Joan Roma

DESCARAT, IGNORANT I PERILLÓS. Pels qui som afeccionats a la història, la figura de Donald Trump no ens resulta tan estrafolària ni cridanera, com ho pot ser per a molta gent, perquè hem llegit vides i obres de grans faraons, reis, emperadors i sàtrapes, que han viscut i actuat de manera molt similar. El que sorprèn és la ubicació temporal, en ple segle XXI, i la territorial: els EUA, suposat model d’estat democràtic amb tota mena de contrapesos, per evitar derivacions autoritàries. Doncs bé, el model ha quedat sobrepassat i mig desmuntat, en poc més d’un any de segon mandat. Qui ho havia de dir ? Bé, ja en el primer mandat vam veure comportaments i decisions que podien ser preludi del que passa ara, però ningú va pensar en reforçar mecanismes per fer-los més resistents i impermeables a actuacions inadequades. El resultat el veiem cada dia que passa, i pot arribar a extrems mai imaginats. Veure les actuacions de la policia anti-immigració, posa els pèls de punta, perquè actuen amb total impunitat. Armats, ben pagats i equipats, ni tant sols mostren les cares com per preservar la identitat. Ni en règims autoritaris havíem vist comportaments i actuacions com les que son norma , cada dia, en multitud de pobles i ciutats dels EUA, especialment en aquells governats per càrrecs del partit demòcrata. Una confrontació més. Però, on mostra la pitjor cara és en la barreja de negocis privats, amb ús i abús del poder presidencial. Es la imatge més descarada i descarnada d’un emperador que té l’exèrcit a les seves ordres. La força bruta, excepcional, li permet comportar-se com el més fort i per tant el més temut. Tot desig, tota voluntat, tota ambició ha de ser atesa, de forma immediata i sense discussió. Envoltat de servils càrrecs, els utilitza com vol i quan vol, a la vista que ningú s’atreveix a plantar cara. Aquest poder immens, pot esdevenir fatal si de forma immediata no s’organitza un front de resistència, primer, i de reacció, a continuació. Sabut i conegut l’immens poder militar, s’han de buscar altres vies per parar els cops. La més immediata i temuda és l’econòmica. Sumats tots els oponents, constitueixen un poder immens, clarament superior al que ell representa. Només així serà possible contenir les seves aspiracions i decisions. Les persones com ell només entenen les mesures de força, que siguin netament superiors com per fer-li repensar el que té en el cap. I és que al matonisme, hi suma una enorme ignorància que mostra quan parla del món mundial. Pot barrejar, confondre i col·locar països i presidents en llocs i moments equivocats. Ningú del seu entorn immediat té prou autoritat per fer-li veure els errors, les confusions, les normes, les vies legals existents. Ni les coneix ni té intenció d’estudiar-les. Es el més gran, el més espavilat, el més poderós i té pressa. Aviat complirà els vuitanta anys, i no vol perdre temps en futileses que no li permetin arribar als objectius volguts. Toca, doncs, actuar en conseqüència, que vol dir agrupar forces i deixar-se d’històries passades perquè el present el tenim aquí, en fons i formes molt complicades. Si algú creia que la força militar no era indispensable, té la prova que sí ho és. I si algú no considerava urgent la potenciació de la UE, té la constatació que sí ho és. Els grans moments, produeixen grans decisions. Ara, toca posar-les en marxa, sense més dilacions. Ens hi va el present i sobretot el futur.

FINANCIACIÓN PARA ¿MODELO MADRID? Vimos ya, en la campaña electoral de Extremadura, lo que estamos viendo en la de Aragón y previsiblemente, se repetirá en la de Castilla – León: mucha crítica al nuevo sistema de financiación, con acusaciones de grandes beneficios para Cataluña, en detrimento del resto de CCAA. Lo que ningún candidato del PP se atreve, es a presentar un sistema alternativo, ni a poner cifras de lo que “su modelo” aportaría a cada Comunidad Autónoma. ¡Qué fácil es criticar, qué difícil, presentar alternativas. Y si el principal partido de la oposición es incapaz de proponer, mejor se calle y se acoja al nuevo sistema. Es lo que ha hecho hasta ahora, sin tantos aspavientos ni críticas. Que las hubo, y si alguien tiene alguna duda que eche mano de los archivos. Pero, lo verdaderamente preocupante, es comprobar una constante, que ha venido para quedarse, en casa del PP: privatizar la sanidad, y con ella, todo lo que supone quebraderos de cabeza, para los gestores públicos. Es decir, privilegiar a empresas privadas para que hagan negocio, con los principales servicios públicos, para ellos quedarse simplemente como gestores del resto. No hay que ser ninguna lumbrera para llegar a conclusiones lógicas. Las empresas privadas están para hacer negocio, así que primarán los beneficios, a los servicios. Lo hemos visto en Madrid, y lo estamos viendo en Andalucía, Extremadura y ahora también en Aragón. Y el servicio más buscado, es el de la Sanidad, pero a continuación vienen los Servicios Sociales, Educación y Territorio. Para el PP, al final, el hecho de gobernar consiste en esperar lleguen los fondos estatales, para repartirlos entre las empresas, y aparecer como capitostes de una región, con altos sueldos y muy bajas responsabilidades, puesto se han traspasado a los privados. Esto no es política, esto es reparto de privilegios, sin importar calidad de las prestaciones. No es éste, el modelo de Cataluña. Al contrario, el gobierno catalán, está ampliando las prestaciones públicas para conseguir la excelencia desde la propia y directa gestión de las infraestructuras, equipamientos y servicios. La gran prioridad es la movilidad, en todo el país, empezando por Cercanías (Rodalies) pero integrando todos los municipios y comarcas en un sistema integral, prestado por trenes, autobuses y vehículos a la demanda, en zonas rurales. La gran diferencia con las CCAA del PP, es anteponer lo público, a lo privado, en todos los ámbitos y sectores. Hablaba antes de la movilidad, pero al mismo tiempo que la Sanidad, la Educación, los Servicios Sociales, y con todos ellos, el de la vivienda, con el objetivo inmediato de 50.000 pisos, para alquiler asequible, y a continuación más de 200.000, en la próxima década. El objetivo, pues, del nuevo sistema de financiación, es totalmente diferente al del PP, puesto que se busca disponer de suficientes ingresos para poder construir un país, dotado de buenas prestaciones en servicios públicos, acordes con las necesidades de una población en crecimiento constante. Y no, a engordar las cuentas de resultados de empresas privadas, de amigos y parientes, como está promoviendo el PP, en asociación con Vox, aunque parezcan ir por vías paralelas. Mucha pelea verbal, pero total entendimiento práctico. Nadie engaña a nadie.

PLE SUPORT A UNS JJOO D’HIVERN. Quina gran oportunitat perduda, la dels JJOO d’Hivern 2030 ! Tots els entesos en la matèria havien informat de la conjunció de factors perquè Espanya podés organitzar aquesta competició i d’aquí la proposta d’unir esforços presentant una candidatura: Catalunya –Aragó ( inicialment sota el nom de Barcelona- Pirineus 2026, i després 2030) Comprenc perfectament, les queixes i pronunciaments fets per les associacions empresarials dels Pirineus, a les quals s’hi ha afegit la del Consell Comarcal de la Cerdanya, en el sentit de no entendre el fracàs final de la proposta i la renúncia a continuar la batalla. Totalment d’acord amb la queixa i amb la petició de reprendre l’objectiu. Perduts els de 2030, perquè no anar cap els de 2034 ? Si algú fa seguiment dels meus articles, podrà comprovar com en diverses ocasions vaig donar recolzament a la proposta de 2030, i vaig criticar durament les gestions i negociacions fetes que van acabar en fracàs. Cert que el president d’Aragó, Javier Lambán (e.p.d) va posar moltes traves i va convertir la negociació en un pols, per voler imposar condicions excessives, però estic segur que amb altres negociadors, a la part catalana, s’hagués pogut arribar a un acord raonable per les dues parts. El meu recolzament, té raons i fonaments similars als exposats pels representants empresarials i ara, també polítics del Pirineu, però personalment, posava el punt en un tema molt rellevant del projecte: la construcció d’habitatges per acollir els esportistes, de manera similar a com es va fer pels JJOO 92, de Barcelona, si bé descentralitzats, en diversos municipis del Pirineu. Habitatges que després dels JJOO, passarien a mans municipals. Es la gran oportunitat de disposar d’habitatge per a lloguer assequible, en indrets on és absolutament vital. Però, hi afegia, en contra de les afirmacions dels contraris a la celebració dels JJOO que no havia de suposar cap destrossa paisatgística, perquè a diferència d’anteriors JJOO, ara el Comitè Olímpic, permet la descentralització d’algunes dels proves que precisen de grans instal•lacions com son les de salts d’esquí, i altres d’ igualment espectaculars. Les futures seus, poden ser, més ben dit, es proposava que fossin diverses i busquessin instal•lacions ja en funcionament, en el nord d’Itàlia, Àustria, Suïssa... En resum, girada pàgina i constatat aquell fracàs, seria bo reprendre la feina i tornar a fer la proposta, amb altres ànims i altres interlocutors. I no complicar la proposta amb imposicions de consultes que no s’han fet servir, en altres ocasions. Catalunya, disposa d’unes molt bones instal•lacions que es poden complementar amb altres de l’Aragó, si hi volen participar, i sinó tirem endavant, tot sols, anant a cercar en algun altre país, aquelles instal•lacions de major impacte econòmic i paisatgístic. Les normes ho permeten, doncs, fem-les servir.

BIOGRAFIA JOAN ROMA I CUNILL Nascut a Borredà ( Berguedà), l’any 1950. Es llicenciat en Ciències de l’Educació, per la UNED i parla diversos idiomes. Residí 7 anys a Berna, Suïssa, on compaginà treball i estudis, i on publicà 3 llibres d’ensenyament de l’espanyol per a estrangers, per a la xarxa d’acadèmies d’idiomes on treballava (Inlingua) Retornà de Suïssa per encapçalar una candidatura a les municipals de l’abril del 79. Elegit regidor, exercí diversos càrrecs municipals fins l’any 91, en que fou elegit Alcalde, amb majoria absoluta i revalidà el càrrec 7 mandats seguits, fins a la retirada, l’any 2019. A Suïssa, fou co-president de Casa Nostra a la ciutat de Berna, associació de gent de parla catalana i articulista de la revista Plançó. I amb uns quants altres catalans, fundaren `l’ Assemblea de Catalunya, a Suïssa. Ja a Catalunya, formà part de la Comissió de Festes de Borredà, durant prop de 35 anys. S’afilià al Partit dels Socialistes de Catalunya a l’octubre del 79. A principis de 1980, fou elegit Primer Secretari de l’Agrupació Socialista del Berguedà i membre de l’ Executiva de la Federació XI ( Bages, Berguedà i Solsonès). Fou Diputat al Parlament, durant 4 legislatures. En una d’elles, presidí la Comissió d’Agricultura del Parlament. Aquest càrrec, el va compaginar amb el de Primer Secretari de la Fed. XI, i amb el de Conseller Nacional del PSC. Actualment, és membre de les Executives de l’Agrupació del Berguedà i de la Federació XI. Fou membre fundador de l’ADF Sobrepuny, de la qual ostentà el càrrec de vice- president durant 15 anys i de president durant 20. Actualment en forma part com simple voluntari. Participa en diverses organitzacions socials. En una d’elles ( Creu Roja) exerceix, des de fa 10 anys, de professor de castellà per als refugiats, acollits en el Centre Internacional, de Berga, després d’haver exercit de professor de català, durant 16 anys. Es articulista, en nombroses publicacions, en català i castellà. Practica el ioga, i les seves grans afeccions son escriure, llegir, passejar, el cinema i la música. L’any passat, 2025, acabà un nou llibre, destinat als alumnes de castellà, acollits en el Centre Internacional de Protecció als Refugiats, ubicat a la ciutat de Berga. Borredà, gener de 2026.

COM VOLTORS A L’AGUAIT. Els temps han canviat enormement, en situacions i aspectes molt delicats. La dinàmica govern – oposició sempre havia estat presidida per tensions, pressions i contradiccions, d’uns i altres, però hi havia unes línies vermelles que eren respectades. Ara, no. Ni pau ni treva, ni comprensió ni respecte. Destrucció a l’adversari, vist com un enemic, oimés si ostenta el govern. Dic això, després d’assistir ,amb el cor encongit, al greu accident ferroviari d’Adamuz ( Còrdova) i al de Rodalies, a Gelida. Veure les imatges i escoltar les conseqüències, no pot deixar indiferent a ningú. I, és lògic demanar explicacions i exigir mesures adients per a evitar la seva repetició. Ara bé, és ben poc humà, ja no dic polític, llençar-se contra el govern de torn, abans de tenir explicacions i detalls concrets i confirmats, de les causes. No es volen explicacions sinó renúncies, amb l’ànim de poder aconseguir arribar al poder, com sigui. Tampoc es vol fer cap reflexió ni debat sobre responsabilitats passades. Durant anys, molts anys, les infraestructures a nivell d’Espanya i de Catalunya, van estar sotmeses a retallades immenses com per haver de compensar-les a marxes forçades, en l’actualitat. Una actualitat que ha suposat un increment enorme d’usuaris, degut al creixement de la població i a temes lligats a l’habitatge i al treball. Tot plegat, ha motivat haver d’encaixar obres, sense poder interrompre el funcionament del servei, amb el que significa de complexitat i allargament de terminis. Es d’una enorme insensatesa i maldat veure com el PP, i ja no diguem Vox, es llencen contra el govern central, acusant-lo a tort i a dret, sense ni tant sols conèixer les causes, ni reconèixer les responsabilitats que van tenir, a l’hora de reduir inversions en un element tant essencial com és l’aposta pel transport públic. I si a nivell general, hem vist i escoltat expressions i retrets inacceptables, aquí a Catalunya, els principals partits de l’arc parlamentari semblen haver oblidat el seu pas pel Govern. Que ara Junts, cridi a sometent i reclami tota mena de responsabilitats, és paradoxal quan el seu pas pel Govern va estar ple d’ineptituds i desgavell. Tampoc ERC pot presentar-se com model d’eficàcia i diligència perquè ha estat en diversos governs, des del Tripartit, fins els darrers temps, amb Junts o tot sols. Sortir a criticar i enumerar deficiències, quan és el moment de màxima inversió, en decennis, és molt poc seriós. Dona la sensació que tots aquests partits es comporten com “voltors a l’aguait” per veure si així, sense no fer res més que criticar, els facilita el retorn al Govern. No és el que espera la ciutadania. En moments de crisis, de tensió i pressió, el que es demana és coordinació i treball conjunt. Primer investigar, després saber, i finalment, actuar. Es el que estan fent els governs central i el de la Generalitat.

LA GESTICULACIÓ PERMANENT DE JUNTS. Espantats per les enquestes, totes, i en totes direccions, fa temps que Junts ha decidit “anar pel pedregar” i copiar fons i maneres més pròpies de les CUP, per una banda, i similars a les de Vox, per altra. Si en algun moment buscaven una certa centralitat, l’han perduda a bastament i ja ningú sap ben bé cap on van, ni fins on volen arribar. I res pitjor en un partit que és de govern, en centenars d’ajuntaments i desenes de consells comarcals que deixar-se portar per la rauxa més tronada. La gent té memòria, i els mitjans de comunicació, arxius i registres que permeten, en qüestió de segons, recuperar accions i actuacions, de pocs mesos enrere o d’uns quants anys. Veure ara sortir desfermats contra els problemes a Rodalies, i reclamar dimissions a tort i a dret, és molt poc seriós. Més ben dit, molt patètic. Certament, Rodalies ha patit mal tractaments múltiples i reiterats, al llarg de decennis, però és precisament ara, quan s’hi estan invertint quantitats com sempre s’havien reclamat. I no ho dic jo, no, no, ho diu el Comissionat Pere Macias que afirma disposar de tant finançament com fa falta, per atrapar el temps perdut. No solament en matèria d’infraestructura, vies i elements complementaris, sinó de material rodat, amb les properes incorporacions de màquines i vagons de darrera generació. Què feien ells anys enrere ? Queixar-se, criticar i lamentar, però res que fos realment pràctic i eficient. Governar vol dir decidir i exigir que cada administració compleixi amb les seves obligacions i en aquests aspectes, Junts, va ser molt poc eficient i exigent. Als resultats em remeto, fruit de tenir molta mediocritat en els seus principals representants i dedicar-se més a “fer volar coloms” que no pas a resoldre els problemes urgents de la ciutadania. Ara, veuen amb autèntic pànic, com el Govern Illa, fa front a les dificultats amb persones d’alta formació i preparació, alhora que posen una immensa dedicació per resoldre totes les adversitats de tants anys de desídia i desgavell. Criticar és molt fàcil, sobretot per part d’un gran nombre de parlamentaris amb molt poca dedicació a la tasca pública. Creuen que poden justificar la ineptitud sortint en els mitjans de comunicació, amb mitges veritats i moltes falsedats. No volen escoltar les informacions i documentacions que tenen al seu abast, perquè demostren l’eficàcia del nou govern. El temps corre, i les deficiències s’aniran corregint fins aconseguir posar al dia un servei que no hauria d’haver arribat al punt de deteriorament en que estava, però el govern central està complint els compromisos i tota la xarxa està en obres. En obres i amb els encàrrecs fets de nou material que s’anirà incorporant, dintre de poques setmanes, a un ritme prou elevat com tenir-lo tot nou, en tant sols un parell d’anys. Les primeres unitats estan fent proves, per ser incorporades d’aquí unes setmanes. I ningú vulgui posar por a la seguretat perquè aquesta és una qüestió bàsica, essencial i en activitat permanent, com se’ns ha explicat. Junts, està en altres batalles, més de supervivència que no li deixen veure la realitat. Allà ells !!!

LA FIABILIDAD DE UN LÍDER. Decía el presidente Terradellas que un político puede tener carencias, cometer errores y manifestar dudas, pero nunca, nunca, hacer el ridículo. En estos días de catástrofes, duras condiciones climáticas y crisis diversas, no he visto en el líder de la oposición, Núñez Feijóo los mimbres de un auténtico jefe de gobierno. No sabe imponerse a los relatos que le marcan desde la Comunidad de Madrid, por un lado, y desde algunos puestos secundarios, con apetencia de subir de grado. Hay demasiada prisa, demasiada improvisación y una monumental ignorancia sobre temas básicos y elementales del funcionamiento de las empresas y organismos estatales. No se entiende como el principal partido de la oposición, con múltiples asesores en todas las instituciones en las que está presente, no se ha rodeado de técnicos, formados y competentes. Esto pasa cuando en un partido prima la “colocación” de amigos y parientes, en vez de personas altamente cualificadas. No es de recibo que el líder de la oposición lea una retahíla de supuestos errores, carencias, malas prácticas e inacciones ante el peor desastre ferroviario de la historia reciente y el Ministro Puente, le tenga que ir rectificando, punto por punto, hasta llegar a la totalidad de los interrogantes planteados. Esto, en mi casa, en mi país, supone hacer un ridículo inmenso. Pero, es que llueve sobre mojado, nunca mejor dicho. En todas las intervenciones públicas, sea ante los medios de comunicación, sea en la tribuna del Congreso de la Diputados, vemos salir a un Núñez Feijóo con documentos, supuestamente bien preparados y fundamentados, por grandes especialistas, al servicio del grupo parlamentario, y en pocos segundos Pedro Sánchez, le saca los colores con respuestas claras y contundentes que desmienten sus afirmaciones. Si esto se hubiera dado en una o dos ocasiones, se podría apuntar a un mal día, un mal momento. Todos lo tenemos o lo hemos tenido, pero cuando es habitual y reiterado, tiene otra significación: la de la poca o nula fiabilidad. Y esto para alguien que quiera alcanzar la jefatura del gobierno, es letal. Si un factor tiene que tener un líder es el de la fiabilidad, estrechamente ligado al de la credibilidad. Y Núñez Feijóo ha perdido la credibilidad con la que vino de Galicia. Al menos para los que no lo habíamos visto actuar, en vivo y en directo, día sí, día también, nos lo habíamos creído, pero el paso de los meses ha sido terrible. Mucho peor de lo nunca imaginado porque en muchos casos se ha metido en jardines que podía haber evitado, con un poco de prudencia, y un poco de paciencia. Y rodeándose de personal fiable, formado y capacitado. Lo siento, pero a mí me pasa lo que a él, y habrían rodado muchas cabezas, de técnicos, asesores y políticos. Pasar al líder, documentos inexactos o plagados de errores, es el peor de los pecados porque le hacer caer en un ridículo espantoso. Pues bien, visto lo visto, no parece haya escarmentado. Siga así, y en poco tiempo alguien pedirá el relevo. Tiempo al tiempo.

ELS “INDISPENSABLES” CAÇADORS. Dic per endavant que no sóc caçador, però en tots els pobles petits de muntanya, convivim amb ells, al llarg de tota la vida, i els considerem útils i necessaris per a mantenir l’equilibri ecològic, en el territori. Aquesta constància i naturalitat en la convivènia, prové del coneixement del territori i de tenir idees i xifres clares de quan una espècie animal és útil i de quan és perjudicial per a la pròpia espècie i per a les altres. Els qui ja tenim uns quants anys, recordem la baixa incidència d’accidents de trànsit, per culpa de l’excés de porcs senglars, o l’escassa presència de cabirols i cérvols, en prats i boscos. D’aquella escassedat, en només vint o trenta anys, s’ha passat a constatar una abundància que produeix danys irreparables a finques, sembrats i traspàs de malalties cap a animals domèstics. Encara ara estem sota la crisis de l’epidèmia de la PPA ( pesta porquina africana) que s’ha pogut contenir a l’entorn d’on va aparèixer ( parc de Collserola) però que obliga a estar atents a nivell de tot el país per si traspassa el cercle que s’hi ha establert. Parlem de porcs senglars, l’espècie més estesa per tot el país, amb xifres que van dels 160 als 200,000 exemplars, quan els experts recomanen xifres no superiors als 60 o 70.000. La diferència és abismal, i si no volem prendre mal en tots els aspectes, cal actuar amb la diligència i proporcionalitat requerida. I en aquesta nova etapa, la feina que fan els caçadors s’ha convertit en “indispensable”, per necessària i a més, urgent. D’aquí el canvi en la percepció de molta gent, de veure en ells, ja no persones dedicades a matar per matar, sinó a practicar unes accions en una doble direcció. Per una banda, donen sortida a una afecció que en moltes ocasions, ha passat de pares a fills i filles, i alhora servir de protectors de l’espècie i de les que amb ella conviuen. Un canvi paradoxal que algun dia havia d’arribar. Ja era hora ! I, en aquesta nova etapa, és quan s’han d’emprendre alguns canvis notables com perquè les societats de caçadors, tinguin una vida més fàcil i no es vegin sotmeses a un munt de supervisions i contradiccions que compliquen enormement el seu funcionament quotidià. També, han d’aconseguir donar sortida, a un munt de tones de carn, de bona carn que aquí consumim molt poc. Es qüestió de fer pedagogia i donar facilitats com perquè centenars de restaurants i supermercats, la tinguin disponible. De tot plegat, em consta que el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, està al capdavant de canvis importants a l’hora de planificar, programar i activar actuacions com perquè la fauna salvatge, tingui nivells de sostenibilitat, i no traspassi límits com ha passat en els darrers anys. Fàcil de dir, però complicat de gestionar, perquè parlem de canvis duradors i persistents durant anys. Res d’arrencades de cavall i parada d’ase. Convé bona diagnosi i bona previsió i planificació com perquè quedin lligats bé, tots els elements que intervenen en el problema. Aviat, en tindrem informació que puntualment traslladarem.