Joan Roma

NOUS SERVEIS PER EXCÉS DE FAUNA. Des de fa anys, i de manera progressiva, comprovem l’increment exponencial de presència de fauna en tot el territori català i molt especialment en aquell menys poblat, on té més i millor mitjans per desplaçar-se. Això, motiva constants incidents i accidents en les carreteres, que poden ser mortals, quan els accidentats van en vehicles de dues rodes. Els que vivim en pobles rurals, hem patit amb més o menys freqüència, diversos incidents que es poden repetir unes quantes vegades en el mateix any. Si molts anys enrere, trobar un porc senglar a la carretera, era poc freqüent, ara s’ha convertit en normal i habitual. I ja no un, sinó la família sencera. Però, és que la diversitat de fauna també s’ha fet més present, degut a la manca de depredadors especialitzats, en cada espècie. Ara, els únics depredadors efectius, son els caçadors i molts no donen l’abast. També ells pateixen manca d’efectius, i han hagut de modificar àmbits per poder aplegar colles més grans i cobrir més territori. En qualsevol cas, aquest increment de presència i d’accidents, produeix uns efectes secundaris complicats de gestionar i resoldre. M’explico. Què fer quan un conductor ha topat amb algun exemplar de fauna ? Es igual que sigui un porc senglar, un cabirol, un cérvol , un isard o una guilla... Si l’exemplar ha mort, se’l pot apartar de la via, i donar avís al 112 de l’existència d’un cadàver en el punt concret. Que algú el vagi a recollir o no, no és especialment rellevant perquè en poques hores serà aliment per altres espècies. El problema es converteix en conflicte quan l’animal ha estat ferit i precisa d’ajuda per ser recuperat o en cas d’impossibilitat, sigui degudament sacrificat. Anys enrere els casos eren pocs, però això ha canviat radicalment, de manera que cada dia hi ha incidents en qualsevol punt del país, i a mesura que el bon temps avança, els casos es multipliquen per l’increment de trànsit en totes les carreteres, especialment les situades en el món rural. Trucar el 112, és el que correspon, però no sempre es disposen de patrulles de guardes rurals a prop com per poder actuar amb una certa celeritat. Què fer si el conductor ha avisat i veu que ningú arriba en un determinat espai de temps ? Aquí ,és on volia arribar. Crec que s’han d’estudiar vies per actuar, més àmplies que les disponibles, a dia d’avui. Quines poden ser ? Em surten propostes com convenis amb els veterinaris, per una banda, i amb les protectores d’animals per altra. Els efectius dels guardes rurals son limitats, molt limitats com per dedicar-los a aquestes tasques, i en canvi la combinació de dues o tres vies, facilitaria poder arribar amb celeritat i eficàcia al lloc on l’avís s’ha donat. I és que tal com van les coses, cada vegada hi ha més incidents amb fauna salvatge. Alguna solució s’ha de trobar per no deixar en el voral de qualsevol carretera, un animal ferit. Molts dels que vivim en aquests indrets del país, ens hem trobat amb situacions semblants, i no és fàcil resoldre la qüestió. Toca doncs, pensar i posar els mitjans per a una solució adient.

SI VIS PACEM, PARA BELLUM. Tenim al llarg de la història, un munt d’exemples per estudiar, reflexionar i/ o imitar. Sota el principi de “ si vols la pau, prepara’t per a la guerra”, o “poble armat, poble respectat”, queda clar que només es pot fer front a les potències, si tu mateix tens elements per a ser respectat. No n’hi ha prou amb una àmplia demografia, o una potent economia, tot plegat ha d’anar acompanyat d’una força militar que faci creïble el teu poder. I si sempre això ha estat així, ara, encara més. Si mirem la demografia de cadascuna de les potencies, veurem que Rússia té 143,8 milions d’habitants, els EUA , 340 milions, UE, 449 milions i Xina, 1.411. Ben aviat, però haurem de mirar cap a Àsia i constatar noves potències emergents que en pocs anys, poden esdevenir rivals directes de les d’aquest moment. Però, tot i ser importants els habitants, ho és molt més la capacitat industrial, financera, tecnològica, ets, de cada nació o comunitat de nacions. De moment, però, ara i aquí, queda clara la supremacia dels EUA en tots els principals apartats que suposen ser una potència o fins i tot una superpotència. Ho son, des de fa molts anys, tot i que Xina avança a un ritme trepidant. Què és la UE ? Potència demogràfica, sí, i econòmica, també, però encara lluny de ser-ho a nivell militar perquè hem estat sota el paraigües protector dels EUA. Sense aquest paraigües, toca fer els deures, deixats de fer durant tots aquests anys. I Espanya, on està ? Lluny, a nivell militar, però amb avenços importants en els darrers anys. Si ens fixem en les dades oficials de referència que aporta el Índex Global Firepower, que estudia 145 països, Espanya estava en el lloc 28, l’any 2019, en el 19, l’any 2022, i en el 17, aquest 2025. Estem situats entre Israel i Aràbia Saudita, tenint al capdavant de la llista, en el número 1, els EUA, en el 2,Rússia; en el 3, Xina i en el 4, la Índia. El pressupost oficial de Defensa és de 16.000 M en el 2024, si bé, afegides partides d’altres ministeris que complementen les de Defensa, s’arriba als 22.609,9 M. Tot i el volum, estem lluny del que recomana l’OTAN ( 3% del PIB). Aquí, estem entre un 1,24, i un 1,34, segons les fonts que es consultin( 2023). El compromís de Pedro Sánchez, era arribar al 2%, en el 2030. Doncs bé, les previsions fetes i els compromisos assumits, han saltat pels aires amb l’entrada de Donald Trump, a la Casa Blanca. Un president que vol governar com si gestionés una empresa privada, creu que tots els països han d’assumir la seva defensa, sense confiar en que els EUA, els continuï protegint com fins ara. Hem entrat en una nova era en la qual no hi ha excuses per deixar la Defensa en segon pla, com fins ara, sinó posar-la com una prioritat essencial. I puix que estem en la UE, lògicament l’esforç ha de ser conjunt i clarament imbricat uns als altres com per iniciar les bases per un exèrcit europeu. A vegades, la història fa salts no previstos, accelerant processos que podien durar decennis i que son duts a terme, en uns pocs anys. Sóc dels convençuts que la crisis oberta per Trump, produirà efectes beneficiosos en l’enfortiment de la UE, i un d’essencial és un potent exèrcit conjunt, com eina dissuasiva contra qui faci falta.

LA CIUTAT QUE VE. Fa pocs dies , he tornat d’una nova visita a la ciutat de Berna ( Suïssa ), 145.000 h.( 2024), on vaig viure durant 7 anys. Des d’aleshores, em considero mig suís, i clar defensor, de bona part de l’estil de vida i treball d’aquest país, modèlic en molts aspectes i digne de ser “copiat” a nivell d’austeritat, eficiència i gestió. M’agrada també, veure els canvis que la ciutat emprèn i modifica a cada visita que faig, cada dos o tres anys. En la darrere, vaig comprovar l’inici de la desaparició de cotxes particulars, de gairebé tota la ciutat. En aquesta, la desaparició és total. Grans aparcaments, dintre i fora del centre, permeten a tots els visitants deixar el vehicle, i voltar per la ciutat a peu, o fent ús d’una de les millors xarxes de transport d’Europa. Tot en vehicles elèctrics: busos i tramvies, amb una freqüència i confortabilitat extraordinàries. I, tot anima a oblidar el cotxe privat per fer ús del transport públic. D’entrada, els aparcaments ofereixen uns preus molt barats, si els comparem amb qualsevol altra despesa. En total 40 francs suïssos / per tot un dia, amb algun descompte, si son diversos els dies que fas ús del servei. I, tots els hotels, ofereixen una tarja, de tres o quatre dies, amb la qual es pot viatjar amb tot el transport públic de la capital. En resum, no cal voltar amb el cotxe, perquè ho pots fer amb transport públic i si has d’anar cap a altres indrets, res millor que la xarxa ferroviària que arriba fins els darrers racons del país. Pel que fa algunes innovacions, una que val la pena ressaltar és la dels lavabos públics, amb dispositius que permeten fer-ne ús, sense haver de tocar res. Tot s’encén, es posa en funcionament, mitjançant sistemes automàtics. Construïts íntegrament en acer inoxidable, al final del servei, hi ha un altre automatisme que neteja tot l’interior, de manera que queda net i polit, a punt per a rebre el següent usuari. A nivell d’immigració, la població ha anat augmentant, a mesura que el país necessitava més i més mà d’obra per a tots aquells sectors que mouen el país, i evidentment el del turisme és un dels més rellevants. Aquí, trobem totes les procedències del món, en hotels, bars, restaurants, supermercats, botigues de tota mena, excepte quan es tracta d’atendre clients d’alt nivell adquisitiu. Aleshores, ara sí, hi trobem suïssos molt ben formats i preparats per a les feines que els toca servir, sigui en restaurants, sigui en hotels amb moltes estrelles. I, aquesta composició i distribució de feines, en funció de qualitat i preu, la notem en la formació, per descomptat però també en el domini de llengües. Es poden escoltar totes les llengües del món, i alhora comprovar les dificultats per fer servir el “suís alemany” o l’alemany acadèmic. En moltes ocasions, passar-te al francès o l’anglès ajuda a resoldre alguns dubtes. I, evidentment en treballs de serveis fonamentals, la majoria son treballadors, procedents de la immigració. Amb una població de poc més de nou milions, en té 2,5 milions d’estrangers, això suposa un 28,73%. Amb tots els reptes per davant, aquests dies, s’iniciava el nou període de formació i pràctiques dels soldats suïssos. Un país neutral, en el qual pràcticament tothom es converteix en soldat, durant unes setmanes, al llarg d’uns anys. Per tot arreu es poden veure els uniformes, i es poden sentir les pràctiques militars, de la seva força aèria. Curiós país, que també ara es pregunta com mantenir la neutralitat en un món cada vegada més complicat. I en el qual pots ser convidat a alguna festa que s’organitza, aprofitant el silenci que garanteixen els refugis atòmics de que disposen tots els edificis del país. Sorprenent país, del qual molt podem aprendre, i que anuncia molts dels canvis que després ens arriben a les nostres ciutats.

NUEVA COMISIÓN DE INVESTIGACIÓN EN EL PARLAMENT, SOBRE ESPIONAJE E INFILTRACIONES POLICIALES. Nadie podrá alegar aburrimiento ni falta de novedades en la política catalana, si hacemos caso a las propuestas de los partidos independentistas. Hace un par de semanas los grupos parlamentarios de Junts, ERC, Comuns y CUP, entraron en el registro del Parlament, una propuesta de creación de una nueva Comisión de investigación, para esclarecer casos de supuesto espionaje del Estado, a movimientos y entidades independentistas, y sobre infiltraciones policiales en estos movimientos políticos y sociales. Sumados todos los diputados que tienen, no llegan a los 68, de la mayoría absoluta de la Cámara Catalana, pero se acogen a otra cláusula del reglamento, según la cual, si tres grupos parlamentarios piden la constitución de una comisión, se aprueba la petición. Pues bien, en pocos días se deberá constituir y se darán los nombres de sus componentes, algunos de los cuales ya han avanzado que piensan pedir las comparecencias de Mariano Rajoy, el ministro Grande – Marlaska, Soraya Sáenz de Santamaría, y un largo etcétera que próximamente darán a conocer. Ya avanzo, para los no duchos en cuestiones parlamentarias de cámaras regionales, que por muchas comparecencias que se pidan, los llamados a declarar, no tienen obligación de hacerlo. Así, pues, estamos ante otro brindis al sol, muy propio de los partidos independentistas en su lucha contra la pérfida España que les ha perseguido por tierra, mar y aire, haciendo uso de todo tipo de triquiñuelas para obtener información y poderles llevar ante los tribunales. Los cuales, a su vez, están al servicio de la causa en su larga, persistente y permanente persecución de unos partidos que solo luchan por “nuestra libertad”. Se supone la de todos los catalanes. En fin, me permito tocar este tema porque contiene ingredientes propios de novelas de intriga, drama, comedia y vodevil. De entrada, según los peticionarios de la comisión de investigación, habría que cuestionar, y no solo eso, sino modificar todos los protocolos que han regido las formas de espionaje en los últimos siglos. Sí, sí, han leído bien, cuestionan todo lo visto y escrito por todos los grandes del espionaje, por considerar inaceptables sus métodos, sus triquiñuelas y su total falta de ética. ¿Por qué lo digo? Porque en este espionaje de elementos del CNI, Policía Nacional y Guardia Civil, ha habido transgresiones increíbles, inaceptables, imposibles de concebir y aceptar. Y, ustedes se preguntarán, qué ha pasado para llegar a semejantes conclusiones. Pues bien, algunos de los infiltrados e infiltradas congeniaron con el “enemigo” hasta el punto de tener relaciones carnales, sin saber que eran objeto de “uso indebido” del cargo y de los objetivos perseguidos. Se supone que ninguno de los acusadores ha ido al cine para ver la magnífica película “Infiltrada”, de Aranzazu Berradre Marín, pseudónimo de la agente de la Policía Nacional que se infiltró en ETA y consiguió desmantelar el comando Donosti, entre otros logros. Hasta aquí se podía llegar, claman los independentistas. ¿Dónde se ha visto que agentes de los cuerpos de seguridad del Estado, lleguen a tamañas argucias, para obtener información? ¡Se van a enterar! Llamaremos a todos los capitostes para que den explicaciones y de sus confesiones extraeremos denuncias para llevar ante los tribunales, y como no nos fiamos de los españoles (tribunales) pues iremos a los europeos. Nadie piense que estoy fabulando, o preparando alguna novela de ciencia ficción. No, no, la comisión se va a constituir, y harán largas listas de responsables máximos de los gobiernos centrales, y de los responsables de CNI, Policía Nacional y Guardia Civil, para desenmascarar a los agentes que perpetraron tamaños abusos, al tener relaciones con los investigados sin decirles que eran agentes infiltrados. Según ellos, el espionaje debe tener unos códigos muy claros y transparentes, donde no quepa el engaño ni las transgresiones de amistad y sexualidad. Consideran muy graves estas confraternizaciones entre adversarios, por el hecho de que una parte, era desconocedora de las aviesas intenciones de la pareja elegida. Así estamos de ocupados, en Cataluña, en un Parlament que, a falta de más dedicación y rigor por parte de la oposición, hay que buscar distracciones para consumo interno. Y nadie piense en cuestionar estas iniciativas porque son defendidas a capa y espada en todos los medios de comunicación que se atreven a hablar de ellas. Cierto que son pocos, y si no tuvieran, todavía el eco de TV3, pasarían sin pena ni gloria. De todas formas, no deja de ser duro tener que escribir crónicas como ésta, porque ni los impulsores imaginan que el mismo Cuerpo de Mossos d’Esquadra (CME) seguro tiene infiltrados, en múltiples movimientos de todo tipo, además de otros en los bajos fondos. No entender, no saber cómo deben actuar las fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado, para prevenir y protegernos de todo tipo de peligros, parece increíble, pero así es. Una muestra más de que no están preparados para gobernar, ni asumir puestos de responsabilidad en instituciones regionales ni nacionales. De momento, visto lo visto, están muy lejos de recuperar el Gobierno de Cataluña.

ON ERA AQUESTA GENT ? S’ha de reconèixer que quan els deures no es fan quan toca, els resultats poden ser catastròfics. Ho dic pels històrics retards, o per la carència d’accions i actuacions en un munt de temes: essencials – estratègics. Aquí, tant hi fico la manca de construcció d’habitatge públic, destinat a lloguer assequible; com inversions en plantes dessaladores d’aigua de mar per abastiment de les grans àrees urbanes, o el foment de les energies verdes per deixar de dependre de les tradicionals, i per tot el relacionat amb el transport públic, molt especialment pel que fa Rodalies. Podria posar-hi algun altre, però només amb aquests, ja es pot veure que Catalunya, ha perdut molts anys, dedicada a altres coses, i no, en les fonamentals. I no penso només en els llargs anys del procés, en que es va perdre el nord, i ens vam endinsar per terrenys que mai s’haguessin hagut d’agafar. No és que només perdéssim dotze o tretze anys en batalles inútils i en desmantellar el país, i la seva gent, és que vam perdre oportunitats que ja mai més tornaran. Algú recorda la pèrdua de l’Agència del Medicament ? Un organisme de primer nivell de la UE que per culpa del procés, no va venir. Amsterdam va ser el destí final, i puc assegurar que la pèrdua va ser de primer nivell. Però, vam perdre molt més, tant a nivell material com de prestigi, fins el punt de que marxessin milers d’empreses que ara s’intenta que tornin. Tornin o no, el mal causat ha estat immens. Però bé, avui vull parlar de les mobilitzacions, queixes i lamentacions per les incidències de tota mena que afecten Rodalies. De fet, hi podríem posar, gairebé tot el sistema ferroviari perquè si una part va malament, afecta la resta. Es lògica la indignació, el trasbals i la mobilització reclamant solució. Lògic, però em demano, on era aquesta gent, anys enrere ? Es que les incidències i trasbalsos porten anys produint-se ,sense grans mobilitzacions per exigir inversions que no es duien a terme. Ara, em consta que bona part dels problemes, venen de treballs de renovació i modernització, com mai s’havien dut a terme. No ho dic jo, ho diu el Comissionat Pere Macías, que afirma disposar de suficient finançament com per a revertir la situació i , finalment, aconseguir una xarxa adequada, amb el material adient com per donar un servei eficient. Conec el personatge, de molts anys enrere, i d’ara mateix, com per creure’m totes les explicacions, donades en múltiples mitjans de comunicació o per mitjà del web de la Generalitat. I, per això, repeteixo, on era tota aquesta gent que surt ara ? Perquè no va sortir anys enrere, per a reclamar el que ja era evident i ben contrastable, com els constants retards, i les ineficiències de la major part de la xarxa ferroviària de Catalunya ? No es pot ara, pensar que en qüestió de mesos o uns pocs anys, es pot refer el que calia dur a terme, durant vint o trenta anys. Es que aquest és el retard en matèria d’infraestructures, equipaments i serveis, lligats al sistema de transport per ferrocarril. I això, motiva constants incidències que trenquen els nervis dels més tranquils. D’aquí que tots reflexionem sobre com actuem, davant mancances en serveis determinats. Si no es diu res, no es protesta o no es presenten peticions, ningú es queixi, quan les coses no van com haurien d’anar. I molts dels que ara surten, havien sortit pel procés, demanant impossibles, en comptes de parar atenció a les necessitats essencials.

LA IGNORÀNCIA POT SER (MOLT) AGOSERADA. Cada vegada que Junts, surt a la palestra amb algun nou trofeu, arrabassat al PSOE, per tal d’evitar noves eleccions, apareixen tics que posen dels nervis als més tranquils. Ara, s’entén millor, la petició de la direcció de Junts, de demanar al diputat Jaume Giró que no presentés candidatura per competir amb Míriam Nogueras, i així deixar-li el camí lliure per a poder actuar de portaveu del Grup Parlamentari al Congrés de Diputats. No és fàcil trobar una persona capaç de mentir i/o tergiversar acords i pactes, amb la més gran naturalitat del món. He conegut altres diputats amb aquestes essències. Posar per davant qualsevol qüestió, per mantenir el càrrec, i les prebendes que l’acompanyen. Bé, allà ella i el seu partit, però cada vegada els veig més lluny de retornar al govern. No hi ha tema que no l’exposin com una batalla guanyada, sense parar compte en si és viable, possible, millorable o simplement aplicable. Els és igual. La qüestió és demanar, reclamar, exigir, sigui el que sigui i com més complicat i enrevessat millor, per tal de demostrar el pes dels seus diputats i fer veure que lluiten per ampliar competències i serveis de Catalunya. Que les hagin d’estudiar, preparar i exercir uns altres, els és igual. L’objectiu és poder dir que posen les coses molt difícils al govern central, oblidant l’acció d’oposició, en el Parlament de Catalunya, produint-se un efecte de sucursalisme com mai havíem vist, en la política catalana. Junts, juga a Madrid, i deixa Catalunya, en un segon o tercer lloc. Curiosa situació ! Però, la gravetat d’algunes afirmacions i tergiversacions, s’han de tallar de soca rel. Que surti Míriam Nogueras, a proclamar que gràcies a Junts, ara els immigrants hauran de parlar i conèixer bé el català per obtenir papers, és d’una misèria infinita. Ella, amb un sou de vuit o nou mil euros al mes, es pot permetre el luxe d’actuar amb total prepotència davant persones que tenen aquests diners per a viure .... tot un any. Però, és que a més ignora que fa anys, molts anys que un dels requisits per obtenir el permís de residència i treball, a Catalunya comporta demostrar uns coneixements bàsics de català. Tots els peticionaris, han d’haver fet un curs d’un mínim de quaranta- cinc hores, en un centre oficial, i mostrar que han superat la prova. Ignorar aquest fet, és greu, com greu fou, durant els anys de governs de Junts, no posar més mitjans per a poder aprendre el català. Pocs cursos, mal distribuïts, i mal plantejats, quan hi hauria d’haver centenars d’espais per aprendre’l, tots els dies de la setmana i no només en horaris molt rígids i esquifits. Jugar amb les necessitats de milions de persones que han vingut de fora, moltes d’elles amb precaris nivells d’estudis, és no tenir cor ni ànima. I voler imposar un idioma com a condició per poder viure i treballar, és la pitjor via per a fer-lo atractiu i proper. Consell: que vagi a treballar dos o tres anys a Creu Roja, Càritas o alguna altra ONG. Aleshores entendrà la realitat. Ah, i si tanta estimació té Junts pels idiomes, fins el punt d’exigir-los, no entenc com és que els fugitius de la Justícia, ubicats a Bèlgica, no han après el neerlandès ( flamenc), un dels idiomes oficials, d’un país d’una gran sensibilitat lingüística. En set anys no han tingut temps ? Els haurien de fer fora ?

LA INEPTITUD, MATA. Los que hemos ostentado responsabilidades de gobierno, hemos tenido claro que para ciertos puestos no se pueden colocar ni personas mediocres ni ineptas, porque el resultado puede ser catastrófico. Si alguien tenía alguna duda de este principio, básico y elemental, que observe con detalle todo lo sucedido durante la tragedia de la Dana, en Valencia. Simplemente, con algunos cargos preparados y eficientes, habrían podido subsanar la ausencia del presidente Mazón. Dicho esto, quede claro que es del todo incomprensible su ausencia, hasta la tarde – noche, sea cual sea la hora, en que llegó al CECOPI. De todos los accidentes y tragedias hay que extraer lecciones para el futuro, y la primera y principal es que en caso de advertencia severa, todo el mundo ha de estar en sus puestos, en los que ha de regir el principio de autoridad. Sea la emergencia por lluvias, inundaciones, incendios u otras catástrofes. Y los cargos políticos, han de disponer de los correspondientes informes de los técnicos, expertos en cada materia. Escucharlos, pedir consejo, pero al final decidir, según el propio criterio. Y ante la duda, es mejor actuar con contundencia que ser timorato o poco decidido por el temor a críticas y descalificaciones. Va en el sueldo, ser criticado e incluso recibir lecciones de personas que creen saberlo todo. Al final, lo que cuenta son los resultados y una sola vida salvada, justifica cientos de molestias o incomodidades. Esto es lo que me viene a la cabeza, cada vez que escucho o veo imágenes de la tragedia de la Dana. ¿Cómo es posible que ningún cargo político, se pusiera al mando y lanzara avisos, aunque para algunos parecieran tempranos? Por muchas vueltas que le doy al tema, no lo entiendo. Solo se puede comprender por la falta de formación y preparación, de los cargos políticos, y el pánico a tomar decisiones. No es fácil ocupar un cargo público. Si alguien lo dudaba que se ponga a mirar y escuchar a la treintena de personas que se encontraban en el CECOPI. Queda claro que si nadie toma el mando, los datos se van pasando de unos a otros sin que sirvan para decidir. Y, en política, la decisión ha de ser bien fundamentada, pero, a tiempo de que sirva para resolver el problema o por lo menos minimizarlo. Es terrible ver los resultados de la ineptitud, pero esta tragedia tiene que servir para dejar clara la necesidad de contar con los mejores, para los puestos de responsabilidad. Sobre todo cuando las competencias son propias y no se pueden trasladar a otros niveles. Además, si una ventaja se tiene, son las mejoras técnicas, en materia de prevención y avisos, que permiten una mejor reacción. Podemos comprender la indignación a la vista de imágenes que deberían haber activado el sistema de avisos, unas horas antes. ¡Cuan diferentes habrían sido los daños personales!

RECUPERAR EL TIEMPO PERDIDO. No hay acuerdo total, sobre la fecha en que todo derivó, hacia la ruptura con el Estado. Unos, la sitúan a principios de 2011, otros en el 2012 o 2013. Sea cual sea, lo cierto es que en Cataluña estuvimos doce o trece años, en batallas diversas y dispersas que produjeron una de las etapas más oscuras, de nuestra historia contemporánea. En anteriores artículos, he dado cuenta de todos los males producidos, muchos de los cuales tardarán años en ser compensados, pero lo que sí estamos viendo, es el cambio total de tercio, por parte del gobierno presidido por Salvador Illa. Había tanto afán en recuperar la normalidad, que en seis meses, estamos en otra órbita. El proceso queda tan lejos y tan olvidado que nadie lo menta para no ser acusado de “indepe frustrado”. Y hay muchos miles de desencantados, frustrados e indignados, pero ya no aceptan volver a ser engañados. Muchos miran, más o menos pasivamente, el retorno a la plena y total normalidad. Cataluña, vuelve a estar presente en todas las reuniones, comisiones, foros nacionales e internacionales para hablar, dialogar y acordar temas importantes para la vida de los que aquí viven y trabajan. A pesar de no disponer de presupuesto 2025, el Govern está desplegando una actividad increíble en todos los ámbitos y sectores. No hay tema que no se haya recuperado y esté siendo estudiado para su futura resolución. La presencia de numerosos ex alcaldes y técnicos municipales, ya muy bregados en la gestión pública, facilitan la comprensión y toma de decisiones. Y las hay, a centenares. Además, se han recuperado las comisiones bilaterales Estado – Generalitat, paralizadas por el proceso, y todas están dando importantes frutos que se traducirán en proyectos y servicios dentro de unos meses o años. En todo caso, había mucho por recuperar y se está haciendo a marchas forzadas. Si bien no se dispone de una mayoría parlamentaria, el hecho de tener en el gobierno un único partido ayuda a la hora de proponer y priorizar la acción de gobierno. Recuerdo los años de Tripartito con los presidentes Maragall y Montilla en que todo, absolutamente todo, se debía estudiar, debatir y batallar para llegar a simples acuerdos de priorización de objetivos. Ahora, esto no sucede, si bien hay que negociar con los grupos parlamentarios de ERC y los Comunes, para asegurar su aprobación en el Parlamento. La prudencia y la insistencia de Illa por dar cumplimiento a los pactos de investidura permiten avanzar con sigilo, pero de momento con cierta seguridad. Próximamente se deberá dar curso a un suplemento de crédito por un monto de 4.000 millones, esenciales para mantener la actividad de la estructura administrativa. En cuanto a los resultados de las negociaciones con el gobierno central, hay que reconocer que son excepcionalmente amplios y positivos. No solo en materia de seguridad con la autorización para llegar a los 25.000 Mossos de Esquadra (CME) la policía catalana, para 2030, o iniciar los trámites para conformar el consorcio Estado – Generalitat, responsable de gestionar todos los impuestos, incluido el IRPF. Una operación de gran complejidad que precisará de varios ejercicios antes de que pueda ser integral. . Y, por supuesto, se cumple escrupulosamente con las obligaciones de protocolo, representación y presencia en los foros nacionales e internacionales, con especial incidencia en las instituciones europeas. No solo para conseguir la presencia del catalán y con él, de las otras lenguas oficiales, sino también para obtener el máximo de ayudas, para los múltiples proyectos municipales y autonómicos. En definitiva, hemos dejado atrás al proceso, y la mirada está en el presente y futuro inmediato. Francamente, para los que nos gusta la historia, el momento actual se parece cada vez más, a los años de actividad de la Mancomunidad de Cataluña, presidida por Prat de la Riba. Sin grandes competencias, logró sumar las cuatro diputaciones, y planificó grandes proyectos que todavía hoy, producen admiración por innovadores y ambiciosos. Estamos en una especie de reedición, con muchos más medios y competencias. Ahora, lo importante es saber avanzar, consiguiendo sumar suficientes apoyos como para no descarrilar.

ALTA ACCIDENTALITAT. Portem uns inicis d’any catastròfics, a nivell d’accidentalitat, amb elevat nombre de morts i ferits greus. Una part important, degut al consum d’alcohol i altres substàncies, i a l’excés de velocitat. Sumats els dos factors, no estranya tenir aquests resultats. Son absolutament insostenibles, pel que tenen de vides destrossades, sense causa objectiva justificada. Entenc la ràbia i la indignació de les famílies colpejades per aquests drames, per culpa d’altres. Una cosa és tenir un accident per causes fortuïtes i imprevisibles. No és el mateix que plogui o hagi caigut neu i l’accident es produeixi per aquesta causa, o per una caiguda de rocs o el pas d’un animal salvatge, que perdre la vida o quedar greument ferit, perquè una persona s’hagi atrevit a sortir en cotxe, begut o drogat. Aquí, no pot haver-hi cap circumstància atenuant, molt al contrari, s’ha de castigar de manera especialment dura. I mai es pot generalitzar, perquè em consta i ho he viscut, en viu i en directe, la responsabilitat de molts conductors que eviten beure alcohol, justificant-ho en que han de conduir. Aquesta és la norma que ha d’imperar en tots els àpats de l’any i per descomptat en totes les sortides de diversió. I no solament s’ha de cridar a la responsabilitat del conductor, sinó també dels seus acompanyants que han d’evitar temptar-lo perquè trenqui aquesta norma. A vegades, s’insisteix en que per una o dues copes, no passarà res. Doncs, sí que passa o pot passar. Encara ara, recordo la meva estada a Suïssa, parlo de molts anys enrere, en que a cada taula o a cada grup hi havia un, dos o tres, conductors que quedaven fora de les rondes de begudes. Aigua o begudes no alcohòliques i tothom respectava la norma, amb comprensió i rigor. Es més, ningú hagués acceptat que un conductor es comportés com qualsevol altre de la taula. Aquí, ha anat progressant aquest costum, però hi ha molt camí per córrer. Son molts els que consideren que un parell o tres de gots de vi, o cervesa no anul·len la capacitat, i s’equivoquen greument com podem veure pels resultats de cada setmana o cada mes. Es lògic que des de la DGT, es proposi rebaixar encara més el grau d’alcohol consumit. Els efectes son diversos en funció de cada conductor i no es poden fer excepcions, per que poden resultar mortals. Per costum de fa molts anys, cada mes o mes i mig repasso les dades d’accidentalitat i resulten esfereïdores, pel nombre, l’edat, les condicions. Amb un munt d’accidents per infraccions greus, a nivell de velocitat, o de consum de tota mena de substàncies, fins el punt de reduir notablement o anul·lar les reaccions del conductor. Si a tot plegat hi afegim alguns punts perilloses o el terra mullat o qualsevol altra circumstància, el resultat és tràgic. I es van incrementant no solament els morts, sinó multitud de persones ferides, moltes de les quals quedaran parcial o totalment afectades pel resta de la vida. Amb aquests resultats, rigor i contundència son obligades. Controls de carretera, radars i altres tecnologies al servei de la seguretat de tots. Però, també tots, hem de mentalitzar-nos d’anul·lar costums i canviar hàbits com perquè quedi clar que si “condueixes, no beus alcohol ni prens substàncies prohibides”. I, també mirar medicació que pot resultar incompatible amb la conducció.