Joan Roma

GUERRES PER CONVENIÈNCIA ELECTORAL, I/O JUDICIAL. Que la perversitat presideix moltes accions i actuacions polítiques, és una evidència des dels principis dels temps, però que el grau de cinisme arribi a cotes estratosfèriques, sí, és una novetat. Si algú en tenia algun dubte, miri les actuacions d’Israel, de la mà de Netanyahu, perseguit per la Justícia per múltiples casos de corrupció. La seva escapatòria, és impulsar tota mena d’accions militars contra enemics reals o inventats. I si no es troben, contra indefensos ciutadans palestins o jordans que s’interposen en les seves ànsies de guerra, ocupació i ampliació de territori. El cas de Donald Trump, és molt similar, tot i que les accions judicials van decaure a l’arribar a la presidència, però ara el que li preocupa son els resultats de les eleccions a principis de novembre d’enguany, les de meitat de mandat. Les promeses fetes de millores de preus, increments de la riquesa individual i no ficar-se en conflictes inoportuns, li passarà factura. Per això, ja llença sospites sobre el funcionament del sistema electoral i la proclamació de resultats. Increïble en veu d’un president que se suposa garanteix la netedat en un país de llarga trajectòria democràtica. Doncs bé, la trajectòria pot ser llarga, però hi trobem un bon nombre de dèficits i mancances que la posen en entredit. Ara mateix, els EUA està baixant posicions en l’Índex de Qualitat Democràtica(IQD), passant de democràcia plena, a democràcia feble, i ben aviat estarà en el rengle dels països amb governs autoritaris. El seu comportament s’adiu més en aquest sector, que no pas en els clarament democràtics. Si algú ho hagués dit anys enrere, l’haguéssim titllat d’eixelebrat. Ja no, per desgràcia. Son, doncs, aquests els escenaris que marquen decisions que posen en perill la pau mundial i causen destrosses materials i personals a desenes de països. La voluntat d’Israel de destruir l’Iran, ha estat una constant, des de sempre, però aconseguir arrossegar en aquesta aventura, els EUA, és un mèrit que s’apunta Netanyahu. Aquest, per mantenir l’aforament davant la Justícia, l’altre, per aconseguir èxits bèl·lics per poder vendre com mèrits per aconseguir bons resultats electorals. Sembla increïble, però això està passant, en viu i en directe, i al mateix temps, s’aprofita per fer caixa. Algun dia, sabrem els beneficis econòmics que uns i altres treuen d’aquest conflicte. Es d’una obscenitat increïble però quan homes de negoci sense escrúpols, al llarg de tota la vida, arriben al poder polític i no hi troben suficients controls a les seves decisions, s’envalentonen i tiren endavant, tot el que els ve al cap, sigui de forma directa o indirecta. No cal justificar l’acció, simplement la duen a terme. Les conseqüències les pateixen els atacats, i les que retornin cap al país agressor, no s’expliquen o arribaran, quan ell ja no hi sigui. Queda clara la urgència de parar els peus a un i altre perquè ens porten cap un abisme. Son persones encegades, egòlatres i temoroses de la normalitat i la legalitat. Estan en una cursa embogida sense objectius clars ni propòsits justificats. Son un perill per a tots, lògic, ens impliquem tots, en les accions per aturar-los.

DEIXEU MORIR EN PAU ! Una més, i no poc important , de les conquestes dels governs socialistes, ha estat la de la “mort digne”. El dret a l’eutanàsia quan ja només queda l’opció de patir, fins que arribi la mort. Ningú ens ha dit que haguem vingut en aquest món a patir. Al contrari, hem de poder viure i gaudir dels anys de vida que la salut ens permeti. I tant important és trobar remei als nostres mals, com poder posar-hi fi, quan creiem arribat el moment. Ha costat anys, molts anys, i moltes mobilitzacions i crides a arribar acords entre partits, per a poder fer possible aquesta aspiració. I, precisament aquests anys i aquestes lluites ,han servit per arribar a una legislació molt detallista i amb plenes garanties pels peticionaris. Queda clar, doncs, que ens pertoca complir-la i fer-la complir. Precisament per haver arribat a un gran consens, produeix ràbia i indignació que determinats grupuscles, busquin vulnerar-la sota supòsits de protegir o salvar persones. Uns d’aquests activistes, es fan dir “advocats cristians”, a la recerca de familiars de persones que han demanat posar fi als seus patiments, perquè impugnin la decisió i busquin allargar-li el sofriment. Tenim ara, el cas de la Noelia, que està omplint amplis espais ,en tots els mitjans de comunicació per la tossuderia d’anar a totes les instàncies judicials amb el pretext que un pare, pot impedir que una filla, major d’edat, amb plena consciència, accedeixi a un dret legal. I amb una Justícia, lenta i complicada, s’han d’anar saltant els tràmits, mentrestant la pobra Noelia, pateix sense remei. Aquest és el cas actual, però n’hem tingut altres que al final del recorregut, han pogut sortir del cercle en que algunes d’aquestes organitzacions els havia ficat, però això no pot continuar així. S’ha de preservar la voluntat de la persona, una vegada ha passat per tots els filtres que estableix la llei. No poden sortir, suposats amics, i/o parents, que per interès personal o per altres causes puguin entorpir el procés. Tots els casos, tinguts fins ara, han de ser estudiats i avaluats, a fi de permetre algun canvi puntual en la legislació que tanqui aquestes portes pel darrere. I és que en tots els casos s’hi veuen mans interessades i ben poc esperit solidari i de respecte. Segurament que tots coneixem algun cas i costa d’imaginar com de frustrant i decebedor és un allargament de vida, que no és vida. Solament, patiment. Diria més, caldria establir sancions contundents, contra els qui vulguin entorpir la voluntat i decisió dels qui han gestionat i tramitat el dret de morir dignament. Ningú ha de poder jugar amb un dret fonamental com aquest. Prou de temps i sofriment ha costat, arribar a assolir-lo.

CATALUÑA, A LA ESPERA DE PRESUPUESTO. El Govern Illa, y con él el PSC, han hecho los deberes y tenemos el proyecto de presupuestos 2026, entrado en el Parlament, para su estudio, valoración y debate. Han entrado, con un pacto previo con los Comunes, y después de varias reuniones con ERC, que todavía está exigiendo más prestaciones como condición para votarlos. La principal, la cesión del 100% del IRPF. Una condición que también pide el propio Govern, consciente de que aquí y ahora todavía no es posible. Mientras se llega al pacto, tanto el president como todos los consejeros, han salido a explicar las bondades del nuevo presupuesto. Hay que recordar que Cataluña funciona con el presupuesto de 2023, prorrogado. Estamos en 2026, y a pesar de los suplementos de crédito aprobados, un país no puede funcionar, en plenitud ,sin unos presupuestos actualizados. Y debo decir que el proyecto presentado da respuesta a todos los grandes compromisos para ponerse al día, después de todos los años del “procès” y encarar la nueva etapa para situarse al frente de los retos, dentro de España y a nivel de la UE. Para entender la magnitud de la propuesta, me permito dar algunas cifras. El presupuesto 2026, asciende a 49.162 M, lo que supone un 10,3% más que el presupuesto prorrogado para 2025, y un 22,8% más que el último aprobado (2023). La inversión es la que más crece (un 45%), hasta llegar a los 4.146 M. Y las prioridades son las propias de un gobierno progresista: un 74% del gasto, con una partida de 1.900 M para vivienda y suelo. Para los que tenemos especiales reivindicaciones municipales, las partidas se incrementan notablemente como para dar cumplimiento al nuevo Estatuto de Municipios rurales. Todos los alcaldes, reconocen que la llegada de Illa a la presidencia, ha supuesto un antes y un después, en sus relaciones con la Generalitat. Pues bien, ¿va ERC a votar estos presupuestos? Esta es la gran pregunta. Este es el interrogante que tiene el país, a la vista de declaraciones en que siguen entestados en reclamar la cesión total del IRPF, aunque no sea factible. Piden, algún gesto, algún acuerdo que les permita salir airosos de sus desencuentros con Junts. En este tablero, Junts, juega a desestabilizar a ERC, y al mismo tiempo a impedir que Illa tenga presupuestos. La política en Cataluña no va de patriotas, sino de luchas partidistas para poder acusar a los otros de “vendidos” o incautos que se dejan “comprar” por un plato de lentejas. Francamente, es penoso escuchar las razones para no dar el paso de votarlos. Es un juego de dudas y debilidades ante la responsabilidad de posicionarse ante un proyecto de país. He estudiado, debatido y votado muchos presupuestos. Por supuesto todos los municipales en los que he tenido participación, de primer orden: cuarenta en total. Una docena del Consejo Comarcal. Y finalmente, en tanto que diputado en el Parlament, otros quince. Puedo asegurar que de todos los presentados, debatidos y votados, el actual proyecto para 2026, es el de más rigor, más ambición y mejor dotado para encarar los grandes retos de país. No hay ninguna excusa justificable para no aprobarlos. Veremos si a la hora de la verdad, ERC, da el paso correcto o sucumbe a sus miedos.

BRETXA SALARIAL HOME/DONA. Gairebé tota una vida en institucions públiques, se’m fa difícil comprendre com encara hi ha un gran diferencial salarial , pel simple fet de ser home o dona. Si en un lloc vam acabar amb aquesta discriminació, va ser en les administracions públiques. En totes elles, a feina igual, mateix salari. Faltaria més! Doncs, el que és normal i d’obligat compliment, no ho és en l’activitat privada, tot i alguns avenços fets en els darrers anys. Queda, però, encara molt per fer. Amb les dades de l’ INE, corresponents a 2023, en conjunt, la bretxa salarial se situa al voltant del 15,74%. Es molt encara, tot i que s’ha produït un descens d’1,35 % , respecte de les dades de 2022. Es evident que entre tots, s’ha d’aconseguir acabar amb aquesta il•lògica i injusta discriminació. Es impròpia d’un país democràtic, modern i feminista. En aquest cas, tots hem de ser feministes, en el sentit de recolzar i exigir igualtat, en tot i per tot, entre homes i dones. Impensable mantenir situacions incomprensibles i inacceptables. Però, hi son, si mirem les xifres concretes, les que mostren i demostren aquesta discriminació. Veiem-ne algunes. Per a 2025, el salari promig anual se situava en els 30.372,49 euros per als homes i en 25.591,31 per a les dones. En el cas de tècnics i quadres professionals, estàvem en 65.870,11 euros per als homes, i en 54.003,51 per a les dones. En altres sectors com en el de la salut i ensenyament, estàvem a 41.035,77 euros per als homes i en 37.939,33 per a les dones. No dono més xifres, simplement perquè amb aquestes, ja queda clar que fora de les administracions públiques, les empreses privades actuen aplicant una clara discriminació per raó de sexe. Cert que hi ha algunes explicacions que produeixen aquesta discriminació, motivada per una major dedicació a treball parcial per part de les dones, respecte dels homes. O per activitats en sectors i àmbits menys valorats i amb més alta precarietat, etc. Dit això, malgrat els avenços aconseguits, queda molt camí per recórrer. En aquest camp, pertoca als sindicats, i lògicament al govern de torn, en cada nivell, implantar mesures de supervisió, control i sanció, davant incompliments de les lleis vigents. I al mateix temps, impulsar mesures de promoció que permetin feminitzar molts treballs, fins ara, reservats als homes, i que no tenien ni tenen cap raó d’existir. Si mirem enrere, certament, els avenços han estat significatius. Però, mai podem acceptar les actuals diferències, fins arribar a la lògica i justa equitat. A la vista de les xifres i condicions queda encara camí per recórrer. Aquest, és un dels grans objectiu d’un govern progressista, conscients de que si no ho fa ell, no ho farà cap, de dreta i ultra dreta. Al contrari, es poden fer passos enrere. Tinguem-ho present !

NI AMIGA NI SECTÀRIA. El que s’espera d’un mitjà de comunicació és que sigui objectiu, plural, transparent i transversal. Segur podria afegir algun factor més, però amb aquests n’hi ha prou com per garantir la seva fiabilitat, perquè la professionalitat se’ls hi pressuposa. Afegeixo, que si parlem d’un mitjà que a més és públic, totes aquestes condicions son d’obligat compliment. Faltaria més !. Dic això, després de mesos d’esperar canvis profunds en el tractament i funcionament de tot l’entramat a l’entorn de TV3 / Catalunya Radio. Perquè esperava aquests canvis? Doncs, perquè canviat el Govern, se suposa que hi haurà directrius per canviar estructura, i sobretot continguts. I deixo clar que en cap cas, penso en supeditacions ni directrius per “lligar curt” programes i continguts. No, no, em refereixo a que després d’anys, molts anys, de domini independentista, els mitjans que paguem entre tots els catalans, havien d’alliberar-se i optar per l’objectivitat i la transversalitat. No vull mitjans obedients al Govern, sinó mitjans lliures, professionals i no sectaris, ni partidistes. Doncs, no els tenim. Ara i aquí parlo dels públics. Vaig deixar TV3 / Catalunya radio i un bon nombre de mitjans privats, generosament subvencionats pels governs anteriors, perquè jo busco informació, debat, reflexió, no adoctrinament ni partidisme explícit i implícit. Pel que he vist i comprovat, som centenars de milers els qui hem deixat aquests mitjans, i n’hem buscat d’altres. No tornarem fins no estiguem segurs de canvis profunds. Però, mentrestant és inacceptable comprovar el grau de sectarisme imperant. Els costa, i molt, donar noticies i informacions de l’actual Govern, quan es tracta de temes en positiu. En canvi frueixen quan poden trobar motius per la queixa, per explicar i ampliar repercussions sobre qualsevol incident o accident en vies, carreteres o mobilitat, en general. En cap moment donarà compte de situacions semblants o pitjors, viscudes per anteriors Executius. Van a la recerca de la crítica, oblidant els canvis significatius que s’estan duent a terme en tots els àmbits i sectors del país. Tenen com a prioritat exposar les mancances, catalanes i espanyoles, sense fer esment a les millores o propostes de millores que figuren en tots els plans estatals i nacionals. En els debats i tertúlies els desequilibris son més que evidents. En molts casos, res ha canviat respecte el que es veia o s’escoltava, tres, cinc o deu anys enrere. I repeteixo, no vull seguidisme del Govern, però tampoc accions constants contra el Govern. En molts programes és indignant el grau d’atacs, tergiversacions i falsedats de l’acció del govern central, i a continuació del govern de la Generalitat. Aquests mitjans no compleixen amb el deure d’informar. Continuen sent mitjans poc fiables, i clarament alineats amb els partits de govern anteriors. Si això no canvia, és impensable retornar. Massa anys han estat sota domini independentista, com perquè ara, haguem de continuar patint falta d’informació veraç. En les properes enquestes veuran els resultats d’aquesta mala praxis. Els mitjans no han de ser ni amics, ni sectaris.

SERVEIS BANCARIS LLUNYANS. Tenia els meus dubtes sobre el títol a posar, perquè em sortien diversos adjectius: inadequats, deficients, poc propers, poc confidencials, etc. Al final ,m’he decidit pel terme “llunyans”, explico el motiu. La setmana passada em va tocar fer unes gestions prop de dues entitats bancàries, motiu pel qual vaig tornar a comprovar com de complicats son els mecanismes, per a poder resoldre petites coses que per a moltes persones, es converteixen en grans maldecaps. Si això passa a la majoria de la gent, molt més ens passa als que vivim a pagès. O si volen en el món rural, en el qual vàrem perdre totes les oficines bancàries i no tenim cap altre remei que anar a la capital. I si la capital és petita, només hi trobarem una sola oficina que es converteix en una mostra clara de mal servei. Ja ho vaig dir en el moment en que els bancs es van posar d’acord per tancar totes les sucursals en pobles petits i mitjans. No volen clients, sinó súbdits que no vagin mai en persona al banc i que s’espavilin per resoldre els problemes, via digital, electrònica o online. El terme, és igual. La qüestió és no aparèixer personalment, així s’estalvien personal i no han de donar explicacions de mals funcionaments, difícils d’explicar i encara menys de justificar. Mentrestant, tenen grans beneficis, redueixen al mínim el personal disponible, a les poques oficines que han mantingut obertes. Veurem quan temps duren, perquè estic convençut que tots tenen algun pla de reducció en el calaix que trauran tant bon punt es posin tots d’acord. El resultat, és un mal servei per al client. Es a dir, per a tots plegats. D’entrada, si algú pretén resoldre per telèfon algun tema, veurà que d’immediat li diuen que millor vagi al web del banc. Si truca al general, l’aniran vehiculant perquè contacti amb l’oficina de “referència”. I aquí et pots trobar en que una sola persona estigui en el mostrador i que alhora hagi de resoldre les incidències que es produeixen, cada dia, en els caixers automàtics de l’entrada. Es així com pot haver-hi diversos empleats en els seus despatxets, sense atendre ningú, i en canvi el pobre empleat de caixa, va de bòlit. També pot passar, i passa, que en alguna oficina l’empleat de caixa, només atén determinats temes. Per altres, ens dirigeix cap a algun “agent comercial”, el que està en algun dels despatxets o taules obertes.....I heus aquí com tanta modernitat, mata la confidencialitat. La setmana passada, tot esperant torn per un d’aquests agents comercials, vaig poder escoltar debats i discussions, alguna amb to ferm i discrepant ,entre marit i muller, per què volia fer un i què exigia l’altra. Tot un exemple de mala praxis, mal servei, i pèssima manera d’atendre clientela, sense la intimitat deguda. I ningú intenti resoldre via telefònica, perquè toparà, primer amb col•lapses del servei que anirà repetint que truqui més tard, o simplement no li resoldran el problema. Els nous serveis bancaris que s’ofereixen, tenen per principi: no vingui al banc, no busqui problemes, no esperi que li resolguem gairebé res. El millor servei, és el que no es necessita. Per tant, intentem no tocar tecles ni voler fer operacions poc habituals, perquè el rosari de conseqüències costarà molt d’arreglar. En resum, els bancs incrementen els seus beneficis, a costa de donar mal servei als clients que de fet, ens hem convertit en súbdits, seus. Aquesta és la pura i dura realitat.

UN PRESIDENT MAL INFORMAT, O IGNORANT ? Diversos mandataris, han mostrat, en privat, la seva sorpresa per la poca o mala informació del president Trump. Poc a poc, alguns càrrecs rellevants, juntament amb periodistes i informadors, filtren els continguts de les converses tingudes, i això permet confirmar el que molts sabien: Trump és “un producte” de l’especulació i d’unes formes de vida i gestió, típiques d’un país com els EUA, en que les relacions, entre grans fortunes, produeixen “monstres financers” que tant poden guanyar com perdre, milers de milions en unes hores o uns dies. Els escrúpols els han deixat a casa o simplement no n’han tingut mai. Ningú s’estranyi que acostumats a aquestes maneres de fer i actuar, no precisen de grans coneixements ni grans estudis, perquè treballen amb altres eines. Informació privilegiada, compra d’informació, especulació, ús i abús de tota mena de tripijocs, i tot, en grans dimensions, fins al punt que ningú coneix amb detall què hi ha de cert i què d’artificial en patrimoni i finances. Tampoc hi ha cap escrúpol en barrejar interessos i el terme “corrupció” és tant laxa que tot en queda fora. Simplement es batalla pels negocis i els beneficis, i aquí hi val tot, fins i tot la figura presidencial. No hi ha cap mania en posar fills, cunyats, o nebots, al front de grans organismes, amb prioritats tant clares com remar a favor propi. Si s’ha de fer alguna acció pública, es fa, però si al mateix temps hi entren unes comissions cap a casa, és ser espavilat. No corrupte. Si algú ha nascut i viscut en aquests ambients, és evident que no ha tingut temps, ni ha necessitat fer grans estudis. No cal. El que interessa, s’agafa, i sinó es compra, i sinó es destrueix. Tot amb la mateixa rapidesa, no hi ha temps per perdre temps, ni per negociar o discutir hores o setmanes per futileses que no mereixen pèrdues de temps. La hiperactivitat que demostra Trump, és una escapada constant cap a noves realitats, conscient de que no pot perdre temps. En unes setmanes complirà els 80 anys. No té temps ni paciència per facilitar o arribar a acords. Es molt més fàcil imposar-los. Més ràpid i més contundent, i com que s’ha envoltat de “llepaculs” que li riuen totes les gràcies, està en una bombolla artificial que no li deixa veure la realitat. Qui segueixi l’enfrontament Canadà – EUA, veurà l’immens dany que patirà el país, quan el Primer Ministre, Mark Carney posi en marxa les mesures anti- Trump. Son molt dures i de conseqüències imprevisibles, de cara els propers anys. De moment, ell no hi vol pensar ni vol tirar enrere les amenaces i menyspreus llençats, però ben aviat veurà els resultats. De moment, encara no, i compra temps. I com que ignora la realitat, creu que la pot modificar i comprar. I no, no tot es pot comprar ni modificar. Així, doncs, no ens estranyi que mandataris, periodistes, escriptors – informadors, surtin esparverats per la deficient o mala informació, és que tracten amb un ignorant, cregut de saber-ho tot i dominar-ho tot. Així estem, així anem.