Thursday, November 24, 2022

 

DEMAGÒGIA INTERESSADA - art. Diari de Terrassa i Regió 7

DEMAGÒGIA INTERESSADA. Tot i ser de Lletres, m’ha tocat lidiar amb els números, des del primer dia que vaig assumir el càrrec de Regidor de govern, precisament d’Hisenda. Després, nous càrrecs, i l’alcaldia, durant vint-i-vuit anys, obligava a posar l’economia en primer lloc. Elaborar un pressupost no és cosa fàcil, en un país com el nostre, en que depens enormement de les aportacions externes, per dur a terme la gestió diària, i plenament quan es tracta del capítol d’inversions. Aquí, l’existència de la Diputació de Barcelona, en primer lloc, i tot seguit del Govern de la Generalitat, del de l’Estat i de la UE, son fonamentals, per donar compliment al programa electoral. Amb similar dependència, també el Govern de la Generalitat, elabora el seu pressupost, comptant primer amb els recursos propis, i tot seguit pensant en els que vindran del Govern Central, i de la UE. Avui ,em permeto aclarir algun concepte pressupostari, per rebatre campanyes demagògiques, amb afirmacions que no saps si qui les fan son ignorants, o simplement persones de mala fe, o totes dues coses alhora. Tot sovint, podem veure grans titulars, derivats d’acusacions i afirmacions de les entitats i partits independentistes, en contra de les inversions de l’Estat, a Catalunya. No passa dia, ni any, en que s’acusi el Govern central de no dur a terme les inversions previstes, en els pressupostos generals. Apareixen xifres d’un 16 % d’execució, al mes de juny, o d’un 36% en el mes de setembre, ...donant a entendre, o dient clarament que arribats al 31 de desembre, si el Govern central no ha dut a terme totes les inversions programades, el diner es perd !!!. No, no, no senyors meus. El diner pressupostat pot endarrerir-se en la seva execució, però no retorna a les arques de l’Estat, sinó que continua “viu” fins a la seva execució. Ho dic, perquè aquests titulars ben segur provoquen preocupació i indignació a totes aquelles persones que no coneixen el funcionament de les institucions públiques. Mireu, anys enrere, era molt fàcil i viable, gastar el mateix any, els diners pressupostats. Ara, no. Ho dic tant per ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat o Govern Central. Per innovacions introduïdes a la gestió i per la lluita contra la corrupció, en aquests moments és normal i habitual, necessitar sis o set mesos per convocar i adjudicar unes obres. I altres sis, vuit, deu o quinze mesos per la seva execució, en funció de volum i complexitat. Així, doncs, quan el Govern central fixa, 2.068 M, per a 2021; 2.308 M, per a 2022, o 2.508 per a 2023, en els pressupostos, podem estar segurs de la seva execució. Que a juny, setembre o novembre, estigui en un 20, 30, o 60 %, depèn de la complexitat i tràmits adherents, i si pel mig hi ha expropiacions o modificacions de plans territorials, els terminis es poden allargar molt. Ara bé, els diners, els compromisos, el rigor pressupostari es manté. I la mania de comparar amb altres indrets, és més propi de les ganes de polèmica que no de realitat. Cadascú va al ritme que marquen les normes i la complexitat, i he pogut comprovar que també en aquesta matèria el Govern central compleix, mal els pesi a alguns demagogs professionals.

Wednesday, November 23, 2022

 

PERÒ, ALGÚ S'HO CREU ??? - art Blogesfera socialista

PERÒ, ALGÚ S’HO CREU ??? Amb el batibull que veiem en el món independentista, va i surt Dolors Feliu, la presidenta de la ANC a proposar la “implementació de la independència en el trienni , 2023 – 2025”. Jo em demano, algú s’ho creu, o la creu ??? Es que costa d’imaginar que persones adultes, més o menys llegides i estudiades, puguin seguir a aquesta revolucionària de saló, que treballa, amb un bon sou, de funcionària de la Generalitat. Si en algun moment la ANC tenia credibilitat, crec que l’ha perduda, en els darrers anys i no li veig el poder de convocatòria, d’altres temps. Bé, de fet, aviat ho comprovarem perquè volen fer una gran mobilització el 6 de desembre, el dia de la Constitució, per a mostrar el seu rebuig a la proposta de modificació del delicte de sedició. Ja és ben curiós que una proposta reclamada i reivindicada per una part dels independentistes, sigui ara blasmada i criticada fins extrems difícils d’imaginar, anys enrere. Semblen haver-se ajuntat tots per anar contra ERC. Curiós país el nostre, en que sembla impossible, consensuar temes, ni que siguin elementals. Veurem com segueixen els esdeveniments, però de moment la guerra s’ha obert entre ERC i Junts. I aquests compten amb altres aliats com la ANC, Omnium i la CUP. Una bona manera de mostrar al món la poca credibilitat del mon independentista, que no es posa d’acord ni per modificar aspectes que fins fa poc criticaven de manera unànime. Tornant al principi. Em sembla una frivolitat immensa fer una nova crida a la independència quan no hi ha cap element que es pugui aportar com a motiu per fer-la possible. Si no ho va ser l’any 2017, molt menys ho és ara. Per què , doncs, aquesta proposta ??? Què pretenen, si saben que no té cap possibilitat de fer-se realitat ??? Jo crec que és una via desesperada per mantenir presència en els mitjans de comunicació, per fer veure que estan vius i actius. Fatal decisió perquè si per mostrar que algú està viu, és dir bestieses, abans li arribaran les absoltes. En fi, suposo que tots ja estem cansats de tanta disbauxa i tanta frivolitat. Hauran de tenir dos o tres fracassos més, per donar-se compte de que el seu temps ha passat i el millor que podrien fer és pensar en la dissolució. Com més esperin , pitjor serà.

Tuesday, November 22, 2022

 

GUERRA TOTAL ENTRE INDEPENDENTISTAS - art. El Obrero digital

GUERRA TOTAL ENTRE INDEPENDENTISTAS. Si alguien tenía alguna duda sobre la bondad o maldad de la proposición de ley, de modificación del delito de sedición, solo con ver el resultado que ha producido en Cataluña debería estar satisfecho de la iniciativa. Soy poco dado a comprender a los independentistas, porque durante años he padecido sus efectos, en mis propias carnes. Como Alcalde he tenido presiones, amenazas, mociones, peticiones, etc., etc., para incumplir la ley. No lo hice, nunca, y cuanto les ha sucedido a los protagonistas, se lo han merecido por incumplir el juramento dado, y la legalidad vigente. Dicho esto, es cierto que hay una desproporción y unos fundamentos en el actual redactado del Código penal que pertenecen a otros tiempos. Es lógico adecuarlos a la situación presente y si haciendo esto, se consiguen importantes resultados secundarios, mejor que mejor. Y así es, en Cataluña. ERC ha quedado sola, en el mundo independentista, defendiendo el nuevo texto. En contra, todos los demás. Parece increíble, pero el rechazo ha unido a Junts, con la ANC, Ómnium, CUP i otros menores. Todos ven trampas ocultas, o posibilidad de interpretación, muy laxa, por el poder judicial. Totalmente en contra se manifiestan los fugitivos, en Bélgica, por considerar que el nuevo texto no resuelve el futuro de Cataluña (su Cataluña), no la de todos, y supongo por miedo a ser extraditados. Son muchos los que creen que todavía Puigdemont mantiene una gran influencia sobre buena parte del país. Discrepo plenamente. Años atrás podía ser, pero no a día de hoy. Poco a poco la gente se desentiende del conflicto del procès, y quiere el retorno a la normalidad. Estamos cansados de tantas luchas épicas, verbales, y tantos despropósitos reales. Si los fugitivos vuelven, lógicamente tienen que rendir cuentas, ante la Justicia. Y francamente, si no quieren volver, que se queden allí hasta la prescripción de sus delitos. Solo faltan 15 años. Lo que no se entiende, o se entiende mal, es la poca inteligencia del PP ante este tema. Comprendo las dificultades de explicar al resto de España lo que aquí pasó, en 2017. Si no lo entendemos, muchos de los que vivimos en Cataluña, menos lo pueden entender los que viven a cientos de quilómetros. Pero, en la vida de los pueblos hay momentos de crisis, que son aprovechados por algunos exaltados, para vender productos milagrosos que en realidad son engaños magistrales. Nos pasó en 2017 en Cataluña, y por lo que veo, también la Comunidad de Madrid tiene algunos toques surrealistas, en temas que no tienen nada que ver, pero demuestran hasta qué punto las masas con influenciables, con los debidos mensajes y ayuda de muchos medios de comunicación afines. Volviendo al tema. Cataluña necesita volver a la normalidad. Lo necesitamos los catalanes, pero también el resto de España. Es evidente que hemos dejado atrás todo lo vivido durante los años de procés que fueron los anteriores a 2017, y algunos posteriores. Ahora toca reparar daños, aislar fanáticos, y buscar consensos para volver a la normalidad. Y la plena normalidad no llegará antes de 10, 15, 20 años. Es muy duro tener que aceptar que todo lo vivido no ha servido para nada más que destrozar vidas, economía y progreso. Y, ahora, por culpa de unos fanáticos debemos buscar salidas adecuadas. Cabrea, pero es lo que toca. Cuando se gobierna, hay que pensar en todos, y en este todos, también están los contrarios. Y, a veces, hay que buscarles salidas a los líos en que se han metido. En eso estamos. Queda claro que la situación actual de Cataluña, nada tiene que ver con la de 2017, y haría bien el PP en ayudar a ir por este camino. Si no lo hace, deberá explicarlo en todas partes, pero muy especialmente en Cataluña.

Monday, November 21, 2022

 

DE QUAN EXTERIORS NO SABIA ON ANAR - art. Nació Digital Solsona

DE QUAN EXTERIORS NO SABIA ON ANAR. Hi ha persones que no han sentit mai vergonya pròpia, tot i haver produït una immensa vergonya aliena. Es el que em produeix Raül Romeva, cada vegada que el veig en alguna concentració, reunió o tertúlia. I quan ell apareix, m’apareix al costat, la seva secretària general, Maria Badia, ex eurodiputada socialista, passada al procés, a la recerca de la poltrona perduda. Es increïble com un i altre, després d’anys d’exercir d’eurodiputats, es podien comprometre a buscar, i sobretot trobar “complicitats i simpaties “ en altres països com per recolzar una topinada constitucional i estatutària , i crear un nou Estat !!!! Era tant increïble, tant “friki” que costa de creure que persones adultes, suposadament llegides i viatjades podessin entrar en un “tinglado” com aquest. Cert és que quan un govern descarrila és perquè al capdavant hi ha un grapat d’il·luminats i fanàtics que han deixat de tenir contacte amb la realitat. Però, amb tot, no deixa de sorprendre com amb el pas dels mesos i fins i tot dels anys, no hi hagués algú que no demanés comptes. Es a dir, resultats tangibles sobre les suposades gestions i tramitacions que duien a terme amb altres països ni que fossin de l’Africa profunda, d’Asia o Amèrica, mitjançant la compra d’alguns diplomàtics corruptes. Al final, gran decepció !!! Decepció o immensa “trola” al servei d’un procés que s’anava construint sobre la marxa amb la participació de tota mena de persones que anaven des dels autèntics il·luminats i somiadors, passant per perseguidors de diner fàcil, a clars estafadors i vividors que van veure en el moviment un clar objectiu per treure’n benefici personal. De fet, poc a poc, anem coneixent les interioritats del procés. I més en sortiran a mesura que els principals implicats vagin parlant i surtin a la llum les investigacions dutes a terme per les forces de seguretat de l’Estat. Ja comprenc que a tota aquesta gent els interessa desacreditar la Justícia en general, i la guàrdia civil en particular, i si cal fins i tot als Mossos d’Esquadra, però la realitat és difícil d’esborrar, i més en els temps que corren, amb noves tecnologies que deixen rastres pel camí. En qualsevol cas, queda encara molt per conèixer i tinc especial interès en veure els viatges, reunions, propostes i informes elaborats pel tàndem Romeva – Badia, per mostrar el grau d’enganys i invencions que van crear per justificar els seus càrrecs i els seus elevats sous. També, per mostrar a tots els enganyats, fins a quin punt es van deixar portar i es van creure a un parell de xarlatants, als quals van situar a la cúspide d’una de les Conselleries que havia de ser essencial per a culminar el procés. Quantes mentides, quants invents, per part de dues persones que havien estat anys en el Parlament Europeu i que eren conscients de que cap país del món, podria reconèixer ni recolzar totes les bestieses que s’anaven produint en un territori de la UE. Quin immens ridícul quin immens engany. I encara volen fer creure que van patir males arts, per part de l’estat de dret !!! Increïble !!!

Friday, November 18, 2022

 

HA VALGUT LA PENA ? - art. Regió 7

HA VALGUT LA PENA ??? Durant molts anys, vaig compartir feina de diputat i dirigent polític, amb els principals sindicats, en uns moments en que les crisis naixien i creixien a un ritme frenètic. Com sempre passa, en alguns moments apareixien els radicals de torn, exigint reobrir empresa, reduir hores de treball, millorar sous i ampliar vacances. Tot alhora !!! Expressades les reivindicacions, deixava clar per la meva part ,quines podia recolzar i quines no. Mai he volgut prometre allò que no podés complir, ni estar en moviments que realment no busquessin solucions viables. Aquestes, son dues de les principals raons per les quals mai he compartit els objectius ni els moviments lligats al procés independentista. Però, tornant al principi, si la gent es deixava emportar per aquells radicals- il•luminats, la seqüència era sempre la mateixa: cartells, pancartes, símbols diversos, crides a la mobilització, augment de les pressions i tensions amb la direcció, i finalment vagues, talls de carretera i concentracions, en diversos formats, alguns força crispats. L’empresa, acabada la paciència, ben assessorada per algun expert en el tema, acomiadava alguns dels capdavanters, i obria expedient a uns quants altres de segon nivell. Aquestes accions, encenien més els ànims, i allargaven el conflicte fins extrems insostenibles. Quan tot semblava perdut, a punt de trencar i tancar empresa, es variava l’estratègia per part dels capdavanters, i en comptes de perseguir els objectius inicials, es reclamava la readmissió dels acomiadats i tancar els expedients oberts. La lluita, havia canviat de marc i objectius: l’important era salvar els mobles. Els grans principis inicials passaven a segon terme. Tornar al principi, ja es considerava suficient. Si l’empresari era intel•ligent, resolia expedients, readmetia els expulsats, i oferia un 10% de les reclamacions inicials. Es signava la pau, i tothom tornava a la feina, amb la cua entre cames, els radicals, sense autocrítica ni admissió d’errors. Els qui havien proposat altres vies, altres objectius i altres maneres d’actuar, havien quedat arraconats, per la cridòria i exaltació dels altres. Ho sento, però aquesta és la imatge que em va venir al cap, tan bon punt el president del Govern, va anunciar la presentació de la proposta de substitució dels delictes de sedició per una nova formula, més adient als temps actuals, i a la que existeix en els països del nostre entorn. Arribats aquí, els independentistes s’haurien de preguntar : HA VALGUT LA PENA ??? Es a dir, tot el procés independentista, no ha portat res més que trencaments familiars i socials. Pèrdues enormes en l’economia, la indústria i les finances. Desprestigi generalitzat. Enfonsament de moltes expectatives que ja no es recuperaran, i un llarg reguitzell d’altres negativitats. Fet tot el camí, ara l’important, el vital, era resoldre els acomiadaments, els expedients oberts, i recuperar les poltrones perdudes, ... En definitiva, resoldre els problemes personals, per davant dels del país i els seus ciutadans. Una mostra més de la insensatesa de tots els protagonistes del procés, atrapats en una xarxa de mentides i falsedats. Ara, uns altres els han de resoldre tots els estropicis causats.

Wednesday, November 16, 2022

 

PORTAR DINER ALS POBLES - art. Diari de Terrassa

PORTAR DINER ALS POBLES. He de reconèixer que preocupat per l’evolució d’alumnes a les escoles, i per les constants batalles amb Sanitat, per garantir els serveis mèdics, no se m’havia passat pel cap, perdre la oficina bancària, caixer automàtic inclòs. Durant anys, havíem batallat amb Caixa Manresa, de manera conjunta amb els pobles veïns de Vilada i Alpens, facilitant passar de servei diari, a servei de 2 o 3 dies per setmana de manera que un mateix equip podés portar 3 pobles ( amb l’afegitó de dos altres propers : Castell de l’Areny i Sant Jaume de Frontanyà). Després, ja amb BBVA, semblava mantindrien els acords i tindríem uns serveis mínims assegurats. Fins i tot, el propi ajuntament tenia compte únic, en aquesta entitat, per tal de reforçar l’interès en continuar, en el territori. Res de res, de cop i volta, sense explicacions convincents, i donant a entendre que la decisió era irreversible, ens comuniquen que tanquen, i que el mateix faran en tots els pobles de menys de dos mil habitants. També quedava clar que l’acord era de totes les entitats bancàries i que cap faria la competència a les altres. Ras i curt, quedàvem abandonats a la nostra sort, i a buscar-nos la vida com podéssim. Després d’un recorregut per a comprovar que efectivament cap altre entitat vindria, vam seguir el guió que acostumem a fer a la província de Barcelona. Parlar amb la Diputació per mirar de trobar solució. Se’ns va escoltar i se’ns va prometre estudiar el tema i mirar de trobar una sortida viable i ràpida. Ara, tres anys després, està previst que l’any vinent pugui haver un servei de transport de diner, als pobles de la província, amb un sistema de Bus – caixer. Des de fa anys la Diputació ja ens ofereix el servei de Bibliobús, cada quinze dies. Doncs bé, la proposta sobre la taula és la d’enviar un Bus- caixer un dia a la setmana, i durant dues o tres hores, la gent pugui treure diner . No és la solució que volíem, perquè passava per adaptar els ajuntaments o centres cívics, per acollir un caixer i poder operar tots els dies de la setmana. Aquesta alternativa redueix molt el servei, però millor aquesta, que cap. Ara, molta gent s’ha de fer portar expressament a la capital més propera, sigui Berga sigui Ripoll, per anar a treure diner. Ridícul, car, i enutjós, però és el que tenim. Aquest servei provisional, li costarà uns 300.000 euros / any a la Diputació. Un diner que haurien de pagar les entitats bancàries, puix que ens cobren comissions, gairebé per respirar, i en canvi ha de ser una administració la que resolgui el greu tema creat. I és evident que aquest diner, es detraurà d’altres programes, de competència directa i no per a suplir unes deficiències bancàries. Sigui com sigui, tot indica que en pocs dies, la Diputació iniciarà els tràmits per a la concessió d’aquest servei, per un temps determinat, a l’espera de veure si les coses canvien i es pot substituir per un altre sistema. Possiblement, les innovacions tecnològiques i financeres eliminaran el diner en metàl·lic i arribarem a pagar-ho tot per altres vies. De totes maneres hem de reiterar la precarietat de la telefonia mòbil, en una part del territori rural, i amb ella, la de les noves tecnologies. I sí, malgrat la proposta no és tant ambiciosa com esperàvem, tornem a comprovar el privilegi de viure a la província de Barcelona, amb una Diputació que ens ha resolt multitud de deficiències i carències, en el passat, i ara mateix. Què passa o passarà a les altres tres províncies ??? Si no ho fan les seves diputacions, ho hauria d’assumir el Govern de la Generalitat. No podem tenir ciutadans de primera ( ni que sigui a categoria regional), i altres de segona. Ja informarem quan es posi en marxa aquest servei, molt esperat per tots, però especialment per la gent gran.

 

ERC - PARTIDO SINGULAR - art. El Obrero digital

ERC-PARTIDO SINGULAR. No pretendo presentar una tesis doctoral sobre uno de los partidos más longevos de Cataluña, sino simplemente dar algunas pinceladas sobre su funcionamiento, visto el desconocimiento que existe, a nivel de España. A los más interesados, les remito a algunos libros, editados recientemente, donde encontrarán datos y anécdotas sobre su existencia. Hay material para dos o tres libros más. Y más habrá en los próximos años, vistos los acontecimientos más recientes. En primer lugar, quisiera destacar y dejar clara la debilidad de ERC como partido. No ha sido, prácticamente nunca, un partido de masas, con miles de afiliados y centenares de cargos públicos. Tampoco lo es ahora, a pesar de algunas cifras, debidamente maquilladas. Veamos una muy sorprendente, de hace pocos días. Se elige la nueva Ejecutiva del partido con los siguientes resultados: censo de militantes: 8.544. Votos a favor: 3.747. En blanco: 562. Abstenciones: 4.235. Es decir, la nueva Ejecutiva ha salido con un escaso 43,85% de apoyo. Sorprendente, ¿no? En unos momentos de gran tensión política, de gobierno en solitario en la Generalitat, de preparación de las municipales, y pulso con el Gobierno central y la UE, resulta que la nueva Ejecutiva tiene menos del 50 % de apoyo…. Increíble. En otros partidos, la Ejecutiva se sentiría desautorizada. Aquí, no. Otra singularidad, es el poco peso, del presidente de la Generalitat, en la nueva Ejecutiva. Es el tercero, a mucha distancia, de Oriol Junqueras, como presidente y de Marta Rovira, como secretaria general. No hay que ser un lince para imaginar futuros roces, entre partido y gobierno, cuando uno quiera mandar sobre el otro. Y es que la vida de ERC ha sido todo, menos tranquila. Durante muchos años, imperaba lo que he llamado en bautizar como “canibalismo político”. Los unos se comían a los otros, en cada cambio de Ejecutiva o ante retos importantes. Su sistema asambleario no permite garantizar acuerdos ni pactos, porque pueden fracasar por un simple movimiento estratégico de algunos líderes territoriales, o alguna de sus sectoriales. Ello conlleva dificultades inmensas para garantizar pactos, más si deben ser estables y de larga duración. Antes, hemos visto la cifra de 8.544 militantes. La considero no conforme a la realidad, en un veinte o treinta por ciento, como mínimo. Precisamente su debilidad se está viendo en multitud de aspectos de la vida política catalana. Todavía, a día de hoy, no han podido substituir cargos relevantes del sotogobierno, por falta de candidatos idóneos, o mínimamente preparados. Algunos piensan que el fichaje de ex militantes de otros partidos es fruto de una profunda reflexión y planificación. No, no, la realidad, pura y dura es que, si no van a buscar en otros caladeros, el suyo está agotado. No extrañe, pues, haber fichado a Quim Nadal (ex PSC), o a Carlos Campuzano (ex CDC), o a ex cupaires (CUP), etc. Los fichajes de venden como ampliación del espacio político, pero hay que leerlo como falta de recursos propios. Ahora mismo, todavía hay algunos cargos ocupados por militantes de Junts, a la espera que ERC designe a los nuevos. No los tienen, y a pocos meses de las municipales, es peligroso descabezar equipos de gobierno, para ocupar plazas territoriales. Y es que, en su soledad, se han puesto como objetivo echar un pulso al PSC, en sus territorios más asentados: Barcelona – área metropolitana, y otros puntos de Cataluña. Para ello creen que simplemente con poner alguna pieza conocida, puede ser suficiente para atraer miles de votos. Es lo que intentan con Gabriel Rufián en Santa Coloma de Gramenet. Será interesante ver el duelo con una alcaldesa socialista de largo recorrido como Nuria Parlón. Considero un grave error, por parte de ERC, pero ellos consideran que sus comparecencias en Madrid, y su estilo desenvuelto, es suficiente para tumbar una trayectoria impecable. Comprobarán que las cosas son más complicadas de lo que parecen desde un despacho, en Barcelona. Tampoco tienen buena prensa donde están gobernando. No han demostrado aptitudes de gestión ni coordinación con otros partidos y entes territoriales. Todo hace prever pérdidas de algunas plazas importantes, entre las cuales pueden estar Lérida y Tarragona. De esta contienda municipal, se puede derivar una crisis, si no se alcanzan los objetivos previstos. En resumen, ERC es un partido singular, con un fuerte ego y una escasa implantación en zonas urbanas, que pretende ampliar en las municipales, apoyándose en el gobierno en solitario de la Generalitat. De momento, esta soledad no le beneficia, a la vista de los embates en el Parlamento. Más bien, le puede resultar fatal si no logra aprobar presupuestos. En pocos días, saldremos de dudas.

Sunday, November 13, 2022

 

DE QUIN PAÍS PARLEM ???- Art. Nació Digital Solsona

DE QUIN PAÍS PARLEM ??? Porto anys fent un seguiment de debats, tertúlies, programes especials o no tant especials del món independentista, en els principals mitjans de comunicació. Queda clar que parlen d’un país inexistent. M’explico. Si Catalunya té 7,8 milions d’habitants, en deixen més de 5 milions, fora del seu àmbit. Els consideren “ els altres catalans”, o els de “fora”. De fet, tenim a Catalunya, prop d’un milió de persones d’arreu del món. Quan dic d’arreu del món, vull dir , procedents d’un centenar de països amb especial incidència de vuit o deu nacionalitats. Aquests serien, “els altres, altres, catalans”, continuació de les onades migratòries del anys 60 i 70, procedents de diferents regions espanyoles. Amb aquestes xifres a la mà, queda clar que un govern responsable, ha de governar per a tots, sigui quin sigui el seu origen. Aquí, és on topem amb els independentistes, no disposats a globalitzar la seva acció. Al contrari, es volen mantenir en un cercle, cada vegada més reduït, deixant de banda, una immensa majoria de ciutadans. No es donen compte que hi ha realitats que existeixen, es vulgui o no, i que han arribat per quedar-se. Res serà igual que anys o decennis enrere, perquè la vida segueix i les coses canvien, agradin o no. Si algú mira les estadístiques veurà que per cada nen, de parella catalanoparlant, en neixen dos, que tenen el castellà o altres llengües maternes. Que per cada ballador de sardanes, n’hi ha deu que ballen flamenc, o vint que ballen balls en línia. Que hi ha grans processons de Setmana Santa, que son equiparables a d’altres de diverses CCAA espanyoles, o de Llatinoamèrica. Que a la Feria de Abril, del Parc Fòrum i Sant Adrià , hi passen més d’un milió de persones, i que a cada jura de bandera que organitza l’exèrcit, hi participen milers de persones, es faci a Figueres, a Girona, Barcelona, Lleida o Tarragona. Què vull dir amb això ? Doncs, que la majoria de batalles i debats, sobre el present i futur de Catalunya, està viciat d’origen, perquè és parcial. Es parla d’una Catalunya amputada, que poc té a veure amb la realitat. D’aquí que expressions com “España ens roba”, “Estat opressor”, “Forces d’ocupació”, i tantes altres, son de consum intern, per una petita part del país, mai superior a un terç dels habitants de fet. Per això, ja poden dir i repetir, “ho tornarem a fer”, o “complirem el mandat de l’1-O”, i altres lemes, que tot va a parar a la paperera de la història. No hi ha, ni hi ha hagut mai cap majoria disposada a saltar pel precipici i trencar amb Espanya i la UE. Poden parlar, debatre i fer enceses tertúlies sobre suposades i imaginades campanyes contra Catalunya. Veure malifetes, en totes les accions i actuacions de l’Estat, i inventar greuges de tota mena, que una immensa majoria no donarà mai un pas endavant, per trencar la legalitat vigent. Tot és millorable i tot és exigible de ser modificat, però , en democràcia, seguint els camins que marca la Constitució i l’Estatut d’Autonomia. Qui vulgui buscar dreceres o decidir, en funció d’una part del país, toparà amb l’estat de dret, i amb la majoria de ciutadans de fet.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?