Joan Roma

QUÈ SABEM D’ALLÀ ON VENEN? Sorprèn sentir pontificar sobre la immigració a persones que no tenen ni la més mínima idea de la realitat dels països d’on provenen. No hi ha millor condició per parlar d’un tema que haver-lo estudiat, i sobretot haver-lo viscut. Parlar d’oïda o per terceres persones que han modificat o inventat bona part del relat, comporta distorsions patètiques, en la majoria de casos. Personalment, tenia una idea d’Àfrica, molt genèrica. El mateix em passava respecte d’altres zones del món, estudiades de jove, vistes com llocs exòtics, endarrerits i distants, com per no tenir especial interès en conèixer-los. Massa llunyans, massa diferents. Vaig aprofitar els meus set anys a Suïssa per voltar una mica, i començar a canviar la idea del món. No hi ha res més pràctic i pedagògic que passar un temps, amb gent del país, com per conèixer i descobrir coses i aspectes que no s’estudien ni arriben pels canals d’informació habituals. Molts anys més tard, ara mateix, des de fa un quart de segle, estic immers en el voluntariat de Creu Roja, com professor de català, primer, i darrerament de castellà. Uns dies per setmana tinc contacte amb alumnes d’arreu del món, de manera que vaig aprenent realitats que s’escapen a la majoria de la gent. Descobrir Geòrgia, Azerbayan, Afganistan, Argèlia, o la Rússia actual i Ucraïna, suposa canviar bona part dels coneixements que en tenia. Però, molt més impactant, és el canvi respecte dels països africans. Tenir més clara la situació i condicions d’immensos països com Mali, RD del Congo, Nigèria, Somàlia, o altres de més petits, però no per això menys interessants, com Burkina Faso, Costa de Marfil, Senegal, ets, suposa comprendre exactament les raons per les quals centenars de milers de persones han de marxar del seu país, si volen preservar la pròpia vida, i alhora buscar un país acollidor, on poder treballar, per enviar diners a la part de la família que ha quedat allà. En tots els casos, l’interès, la urgència de venir a treballar, ve donada per unes circumstàncies brutals que no permeten construir projectes, mínimament segurs i permanents, per culpa de grans riqueses naturals que son sacsejades per unes elits venudes o segrestades per les grans potències mundials: públiques o privades, pel cas, el resultat és el mateix. Farien bé els grans opositors a facilitar l’arrelament d’aquestes persones, en informar-se de les procedències i les vides viscudes, com per entendre que no volen res més que complir amb els deures legals, i dedicar-se, en cos i ànima, a viure i treballar en pau i tranquil•litat. Que uns pocs hagin caigut en males arts, no ha d’embrutar la trajectòria de tots. I deixem prepotències colonialistes, al calaix, perquè hi ha un munt d’història i cultures, en tots els que aquí venen. I venen perquè tenen clar que els necessitem. O no ? Mireu al vostre entorn, i comprovareu si el país podria viure sense ells.

QUAN UN PARTIT AJUDA O PERJUDICA. Serà interessant veure els resultats de la nit electoral, a tots els municipis de Catalunya, però sempre n’hi ha uns quants d’especialment rellevants, començant per Barcelona, continuant per les altres tres capitals de província i finalment per alguns altres que tenen una composició electoral, molt complicada i diversa. Un d’aquests és Manresa, la capital de la comarca del Bages. Ja superats els 80.000 empadronats, continua creixent a un ritme notable. Així, doncs s’ha convertit en una de les grans capitals de la Catalunya interior, motiu pel qual tots els partits amb representació parlamentaria, presentaran candidatura, al costat d’altres que veuen possibilitats d’aconseguir representació. Queda clar, doncs, que la batalla serà intensa i extensa, com ja podem veure a dia d’avui en que alguns caps de llista ja han estat proclamats. Aquests, han començat precampanya, pensant que els vots es van acumulant, a mesura que es va predicant. Ho sento, però no comparteixo aquesta creença. Cada vegada més, el vot final es decanta més tard i més a tocar de la data electoral. També queda clar que la confiança i repetició de vot, a un mateix partit, ha passat a la història. I és aquí on volia arribar. Hi ha candidats que creuen aportar molts més vots, ells sols que no pas el partit. Altres, confien en que “el vot de partit” sigui suficient com per tenir uns bons resultats. Bé, em permeto fer unes consideracions i uns pronòstics que segurament no seran grats als afectats. Penso especialment en l’actual alcalde Marc Aloy ( ERC ) i en el cap de l’oposició Ramon Bacartit ( Junts ). En pobles petits i mitjans, queda clar el pes del cap de llista, respecte del partit amb el qual es presenta. Sovint, els seus resultats queden molt per damunt dels que treu el partit, en altres conteses electorals. Personalment, els meus resultats electorals, suposaven triplicar o quadruplicar els del partit. Ara bé, com més gran és el poble o ciutat, més augmenta el pes del vot de partit, i menys arrossega el nom del candidat, per molt “popular” que sigui. Es així com a Manresa, els considerats principals candidats, es troben confrontats a una batalla en la qual els seus partits tindran un paper rellevant. I tant en un cas com en l’altre considero que més aviat en sortiran perjudicats que beneficiats. Per què? Doncs, per la visió que la gent té de la utilitat i profit de les seves accions i actuacions a nivell territorial i nacional. Per molta presència i activitat que tingui Marc Aloy, el paper que juga ERC, no té l’eficàcia i encert que molts voldrien. Frenarà, doncs, més que impulsarà la seva candidatura. I en quan a Ramon Bacartit, la seva imatge i actuació s’acosta massa a formes i maneres de la CUP, amb un partit que ha esdevingut polèmic, confrontador i destructiu. Tampoc l’ajudarà a nivell de resultats. D’aquí que pronostiqui la no renovació del càrrec d’alcalde, per part de Marc Aloy, i continuar a l’oposició, per part de Ramon Bacartit, amb un descens de representació, per part de tots dos. Queda clar que els seus partits, en comptes d’ajudar, perjudiquen. Temps al temps.

UN SOT EN EL CAMÍ. Quan un país ha estat objecte de mala planificació, mala organització i dèficit generalitzat de gestió, topa amb les conseqüències. Tard o d’hora, havia de passar i com és habitual, passa en el pitjor moment. Després de la greu catàstrofe ferroviària d’Adamuz ( Còrdova), Rodalies entra en col•lapse. No només pel greu accident de Gelida, amb la mort d’un maquinista en pràctiques, sinó per múltiples altres incidències, motivades per tot el dit al principi, ajuntat a un dels hiverns més extrems dels darrers anys. El que deia: les males noticies s’encomanen unes a altres. Però, el que ha passat no ens ha de tapar els enormes canvis que s’estan produint arreu del país, conseqüència de tenir el govern més format i preparat des de la recuperació de la Generalitat, l’any 1980. Ho dic amb coneixement de causa, per haver estat quaranta anys, a la sala de màquines d’un ajuntament, en un govern d’un consell comarcal, i quatre legislatures en el Parlament de Catalunya. Aquest coneixement de la realitat del país, em porta a fer aquestes afirmacions. Estem en bones mans, i els propers anys demostraran com es pot canviar el rumb d’un país si es deixa actuar amb un mínim de col•laboració i participació. Ara i aquí, necessitem urgentment poder aprovar els pressupostos 2026. Aquesta eina és fonamental per a poder posar en marxa un munt d’iniciatives que garanteixin el bon govern. Hi ha una administració molt mal conjuntada, fruit de molts anys d’anar creant estructures i organismes que s’encaixaven de qualsevol manera, en el conjunt. Toca, reordenar i organitzar aquests serveis com perquè responguin amb celeritat i eficàcia a totes les decisions que es prenguin. Ara no passa ni pot passar perquè els circuits son un desastre. Tenim multitud d’organismes mal plantejats, mal dissenyats i amb dèficits notables de personal i tecnologia per poder ser eficients. Encara ara, hi ha tràmits que poden durar mesos, quan haurien de durar unes poques setmanes o fins i tot uns pocs dies. Aquí, tant hi puc posar tràmits personals/ individuals com col•lectius. Tant per temes de documents, llicències, permisos, pròrrogues, ets, com per a grans empreses i societats que s’han de moure per camins massa complicats, a més d’extraordinàriament lents. Tornant al principi. El caos a Rodalies havia d’arribar. Després de decennis d’inversions ridícules, estem en plena operació de posada al dia, sense poder parar trens i treballar amb calma i tranquil•litat . Em consta hi ha finançament suficient. Toca tenir temps i empreses per dur a terme les inversions previstes. Tots volem solucions ràpides, sense ser conscients de la complexitat de la xarxa i amb ella també de la construcció i lliurement del material mòbil. En pocs mesos s’anirà incorporant. Dit això, ha d’haver-hi una constant supervisió en totes les feines, grans o petites com perquè en pocs anys, tinguem les Rodalies que ens mereixem. I en les petites, no pot tornar a passar que un arbre, un roc o un pas a nivell no estigui en les degudes condicions. Les franges laterals han d’estar netes de vegetació i els talussos nets i protegits. Almenys comencem per les petites coses per acabar amb les més grans. Acabo. Segurament aquesta crisi, haurà servit per sacsejar posicions i aconseguir posar el tema com la primera de les prioritats, al mateix nivell que el problema de l’habitatge. Ja era hora.

DEURES MAI FETS. El cinisme i la hipocresia son dos factors molt presents a la política catalana i a l’espanyola. Avui. em limitaré al territori català, perquè per motius específics, estem a l’escenari de totes les informacions, tertúlies , articles i debats parlamentaris. Començaré per Rodalies, puix és el principal problema que ara tenim sobre la taula. Més ben dit, sobre el terreny, amb coses que passen que tots sabíem que tard o d’hora arribarien. Anys, molts anys, de desídia, abandonament i de mirar cap altra banda, passen factura. Lògic, algú s’imaginava un altre escenari ? El que indigna és veure aparèixer un munt d’ex càrrecs de la Generalitat, alguns ex responsables de trens i carreteres, volent donar lliçons al govern actual. S’ha de tenir cara per reclamar dimissions als qui , per acció u omissió, van passar pel departament o departaments, sense resoldre cap tema rellevant. Els problemes d’ara, s’havien d’haver resolt, quinze, vint o trenta anys enrere. Ara, toca atrapar el temps perdut, al mateix temps que s’han d’ampliar i incrementar, degut al fort creixement de la població catalana, i el espectacular creixement de l’ús del transport públic. Fantàstic, però sense haver fet els deures ! Però, no només parlo dels deures en vies, en xarxes elèctriques, en manteniment, en neteja de franges...sinó en el material mòbil. Vell i obsolet que cal substituir de forma urgent. Una urgència que topa amb la lentitud de fabricació.... Parlo també dels altres deures no fets, com animar i impulsar les vocacions per formar-se en tot el relacionat amb la xarxa de transport públic. En aquesta crisis de Rodalies, hem sabut que el 80% dels maquinistes son de fora de Catalunya. La majoria aguanten aquí, un màxim de 4 o 5 anys, de manera que son transitoris/ provisionals, no integrats en la societat catalana amb el que suposa de falta d’empatia per assistir i resistir totes les adversitats. Si parlem amb empreses d’autobusos, et diuen que falten centenars de conductors. Alguns parlen ja de milers, de cara els propers anys. Tampoc ningú ha fet els deures en aquest àmbit. I si anem més lluny també ens assabentarem de mancances greus a nivell de tècnics de tota mena, lligats al sector de la mobilitat. Com els polítics i alts tècnics d’anteriors administracions poden ara, demanar comptes, exigir solucions i fins i tot, reclamar dimissions. quan ells no van saber o voler actuar sobre els elements bàsics, perquè un país tingui els serveis de mobilitat que necessita ? Molta mediocritat i molta ganduleria existia en aquells governs, com per ara escoltar-los. Els deures mai fets, toca ara posar-los sobre la taula i repartir feines per recuperar el temps perdut. Son molts anys de mals governs, de manera que la feina és immensa i intensa. Toca invertir, renovar, mantenir, adquirir, però al mateix temps animar i formar noves generacions perquè prenguin el relleu dels que volen marxar, es jubilen, o per incrementar els serveis. Tot necessita temps, però sobretot facilitar les eines perquè aquestes carències es resolguin. Es el que veig que fa l’actual Govern- Ara bé, miracles a Lourdes, aquí dedicació i eficàcia, i temps per veure els resultats esperats.

REGULARITZACIÓ. BONA DECISIÓ. Porto un quart de segle, directament implicat en el món de la immigració, en tant que voluntari de Creu Roja, com a professor de català i castellà. Per les meves classes han passat més de mil cinc-centes persones, de gairebé arreu del món. Ara mateix, les principals nacionalitats son de Mali, Burkina Faso, Senegal, Somàlia, Afganistan, ets, a les quals hi hem afegit un bon nombre d’ Ucraïna, d’ençà l’inici de la guerra, i diversos països llatinoamericans. Es un mosaic ampli i divers per a comprendre la complexa i difícil situació en molts indrets del món. Aquesta situació de guerres, internes i externes, persecucions per motius religiosos, ètnics o simplement per explotar recursos naturals, produeix expulsions constants de multitud de persones que només amb la fugida poden conservar la vida i buscar un lloc on refer-la mínimament, per a poder enviar ajuda als qui s’han hagut de quedar a casa. Arriben, doncs, amb el mínim del mínim, i molts d’ells, amb res. Toca emprendre un llarg camí per a facilitar acollida i proporcionar les atencions mínimes, prèvies a començar a tramitar la seva regularització. Un procés lent, massa lent, carregat de tota mena de dificultats, per a les quals son indispensables les ONG. Siguin les més grans, com Creu Roja i Càrites, siguin moltes altres aplegades en Fundacions, Associacions o Entitats. La feina que fan totes elles, és immensa. Parlem de milers, desenes de milers de voluntaris que dediquen hores o dies de la setmana a ajudar, en un munt de feines, per a les quals seria impossible si s’haguessin de contractar i pagar. Imagineu les necessitats de buscar roba bàsica, acompanyar-los en les gestions essencials, explicar els elements indispensables per iniciar el procés d’arrelament, aprendre idioma , ets. I mentrestant, algú ha de buscar on formar-los i preparar-los per trobar feina, primer, i habitatge, tot seguit. Seran altres voluntaris o persones contractades les que duran a terme aquestes gestions, per a finalment poder fer petició de permís de residència i treball. Arribar en aquest punt, moltes vegades, costa entre dos i tres anys. El mentrestant és llarg i complicat, d’aquí la gran importància de totes aquestes organitzacions públiques i privades. El volum de tramitacions és tan elevat que col•lapsa tot sovint. Falta incrementar les plantilles de policia d’estrangeria, a les principals ciutats de Catalunya i també a Madrid. S’han reduït alguns tràmits i agilitzat alguns terminis, però encara hi ha molt per fer. Costa massa, arribar al final del procediment. Però, les peticions fetes, en els darrers anys, sí han permès modificar un bon nombre de tramitacions. Amb tot, son molts els que estan en el país, treballant en negre, mentrestant busquen sortides legals. Ara, per fi, en tindran. El govern central, mitjançant un pacte amb Podemos, ha engegat un nou procés de regularització que es calcula pot permetre resoldre la situació de prop de mig milió de persones. Sí, sí, l’equivalent a una gran ciutat. Es una bona decisió, una bona sortida, perquè puc donar fe que tots els qui reben la targeta de residència i treball, en troben. Cobreixen multitud de llocs de treball en àmbits i sectors fonamentals. Així, doncs, celebrem aquest acord, perquè legalitza i facilita la integració d’un munt de persones que ja viuen aquí. Es un tema humanitari, sí, però amb clars beneficis econòmics i socials, per al conjunt.

UTILIZAR EL SENADO COMO OPOSICIÓN AL GOBIERNO. Queda clara la falta de “visión de Estado”, por parte del PP, a la vista de cómo actúa en el Senado. Su mayoría absoluta es utilizada de forma totalmente sectaria y partidista, sin ninguna consideración a lo que debería ser el respeto institucional y constitucional. Si alguien tenía alguna duda, puede revisar algunas de las sesiones del año pasado y sino tiene en la comparecencia del Ministro Oscar Puente, del pasado jueves día 29, la mejor prueba de lo que afirmo. Fue una sesión- modelo de partidismo y sectarismo, junto con otro aspecto, todavía más preocupante, como el desconocimiento de la legalidad vigente, por parte del presidente Pedro Rollán. Escuchar su intervención e interpretación del reglamento, supuso un bochornoso espectáculo, seguido de otra intervención de la portavoz del PP, Alicia García. Nada que ver con intervenciones medidas y basadas en la legalidad, al contrario, interpretaciones e invenciones, para sonrojo de juristas y políticos de largo recorrido. Expuestos y desmontados estos elementos por parte del portavoz del PSOE, primero y del Ministro, después, se llevó a cabo la sesión informativa con todo tipo de explicaciones y detalles. La intervención sirvió para recordarnos que en la grave catástrofe de Angrois (24 de julio de 20213) no compareció ni el presidente, ni la ministra del ramo. Quedan claras las diferencias de cuando gobierna el PP y cuando lo hace el PSOE. El resto de la sesión fue como se esperaba. Nada nuevo en el horizonte a la vista de que en estos tiempos, antes de saber causas y detalles concretos, se prefiere culpar al gobierno al completo, empezando por el presidente. Y para esto creen, ha de servir el Senado. No sé hasta dónde pretenden llegar, pero está visto que no hay límites ni fronteras, en una competición entre el PP y VOX, que de tanto exagerados y destructivos, caen en el más estruendoso de los ridículos. De todas formas, en algún momento, cuando haya otras correlaciones de fuerzas en el Congreso y en el Senado, se tendrá que replantear el papel de esta Cámara, supuestamente territorial. Habría que resolver el papel exacto que le dio la Constitución, pero no se ha llevado a cabo. Se debería copiar el sistema alemán o el suizo, para dedicarlo a discutir, debatir y acordar temas de coordinación y cooperación territoriales. Y hay material para darle trabajo. El mismo sistema de financiación, o las propuestas de modificación de leyes y normativas estatales para adaptarlas a cada territorio, da para mucho. Además de ser cámara de segunda lectura. Con estas dos prioridades, queda clara la justificación de su existencia. Y los retoques legales deberían dejar claras las competencias como para que un presidente, poco formado y preparado para el cargo, no caiga en el ridículo de amenazar al presidente del gobierno, por no asistir a una sesión en que el gobierno estaba presente, en la persona del Ministro de Transportes. Sería de agradecer no ver repeticiones de amenazas a la jefatura del gobierno desde una presidencia del Senado que demuestra no estar formado ni capacitado para esta función.

CANVI DE PARADIGMA. Portem massa anys, amb unes maneres d’entomar els reptes, molt propis d’un país mediterrani. Va sent hora de canviar de paradigma i mirar cap altres latituds, penso en el centre i nord de la UE. Per raons d’estudis i professionals, la meva llarga estada a Suïssa, em va permetre captar l’essència d’una política i gestió seriosa, planificadora i duradora. Es el que vaig implantar a l’ajuntament, durant els quaranta anys de vida municipal, en estreta col•laboració amb l’arquitecte municipal i altres tècnics contractats. Tota obra d’infraestructura, havia de ser llargament planificada, programada i dissenyada per donar les funcions requerides, però sempre amb especial prioritat a la qualitat dels materials, a la seguretat i fortalesa, pensada per durar molts i molts anys. Cert que hi havia qui considerava exagerades algunes obres, però molts anys després, cap mur ha caigut, cap barana s’ha trencat, cap carrer o plaça s’ha enfonsat. Mai es pot dir que tot està perfecte, però actuar sense presses, amb projectes molt ben estudiats i plantejats, aplicant un principi bàsic com el de” millor poc, però ben fet”, que no molt i de qualsevol manera, el resultat acaba sent el desitjat. Perdoneu aquesta llarga introducció, però a la vista dels primers catorze mesos del Govern Illa, i de les circumstàncies que s’ha trobat, en tota mena d’infraestructures, queda clar que les coses s’han de fer a l’estil, del centre i nord de la UE, i deixar enrere la via mediterrània. Oimés quan el canvi climàtic ha arribat per quedar-se i complicar enormement totes les obres que no compleixin els nous paràmetres. Per sort, tenim un govern farcit d’antics alcaldes/alcaldesses i altres càrrecs municipals que tenen clares les necessitats d’anar cap a grans planificacions i programacions, fugint de les improvisacions que han estat normals i habituals, en governs anteriors. Ara, en el Govern es parla de projectes a vuit, deu, quinze anys. I no, que també, per motius pressupostaris, sinó per la necessitat de fer previsions a mig i llarg termini. No és de rebut veure grans inversions en carreteres, vies de tren, depuradores, edificis, equipaments esportius, ets, i comprovar perills propers que poden motivar grans problemes en qualsevol moment. Com no es van fer franges perimetrals adequades, a totes les vies de trànsit ? Com poden posar en perill vehicles i/o trens, caigudes d’arbres o de rocs ? Per què no es va tallar la vegetació perillosa ? Per què no es van posar malles protectores a marges i talussos? Podria allargar les preguntes, però queda clar que hi ha una altra manera de governar i gestionar l’acció de govern. I aquest és el canvi de paradigma del que s’entén per bon govern. Planificar, programar i dissenyar les necessitats de futur, posant tots els mitjans humans, tècnics i econòmics, com perquè siguin els adequats i segurs. En resum, deixar la política dels nyaps, per assumir la de l’eficiència.

NOVES MOBILITZACIONS PAGESES. Per a moltes persones, no arrelades al món rural, poden trobar estrany tanta mobilització, tanta fermesa i contundència, en les actuacions d’una part del món pagès, contra els acords amb el Mercosur. Un acord signat el passat dia 17 de gener, entre la UE i els països de Brasil, Argentina, Paraguai i Uruguai, constituint una immensa zona comercial amb 720 milions de consumidors. Tot gran canvi, produeix incerteses sobre el futur, però no s’entendrien aquestes mobilitzacions sense tenir present que el dia 27 de febrer, tindran lloc unes noves eleccions agràries, en el conjunt de Catalunya. Es a dir, estem a les portes de saber quina força real té cadascuna de les organitzacions sindicals, com per canviar els resultats obtinguts en les darreres de 2021. En aquelles eleccions del mes de març de 2021, es van donar els següents resultats: Cens: 20.609. Aquesta xifra dona compte de la progressiva disminució del sector de la pagesia en el nostre país. Van votar: 7.332 , amb 82, en blanc. Unió de Pagesos, obtingué 4.061 vots, o sigui el 55,39%. JARC-Joves Agricultors, 2.178 i un 29,71%. ASAJA- Associació Agrària, 821, i un 11,20%. Finalment, UPA- Unió de petits agricultors, 190 i un 2,59%. Doncs bé, ara toca tornar a mesurar forces, i existeix una dura rivalitat per veure qui representa millor el sector pagès – ramader, que en pocs anys, ha tingut canvis molt rellevants, en tots els ordres i territoris. En aquests darrers temps, ha aparegut Revolta pagesa, com una agrupació independent de pagesos / ramaders que acusen la resta de forces sindicals, de no prou representatives ni prou fermes, en la defensa dels interessos individuals i globals. Res de nou a l’horitzó quan hi ha conteses electorals per entremig. I no deixa de ser curiosa la manera de protestar i manifestar-se, fent ús de mesures molt poc cíviques i trencadores amb el respecte als bens de tots, i a evitar molèsties innecessàries, a persones que no tenen res a veure amb el conflicte. Veure pagesos cremant neumàtics i bales de palla, sobre l’asfalt de carreteres principals, o tallar arbres per fer barreres i trencar algunes proteccions, no és la millor via per aconseguir atreure simpaties, però encara menys, sortir amb grans tractors, remolcs, i altra maquinària d’alta gama, i alhora proclamar pobresa o dificultats per arribar a final de mes. Els qui coneixem una mica el món pagès, sabem de tractors de més de dos-cents mil euros, remolcs superiors als cent mil, o cubes de purins que arriben als noranta mil. Si algú supervisés millor les imatges veuria més adient treure els vells tractors i maquinària per anar a protestar i evitar imatges de preparar grans fideuades, barbacoes i graellades, en mig d’una certa festa, que no ho és per a tots els qui queden atrapats, en multitud de carreteres del país. Fer saber la preocupació i les incògnites pel que suposarà el Mercosur pels nostres pagesos i ramaders, és lògic i positiu, però voler imposar relats a cops de talls i col•lapses a carreteres, és la pitjor de les vies. I posar en dubte la col•laboració, participació i interès en minimitzar efectes per part del Conseller d’Agricultura i del propi president de la Generalitat, és més de cara a la galeria que no pas pura realitat. Les batalles electorals en el món sindical o polític tenen similars característiques. No es vulgui ara fer servir l’excusa del Mercosur per aconseguir rèdits electorals. I castigar els ciutadans, en general, és una mala idea que comporta antipaties, en comptes de comprensió i empatia.