Joan Roma

OFICIS ESSENCIALS. En les converses privades, però també en les tertúlies i entrevistes públiques, apareixen les dificultats dels joves per trobar feina. Això contrasta amb la realitat quotidiana de buscar professionals. per a multitud de feines, i no trobar-ne. Sobretot en temes essencials que afecten les vides privades, però també a empreses, especialment les petites i mitjanes. En aquest àmbit, podríem posar-hi un munt d’oficis. En poso alguns a tall d’exemple: llauners, electricistes, pintors, mecànics, ferrers, serrallers, fusters, instal.ladors, transportistes, llenyataires, pastors, vigilants, jardiners, paletes, manobres, ...En molts pobles, ja no es troben especialistes en la majoria d’oficis, cosa que obliga anar a fora...on també és molt difícil trobar-ne. Queda clar que hi ha una mancança generalitzada de tècnics en aquests oficis, la qual cosa deixa en precàries condicions a tota la gent que els necessita. Es aquí, on apareix la gran oportunitat per a les persones que venen de fora. Personalment, estic en contacte amb la immigració, des de fa molts anys. Abans, de forma indirecta, ara molt més directa pel meu treball com professor voluntari de català i/o castellà, en un Centre de Creu Roja. Aquí i en molts altres centres, de similars condicions, és on se’ls pot informar sobre les grans oportunitats de treball si es formen i es preparen per entrar en el mercat de treball. Puc assegurar que no hi ha problemes per triar. Tots venen amb ganes d’entrar en el món laboral, per aconseguir feina, poder estalviar, i així enviar recursos a la família que han deixat enrere. De centres de formació n’hi ha, però animaria a ampliar places i descentralitzar, encara més, la seva ubicació per tal de facilitar l’ accés. Molts d’aquests oficis, es concentren en les grans ciutats, especialment en la zona metropolitana de Barcelona, amb ramificacions cap a algunes altres ciutats, més de l’interior. Amb tot, totes les grans capitals de comarca, haurien de disposar de centres amb diversos cursos de formació, en oficis essencials, al llarg de tot l’any, de manera que acabat un, al cap de poques setmanes, en comenci un altre. Es així, com aniran sortint properes onades de tècnics formats, com per convertir-se en autònoms, uns, i altres actuar d’ajudants de tècnics, major formats. Tots sabem que en molts treballs, es necessiten quatre mans per ser més directes , efectius i ràpids. Aquí, és on hi ha grans nínxols de treball. Treball pels qui han vingut, i resolució de deficiències per a tots els qui els necessiten. A més, el gran afany per treballar, els fa disponibles no solament al llarg del dia sinó també en caps de setmana i vacances, quan els nacionals volen gaudir de descans. Aquesta incorporació de nou vinguts, permet pal·liar l’escassedat i resoldre multitud de peticions no ateses. Puc assegurar la bona feina dels qui s’han format perquè el seu màxim interès és en resoldre bé les feines, com per tenir-ne més, en el futur immediat. Aquesta és la via adequada per garantir la supervivència dels oficis essencials. Sense relleu aquí, s’ha de buscar en els de fora. I els de fora, ho tenen clar.

REPROVAR LA BONA GESTIÓ ? La composició, fruit de la fragmentació, del Parlament de Catalunya, dona peu a una constant i dura pugna pel “relat” de cadascun dels Grups Parlamentaris, fins el punt d’arribar a situacions que clarament son model de cinisme, hipocresia i vergonya, pura i dura. En el moment de convertir-me en pensionista, que no jubilat, puix treballo tant o més que abans de ser-ne, m’havia proposat anar un o dos dies al mes, a alguna de les sessions del Parlament. En tant que ex diputat, tinc accés lliure i àmplies facilitats per ocupar un espai a la tribuna de convidats. Em feia gràcia seguir les sessions des d’un altre espai de l’hemicicle, confiant en assistir a grans presentacions, debats i votacions. Doncs, no. Fet un primer experiment, vaig decidir no tornar-hi, vist i comprovat el baix nivell de les intervencions, el desgavell organitzatiu de la majoria de grups parlamentaris, i canvis sobtats en el respecte i tractament, entre diputats. Res a veure amb el que havia estat norma, durant molts i molts anys. Em va donar la clara sensació d’un Parlament que havia passat de primera a segona divisió. Després, he seguit alguns debats, via Canal del Parlament, que m’han confirmat aquest descens de categoria. També m’ha quedat clar, el baix rendiment de la majoria de diputats, traduït en poques iniciatives parlamentàries, i encara menys propostes alternatives d’autèntic interès. La majoria de grups, han optat pel soroll, la crítica generalitzada, els gestos de cara a la galeria dels mitjans de comunicació, i poca cosa més. No estranyi, doncs, a ningú que en poc més d’un any, alguns s’hagin agrupat, per aconseguir suficients vots per a “reprovar” la gestió de la Consellera Silvia Paneque, responsable d’un dels grans àmbits del Consell Executiu, el de Territori i Habitatge. I no una vegada, sinó dues. La darrere amb la suma de Junts, ERC, PP i CUP. La raó: la crisis de Rodalies. I dos dels signants, amb l’amnèsia de no voler aparèixer com responsables durant 11 anys, d’aquest àmbit. Vull recordar que Junts va tenir a càrrec la Conselleria, entre els anys 2011 i 2022. I va ser rellevat per ERC, fins l’arribada del Govern Illa. Què vull dir amb això ? Que s’ha de tenir un immens cinisme i alguna cosa més que sonaria malament, per imputar a la Consellera Paneque, per tot el desgavell de Rodalies. La situació viscuda, i que encara es viu, és fruit de decennis de poca inversió, mala planificació i deficient manteniment. Tot això, en un país que ha passat de sis a vuit milions, en una quinzena d’anys. Algú no s’imaginava una crisis com la que tenim? I, una vegada arribada, no s’ha entomat amb decisió, idees clares i actuacions contundents? Doncs, per aquests antics responsables, no. Han volgut carregar-li tot allò que ells no van fer. Aquestes reprovacions no deixen de ser una mostra d’impotència i males arts, en comptes de sumar esforços per posar al dia, un servei que hauria d’haver tingut l’atenció i inversions en consonància a la seva utilitat. Es el que ara està coordinant la consellera. Les reprovacions, lluny d’afectar-la , la reforcen. Temps al temps.

REGULARIZACIÓN: MENTIRAS, NO. Llevo más de un cuarto de siglo, estrechamente ligado a la realidad de la inmigración, debido a mi compromiso como profesor voluntario de Cruz Roja, en una comarca rural de la provincia de Barcelona. Desde hace diez años doy clases, tres mañanas por semana, de castellano, a peticionarios de la condición de refugiados, después de dieciséis años de enseñar catalán a inmigrantes, en general. Pues bien, de los mil quinientos, aproximadamente que han pasado por mis clases, no conozco a ninguno, que haya delinquido, ni se haya hecho okupa. Todos tienen claro que si quieren quedarse aquí, han de tener el expediente limpio y nada peor para no conseguir papeles que aparecer en algún expediente policial, por cualquier causa negativa. Primer tema. Y como ellos/ellas, la casi totalidad de los que vinieron o han venido, hasta ahora. Todos los que he conocido vienen con hambre de trabajar, vivir tranquilos y ahorrar para mandar dinero a los que se quedaron en sus países de origen. Hay una larga lista de países, muy desconocidos para la inmensa mayoría de españoles que están en pésimas condiciones, sean económicas, sean bélicas o por causas tribales o religiosas. De todo hay, sobre todo en el continente africano. Pero, he dicho antes que la lista es larga y no solo en África, sino en otras partes del mundo. Pongo algunos nombres como ejemplo, pero hay muchos más: Afganistán, Ucrania, Georgia, Azerbaiyán, Libia, Argelia, Somalia, Senegal, Burkina Faso, Mali, Costa de Marfil, y un largo etcétera. Pues bien, estos largos, complicados y brutales conflictos, van expulsando hombres y mujeres, a la búsqueda de algún país que les acoja y puedan vivir y trabajar para mandar dinero o los que no pudieron salir. Hombres y mujeres, muchos con hijos, que se han quedado con abuelos, tíos u otros miembros de la familia, confiando recibirán ayuda para poder sobrevivir. No hay que ser muy inteligente para comprender que lo último que harían sería cometer alguna estupidez, que les impidiera conseguir papeles, y con ellos residencia y puesto de trabajo. Dejen pues de mentir estos partidos que ni tienen ánimos humanitarios, ni visión de economía y Estado. De todos los acogidos, provisionalmente en el Centro, solo una pequeña parte obtendrán la condición de refugiado, el resto, deberán tramitar papeles por la vía del arraigo social. Antes era después de una estancia de tres años. Ahora, es de dos años y gracias a la regularización podrán tener papeles mucho antes, sobre todo si se agilizan los procedimientos. Y no digamos otra mentira como la de que ocupan puestos de trabajo que los quitan a los ciudadanos españoles. No, no, puedo confirmar que todos los que han pasado por mis clases, trabajan y lo hacen en ámbitos y sectores que no encontraban a nadie que quisiese cubrir las vacantes. La lista es larga pero sirvan de ejemplos algunos como: trabajar en labores del campo, sea en agricultura, sea en ganadería. Ayudantes de cocina. Ayudantes en residencias de ancianos. Turnos de noche y fines de semana en diversas empresas. Labores de limpieza en casas particulares, oficinas y administraciones. Mozos de almacén, etc. La mayoría comparte piso con otros, hasta que sus posibilidades les permiten alquilar uno propio y soñar con la agrupación familiar. Pueden pasar ocho, diez o doce años para hacer realidad el sueño. O puede pasar que el país de origen haya cambiado y finalmente pueda volver para montar su propio negocio. Conozco algún caso, pero pocos, porque por desgracia los conflictos se alargan indefinidamente. Y a todos los más lejanos, culturalmente hablando, se han añadido los provenientes de países latinoamericanos: Venezuela, Colombia, Costa Rica, Nicaragua, etc. También en estos casos la realidad es diversa pero igualmente complicada de resolver. Ellos tienen más esperanzas de volver, pero son muchos los que lo ven cada vez más lejano, o directamente imposible. En resumen. Nadie quiera convertir personas huidas, a la búsqueda de trabajo, en potenciales delincuentes. Ni lo son, ni lo serán porque tienen las prioridades claras. Que haya alguna excepción, no invalida al conjunto. Y si alguien cree que el país podría funcionar sin ellos que mire a su alrededor y verá en qué ámbitos y sectores trabajan. Sin ellos, el país quedaría paralizado. Para acabar: otra de las mentiras es que Pedro Sánchez propondría esta regularización para conseguir que le voten. Hay que ser ignorante total, para inventarse tamaña mentira. Y que lo haya dicho Núñez Feijóo y círculo próximo, aunque después hayan matizado o rectificado en parte, no deja de ser preocupante porque un líder, mínimamente leído, debe tener en la cabeza las normas esenciales que presiden el censo electoral. El PP y ya no digamos Vox, han demostrado su ignorancia, primero, y sus fobias, a continuación.

IMMIGRACIÓ SENSE INVENTS. Costa escoltar mentides sobre la immigració, quan surten de persones que no en tenen ni idea, o pitjor encara, se n’han aprofitat i ara hi estan en contra. Els partits més dretans creuen poder-ne treure profit electoral i han de buscar casos reals negatius i si no els troben, inventar-se’ls. En el meu quart de segle, dedicat a professor voluntari de Creu Roja, de català i/o castellà, deuen haver passat unes mil sis-centes persones per les meves classes. No he tingut noticia de que cap es fes okupa, ni delinquís, conscients que aparèixer en algun expedient judicial li faria perdre la possibilitat de regularitzar la seva situació. Molts, sí han treballat “en negre”, en diferents moments i llocs, per tal de poder subsistir. I molts ho han fet en jornades de nou o deu hores, amb setmanes de seixanta o setanta hores, per ingressos de set o vuit-cents euros. I amb aquests ingressos, compartien pis amb altres cinc o sis, i aprofitant paquets alimentaris de diferents organitzacions, arribaven a poder enviar dos o tres-cents euros, a casa seva. I casa seva pot estar a milers de quilòmetres, on esperen aquests diners per poder sobreviure, fills, dona, ....família en general. I si anys enrere el noranta per cent, eren homes, cada vegada més arriben dones, algunes amb fill o fills, però la majoria els han deixat a càrrec de familiars, que confien en rebre diners per subsistir. Mares que tardaran anys, a veure els fills, però que tenen com a gran objectiu, primer garantir la vida, i somiar en poder-los repatriar. Després de molts anys de compartir vivències, ens fan recordar les onades d’espanyols que van anar sortint, en els anys posteriors a la guerra civil i fins ben entrats els vuitanta, en que les dificultats aquí, obligaven a buscar oportunitats a fora. Que ningú oblidi la nostra realitat, cosa que semblen haver fet, els partits de dreta i ultradreta, catalans i espanyols. I si aquells temps eren durs, afegim-hi situacions encara més dramàtiques quan s’ajunten persecucions per raons d’ètnia, de religió o de recerca de materials valuosos, en països governats i dominats per cacics i dèspotes de la pitjor espècie. Els que poden, marxen i arriben, en funció d’un grapat de factors molt diversos. Aquí, aterren després de peripècies infinites i es consideren uns privilegiats per no haver perdut la vida en el trajecte. Es lògic, no vulguin espatllar la sort tinguda, cometent delictes. Siguin d’on siguin, l’interès és el mateix: regularitzar situació. Son conscients que poden passar anys, molts anys, en que només puguin enviar diners a casa, però aquest és el gran objectiu. A canvi ,acceptaran feines, horaris, condicions de tota mena, con tal puguin viure i sobreviure, pensant en el que i el qui han deixat enrere. Ningú s’inventi, doncs, realitats que no existeixen. Voler imputar males vides, a persones amb el simple afany de treballar per ajudar els seus, només pot ser propi de males persones i mals partits.

CAMINS BEN CUIDATS I MANTINGUTS. Una de les grans prioritats dels alcaldes rurals, ha estat mantenir els camins en bones condicions, per facilitar la vida i la feina, a pagès. Durant anys, molts anys, recorríem diputacions, consells comarcals , conselleries del Govern i fins i tot, ministeris de l’Estat, buscant finançament per resoldre aquest tema. De les llunyanes, molt llunyanes ajudes dels Governs Civils, vam passar a les Diputacions, especialment la de Barcelona que va compaginar ajudes municipals amb ajudes a les ADF (Agrupacions de Defensa Forestal) per tal de garantir que els camins estratègics de cada terme municipal, estesin en condicions de transitabilitat, en cas d’incendis. Més tard, dintre dels programes dels Plans Comarcals de Muntanya, les comarques més muntanyenques podien aconseguir ajuts, que repartien entre els municipis de la seva demarcació. Eren ajuts massa petits per fer grans obres. I tots sabem que si un camí es vol deixar en condicions adequades, requereix d’imports substancials. Per això, en totes les reunions d’alcaldes, trèiem el tema d’ajuts per a camins. La insistència va donar els seus fruits, i des de fa ja uns quants anys, els ajuntaments, via consells comarcals o via diputacions, poden comptar amb partides rellevants per mantenir, preservar i millorar les seves xarxes de camins rurals. Ja era hora ! No és que tot estigui fet, però cada any que passa, ens acosta més a una situació raonable de poder anar a cases habitades, sense necessitat d’espatllar el cotxe, per culpa de forats, fang, esllavissades, etc. Qui s’espavila, pot aconseguir ajuts, per torns, amb altres pobles com per poder obtenir suficients recursos per destinar a la xarxa de camins. Cert que hauríem d’anar una mica més lluny, i establir ajuts anuals, destinats al manteniment i millora de camins en funció de la superfície de cada terme municipal. Els qui coneixem bé el món rural, sabem que qualsevol poble, pot tenir desenes de quilòmetres de camins, que si es vol siguin transitables toca invertir-hi sumes importants. Si volem arrelar la gent al territori, aquest és un tema elemental. Més ben dit, fonamental perquè qualsevol casa habitada, necessita anar al poble a comprar, al metge, a l’escola, etc. Molts faran dues, tres o quatre anades i tornades, de manera que si el camí no està en condicions, el resultat és desastrós. En honor a la veritat, s’ha de dir que en els darrers sis o set anys, les ajudes s’han incrementat i tots els ajuntaments poden aconseguir subvencions com per, en un temps raonable, tenir tots els camins en condicions. I una vegada arribats en aquest punt, el que toca es fer manteniment, un bon manteniment com perquè l’ús sigui l’adequat. Ens hi estem acostant, després de molts anys de reclamacions i peticions.

VALENTIA POLÍTICA. Cada nivell d’administració exigeix formació i preparació, per descomptat, però hi ha un factor que ha de venir de fàbrica. Es a dir, s’ha de portar a la sang: valentia política, idees clares i empenta suficient. Sinó es tenen aquests factors o virtuts, millor dedicar-se a d’altres sectors o àmbits, però no al de la política. Exercir de polític, és dur, molt dur, i diria que cada vegada més, per uns canvis en el comportament de la ciutadania que son difícils d’entomar i gestionar. Es vol rapidesa, poca interacció i nuls maldecaps. Ha crescut l’egoisme individual, en detriment de les accions i participacions col·lectives. També hi ha menys implicació personal, en moltes decisions que afecten el conjunt, exigint als governants que resolguin tots els temes, sense molèsties per a ningú. En resum, es vol la quadratura del cercle, en uns moments en que totes les decisions i actuacions comporten una gran complexitat de tràmits, gestions i actuacions. Si qui està al front de l’administració, sigui un alcalde, un president ( en els diferents nivells) , de bracet amb els regidors, consellers o ministres , no té les idees clares i tot seguit suficient força i autoritat per tirar-les endavant, el fracàs està assegurat. Es fàcil governar, en els moments de bonança i carència de problemes i conflictes, però això no passa mai, o almenys no dura mai gaire temps. Malament aquell polític que vol anar dient que sí a tot i a tothom. El caos està garantit. I no solament el caos sinó que anirà directa cap a grans conflictes que poden arribar als tribunals de la mà de tothom qui es cregui agreujat. I puc assegurar que, a dia d’avui, hi ha ben poques manies a tirar d’advocat. Doncs bé, he fet aquesta introducció per posar Pedro Sánchez, com persona amb visió d’Estat i amb clara valentia política front els conflictes, regionals, nacionals o internacionals. A nivell regional, ja veiem els múltiples reptes en confrontació amb CCAA, governades pel PP, capaces d’anar en contra dels seus propis interessos con tal puguin atacar decisions del govern central. A nivell nacional amb un Núñez Feijóo, incapaç d’exercir de cap de l’oposició per estar sotmès als capricis i intervencions de la presidenta de la Comunitat de Madrid per una banda i del líder de Vox per altra. Constantment ha de sortir a parar els peus a iniciatives que suposarien retrocessos immensos en tots els avenços aconseguits. I a nivell internacional, parant els peus a Donald Trump, en temes tan delicats com les exigències d’increments exagerats en matèria de defensa, o en altres qüestions tan sensibles com parar els peus a Israel, en el seu genocidi al poble palestí. I ara mateix, el tornem a veure atacat pels grans potentats de les plataformes digitals, els quals veuen en perill el negoci davant la iniciativa de restringir continguts als menors de 16 anys. Que un líder no s’arrugui i mantingui posicions, és la millor mostra de valentia política. Qui no la tingui, millor es dediqui a altres feines. En el món complicat, competitiu, bèl·lic en el que estem, o hi ha un valent al capdamunt del govern, o estem perduts. Per això no veig Núñez Feijóo com alternativa. No té, ni de lluny, les qualitats per assolir el càrrec. A tots ens interessa quedi pel camí.

DE VICTORIA, EN VICTORIA… No conozco las previsiones de Pedro Sánchez ante los últimos resultados de las elecciones en Aragón, ni ante las anteriores de Extremadura. Hago mi propia lectura de resultados, y sobretodo unas previsiones de futuro que quizás pequen de optimismo, pero las expongo para contrastarlas con otras, demasiado pesimistas, e incluso derrotistas. Es evidente que en estas contiendas electorales el PSOE ha tenido malos resultados. Nadie puede ocultarlos ni minimizarlos, pero el gran crecimiento de Vox, junto al descenso del PP, pone a cada uno en su sitio. Y las formas y fondo de Vox, va a imponer unas condiciones imposibles al PP para poder gobernar, con un mínimo de coherencia y sobretodo de eficiencia. Tener una espada de Damocles, a punto de caer sobre la cabeza de la presidenta o presidente, no permite gobernar con tranquilidad y aún menos con efectividad. Cada propuesta, cada proyecto, cada decisión va a ser mirada con lupa por el socio impuesto, temiendo cambios, alteraciones y/o sustituciones que desfiguren la acción de gobierno, especialmente en los grandes temas. El “via crucis” va a ser inmediato y constante, de manera que pronto van a comprobar las hieles del triunfo obtenido. Nadie quiere hablar de inmenso error, pero lo ha sido. Avanzar notablemente las fechas de elecciones, ha permitido a Vox, obtener magníficos resultados. Ahora, puede entrar o no, en los gobiernos y exigir departamentos estratégicos. Y cuando quiera y como quiera, puede salir o amenazar con hacerlo ante cualquier enfrentamiento. Lo siento, pero en estas condiciones no se puede gobernar. Lo harán los primeros meses para tantear el terreno y ver hasta dónde pueden llegar, pero la tutela de Vox hacia los suyos, no les permite actuar a nivel territorial. Todo es nacional, supeditado a los intereses centrales i centralistas, de manera que cualquier tema, por muy regional que sea, habrá de tener el visto bueno estatal. Todo un problemón. No solo por las contradicciones que conllevará sino por otra consecuencia brutal en un gobierno, como es no tener ninguna seguridad en que lo que se propone, tenga salida o no. Inmensos esfuerzos que pueden quedar en nada, simplemente porque al “líder supremo” le parezcan mal, o no le convengan en un momento dado. Bienvenidos pues, gobiernos de Extremadura y Aragón, a la condición de sucursales de Vox. Nada podrán hacer o decidir sin la supervisión constante de la sede central, ya no del PP sino de su socio. Ante este panorama, ¿qué puede hacer el PP? Poco o nada. Simplemente portarse bien, no enfadar a Vox, y adoptar el silencio y la mansedumbre como factores esenciales. De lo contrario, exabruptos, rupturas y confrontaciones, a la vista de todos. Y este mismo escenario se puede repetir en Castilla – León, y posteriormente en Andalucía, si los resultados son parecidos a los anteriores. ¿Cómo podrá presentarse el PP a unas generales con este modelo de sumisión? Pero es que hay tiempo para ver medidas mucho más “peligrosas” para el PP. De forma inmediata, Vox va a imponer retrocesos, en temas vitales para la inmensa de los españoles. Quienes crean que los avances de todo tipo, también en cuestión de libertades individuales y colectivas, no corren ningún peligro, pronto verán que no es así. Hemos visto y oído qué piensa Vox del feminismo y todo lo que va ligado a este movimiento. También lo que piensa sobre violencia doméstica, condición de la mujer, educación en libertad, etc. Hay temas sensibles que nos ha costado decenios conseguir y que ahora van a sufrir recortes e incluso suspensiones o modificaciones en profundidad. Su negacionismo en materia de cambio climático y en otros campos de la ciencia, les llevará a suspender acciones y actuaciones en estos campos, aunque los hayan comprobado en sus propios pueblos y ciudades. Da igual. Van por libre, tienen su propia doctrina y creencias y las van a imponer desde el primer día. Pues bien, aquí quería llegar. Todo lo expuesto va a pasar, porque el “líder supremo” de Vox así lo ha dicho y exigido. ¿Cuánto tiempo va a poder resistir el PP? ¿Cómo podrá poner en marcha unos gobiernos sin unos mínimos de seguridad en que sus programas se puedan cumplir? ¿Cómo va a explicar a los ciudadanos que no tienen nuevos presupuestos? En fin que entran en un bucle, muy complicado de gestionar. Y ante estos escenarios regionales, se irán acercando las elecciones generales, en las que el PSOE va a salir como el partido de progreso, sí, pero sobre todo como el partido contra el retroceso y la pérdida de servicios básicos esenciales. Llegará la hora de la verdad, en la que tocará contrastar modelos y resultados. Será el momento para poner a los ciudadanos ante la sumisión o la confrontación. Y será tanto lo que esté en juego, que la opción por el progreso y la defensa de lo público, gane la partida. Tiempo al tiempo.