Friday, July 19, 2024

 

HAURAN TORNAT MÉS SAVIS/SÀVIES ? - art. Regió 7

HAURAN TORNAT MÉS SAVIS/SÀVIES ? La tornada, d’uns quants dels fugitius, residents a Suïssa, em porta a demanar si aquesta estada, en un dels països més democràtics del món, els haurà servit per aprendre un bon nombre de requisits per a respectar l’estat de dret, que ells/elles van trencar en diversos moments del procés independentista. Suïssa, porta molts anys, dintre dels primers 10 llocs, en l’índex de qualitat democràtica elaborat per la Unitat d’Intel•ligència del diari The Economist. La llista, de referència a nivell mundial, des que va néixer l’any 2006, supervisa i controla 167 països, atorgant puntuació en funció de diversos paràmetres, considerats bàsics, a nivell democràtic. Suïssa, figura en el número 7, amb una puntuació de 9,14 punts sobre 10, i per tant, és una democràcia plena. Per aquells que posin en qüestió la nostra solidesa democràtica, la d’Espanya, consta també com democràcia plena, amb una puntuació de 8,07 punts, i se situa en el lloc 22, empatada amb França. En el 2017, estava en el lloc 19, amb una puntuació de 8,32 punts. Ha baixat 3 llocs per culpa de la no renovació del CGPJ ( Consell General del Poder Judicial). Fets aquests deures, de ben segur l’any vinent recuperarà tres o quatre llocs. Ningú, doncs, posi en qüestió la qualitat democràtica del nostre país, tot i que és millorable, sense cap mena de dubte. Dit això, espero i confio en que els fugitius , establerts en el Cantó de Ginebra, hagin tingut temps per a comprovar temes i situacions que aquí ells van trencar i vulnerar. Allà, el jurament a les lleis vigents, és sagrat. No s’ha donat cap cas d’uns il•luminats o eixelebrats que trenquessin l’estat de dret, i amb ell, les lleis municipals, cantonals o nacionals. Tampoc, hauran vist en cap edifici públic ( municipal / cantonal / nacional) símbols, banderes, pancartes o altres artilugis que no siguin els oficials. Qualsevol que vulnerés aquest ordenament, seria destituït d’immediat, i posat en mans dels tribunals. En el país impera el sistema de “democràcia directa” amb ús als referèndums i consultes com a via normal i habitual. Des de l’aprovació de la Constitució, l’any 1848, s’han celebrat prop de 700 referèndums nacionals, i uns quants milers, de cantonals i municipals. Es habitual votar dues o tres vegades a l’any, a vegades amb 6 o 7 urnes, per a cadascun dels nivells ,posats a consulta. Però, mai, mai, n’hi ha hagut cap d’il•legal. Mai s’ha vulnerat la llei, i si en algun moment es volgués fer, segur s’impediria per tots els mitjans, amb l’eficàcia i rapidesa, pròpies dels suïssos. Vaig assistir, en viu i en directe, l’any 1974,a la segregació del Cantó de Jura, de parla francesa, del Cantó de Berna, de parla alemanya. Puc assegurar que es va actuar amb contundència, contra els contraris d’una banda i una altra, amb l’ús de les brigades especials de la policia, que al segon avís, deixaven places i carrers nets com una patena. I es va garantir que 3 districtes que no volien marxar de Berna, es quedessin ( Courtelary, La Neuveville, Moutier). En resum, personalment, vaig aprendre molt en la meva llarga estada a Berna, i sempre he tingut per guia i nord, el sagrat deure de complir el jurament fet, i mai, en democràcia, vulnerar l’estat de dret, fonamentat en la Constitució i l’Estat d’Autonomia de Catalunya. Confio en que hauran après aquests principis tant elementals i fonamentals.

 

PREMIS PRINCESA DE GIRONA 2024 - art. Blogesfera

PREMIS PRINCESA DE GIRONA 2024. El passat dimecres dia 10, tingué lloc l’acte de concessió dels Premis Princesa de Girona 2024, a Lloret de Mar i no a Girona per la negativa de l’Ajuntament a participar amb la Fundació que porta aquest nom. Quina immensa estupidesa, molt pròpia de l’independentisme més tronat. Espero, desitjo i confio que la ciutat de Girona sigui governada per Silvia Paneque, a partir de les eleccions municipals de 2027. Segur, sabrà compaginar la representació de la ciutat amb el treball , tan rellevant de la Fundació que porta el nom de la capital. I és que la Fundació ja ha complert els 15 anys de vida, i si algú vol veure els resultats, només ha de fer que anar al seu web, o veure els resums de premsa que cada any han sortit, en motiu d’aquesta cerimònia d’entrega de premis. Un total de 6 grans premis, d’àmbits i sectors molt concrets i rellevants, tan d’Espanya com de Llatinoamèrica. Voldria aprofitar aquesta fita per a trencar una imatge o un relat que contradiu la realitat. Des dels àmbits independentistes, s’ha volgut atacar sempre la institució monàrquica. Ells encara estan a la guerra de successió que expliquen a la seva manera, modificant el que els va bé, i esborrant el que no els convé, i equiparen la figura de Felip V, amb la de Felip VI. Estem ja acostumats a aquests jocs de paraules i arguments, que tenen més de rabieta infantil que no pas d’avaluació de la realitat present. No volen reconèixer els enormes canvis , en tot i per tot, de la institució monàrquica. Estem en una monarquia constitucional, en la qual el Rei ,està sotmès a la Constitució, i actua d’acord i en plena sintonia amb el govern de torn. Es pot ser republicà i tanmateix respectar i lògicament acatar la legalitat vigent. Es el que fem tots els càrrecs públics quan jurem o prometem la Constitució, en els actes previs a ocupar els càrrecs pels quals hem estat elegits. Però, farien bé també tots els preocupats per la salut del català, constatar que per primera vegada a la història, tenim un Rei que entén i parla el català. I, aquest any de nou la Princesa d’Astúries i de Girona, ha demostrat el seu coneixement del català, en un discurs, alternant el català amb el castellà. Quin millor servei poden fer a la llengua, que dues de les figures més destacades de l’Estat, el parlin ? S’han de saber reconèixer els mèrits, i saber situar-se en els temps que corren. Jo em considero republicà de cor, però puc ser-ho sense presses, i continuar fidel a la monarquia per molts i molts anys. No considero un error el discurs emès pel Rei, el 3 d’octubre de 2017. Som molts els qui l’esperàvem, i ningú agafi la part pel tot, perquè la creença de que a Catalunya hi ha molt pocs monàrquics, contrasta amb l’enorme interès que desperta la casa reial. El mateix que passa amb altres àmbits i institucions, com el militar, o l’esportiu . Precisament al mateix temps que es retransmetia la cerimònia, es constatava un seguiment del 67% a la selecció espanyola. Ho he dit moltes vegades, no creguem en el país que volen vendre els independentistes, sinó en el que realment tenim. El seu és falsejat i inventat, el nostre és ben viu i real.

Thursday, July 18, 2024

 

LA PERVERSIÓ D'UNA PART DEL TURISME RURAL - art. El 9 Nou i Diari de Terrassa

LA PERVERSIÓ D’UNA PART DEL TURISME RURAL. Queden ja lluny ,els primers passos donats, per atreure turisme cap a l’interior del país, amb formules com les del “agroturisme”, en cases pairals , situades en pobles petits. Normalment per sota dels dos mil habitants. Foren experiències exitoses, que van servir per a complementar ingressos, a famílies de pagès, que compaginaven treball quotidià amb atenció a usuaris, procedents de la ciutat, habitualment en caps de setmana i vacances d’estiu. Aquella primera formula, va donar pas, a habilitar la casa dels masovers, per separar vida quotidiana de la pròpia de turisme. Així va néixer el terme “turisme rural”, amb normatives que regulaven les adaptacions urbanístiques i de funcionament, amb ocupacions que no superessin els quinze estadants. L’èxit d’aquella formula, va motivar el creixement exponencial de cases dedicades al “turisme rural” que de fet, només té de rural, el fet d’estar en comarques poc poblades. Poc a poc, el contacte d’aquest turisme amb les cases de pagès, s’ha anat allunyant, fins arribar a ser activitats distanciades, i en alguns casos, poc compatibles. Perquè ho dic ? Doncs, perquè queda ja molt poc, de l’idea original de facilitar el contacte ciutat – natura, per passar a ser “espais de trobada, celebracions i festes” fora de casa. Si mirem el mapa d’instal•lacions de turisme rural d’ara, i el comparem amb el de vint o trenta anys enrere, veurem un canvi radical. Comarques que tenien deu o quinze establiments, ara en poden tenir cent o cent cinquanta. La falta de planificació, ens va acostant a un cert col•lapse, per excés d’oferta. I quan hi ha excés, es busquen noves formes de rendibilitzar el negoci, acceptant usos que no eren ni son els previstos. Cada vegada és més habitual que una colla d’amics, decideixin celebrar aniversaris, commemoracions, trobades, reunions, competicions, concursos, etc, en una casa de turisme rural. D’aquelles limitacions de places inicials, situades en una quinzena de persones, s’ha passat a afegir-hi els que es cregui convenient. Molts dels propietaris, ja han desistit de portar un control, i miren cap un altre costat, quan podrien comprovar que en comptes d’una quinzena n’hi ha trenta o quaranta. Tothom fa comptes i no és el mateix dividir l’import entre quinze que entre trenta. Ja no dic quan la xifra encara és més alta. No fa gaires dies, un propietari m’explicava que després d’emparaular una casa de turisme rural, es va informar que la “família llogatera” estava organitzant un autocar per anar-hi a celebrar una festa. Arribats en aquest punt, no és el mateix quan la casa està situada dintre d’un nucli urbà, que quan està al mig del bosc. Tot sovint, parlo amb alcaldes que tenen en les cases de turisme rural, un dels nous maldecaps, per soroll, per conflictes i situacions diverses que obliguen a activar la corresponent denúncia cap els Mossos d’Esquadra. Aquí constatem la falta de supervisió i control per part dels serveis de la Generalitat. Han desistit de fer complir les normatives vigents, i aquest sector ha quedat a mercè del que decideixen fer els propietaris. N’hi ha que preserven la lletra i l’esperit del sector, felicitats per a tots ells, però molts d’altres han decidit pensar només en els beneficis econòmics. No volen convertir-se en supervisors ni controladors de les normes vigents. A tot això, hi ha d’altres factors que converteixen el sector en un problema. Molts dels llogaters consideren que si han pagat, tenen dret a gastar. En tinguin o no necessitat, i podem veure cases de turisme rural, amb calefacció a tota màquina, i finestres obertes perquè s’estan ofegant de calor. Ja ha esdevingut norma, deixar poca llenya, per evitar es cremi tota, a la llar de foc, encara que no en tinguin necessitat. I pel que fa el consum d’aigua, m’explicava un entès en la matèria, que moltes cases de turisme rural, gasten en un mes, l’equivalent a una granja de porcs de cinc-cents caps. Es evident que no podem agafar la part pel tot, però en els darrers anys, anem veient un canvi d’usos en el turisme rural que no és el perseguit i buscat, en els seus inicis. Ha tingut la virtut de salvar centenars de cases de pagès: pairals, de masovers, pahísses, i cases annexes, que , a hores d’ara estarien ja a terra, però la poca supervisió i control, ha derivat cap a usos i destins que no van per bon camí. Ha d’haver-hi un canvi en profunditat per destriar el que es considera usos turístics, i el que son cases de celebracions, trobades multitudinàries, etc. Les llicències d’activitats diuen el que diuen , i les conseqüències poden ser altament perjudicials si en algun moment han d’intervenir Mossos d’Esquadra, Bombers o Ajuntament . Qualsevol accident o incident obliga estudiar llicències, assegurances, presències i absències amb els resultats corresponents. Aquest és el resultat d’un sector que va com va, fruit d’unes maneres d’administrar i gestionar el país, que no és el que pertoca. I no s’ha d’esperar a actuar, a que algun esdeveniment important, obligui a fer-ho. El nou Govern haurà d’entomar aquest tema, com tants altres que necessiten ser revisats de dalt a baix.

Tuesday, July 16, 2024

 

LOS ALTAVOCES DEL "PROCÈS" - art. El Obrero digital

LOS ALTAVOCES DEL “PROCÈS”. Para una inmensa mayoría de españoles, les debe parecer una rareza, haber visto manifestaciones, concentraciones, movilizaciones durante años, a las que acudían miles o decenas de miles de personas. ¿Cómo conseguían los independentistas movilizar a tanta gente, bajo promesas, basadas en mentiras y falsedades? En la vida de los pueblos, hay momentos de rabia e incertidumbre que debidamente canalizados pueden conseguir objetivos sorprendentes. Es lo que sucedió en Cataluña, entre 2011 y 2020. Fueron diez años, sometidos a un régimen de populismo, de la peor especie. Un grupo de políticos y agitadores, se constituyeron en el “estado mayor del proceso”, para impulsar y dirigir todos los movimientos. Pero, poco habrían conseguido, si no hubieran tenido potentes altavoces, dispuestos y preparados para impartir doctrina, en todas las casas, bares y restaurantes del país. Hasta ahora, ha sido costumbre, tener puesto el televisor ,en algún programa de TV3. Esto, en bares, restaurantes, consultas médicas, despachos, etc. Y, en los domicilios de los más aguerridos defensores del “procès”, es la cadena única. Para entender la influencia de TV3, hay que saber que es el más potente de todos los canales autonómicos. Con aportaciones del Gobierno catalán que muchos años superan los 350 millones. Donde trabajan, en condiciones espectaculares y salarios de lujo, 2.100 trabajadores. Son puestos de privilegio, a cambio de obediencia ciega y sumisión perpetua. Todas las cifras superan a cualquier otra empresa de comunicación / información. De hecho, su principal función desde tiempos de Jordi Pujol, ha sido la propaganda. Otro día daré datos sobre la organización interna. Pues bien, con este potente medio de comunicación y sus colaterales: Cataluña radio, Canal 33, a los que añadieron una decena más de medios digitales y otros en otros formatos, constituyeron un potentísimo instrumento al servicio del “procès”. Con un inmenso presupuesto público, un estado mayor, debidamente pagado e informado, y una veintena de medios subvencionados, pusieron todo el país en un estado permanente de presión, tensión y movilización. La propaganda iba en dos direcciones. Una, en contra de España y todo lo español, emitiendo informaciones sesgadas, modificadas o directamente falseadas para crear un estado de ánimo de animadversión general; y por el contrario, exaltación y sublimación de todo lo catalán como ejemplo de excelencia, modernidad y deseos de libertad. Cualquier actuación de las fuerzas de seguridad, suponía un acto de prepotencia o directamente de represión. Había que vender la idea de un país subyugado por una pérfida potencia, llamada España. Nadie se extrañe de los frutos de un adoctrinamiento tan potente, constante e insistente como el que tuvimos, durante diez largos años. Y no solo a través de estos medios de comunicación, también de entidades como Ómnium, supuestamente culturales pero que ejercían de partidos políticos, debidamente subvencionados. Nació la ANC (Asamblea Nacional de Catalunya) para actuar con la anterior i aparentar movimientos civiles, aparte de los partidos como tal. El daño producido por estos altavoces del “procès” ha sido inmenso. De hecho el “procès” no habría tenido la amplitud ni la duración que tuvo sin estos altavoces. De aquí la indignación por el mal uso del dinero público, pero también la falta de castigo contra los principales directivos de estos medios. En el momento de la aplicación del artículo 155 de la Constitución se debatió la posibilidad de suspender las emisiones de TV3, o por lo menos, modificar sus contenidos. Al final, se optó por no tocarla para evitar críticas, en momentos tan delicados. Personalmente creo que era un buen momento para sustituir a la dirección y poner un buen profesional al frente, para garantizar información y programación fidedigna. Sus malas influencias, han llegado hasta nuestros días. Cierto es que en los dos últimos años ha modificado posiciones y se ha ido normalizando, pero todavía queda un programa, típico del “procès”, en el canal Más 324, dirigido por Xavier Grasset. En él aparecen, con frecuencia, los protagonistas del “procès” echando las culpas de todo lo sucedido a la “represión española”. Por suerte, tiene los días contados, y próximamente destinarán a este propagandista a entretener al público de la tarde. Con él desaparecerá uno de los programas, típico de la época del “procès”. Es una nueva muestra de que los tiempos han cambiado y que Cataluña se acerca a la normalidad. Para consolidarla falta otro elemento esencial, la elección de Salvador Illa como presidente de la Generalitat. Esperemos sea realidad en las próximas semanas.

Sunday, July 14, 2024

 

L'INDEPENDENTISME PERD ELS SEUS REFERENTS - art. Nació Digital Solsona

L’INDEPENDENTISME PERD ELS SEUS REFERENTS. Tots els col·lectius que volen emprendre un gran objectiu, busquen a terres properes o llunyanes, exemples que els puguin servir com a model, per no ser objecte de menysteniment o burla. Es una qüestió de manual i és el que van fer els partits independentistes. Quan es van proposar organitzar un gran embat contra Espanya, van buscar referències, per poder explicar que volien fer exactament el mateix que....i van trobar en el Quebec ( Canadà) i Escòcia ( Regne Unit), uns models que pensaven poder imitar. No comptaven en que els polítics d’allà, tenen molt clar que poden aspirar a la independència, però mai trepitjant les lleis vigents. I és així com el Quebec, va proposar una consulta, per demanar als seus ciutadans si autoritzaven el Govern provincial a negociar un acord de sobirania, respecte el Govern central. La consulta va tenir lloc el 20 de maig de 1980, amb un resultat contundent, en contra. Concretament el sí va recollir un 40,44% de vots, i el no, un 59,56%. Davant aquesta derrota, el Partit Quebequès va voler continuar insistint en una nova consulta, la qual cosa va motivar el Govern central a estudiar una formula que fos acceptada per tothom, com a regla de joc, per sempre. Es així com va aparèixer la Llei de Claredat, amb unes condicions molt concretes i àmplies com perquè si algú algun dia vol posar en qüestió la integritat territorial del Canadà, tingui clar que han de ser consultats tots els seus ciutadans i no només una part. Aquell procés no va ser sense efectes. Al contrari, la província de Quebec en va sortir perjudicada i encara ara en pateix les conseqüències. Tanmateix, s’ha aconseguit apaivagar els ànims i concloure que millor units que separats. Diverses modificacions legals, també van enfortir la unitat del conjunt, de manera que des d’aleshores no hi ha hagut cap nou intent ni proposta de plantejament o consulta. Perduda la referència del Quebec, els independentistes catalans s’agafaven a l’exemple d’Escòcia, però el passat 4 de juliol, en motiu de les eleccions generals, el SNP, el Partit Nacionalista d’Escòcia, va patir una derrota contundent. Tenia 48 diputats al Parlament de Westminster i s’ha quedat amb 9. Es a dir, ha perdut 39 diputats, i ha passat de primera força, a tercera. En canvi, el Partit Laborista, n’ha obtingut 37 sobre els 57 que es disputaven, resultat que el converteix en el primer, a molta distància del segon. Si algú dubtava sobre el futur d’Escòcia, amb aquests resultats queda clar que el “procés escocès” ha tocat fons. De fet, la consulta organitzada amb autorització del Primer Ministre David Cameron, va ser molt controvertida, i abans de demanar una altra, ja es va dir que no es permetria. Aquesta és la posició del Govern del Regne Unit, però a aquesta decisió se n’hi ha afegit una altra d’encara més contundent, com és la resolució del Tribunal Suprem, el qual per unanimitat dels seus cinc membres, va deixar clar que el Parlament d’Escòcia no està legitimat a organitzar cap consulta sobre la sobirania, i que si algun dia , es vol fer, hi hauria de participar el conjunt dels ciutadans de tot el Regne Unit. Així, doncs, els partits independentistes catalans s’han quedat sense referents, a nivell extern. Ja no poden posar cap país com model o exemple del que ells proposen. I, a tot plegat, se’ls han afegit els resultats clars i contundents, de les cinc darreres eleccions: Parlament 2021, Municipals 2023, Generals 2024 i Europees 2024. Totes, han estat guanyades pel PSC, amb uns resultats indiscutibles. Tot plegat, hauria de fer veure als partits independentistes que el futur no passa per on ells voldrien. La voluntat de les urnes així ho ha indicat.

Friday, July 12, 2024

 

JO SÍ QUE CANVIO D'IDIOMA - art. REgió 7 i Diari de Terrassa

JO SÍ QUE CANVIO D’IDIOMA. Allà cadascú amb les seves normes d’educació i conducta individual i social, però en matèria d’idiomes, si una cosa tinc clara és que son elements bàsics i elementals de coneixement i interacció social. En cap cas, vull convertir-me en una mena de censor o impositor d’una determinada doctrina, per exigir als altres el que no vull per a mi. Al llarg de la meva vida he aconseguit consolidar, amb major o menor mesura, expressar-me en mitja dotzena d’idiomes, i tinc clar que si començo en un, i he de canviar cap un altre, no tinc el més mínim problema. Aquí, a França, Alemanya o Austràlia. Ho sento, però estic en desacord en forçar determinades actituds, imaginant que la persona que tinc al davant em pot entendre perfectament i que per mandra o per fer la guitza, “m’obliga a fer servir el seu idioma”. Fa molts anys que volto pel món, i he procurat no tenir mai problemes per utilitzar qualsevol dels idiomes amb els quals em puc expressar. I si li puc posar el màxim de fàcil al meu interlocutor, millor que millor. Tots ens sentim més còmodes i millor sintonitzats. Estic en contra de mesures coercitives, i en total desacord amb algunes campanyes que s’afegeixen a d’altres accions i actuacions durant els anys del procés que han produït danys immensos al català. Eren molts els qui el veien amb simpatia i ganes d’aprendre’l i fer-lo servir, però quan s’amenaça a tot un poble, tot un país, en imposar-lo si s’arriba a la independència, la simpatia es transforma en antipatia i obstacle per avançar. No es volen acceptar els greus errors comesos, en matèria democràtica, però també lingüística i ara es pateixen les conseqüències. Res és innocent ni es produeix en va, darrere la decadència de l’ús del català hi ha profundes causes. Si aquests grans defensors, amb ànims d’imposició volen exercir d’inquisidors de la llengua, ho tindran molt complicat, per no dir impossible. He donat classes de català durant molts anys, i son molts centenars els qui l’han après, però puc assegurar que la simpatia que abans tenia, s’ha perdut en bona part. I aquests censors ara busquen les causes sense voler mirar ni saber d’on provenen. Sempre es recull el que s’ha sembrat, i durant anys, molts anys hem tingut un moviment clarament hostil vers qui no parlava el català, amb amenaces d’imposar-lo com a llengua única, cas d’assolir la independència. Molts dels qui el veien amb simpatia, han variat la seva percepció i ningú vol se li imposi la llengua amb la que es vol expressar. Seguir per aquest camí és la millor via per empitjorar la situació. Ho sento, però penso continuar canviant d’idioma quan així ho cregui convenient, a instàncies meves o del meu interlocutor quan m’ho demani. I si cal reprendre la feina de professor de català, ho faré , per amor a l’ idioma i a la cultura que representa. Però, sense imposicions ni accions que puguin suposar mesures coercitives, prepotents o desconeixedores de la realitat del nostre país. Alguns, encara viuen al segle passat.

Wednesday, July 10, 2024

 

ESCÒCIA CAU COM A REFERENT PER ALS INDEPENDENTISTES - art. L'Endavant

ESCÒCIA CAU, COM A REFERENT PER ALS INDEPENDENTISTES. Molt s’ha parlat dels resultats del passat 4 de juliol, a Gran Bretanya, amb l’ apoteòsic resultat dels Laboristes. El sistema electoral i la tradició fa que just a l’endemà de tenir els resultats oficials, es produeixi el relleu al front del Govern. Es el país més ràpid del món. Però, no vull avui donar compte d’uns resultats generals, àmpliament comentats per experts electorals i polítics. Avui, m’interessa remarcar el que han significat aquests resultats, en un territori especialment sensibl,e per a tots els independentistes catalans. Si us fixeu, no haureu escoltat cap declaració ni opinió sobre el que ha passat a Escòcia, el segon gran referent, durant els anys de procés. Primer, va caure Quebec, una vegada aprovada la Llei de claredat, en la qual es fixen les condicions per si algun dia, algú vol tornar-ho a provar. Des d’aleshores, cap moviment, cap intent, cap referència, present ni futura. Doncs bé, ara arriben els resultats d’Escòcia, en els quals podem veure que la promesa del Ministre principal, John Swinney, d’esperar els resultats per a “tornar-ho a demanar” se n’ha anat en orris. El SNP, el partit nacional escocès, tenia 48 dels escons del Parlament. Doncs, bé, ha quedat amb 9. Es a dir, n’ha perdut 38, d’unes eleccions a les altres. Per contra, el Partit Laborista, n’ha obtingut 37 dels 57 en disputa. Una victòria contundent, sense pal•liatius. Cert és que el sistema electoral britànic, és molt contundent amb els guanyadors i de rebot amb els perdedors, perquè qui guanya, s’ho emporta tot, i els districtes electorals són múltiples de manera que amb petites pèrdues es poden produir danys irreparables. En el cas del SNP, ha anat de mal en pitjor, per culpa d’un primer fracàs en el referèndum acordat amb David Cameron, i tot seguit per afers interns que van desmuntar el lideratge i l’han enfonsat cap a la irrellevància. Hauran de fer la travessia del desert i variar radicalment de rumb perquè la pretensió d’aconseguir una segona oportunitat, no solament topa amb les noves polítiques del Parlament de Westminster, sinó amb una encara més rellevant, com el pronunciament clar del Tribunal Suprem, que per unanimitat deixà clara la impossibilitat que el Parlament escocès pugui convocar un referèndum d’independència. L’aleshores Ministra principal, va acceptar sense cap mena de fissura l’acceptació de la resolució, girant pàgina a tots els preparatius i pretensions que el partit havia pensat i imaginat. Just ara, queda clara la voluntat dels escocesos de recuperar la confiança en el Partit Laborista, per a gestionar i administrar els interessos, davant el Parlament nacional. I, quan toquin les properes eleccions al Parlament escocès, es poden repetir resultats similars perquè els canvis i el toc de realitat ha estat tan profund que també els escocesos volen instal•lar-se en la normalitat. Així que els nostres independentistes s’han quedat sense el referent que tan havien invocat, i que tan havien posat com a model. No és estrany el silenci sobre aquests resultats.

Tuesday, July 09, 2024

 

LOS EURODIPUTADOS Y LA CONSTITUCIÓN - art El Obrero digital

LOS EURODIPUTADOS Y LA CONSTITUCIÓN. El pasado lunes, día 1 de julio, se llevó a cabo el acto de jura o promesa de acatamiento a la Constitución española, por parte de los eurodiputados elegidos en las pasadas elecciones al Parlamento Europeo. Al acto, convocado por la Junta Electoral Central, acudieron 58 de los 61 eurodiputados elegidos. Las únicas ausencias, provenían, en dos casos, de diputadas embarazadas que pidieron hacerlo en otra sede, en una próxima fecha. Y, el tercer ausente, fue Antoni Comín (Junts), fugitivo de la Justicia, con domicilio en Waterloo. Tal como establece el ordenamiento electoral, una vez acatada la Constitución, se extiende la credencial que deben presentar ante el Parlamento Europeo, el día de la constitución de la nueva legislatura. En el caso de Comín, el puesto se ha dejado vacante. Es lo que corresponde, en cumplimiento de la normativa vigente. Y aquí tenemos un nuevo embate típico de las elucubraciones independentistas. Algunos creen que pueden saltarse la ley y solo deben dar cuentas directamente al Parlamento europeo sin cumplir este requisito legal. De hecho, el afectado ha reclamado poder formalizar el cargo, de forma directa, exigiendo una singularidad que considero inaceptable. Debo recordar que todos los electos políticos, cumplimos con este requisito, tanto a nivel local / municipal, como en cualquier otro puesto: consejos comarcales, diputaciones, parlamentos autonómicos, y por supuesto, Congreso y Senado. Es un precepto básico que no puede ser soslayado en ningún caso, sea para cargos en el interior de España o en el ámbito de la Unión Europea. De hecho, todos los cargos forman ya parte de la UE; en la que estamos inmersos. Veremos el recorrido que tiene la pretensión de Comín de no cumplir con esta obligación. Sería un mal precedente, porque es básico y fundamental que todos los representantes de un Estado miembro acaten la Constitución y la defiendan ante todos los estamentos de la UE. Todos los países cumplen con los preceptos democráticos, lógico es que los acaten, como acto previo a ejercer el cargo para el que han sido elegidos. Para los que no conozcan a Antoni Comín, pueden bucear en su biografía y verán a un personaje muy peculiar. Un auténtico equilibrista, a la búsqueda de cargos donde medrar y exponer su inmenso ego. Entró en política, de la mano de la plataforma Ciutadans pel Canvi, en apoyo a la candidatura de Pascual Maragall, como candidato a la Generalitat. Como esta plataforma era muy rigurosa con los cargos políticos, con prohibición de superar un único mandato, se pasó al PSC, y ya en este partido, se vio que hablaba mucho y trabajaba poco. Ante el temor a no poder seguir, se pasó a ERC, donde le nombraron Consejero de Sanidad, y de aquí, se fugó a Bélgica, con otros miembros del Consejo Ejecutivo, convirtiéndose en el escudero de Puigdemont, y junto con Clara Ponsatí, llegaron a ocupar los tres puestos en el Parlamento Europeo que consiguió la candidatura de Junts. Ahora, en las pasadas elecciones, de tres miembros, consiguieron solo uno. Ante esta inmensa debacle, solo se le ocurrió comentar que habían conseguido un diputado y “casi dos” porque solo le faltaron unos 80.000 votos para obtenerlo. Como pueden ver, pasará a la historia por tanto esfuerzo en movilidad política y astucia electoral. Es uno de los aspirantes a quedar salvado por la amnistía y hará todo lo posible para no volver, hasta que haya comprobado, en otros, que a él no le puedan detener. Todo muy épico, todo muy visto, en el entramado independentista.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?