Joan Roma

ATRAPATS TOTS PER LA GESTICULACIÓ. Si la passada legislatura ja vam assistir a constants “cops de teatre” per a justificar el posicionament de cada partit, davant determinades lleis, és en aquesta quan la gesticulació forçada, exagerada o clarament fictícia guanya el relat. Totes les parts en fan un ús extrem, fins arribar a l’avorriment general. I ja no passa només en l’àmbit polític sinó s’ha estès en el judicial. Un poder que hauria de quedar al marge de l’espectacle polític, ha esdevingut peça fonamental, amb unes accions i actuacions que sobrepassen tot l’ imaginable. En el cas del PP i VOX, la motivació no és altra que la gran frustració per no governar, quan tots dos ja havien preparat els nomenaments per l’endemà de les eleccions generals. Era impensable no estar en el govern, i encara més que Pedro Sánchez fos capaç d’ajuntar totes les forces alternatives sota un mateix bloc. La investidura va suposar el tret de sortida de totes les accions i actuacions possibles i gairebé les inimaginàries contra el govern i els seus aliats. I la Llei d’amnistia va ser l’excusa ideal per a justificar-ho tot. I al “pim pam pum” s’hi van apuntar bona part de la judicatura, considerant que se’ls apartava del seu rol essencial: impartir justícia, i condemnar els delictes. Portar una Llei per a perdonar els presumptes delinqüents, abans de ser jutjats, va ser una declaració de guerra que van entomar com el pitjor atac a la independència judicial, en tota la història. I en tant que guerra, tot s’hi val, fins i tot les accions il·legals. La fi justifica els mitjans, i s’han dut a terme actuacions que algun dia seran degudament conegudes, exposades i espero, que castigades. En un estat de dret, mai, repeteixo mai, els jutges es poden convertir en actors polítics que vulguin determinar els camins pels quals ha d’anar el poder legislatiu. Com millor estan, és callats, i com millor actuen, és mitjançant els judicis i les seves sentències. Mai, interferint per aconseguir els seus objectius. I ara i aquí, els seus objectius son frustrar l’activitat legislativa, i impedir arribi a bon port, una llei controvertida, però destinada a resoldre un problema polític. Els agradi o no, havien d’estar atents a la tramitació, aprovació i publicació. Tot seguit, formular les preguntes o recursos que creguin convenients. I finalment, aplicar la Llei, en tots els seus termes. La gesticulació que han dut a terme, el teatre, barrejat amb drama i comèdia, no ha fet res més, que rebaixar la credibilitat i el respecte que tenia la Judicatura. Costarà anys, recuperar-la. En quan al PP, VOX per una banda i els partits independentistes per l’altra, han forçat tant les coses, han exagerat tant i s’han comportat tant desastrosament que tots plegats han quedat retratats com partits poc creïbles, poc seriosos i molt poc fiables a l’hora d’atorgar-los-hi la responsabilitat de governar. Millor deixar-los a l’oposició, a l’espera meditin sobre com s’ha d’estar en política, en comptes d’usar i abusar de l’exageració i les males formes.

MOSSOS ,EN ELS POBLES PETITS. Només cal viure en un poble petit, i voltar pel país, per donar-se compte de la problemàtica de la seguretat i compliment de les normes cíviques, més elementals, quan no es disposa de vigilants ni policies municipals. El problema és gran i greu , a més, de molt difícil solució. Mirem algunes xifres. Catalunya té 947 municipis dels quals, només 204 disposen de policia municipal. Uns pocs disposen d’un petit cos de vigilants, i la resta, prop de set-cents, depenen de tot i per tot, dels efectius que té el Cos de Mossos d’Esquadra (CME). Concretament 18.355, segons dades, de fa un any, que no cobreixen ni de bon tros les necessitats del territori. Sabem de la petició i la voluntat de continuar ampliant el CME fins els 21.000 efectius, però també la població ha passat ,dels set als vuit milions, en poc més de cinc anys. I el desplegament no resol la problemàtica dels petits pobles. Que una patrulla passi un o dos cops al dia, per un poble, no resol les múltiples necessitats que es deriven de l’aplicació de les ordenances fiscals, en un munt de temes. Qui hagi voltat per les passades festes de Pasqua, o vagi per pobles una mica coneguts, en caps de setmana, veurà un gran nombre d’incompliments de la seguretat viària, de les ordenances municipals, i de comportaments incívics, diversos. Disposar d’una patrulla dues o tres hores, de mitjana, a la setmana, no permet preservar, protegir ni sancionar les infraccions comeses. Què fer en aquestes circumstàncies? S’han d’introduir canvis profunds en la persecució de la delinqüència, en general, i de les infraccions de tota mena, en particular. Quan penso en els pobles petits, és fonamental poder sancionar l’incompliment de les ordenances, tan quan es tracta de multar a propietaris incívics de gossos, com quan s’estaciona el vehicle en llocs perillosos o on s’impedeix fer algun mercat o festa. Hi ha un munt de qüestions que trenquen l’harmonia d’un poble. Si els infractors creuen tenir impunitat, animen d’altres a seguir el mateix camí, fins convertir caps de setmana i festes, en un autèntic problema. Ara, quan això succeeix toca trucar a la Comissaria comarcal, i demanar la presència d’una patrulla. Hi ha poca disponibilitat i el temps d’arribada no és immediat, de manera que la infracció pot esdevenir conflictiva per a d’altres perjudicats. Toca implementar noves mesures, per descarregar de feina i presencialitat als Mossos, juntament amb la introducció de les noves tecnologies, que facilitin passar fotos i descripció de las propostes de sanció per part de l’alcalde o algun dels regidors. Amb aquestes dades, tramitar la sanció corresponent. Altres mesures, precisaran d’altres instruments, però tot el que sigui resoldre per la via ràpida determinades infraccions, alliberarien ajuntaments i Mossos de milers de desplaçaments al llarg de l’any. Tot i això, son inevitables noves convocatòries de Mossos per incrementar plantilla i així garantir presencialitat constant en tots els nuclis del país, però també rondes de vigilància per camins i vies locals, on viuen pagesos i ramaders. Tothom ha de tenir uns mínims de seguretat que encara no tenen.

LAS TRAMPAS DEL REFERENDUM. Los partidos independentistas vuelven a la carga con el tema del referéndum, consulta o “dar la voz al pueblo”, con trampas incluidas. De hecho, se contradicen ellos mismos cuando insisten en un tercer referéndum, puesto que organizaron una consulta el 9 de noviembre de 2014, otra el 1 de octubre de 2017, y de las dos, salieron resultados muy poco favorables para sus aspiraciones. A pesar de permitir votar a partir de los 16 años, y a pesar de lanzar grandes proclamas y ánimos para ir a votar, no más de dos millones lo hicieron. Son muchos, sí, pero hay que recordar que Cataluña tiene, ahora mismo, 8 millones de habitantes, con un censo electoral de cerca de 5,6 millones que si le añadimos la franja de 16 a 18 años, llega a los 6 millones. Queda claro, que tanto en la primera como en la segunda consulta, votó un tercio de los catalanes, con derecho a voto. Aclaro, un derecho a voto, concedido por los partidos independentistas, y las entidades a sus órdenes: ANC (Asamblea Nacional de Cataluña) y Ómnium cultural, una entidad supuestamente cultural, metida a competir como un sucedáneo de partido político. En las dos consultas se produjeron numerosas irregularidades, tanto de organización como de control de votación y cómputo de resultados. No fueron fiables, en ningún momento del proceso, y hay serias dudas sobre los resultados hechos públicos. De hecho, las actas de las mesas electorales, nunca han sido públicas. Y todo el material se encuentra en paradero desconocido. No se sabe si ha sido destruido o es guardado en algún lugar secreto. Sería muy interesante encontrarlo y poderlo estudiar porque veríamos mesas en que votaron más personas que los inscritos en el censo. En fin, esperemos que algún día, sea por filtraciones, sea por traiciones entre los propios organizadores, salgan a la luz documentos que prueben las manipulaciones de las votaciones y sus resultados. De todas formas, me he permitido esta introducción para entrar en el nuevo intento de celebrar otro referéndum. Sería el tercero, en un corto período de tiempo, si bien, esta vez quieren hacerlo de la mano del gobierno central. Es decir, supuestamente cumpliendo las reglas constitucionales. Hemos avanzado ya, por el camino de la legalidad. Ahora bien, ni en esta tercera ocasión pueden dejar de hacer trampas. El presidente Aragonés, necesitado de apariciones públicas, ha echado mano de una promesa, compromiso, embate al Estado, proponiendo la celebración de un referéndum, por la vía del artículo 92 de la Constitución. Este artículo, permite la celebración de consultas, consultivas, no imperativas, promovidas por el gobierno central. Pues bien, Aragonés propone que el gobierno central delegue esta competencia en la Generalitat, y ésta lo lleve a cabo. Y ya está, se vota, sale que sí, y Cataluña, se va. ¿Adónde? Esto es lo de menos. Para justificar las bondades de la propuesta y del procedimiento, encargó un informe a un grupo de expertos constitucionalistas, que le expusieron varias fórmulas, pero ninguna permitía una consulta definitoria y resolutiva. Así que propuso pasar el tema a Joan Ridao, Director del Instituto de Estudios de Autogobierno. Se da la casualidad, o no, que Ridao fue en el pasado, Secretario General de ERC. Tiene un sueldo de Conseller ( 120.000, 00) y trabaja con su equipo, en el Palacio Centelles, de Barcelona. Después de arduos estudios y reflexiones , considera factible y legal, que la Generalitat reciba la competencia del gobierno central, para organizar y celebrar un referéndum sobre la independencia, acogiéndose al contenido del artículo 92 de la Constitución. Curiosamente, o no, no especifica que este artículo conlleva que en la consulta participen todos los españoles, no solo los catalanes. Francamente, no hace falta estudiar tanto, para amputar un artículo de la Constitución. Pero, hay otra pega, a la consulta. Y es que el Tribunal Constitucional ya se pronunció sobre la legalidad o no de una consulta de este tipo, en tiempos de la propuesta del Lendakari Ibarretxe. El TC dijo que antes de llamar a consulta a los ciudadanos se debería modificar el artículo 2, que declara España como indivisible. Por lo tanto, sería ilógico pedir el voto para una acción imposible. En esta polémica ha intervenido el Catedrático Xabier Arbós, para mí, mucho más fiable que Joan Ridao, exponiendo que efectivamente si en algún momento alguien propusiera organizar una consulta o referéndum, sobre la partición de España, debería pronunciarse la totalidad de los españoles. Y sería un referéndum consultivo, no ejecutivo. Y deberían ser las Cortes Generales las que actuaran en consecuencia. Pero, tampoco lo podrían hacer si previamente no modificasen el artículo 2, por las vías que la propia Constitución determina. En resumen, que la propuesta de ERC, no tiene ninguna posibilidad ni consistencia. Es como si a alguien le proponen hacer una tortilla sin poder romper huevos. Primero hay que romper huevos, y a continuación se puede hacer la tortilla. Pues bien, olvidémonos del referéndum acordado, pactado y delegado por el gobierno central, porque ni con Sánchez ni con otro presidente se puede llevar a cabo. Quien quiera comparar el esfuerzo hecho para dar un paso más hacia la normalización de la vida en Cataluña, que supone la ley de amnistía, con otros ensueños y delirios, no irá ni a la esquina. Estamos en campaña electoral, y ERC necesita hacer gestos y aspavientos en su guerra con Junts. Es esto, y nada más que esto.

QUAN MADURARAN ? Francament, mai hagués imaginat tenir un president en actiu i un ex president, en situació de polítics, clarament immadurs. No els va bé cap altre adjectiu perquè dia sí, dia també, fan ostentació d’uns comportaments més propis d’infants, i d’infants mal criats, que no pas de persones madures. I si fins ara ja hem passat vergonya aliena, la cosa va de mal en pitjor. Com pot un president dir que va al Senat a “trolejar al PP”? Com pot anar a fer un sermó sobre la llei d’amnistia quan ja s’ha explicat, debatut i votat ? Es que anar al Senat per intentar provocar al PP, és propi d’un president ? Té alguna idea del que la gent considera un “home d’Estat” ? En tot cas, és tot el contrari del que ha fet fins ara. Pel que fa l’expresident Puigdemont, ja només faltava canviar de palau, per acostar-se a Espanya. Torna a donar mostres d’una valentia infinita, negant-se a tornar i decidint fer campanya, des de fora del país. Vaja, ni en els pitjors somnis, algú podia imaginar tants despropòsits junts. Puc entendre la necessitat de marcar terreny i mirar d’enviar missatges potents cap a l’electorat, però no parlem d’això. No sé qui son els responsables de campanya, però jo mai hagués recomanat els passos que fins ara han donat, un i altre. I cometen un greu error, ja no només de falta de serietat, sinó de limitació de l’espai electoral. Es dirigeixen només als seus. A l’àmbit independentista més radical i il·luminat, el qual li pot semblar adequat tot aquest teatre, però la resta no ho accepta ni ho comparteix. Més ben dit, sent vergonya i busca sortir d’aquest envolat, per girar pàgina i iniciar una nova etapa, lluny de futurs imaginaris, totalment fora de la realitat. Pensava que en precampanya i sobretot en campanya, els missatges es moderarien i buscarien, uns i altres, la transversalitat. Es a dir, el vot d’amplis sectors, exposant projectes i millores en tot el que afecta la vida quotidiana. La gent vol viure, vol treballar, vol tenir serveis ràpids i eficients. Si mirem les darreres enquestes veurem la lluita per la independència, en el lloc vintè. Els dinou que el precedeixen son coses tangibles, reals, de cada dia. No van per aquí les coses. La guerra interna, no els permet pensar en el país, i només pensen en clau de partit. Evitar que un passi davant de l’altre. Doncs bé, el meu pronòstic és molt dur, per a tots ells. El que escolto i parlo en el meu entorn més proper i llunyà, va pel camí de girar pàgina i escollir l’únic candidat que parla d’un futur de normalitat i progrés: Salvador Illa. Tot indica que les enquestes son poc generoses amb el sentiment de la gent, perquè encara hi ha un bon nombre de persones que no volen fer públiques les seves preferències, però ho veurem en els resultats. Les meves previsions, van cap un resultat contundent del PSC, com perquè quedi clar que s’encarrega a Salvador Illa, la conformació d’un govern, de progrés. Pel que queda de temps fins el 12 de maig, carreguem-nos de paciència, i deixem que vagin fent criaturades. La nit del 12, hauran de madurar de cop.

PRIORITATS COMARCA BERGUEDÀ – MANDAT 2024 – 2027. 1.- Garantir atenció mèdica – sanitària a tots els pobles, en similars condicions i horaris, a la prepandèmia. 2.- Facilitar a tots els ajuntaments petits ( menys de 2.500 habitants), servei de secretaría, administració, arquitecte i enginyer. 3.-Redacció d’un pla de millora de camins rurals, en el que figurin tots els pendents de ser condicionats, amb la previsió de tenir-los plenament transitables, abans de finalitzar mandat. El finançament anirà a càrrec de Generalitat i Consell Comarcal. 4.- Exigència, davant el Govern de la Generalitat, de tenir redactat, exposat i aprovat el projecte de DESDOBLAMENT DE LA C-16, EN EL TRAM BERGA – BAGÀ – Túnel del Cadí, abans de finalitzar 2024, per tal d’ adjudicar les obres, al llarg de 2025. 5.- Exigència, davant el Govern de la Generalitat, de tenir adjudicades les obres de millora dels trams de la C- 26: Navés – Avià – Berga ; i Berga- Vilada- Borredà, abans d’acabar mandat. 6.- Promoure un conveni entre Consell Comarcal – Govern de la Generalitat i Ajuntaments, per organitzar i finançar la vigilància dels espais naturals de la comarca. En cap cas, es demanarà als ajuntaments, una aportació que superi el 15% del cost total. 7.- El Consell Comarcal, redactarà i aprovarà un Pla d’Habitatge de lloguer assequible, dirigit a tots els pobles petits ( 2.500 h.), per tal que els ajuntaments disposin de finançament per a la compra de cases velles i deshabitades, i recursos per a la seva rehabilitació. 8.- El Consell Comarcal garantirà a tots els ajuntaments que ho demanin, suficients socorristes titulats, per a cobrir les necessitats, en els mesos d’estiu, 2024 – 2027. 9.- Resoldre, en el termini d’un any, el sistema de recollida de residus en els pobles, no acollits, al sistema del porta a porta. 10.- Necessitem una nova Agència de Desenvolupament del Berguedà que atengui les entitats pròpies de la comarca, i impulsi les més actives, lligades a la indústria, turisme i serveis. 11.- Creació d’un fons destinat a impulsar activitats esportives, culturals i de lleure, per a fomentar la interrelació dels joves de la comarca. 12.- Formalitzar, dintre d’aquest any 2024, que tots els tècnics i treballadors, dels serveis mancomunats, destinats als ajuntaments, siguin assumits pel Consell Comarcal. Berguedà, 12 de febrer de 2024

CONSELLERIA TERRITORI, RESPOSTA INSÒLITA. A la pregunta parlamentària del diputat, Cristòfol Gimeno ( PSC), 314-16960/13 sobre les previsions d’adjudicació i execució de les obres a la C-26, en el tram Berga- Vilada- Borredà, la consellera Ester Capella, dona resposta amb un brevíssim text que transcric: “ Actualment, el projecte per a les millores de la carretera C-26, entre Borredà i Berga està en fase de licitació per la seva redacció”. Vaig haver de llegir tres vegades el text per constatar que deia el que deia. Ho dic perquè el projecte de Condicionament del tram Berga- Vilada- Borredà (límit provincial), fou redactat, exposat, esmenat, aprovat i publicat, dotze anys enrere. Vol dir que ningú ha mirat en els calaixos ni els arxius de la Conselleria i son capaços de tornar a encarregar una nova redacció de projecte. Precisament aquell projecte va suposar el llarg procediment establert per llei, fins el punt d’haver marcat sobre el territori tots els terrenys afectats que des d’aleshores estan disponibles per a quan les obres es duguin a terme. El projecte s’inicia amb l’enllaç de la C-26, amb la C-16, a nivell de Berga, resseguint bona part del traçat actual, més enllà del viaducte de La Baells, i d’aquí continua fins arribar prop del nucli de Vilada, on marca un viaducte per evitar el pas pel nucli urbà. Segueix fins a prop de Borredà on una variant permet evitar l’actual traçat, per a continuar fins el límit provincial ( Les Llosses) – Girona. L’actual carretera se la coneix com la “pubilla de la Diputació” perquè fou la primera de les noves carreteres fetes per la Mancomunitat de Catalunya, sota el lideratge de Prat de la Riba. Ara és la C-26, després d’un intercanvi de trams amb la Generalitat, continuant la vella carretera, cap Alpens fins arribar a Montesquiu, en mans de la Diputació de Barcelona. La petició de condicionament, amb nou traçat, vingué motivada per l’estretor que té, des del viaducte de La Baells fins arribar a Ripoll. Precisament per les dificultats de circulació de grans vehicles es va demanar prohibir el pas, a la vista de que cada dos per tres, algun tràiler acabava encallat en algun punt o altre d’aquest recorregut. L’antiguitat de la via no només té en l’estretor un dels principals problemes, sinó també uns vorals inadequats i perillosos, revolts molt tancats, i ara mateix un ferm en pèssimes condicions degut a la no intervenció en manteniment, a l’espera de la gran obra a executar. Em consta, per part de l’alcalde, del compromís de la Conselleria en dur a terme una millora del ferm, dintre dels propers mesos. En resum, la proximitat de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, produeix presses i respostes poc estudiades i avaluades, tirant la pilota endavant, per a poder girar pàgina a un tema i guanyar temps. Però, hi ha qüestions que han de ser ben informades i documentades abans de donar resposta a un diputat, que sempre ha demostrat tenir els papers al dia. Espero, doncs, que comprovada l’existència del projecte executiu, se’l posi en llista d’espera per a dotar-lo de partida pressupostària i fer-lo realitat, el més aviat possible.

ERC, UN PARTIT ,SENSE CAPACITAT DE REACCIÓ. La vàlua d’un partit es demostra en temps de crisis, i molt especialment en les distàncies curtes, quan toca prendre decisions, sobre el terreny, deixant clar el coneixement del tema i la credibilitat de la resposta. El pas d’ERC pels governs de la Generalitat, tant en les dues legislatures del Tripartit, com ara en solitari, després de trencar amb Junts, demostra la manca de plantilla pròpia i per tant la necessitat d’anar a buscar reforços externs. No sempre s’encerta en els fitxatges i no deixa de ser una mostra de feblesa, d’un partit que vol donar imatge d’arrelament i presència territorial extensa, quan en realitat és molt reduïda. El problema de no disposar de les persones adients, en llocs clau, suposa afrontar les crisis amb molt mal peu. Si fem un repàs a les mobilitzacions i crisis dels darrers anys, veurem en totes elles, mancances clares a l’hora d’entomar els temes i donar-hi solució. Podem parlar de sanitat, educació, sequera, pagesos, presons, i d’altres sectors. En tots els casos la resposta ha estat dubitativa, poc ferma, poc aclaridora respecte canvis i futur, de manera que ha quedat la imatge d’un partit de govern, amb por a decidir. I ja no només en el cas de les crisis sinó també en el camp de les propostes. No gosa posicionar-se sobre l’ampliació de l’aeroport d’El Prat, tampoc sobre la interconnexió de xarxes d’aigua, ni desencalla grans projectes de producció d’energia eòlica, o solar, ni sobre la culminació de la B-40, etc. Sembla com si la millor opció sigui posposar decisions a l’espera que resolguin els que venen al darrere. Tot el que un partit de govern no ha de fer. Tenim, doncs, un partit de govern més amb vocació d’oposició que no pas de govern. O en tot cas, de participació en un govern de coalició, en el qual les grans decisions corresponguin a un altre partit ,més majoritari. Per entendre’ns, té vocació d’acompanyament que no de lideratge. De fet aquesta és la imatge que dona el president Aragonés, quan exposa projectes que vol fer veure que son essencials de cara el futur immediat. Ho sento, però la credibilitat és clarament deficient. I és que el respecte i “l’autoritas” cadascú se la guanya, en funció del que decideix cada dia. Ara i aquí, ERC té un problema de credibilitat, també de preparació i formació dels principals dirigents, i molt especialment dels que ocupen càrrecs institucionals rellevants. Se’ls nota indecisió, inseguretat i sobretot manca d’efectivitat. Davant un problema, prefereixen esperar o buscar sortides provisionals, no resolutives. Ho sento, però un partit de govern, ha de ser resolutiu. La gent de seguida nota si qui té al davant està convençut o no, si coneix molt bé el tema o no, si és capaç de prendre decisions fortes i agosarades o no. En funció d’aquests paràmetres, es reacciona. Ara i aquí, queda clar que ERC pot ser soci, però no capdavanter.

LA SOLITUD EN EL MÓN RURAL. Quan parlo de solitud en el món rural, em refereixo a la solitud no volguda, no buscada ni desitjada. Es una nova realitat que està produint greus efectes sobre els qui la pateixen, normalment persones grans, moltes a títol individual. En els darrers anys, per informes de tècniques socials, regidors/ es d’afers socials, i àrees d’ajuntaments, consells comarcals i diputacions, dedicades a aquests sectors, es van coneixent les problemàtiques i les seves conseqüències. I és que la vida rural com l’havíem conegut, ha canviat radicalment, en no gaires anys. Molta gent de pagès ha vist desaparèixer “la gran família” que vivia en una mateixa casa. Era habitual trobar-hi tres generacions en estreta i complerta convivència. Això, és cosa del passat, i son moltes les cases de pagès que han quedat buides o mig buides, amb tot el que comporta pels qui encara hi viuen. Si repassem uns quants pobles a nivell de mostra, veurem com hi ha vuit, deu o dotze cases amb una sola persona. Sol ser gran i moltes sense facilitats de mobilitat o, en tot cas molt reduïda per dependre d’algun veí o d’algú del poble, per raó d’amistat o de familiaritat. Aquesta situació de dependència d’altres, suposa una limitació greu de contacte amb altres persones, i d’interactuar de forma habitual. La conseqüència és un progressiu tancament a casa, amb falta d’estímuls per sortir i tenir un mínim d’activitat social. Això, produeix efectes greus sobre la salut física i mental, que si no son tractats degudament, comportaran problemes immediats. I és que en pocs anys hem passat de les grans famílies, a famílies cada vegada més reduïdes. I de tenir una vida social mínima i contínua, a pràcticament anul•lar-la. Abans, tots els diumenges servien per anar a missa, com excusa religiosa, però alhora social, on tothom es trobava, informava i rebia novetats sobre l’entorn. Altres esdeveniments, motivats per batejos, primeres comunions, funerals, festes de la patrona o del poble, parròquia o nucli, permetien trencar l’aïllament i aportar nova vida, a la rutina diària. Si algú estava malalt venia el metge a casa, o la infermera, comadrona, o el veterinari pels problemes dels animals. Tot això, suposava contactes i novetats, que pràcticament s’han perdut, en un parell de decennis. Aquesta reducció dràstica de contacte social, alguns ajuntaments l’han suplert, mitjançant activitats destinades a la gent gran. S’han donat passos molt importants, amb ajuts de la Diputació de Barcelona, i de les associacions de la gent gran. Però no n’hi ha prou, perquè queda gent al marge, sigui per falta de transport, sigui per tancament personal. S’han d’implementar noves formules i destinar molts més recursos tècnics i humans per a trencar l’aïllament i foragitar casos de consum excessiu de medicaments, o caigudes en el alcoholisme. Aconseguir ni que sigui un taller , una trobada , una conversa setmanal, en grup, pot suposar un abans i un després en el trencament de l’aïllament i el retorn a una normalitat indispensable. Que no estiguem parlant de desenes de milers de casos, no vol dir que no tinguem un important repte a resoldre. Em consten estudis, enquestes i propostes de la Diputació de Barcelona per ampliar serveis destinats als pobles petits, i concretament a detectar i facilitar sortides adequades contra la solitud no volguda.