Joan Roma

CARTA ALS REIS, AL JUNY. Aquests dies de presentació, debat i votació dels pressupostos de la Generalitat per a 2026, m’han portat els records dels meus anys de diputat, i de com preparàvem el treball per a presentar esmenes, ben pensades i elaborades com per tenir sòlids arguments per a defensar-les, en el territori, primer, i a continuació, en l’hemicicle del Parlament. No veig que el Grup Parlamentari de Junts, hagi fet aquesta mateixa tasca, a la vista de la presentació de les esmenes, plasmada en un article en aquest diari, el passat 30 de juny. Molts anuncis, molts retrets al pressupost i molts focs d’encenalls, en comptes de tenir una estratègia clara i positiva per intentar encaixar algunes propostes concretes. Junts, ha presentat 1.300 esmenes, per un total de prop de 2.400 M, en el que en diem una perdigonada de propostes arreu del país, sense oferir propostes d’ingressos per a cobrir aquest increment d’inversions. En resum, un brindis al sol, per intentar vendre en el territori que si ells haguessin fet el pressupost, tot el que han presentat, hi hagués entrat. Però, ai las, la vida és molt dura, i la història encara més. Si Junts acabés de néixer, podria criticar i exigir inversions concretes, generals o locals. El problema és que ha governat un grapat d’anys en els quals tot el que ara critica o proposa que s’ha de fer, no ho va dur a terme. Res pitjor que criticar el que tu mateix has estat incapaç de fer. A què ve doncs, aquesta manera d’actuar ? Ho sento, però és típica de la improvisació i manca d’objectius concrets. Junts ha desaprofitat una gran ocasió d’obtenir rèdits, clars i palpables de la seva presència en el Parlament. No ho ha fet, de la mateixa manera que desaprofita la seva presència en el Congrés de Diputats. El partit s’ha convertit en un conglomerat de grups i grupets que fan batalles diverses, sense un objectiu comú, comprensible per a tothom. En el cas del pressupost de la Generalitat, quedava clar que si hi havia un acord entre PSC-ERC-Comuns, difícilment un quart partit podia aconseguir modificacions importants al pressupost, però segur que amb una bona estratègia haurien pogut negociar quinze o vint esmenes específiques, de caire nacional. En comptes d’això, es prefereix anar d’acusadors i crítics, amb tot. Mala via per a recuperar credibilitat i espai polític. Apostar per la quantitat, en comptes de la qualitat, no sol acabar bé. I si aquesta és la via aquí, encara més negativa és la que fa a Madrid, on es vota qualsevol cosa, amb companys de viatge com el PP i VOX, no precisament defensors de les principals reivindicacions catalanes. El Govern, ha aprovat el primer pressupost des de 2023, per un import de gairebé 50.000 M. Es una fita històrica pel que ha tingut d’elaboració i llarga negociació, en un panorama intern i extern, molt complicat. Catalunya, marca el camí de futur, i d’immediat podrem veure els resultats de disposar d’un pressupost, potent com aquest. Mèrit del Govern, però amb una clara i ferma aposta d’ERC i els Comuns. Qui n’ha quedat al marge, és perquè així ho ha volgut.

JUNTS: EL CAOS PER SISTEMA. No ens ha d’estranyar que un partit que té el seu màxim dirigent fora del país a l’espera funcioni l’amnistia i pugui tornar, sigui gestionat o dirigit, de qualsevol manera, menys ordenada. No està clar qui mana dintre de Junts perquè hi ha diversos grups, sectors i àmbits, en els quals tothom vol decidir. Quan això passa, es munta un guirigall, en comptes d’un pla ordenat i previsible. D’aquí les batalles per la candidatura a la ciutat de Barcelona, o les batalles constants i difícils d’entendre en el grup parlamentari, a Catalunya, o en els grups polítics de les quatre diputacions, o en multitud de municipis i comarques, i ja no diguem en el Grup Parlamentari, en el Congrés de Diputats, el més visible de tots, per la rellevància i impacte que tenen les seves posicions i votacions. Precisament en una de les darreres sessions, s’ha tornat a unir amb el PP i VOX per aprovar una moció que no té cap fermesa legal. Es a dir, es pot demanar que Pedro Sánchez se sotmeti una moció de confiança o fins i tot dimiteixi, però no deixen de ser brindis al sol. Tothom ho sap i aleshores molta gent es demana perquè carai Junts, s’atreveix a votar amb els dos partits que més mal han fet, i poden fer, a Catalunya ? Es un misteri qui prepara l’estratègia de Junts, perquè, vistos els gestos i les votacions, queda clar que son més d’un i de dos, i de deu. Quan en un partit, mana molta gent, al final no mana ningú en concret, i es va a palpentes, inventant explicacions per justificar votacions que ningú ha entès. En això estem, a dia d’avui. Qui conegui alcaldes, regidors o diputats de Junts, podrà comprovar el grau de desconcert de tots ells. No tenen clar perquè el partit fa el que fa, i encara menys que faci coses de manera conjunta amb el PP i VOX. No s’ha de conèixer massa l’opinió de la majoria de catalans, per a constatar la poca simpatia que es té cap aquests dos partits. Tothom té clar que seria fatal per al país tenir un govern central, conformat per aquestes dues forces polítiques. Està clar que a Catalunya, el rebuig és tant fort com perquè els seus resultats, siguin testimonials. Aleshores, perquè anar contra corrent ? Difícil d’explicar si no és per imaginar un petit sector de dirigents que es deixa portar per contactes i promeses de cara el futur, en el cas de que els dos partits sumessin per governar Espanya. S’ha de ser molt innocent per arribar a acords com els que hem vist en els darrers mesos, però la mediocritat de la direcció de Junts, fa possible aquesta via d’entesa. I quan hi ha diferències en la direcció, es produeixen moviments diversos i oposats en les decisions. No estranyi, doncs, que davant les controvèrsies alguns tirin pel dret i donin ordres sense el coneixement de la resta. Comès l’error, toca “vestir el sant” i aleshores es produeixen noves contradiccions amb explicacions plenes d’incongruències. El caos ja està servit i només toca esperar el proper moviment per continuar improvisant. Junts ha perdut immenses capacitats de negociar, i per contra, ara es troba com acompanyant de PP i VOX. Sincerament no s’estranyin dels resultats electorals que tindran.

EL FENÒMEN “RUFIÁN”. He dubtat de si posar l’efecte Rufián o altres qualificatius, però el lector ja entendrà els meus dubtes. Es ben cert, i les enquestes ho proclamen que Gabriel Rufián( ERC) s’ha fet un bon lloc en els espais de debat de la majoria de mitjans de comunicació. Més, a nivell estatal que català, però la seva figura porta anys a la palestra, i molt especialment en els darrers dos o tres. L’actual composició del Congrés de Diputats, ha fet possible aquest paper destacat, i la pugna amb l’altre grup parlamentari català (Junts) l’ha potenciat encara més. En la figura d’aquest polític s’ajunten diversos factors que l’han catapultat cap amunt, fins obtenir cotes de popularitat, mai vistes en un portaveu d’un grup minoritari. Pot agradar, més o menys, el personatge, però ha trencat barreres i s’ha convertit en l’orador que tothom espera, per veure quina sortida té, a qualsevol de les seves intervencions. Li encanta sorprendre, criticar, acusar, recordar i atacar per terra, mar i aire a tots els contrincants, molt especialment els més poderosos: PP i VOX. Per a tot seguit, donar lliçons i mostrar-se condescendent amb els qui ostenten el govern. Es així com està en totes les salses, en tots els condiments, com un producte indispensable, al qual s’ha d’escoltar. Es mou molt bé pel Congrés i per a tots els mitjans de comunicació, s’agrada i li agrada mostrar-se dur i contundent en totes les seves afirmacions i acusacions. Es una figura que es va construint i remodelant en funció dels escenaris i del moment. Se sap indispensable a nivell de partit i es permet imposar el seu ritme i objectius, per grat o a la força.Les enquestes li donen un alt grau de coneixement i fins i tot de simpatia, en un ampli sector de les esquerres alternatives, a la del PSOE i això el fa fort, i també prepotent. Ja no és el partit el que mana, sinó ell, i és ell el que vol decidir qui va i qui no va a les llistes de les properes eleccions generals. El seu partit, ERC, té un problema i alhora un avantatge. A favor, les enquestes que li donen un resultat raonablement bo, en part per la simpatia que desperta Rufián, però un problema perquè s’ha convertit en una nota a part, que actua com a ell millor li sembla. Es lògic tingui greus problemes interns, a nivell de grup parlamentari, perquè imposa les seves decisions i estratègies, agradin o no, les entenguin o no. I és clar quan un partit depèn d’una persona que va per lliure, el futur serà complicat. I ho serà perquè conscient de la seva tirada, es va convertint en un showman, dintre i fora de l’hemicicle amb somnis i temptatives de fins i tot encapçalar una plataforma estatal de partits a l’esquerra del PSOE. Fàcil de dir i predicar, però molt difícil d’impulsar i convertir en realitat..... Però, sí hi ha una consciència clara del que es juga a nivell de Madrid i a nivell estatal. Ha vist la cara de l’enemic. Sí, sí, de l’enemic, té clar que allà no hi ha adversaris. A diferència de Catalunya, a Madrid es destil.la odi, afany de venjança i de fer ús del poder per governar i alhora premiar i/o castigar als qui estan en contra. Aquesta situació, sí crec que l’ha radicalitzat i li ha fet treure tot el que porta a dins contra la dreta i la extrema dreta. El considero sincer quan fa aquests atacs perquè sap el perill que tenim tots, cas de que entrin a governar. En aquest sentit, les seves intervencions son valentes i sinceres. Per tot plegat, l’efecte o el fenomen Rufián ha escalat posicions i continuarà marcant moltes sessions, a l’espera de veure què passa a les generals 2027. Segons siguin els resultats, veurem una continuïtat o una transformació del personatge. Mentrestant, veurem tensions i conflictes interns dintre d’ERC perquè maniobrar a Madrid i a Catalunya, amb tantes controvèrsies i egos presents, és d’una enorme complexitat. En aviat, ho comprovarem.

OCUPACIÓ DEL MEDI NATURAL. Haver passat dels sis als vuit milions d’habitants, en només vint anys, es nota i molt, en la necessitat de sortir de les ciutats per passar ni que sigui unes hores, en qualsevol lloc del rere país. Uns l’anomen així, altres en diran el medi rural, o ,més en general, el medi natural. Sigui com sigui, amuntegar milions de persones en un petit territori de Catalunya, produeix efectes secundaris que es van ampliant i agreujant. M’explico. Si anys enrere, rebíem uns pocs centenars de visitants, a la recerca d’un espai “natural”, ara son milers, i ben aviat parlarem de desenes de milers. La progressió és ben visible i palpable per a tots els que vivim en aquests territoris, allunyats de l’àrea metropolitana de Barcelona, o de les àrees de les altres tres capitals de província. Poc a poc, però de manera sostinguda, hem anat comprovant com espais que fèiem servir per anar a passar el dia, o qualsevol de les nostres festes i tradicions, son ocupats per gent de fora. La procedència és molt diversa, però la realitat és que ja no hi podem anar nosaltres, els de l’entorn més proper. El canvi climàtic amb les conseqüents pujades de temperatures han accelerat el moviment i aquest estiu és el paradigma del que ens espera per als propers anys. Qualsevol torrent, riera o riereta es converteix en lloc d’atracció per a persones vingudes de llocs llunyans. Com saben on anar ? Les xarxes socials faciliten el coneixement, passen uns als altres, llocs on han anat. Si anys enrere eren uns pocs llocs els ocupats a les comarques del Solsonès, Berguedà, Ripollès, ets, ara ja son totes i a tot arreu. Només falta que hi hagi una bassa, per petita que sigui, i ja no diguem on hi ha algun gorg o salt d’aigua, perquè es converteixi en un centre de peregrinació amb ocupacions abusives de 30, 40 o 50 persones, algunes d’elles, acompanyades dels gossos corresponents. On deixar els cotxes? Doncs, qualsevol lloc és bo, pressuposant que les vores dels camins serveixen, sense parar compte que aquests camins, porten a cases de pagès que han de poder entrar i sortir amb la seva maquinària agrícola. No s’imaginen les amplades que tenen ni les dificultats per a maniobrar de manera que molts pagesos queden tancats, a l’espera es faci de nit, per a poder recuperar mobilitat. I els embassaments, plens d’aigua a vessar, s’han convertit en santuaris de banyistes que hi accedeixen pels llocs més inversemblants. Els cotxes també es deixen en llocs inadequats amb perill per a la visibilitat i accessibilitat. En resum, teníem un problema que s’ha agreujat enormement, aquest any, però que ha vingut per quedar-se. Els pobres ajuntaments es troben confrontats a situacions impossibles de gestionar, i els consells comarcals, tampoc tenen les eines adequades, de manera que es fan improvisacions que costen molts diners, i donen pobres resultats. Es contracten informadors per avisar de les normes medi ambientals, també alguns guardes privats amb ajuda de guardes rurals i Mossos que no disposen de suficients efectius per desplegar en territoris tant amplis. El resultat és complicat i obliga a pensar en regulacions molt més estrictes. Limitacions clares i contundents en determinats indrets, i deixar cotxes en llocs concrets, reduint els accessos a molts dels espais. La protecció de fauna i flora, requereix ordenar aquesta ocupació. Un gran repte per als propers temps.

EL PP, SUMIDO EN EL CAOS TOTAL. Lo digo con asombro, estupefacción e indignación. Nunca, nunca, hubiera imaginado a un partido institucional, constitucional, presente en numerosos ayuntamientos, diputaciones, CCAA, en Congreso y Senado, poner en duda nuestro sistema electoral. Si en un tema nunca nadie había puesto ninguna duda sobre su fiabilidad y efectividad, era, es, el sistema electoral vigente. Las primeras elecciones se llevaron a cabo con sistemas provisionales, hasta que se aprobó la LOREG (Ley Orgánica 5/1985 del Régimen Electoral General), la norma fundamental que rige el sistema electoral en España. Regula las elecciones generales (Congreso y Senado), las municipales, y las europeas, garantizando que el voto sea universal, libre, igual, directo y secreto. Las CCAA tienen su propio sistema electoral, excepto Cataluña que todavía funciona con el provisional de las primeras. No ha habido consenso para elaborar uno propio. Pues bien, en estos cuarenta años de vigencia de la ley, se han celebrado otras tantas elecciones de todo tipo, sin ninguna incidencia que haya puesto en duda los resultados. Ninguna. Es más, la eficacia, rapidez y total fiabilidad, ha sido estudiada y copiada por otros países, para adaptarla a sus especificidades. Tenemos, pues, un sistema modélico. Los que hemos participado, como candidatos, en muchas de estas elecciones, lo podemos corroborar. No encontraremos resquicios ni contradicciones en ninguno de los procesos electorales. Los mecanismos preelectorales, y los que rigen tiempos, condiciones, campañas, proclamación de candidatos, resultados electorales, y proclamación de electos con sus correspondientes publicaciones oficiales, funcionan con su habitual rutina, entre otras cosas porque prácticamente tenemos alguna elección, cada dos o tres años. Si como candidato no he topado nunca con ninguna cuestión relevante que no haya sido resuelta adecuadamente, debo informar que llevo más de cuarenta años como representante del partido socialista ante la Junta Electoral de zona. Pues bien, en ninguna ocasión se ha dado el caso de maniobras raras, ocultas o estrambóticas que hayan puesto en peligro la normal campaña electoral con la votación final. Y, por supuesto, el escrutinio de los resultados, las actas, las posibles impugnaciones o incidencias se resuelven con rapidez y eficacia, siendo aceptadas por todos los contendientes. Y, sino, tienen cauces establecidos para recurrir a instancias superiores. En resumen, haber puesto en manos del sistema judicial, la responsabilidad de velar por la limpieza y neutralidad, ha preservado la fiabilidad de los resultados. ¿Y el voto por correo? En el interior y el exterior. Pues bien, tampoco aquí encontraremos fallos del sistema. Quizás un poco lento, pero fiable y riguroso. Cuando en algún momento se observó alguna duda sobre delegación de voto, por parte de personas enfermas, se introdujeron modificaciones que subsanaron los posibles abusos. En cuanto al exterior, habría que facilitar un poco más la recepción y emisión del voto, pero no ha dado ningún motivo para poner en duda su fiabilidad. Es poco numeroso respecto al total que tienen derecho a participar, pero todos los que quieren hacerlo, pueden. No hay ningún motivo para dudar de su efectividad. Dicho esto, resumen de mi participación a lo largo de más de cuarenta años, y de compartir experiencia con muchos otros, no encuentro motivos para entender el charco en que se ha metido el PP, a no ser que simplemente se dedique a seguir los pasos de VOX que incluso va más lejos, proponiendo, nada más y nada menos que anular el derecho constitucional de todos los españoles que viven en el extranjero. Una auténtica cacicada, propia de mandatarios autoritarios. Nada de lo que propone VOX nos extraña, pero que haya contaminado al PP hasta estos extremos sí nos debe preocupar. Poner en duda la fiabilidad, la estructura, el funcionamiento de todo el sistema electoral, es de suma gravedad. Si todo ello se mezcla con veladas acusaciones a la Ley de memoria democrática que concede la nacionalidad a los hijos y nietos de los exiliados, el problema se agranda, porque además se mezcla con el proceso de regularización de migrantes, lanzando mentiras como que entrarán en el censo electoral cuando esto es imposible. En resumen, ahora y aquí, el PP está sumido en un caos total. No hay nadie al mando con suficiente autoridad y liderazgo como para imponer un relato único y coherente. Es imposible ir a unas elecciones sin un programa claro, unas propuestas creíbles y un sentimiento claro de partido de Estado. Si lo tenía lo ha perdido, en manos de un Núñez Feijóo que no da la talla en ningún ámbito relevante. No sabe por dónde ir, y ya solo le queda el antisanchismo. Imposible animar a votantes de otros ámbitos, con tan poco material. No estoy seguro llegue a las generales, y de aquí quizás, tantas contradicciones. Veremos.

PER VOCACIÓ O PER SOU ? D’aquí un any, per aquestes dates, s’hauran ja constituït els nous Ajuntaments, sorgits de les eleccions municipals, del mes de maig. Portem 47 anys, ininterromputs, de democràcia municipal, iniciada a l’abril de 1979. Pels 947 ajuntaments de Catalunya han passat milers d’alcaldes i regidors que han transformat pobles i ciutats, com mai s’havia vist. Qui tingui algun dubte que tanqui els ulls i recordi com era el seu poble, barri o ciutat, i com és ara. El canvi ha estat espectacular. Però bé, toca seguir camí, i preparar relleus, reforçar equips o ras i curt, entrar en municipis on no s’hi té representació. Aquest és el programa de tots els partits, petits o grans. I és moment de plantejar si en la recerca de nous candidats, ha d’anar primer la vocació o la possibilitat d’aconseguir un sou. Dic ja d’entrada que qui pensi en el sou, quedarà defraudat. En aquest apartat no s’han fet els deures i amb l’ambient que hi ha en el país, mai és el moment oportú per a fer-ho. Greu error. Tinc clar que per a ser candidat, sigui a alcalde o a regidor, s’ha de tenir vocació de servei públic. Son lluny els temps en que era fàcil governar. Veníem de temps tant deficitaris en tot, que qualsevol millora era rebuda amb entusiasme i agraïment públic. A l’actualitat, això ja no és habitual, amb les lògiques excepcions, és clar. El nivell d’exigència, de pressió social i de dedicació, han augmentat significativament. Qui cregui que amb unes poques hores a la setmana pot portar un ajuntament, per petit que sigui, va molt equivocat. Si abans hi havia poques infraestructures, equipaments i serveis, ara n’hi ha un munt que cal supervisar, gestionar i adaptar. Vol dir disposar de personal, material i horaris, per a cada cosa i cada moment. La dedicació política ja no pot recaure només en l’alcalde, sinó que precisa d’altres membres de l’equip de govern, per a resoldre totes les necessitats. Torno al principi. Aquesta necessitat de dedicació ja no permet portar cap ajuntament, a estones perdudes, en hores lliures d’una altra feina. Fins i tot els més petits, ocupen hores i dies per cobrir necessitats que poden anar des d’obrir l’església per als visitants, a ajudar campaments, arreglar jardins i mobiliari urbà, o atendre visites de gent del poble o de fora... Les antigues realitats, han donat pas a unes de noves que omplen de feina els alcaldes i una part dels regidors. Això, sempre i quan s’hagin fet els deures i es disposi de suficients efectius a les oficines municipals que també han tingut una ampliació de feina brutal. Es així com qualsevol alcalde es troba al front d’una petita, mitjana o gran empresa, que ha de coordinar i alhora servir, com a representant polític. Vista aquesta realitat, la recerca de nous candidats ha d’anar a trobar persones, amb vocació que alhora puguin deixar la feina habitual, a canvi d’un sou municipal. No és fàcil aconseguir aquest trànsit de treball privat a públic. I encara més, si el sou que es proposa, suposa perdre diners. Toca revisar sous, en tots els nivells, perquè el dels alcaldes és fonamental però sense un potent equip, un ajuntament no funciona. Toca posar al dia les condicions.

EL SOROLL COM PROBLEMA. Qui hagi viatjat una mica, haurà comprovat que el nostre país se situa entre els més sorollosos del món. A nivell intern i extern. Qui entri en un bar d’aquí, i compari el soroll amb un del centre o nord d’Europa, veurà la immensa diferència. El mateix passa en qualsevol altre lloc tancat on s’hi aplegui gent diversa. A nivell extern, de carrer, passa el mateix. Hi ha un munt d’estris, vehicles, treballs, màquines...actuant amb sorolls impossibles d’aguantar. Cert que s’han redactat ordenances, reglaments i lleis, però costa fer-les complir. Es més, molts consideren que la cosa va per als altres, però no per a ells. Molt típic d’aquestes latituds. Però, toca actuar seriosament, perquè ara mateix amb l’arribada de la calor, s’han d’obrir portes i finestres per aconseguir airejar cases i locals. Impossible, si alhora entra un soroll infernal. Es evident que en el cas d’obres, s’ha de tenir paciència i confiar en un acabament el més aviat possible, però hi ha un munt d’altres casos en que toca actuar als serveis municipals. Ha motivat aquest article, el pas d’una moto de petita cilindrada que feia un soroll inacceptable. Es sorprenent que ara que les motos de gran cilindrada han rebaixat els decibels de manera notable, resulta que algunes de les més petites, ofereixin sorolls clarament fora de norma. Però, un altre cas, em va refermar en publicar aquest article. Es tractava d’un cotxe amb finestres obertes i música tecno, a tot gas. Era realment una discoteca ambulant que superava tots els límits i passejava el soroll per a tota la ciutat. Per desgràcia, aquesta modalitat de compartir la música amb tots els vianants, es va estenent per pobles i ciutats, en competència amb altres discoteques ambulants, les quals, sumades totes, poden destrossar la tranquil•litat d’àmplies zones d’un poble o d’una ciutat. Què fer ? Doncs, qualsevol cosa, abans no arrelin aquestes situacions i es converteixin en sistèmiques. Si no es paren i no es sancionen, estem perduts, perquè es van estenent a una rapidesa immensa. En qüestió de dies, es pot passar d’uns pocs, a uns centenars, i francament quan s’ha estès per tot arreu, costarà molt de posar ordre. I en aquesta lluita contra el soroll, s’ha d’anar més lluny i establir horaris i decibels autoritzats en activitats esporàdiques que si es duen a terme un sol dia, no passa res, però si es van repetint produeixen molèsties impossibles de compartir, amb una vida sana i tranquil.la. Penso en l’ús de desbrossadores de jardins, treballs de neteja, recollida d’estris o de restes vegetals, etc. Es necessita regular més i millor, tot el que produeix soroll, establint els màxims tolerats, i fixant dies i horaris per a determinades feines. No pretenc anar tant lluny com alguns països europeus, però estic segur que tots agrairíem acostar-s’hi. De tots nosaltres depèn aconseguir-ho. Primer, reduint les activitats sorollosos i després demanant actuar als qui han de vetllar pel compliment de les normes, especialment ara a l’estiu.

A LA RECERCA DE SOCORRISTES. Porto anys, molts anys, informant sobre el gran dèficit de socorristes aquàtics, per donar servei a les múltiples necessitats de piscines municipals, platges, però també d’un munt d’establiments privats que en busquen per a garantir la seguretat en els seus espais aquàtics. Segons les darreres dades obtingudes, per diverses vies, Catalunya té una necessitat, a l’entorn dels 12.000 socorristes titulats. Doncs, bé, en tenim només 8.000 de disponibles, de manera que el gran dèficit produeix enormes problemes en plena temporada d’estiu. I l’escassedat colpeix multitud de municipis, de totes les comarques, per que posa en perill l’obertura de les piscines municipals, i de rebot hi ha centenars d’altres establiments i equipaments que no tenen clar poder obrir si no aconsegueixen contractar professionals, degudament acreditats. Ja ho he explicat en anys anteriors, que és tant forta la pressió que les principals empreses del sector, han de recórrer a buscar socorristes en altres CCAA, o fins i tot buscar-ne a diferents països llatinoamericans on allà és hivern i molts queden alliberats. Es així com venen uns quants milers de Xile, Argentina, etc. Semblaria que un problema tant llarg en el temps, hauria d’haver trobat solució, amb el pas dels anys. Doncs no. Des que es va exigir un grau mitjà per obtenir el títol, l’escassedat de socorristes s’ha mantingut, i fins i tot s’ha incrementat, degut al creixement de noves instal•lacions, que alhora necessiten més professionals. Cert que la demanda no és permanent al llarg de tot l’any. Es evident que ara a l’estiu, hi ha un munt d’equipaments a cobrir, molts dels quals només funcionen en aquests mesos. Es el moment en que absolutament tots poden trobar treball d’immediat. Ja passada la temporada, la xifra baixa ostensiblement, però hi ha cada vegada més, establiments coberts que asseguren treball, la resta de l’any. En resum, cal buscar solució a una problemàtica que suposa uns forts maldecaps a tots els ajuntaments rurals, i a molts altres establiments de les comarques de l’interior que volen oferir aquests serveis, i no poden, per manca de professionals. Antigament, es permetia obtenir el títol de socorrista aquàtic, mitjançant cursos organitzats per Creu Roja o la Federació Catalana de natació. Eren cursos, de cinc o sis caps de setmana, suficients com per tenir la titulació indispensable per a establiments de dimensions petites o mitjanes. No servien per als casos de major perillositat com son les platges o piscines olímpiques. Però, vist que del grau mitjà no surten prou titulats, s’ha de pensar en altres formules com per a poder compaginar seguretat i disponibilitat. Puc assegurar que centenars d’ajuntaments ho agrairan, com també molts establiments privats. Tothom té clara la necessitat de disposar de personal de seguretat, ara falta poder cobrir les convocatòries. De moment, és un autèntic maldecap.

FILTRACIONS I/O CONDEMNES ANTICIPADES ? Si algú dubtava de la credibilitat d’una part rellevant dels alts representants de la Judicatura, té proves més que suficients per posar damunt la taula, per a demostrar la seva politització i el desvergonyiment en les seves accions i actuacions. Si això és així en les mesures preliminars, què no faran amb les sentències !!! Els hem vist capaços de sentenciar a tot un Fiscal General, per filtracions que no havia fet, i que per primera vegada en la història judicial, se’l va condemnar, a ell o al seu entorn !!! Increïble acte injust, il·legal i desvergonyit, fins extrems de clara prepotència, sense pensar ni en la pèrdua de credibilitat, respecte i “d’autoritas”, que sempre i en tot lloc ha de presidir les accions i encara més, les resolucions judicials. Però, si allò va ser profundament injust i esperpèntic, què hem de dir de centenars de filtracions que s’estan produint en tots els expedients que afecten el partit socialista i al seu entorn, proper o llunyà. Es que passen minuts des que es tanca un informe o es fa una actuació, per tenir-la , amb pèls i senyals en uns quants mitjans de comunicació, clarament lligats a la drets i extrema dreta. Es d’una indefensió absoluta que la majoria d’aquestes filtracions vagin destinades a provocar condemnes anticipades, en tots aquests casos. Que al final quedin en res, ja no té importància perquè l’objectiu ja s’ha aconseguit. I davant de tanta filtració, com és que els jutges dels casos que instrueixen no actuïn en conseqüència ???. Es a dir, qui té el deure de preservar la confidencialitat, i mantenir en secret, apartats importants de la instrucció que afecta, ja no la personalitat institucional sinó la privada, com és que no investiga els autors, i els castiga durament ? Només podem pensar en una clara voluntat de deixar clara la impunitat, o la impossibilitat de mantenir secrets, en l’àmbit judicial. No sé què és pitjor !!! I no siguem innocents. Les filtracions interessades i molt oportunes, en determinats moments de la vida política, produeixen beneficis evidents als filtradors. Això sempre té preu, sigui amb promoció política, professional o personal, o amb diners. I aquí entrem en un espai molt delicat i preocupant. Qui filtra els informes de la UDEF i de la UCO ? Qui ho permet, qui no ho investiga, i finalment qui se’n beneficia , per una via o altra ? Hi ha mans ocultes que mouen ingents quantitats de diner, com per pagar generosament aquestes filtracions. I el tema és extraordinàriament greu perquè fan planejar dubtes sobre agents de l’autoritat per una banda o per part de funcionaris del Ministeri de Justícia . Es que no hi ha altres possibles vies. I queda clar que quan s’obren diligències contra algú proper al govern o al partit socialista, se li mira i regira tota la vida, toqui o no toqui fer-ho. Estem davant investigacions prospectives en les quals es poden trobar accions d’anys enrere, que res tinguin a veure amb la investigació que permeten obrir noves causes, en una roda sense fi. Que al final, tot quedi en res, ja és igual. El mal està fet, l’objectiu de desacreditar i fer planar dubtes , s’ha aconseguit. La meva teoria és que l’ofensiva contra el govern Sánchez, està clarament planificada i dedicada a fer-lo caure, el més aviat possible. Perquè? Doncs per la por a que aguanti i superi la prova en unes noves eleccions en les quals els votants valorin els bons resultats obtinguts, en la gestió diària i perdonin els greus errors comesos. Certament, hi ha hagut traïcions mai imaginades i molt doloroses, però la reacció ha estat immediata i contundent. S’han posat noves exigències per evitar repeticions futures. Mai podrem evitar l’estupidesa humana de caure en corrupcions i males pràctiques, però és evident que els possibles infractors han de trobar impediments constants. I com que els deures s’han fet, i la gent ha vist, les actuacions desproporcionades i fora de tota lògica i justícia, pot reaccionar en contra i tirar per terra els atacs de tota aquesta mala praxis judicial. I els alts representants tenen pressa, estan tots a punt d’arribar a la jubilació obligatòria. El principi d’ara o mai, el tenen inscrit en el frontispici dels seus despatxos. No son molts, però estan estratègicament situats, i ben coordinats. Aquesta situació obliga a resistir, perquè ens hi va la supervivència.

INSUFICIENTE REACCIÓN ANTE PP Y VOX. En política como en física, toda acción debe comportar la correspondiente reacción. Encuentro a faltar la debida reacción del PSOE, a los desmanes de PP y VOX, a título individual o colectivo. Me explico. De entrada, si se han cometido errores, hay que aceptarlos y corregirlos. Nada de contemporizar ni cargar culpas a otros. Hay que tener la casa, siempre limpia, por dentro y por fuera. Estas son las señas de identidad del socialismo. Lo conocido hasta ahora, en algunos ámbitos, no puede volver a pasar. Dejar el partido para ir al gobierno, no puede suponer dejarlo en manos inadecuadas. Luego, pasa lo que pasa, y no hay excusas. En muchos casos, es más importante un cargo de partido que uno institucional, por relevante que sea. Así pues, estoy convencido que se ha tomado nota, de cara el presente y el futuro, próximo o lejano. Dicho esto, encuentro a faltar una rápida y contundente reacción del partido en todos los frentes y en todos los territorios. Cuando se ejerce de oposición en ayuntamientos, consejos comarcales, diputaciones y CCAA, hay que cumplir objetivos, concretos e inmediatos. Para eso se tienen los cargos y los recursos correspondientes. Sé, por experiencia propia, el duro trabajo que supone, pedir, reclamar, exigir, consultar y transmitir lo que hace el equipo de gobierno, pero es lo que toca. A diferencia de los representantes socialistas, muchos de los cargos del PP y VOX, están en política para defender, ampliar y garantizar, intereses privados, muchos de los cuales les beneficiarán a ellos mismos, de forma directa o indirecta. Este es un principio elemental que vemos en la mayoría de cargos públicos, de la derecha y extrema derecha. Pues bien, solo hay que buscar e investigar las acciones y actuaciones que llevan a cabo en los servicios básicos que van desmantelando, para beneficiar a empresas particulares, muchas de ellas con entramados políticos, de los propios partidos. En los ámbitos de sanidad, educación y servicios sociales, encontraremos claras propuestas de privatización, para transferir recursos públicos, a empresas privadas. Con ello buscan y encuentran un doble beneficio. Por una parte engordan las cuentas privadas con dinero público, y por otra se quitan trabajo de encima. Muchos de los consejeros de estas CCAA, solo deben velar por desmantelar los servicios propios, para encomendarlos a los privados. A partir de aquí, poco trabajo, pocas complicaciones y si además se consiguen beneficios particulares de forma directa o contratando a amigos y familiares, mejor que mejor. Esto lo hemos visto en el pasado, pero lo estamos viendo, en vivo y en directo, en todas las CCAA, gobernadas por el PP – VOX. Es una constante porque forma parte de su ADN, y para esto se meten en política. No es nada nuevo ni excepcional. Así pues, el deber, el empeño de todos los diputados autonómicos del PSOE, y por supuesto del resto de representantes del ámbito progresista, deben dedicarse a la supervisión, control y denuncia de todo lo que huele a podrido. Y lo mismo hay que hacer en ayuntamientos, consejos comarcales, diputaciones, consorcios o mancomunidades. El principio de acción y actuación de PP-VOX es el mismo, en todas partes. Toca pues, actuar en consonancia. Y llevar a los plenos, el fruto del trabajo hecho, pero a continuación trasladar los actos ilegales, a los tribunales de Justicia. Estoy convencido que ahora mismo hay más de un centenar de casos que incumplen la legalidad. No lo digo yo, lo leo en diversos medios de comunicación, dignos de toda solvencia. Las privatizaciones de servicios públicos en Madrid, Galicia y otras CCAA, gobernadas por PP-VOX, copian el sistema y copian los beneficios mutuos. Es hora, de las grandes reacciones, para evitar estas acciones y al mismo tiempo justificar los cargos propios. En política no estamos para contemplaciones sino para cumplir las obligaciones. Cuanto antes se haga, menos daño podrán hacer a la legalidad.

LLIÇÓ POLÍTICA, A BERGA. Qui hagi ostentat algun càrrec institucional o fins i tot, tingut responsabilitats en una empresa privada, coneix la importància de disposar d’un pressupost, en temps i forma. Es essencial per aconseguir un funcionament àgil i eficient. Personalment, he elaborat 40 pressupostos al llarg dels 40 anys de responsabilitats municipals, en un ajuntament, aconseguint sempre, aprovar-los en el moment precís. Puc assegurar que dona una tranquil•litat i una eficàcia en la gestió que multiplica els seus efectes sobre el funcionament ordinari i sobretot les inversions. No passa així en multitud d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions, CCAA o en el propi Govern central. Es una anomalia, a la qual no s’ha trobat sortida adient, tot i que en el cas municipal, es va implementar la via de la moció de confiança que salva, ni que sigui amb retard, l’aprovació dels pressupostos, si no es disposa de la majoria preceptiva. Es millor això que res, però no deixa de ser una via lenta i complicada. Perdoneu aquesta llarga introducció per exposar la situació de Berga. El Consistori de la capital està fragmentat en cinc grups i un no adscrit. La CUP té 6 membres, Junts 4, PSC 3, ERC 2, BEGI en tenia 2 , ara 1, ha anat a AC, i 1 no adscrit. El total de 17, fa que la majoria absoluta se situï en 9, que no té l’Equip de Govern ( CUP – ERC). Li’n falta 1, per a poder aprovar els pressupostos 2026. Com li ha faltat en els anteriors. Què fer ? Doncs, negociar, debatre, presentar propostes per intentar que algú s’afegeixi a l’Equip de Govern i li doni la majoria necessària. La bona pràctica pressupostària és la que presenta pressupostos a la tardor i aconsegueix aprovar-los i publicar-los abans d’acabar l’any, de manera que comença el nou exercici amb els deures fets. Així és com haurien de funcionar totes les institucions del país. Estem lluny, molt lluny d’aconseguir-ho. Tornem a Berga. No entro ara en la qüestionable gestió que ha fet l’equip de govern en aquests tres anys de mandat, però queda clar que un ajuntament necessita pressupost. No és un caprici ni un tema menor. Es l’aigua que rega tots els serveis municipals per al funcionament diari i per les inversions que han de permetre arreglar, millorar o construir infraestructures, equipaments i serveis. Tant fonamental és que s’han de sacrificar posicions ideològiques i personals si realment s’estima la ciutat, i es pensa en els seus habitants. Es el que acaba de fer el grup municipal socialista, per segona vegada, en aquest mandat( també ho va fer en 2019). Aportarà els seus tres vots, als de l’equip de govern per aprovar, per amplia majoria , els pressupostos d’aquest any. Celebro i felicito aquesta decisió perquè dona una lliçó política, al conjunt. Qui s’ha fet càrrec de la negociació, amb les lògiques contrapartides, ha estat el portaveu i proper cap de llista, Marc Ortega. Val la pena que altres, en altres llocs, en prenguin nota.

CAMPAMENTS A LA VISTA. Estem a juny, arriben els primers campaments. Aquest apunt, el teníem i el tenen, tots els alcaldes de municipis, acollidors de campaments infantils i juvenils. A Catalunya, hi ha una àmplia i llarga tradició en aquest àmbit que porta desenes de milers de nens i joves, cap a les comarques rurals del país. Des d’agrupaments escoltes, fins casals parroquials, passant per grups d’esplais o escoles, busquen llocs adequats per anar a parar tendes i gaudir d’activitats, en contacte directe amb la natura. Son experiències que transformaran la vida de tots els que hi participen. Toca, doncs, fer-ho en les degudes condicions. En els temps passats, l’arribada d’aquestes dates, eren motiu d’alegria i preocupació, alhora. Per què ? Doncs, perquè sabíem que tot l’estiu havíem d’estar atents a que tots els grups arribessin i es plantessin en els llocs previstos, amb el material necessari i amb les degudes mesures de seguretat. Fàcil de dir, complicat de resoldre, si els organitzadors no venien amb els deures fets. Cada any, teníem conflictes per fer complir les normes, quan alguns dels grups no tenien el material adequat o no estaven preparats per atendre els joves que portaven. Diferents accions i actuacions van motivar una major implicació de la Generalitat per posar ordre i concert, en aquestes activitats. La realitat d’avui dia és que alguns grups que creien poder organitzar un campament amb quatre coses, han comprovat que no és possible ni se’ls deixarà fer. Queden alguns pocs casos, però la majoria de pares i mares, apunten els fills en organitzacions ben formades i preparades amb prou seny i experiència com per anar a llocs habituals, degudament preparats i adaptats. Si abans no es podia improvisar, ara molt menys. El canvi climàtic ha complicat la vida i activitats que es poden fer a l’aire lliure, de manera que s’han de buscar espais protegits, adaptats per parar tendes, amb aigua potable per beure i per dutxar-se. També, on sigui fàcil de posar-hi els WC o servei similar. S’ha acabat, o està a punt de finalitzar, la instal•lació de campaments, en llocs nous o improvisats. Ja no es pot permetre. Tothom ha d’estar ben ubicat, ben senyalitzat, i ben comunicat com perquè qualsevol eventualitat pugui ser atesa, de manera ràpida i eficient. Fa anys, van quedar clares les distàncies a torrents, rius i rieres. Si algú en tenia algun dubte, fa pocs dies, van caure pluges que van superar els 180 litres, en poc més de 5 hores... I el perill d’incendis sempre està present, de manera que els campaments, fora dels boscos.... En resum, tornarem a veure fulards de tots colors, activitats de tota mena, anades i tornades al poble, a la recerca d’avituallament, però amb major atenció a l’entorn, per evitar perills possibles. Acabat l’estiu, hauran passat uns quants milers que guardaran per sempre, experiències en un món rural que acaben de descobrir. Serà més fàcil que anys després, lluitin per protegir-lo.

DOL PER LA MORT DE RAMON CAMPS I ROCA En el dia d’avui, 26 de juny, ha mort qui havia estat el nostre cap de llista a la ciutat de Berga, des de l’any 1987 fins el 2007. Precisament l’any 87, el PSC va obtenir dos regidors, amb ell de cap de llista, i es va fer un pacte amb qui va ser Alcalde, Agustí Ferrer ( independent). A continuació, vingueren anys d’oposició, una lleial però rigorosa i puntual tasca, molt meticulosa que obligava a una àmplia i constant dedicació. En els Plens municipals es comprovava el grau d’estudi i coneixement de tots els temes que s’hi tractaven. I la feina feta, va donar els seus fruits, amb uns bons resultats a les eleccions de 2003, que van permetre, mitjançant pacte amb ERC, assolir l’alcaldia de Berga. El mandat 2003- 2007 fou ric en feina i en bons resultats per a la ciutat. El 25 de novembre de 2025, La Patum va ser declarada Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. També s’aconseguí negociar i gestionar l’ampliació de l’Hospital Comarcal de Sant Bernabé, així com la construcció de la Llar Santa Maria de Queralt. Un altre projecte de gran rellevància fou la Inauguració dels Nous Jutjats, i la Primera Fase del Pla de Barris, entre altres accions i actuacions, menors en cost, però no en necessitat. Els resultats de 2007, no foren els esperats, i va donar per tancada la seva etapa dedicada al Consistori de Berga. Al cap d’un temps, diversos fets protagonitzats per un petit sector del partit, el va portar a allunyar-se i a deixar la política. A nivell de partit, fou militant de base, els primers anys i tot seguit va anar assumint diversos càrrecs interns de l’Agrupació Socialista del Berguedà, en uns moments en que havíem arribat als 250 militants i similar xifra de simpatitzants. Va ostentar el càrrec de Primer Secretari, i membre del Consell de la Federació XI del PSC ( Bages, Berguedà i Solsonès). També fou Conseller Nacional del partit, durant dos mandats. Si mirem enrere, hem de valorar la dedicació tinguda, i la bona feina feta. Aquells anys varen ser difícils, com ho han estat gairebé tots en una comarca com la del Berguedà. Els primers anys vam anar de la mà de Progrés del Berguedà i del PSC. Junts, vam ser capaços de confrontar idees i projectes amb qui era el nostre principal adversari : CiU. El resultat de tota aquella feina es pot veure a la ciutat de Berga, com es pot veure en tots i cadascun dels pobles de la comarca, on el partit hi va ser present, fos a l’oposició o en el Govern. Avui, és un dia trist per a tots els qui el vam conèixer i vam compartir feina i ideals. Les persones passen, però unes deixen més i millor petjada que altres. La petjada de Ramon Camps i Roca, fou profunda i clarament positiva. QUE EN PAU DESCANSI !!!!.

ESTELADES A SOLSONA. Curiós país el nostre, en que apareixen polèmiques, per qüestions que sorprenen pel que tenen de contràries, a la legalitat vigent. Pels qui no coneguin el cas, el descric molt resumidament. Una colla de ciutadans independentistes, es queixen, demanen empara i presenten denúncia contra altres persones pel fet de que treuen les banderes estelades que els primers han col·locat, en el pont d’entrada a Solsona i en algun altre indret públic. Sorprenen les dues accions, alhora. M’explico. Aquests ciutadans independentistes, tenen tot el dret de ser-ho i exercir els seus ideals, però respectant el dret de tothom a tenir l’espai públic, lliure de símbols partidistes. Es a dir, no oficials. Estic segur que no disposen de cap autorització oficial per a col·locar les banderes estelades en el pont d’entrada ni en cap altre espai públic. Perquè ho dic ? Perquè estic convençut que l’alcaldessa de Solsona no ha infringit la legalitat, autoritzant l’ús privatiu d’un espai públic. Estaria infringint la legalitat i alhora cometent un acte clar de prevaricació. La seva trajectòria avala el compliment de la legalitat, siguin quines siguin les seves preferències o posicionaments polítics personals. Si això és així, la col·locació de les estelades se situaria en el marc de la il·legalitat. Ningú pot col·locar símbols no oficials en espais públics, oimés si no disposa de cap autorització oficial. Quedi clara, doncs, la situació d’aquest tema. Tampoc és de rebut, l’actuació de persones, agrupades o no en entitats, o organitzacions contràries, actuant pel seu compte, retirant aquests símbols, sense seguir les vies oficials per aconseguir-ho. Si uns les instal·len sense permís, toca denunciar-ho i reclamar a l’ajuntament que les faci retirar, i en cas de no obeir, actuar en conseqüència. En democràcia, tothom ha de seguir les vies establertes per actuar, tant per col·locar símbols no oficials, com per fer-los treure. La via de l’acció directa, prescindint de la legalitat, no pot ser ignorada i menys acceptada per cap administració. Així, doncs, sorprèn la petició de perseguir i castigar una actuació, quan els denunciants no han complert amb la legalitat vigent. Ben poc pot fer l’alcaldessa per una banda, i els agents de l’autoritat per altra si qui demana empara, no ha seguit els procediments legals. Acabo. Els anys de procés han portat a actuacions com aquesta de Solsona, per haver fet creure que els independentistes tenien el dret, a imposar símbols partidistes, al conjunt dels catalans. I no, la democràcia, no és això. Tothom, ha de respectar, a tothom. I els símbols de tots, son de tots, però els partidistes son d’una minoria que els pot posar a casa seva, però no a casa dels altres. Tant senzill i alhora tant complicat per alguns, com això.