Joan Roma

¿CONFIANZA EN LA JUSTICIA? POCA O NINGUNA. Lo digo con total claridad. Tenía más confianza en la Justicia, años atrás que ahora mismo. Durante mis cuarenta años en cargos municipales y como diputado en el Parlamento de Cataluña, fui objeto de persecución personal y política, en razón de los cargos que ostentaba y por maniobras de algunas personas y partidos que intentaban ganar en los juzgados lo que perdían en las urnas. Fue así como tuve contacto con diversos niveles de tribunales, ante los cuales me sentí adecuadamente tratado y debidamente resuelto. En los once procedimientos tenidos, fui absuelto de todos ellos. Cierto que las acusaciones tenían muy difícil prosperar porque donde no hay nada, nada se puede condenar. De todas formas tuve las sentencias de telediario durante años, cerca de una década, y estoy en condiciones de imaginar el via crucis que pasan o han pasado personas que se han visto atacadas sin fundamento, y mucho peor, sentenciadas, siendo inocentes. Aquí, quería llegar. Mi pérdida de confianza en la Justicia, proviene de hechos destacados, vistos en los últimos años. Tenía asumido que la presencia de familias completas de altos magistrados en puestos clave de la Magistratura, no permitía actuaciones objetivas y justas. Demasiados intereses y demasiado poder en unas pocas manos. Y muy pocos controles para tantos procedimientos. Al final, nadie vigila a nadie y todo va por los cauces previstos sin interferencias ni impedimentos. Se llega a la conclusión que hay impunidad en las acciones y actuaciones judiciales, por muchos errores o acciones extrañas que aparezcan. Todo lo visto en algunos de los procedimientos más mediáticos, y los plazos que se toman ciertas salas, me dejó claro que la Justicia es justa en determinados ámbitos y niveles y que pasa a ser injusta en otros niveles y otras salas. Todos nos lo miramos con estupefacción o indignación, pero la vida sigue y los procedimientos van acumulando polvo o decisiones como si actuaran en otro mundo, otra dimensión. Y con estos antecedentes, llegamos al escandaloso procedimiento contra el Fiscal General del Estado. Ver condenado a un inocente, rompe cualquier duda y nos pone ante una situación inédita y especialmente indignante. Que un poder del Estado sea injusto, en algunos de sus estamentos, es para echarnos a temblar y pedir medidas inmediatas para que no vuelva a suceder. Pero es que volvió a suceder en el caso del hermano de Pedro Sánchez. Y todo lo que vemos en relación a la esposa del presidente, todavía pone más los pelos de punta, y la total desconfianza en la Justicia que no actúa para frenar una persecución judicial protagonizada por un juez. Increíble por injusto y por comprobar que los jueces no actúan contra jueces por mucha justificación que tengan. Es así como llevamos años viendo actuar, al poder judicial y como en vez de remodelar y reconducir estas conductas, se van incrementando en función de intereses claramente políticos, a favor de partidos de derecha y extrema derecha. No hay denuncia ni procedimiento iniciado por grupos singulares que no tenga sintonía en algún juzgado concreto y todos tenemos claro que saldrán filtraciones, informaciones, y todo tipo de detalles, en unos medios de comunicación concretos. Todos los poderes tienen que tener supervisión y control para garantizar el correcto funcionamiento. No es el caso del actual sistema judicial español en que se ha implantado el poder absoluto, equivalente a ser intocables, por muchos errores, omisiones, tardanzas e irregularidades, acabando muchas de ellas en prescripciones. Es evidente que con estos antecedentes y estos momentos presentes, los españoles tengan una pésima valoración de la Justicia. Queda claro que le hace falta una profunda remodelación y sobre todo la jubilación de la mayor parte de los miembros de la alta judicatura, confiando en que las nuevas promociones no pertenezcan a las familias de siempre. Empeorar es imposible, así que por poco que mejore, ya estaremos en otra dimensión. Y por si alguien no tiene en mente que recuerde concentraciones y manifestaciones de jueces y magistrados con toga, para protestar contra proyectos de ley. O hacer huelga, y luego no dar los nombres para evitar reducción de sueldo. O poner en sentencias apreciaciones, reflexiones y críticas, totalmente fuera de lugar. O ahora mismo, imponer medidas cautelares para el voto, a los nacionalizados por la vía de la ley de nietos. Podría alargar la lista con una docena más de ejemplos que no dejan en buen lugar la acción de la Justicia. Y recordemos que se condenó a todo un Fiscal General del Estado, por una supuesta filtración que conocía todo el mundo, y cada día asistimos a filtraciones de todo tipo, en multitud de sumarios, con vídeos, fotos, transcripciones orales o escritas. En definitiva, ¿Confianza en la Justicia? Más bien poca, muy poca.

CPI-BERGA, 10 ANYS DE SERVEI. Just fa deu anys que la guerra a Síria, va comportar una onada de solidaritat i assumpció de responsabilitats, per part de la UE, de manera que, a proposta d’Alemanya, es varen acordar unes quotes d’acolliment, a cadascun dels països que en formen part. Fou així com el govern central va impulsar acords amb diferents fundacions i ONG’s, per facilitar l’acollida. Aquest fou el motiu del naixement del Centre de Protecció Internacional als refugiats(CPI) de Berga, amb seu a l’Alberg de Joventut, on ocupa més de la meitat de les instal•lacions, per acollir 50 persones. De la mà de Creu Roja, es conformà un equip tècnic i humà, envoltat de voluntaris, per dur a terme un projecte de llarg abast. Va començar acollint refugiats de Síria, però tot seguit, en va anar rebent de multitud d’altres països, on hi ha guerres i conflictes que ni tant son objecte de grans portades de diaris. Prop d’un miler, han passat pel Centre. Persones procedents de: Síria, Afganistan, Azerbayan, Geòrgia, Ucraïna, Líbia, Mali, Senegal, Burkina Faso, Guinea Conakry, Congo, Somàlia, Sudan i molts altres, a més dels procedents de diversos països Llatinoamericans. A tots ells ,se’ls proporciona acollida personalitzada, vinguin sols o vinguin amb familiars. I l’acollida és àmplia i diversificada, perquè tant va de documentació, assistència mèdica, formació, recerca de treball i habitatge. Tots ells, reben classes de català i castellà, com per poder accedir a vida i treball , a la ciutat, a la comarca, o terres enllà. Els resultats d’aquests anys, han estat del tot satisfactoris. I és per això que els qui participem del projecte, estem batallant per aconseguir la seva continuïtat. El Centre, no ha suposat una mena de bolet, aïllat i desconegut, sinó tot el contrari. Situat en un lloc estratègic com és l’Alberg de Joventut, ha promogut multitud d’activitats, internes i externes. I si mirem a la capital i comarca, hi veurem immigrants treballant a cases de pagès, o en explotacions ramaderes, però també en molts hostals, cases de turisme rural, hotels i restaurants, o en àmbits com centres de dia, residències de gent gran o com adjunts a servei domèstic, o a persones amb problemes de mobilitat. I, per descomptat, en trobarem en bon nombre d’empreses de la comarca, que han trobat personal de fora que no trobaven aquí. En resum, el CPI ha funcionat per la conjunció de personal tècnic professional, amb un bon nombre de voluntaris que ajudem en les diferents tasques que comporta aquest acolliment de persones. I tots plegats, units per vocació de servei. Per això, el resultat ha estat un èxit i és per aquest motiu que ens hem adreçat a Creu Roja, i al conjunt de la societat per aconseguir la reversió d’una decisió que considero injusta. Cert que alguns paràmetres han canviat però no deixa d’haver-hi necessitat d’acolliment ara, i per molts anys. Segurament en vindran menys, en el conjunt de l’Estat, però si hi ha un Centre que està format, preparat i amb vocació de servei, el millor és donar-li continuïtat. Es el que reclamem.

FORTES SANCIONS PER MANCA DE SERVEIS ESSENCIALS. Fa molts anys, molts que lluito per exigir que les grans empreses que donen serveis bàsics a la població siguin durament sancionades quan incompleixin els seus deures. No parlo d’una avaria concreta ni d’un incompliment puntual, no, no, parlo de poca serietat i desmanec, en tenir i mantenir, les instal•lacions en perfectes condicions. I si abans la lluita més rellevant era contra les elèctriques, ara la tenim contra les que donen serveis d’internet i telefonia mòbil. Hi ha un autèntic batibull d’empreses que es van barallar per ocupar espais territorials i que anys després, tenen les instal•lacions fetes un desastre. Ni les han mantingut bé, ni les han renovat i modernitzat. Es més, adjudiquen el manteniment a empreses, successivament subcontractades, de manera que la darrera que assumeix les funcions, explica que no li surt a compte fer determinades reparacions i encara menys pujar o baixar contínuament, per supervisar antenes, casetes i altres instal•lacions complementàries. Resultat ? Doncs, talls puntuals, més o menys sovintejats de cobertura i servei. Quan es fa la protesta pertinent, fan alguna cosa, però simples nyaps per sortir del pas. Diuen que no els surt a compte, reparacions de major volum. A més, tenen altres excuses com que les instal•lacions son antigues i ja no existeixen peces de recanvi. Què fer ? Doncs, procedir a la denúncia davant la Generalitat o el Govern central, segons siguin les competències. D’entrada, davant el nostre Govern que és qui ha de vetllar perquè els usuaris tinguin el servei que han contractat. I que tinguin el servei en les degudes condicions de fiabilitat i constància. No pot ser que cada dos per tres es quedin sense servei durant hores o dies. Impensable en un món en que gairebé tot funciona per aquesta via. Tenim plena dependència, tant si es viu a pagès com dintre del nucli urbà, i tant si es treballa a distància com si es treballa a casa mateix. Recomano a tots els lectors que mirin incidències dels darrers dies, mesos o anys, i veurà com pobles sencers han estat dies sencers i fins i tot, alguna setmana complerta, sense un servei tant bàsic com el d’internet – telefonia mòbil. He parlat amb alcaldes que estan desesperats de la manca de resposta de l’empresa, però també dels serveis institucionals que han de supervisar les denúncies. I és que moltes denúncies acaben amb la petició de supervisió de les instal•lacions, i poca cosa més. La resposta és insuficient en molts casos, i nul.la en altres. I així portem anys, molts anys en que viure a pagès, es converteix en un malson. Aquesta dependència i aquest mal servei no permet confiar en les noves tecnologies, de manera que queda clara l’existència de dos àmbits, en un mateix país. Contra aquesta desídia i desmanec, només hi veig la sortida de les sancions, pures i dures com perquè una empresa compleixi les seves obligacions. El Govern hauria de contemplar, un primer i segon avís o advertència de solució del problema detectat, en el cas de no resoldre’l, una primera sanció de sis mil euros, seguida d’una segona de seixanta mil, i una tercera de sis-cents mil. Només així aconseguirem fer complir uns contractes que per la part de l’usuari son complerts, i en canvi per part del donador del servei, no. Les paraules han de donar pas a les accions si realment es vol complir amb el principi de governar per a tots. No podem consentir un país de doble condició.

LA LLUITA CONTRA EL TEMPS. Es evident que plantar cara sempre comporta situacions imprevisibles. A nivell personal i col·lectiu i molt especialment a nivell polític. Dic això a la vista de la crisis de Ceuta, però tenim molts altres exemples en els quals Espanya i el seu Govern, topen amb resistències, acusacions i actuacions de països que “volen quedar bé amb la vianda al plat”. Tenir uns quants il·luminats i eixelebrats al capdavant d’uns quants governs suposa haver de governar amb adversaris, fins i tot enemics, en llocs clau de la política mundial. I lògicament plantar cara comporta haver de fer front a amenaces i atacs, directes o indirectes de gran rellevància. Algun dia sabrem, fins a quin punt hi ha hagut connivència i participació, directe o indirecte dels EUA, Israel, Rússia, ets, en determinades crisis. Ara tenim la de Ceuta al davant, però n’hi ha hagut moltes altres que desconeixem l’autoria o la procedència. Alguns diran, millor ser obedients i seguir la corrent, a l’espera de nous temps, o plantar cara i resistir. Pedro Sánchez, ha decidit resistir, i crec sincerament que serà reconegut, a nivell intern i extern. Precisament per aquesta possibilitat crec que tant el PP com VOX tenen pressa per fer-lo caure. No es fien de guanyar les properes generals perquè sortiran totes les misèries, que han protagonitzat per debilitar-lo a nivell personal i polític. Però, resisteix, i això els fa témer la derrota. I és que tot és finit. Donald Trump, passarà com passaran tots els altres que presideixen governs autoritaris que volen imposar les seves lleis a la resta del món. Rússia està encallada a Ucraïna amb una sagnia mai imaginada i que està fent tremolar la seva potència. Israel no té clar què vol fer amb Netanyahu i d’aquí els nervis per les imminents eleccions generals. I Trump, té les de mig mandat, a la volta de la cantonada amb gens bones perspectives. Parlo d’aquests tres però n’hi ha d’altres que tampoc tenen clar el seu futur com la pròpia Meloni o MIlei, etc. Què vull dir amb aixó ? Que toca resistir i esperar que les noves eleccions o fins i tot l’edat, faci el seu camí. Ningú és etern, per sort, i el temps juga a favor d’uns i en contra dels altres. Pedro Sánchez, actua seguint els ideals dels qui formem part de la gran família socialista. Es evident que no estem en el millor moment de la nostra història, però després de les penes, tornaran les alegries perquè al cap i a la fi, lluitar per la igualtat, fraternitat i la pau en el món, son valors eterns. Ja es tornaran a imposar en països que els han perdut o estan soterrats. No pot ser que centenars de milions de persones estiguin d’acord amb les maldats dels seus presidents i governs de torn. Les presses, aquí, i per part d’altres mandataris es comprenen perquè veuen que arriben, promouen o impulsen crisis que son desactivades o resoltes amb un temps raonable i amb resultats satisfactoris. També passarà amb Ceuta, de manera que és comprensible vulguin apretar, més i més, per intentar fer caure Pedro Sánchez. De moment, resisteix i no tinc cap dubte que se’n sortirà. Temps al temps.

CEUTA , UN REPTE COMPLICAT. Cansa veure i sobretot escoltar un munt de suposats experts que diuen qualsevol tonteria pensant passar a la història. Algun dia sabrem el cúmul d’accions i actuacions que van culminar amb l’entrada massiva d’unes vuitanta mil persones, gairebé tantes com hi ha a la mateixa ciutat. Una onada tant immensa i tant ràpida, només es pot moure si coneixem les circumstàncies i les facilitats de transmetre mentides i generar moviments, en un món de noves tecnologies en que un mòbil està a les mans de moltes persones, fins i tot d’aquelles més pobres. Oimés quan el tenen com eina bàsica per decidir què fer en tot moment. I si pels voltants de Ceuta, malviuen milers, desenes de milers de persones, vingudes de molts racons del Marroc, però també de terres llunyanes, esperant el moment precís per entrar a la ciutat, comprendrem que una mentida, una proclama o una crida es pot convertir en el senyal, tant esperat, per sortir dels amagatalls i confiar en la sort. Qui va llençar la mentida o la crida, és un dels temes que no sabem, però podem imaginar. Hi ha un bon nombre de països, partits i moviments que volen fer caure Pedro Sánchez , sigui com sigui, sense cap mania per utilitzar els mètodes més enrevessats. I tinguem clar que països amb presidents clarament autoritaris com Rússia, Israel o els EUA, disposen de potents serveis secrets, i aliats, al seu servei que poden dur a terme campanyes, amb ús de tecnologia d’última generació. Es evident que quan no es fa caure un líder per uns mitjans, se n’han de buscar d’altres, cada vegada més ofensius i radicals. De moment, ni el PP ni VOX, han aconseguit tombar Pedro Sánchez, per molt que ho han intentat, ajudats per alguns càrrecs judicials i altres econòmics. Hi ha pressa per capgirar les coses, i quan hi ha pressa i por a perdre l’oportunitat, es va més lluny del que estava previst. I si anar més lluny suposa emprendre batalles, en escenaris molt delicats, es fa. Si algú en tenia algun dubte que miri com està utilitzant la crisis el PP i VOX. Es més, la guerra entre els dos partits, motiva posicions, cada vegada més extremes, per part del PP, de manera que ja ha trencat totes les línies vermelles, que tenia, si realment en tenia algunes. Ara, tot s’hi val. Poden enviar Aznar a la ciutat i poden portar el govern als tribunals, buscant si algun magistrat proper, troba algun motiu per obrir alguna causa a l’Audiència Nacional o en el Tribunal Suprem. No hi ha límits, no hi ha fronteres, és igual si els immigrants son autèntics refugiats o si son menors d’edat. Per a ells, tot es pot fer, i només fa por imaginar què podrien arribar a fer si en algun moment arriben a governar. Vull dir, governar Espanya. Ara, ja veiem de què son capaços en ajuntaments i CCAA, però és que arribar a la presidència amb un Núñez Feijóo, sense capacitat ni formació, com hem pogut constatar, titella del seu entorn i supeditat a VOX, és per posar-nos a tremolar. I per això, cal ser valents i tenir confiança en Pedro Sánchez. Tot el que ara sembla fallar, s’anirà posant al seu lloc i una vegada més, resoldrà la crisis. Per això, hi ha tanta pressa i por en el PP. El temps va a la contra seva, i d’aquí l’ús i abús de totes les maldats possibles. Toca serenitat i treball intens.

QUIEN MIENTE UNA VEZ, MIENTE MIL. Nada mejor para constatar el rechazo a las mentiras y falsedades que pasar unos años en algún país con profundas raíces luteranas, calvinistas e incluso de Zwingly, aún más estricto que los anteriores. Éste es mi caso por haber vivido, estudiado y trabajado en la ciudad de Berna, capital de Suiza, durante siete años. Allí pude observar el rigor y el duro castigo contra quien lance alguna mentira o falsedad. La sociedad considera que quien miente una vez puede hacerlo mil veces más, de forma que no se le puede confiar ninguna misión importante, menos aún, en instituciones públicas. Si alguien lo quiere comprobar, solo tiene que acudir a la hemeroteca y ver como ministros, alcaldes o cargos universitarios, dimitieron o fueron destituidos por haber mentido o haber copiado algún trabajo ajeno. Verá algunos ejemplos, pero pocos, porque el rigor propio, unido al ajeno, conlleva a extremar las acciones y actuaciones hasta límites impensables en otros países, y muy especialmente en el nuestro. Me permito esta introducción para tratar lo que pasa en nuestra sociedad y muy especialmente en nuestras instituciones. Por desgracia, tenemos prácticamente cada día, malos ejemplos de uso y abuso de mentiras, falsedades, bulos, acusaciones, añadidas a increpaciones e insultos, proferidos ya no únicamente en la calle o en medios de comunicación, han llegado ya a las altas instituciones del Congreso y el Senado. Y en esta carrera por ver quién es el más duro, el PP quiere emular e incluso superar a VOX. Lo que se llega a decir supera todo lo imaginable porque en muchos casos la pura y dura realidad está a la vista, y no se quiere ver ni escuchar. Se miente, se difama, se acusa sin ninguna base mínima de seriedad y credibilidad. No solo eso, se llevan acusaciones, sin ninguna base, ante instancias judiciales, algunas de las cuales les dan curso, sin más pruebas que algún artículo de pseudoperiodistas que se las han inventado. Lo peor de todo es que esta vía de acción política, lo contamina todo y recorre todos los niveles de las instituciones. Antes, se pretendía preservar las más altas instancias para tener vías de diálogo y acuerdo. Esto ha saltado por los aires y ha dado paso a todo tipo de acciones y actuaciones, llevadas a cabo por unos portavoces que consideran esencial, para mantener el cargo, usar todo lo que tengan a mano, sin importar si es verdad o mentira. Lógico que esta forma de actuar sea copiada hacia abajo, de manera que lo mismo se reproduce en las CCAA, y finalmente en los ayuntamientos. No queda ningún espacio para el debate sincero y tranquilo para llegar a acuerdos. La conclusión a la que ha llegado el PP, haciendo seguidismo de VOX, es que todo vale y da igual, lo que se diga, porque sus votantes no les van a castigar, por muchos pecados que cometan. Es con este principio que la irresponsabilidad se ha adueñado del PP. Ya no hablo de VOX porque este partido lo ha sido siempre. El problema es que el PP haya sucumbido a la tentación de saltar la barrera de la verdad y la seriedad, para caer en la más absoluta irresponsabilidad. No solo en el uso de las mentiras y falsedades, también en el de la corrupción generalizada. Y por si fuera poco, incluso en la crisis de Ceuta, se ha permitido lanzar acusaciones y promover movilizaciones, sin tener en cuenta las consecuencias que puedan tener para España, a nivel interno y externo. Es la muestra de la más absoluta de las irresponsabilidades.

ELS PETITS, PODRAN FER GRANS OBRES. Ser un poble petit, fins ara, suposava no poder pensar en grans obres d’infraestructures, equipaments i serveis. Son molts pocs els ajuntaments, de pobles petits que disposin de grans capacitats financeres. En general, es compleix la dita de, “pobles petits, ingressos petits”. I tanmateix, a vegades, cal pensar en gran, malgrat ser petit. I no penso en grandeses innecessàries, ni capricis d’alcalde, ni somnis extravagants. No, no, també els pobles petits han de poder disposar de suficient finançament per a poder resoldre algunes carències històriques o tirar endavant estratègies de futur. Es el que ha decidit el Govern Illa, en consonància amb reiterades peticions del propi partit socialista, però també dels altres partits d’investidura, especialment ERC que té un gran nombre d’alcaldies, en petits municipis. I és que fins ara, i portem ja quaranta-set anys de democràcia municipal, els ajuts procedents de la Generalitat es limitaven a infraestructures, equipaments i serveis bàsics, molt limitats, en imports i terminis. Fins ara, no hi havia sortida per a algunes actuacions que surten de la normalitat, per a convertir-se en especials, estratègiques o de gran oportunitat. Segur estimats lectors en tindreu alguna a cadascun dels vostres pobles, com en tenen les ciutats, que per això se’ls ha tornat a treure el gran pla de barris, tant elogiat, en temps del Tripartit. Doncs bé, no estem davant un petit pla de barris per a pobles petits, però s’hi acosta molt. Per primera vegada, el Govern activa un Pla de Pobles, amb 400 milions, destinats a 725 municipis del país. Recordo que Catalunya té 947 municipis, de manera que queda clara la composició en pobles petits o molt petits. Aquest Pla, començarà d’immediat i s’estendrà fins l’any 2030, de manera que cada any es farà convocatòria amb uns imports màxims de 500.000 euros per als més petits ( menys de 500 habitants) amb un 100% de la inversió. Els d’entre 500 i 2.000 habitants, podran rebre un màxim d’ un milió, i els d’entre 2.000 i 5.000 podran arribar als dos milions, amb una subvenció que podrà arribar al 98% del cost total. Finalment, 17 capitals de comarca, de menys de 15.000 habitants, podran optar a ajuts fins els sis milions, amb una subvenció màxima del 98%. D’aquí a pocs dies, tindrem la lletra petita del Pla, però per les reunions fetes i les informacions donades, l’operativa serà fàcil i adaptada a les circumstàncies d’aquests ajuntaments. Es més, els ajuts contemplen poder dedicar una part, a equips tècnics – jurídics, per preparar i presentar els projectes. En resum, feia anys que tots els qui hem estat al capdavant d’un ajuntament, somiàvem en disposar de xifres com les que es plantegen en el Pla. Hi ha compres estratègiques, actuacions especials o transformacions urbanístiques que només poden tirar endavant si s’obté finançament suficient. I ja no parlo de crèdits, perquè en pobles petits, no son factibles. Han de de ser subvencions, àmplies, flexibles i adaptades a les propostes. Aquest Pla, suposarà un munt de canvis importants, en els pobles petits. Ja era hora de deixar de parlar només de ciutats i passar a l’acció, en tots els espais de Catalunya. El país, és el conjunt.