Joan Roma

ISRAEL: ADMIRACIÓ I ESTIMACIÓ, PERDUDES. Tot té un límit, i s’han superat totes les explicacions i justificacions que podien avalar una reacció contundent al terrible atemptat massiu ,del 7 d’octubre de l’any passat, amb centenars de víctimes i centenars d’hostatges. Era lògica i esperable una reacció de grans dimensions, però alhora quirúrgica, sense afectacions per a la població indefensa, no en va Israel posseeix armes sofisticades, entre les més avançades del món. Aquest material, juntament amb un exèrcit altament professionalitzat, feia preveure una acció ràpida, contundent i alhora exitosa en la recuperació de bona part dels hostatges. Però no, l’acció duta a terme, ha consistit en la destrucció massiva de tota la franja de Gaza, deixant els hostatges com acció secundària, buscant la neteja d’un territori, més per venjança que no pas per protecció pròpia. I, posats en una fugida cap endavant, emprenen noves accions contra un país sobirà, com és el Líban, sense atendre ni les crides ni les exigències de preservar la població civil, fetes per multitud de països i la pròpia ONU. No escolten, no atenen cap raó, van a la destrucció total del que consideren perill i és així com es va consolidant la idea de que no solament han volgut venjar la matança patida, sinó que busquen la formalització del “Gran Israel”. Qui s’interposi a aquest objectiu serà destruït, formi part d’un exèrcit, d’unes milícies o d’ organitzacions humanitàries. I hem pogut veure que el poder destructiu és immens. Israel, pot ser petit però té un immens poder militar, alimentat per fons i indústries pròpies, però alhora ajudat per la major potència mundial (EUA) que aporta tanta ajuda com faci falta, i al mateix temps li serveix per experimentar tota mena de nous materials i tecnologies. Es una mena de lluita de David contra Goliat, però a l’inrevés. Aquest David, no es defensa amb una ona, sinó ataca i es defensa amb material de primer nivell. També considero que una part de l’estratègia va dirigida a cohesionar la població civil. La pròpia d’Israel. Si mirem el que passa a l’interior i escoltem les justificacions de molta gent, consideren lògica la defensa, primer, i les ofensives, després ,per raons de seguretat. La mort de desenes de milers d’innocents les imputen a les baixes “derivades “ que existeixen en totes les guerres. No accepten ni la desproporció ni les crítiques sobre multitud de casos que no justifiquen els atacs, ni la destrucció total. Un poble amenaçat, és un poble sotmès a la propaganda del govern, amb poc esperit crític i amb pocs ànims de frenar cap ofensiva. La promesa és destruir l’enemic, per poder viure en plenitud, però no tenen en compte que “la venjança, crida venjança” i que l’odi per tanta destrucció perdurarà durant segles. Poca visió s’ha de tenir per creure que en pocs anys, els fills de la destrucció, esdevindran hereus de la venjança, en una roda de mai acabar. Els qui admiràvem i estimàvem Israel, hem perdut les raons que ho justificaven. No podem avalar ni acceptar la destrucció indiscriminada ni la persecució de milions d’innocents, agafats entre dos focs. I, a més, impedir l’arribada d’ajuda humanitària, o foragitar població d’un lloc a l’altre, sense apiadar-se del seu drama. Israel pagarà molt cara aquesta fugida endavant, que no es pot justificar per la simple presència d’un Netanyahu, embogit per la guerra, i per tapar les pròpies vergonyes. Hi ha una culpa col·lectiva que ningú pot obviar.

PÀGINA GIRADA. Si com candidat, Salvador Illa, proclamava voler “girar pàgina” als desastrosos anys del procés; passat, el Debat de Política General, podem afirmar que la “pàgina ha estat girada”, i ben girada. Ha estat molt interessant i sobretot pedagògic, aquest Debat perquè ha mostrat la millor o pitjor cara de cada partit. Es lògic, puix era la gran ocasió per a demostrar lideratge, fortalesa, coherència i perspectives de present i futur. El clar guanyador, ha estat Salvador Illa, en la doble condició de president i líder d’un partit fort, conjuntat i cohesionat, capaç d’ampliar presència governamental, amb components d’altres partits o moviments que, temps enrere, havien tingut la seva rellevància, en el centre de la política catalana. Si algú hi vol veure la figura de pal de paller, no anirà errat. El nou Govern representa aquest ampli espai, bona part del qual es troba orfe de representació. I és que feta la presentació del programa de govern, s’esperava la intervenció del representant de Junts, per veure si realment volen ser alternativa o es conformen en picar de peus i posar adjectius a totes les propostes del Govern, sense aportar-hi formules innovadores i engrescadores. En aquest cas, el portaveu provisional, Albert Batet, va fer un pobre intervenció, similar a les que ens té acostumats, Míriam Nogueras, a la tribuna del Congrés de Diputats. No acaben d’assumir la pèrdua de bous i esquelles, precisament per la manca de coherència i lideratge. No entenen que el temps dels grans embats verbals, de les propostes enganyoses i de les fugides cap enlloc, han passat. Dir i insistir en un imaginari exili, d’unes persones que van fugir vergonyosament, només convenç a la gent més propera, però ha deixat de ser verídic per a la majoria de catalans. Es més, som molts els que no els trobem a faltar i si decidissin quedar-se a viure allà, no ho veuríem gens malament. Van causar grans mals, no ho han reconegut ,i no els queda res més per aportar. Son figures del passat. D’aquí l’interès per aquest Debat perquè suposa iniciar una nova etapa, centrada en resoldre els problemes de la gent. I qui millor per fer-ho que un gran nombre de responsables que han estat al peu del canó, en multitud d’ajuntaments de Catalunya, Tenir, en els tres nivells de l’administració, alcaldes i regidors, però també alguns funcionaris d’alt nivell, suposa treballar amb bona part de la formació ja feta. I, estar acostumats al treball en equip. Per alguns pot semblar no gaire important, però, ho és, i molt. Aconseguir en pocs dies, elegir perfils adequats, substituir-los a casa seva, per a integrar-los en una nova estructura, és la base d’un Govern, amb les idees clares de cap on anar i com fer-ho. Per a mi, i estic convençut que per a centenars de milers de catalans, ha arribat l’hora de veure la feina d’ un govern sensat, ben format, coherent i amb un programa ben definit com per poder treballar els propers anys. Les propostes presentades i aprovades son ambicioses, alhora que realistes. Ara, els partits hauran de prendre posició i decidir si el proper pas, el del pressupost, li donen suport. Aquí, tots ens hi juguem el futur, després d’anys de perdre el temps. Toca recuperar els esforços perduts i posar-nos al capdavant del progrés.

EL PSC – BERGUEDÀ, RECOLZA EL PROJECTE D’UNA CENTRAL HIDROELÈCTRICA REVERSIBLE. L’Executiva de l’Agrupació Socialista del Berguedà, reunida de forma conjunta amb el Consell Polític, han aprovat, per unanimitat, recolzar el projecte de construcció d’una central hidroelèctrica reversible, a la comarca, aprofitant l’aigua de l’embassament de La Baells. Conscients del canvi climàtic i de la necessitat d’apostar per les energies netes, consideren que el projecte de central hidroelèctrica reversible o de bombeig, a instal•lar en el municipi de La Nou de Berguedà, permet aprofitar l’embassament, per a bombejar aigua, cap al nou petit embassament previst, i des d’aquí, retornar l’aigua, amb la conseqüent producció d’energia. El projecte preveu una potència de 539 MW. El projecte deixa clar el mínim impacte visual, de les canonades i instal•lacions de producció d’energia, i la nul.la afectació del volum del pantà ( 109 Hm3), aclarint també que es deixaria de bombejar en el cas que La Baells, no superés el 20% de la seva capacitat. Es en moments com aquests, en que els representants polítics i les seves organitzacions, han de mostrar empatia i comprensió vers projectes innovadors que permeten aprofitaments, inicialment no previstos. La seriositat de les empreses impulsores, així com l’interès del propi Govern de la Generalitat, mostren la importància del projecte i el benefici que pot aportar. El Berguedà ha estat, de sempre, una comarca solidària, innovadora i apostadora per treure el màxim profit de la riquesa del territori, i ara tenim una nova oportunitat, fent un ús social i responsable de l’aigua embassada a La Baells. El projecte no malmet l’aigua ni la perd, simplement en fa ús per a produir una energia neta. Benvinguda sigui aquesta nova tecnologia, la qual pot donar profit als municipis afectats ( Cercs – La Nou), i amb ells, al conjunt de la comarca. Berguedà, 16 d’octubre de 2024.

BORREDÀ: EXECUTADA LA PRIMERA FASE , RECUPERACIÓ PAS- CAMÍ I PONT DE CANEMÀS. A finals dels anys 70, uns propietaris forestals van aixecar un pont sobre la Riera Margansol, per tal de poder enllaçar la C-26 amb el Camí Rural de la Riera de Merlès, passant per Casamitjana. Aquest petit pont ha donat servei durant tots aquests anys, fins que 8 anys enrere, les fortes pluges van produir un creixement sobtat del cabal de la riera, provocant alguns desperfectes, a la base i part de l’estructura. Fet estudiar per tècnics, aquests, van recomanar reduir de manera dràstica el pas de vehicles pesants, limitant el pas als de 2 Tn. Tot seguit l’ajuntament va iniciar estudis i tràmits per tal de poder recuperar el pas de tota mena de vehicles, degut a la importància estratègica del pont i de tot el camí que enllaça dos extrems del terme municipal de Borredà. Aquest camí és de vital rellevància en cas d’incendis i d’aquí que es demanessin ajuts a les diferents institucions. Finalment, es va poder incloure en els ajuts de la Generalitat, dintre del marc del Pla de camins 2023. La setmana passada van concloure els treballs de la primera de les fases previstes, per a recuperar en la seva totalitat el pas per superar la riera Margansol. El Pla de Recuperació del Pont de Canemàs, contempla 3 fases. La primera és la construcció d’un pas a baix nivell. La segona, consisteix en l’enderroc del vell pont. La tercera , és la construcció d’un nou pont. Aquest projecte ha estat redactat per l’empresa SANENGI. La primera fase ha estat adjudicada a l’empresa Castellot S A per un import de 111.380,21 euros. I ha estat finançada pel Pla de Camins, de la Generalitat de Catalunya. Aquesta passera, permetrà de manera provisional, i mentrestant no es duguin a terme les posteriors dues fases, la circulació de persones i vehicles, d’una banda a l’altra de la Riera Margansol, permetent recórrer el camí cap a Casamitjana i enllaçar amb el Camí Rural de la Riera de Merlès. Es un llarg recorregut, que figura com prioritari en el Pla d’Actuació Municipal contra incendis. En futures convocatòries d’ajuts, l’ajuntament demanarà subvencions per dur a terme, la segona i tercera de les fases previstes. Borredà, 14 d’octubre de 2024.

S’HA D’AUGMENTAR LA DESPESA MILITAR? Tot i que han desaparegut, parcialment, les crítiques ferotges contra la despesa militar, per part d’alguns partits i organitzacions, queda molt camí per recórrer a la vista del que s’hi destina i el que s’hi hauria de destinar. La resposta a la pregunta de l’article, és clarament, sí i de forma àmplia i urgent. Formar part de l’OTAN, comporta assumir uns compromisos clars, en la defensa comuna, que s’han de traduir en suficient finançament i inversió, i aportació de recursos tècnics, humans i en material. Estem, una mica més a prop de l’objectiu, però els propers anys, han de servir per posar-se al dia. I això vol dir passar del 1,28% del PIB, al 2%% que obliga l’OTAN. De fet, s’ha concedit una mena de pròrroga, de tres o quatre anys, per fer-ho realitat. Espanya, es troba gairebé a la cua, dels països de l’OTAN, amb aquest 1,28% del PIB, i uns efectius actius globals de 133.000 militars. Només tenim Bèlgica i Luxemburg, al darrere. Dit això, és cert que en els darrers anys es nota un esforç important per incrementar aportacions i inversions per a millorar dotacions i efectivitat. Si mirem l’evolució de la despesa militar en els darrers anys, veurem l’increment significatiu dels últims anys, i constatarem la necessitat de continuar el camí, si es vol assolir el compromís del 2%. En el 2015, la despesa fou de : 10.000 M, el 2017, de 10.528 M, el 2019, de 11.281, la de 2021, de 12.546 M i finalment la de l’any passat, 2023, de 18.045 M que en alguna publicació fan arribar als 22.000M , sumant-hi algunes partides, lligades a aportacions a la guerra d’Ucraïna o a la participació en missions de pau , arreu del món. I és que la diplomàcia, va estretament lligada a la presència militar, en algunes zones en conflicte, en les quals Espanya, s’ha guanyat un enorme prestigi, tant per la preparació i formació de les unitats com pel material que utilitzen. D’aquí l’interès del govern, presidit per Pedro Sánchez, de complir els compromisos i alhora situar-se en els llocs principals de decisió. Mentrestant, però, queda molta feina per fer. Una de rellevant és convèncer els socis de legislatura de la necessitat d’ampliar el pressupost de Defensa, una altra és mobilitzar suficients interessats en ingressar a les FFAA. Fins fa ben poc, hem vist les traves i reticències a deixar posar estands de l’exèrcit en les fires i mostres escolars, per a donar a conèixer les sortides laborals que ofereixen els diferents estudis i carreres universitàries. Molt especialment a Catalunya, on des de fa molts anys, hi ha partits i col·lectius que consideren innecessari disposar d’exèrcit. Això, no passa en altres CCAA, però en totes elles, s’haurà implementar un notable impuls per animar les joves generacions a optar per aquesta via laboral, en la qual trobaran una enorme diversitat i pluralitat d’opcions, fins i tot les menys armamentístiques com és la de formar part de la UME ( Unitat Militar d’Emergències) que tot sovint veiem en tota mena de catàstrofes. I és que l’increment de pressupost, suposa increment de personal. I personal, cada vegada més preparat i professional. Mirant com tenim el món en aquest moment, ha de quedar clar que no es pot descuidar ni menystenir les amenaces sobre la UE, de manera que cada país ha de fer l’esforç necessari per garantir la seguretat individual i col·lectiva. I per ser forts, res millor que la unió i el reforçament del paraigua que suposa l’OTAN. Cert també que s’ha d’anar cap un sistema de defensa europea que ens faci menys dependents dels EUA. Qui cregui que la despesa militar no ha de formar part de les prioritats del nostre país, s’equivoca de dalt a baix, i només cal veure el que passa en llocs, més o menys, llunyans per donar-se’n compte. Tindrem ocasió de tornar-ne a parlar en el moment de la presentació dels pressupostos per a 2025. Però, formar part de la defensa col·lectiva, ens obliga a participar-hi segons els acords signats. Toca, doncs, incrementar l’aportació actual per arribar a la que tenen la majoria dels membres associats.

COM TRACTAR ADULTS QUE ES COMPORTEN COM NENS ? Diria més, que és comporten com nens malcriats. Cada sessió al Congrés, al Senat o en el Parlament de Catalunya, em transporta als meus anys d’alcalde i/o parlamentari. No han passat molts anys, però , a vegades sembla una eternitat, per com han canviat fons i formes. Ningú es pot arribar a imaginar, el cost de les pèrdues, per no disposar de majories suficients com per poder tirar endavant l’acció de govern. Passa en petits ajuntaments, com no ha de passar a nivells molt més grans ! Poder planificar a mig i llarg termini, tenir la seguretat de que el que es programa es podrà dur a terme perquè es disposa de la força suficient, és un luxe, en els temps que corren. I és que qualsevol projecte de dimensió mitjana, pot necessitar de dos o tres anys de preparació, i dos o tres anys d’execució. Si entremig hi ha negociacions que s’eternitzen, tot s’allarga fins extrems desesperants. Ningú s’estranyi quan es parla de coses començades vuit o deu anys enrere...que encara no han trobat l’acord final, com per poder-les dur a terme. Es desesperant i alhora produeix desànim en els polítics, encarregats de negociar i planificar, i allunyament per part de la població afectada. Si passegem per Catalunya, ja no em fico amb altres territoris, veurem un munt de projectes inacabats. Des d’escoles i instituts, passant per hospitals, biblioteques, continuant per carreteres, principals i secundàries, o per trams de metro que es van començar vint anys enrere i encara no s’han culminat. Perquè ara, és més freqüent que no pas abans? Quan dic abans, em refereixo a deu o quinze anys enrere. Quan dic ara, vull dir, en els darrers set o vuit anys, coincidint en el procés i post procés, durant el qual multitud de càrrecs institucionals han jugat a la frivolitat i contemporització. Ha perdut valor, la paraula donada, o els compromisos amb la gent i el territori. S’ha passat a dir i fer el que convenia ,a l’interès general, per defensar el que convenia al partit o al moment. Poca serietat i poca preparació, formen part d’aquest moment, en el qual es pot dir que sí, avui, i dir que no , o potser, demà passat. El grau d’infantilisme és increïble i les raons per posicionar-se sobre qualsevol tema, per important que sigui, és brutal. Es igual el tema que tractem. Si cal impulsar l’energia eòlica, la solar o la marítima, sempre sortirà algun partit, algun grup o col·lectiu que s’hi oposarà. Els arguments, si no es tenen, s’inventen, però toca impedir-ho. Per això tot es retarda, es complica, s’encareix i sobretot es fa inviable quan els obstacles fan impossible el projecte proposat. Tenim el país ple d’objectius fracassats. Planyo els responsables de projectes quan s’han d’enfrontar a formacions, suposadament adultes però que es comporten com nens malcriats. Perdran temps i nervis si és que al final se’n surten. Tinc clar que és hora d’entomar els temes bàsics, i tirar endavant, sense permetre boicots que només tenen per objectiu interessos particulars, o posicionaments partidistes que no pensen en el país i la gent. Les prioritats, han de superar aquestes adversitats. Massa temps hem perdut frenant o congelant inversions de vital importància.

ILLA, PRUEBA SUPERADA. Había un lógico interés en el Debate de Política General, en el Parlamento de Cataluña, los días 8, 9 y 10. El primero de Salvador Illa, a tan solo dos meses de su investidura. Otros presidentes, muy probablemente, habrían decidido posponerlo o dejarlo para el año próximo. Pues no. Ha querido preservar el calendario habitual e histórico de este Debate, a lo largo de los 45 años de gobierno de la Generalitat. Los recuerdo todos, o casi todos, en tanto que diputado en el Parlamento en cuatro legislaturas, de forma presencial, en el escaño, en la tribuna, o finalmente por radio i/o televisión. Sinceramente, éste me ha parecido sino el mejor, uno de los mejores, sin ninguna duda, sobre todo por la concreción, precisión y ausencia de florituras innecesarias. Quizás también, porque ha roto la concatenación de debates “procesistas” en los que imperaban más los ataques al gobierno español, que propuestas concretas de autogobierno. De hecho, ha parecido como si el proceso, hubiera tenido lugar en el siglo pasado de tan poco como ha estado presente. El presidente, ha ido a lo suyo. A exponer, en una hora y cuarto, los principales ejes de su programa de gobierno para 2025 y años sucesivos, para poder cumplir con varios proyectos que precisan de más de un mandato para hacerlos realidad. El tema de la vivienda es el principal, pero otros necesitan de tanto o más tiempo para culminarlos. Esta exposición, clara, transparente y llana desarboló las intervenciones de los principales grupos de oposición. De hecho, Junts, volvió a demostrar su desorientación y su falta de ubicación, sin un líder en el hemiciclo y sin haber llevado a cabo una remodelación de cargos, a la espera del próximo congreso, de finales de mes. Tener un portavoz como Albert Batet, es ir al desastre porque además de mal orador, no tiene las ideas claras como para formular una alternativa de gobierno. Se limita a decir y repetir frases para su parroquia pero que nadie más compra. Atacar a Salvador Illa porque quiere demostrar su capacidad de gestión, es increíble después de una docena de años en que Cataluña ha estado a la merced de una tormenta, sin brújula ni timón. Precisamente si una cosa quiere la sociedad catalana es que alguien se haga con el timón y tenga una buena brújula para fijar un rumbo concreto sin otros contratiempos que los que imponga la vida cotidiana. Hay necesidad de paz y tranquilidad y dejar para siempre los embates estériles que tanto daño han producido. La intervención de ERC fue la previsible, con el acento puesto en su gran apuesta: la financiación singular. Todo su afán se concentra en esta fórmula y la recuerda día sí, día también, para dejar claro que fue el primero en proponerlo y no quiere que Junts se apunte un tanto, de semejante valor. De hecho, si una cosa quedó clara en este debate es, la lucha sin cuartel entre los dos partidos independentistas, con unas muestras y unas declaraciones que suponen pasar de adversarios, a enemigos totales. El resto de grupos parlamentarios hicieron su papel sin estridencias ni especiales ataques contra un presidente que no estaba por la labor de perder el tiempo en contra ataques innecesarios. Tenía claro el programa, tenía claro el camino, había que contentar y asegurarse el apoyo de los dos grupos fundamentales para garantizar el mandato, que son ERC y los Comunes. El resto, si quieren facilitar algún acuerdo, bienvenidos sean, sino la vida continúa y avanza hacia los objetivos señalados. Dicho esto, lo importante de este debate, es la normalidad de su relato. Un presidente que expone su programa, le pone calendario y cifras, claras y contrastables. Nadie podrá decir que había vaguedades o generalidades. Sus adversarios han tenido que guardar sus antiguas apologías a la independencia, y a traspasar líneas rojas para provocar las iras del gobierno central, y con él, al conjunto del pueblo español. No, no, esta vez, han tenido que hablar de los problemas diarios de la ciudadanía: vivienda, salud pública, educación, servicios sociales, movilidad urbana e interurbana, etc. Bienvenida la realidad, bienvenida la apuesta por la gestión. Los que dudaban de la capacidad de Illa para superar este embate, han quedado impactados. Prueba superada y con nota.

MANCOMUNAR EL SERVEI D’AIGUA. Les fortes sequeres dels darrers anys, han posat de manifest, les mancances de previsió i adequació de les necessitats dels ajuntaments, en matèria de captació, emmagatzament i distribució d’aigua potable. Ha estat molt habitual pensar que hi havia aigua “per donar i vendre” i no calia fer grans inversions per garantir-la. Greu error, com s’ha pogut constatar, en centenars de pobles i ciutats, fins el punt d’haver de racionar i transportar aigua per abastir la població. Molts, han hagut de fer obres que s’haurien d’haver fet, deu o quinze anys enrere, i no sempre les obres resolen el problema perquè quan hi ha escassedat d’aigua, cal buscar noves aportacions sigui de fonts, rius o rieres, embassaments, etc. I, tot té un límit. Massa sovint es va a buscar, on altres hi han anat abans, de manera que els aqüífers baixen de nivell i al final, no n’hi ha per a ningú. L’Agència Catalana de l’Aigua, tampoc ha fet els deures en el moment oportú. No parlo d’ara mateix, sinó de molts anys enrere en que hagués hagut d’intervenir per posar llei i ordre a moltes de les captacions que s’han fet, sense ordre ni concert. Molts pobles, han agafat aigua dels veïns, i altres han buscat pous on no calia. En resum, les inversions fetes, sense una planificació adequada, acaben per complicar la situació i posposar les solucions. Si vint o trenta anys enrere, s’hagués promogut la constitució de mancomunitats de serveis, ara, les coses serien molt diferents. En aquells temps, es permetien tota mena de solucions, moltes d’elles favorables a entitats privades. Semblava inevitable que el servei d’abastament d’aigua estès en mans d’empreses privades, en comptes de, en mans municipals. Aquesta dinàmica, ha canviat notablement en els darrers anys, de manera que molts ajuntaments que la tenien externalitzada, l’han recuperat per gestionar-la directament. Ara bé, Catalunya té 947 municipis, la majoria dels quals petits o molt petits ( 600). Es impensable que cada petit ajuntament, es faci càrrec d’un servei essencial com aquest. Es massa complicat, costós, burocràtic i delicat per complir totes les normatives, i a més, garantir el perfecte funcionament de totes les instal·lacions, cada vegada més àmplies i complexes. Si no es vol patir, la solució passar per mancomunar el servei, a nivell territorial. En aquesta solució tan podem pensar en agrupar 5, 10 o 15 ajuntaments, com anar més lluny i fer-ho a nivell comarcal o nacional de país. La complexitat i l’eficàcia passa per interconnectar municipis, aprofitar les captacions d’uns i altres, i si cal, anar a buscar noves aportacions en llocs de plena garantia. No es pot estar pendent de si plou, més o menys, o si una o dues fonts, ragen com abans, o han perdut cabal. La garantia ha de venir donada per diverses captacions i en determinats casos, buscant aportacions de rius o embassaments. I si primer s’ha de garantir aigua suficient i de qualitat, tot seguit ve el manteniment de xarxa, dipòsits, i instal·lacions complementàries, i disposar d’equips preparats, formats i ben equipats com per actuar en tot moment i lloc. Això, a dia d’avui, els pobles petits no ho poden fer. Només es pot aconseguir, mitjançant mancomunitats. Aquest, ha de ser l’objectiu comú d’ajuntaments, en col·laboració amb la Generalitat. I quan més aviat es faci, millor per a tots.