Joan Roma

PENITENCIA PER A TANTES VERGONYES. Tots els qui militem en el partit socialista, tenim clars els ideals que el presideixen, i la importància d’actuar sempre amb honestedat i rectitud. No solament hem de ser honestos en la vida pública, també hem de ser respectuosos, en tot el referent a la vida privada. No pot haver-hi dissonàncies entre la pública i la privada, perquè entraríem en contradiccions irresolubles. Per això, ens fan tant mal els casos de corrupció, per una banda, i els comportaments indignes, per l’altra. Si greu és vendre’s a canvi de favors o diners, igual de greu és comportar-se indignament en la vida privada, menystenint les dones i tractant-les com si fossin mercaderia. De tot plegat hem vist i escoltat, en el llarg serial que afecta el cas Koldo, del qual en formen part l’ex secretari d’organització del PSOE, i ex ministres Abalos, i un altre ex secretari, Cerdán. Sembla increïble el grau d’impunitat amb el que van actuar. Sabem que determinats càrrecs precisen d’amplis poders executius, però sempre hem considerat indispensable posar-hi supervisions i controls que clarament no van existir dintre de l’estructura del PSOE. El mal produït ha estat immens. I ja no em refereixo al mal electoral, sinó al moral, al sentimental i emocional. Les destrosses fetes ens afectaran durant anys, molts anys, perquè suposen una ràbia immensa, per haver traït els principis del partit, sí, però per haver donat als nostres adversaris les millores eines per atacar-nos i fer mal de veritat. Perdre vots, fa mal, però tots sabem que és llei de vida, i que amb bona feina, es recuperen. Recuperar la dignitat perduda, costa molt més, perquè ha tocat la sensibilitat i la creença de que això, a casa nostra, no podia passar mai. I ha passat, amb unes mostres barroeres, masclistes, prepotents, indignes per les persones però encara més pels qui ostenten càrrecs públics del màxim nivell. El primer judici i els que vindran suposen el pitjor càstig que ens podien imposar. Ja no els adversaris convertits en enemics, no, no, és que el mal ha estat fet per suposats militants d’alt nivell. La penitència serà llarg i dolorosa. Només ens pot salvar que davant tantes indignitats, actuem en conseqüència, que vol dir posar més i millors controls a tots els nivells del partit, com per evitar la repetició de casos com aquests. La reacció davant la prepotència ha de ser immediata, perquè toca prevenir, per evitar haver de curar. Queda clar que els controls no hi varen ser, ni van actuar coneixements o constatacions que algunes coses no anaven bé, quan alguns portaven un nivell de vida impossible pels ingressos que tenien. Mai més es poden repetir casos com els que ara ens castiguen. Sempre hem tingut l’honestedat i el respecte com a símbols d’identitat. Així ha de continuar de cara el futur.

PASSADA SETMANA SANTA. En la meva llarga etapa de regidor i alcalde, els dies de Setmana Santa, servien per posar-se les piles davant el que venia unes setmanes després: el més o menys llarg estiu, en el qual es repeteixen moltes de les deficiències, problemàtiques, costums o accions de les persones vingudes de les zones urbanes. En el món rural, som conscients de la necessitat de respirar aire sa, contemplar altres paisatges i gaudir de la natura, en viu i en directe. Lògic, perquè les ciutats, cada vegada son més atapeïdes i menys amables per a fer-hi vida pausada. Ens toca, doncs, ser comprensius, però alhora ferms, a l’hora d’informar i fer complir determinades regles bàsiques, per a garantir la bona convivència. I és que no tot el que és verd pot ser vist i utilitzat com camp per córrer, jugar o estacionar una autocaravana o plantar-hi una tenda. Tot sovint toca avisar i demanar sortir d’un prat, a persones que creuen tenir dret a fer-lo servir com jardí particular, sense pensar en els perjudicis de trepitjar l’herba o fer malbé alguns dels tancaments ( vailets ) per garantir que el bestiar no surti d’aquest espai. L’enorme expansió del fenomen d’autocaravanes, ha escampat per tot arreu, persones a la recerca d’espais aïllats, sense fer prou atenció a les feines dels pagesos i ramaders. On també hi ha tensions, per excés de presència humana, és en els espais de protecció natural. Els cartells informatius, no son suficients per reduir l’accés i molts ajuntaments han d’avançar el període de vigilància i/o sanció, a la Setmana Santa, quan abans s’iniciaven a meitats de juny. La flora i fauna en aquests espais son molt sensibles i queden seriosament malmesos quan no es fa atenció o quan s’envaeix de forma intensiva. I també en aquests dies, hem tingut el primers campaments. Benvinguts siguin perquè els joves necessiten aquest contacte amb la natura, però amb organitzadors que han de tenir experiència i portar bon material perquè en casos de forts vents, freds intensos o pluges torrencials, el campament no quedi desarborat. Molts organitzadors pensen que tots els pobles disposen d’un pavelló, o gran sala polivalent on podran anar en cas de necessitat. I, no, no, en pobles petits ( 550 a tot Catalunya) no tenen pavelló.... En matèria de gossos, un altre dels maldecaps, no poden deixar que campin al seu gust, perquè poden esverar el bestiar que pastura, o trobar-se amb gossos de pagesos i ramaders, que fan de vigilants de la finca....I en matèria de deixalles, tots els pobles tenen el seu sistema de recollida amb alguns contenidors pels visitants que convé fer servir, però que només trobaran en els nuclis urbans, de manera que toca, a vegades, fer quilòmetres per a poder-les dipositar. L’important és deixar els espais nets com s’han trobat. En fi, tots vivim en el mateix país, sota diferents condicions, però amb una bona col·laboració i participació el podem fer compatible i habitable, tinguem on tinguem residència habitual. En poques setmanes, estarem a l’estiu, on tot el vist per Setmana Santa, ho veurem repetit i incrementat notablement. Toca, doncs, demanar contenció i respecte, per garantir els usos i costums del món rural.

¿ESTAMOS EN UN INFIERNO FISCAL? Resulta penoso ver al supuesto líder de la oposición, salir en los medios de comunicación, sin posibilidad de hacerle preguntas, para lanzar proclamas, anuncios o inventos, a fin de proclamar su existencia. Lo he dicho en anteriores ocasiones, pero lo repito, para quien no esté al tanto de la presencia de asesores, en todos los estamentos oficiales, que podrían elaborar informes, preparar comparecencias y hacer propuestas concretas, serias y fundamentadas, sobre los temas más relevantes y urgentes del país. Si el PP los tiene, y me consta que, en efecto, tiene todos los cupos cubiertos, en Congreso, Senado y CCAA, deben tener vacaciones indefinidas, o los puestos han sido cubiertos por elementos, no expertos, en ningún ámbito concreto. Es que sino no se comprenden las improvisaciones y claras meteduras de pata de Núñez Feijóo. Ya no hablo de sus titubeos en relación a la guerra de Trump y Netanyahu contra Irán, es que tampoco dice nada en relación a las actuaciones genocidas de Israel, en Gaza y Líbano. Ahora, para demostrar su existencia, nos sale con el titular de que España vive en un infierno fiscal. Increíble por deplorable que alguien que ha ostentado la presidencia de una Comunidad Autónoma, prometa que si algún día llega a la presidencia del gobierno, va a bajar impuestos. Así, en seco. Llegar e iniciar temporada de rebajas, a nivel general, y si conviene, incluso obligando a las CCAA rebeldes, a la causa. Supongo que centenares de alcaldes, del PP, y con ellos la inmensa mayoría de otros partidos, así como cargos institucionales de diputaciones, consejos comarcales, mancomunidades, consorcios, etc., se han puesto las manos en la cabeza, preguntándose cómo es posible que un candidato a la presidencia sea tan inmaduro y populista. Nadie le ha recordado que Mariano Rajoy hizo similar promesa y se la comió, al día siguiente de acceder al cargo. Pero, vayamos al tema. Se comprende que un candidato busque grandes titulares, pero hay que conseguirlos con un mínimo de seriedad y proporcionalidad. Habría sido mejor prometer un mejor uso de los recursos. Más y mejores inversiones en ámbitos estratégicos. Ahorrar en unos capítulos para ampliar otros, etc. Todos los que hemos presidido alguna institución tenemos claras las prioridades y la necesidad de imponer austeridad, en todo lo superfluo, para robustecer lo esencial. Pero, no. Feijóo cree que estamos en un infierno fiscal del que solo saldremos el día que él llegue a Moncloa. Mañana dirá otra cosa porque habrá olvidado este lema infernal y estará preparando otro para seguir insistiendo en su existencia mediática, a la vista de sus carencias parlamentarias. Hace pocos días, volvió a insistir, en proponer una moción de censura instrumental, con el PNV y Junts, simplemente para tumbar a Sánchez y convocar elecciones. En su desesperación no se para a pensar en los graves desencuentros que cada semana tiene con los dos partidos indispensables. Volviendo al principio. Un político que desacredite el pago de impuestos, haciendo que parezcan más un impuesto revolucionario que no una aportación al Estado de bienestar, no merece llegar a la presidencia. No todo vale para alcanzar un objetivo. En este caso, más bien lo contrario. Hace méritos para que se quede por el camino. Tiempo al tiempo.

RESPECTE I AUTORITAT EN ELS ESPORTS. No sóc d’anar a veure competicions esportives, però, de tant en tant, en una visita a algun poble o ciutat petita, m’ha donat per entrar en algun pavelló o camp de futbol, més per tafaneria que autèntic interès. He de dir que en alguns casos, n’he sortit molt decebut, per no posar una paraula més forta. Hi ha persones que haurien de tenir prohibida l’entrada, molt especialment si es tracta de pares, mares o familiars propers que creuen tenir dret a criticar, cridar i insultar jugadors contraris al seu, o a l’àrbitre que regula el partit. No he aguantat mai l’actitud d’afeccionats radicals, capaços de comportar-se com autèntics beneits, davant qualsevol cosa o moviment que passi en el transcurs del temps de joc. O ja, una vegada acabat. Els esports son meravellosos i altament instructius si el comportament és correcte, però poden embrutar les vides de les persones si s’agafen com vies d’esbravament de problemes i tensions personals, familiars o col•lectives. Escoltar segons quines crítiques, barrejades amb insults, més o menys punyents, destrueixen tot el que significa l’esperit esportiu. I el preocupant és que anem a pitjor. Almenys es el que sembla si ens atenem a informacions periodístiques, exposant suspensions de competicions per culpa d’alteracions de l’ordre públic per part d’espectadors disconformes, en decisions arbitrals. Si fets com aquests no s’aturen d’immediat, complicaran els torneigs i impediran el normal desenvolupament de les activitats esportives. I és que he vist tota mena d’intervencions, en diversos esports i en diversos nivells, de manera que no es limiten a un o dos esports, sinó son diversificats i copiats, uns dels altres. Toca, doncs, emprendre accions ràpides i eficients. Res de contemporitzacions, al contrari, s’ha de ser molt estricte, fins el punt d’impedir l’entrada a aquells reincidents que no s’han reciclat. Qui no sàpiga estar callat, millor es quedi a casa. En quan als responsables directes del joc i de les instal•lacions, han de tenir la condició d’autoritats, per poder imposar les seves decisions i penalitzar, més greument, els qui les incompleixin. Es que sinó, aviat no es podrà competir en cap esport, en cap nivell, ni en cap lloc concret. Seria un desastre per a tothom. I tampoc és viable ni sostenible disposar de vigilància privada o pública, per a centenars o milers de competicions que es duen a terme, gairebé tots els dies de l’any, però molt especialment concentrades, en els caps de setmana. La via adequada ha de ser, el respecte i el principi d’autoritat.

NO UNA BANDERA, SINÓ DUES. Tantes ganes de protagonisme i grandiositat, típiques de l’antiga CiU i, ara de Junts, en aquest cas de la mà del president del Parlament, Josep Rull, han tingut un resultat no esperat per a ell, però lògic pels qui estem al dia de la legislació vigent, en matèria de símbols i banderes. He consultat la llei, un munt de vegades, durant els anys del procés, per a recordar quines son les normes que regulen el seu protocol. Ens regim per la Llei 39/1981, la coneguda per “llei de banderes”, que deixa clara la obligatorietat en els articles 3 i 6. Alguns, només han volgut llegir uns paràgrafs i oblidar la resta , i és així com passa el que passa, quan es vol amagar, oblidar o vulnerar, per no posar la bandera espanyola. Rull, és un d’aquests talibans que pretén interpretar les lleis al seu gust, i mostrar “valentia” prenent decisions que vol vendre com de resistència i rebuig a normes ingrates, per a ell, i els seus. Molta gent no sap que en compliment de la llei, onegen a l’exterior del Parlament, les banderes catalana i espanyola. Sempre. Des del primer dia, fins a data d’avui. Ni durant els anys del procés, ningú es va atrevir a treure l’espanyola. A l’interior, les dues banderes presideixen l’hemicicle del Parlament. El lloc on es celebren totes les sessions del Parlament, amb presència dels 135 diputats i diputades. Doncs bé, sota la presidència de Rull, es treu l’espanyola perquè així les visites no tinguin aquesta presència que segons ell pot ferir algunes sensibilitats. Només es tornava a posar l’espanyola, els dies de sessió parlamentària. I a l’exterior, a Rull li faltava algun emblema nacional, espectacular, símbol per a tothom qui passés a uns centenars de metres del Parc de la Ciutadella. Heus aquí que el va trobar: un gran pal de bandera que superés el del Born, que té 17,14 m, per així recordar-nos el 1714, de Felip V. Es per això que va pensar en un pal molt més alt: 25 metres, per a poder acollir una senyera immensa, de 54 m2. Tot plegat, obligava a uns fonaments de 8 metres de fondària, clarament reforçats, no fos que un cop de vent s’emportés el conjunt. Com que aquests capricis es poden imputar al pressupost del Parlament, cap problema. Es paga el que costi, i tots en pau. El cost total, ens ha costat 93.000 euros a tots els catalans, favorables o no a aquesta iniciativa. Però, perdoneu la modèstia, en el moment de l’aprovació, ja vaig pronosticar alguna reacció contundent. I així ha estat. L’entitat Impulso Ciudadano, va presentar denúncia per aquest flagrant incompliment de la llei de banderes, exigint que si hi ha la catalana, al costat, ha d’haver-hi l’espanyola. I, en efecte el TSJC, acaba de resoldre a favor d’aquesta petició, de manera que la Mesa del Parlament, haurà de pensar en com donar compliment a la resolució emesa. Què fer? Posar un pal idèntic, per una bandera espanyola, de similar dimensió i gastar-se altres 93.000 euros ? O posar en el pal de la catalana, l’espanyola, fent algun experiment en forma de lletra T ? Segur que dissenyadors, tècnics i ferrers deuen estar estudiant com donar compliment a aquesta resolució no imaginada. Però, la denúncia contenia una altra exigència: la de que les dues banderes, estiguin a la presidència de l’hemicicle, tots els dies de l’any i no solament, els dies de sessió. Heus aquí com a alguns, les seves estratègies els surten a l’inrevés de l’imaginat i ens costen una fortuna a tots plegats. Es volia una sola bandera ?. Doncs, no, ara en tindrem dues.

BON GOVERN I MOBILITZACIONS. Es llei de vida que quan arriba un nou Govern, amb bona formació i preparació, agita les aigües del país, despertant vells projectes i velles reivindicacions, promovent tota mena de reclamacions que fins aleshores havien estat callades i enterrades, a la vista de la inoperativitat dels governs anteriors. Això passa a tots els nivells i ningú s’estranyi que ara, de cop i volta, veiem metges, sanitaris, mestres, pagesos, maquinistes, ....sortint al carrer, exigint resoldre en dies o setmanes el que ha estat encallat durant anys. Res de nou en el món de la política, però siguem seriosos i recordem d’on venim, on estem, i cap on hem d’anar. Demagògia, la mínima i petició de solucions immediates, poques. La reacció del Govern, ha estat serena i adequada. Per molt que cridin, tenim el país que tenim, després de molts anys de cridòria i batalles verbals, però molt poca feina real. Produeix indignació veure com des dels bancs de l’oposició en el Parlament, alguns ex consellers i conselleres es permetin criticar les decisions del Govern. Deuen creure que tots patim amnèsia, perquè recordem perfectament el seu pas pels càrrecs que van ostentar, amb ben poca eficàcia, per no dir, ben poca dedicació i resolució. Però, precisament aquest batibull d’exigències i reclamacions, demostra l’efectivitat del Govern Illa. Ningú es mou si sap que el Govern no farà res, com passava amb anteriors executius. Es quan n’hi ha un que realment es mou i demostra efectivitat, que tothom s’atreveix a plantejar propostes, reclamar solucions i alternatives. Doncs bé, pas a pas, tema a tema, les coses es van posant en el seu lloc. Ara bé, miracles, no. Per a poder avançar i realment emprendre camins de futur, fa falta disposar de pressupost. Es indispensable aprovar el de 2026, el més aviat possible perquè d’ell en depèn poder garantir els grans projectes que necessita el país. Com hem pogut veure i sobretot constatar tenim grans dèficits que precisen ser resolts. No amb un any o dos, però s’han de posar els fonaments per a fer-ho realitat. I sí, parlem de Rodalies, però al mateix temps de nous habitatges. Primer 50.000, però després molts més perquè el país va creixent i cal atrapar el temps perdut. Totes les crisis i problemes que han aparegut en aquest primer tram de governació, s’han entomat adequadament, però han demostrat grans precarietats que s’han de resoldre amb curts terminis de temps. I perquè tothom pugui fer la feina, ha de disposar de les eines adequades. Això vol dir, capacitat en personal, material i en finançament. Les mobilitzacions denoten necessitats i preocupació per àmbits i sectors de primer ordre. Doncs bé, que els partits es posin les piles i en comptes de només criticar i esperar, que acordin uns nous pressupostos i aleshores sí, podran exigir al Govern que posi en marxa les mesures pertinents. Quan més esperin, amb més retard es podrà treballar. Toca, moure fitxa, ja.

MASSA ANYS DE PRECARIETAT ! Fa uns dies va tornar a ser notícia el problema de la manca de secretaris – interventors, en pobles petits. En aquest cas, per baixa del titular que cobria els ajuntaments de Gaià i Lluçà, però en qualsevol moment, en sortiran d’altres que es troben en situació similar. De fet, ara mateix, podria dir de memòria una vintena d’ajuntaments de la Catalunya Central que tenen uns serveis mínims que, a més, pengen d’un fil. Com pot ser que la figura més rellevant, a nivell de personal essencial, tingui aquestes carències ? Ningú podrà dir que el problema ha sortit de cop i volta. No, no, puc assegurar que aquesta situació, fa quaranta anys que dura. Sí, sí, heu llegit bé. Ja en els primers anys de la democràcia recuperada (1979), ens vam trobar amb secretaries agrupades, ocupades per un sol secretari que portava 3, 4 o 5 ajuntaments, ell sol. I tots esperàvem canvis substancials com per garantir que amb els anys, aquesta situació canviaria, i trobaríem suficients professionals com per poder cobrir les places vacants. Doncs, no, estem a 2026, i per tenir ben coberts tots els ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats, consorcis, etc, farien falta prop de mil quatre-cents professionals. Les majors carències es donen en els pobles petits, on la plaça no precisa d’un professional a plena dedicació, sinó compartida amb altres de més o menys propers. Això és cert, però no és que els pobles mitjans i alguns de grans tinguin els serveis coberts. No, no, tampoc en aquest nivell estan tranquils perquè tot sovint es produeixen trasllats, baixes o la lògica i desitjada jubilació. Es més, estem cada vegada més a prop de que una de les grans generacions de secretaris, arribi a la jubilació i deixi cent o cent cinquanta ajuntaments, sense secretari. Arribat aquí i de cara als no coneixedors de la mecànica municipal, aclareixo que la plaça de secretari – interventor, en una sola persona, en els petits, o les places de secretari, per una banda i interventor per altra, en els mitjans i grans, son d’obligada existència. Es a dir, ningú més, pot cobrir les places perquè son essencials per a garantir el bon , lleial i fidel compliment de la legalitat vigent. Així, doncs, no tenir-ne, vol dir paralitzar tota l’activitat municipal, a l’espera de que en vingui algun o la plaça sigui compartida amb algun altre municipi. Ens hem queixat, hem reclamat i exigit canvis substancials com per aconseguir noves fornades de professionals, a nivell nacional d’Espanya, animant a que una part, demanin algunes places a Catalunya. Fins ara, no ha funcionat. Vaja, ha funcionat malament, i per això el Govern Illa ha entomat el problema i es proposa fer els deures allà on els altres, simplement han culpat Madrid, sense buscar solució. El victimisme o la crítica, no resolen problemes. Ara, toca esperar que l’acord entre Govern central i Generalitat, doni els fruits esperats. En pocs mesos, hauríem de tenir els primers 218 professionals que surten i es queden aquí. Es encara insuficient, però molt més del que s’havia fet fins ara. El problema és urgent i afecta el bon funcionament de tota l’administració local, precisament, la més propera als ciutadans.