Joan Roma

MICROPOBLES I POLICÍA LOCAL. Segueixo la sèrie “micropobles” per tractar temes que afecten de manera molt directa els municipis de menys de 2.000 habitants. En tenim 600 a Catalunya, dels 947, existents. Avui, faré referència al tema de la seguretat en aquests petits pobles. Un tema molt, molt complicat. Perquè ? En primer lloc, cal saber que només els municipis de més de 10.000 habitants poden tenir policia local/ municipal. A Catalunya en tenim 215 que sumen uns 11.000 agents. Uns altres pocs, tenen un cos de vigilants, i la resta, res de res. Vol dir que depenen de tot i per tot del Cos dels Mossos d’Esquadra ( CME). El CME té uns 16.000 agents, clarament insuficients per a cobrir totes les necessitats del país. No parlo ara de Guàrdia Civil, ni Policia Nacional, que tenen competències pròpies i desplegaments, en funció d’aquestes obligacions. Què passa en aquests micropobles, a nivell de seguretat, incivisme, conflictes diversos, incompliment d’ordenances, ets ? Doncs, que es troben indefensos, perquè el CME no pot, ni de lluny, arribar a tot arreu, a tota hora i moment. Resultat ? indefensió, incomprensió i conflictes que compliquen la feina dels ajuntaments i de molts dels veïns del poble, i residents habituals. Exposo algunes situacions, abans d’entrar en matèria. Tots els caps de setmana, vacances de Nadal, Pasqua , estiu , a més d’alguns ponts, festes especials, i altres circumstàncies, centenars de milers de persones, amb els seus vehicles surten esperitats de les grans ciutats per anar a recaure en algun d’aquests 600 micropobles, dels quals parlem. La majoria tenen un comportament impecable, però diguem que un cinc o deu per cent, actuen “per lliure”. Es a dir, si a Barcelona, posem pel cas, donarien salts d’alegria per trobar aparcament a dos-cents metres de casa, en un poble l’han de tenir a vint o trenta metres. De manera que poden aparcar en una cruïlla, sobre una vorera, a l’entrada de l’església, davant d’un gual, o en un dels jardins. Allà no fa cap “nosa”, estem en un poble. Uns altres arriben i del cotxe salta un o dos gossos, que com que estan en un poble, no cal portar-los lligats. Estem a pagès, i poden anar per on vulguin. Al cap i a la fi les vaques tampoc van lligades i els xais i cavalls, tampoc. Més enllà, un propietari d’autocaravana s’ha enamorat d’un camp de gespa, ideal per fer-hi estada. Es un prat, però només hi ha herba, i per tant, no passa res si es trepitja. Ja tornarà a posar-se dreta. Tampoc passa res, si un grup o grupet, ve amb tendes. El jardí de l’entrada, o al costat de l’església, i sinó al mig del camp de futbol, és lògic parar-hi tendes, i passar-hi un parell de dies. I perquè no posar una mica de música i alegrar la nit, tampoc hi ha tanta gent com perquè algú es pugui queixar. I si per Reis o per l’aniversari d’algun noi, li han passat una moto, és lògic vagi amb uns quants amics a provar-la i es passin un parell o tres d’hores fins a la matinada, donant voltes pel poble o organitzant alguna cursa, pels carrers. Bé, no cal allargar multitud de fets, habituals i universals, en tots els pobles, que compliquen la vida dels veïns, sí, però molt especialment de l’Ajuntament, encarregat de complir i fer complir les normes vigents. I com fer-les complir, sense les eines necessàries ? Molts diran, doncs, trucant al CME. Sí, però cal saber que en la majoria de comarques, tenen dues o tres patrulles actives, per 15,20, 30 municipis. No podem destinar Mossos a temes com els abans exposats. Perquè no els reservem pels grans temes i busquem solucions alternatives? Res és fàcil, però a grans mals, grans remeis i toca impulsar canvis en profunditat, si no volem acabar malament. Hi ha qui defensa, ampliar el CME per cobrir aquestes necessitats. No ho veig viable, ni sostenible. Caldria tenir el doble d’agents, com a mínim. Aleshores, què fer ? Perquè no doblar o triplicar les plantilles de les capitals de comarca ? Parlo de les policies municipals. Les capitals han de servir per donar serveis als pobles del seu territori, perquè no el de seguretat ? Posem pel cas, Vic i Ripoll, perquè no ampliar plantilles, i que siguin elles les que cobreixin els pobles de la comarca ? Sí, és clar, pagant-ho entre tots, començant per aportacions extres del Govern Central, de la Generalitat i dels pobles, així protegits. Deixar pel CME, els grans temes, i que la policia local, patrulli cada dia, pels pobles que tinguin assignats. Els ajuntaments tindrien una policia de proximitat, pràctica, ràpida i acostumada a aquestes funcions. Autoritzada a avisar, i si cal, sancionar tota mena d’incompliments de les ordenances vigents, a cada poble, i coneixedora dels veïns i costums, com per ser més efectiva que el CME, molts dels quals son canviats cada dos per tres, de demarcació. Bé, res és fàcil, però esperar solucions sense actuar, porta a la situació que patim. Es inviable continuar com fins ara. No podem deixar els Ajuntaments, sense eines per fer complir les normatives vigents. Es hora d’actuar i decidir, i la seguretat és un dels serveis bàsics i essencials. També, en els micropobles.

LA BUROCRÀCIA INFINITA. Si algú creia que les noves tecnologies ajudarien a reduir “paperassa”, pot comprovar que s’equivocava. Si comparem els tràmits, gestions, documents i passos necessaris per a obtenir qualsevol permís, autorització, documentació, exempció ...anys enrere ,amb els d’avui dia, veurà un creixement exponencial. No ens en hem sortit, i al pas que anem , no ens en sortirem. La capacitat d’innovar i inventar nous tràmits, és infinita i l’existència de diverses administracions, la complica encara més. Si un tema m’exasperava especialment, en els meus llargs anys d’alcalde, era la dedicació a “perseguir papers” a Barcelona. Es a dir, a la Generalitat, sobretot, i en molt menys mesura a Diputació, perquè la seva organització era/és infinitament millor. Els alcaldes, i amb ells, els ajuntaments, han estat força eficients en minimitzar burocràcia pròpia. Segur pot reduir-se, encara més, però en línies generals es pot resoldre la majoria de qüestions en hores, o en dies. P oques vegades parlem de setmanes i encara menys de mesos. Ara bé, quan els tràmits municipals van lligats a d’altres a la Generalitat, no hi ha terminis precisos. Es impossible predir quan i com es resoldran els temes. D’aquí que un alcalde en un poble petit, o un regidor en un de més gran, s’impliqui directament en aconseguir que determinades peticions tinguin un final ràpid i positiu. Moltes persones poden pensar que si l’alcalde s’hi fica, segur les coses aniran de pressa i corrents. No, no, quan els circuits de tràmits estan mal dissenyats i comprenen diferents gestions a diversos departaments, el resultat és impredictible. I és que s’han incrementat els informes i gestions a fer, per a qualsevol tema, per petit i important que sigui. I segons quins, no hi ha terminis previsibles. Per a municipis rurals, tots sabem que qualsevol qüestió que afecti rius i rieres, les gestions seran de mesos, molts mesos, o fins i tot anys. Per entendre’ns, arreglar un camí que travessa una riera, un torrent i ja no diguem un riu, els estudis, informes, projectes, supervisions i controls poden portar a l’exasperació i desesperació dels més assenyats càrrecs públics. Si parlem de connexions de canonades d’aigua o elèctriques per algun petit bosc o zona forestal, els tràmits seran “eterns” i d’imprevisible final. El mateix podem dir per arreglar cases velles, porxos o granges , en sòl no urbà. Aquí, s’ha d’avisar al propietari que entra en “terres ignotes”. Tot el relacionat amb urbanisme, té uns camins llargs, complicats, enrevessats per la necessitat de demanar informes a tres o quatre altres departaments, cadascun del quals va al seu aire i ritme, de manera que quan un arriba, un altre pot haver caducat... En resum, vivim en un país altament ineficient. No s’ha aconseguit abreujar tràmits, facilitar gestions ni imposar vies ràpides per a temes estratègics. Ara mateix s’anima tothom a posar plaques solars i tota mena d’instal·lacions per estalviar energia o crear-ne. Doncs bé, si algú té interès en saber els tràmits que haurà de fer, comprovarà l’elevat cost econòmic, i el llarguíssim procés en el que entra, de manera que és habitual superar els dotze o quinze mesos per arribar al final, encara que tot vagi a càrrec d’una empresa especialitzada. Perquè estem així ? Es possible un altre funcionament ? Estem així per mandra de canviar i per la provisionalitat de la majoria de càrrecs institucionals, que no volen ficar-se en grans maldecaps i prefereixen la fàcil rutina de seguir els passos dels qui han tingut al davant. I, evidentment, hi ha altres formes de funcionar. De fet, tenim ben a prop dos exemples de reducció de “paperassa” a l’Aragó i a la Comunitat Valenciana, les quals han abreujat tràmits, i accelerat resolucions, com a vies per aconseguir atreure activitats que s’haguessin instal·lat a Catalunya, que cansats, se’n van a fora. Puc assegurar que aquesta enorme burocràcia és un dels motius clars per llençar la tovallola. Desespera els peticionaris, i frustra els polítics que volen facilitar la gestió. Ho dic per experiència pròpia, però també per intercanvis amb altres càrrecs d’altres CCAA. Catalunya té en aquest i en altres temes, els deures per fer. Dic més, hem retrocedit clarament i sinó hi posem remei , anirem caminant cap a la irrellevància.

LOS ESPÍAS, ESPÍAN. Vaya por delante mi desacuerdo con el cese – sustitución de la Directora del CNI, Paz Esteban, porque la considero injusta. A pesar de quererla enmarcar en una sustitución, o en un castigo por no haber detectado los ataques al móvil del presidente del gobierno y la ministra de defensa, lo que llega a la calle son las exigencias de los partidos independentistas, por el supuesto espionaje a varios de sus miembros. Y todos sabemos que las ansias de venganza, son insaciables. Se piden cabezas, para asumir responsabilidades, que ninguno de ellos ha asumido, en Cataluña. Tanto alboroto y tanto escándalo, demuestra el cinismo y la teatralidad que ponen en sus exigencias. Y, para rematar el clavo, piden no se espíe nunca más al independentismo. Y va, y se lo creen. Creen poder pedir a las instituciones del Estado que dejen de cumplir sus funciones. Increíble, si no fuera cierto. Lo hemos visto escrito y oído en múltiples medios de comunicación. Así estamos, a día de hoy, intentando superar una nueva crisis, hasta que llegue la siguiente. Está visto que la paz y tranquilidad están reñidas con las relaciones España – Cataluña. Siempre hay algo o alguien que las sacude para evitar vuelvan a la normalidad. Y, a pesar de todo, creo que vamos en la buena dirección, si bien habrá que esperar todavía unos años para que se recupere la colaboración y cooperación habituales. En Cataluña, continúa el lío entre partidos, a la espera de ver cómo acaba el congreso de Junts x Cat. Dentro de 3 semanas tendrá lugar el primer congreso, en el que se elegirán nuevos cargos ejecutivos, después del desmarque de Puigdemont, Jordi Sánchez y Elsa Artadi. Es una incógnita el futuro de este partido. En cuanto a ERC, las cosas no van como esperaban, debido a la falta de liderazgo de Pere Aragonés, y la mediocridad de sus miembros en el Consejo Ejecutivo. Hay nervios porque las elecciones municipales se van acercando y los grandes resultados que esperaban conseguir se van diluyendo, cada día que pasa. Por todo ello, la crisis del espionaje, ha llegado en un mal momento para todas las partes, a pesar de las ganas de conflicto de una parte del independentismo. Siempre hay un grupo de exaltados que pretenden seguir con la agitación, pero lo cierto es que se percibe un claro cansancio por parte de la mayoría de la ciudadanía. Dicho esto, nunca hay que descartar el cese total de la agitación porque cualquier nueva chispa puede encender la hoguera y volver a las andadas. Nunca como en los tiempos de mayor crispación, porque es cierto el desánimo y la sensación de derrota, aunque no se diga. Ahora, habrá que esperar a la reunión de los dos presidentes, para ver si realmente las relaciones vuelven a la normalidad. En cuanto al CNI, deberá apagar el fuego interno, y continuar con su labor. El de proteger y defender la seguridad de España, en todos los ámbitos y territorios, siempre bajo el imperio de la ley. Nada ni nadie ha demostrado que ello no haya sido así, por lo tanto, los ataques que ha sufrido han sido injustos y por interés de parte. Solo hay que pedir sigan con su cometido en unos tiempos especialmente complicados para el mundo en general, y España en particular.

ROTUND FRACÀS DELS ANTI JJOO. Ahir, diumenge 15 de maig, tingué lloc la suposada gran mobilització de tots els anti- JJOO d’Hivern de 2030, a la ciutat de Puigcerdà ( Cerdanya). Des de feia setmanes s’havia anunciat una gran concentració de persones vingudes dels quatre cantons del país, seguint la crida feta per Unió de Pagesos, les CUP, En Comú Podem, l’ANC i altres grups i grupuscles que consideren els JJOO d’Hivern, com una mena de terratrèmol contra els Pirineus. Segons ells, es faran destrosses irrecuperables, es malbaratarà diner, no hi haurà neu, i s’espanyolitzarà el país, mitjançant accions i actuacions mai vistes ni imaginades. Bé, doncs, davant tantes calamitats anunciades, la gent no se les ha cregut. Lògic. Hi ha més seny que rauxa en esdeveniments lligats a l’activitat esportiva. I més, si com garanteixen els JJOO, s’han de fer amb total respecte al medi natural i al medi ambient, perquè precisament son condicions fonamentals, per poder ser elegits. Doncs bé, ahir hi havia expectació per veure centenars d’autocars, milers de vehicles i una gernació que faria impossible circular per Puigcerdà. Res de res. Sumats tots, en prou feines arribaven als 2.500. Sí, sí repeteixo, no superaven els dos mil cinc-cents assistents. Una xifra més que pobre, la qual cosa hauria de fer pensar als promotors que no tenen al darrere cap representació ,mínimament important del país. Aquest fracàs, al meu parer, era previsible si bé, no m’imaginava tan magre representació. Vist el resultat convindria oblidar aquesta oposició i dedicar-se en cos i ànima a preparar la candidatura, per arribar a bon port que vol dir ser designats com a seu pel 2030. Hi ha motius per la preocupació, sobretot per no ser capaços d’arribar a un acord amb l’Aragó. Sóc un clar partidari de sumar esforços i territoris, perquè hi sortim tots guanyant. No entenc massa la tossuderia del president d’Aragó ,en contra del treball tècnic acordat pels que hi entenen. Han fet un magnífic treball i totes les subseus en surten beneficiades. A què ve exigir canvis en algunes proves rellevants, si al final tot serà de tots ? Aquí sí tenim una preocupació afegida, que s’ha de resoldre en el més breu termini possible perquè no es pot anar a presentar candidatura sense un ple i complert consens. Una altra qüestió, és resoldre el tema de la doble consulta convocada pel Govern. No feia falta, ni és de rebut, complicar la vida i gastar diner en va, però la maquinària està en marxa i si res falla, el 24 de juliol, ens tocarà anar a votar. Bé, hi anirem uns per una cosa i els altres per una altra, molt secundària, però tinc clar que hem d’animar la gent a anar a votar. Ha de sortir un resultat clar i contundent, com perquè ningú pugui dir que no estàvem segurs de si els JJOO s’havien de fer, en un cas, o si els recolzàvem, en un altre. Volem els JJOO d’Hivern 2030, i si ens els concedeixen, volem siguin un èxit rotund.

VOX, C’S I PP, ES FREGUEN LES MANS. Costa de creure algunes decisions votades en el Parlament de Catalunya pel que tenen de poc reflexionades, a més de contraproduents pels qui les han pres. La darrere, consisteix en crear una comissió d’investigació per l’anomenat “catalangate”. Es a dir, el suposat espionatge a membres més o menys destacats del procés independentista. Sempre convé, comptar fins a cent o fins a mil, abans de prendre una decisió, però està vist que en el Parlament, pocs son capaços de fer-ho. Ara, es crearà una comissió a la qual es convocarà un munt de persones, moltes de les quals no compareixeran i altres si ho fan, no diran res, o no podran dir res, en compliment de la legalitat vigent. Però, és que aquesta comissió es pot convertir en una autèntica joia política per a Vox, C’s i el PP. Perquè? Doncs, perquè podran proposar la compareixença de dotzenes de persones, en situació molt compromesa. Persones que si responen les preguntes, malament, i sinó ho fan, pitjor encara. Imaginem alguns escenaris i algunes preguntes. Primer escenari: convertir la comissió en un tribunal d’investigació sobre el 9-N, el 1-O, i el procés, en general. Formular preguntes als presidents d’ Omnium i ANC, ex-presidents, consellers, Mossos... per saber com es van obtenir les dades dels censos electorals, qui i com van comprar les urnes, qui guarda la documentació de les dues consultes... i un centenar de preguntes de caràcter confidencial que si no es responen voldrà dir que es fa boicot a la comissió i si es responen deixen al descobert moltes accions clarament il•legals. Segon escenari: no compareixen els proposats pels tres partits. Aleshores, la comissió es converteix en la riota mundial, i el Parlament rep una plantofada on més mal fa. Es converteix en un organisme “prescindible”, sense poder, sense autoritat. I puc assegurar que a hores d’ara els tres partits estan ja fent llista dels qui cridaran a comparèixer. No solament els presidents d’ Omnium i ANC, també molts d’altres que van anar per tot arreu, anunciant la “bona nova”, com Lluís Llach, Santi Vidal, Sala Martín, Germà Bel, i una trentena més d’actors més o menys secundaris, per confrontar-los a preguntes sobre el seu rol, en actes il•legals, lligats a les dues consultes, i a d’altres com concentracions i mobilitzacions. Sigui un o altre escenari, algú creu que es contestaran preguntes com la dels costos del procés, les despeses confidencials, o els programes informàtics utilitzats per confeccionar els censos electorals i el control de les votacions ? Els tècnics que seran cridats, compareixeran ? S’atreviran a desvetllar informacions confidencials ? I sinó ho fan, algú dubte de que els tres partits, exigiran responsabilitats a tots els cridats i no compareguts ? No sé si algú ho ha imaginat, però es pot organitzar un immens “show” cada dia , a instàncies de partits que voldran convertir la comissió en un plafó de radio – televisió. I no hi haurà manera d’evitar-ho, a no ser que s’impedeixin les seves actuacions. I si algú creu poder-ho fer, s’enfrontarà a acusacions d’obstrucció parlamentària, i vulneració de drets a grups de l’oposició. En fi, ben aviat podrem veure si aquests vaticinis es converteixen en realitat.

PASSAR LA FRONTERA...MENTAL – CULTURAL. Des que vaig tornar de Suïssa, ja fa 43 anys, m’agrada de tant en tant tornar-hi i si no tinc temps, almenys me’n vaig a França que la tinc a tocar. Ho faig perquè m’encanta fer servir el francès, i canviar d’aires, horaris, costums, gastronomia i alhora comprovar com de diferents som en uns quants temes rellevants. Almenys, per a mi. Fa ben pocs dies, vaig fer un parell d’excursions al sud proper. Es a dir, a Ax-les-Thermes, Tarascon i Foix. Son llocs que ja conec de fa anys, on tinc algun restaurant conegut i puc fer algunes excursions, adaptades als meus gustos i disponibilitats. El motiu d’aquestes reflexions és comprovar la distància que ens separa els dos països, malgrat haguem suprimit fronteres. No tenim les fronteres físiques, però sí les mentals – culturals. Fa goig anar per camins i carreteres, netes. No trobar parets, ponts, rocs, ni muralles ni monuments plens de guixades i grafits. Veure passar trens, nets. Es a dir, sense les guixades ni les pintades tradicionals que porten els d’aquí. Fa goig caminar per petits pobles, embellits per centenars de flors, a peu de terra o en qualsevol altra modalitat, sigui dintre o fora de casa. I veure el territori ordenat, sense construccions de totxana i cobertes d’uralita o altres materials que xoquen amb el caràcter paisatgístic. I la puntualitat francesa, no tant rigorosa com la suïssa, però s’hi acosta molt. Dinar d’hora, complint ja amb la nova norma de posar una gerra d’aigua a taula, i tenir els menjadors en ordre al punt de les 12 fins a les 2 de la tarda. Les regles son clares per a tothom. I és clar, total respecte per a tots els edificis públics. Cap símbol que no toqui, les banderes al seu lloc i les ordenances , clares i visibles en tots els llocs pertinents. Amplis jardins i zones verdes per tot arreu, ben cuidades i adaptades a totes les necessitats. Pot semblar tot idíl•lic i segur tenen els seus problemes, però l’ambient, l’entorn és amable i acollidor. Donen ganes d’anar-hi i tornar-hi perquè al llarg dels anys no trobes canvis a pitjor. Al contrari, vas veient algunes millores que demostren el interès en aprofitar innovacions per aplicar-les a tot arreu. Per a mi, un dels temes que més m’indigna és el vandalisme, en les múltiples formes que pot adoptar. Haver de llençar cada any autèntiques fortunes, en reparar o substituir mobiliari urbà, o haver de netejar constantment espais embrutats, és desesperant. I he de dir que no parlo tant d’un petit poble com el que visc, sinó de pobles més grans i ciutats, on veus tota mena d’accions contra espais i edificis públics o privats. Que a hora o hora i mitja de cotxe et posis en un món diferent suposa comprovar la necessitat de canvis notables en l’educació i civisme de la gent. S’ha d’aconseguir deixar enrere el maltractament als espais de tots, i fomentar el respecte i l’ordre en totes les relacions entre persones i espais. Si això és habitual frontera enllà, ha de ser possible, frontera cap aquí. Aquest és un dels grans reptes de futur.

EL PSC, CONSTATA LA MANCA D’EFECTIVITAT DEL GOVERN , EN MÀTÈRIA DE COBRAMENT DELS COSTOS DE RESCATS, PER IMPRUDÈNCIES O MALES PRÀCTIQUES. En resposta a les preguntes presentades pel Grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar, d de la mà del Diputat Cristòfol Gimeno, constatem la gairebé nul.la efectivitat del Govern de la Generalitat per a recuperar els costos de rescats per causes d’imprudència o males pràctiques. Podem veure com la petició feta de saber el total d’expedients gestionats des del 2015 fins a dia d’avui, ha estat de 7. Dels quals 2 s’han pagat, 4 es troben en via executiva, i 1 es va anul•lar per estimació del recurs presentat. A les respostes es poden veure els imports que la taxa estableix, per a cada servei implicat en un rescat, que van dels 41,80 euros per unitat i hora dels Bombers, a 54,25 euros per unitat i hora de cada vehicle, i els 3.151,30 euros, per unitat i hora d’un helicòpter. D’aquestes respostes es dedueix que més del 95% del cost dels rescats van a càrrec de l’erari públic. Es a dir, de tots nosaltres i que només en comptadíssimes ocasions, s’obre expedient sancionar a l’infractor. Som conscients de les dificultats, en alguns casos, d’imputar causes d’imprudència i males pràctiques, però no en centenars d’altres, en que s’ha constatat la falta de preparació, la inadequació de vestimenta o equipament, o fins i tot la contravenció de fer pràctiques per causes meteorològiques, entre d’altres. Aquesta baixíssima aplicació de les normes vigents, suposa un incentiu per continuar-les vulnerant. Parlem de 7 expedients oberts en 7 anys. I d’aquests només 2 s’han cobrat. No està justificada aquesta absència d’acció sancionadora, oimés quan no passa setmana o mes en que no veiem actuacions de bombers, helicòpters, mossos i altres cossos, ocupats en tasques d’emergència, per actuacions totalment fora de lloc. Continuarem fent un seguiment i control d’aquesta normativa , continguda en el Decret 3/2008, d’aplicació de taxes, a la vista del seu general incompliment. Manresa, 12 de maig de 2022 OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI.