Joan Roma

EL PARLAMENT HAURIA DE DONAR EXEMPLE. A punt d’arribar als 44 anys de la recuperació del Parlament de Catalunya, apareixen massa fets que desacrediten la principal institució del país, i no veig en l’actual presidenta en funcions, Alba Vergés, prou decisió ni diligència com per recuperar el prestigi perdut. Uns quants fets, motiven aquesta queixa. Han aparegut noves informacions sobre acords de la Mesa, procedents dels temps del President Ernest Benach ( ERC) dels quals no en teníem coneixement els diputats d’aquells temps, ni en temps posteriors. Indemnitzacions excessives, no degudament justificades, i mig amagades, com perquè s’hagin conegut molts anys després, gràcies a l’esforç d’una periodista del diari Ara. La Núria Orriols, felicitats per la constància i la insistència. Aquestes informacions, barrejades amb altres sobre tractes de privilegi a personal de la casa, com son les jubilacions avançades i retribuïdes, produeixen indignació i allunyament de la gent, de la cosa política. Tampoc s’ha deixat clara la situació en que queden els diputats, una vegada perden l’escó, per retirada voluntària o forçada pels resultats electorals. S’ha de saber que els diputats no tenen subsidi d’atur. Per tant, quan acaben, se’n van sense tenir dret a retribucions – pont, que els permetin buscar feina, a no ser que siguin funcionaris i puguin tornar al lloc de treball. Aquesta situació és injusta i cal resoldre-la de manera similar a altres treballadors. Fa trenta anys que en parlem i encara no s’ha ben resolt. En el meu cas personal i el de tots els dels meus temps, vam tornar a casa amb una indemnització d’un mes per any treballat ( sense les indemnitzacions per desplaçaments). Bé, un tema encara no degudament solucionat. Un altre tema de descrèdit és la poca seriositat en que el Govern dona compte de les seves accions i actuacions. No és de rebut que les peticions dels grups parlamentaris, puguin tardar 3, 4 , 5 mesos a ser contestades, sense que la presidenta intervingui posant ordre al compliment del reglament del Parlament. No donar informació o donar-la a destemps és una forma de torpedinar la democràcia. Tampoc és seriós crear una Comissió d’investigació pel tema Pegasus, i pretendre fer comparèixer el president del govern i diversos ministres. Una mostra més que ERC, Junts i la CUP, no tenen especial interès en aclarir el tema sinó simplement fer-lo servir, a nivell electoral. Tots els diputats sabem que el Govern central dona comptes davant els òrgans de l’Estat: Congrés i Senat, però mai dels autonòmics. Només faltaria que cada parlament, podés convocar a tots i cadascun dels membres del Govern !!! Afegeixo un tema més com és la insuficient informació que dona el portal de la transparència del Parlament, en temes de funcionament, càrrecs i retribucions. No ho dic jo, ho diuen moltes de les persones que han buscat informació i ho diuen els periodistes que volen fer un seguiment i control de les seves actuacions. Si d’una cosa hauria de fer ostentació és de les parets de vidre i la transparència de tot el conjunt. Ha de ser la primera institució a donar exemple.

CLASES DE ESPAÑOL, EN EL CENTRO DE PROTECCIÓN INTERNACIONAL DE REFUGIADOS, EN BERGA – BARCELONA. Profesor – voluntario de Cruz Roja, Juan Roma Cunill, Licenciado en Ciencias de la Educación por la UNED. Autor de 3 libros para la red de Academias Inlingua, 350 en todo el mundo. Escritos durante su estancia de 7 años en Berna, Suiza (1972 – 1979). Actualmente, redacta un cuarto libro, destinado a la enseñanza, en el centro de Berga. Habla varios idiomas. Método: Directo o Método Berlitz. Utiliza el castellano desde el primer día. Muy indicado para aulas con alumnos de diferentes lenguas maternas. Método rápido y eficaz. Objetivo: Conseguir en 7 meses, un nivel B2, en los alumnos. Caso de seguir, se van ampliando conocimientos y uso, hasta alcanzar un nivel de C1 e incluso C2 si la estancia llega a los 12 o 13 meses. Clases: en grupos de 8 a 10 alumnos, a razón de 1 hora, en días alternos. Habitualmente se les dan ejercicios para el día siguiente. TEMARIO MENSUAL. Organizo el aprendizaje por meses, adaptándolo a cada grupo, en función de nivel personal y colectivo. PRIMER MES. Números cardinales. 0- 100- 1.000. Alfabeto. Artículos indeterminados / determinados. Ser/ estar/. Vocabulario esencial hasta alrededor de 500 palabras por mes (familia / frutas / verduras/días de la semana/ meses/ estaciones). PRESENTE INDICATIVO. Verbos regulares / irregulares. Mucha práctica oral i escrita. Ejercicios en casa. En cada lección se repiten ejercicios orales de números y alfabeto, hasta dominarlos completamente. SEGUNDO MES. Adjetivos y pronombres posesivos. Otra selección de 500 palabras de vocabulario selectivo: profesiones, comidas, bebidas, ropa, etc. FUTURO IMPERFECTO. Práctica de los dos tiempos: presente y futuro, oral y escrito. Uso de antónimos para ampliar vocabulario. Un día a la semana se repiten ejercicios de numerales y alfabeto, también de las horas, días de la semana y meses. TERCER MES. Otra selección de 500 palabras, especialmente útiles para la vida y el trabajo. Utensilios de cocina, distribución de pisos, casas, etc. PRETÉRITO PERFECTO. Práctica oral y escrita de los tres tiempos: presente, futuro, pretérito perfecto. Ejercicios diarios. A finales de mes: PRETÉRITO INDEFINIDO. Uso diario de sinónimos y antónimos para repasar y ampliar vocabulario básico. CUARTO MES. Una nueva selección de 500 palabras de la vida cotidiana: viajes, compras, dinero, bancos, correos, etc. Práctica oral y escrita de los tiempos aprendidos: presente, futuro, pretérito perfecto, pretérito indefinido. PRETÉRITO IMPERFECTO. A mitad de mes se introduce este nuevo tiempo de manera que a finales del cuarto mes disponen de 5 tiempos verbales, suficientes para las primeras lecturas sencillas y las primeras conversaciones. QUINTO MES. Otra selección de unas 500 nuevas palabras, extraídas de algunas lecturas sencillas o de la vida diaria. Se repite en cada sesión, ejercicios de sinónimos y antónimos. PRESENTE DE SUBJUNTIVO. Este es el sexto tiempo verbal, muy útil para defenderse en las conversaciones que vamos incrementando. Cada semana se practican los 7 tiempos aprendidos. Los primeros 10 minutos de clase siempre se dedican a repasar vocabulario viejo. El aprendido en los dos o tres primeros meses. SEXTO MES. Continuamos con el aprendizaje de otras 500 palabras, que se van sumando a las de los meses precedentes, hasta llegar a las 3.000, suficientes para conversaciones básicas, de vida y trabajo. Hora de aprender el CONDICIONAL SIMPLE. Fácil de explicar y de aprender, porque lo tienen todos los otros idiomas. Este es el séptimo tiempo verbal, momento de practicarlos todos, de forma oral y escrita. Aprovecho para ir al principio del curso y repasar vocabulario y primeros tiempos. SÉPTIMO MES. Seguimos incrementando el vocabulario con otras 500 palabras, y practicamos lecturas sencillas, seguidas de preguntas sobre lo leído. Momento de aprender el PRETÉRITO IMPERFECTO DE SUBJUNTIVO, como octavo tiempo verbal. Hora de practicarlos todos, en cada clase, de forma verbal y escrita. Ejercicios de repaso para garantizar que lo viejo se recuerda y está presente en la práctica. Llegados aquí podemos considerar que están en un nivel B2, suficiente para comprender conversaciones básicas y expresarse en términos razonablemente adecuados. Este es el temario básico, pensando en los alumnos que van a estar 7 meses en el Centro. Si continúan vamos añadiendo material, al mismo ritmo que los meses precedentes. OCTAVO MES. Otros paquetes de vocabulario por temes específicos como: mobiliario, ropa, familia extensa, gentilicios, substantivar adjetivos, etc. Diminutivos / Aumentativos/ IMPERATIVO. Hora de añadir el noveno tiempo verbal y practicar los 8 anteriores. NOVENO MES. Seguimos aumentando el vocabulario con lecturas adecuadas, ejercicios y conversaciones. En este momento disponen de unas 4.000 palabras que deben estar disponibles para hablar. Momento de introducir el PRETÉRITO PLUSCUAMPERFECTO DE INDICATIVO, practicarlo y usar los 9 anteriores. DÉCIMO MES. Hora de disponer de lecturas de nivel C1, para practicar tiempos de verbos aprendidos y vocabulario de un cierto nivel. El vocabulario se va ampliando en función de peticiones y necesidades. Momento de introducir el FUTURO PERFECTO Y EL PRETÉRITO PERFECTO DE SUBJUNTIVO. Hora de disponer de múltiples ejercicios con todos los tiempos aprendidos para ir practicando, y así asegurar el material. UNDÉCIMO MES. Mediante lecturas, repaso de sinónimos y antónimos, introducimos alguna lista de refranes populares, y profundizamos en aspectos de la geografía de Cataluña y España. Hora de introducir el CONDICIONAL COMPUESTO Y EL PRETÉRITO PLUSCUAMPERFECTO DE SUBJUNTIVO. Y con ellos completamos los tiempos realmente usados en conversaciones y lecturas de un nivel próximo al C2. DUODÉCIMO MES. Estudiamos algunas perífrasis, frases hechas, formas populares, etc. Más refranes, y ejercicios prácticos de todos los tiempos verbales. Combinamos lecturas con conversaciones sobre comidas, costumbres, usos de los países, presentes en la clase, etc. Los que llegan a este nivel podrían superar los exámenes de C2. Este es el temario por meses, con pequeñas adaptaciones, en función de los alumnos. De todas formas, al final de los 7 meses o de los 10, prácticamente

LA SAGNIA DE TV3. Si fa uns dies parlava de la inutilitat de les ambaixadetes, dites delegacions a l’exterior, amb un cost global de 28,5 M, equivalents a la contractació de 570 metges / any, avui porto una altra mostra de la grandesa i malbaratament de recursos, sota la justificació de la defensa i promoció de la llengua pròpia: TV3. De fet, hauríem de parlar de tot el conjunt que aplega la CCMA, Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Aquí totes les xifres son grans, immenses, mostra d’una gestió ineficient, partidista i sectària, al servei del govern i el seu partit. Va ser Jordi Pujol, qui va veure la importància de disposar d’una eina fonamental en el camí cap a consolidar el govern i convertir una eina periodística, en una d’adoctrinament i propaganda. Sense embuts, sense manies. I res millor que convertir-la en un espai de col•locació de militants, adeptes, amics i parents. Tots molt ben pagats. La millor manera de garantir seguiment i obediència. Mirem algunes xifres per a sustentar les afirmacions. La CCMA, es mou en pressupostos al voltant dels 300 milions. Sí, sí , parlem de xifres imponents que surten dels nostres impostos, de tots nosaltres, malgrat durant anys s’hagi convertit en el braç propagandístic i impulsor del procés. Sense TV3 i mitjans afins, el procés hagués durat quatre dies. Atenció a les xifres. A octubre de 2022, TV3 tenia 2.356 treballadors. Sorprenentment, Mediaset ( Tele 5) en tenia 1.595. Antena 3, 448. La Sexta, 120. Aquestes, amb servei a tot el territori espanyol. Mirem ara els canals autonòmics: Canal Sur ( Andalusia) 1.357 – pressupost 153,7 M. EITB ( País Basc) – 1.003 – pressupost 172,6. TV Galicia , 955 – pressupost 121,5. Queda clar que TV3 de lluny és la més gran, la de major pressupost i la més generosa en sous, fins esdevenir escandalosos. El president de la CCMA i els seus 6 consellers, superen els 112.000 euros/any, similars als del president i consellers de la Generalitat. Es la més burocratitzada i atestada de càrrecs de tota mena. Poso uns exemples: 430 redactors ( 54.000 euros/any més plus antiguitat). Dic el tema antiguitat, perquè en una plantilla força envellida, els imports son molt elevats. 104 operadors ( 44.162 euros/ any ). 9 directors d’àrea (82.000.- ). 26 caps de departament (79.344.-) 11 caps de servei (73.289.-), 4 redactors en cap (78.000.-), 4 editors (75.000.-), 121 treballadors d’alt nivell ( 71.320.-) M’excuso per tantes xifres però s’ha de saber què passa en un lloc on s’hi destina l’equivalent a contractar 6.000 metges / any. I el més greu, un mitjà de comunicació públic, pagat amb diner públic, ha estat al capdavant del procés independentista. I més greu encara, ha acollit i pagat nombroses aparicions dels capdavanters, amb l’excusa de participar en tertúlies o programes diversos. En aquest apartat s’ha estat especialment generós, amb ingressos mensuals que en molts casos superaven els 1.500,2.000,3000, per anar a fer una xerradeta, amb uns quants altres amics i companys. O contractant empreses amigues. Amb l’excusa de la llengua, s’ha creat un xuclador de recursos, malbaratats durant molts i molts anys. Hora de posar-hi remei, amb canvis radicals.

MILERS DE PLACES D’APARCAMENT, PÚBLIC I PRIVAT, NO COMPLEIXEN CONDICIONS MÍNIMES. Per causes que ara no venen al cas, he hagut de viatjar diverses vegades a Barcelona i fer ús d’uns quants aparcaments soterrats. A banda de ser molt cars, suposen un incompliment generalitzat de les condicions que ha de tenir un servei ,d’ús públic. Sigui, pública o privada, la titularitat. M’explico. L’afany de guanyar diner, ha produït situacions, absolutament inacceptables, per part dels usuaris. Exposo els principals problemes. 1.- Rampes d’accés, d’estretors i condicions, inviables per a vehicles de dimensions mitjanes. Ja no parlo de furgonetes o vehicles de gran volum. En el meu cas ,disposo d’un petit vehicle que facilita un millor accés, però amb tot i això, les dificultats son elevades. 2.- L’afany d’aprofitament de l’espai disponible, supera la capacitat d’encabir el vehicle, en la major part dels aparcaments. En alguns, ja es deixa clar que moltes de les places, només son viables si el vehicle és petit, però en altres ni que sigui petit no hi ha espai suficient. 3.- L’estretor de les places, fa impossible sortir del vehicle. En alguns casos, si la plaça dona a una columna, potser es podrà sortir, en altres, no és el cas, de manera que s’ha de mirar si sortir per l’altra banda és viable, o no. I sinó ho és, en alguns casos, la única via de sortida és per la porta del darrere. 4.- Si les places han de tenir present la diversitat existent en els propietaris de vehicles, moltes persones, sigui per edat, per volum corporal, per alguna discapacitat funcional, etc, queden excloses de poder fer ús de la majoria d’aparcaments de la ciutat de Barcelona. 5.- Feta aquesta constatació, s’ha d’iniciar una modificació de llicències que obligui a la modificació de les places d’aparcament per tal de garantir la maniobrabilitat, entrada i sortida, i l’estacionament, com per garantir poder entrar i sortir, en condicions, mínimament normals. 6.- Mentrestant no es duguin a terme les reformes requerides, cada aparcament haurà de limitar les places, a complir les condicions d’idoneïtat per estacionar, entrar i sortir. Puix es paga i el preu és elevat, el mínim que s’ha d’exigir és la viabilitat, en condicions adequades, d’ús d’una plaça d’aparcament soterrat. Borredà, 16 de març de 2023

AMB LES MUNICIPALS A TOCAR. A punt ja de les eleccions municipals, hi arribem, després d’onze mandats consecutius. El període més llarg de democràcia de la nostra història. El 28 de maig, tornarem a repetir un gest que ha permès consolidar els equips municipals i fer possible la major transformació dels pobles i ciutats, en només quaranta- quatre anys. Poden semblar molts, però la complexitat i el cost de moltes de les infraestructures, equipaments i serveis, requereixen de llargs períodes d’elaboració, redacció, adjudicació i execució, per veure’n els resultats. I els resultats estan a la vista de tothom. Sigui quin sigui el poble o ciutat, si ara tanquem els ulls i els recordem com eren l’any 79, i els comparem amb ara, constatarem la bona feina feta, excepció feta, d’uns pocs casos de mala administració i gestió. Queda, però, un llarg camí per endavant. A Catalunya, s’ha fet una bona feina municipal, però una deficient organització territorial. Tenim 947 municipis, 42 comarques i 4 diputacions. Entremig, hi hauríem de posar les 8 vegueries o regions que existeixen però ningú coneix ni fa servir, excepte la Generalitat per a posar-hi uns quants delegats, que poca feina tenen. Ha d’arribar el moment, en que un Govern es plantegi aquesta organització, més pròpia del segle passat que no pas del present. Ni és pràctic, ni és operatiu, ni és auster. Un petit país, de 7,6 milions d’habitants, i 32.114 km2, no es pot permetre 4 nivells d’administració local / municipal. Impossible de coordinar, molt car de mantenir. Cal saber que de les eleccions del 28 de maig, en surten els Consistoris municipals, però de rebot, és a dir indirectament serveixen per a conformar els consells comarcals, i finalment, les diputacions. D’aquí la gran importància d’aquesta diada democràtica. La única administració que queda fora, és la de les vegueries/ regions que ve designada pel Govern de la Generalitat. Si això és així, queda clar el paper dels partits, a l’hora de proposar i presentar candidatures a cada municipi. Sóc un ferm defensor de les candidatures de partit, deixant clar que no tenir aquesta ajuda, suposa un evident inconvenient pels equips de govern. Han passat els temps en que es podia governar un ajuntament, de forma aïllada, sense coordinar-se ni sumar-se a d’altres del mateix territori o territoris propers. Tots som interdependents, i cada vegada més, tant en ciutats grans com en petits pobles. Molts pocs equipaments i serveis poden ser estrictament municipals. Molts han de ser supramunicipals per a poder rendir, ser efectius i operatius. I és en aquest món, en que els partits ajuden a resoldre grans objectius. I ho son en la mesura que moltes necessitats municipals, han de ser resoltes a nivell de país, i disposar de partits, amb representació parlamentària a Catalunya o a Madrid, permet portar-hi les peticions i obtenir les solucions. S’equivoca qui cregui que se’n pot sortit tot sol, per molt gran que sigui el municipi. Ni les grans capitals poden actuar de forma individual. Unes necessiten territori, altres compaginar serveis, altres rebre prestacions o donar-ne per ser més competitius, i en tots aquests àmbits és on els partits actuen com elements de coordinació, gestió i resolució de peticions. I per aquest mateix motiu considero han de modificar-se les lleis d’ordenació del territori per a canviar els consells comarcals. No poden continuar com si fossin mini parlaments. Han d’esdevenir mancomunitats de serveis, trencant els límits comarcals, per ser més operatius i eficients. I sincerament, no hi ha espai per les vegueries / regions. Haurien estat útils, trenta anys enrere. Ara, ja no. En quan a les Diputacions, fan un bon servei, tal com actuen, molt especialment la de Barcelona: al servei dels 311 ajuntaments de la província. Si volem tenir un país ben ordenat i gestionat, reforcem els ajuntaments, convertim les comarques en mancomunitats, pleguem les vegueries/regions i mantinguem les Diputacions al servei dels ajuntaments, en ajudes i coordinacions supramunicipals. Busquem en Prat de la Riba, l’eficiència que no hem trobat en el Govern de la Generalitat de Catalunya, excepció feta dels dos mandats del Tripartit.

QUI LLENÇA ELS DINERS A 8 TV ??? Des de fa anys, sóc molt selectiu a l’hora de quedar-me a veure alguna cosa ,per televisió. Mai havia mirat tants documentals, de tota mena, i mai havia minimitzat tant, altres tipus de programació, fora de les grans pel•lícules. El costum i desig de practicar els idiomes que he anat aprenent al llarg de la meva vida, fa que em passi algunes estones en altres països, altres mons, altres realitats. Va bé per practicar, va bé per tenir altres visions del que passa a fora, o del que passa a dins, explicat des de fora. Als inicis del procés, vaig decidir abandonar TV3, pel seu sectarisme i participació en fomentar l’independentisme, el partidisme i l’odi contra tots els qui no combregàvem amb aquelles tesis. Després ,he anat fent seguiment per comprovar canvis o seguidisme, i arribo a la conclusió que encara està molt lluny de ser la televisió de tots i totes. Només cal anar qualsevol dia, a Més 3/24, per comprovar el sectarisme i foment de falsedats i partidisme, d’un programa ple de tertulians ben triats per a mantenir tesis, típiques del procés. Només uns pocs, en claríssima minoria, s’atreveixen a discrepar d’un conductor que hauria de fer anys, es dediqués a comentar exposicions d’ocells i plantes, però no de les coses diàries. I en aquestes, va arribar 8TV, amb pretensions d’agafar el relleu del procés, i fitxar persones i equips que havien deixat de tenir predicament a TV3. Només veure que alguns dels principals noms, van de la mà de Vicent Sanchis o Pilar Rahola, ja dona el to de per on van les coses. Si hi afegim programes amb Gabriel Rufian o amb Eduard Pujol, ens demanem com pot ser que algú posi diner en un estri com aquest. Veurem fins quan aguanta, però no serà per la publicitat que emet, ni pels espectadors que té, perquè les xifres son d’un immens ridícul. Sembla ser que cap dels programes, ha superat mai un 3 % de share, i en comptes de pujar, algun encara va baixant fins el punt que es poden comptar en uns pocs milers els seus seguidors. Quan dic, alguns milers, vull dir 4, 5, 6 mil, a tot Catalunya. Tampoc TV3 va per bon camí, malgrat destinar-hi 300 milions de tots els catalans i catalanes. El canal més carregat de personal de tot Espanya, i el que millor paga als seus components, molt especialment a tots els directius i càrrecs subalterns. Amb l’excusa de la llengua, alguns han volgut fer grans negocis , i és així com es contracten nombrosos programes, fora de la casa. Molts no donen els resultats previstos i van canviant en una sostinguda però permanent pèrdua d’espectadors. Si volen que torni a ser LA NOSTRA, hauran de fer canvis en profunditat, començant per una remodelació profunda de tota l’estructura, i garantint que tots les idees, totes les tendències hi siguin representades. Durant anys ha estat la televisió d’una part de Catalunya, minoritària, i tanmateix usurpadora del país. 8TV va voler agafar el relleu, però en qualsevol moment haurà d’anunciar el seu tancament. No té cap altra sortida.

A FAVOR DE MODIFICAR SISTEMA CONCEJOS ABIERTOS. En la primera ley electoral municipal que debía regir las elecciones municipales de abril de 1979, los legisladores previeron un régimen especial para los municipios más pequeños del país: los que van de 1 a 100 habitantes. Para todos ellos establecieron la elección de un candidato que sería el presidente del Concejo Abierto. Y el Concejo sería la asamblea de todos los vecinos, mayores de edad, los cuales tendrían voz y voto en las sesiones municipales. Durante 40 años, este régimen ha sido el existente en estos pequeños municipios. Para bien o para mal, el funcionamiento ha dependido, en buena parte, de la personalidad del presidente, puesto que sus funciones equivalen a las de un alcalde. O sea, muy relevantes. Si traigo el tema a estas páginas de El Obrero digital, es para señalar la importancia de proceder a modificaciones que mejorarían el funcionamiento y permitirían un mayor grado de democracia. En primer lugar, el tema es importante. A nivel territorial y social, puesto que hablamos de 1.379 municipios. Recuerdo que España tiene 8.131 municipios. Tener 1.379, con menos de 100 habitantes, los convierte en un tema de primer nivel. Y, ¿por qué trato este tema, en este momento? Pues, por la necesidad de modificar el sistema y abrirlo a mayores cotas de democracia interna. En la última modificación de la Ley electoral municipal, se acordó que en estos Concejos Abiertos, se decidiera si querían continuar con el mismo régimen, o acordaban cambiarlo por uno de listas abiertas. Los que decidieron el cambio, el 28 de mayo, elegirán a 3 concejales, de entre todos los que se presenten, de forma individual o colectiva, como independientes o en listas de partido. Cada votante, podrá dar su voto a uno o a dos, como máximo. Puesto que hay que elegir a 3, es fácil pueda entrar un tercer concejal, por otra candidatura, con lo cual el ayuntamiento será regido por 3 concejales, uno de les cuales, será Alcalde, previa votación entre los elegidos. La ley les permite funcionar como Consistorio, de la misma forma que para los municipios de 101 a 250 habitantes que eligen a 5, pero los votantes solo pueden dar un máximo de 4 votos. O pueden decidir funcionar como Consistorio, y, además, convocar a todos los mayores de 18 años a que formen parte de un Concejo, que sirva como asamblea consultiva. A nivel personal, considero ésta sería la mejor solución. Que todos los Concejos Abiertos, pasen al régimen general, para elegir a 3 miembros. Una vez elegidos, serán ellos los que voten a uno para alcalde, y acto seguido propongan constituir un Concejo consultivo que operará en los plenos municipales. Así se ganaría operatividad y al mismo tiempo se mejoraría la representación democrática de los vecinos. El actual sistema de elección de Concejo, permite persistir en el caciquismo cuando los presidentes dominan la composición. Hay que pensar que con dos o tres familias se puede dominar un Concejo, y difícilmente se manifestarán a favor del sistema abierto. Si esto es así, el sistema se perpetúa hasta el infinito. No podemos aceptar esta situación. Lo lógico es abrir todas las instituciones a la participación y a la gestión. Considero un error mantener el actual redactado de la ley y abogo por modificarla en el sentido de que el sistema sea único e igual para toda España. Para las elecciones de 2027, hay tiempo suficiente para modificar este aspecto de la ley. Facilitaría la apertura democrática, en 1.379 municipios, manteniendo la idiosincrasia y participación de todos los vecinos, en los asuntos públicos.

TORÀ I BIOSCA, A UN PAS DEL SOLSONÈS. Durant un grapat d’anys, en tant que diputat del PSC, a les comarques del Bages, Berguedà i Solsonès, vaig fer el seguiment d’aquesta qüestió, i vaig trobar tota mena d’entrebancs per fer-ho possible. Sempre hi havia un però, que no permetia culminar la proposta. Crec sincerament que els motius provenien de la por a un desequilibri de forces a la comarca del Solsonès. Una petita comarca com aquesta, fer-la més gran, amb dos nous municipis, podia comportar canvis en el Consell Comarcal. I de fet, en portarà. No en aquestes eleccions del 28 de maig, però sí en les de 2027. I podia haver estat en aquestes, si no hi hagués hagut una clara obstrucció per part de l’equip de govern de Solsona ( ERC). Recordem-ho. Fa ben pocs mesos que el regidor – portaveu del PSC, a l’Ajuntament de Solsona, Mohamed El Mamoun Mrimou, va presentar una moció demanant l’acord favorable del Ple perquè Torà i Biosca passessin de la comarca de La Segarra al Solsonès. La resposta fou una contra moció, en que es demanaven tantes coses, que la feien impossible. Demanaven una consulta en els dos pobles, tot seguit una aprovació dels plens dels dos consells comarcals, i finalment un recolzament dels consells d’alcaldies. En fi, una clara manera de torpedinar el canvi de comarca. Però, no, de la mà del diputat Oscar Ordeig (PSC), el ple del Parlament de Catalunya, el passat dia 7 de març, va aprovar, gairebé per unanimitat aquest canvi. I simplement per fer-lo efectiu ha d’haver-hi un acord, per majoria absoluta, dels plens dels dos municipis. A partir d’aquí ja es podrà procedir a la sortida d’una comarca per entrar en l’altre. Culmina així un periple d’una dotzena d’anys que en un país més eficient, s’hagués pogut fer en 2 o 3 anys. La política s’ha d’adaptar al territori i no a l’inrevés. De fet, aquest cas no és únic i hauria de portar a un replantejament de les comarques. En tenim 42, i ara es discuteix si s’ha de concedir aquest títol a uns quants municipis de la subcomarca del Lluçanès. Al meu entendre i després de més de 30 anys de consells comarcals, convindria un canvi radical, en profunditat. No podem continuar, anys a venir, amb una organització ineficient, començant per la pròpia conformació dels consells comarcals. Son més uns mini parlaments que uns ens de gestió i participació. Què caldria fer ? Tinc clar que la solució passa per convertir els consells, en mancomunitats de gestió i serveis a tots els municipis agrupats. I no necessàriament agrupats per les comarques actuals sinó pels municipis que puguin millorar l’eficiència, si s’ajunten. No té lògica agrupar municipis que habitualment tenen convenis i contractes amb altres de més propers. Així, doncs, a Catalunya hi hauria d’haver tantes mancomunitats com necessitats de millorar serveis tinguin els municipis. I en cada mancomunitat hi hauria representació, amb veu i vot de tots i cadascun dels municipis. No com passa ara que en els Consells, hi falten ajuntaments i n’hi ha d’altres, amb 3 o 4 representants. Com més aviat es modifiqui el mapa, més aviat aconseguirem millorar l’organització i coordinació dels municipis catalans. Aprofito per donar la benvinguda als municipis de Torà i Biosca, a la comarca del Solsonès.