a connectar Girona amb Lleida per l’interior del país. Un Eix per a mercaderies i alta velocitat, capaç de reduir la dependència i complexitat de la xarxa actual. Si per a Pasqual Maragall va ser un somni l’any 2005, i va posar els primers estudis i planificacions, ara aquell somni es vol fer realitat, mitjançant l’encàrrec de projecte a IFERCAT ( Infraestructures Ferroviàries de Catalunya), amb una dotació de 5,46 M, i la data (2028) per tenir-lo a punt. Els qui fem un seguiment intensiu de l’acció del Govern Illa, assistim a una constant presa de decisions, destinada a recuperar el temps perdut, per una banda i a col•locar Catalunya al capdavant de les iniciatives estatals i de la UE. Aquest és el gran objectiu. Ja era hora !

GUERRES PER CONVENIÈNCIA ELECTORAL, I/O JUDICIAL. Que la perversitat presideix moltes accions i actuacions polítiques, és una evidència des dels principis dels temps, però que el grau de cinisme arribi a cotes estratosfèriques, sí, és una novetat. Si algú en tenia algun dubte, miri les actuacions d’Israel, de la mà de Netanyahu, perseguit per la Justícia per múltiples casos de corrupció. La seva escapatòria, és impulsar tota mena d’accions militars contra enemics reals o inventats. I si no es troben, contra indefensos ciutadans palestins o jordans que s’interposen en les seves ànsies de guerra, ocupació i ampliació de territori. El cas de Donald Trump, és molt similar, tot i que les accions judicials van decaure a l’arribar a la presidència, però ara el que li preocupa son els resultats de les eleccions a principis de novembre d’enguany, les de meitat de mandat. Les promeses fetes de millores de preus, increments de la riquesa individual i no ficar-se en conflictes inoportuns, li passarà factura. Per això, ja llença sospites sobre el funcionament del sistema electoral i la proclamació de resultats. Increïble en veu d’un president que se suposa garanteix la netedat en un país de llarga trajectòria democràtica. Doncs bé, la trajectòria pot ser llarga, però hi trobem un bon nombre de dèficits i mancances que la posen en entredit. Ara mateix, els EUA està baixant posicions en l’Índex de Qualitat Democràtica(IQD), passant de democràcia plena, a democràcia feble, i ben aviat estarà en el rengle dels països amb governs autoritaris. El seu comportament s’adiu més en aquest sector, que no pas en els clarament democràtics. Si algú ho hagués dit anys enrere, l’haguéssim titllat d’eixelebrat. Ja no, per desgràcia. Son, doncs, aquests els escenaris que marquen decisions que posen en perill la pau mundial i causen destrosses materials i personals a desenes de països. La voluntat d’Israel de destruir l’Iran, ha estat una constant, des de sempre, però aconseguir arrossegar en aquesta aventura, els EUA, és un mèrit que s’apunta Netanyahu. Aquest, per mantenir l’aforament davant la Justícia, l’altre, per aconseguir èxits bèl·lics per poder vendre com mèrits per aconseguir bons resultats electorals. Sembla increïble, però això està passant, en viu i en directe, i al mateix temps, s’aprofita per fer caixa. Algun dia, sabrem els beneficis econòmics que uns i altres treuen d’aquest conflicte. Es d’una obscenitat increïble però quan homes de negoci sense escrúpols, al llarg de tota la vida, arriben al poder polític i no hi troben suficients controls a les seves decisions, s’envalentonen i tiren endavant, tot el que els ve al cap, sigui de forma directa o indirecta. No cal justificar l’acció, simplement la duen a terme. Les conseqüències les pateixen els atacats, i les que retornin cap al país agressor, no s’expliquen o arribaran, quan ell ja no hi sigui. Queda clara la urgència de parar els peus a un i altre perquè ens porten cap un abisme. Son persones encegades, egòlatres i temoroses de la normalitat i la legalitat. Estan en una cursa embogida sense objectius clars ni propòsits justificats. Son un perill per a tots, lògic, ens impliquem tots, en les accions per aturar-los.

DEIXEU MORIR EN PAU ! Una més, i no poc important , de les conquestes dels governs socialistes, ha estat la de la “mort digne”. El dret a l’eutanàsia quan ja només queda l’opció de patir, fins que arribi la mort. Ningú ens ha dit que haguem vingut en aquest món a patir. Al contrari, hem de poder viure i gaudir dels anys de vida que la salut ens permeti. I tant important és trobar remei als nostres mals, com poder posar-hi fi, quan creiem arribat el moment. Ha costat anys, molts anys, i moltes mobilitzacions i crides a arribar acords entre partits, per a poder fer possible aquesta aspiració. I, precisament aquests anys i aquestes lluites ,han servit per arribar a una legislació molt detallista i amb plenes garanties pels peticionaris. Queda clar, doncs, que ens pertoca complir-la i fer-la complir. Precisament per haver arribat a un gran consens, produeix ràbia i indignació que determinats grupuscles, busquin vulnerar-la sota supòsits de protegir o salvar persones. Uns d’aquests activistes, es fan dir “advocats cristians”, a la recerca de familiars de persones que han demanat posar fi als seus patiments, perquè impugnin la decisió i busquin allargar-li el sofriment. Tenim ara, el cas de la Noelia, que està omplint amplis espais ,en tots els mitjans de comunicació per la tossuderia d’anar a totes les instàncies judicials amb el pretext que un pare, pot impedir que una filla, major d’edat, amb plena consciència, accedeixi a un dret legal. I amb una Justícia, lenta i complicada, s’han d’anar saltant els tràmits, mentrestant la pobra Noelia, pateix sense remei. Aquest és el cas actual, però n’hem tingut altres que al final del recorregut, han pogut sortir del cercle en que algunes d’aquestes organitzacions els havia ficat, però això no pot continuar així. S’ha de preservar la voluntat de la persona, una vegada ha passat per tots els filtres que estableix la llei. No poden sortir, suposats amics, i/o parents, que per interès personal o per altres causes puguin entorpir el procés. Tots els casos, tinguts fins ara, han de ser estudiats i avaluats, a fi de permetre algun canvi puntual en la legislació que tanqui aquestes portes pel darrere. I és que en tots els casos s’hi veuen mans interessades i ben poc esperit solidari i de respecte. Segurament que tots coneixem algun cas i costa d’imaginar com de frustrant i decebedor és un allargament de vida, que no és vida. Solament, patiment. Diria més, caldria establir sancions contundents, contra els qui vulguin entorpir la voluntat i decisió dels qui han gestionat i tramitat el dret de morir dignament. Ningú ha de poder jugar amb un dret fonamental com aquest. Prou de temps i sofriment ha costat, arribar a assolir-lo.

CATALUÑA, A LA ESPERA DE PRESUPUESTO. El Govern Illa, y con él el PSC, han hecho los deberes y tenemos el proyecto de presupuestos 2026, entrado en el Parlament, para su estudio, valoración y debate. Han entrado, con un pacto previo con los Comunes, y después de varias reuniones con ERC, que todavía está exigiendo más prestaciones como condición para votarlos. La principal, la cesión del 100% del IRPF. Una condición que también pide el propio Govern, consciente de que aquí y ahora todavía no es posible. Mientras se llega al pacto, tanto el president como todos los consejeros, han salido a explicar las bondades del nuevo presupuesto. Hay que recordar que Cataluña funciona con el presupuesto de 2023, prorrogado. Estamos en 2026, y a pesar de los suplementos de crédito aprobados, un país no puede funcionar, en plenitud ,sin unos presupuestos actualizados. Y debo decir que el proyecto presentado da respuesta a todos los grandes compromisos para ponerse al día, después de todos los años del “procès” y encarar la nueva etapa para situarse al frente de los retos, dentro de España y a nivel de la UE. Para entender la magnitud de la propuesta, me permito dar algunas cifras. El presupuesto 2026, asciende a 49.162 M, lo que supone un 10,3% más que el presupuesto prorrogado para 2025, y un 22,8% más que el último aprobado (2023). La inversión es la que más crece (un 45%), hasta llegar a los 4.146 M. Y las prioridades son las propias de un gobierno progresista: un 74% del gasto, con una partida de 1.900 M para vivienda y suelo. Para los que tenemos especiales reivindicaciones municipales, las partidas se incrementan notablemente como para dar cumplimiento al nuevo Estatuto de Municipios rurales. Todos los alcaldes, reconocen que la llegada de Illa a la presidencia, ha supuesto un antes y un después, en sus relaciones con la Generalitat. Pues bien, ¿va ERC a votar estos presupuestos? Esta es la gran pregunta. Este es el interrogante que tiene el país, a la vista de declaraciones en que siguen entestados en reclamar la cesión total del IRPF, aunque no sea factible. Piden, algún gesto, algún acuerdo que les permita salir airosos de sus desencuentros con Junts. En este tablero, Junts, juega a desestabilizar a ERC, y al mismo tiempo a impedir que Illa tenga presupuestos. La política en Cataluña no va de patriotas, sino de luchas partidistas para poder acusar a los otros de “vendidos” o incautos que se dejan “comprar” por un plato de lentejas. Francamente, es penoso escuchar las razones para no dar el paso de votarlos. Es un juego de dudas y debilidades ante la responsabilidad de posicionarse ante un proyecto de país. He estudiado, debatido y votado muchos presupuestos. Por supuesto todos los municipales en los que he tenido participación, de primer orden: cuarenta en total. Una docena del Consejo Comarcal. Y finalmente, en tanto que diputado en el Parlament, otros quince. Puedo asegurar que de todos los presentados, debatidos y votados, el actual proyecto para 2026, es el de más rigor, más ambición y mejor dotado para encarar los grandes retos de país. No hay ninguna excusa justificable para no aprobarlos. Veremos si a la hora de la verdad, ERC, da el paso correcto o sucumbe a sus miedos.

BRETXA SALARIAL HOME/DONA. Gairebé tota una vida en institucions públiques, se’m fa difícil comprendre com encara hi ha un gran diferencial salarial , pel simple fet de ser home o dona. Si en un lloc vam acabar amb aquesta discriminació, va ser en les administracions públiques. En totes elles, a feina igual, mateix salari. Faltaria més! Doncs, el que és normal i d’obligat compliment, no ho és en l’activitat privada, tot i alguns avenços fets en els darrers anys. Queda, però, encara molt per fer. Amb les dades de l’ INE, corresponents a 2023, en conjunt, la bretxa salarial se situa al voltant del 15,74%. Es molt encara, tot i que s’ha produït un descens d’1,35 % , respecte de les dades de 2022. Es evident que entre tots, s’ha d’aconseguir acabar amb aquesta il•lògica i injusta discriminació. Es impròpia d’un país democràtic, modern i feminista. En aquest cas, tots hem de ser feministes, en el sentit de recolzar i exigir igualtat, en tot i per tot, entre homes i dones. Impensable mantenir situacions incomprensibles i inacceptables. Però, hi son, si mirem les xifres concretes, les que mostren i demostren aquesta discriminació. Veiem-ne algunes. Per a 2025, el salari promig anual se situava en els 30.372,49 euros per als homes i en 25.591,31 per a les dones. En el cas de tècnics i quadres professionals, estàvem en 65.870,11 euros per als homes, i en 54.003,51 per a les dones. En altres sectors com en el de la salut i ensenyament, estàvem a 41.035,77 euros per als homes i en 37.939,33 per a les dones. No dono més xifres, simplement perquè amb aquestes, ja queda clar que fora de les administracions públiques, les empreses privades actuen aplicant una clara discriminació per raó de sexe. Cert que hi ha algunes explicacions que produeixen aquesta discriminació, motivada per una major dedicació a treball parcial per part de les dones, respecte dels homes. O per activitats en sectors i àmbits menys valorats i amb més alta precarietat, etc. Dit això, malgrat els avenços aconseguits, queda molt camí per recórrer. En aquest camp, pertoca als sindicats, i lògicament al govern de torn, en cada nivell, implantar mesures de supervisió, control i sanció, davant incompliments de les lleis vigents. I al mateix temps, impulsar mesures de promoció que permetin feminitzar molts treballs, fins ara, reservats als homes, i que no tenien ni tenen cap raó d’existir. Si mirem enrere, certament, els avenços han estat significatius. Però, mai podem acceptar les actuals diferències, fins arribar a la lògica i justa equitat. A la vista de les xifres i condicions queda encara camí per recórrer. Aquest, és un dels grans objectiu d’un govern progressista, conscients de que si no ho fa ell, no ho farà cap, de dreta i ultra dreta. Al contrari, es poden fer passos enrere. Tinguem-ho present !