Tuesday, November 12, 2024
LA REPÚBLICA CATALANA, EN CRISIS - art. El Obrero digital
LA REPÚBLICA CATALANA, EN CRISIS.
A los sorprendidos por este título, les informo que, en efecto, existe un Consejo de la República Catalana, en versión digital o paralela, a la realidad. No se les puede negar a los independentistas su capacidad de innovación e invención de nuevas fórmulas para garantizar su existencia o supervivencia. En todos estos inventos, siempre hay algunos que viven a cuerpo de rey, aunque como republicanos, vivan bajo el manto, de la monarquía belga.
Después del completo fracaso de la operación “independencia” catalana, una vez fugados del país, algunos de los líderes, decidieron fundar el “Consejo de la República Catalana”, con sede en Bélgica, para desde allí continuar la lucha, hasta la victoria. La pretensión, era conseguir un millón de afiliados, todos con su carnet y su aportación económica. Para presidir este Consejo, lógicamente, se eligió a Carlos Puigdemont i como vicepresidente, nadie mejor que su fiel escudero: Toni Comín.
Dos años después de su creación, el ritmo de afiliación y funcionamiento eran francamente mejorables, tan mejorables como que se habían quedado en 103.457, y en vez de avanzar, iban, en claro retroceso. El gran objetivo de su creación, había sido:” el 1 de octubre (2017), Cataluña inició el camino de la República. El Consejo es el instrumento para acabar, entre todos, lo que aquel día iniciamos.” Con tanta épica y entusiasmo, los más fanáticos estaban seguros de avanzar y poner a la pérfida España, entre la espada y la pared.
Pues bien, han pasado los años, han pasado multitud de actos, sin pena ni gloria. Han ingresado ingentes cantidades de dinero, alguno de dudosa procedencia, y hete aquí que se empieza a dudar de algunos gastos, del mandamás ejecutivo: Toni Comín. Hecha una primera auditoría, no cuadran ciertas cantidades, y salen a la luz gastos, muy poco republicanos. Ante las pocas explicaciones, la mayoría de miembros del Consejo, deciden renunciar al cargo. Al mismo tiempo se produce la elección de Puigdemont como presidente de Junts, con lo cual aparece una clara incompatibilidad de cargos: presidente de un partido y al mismo tiempo presidente del Consejo de la República. Al final, decide renunciar al cargo y no le queda otro remedio a Toni Comín que hacer lo mismo, y dar entrada a una gestora.
Así, hemos llegado al segundo gran fracaso del independentismo: poner patas arriba a la República Catalana, virtual o paralela. De hecho, podríamos hablar de tercer o cuarto fracaso si añadimos los resultados electorales de las últimas elecciones generales, autonómicas y europeas. Precisamente en las europeas, Junts, con Toni Comín de cabeza de lista, pasó de 1.018.435 votos (2019), a solo 443.275. Una derrota electoral sin paliativos, agravada por otro hecho histórico como que no ha podido recoger el acta de eurodiputado, por no haber jurado la Constitución española. Cree poder saltarse la legislación, que obliga a todos los cargos electos (locales, autonómicos, generales y europeos) a cumplir este requisito. El, considera innecesario este precepto y ha pedido amparo, a la justicia europea. De momento, a la espera de resolución, puede asistir como espectador, a las sesiones del Euro parlamento. En fin, otra demostración de la astucia independentista.
Llegados hasta aquí, nadie se atreve a pronosticar el futuro del Consejo de la República, porque ya no sirve para nada en concreto. Es más un estorbo que un instrumento con un mínimo de utilidad. Sin Puigdemont, con fuerzas muy mermadas y nulo prestigio, lo más práctico sería disolverlo. Pero siempre hay quien se aprovecha de movimientos como éste para pedir financiación privada o pública, para así colocar o colarse al frente. Lo hemos visto o lo estamos viendo con la ANC (Asamblea Nacional de Cataluña) muy activa durante los años del proceso, con movilizaciones y actividades que eran seguidas y acatadas por los partidos independentistas. U Ómnium (una entidad supuestamente cultural) que ejerce como partido político, a la sombra. La AMI (Asociación de Municipios para la Independencia) que algunos dicen acoge a 600 municipios, cuando en realidad no superan los 200, y van a la baja. Y finalmente, el Consejo de la República, que tampoco está para tirar cohetes.
En resumen, tantos montajes, tantos embates, no han servido para nada más que crispar el ambiente, vender humo, y gastar ingentes cantidades de dinero, del que nadie ha dado cuenta. Algún día, sabremos de dónde ha salido tanto gasto inútil. Quién se ha beneficiado y quién ha pagado el pato, sabiendo que una parte ha salido de las arcas públicas, bajo todo tipo de subterfugios y encubrimientos.
Esta es para mí, una de las grandes incógnitas por descubrir. Quién, quiénes, cómo y cuánto ha costado todo lo que ha movido el proceso independentista. Hablo de auténticas fortunas, en todo tipo de acciones y actuaciones. Y el gasto sigue corriendo, aunque sea en menores cantidades, pero habrá que estudiar a fondo, la procedencia y al mismo tiempo asegurarse de que las aportaciones a los grupos municipales, en diputaciones, en el Parlamento, en el Congreso y Senado, no se hayan desviado hacia objetivos no pertinentes. Es un trabajo pendiente de investigar y sobre todo descubrir, para poder castigarlo.
Sunday, November 10, 2024
REFORCEM ELS AJUNTAMENTS - art. Nació Digital Solsona i Diari de Terrassa
REFORCEM ELS AJUNTAMENTS.
Son diverses les lliçons que es poden extreure de la catàstrofe de València. Temps hi haurà per a tractar-les d’una en una, però em permeto fer-ne una de clara i evident: reforçar el paper dels ajuntaments, en majúscules. Res de petits retocs, o uns pocs diners més. No, no, seguint el principi de subsidiarietat, comencem per baix, per on es coneixen totes les febleses del territori i la seva gent. Després, anirem pujant, com perquè cada nivell assumeixi la resta de competències, fins aconseguir una certa excel·lència en la resposta que convingui aplicar per a cada cas, cada lloc i cada moment.
Ja era hora que es comenci pels fonaments i no per la teulada, a nivell de casa nostra. Aquí, a Catalunya, hi ha encara un munt de municipis que no disposen de Pla de Protecció Civil. Vaig escoltar la compareixença del president Illa, cridant a emprendre accions i actuacions, directes i d’obligat compliment, però alhora posant-hi mitjans. Molts ajuntaments petits, no disposen de tècnics adients per a redactar aquests plans, doncs bé, el Govern està disposat a posar-los o a pagar-los, si es fan contractacions externes. Aquest, és el camí.
Una altra mesura, la de tornar a estudiar, les situacions de risc que suposen edificacions, instal·lacions o equipaments, situats en zones inundables. Dic, tornar a estudiar, perquè n’he estat testimoni, anys enrere d’alguns estudis fets, que no van culminar per falta de temps, mitjans i sobretot voluntat política. Doncs bé, ara toca, i a més de manera urgent, cosa que obligarà a mobilitzar un munt de tècnics per a fer un inventari que serà molt, molt llarg i ampli, sobretot pensant en nous riscos de major impacte que els existents, temps enrere.
Però, si tot el dit, és indispensable, torno a la idea inicial: reforçar els ajuntaments. Mireu, portem 45 anys de democràcia municipal. Sí, sí, gairebé mig segle, en el qual els ajuntaments han protagonitzat una autèntica revolució a nivell de creació, millora i modificació d’infraestructures, equipaments i serveis. Tots els pobles i ciutats, han viscut canvis espectaculars, gràcies a l’acció d’uns ajuntaments, coneixedors del territori i amb ganes de millorar les condicions i vida dels seus ciutadans. Falta però, posar al dia, les lleis i normes que regulen i financen el seu funcionament. Si ara, agaféssim qualsevol ajuntament, una mica valent i actiu, veuríem com està duent a terme un gran nombre d’accions que no estan regulades, compensades ni finançades per cap altra administració superior. Es fan, per decisió política, per considerar-les necessàries, però sense ser compensades, cosa que les limita, i en alguns casos les fa vulnerables. Si els temps canvien o canvien els equips de govern, poden justificar tancar equipaments i serveis, per considerar-los deficitaris o no d’obligat funcionament.
No parlo només de finançament que de fet, és clarament insuficient. Parlo de competències clares, definides i protegides per llei. No es pot fer voluntarisme de forma indefinida. No. Els ajuntaments han de disposar d’eines i instruments clars que puguin aportar en moments de necessitat o simplement de forma indefinida. Si una cosa ha de servir veure les deficiències patides a València, és per dotar els ajuntaments de molta més potència, en tots els sentits, com per poder disposar de personal, maquinària, plans, magatzems, material de substitució, elements de protecció i altres que han d’estar, sempre a punt, en amplis espais , de propietat municipal. Fa temps diem que els ajuntaments han estat el parent pobre. Ha arribat l’hora que deixin de ser-ho.
Friday, November 08, 2024
MATEIXES CARES, MATEIXOS OBJECTIUS ? - art. Regió 7
MATEIXES CARES, MATEIXOS OBJECTIUS ?
Quan un partit vol fer com si res no hagués passat, després d’haver protagonitzat, unes de les pàgines més negatives de la nostra història, i vulgui aparentar que res de greu se’n va derivar, ni ha considerat necessari demanar perdó, alguna cosa ha perdut pel camí que el fa viure en una bombolla, fora de la Catalunya real, la dels vuit milions.
Per als qui vam estar i patir, en llocs de responsabilitat, tot el període del procés i post procés, veure la repetició de cares a la direcció de Junts, és comprovar com alguns, no han entès res del què va passar i de les conseqüències que se n’han derivat. Veure les mateixes cares, ( Puigdemont, Turull, Rull...), predicant molta valentia verbal, quan els vam veure fugint vergonyosament, no sembla la millor carta de presentació pels nous temps que corren.
Si, a tot plegat, escoltem promeses de “tornar-ho a fer”, o insistir en els camins de la independència, sense donar ni un sol argument de com aconseguir-la, és el retorn a un passat ple de falsedats i enganys. Ja ho hem vist. Ja vam constatar el rotund fracàs. I que Josep Rull, digui que “està disposat a fer qualsevol cosa per la independència” des del seu càrrec de president del Parlament, és un símptoma més de vida, fora de la realitat.
Viure en una bombolla, no fa variar els resultats electorals que no son enquestes, ni supòsits ni invents de com aniran les coses. Es la pura i dura realitat. I aquesta realitat exposa que d’un cens electoral de 5.368.992; Junts com partit, ha passat de 530.225 vots, a les generals de 2019, a 395.429, a les de 2023. I, si agafem les del Parlament de Catalunya, podem veure que a les de 2021 en va tenir 568.002, amb una molt petita millora, a les de 2024: 674,896. I finalment, a les Europees de 2019, en va treure 1.018.435, per contra els 443.275 de les d’aquest any, 2024.
Aquesta, és la pura i dura realitat. D’un cens de 5,4 milions, en treuen entre 400 i 700 mil, en números rodons. Molt lluny, molt, de poder representar una part fonamental del poble català. I la vida continua, i amb ella, la modificació del cens electoral, amb un creixement de població i una derivació de votants, cap a forces polítiques que combreguen ben poc, amb l’independentisme.
Però, és que en aquest compromís que diuen amb la independència no els hem sentit descriure els passos de com anar-hi. Tornaran a trencar el jurament fet ? Tornaran a saltar-se el reglament del Parlament ? La Constitució ? L’Estatut d’Autonomia? Es que gat escaldat, de l’aigua tèbia fuig, i vistos els grans embats del passat i les fugides corresponents, millor no perdre el temps, i anar per feina.
I, convé també aclarir, si en uns moments en que la UE es proposa ampliar els països, amb noves incorporacions ( Ucraïna, Moldàvia, Geòrgia, Albània, ets), Junts, proposa sortir-ne. Les coses millor clares i transparents per evitar nous episodis de dir una cosa, i fer la contrària. Estem ja una mica cansats de tanta comèdia, que al final, tant de mal va fer al poble català en el seu conjunt. Mateixes cares, per a mateixos objectius ? Ho dubto.
Thursday, November 07, 2024
40 ANYS DEL TÚNEL DEL CADÍ - art. Diari de Terrassa
40 ANYS DEL TÚNEL DEL CADÍ.
El 30 d’octubre de 1984, obria portes, mai tant ben dit, el Túnel del Cadí, d’una llargada de 5.026 m., el quart més llarg, a nivell espanyol. Acaba de complir, 40 anys de vida i servei. Una brillant obra d’enginyeria que donava resposta a una llarga demanda del territori. Quan dic territori, vull dir les comarques del pre-Pirineu i Pirineu que estaven d’esquena, unes de les altres.
Vam ser molts els qui des d’ajuntaments, Parlament de Catalunya, societat civil, entitats de tota mena, reclamàvem aquesta construcció. Al final, es va fer realitat, tot i que suposava començar una mica la casa per la teulada. Primer el Túnel, i després la reconversió de la vella carretera C-1411, en carretera com cal, i finalment en autovia, fins a Berga. No és el millor exemple de planificació i programació d’un Govern.
Un altre Govern, primer, hagués planificat els canvis d’infraestructures, abans d’iniciar les obres del Túnel, però hi havia pressa. Pressa per invertir i tenir guanys importants, en la construcció i posterior peatge, sabedors que exercirien prou pressió sobre el Govern com per garantir les millores en les comunicacions, per arribar al Túnel.
Així, va ser, però no amb el ritme ni les previsions, fetes. Tot, va ser molt més lent i molt més penós, amb constants daltabaixos en les inversions i obres, que van durar el doble d’anys, dels inicialment previstos. Tanta lentitud, posava en perill la recuperació de la inversió feta, i els guanys previstos, en matèria de peatge. Per sort, per a ells, sempre tenien suficients contactes com per millorar condicions i allargar terminis de la concessió.
Dit això, i aconseguides la major part de millores a la C-1411, reconvertida en la C-16, amb format d’autovia fins a Berga, ara toca tirar endavant el que queda fins arribar al Túnel. Ens consta que per a l’any vinent està prevista l’adjudicació d’un nou tram, entre Berga i Cercs, amb quatre carrils. A partir d’aquí, en els anys següents veurem un altre tipus de desdoblament, anomenat sistema New Jersey, de tres carrils amb un de reversible per a poder convertir en via doble, quan convingui, cap amunt o cap avall. Si tot va segons previsions, podríem tenir l’obra acabada, a l’entorn de 2030.
Tot i que l’ideal hagués estat que les obres haguessin anat a càrrec del Govern, és cert que un import com aquest, era de difícil encaix en uns pressupostos de la Generalitat, molt escassos. Era lògic decantar-se pel finançament privat. I, la realitat és que deixar de ser un cul-de-sac ha comportat notables millores per la banda del Berguedà i encara més, per la banda de la Cerdanya- Alt Urgell- Andorra. Trencar l’aïllament, d’uns i altres, ha de ser sempre missió dels governs, i el cert és que ens ha canviat la vida a tots plegats.
Com a via europea E-9, encara li queda molt camí per recórrer, però el Túnel del Puymorens és una realitat, i poc a poc, algun dia veurem la interconnexió total, complerta i en plena activitat. Mirant enrere, podem dir que els esforços dedicats, els debats i les exigències emprades, han valgut la pena. N’ha complert 40, per molts anys !!!
Tuesday, November 05, 2024
JUNTS, DESPUÉS DE SU CONGRESO - art. El Obrero digital
JUNTS, DESPUÉ S DE SU CONGRESO.
Un poco de maquillaje, algunos retoques y mucha indefinición sobre su presente y futuro para no abrir heridas ni dar pistas sobre decisiones, que tarde o temprano tendrán que tomar. Así, pues, pelota hacia delante y mucha propaganda. Promesas de embates verbales, que ya sabemos acaban en nada o en precipitadas huidas hacia países propicios, a acogerlos.
La pequeña o gran incógnita estaba en si Puigdemont, finalmente ejercería de presidente real, o mantendría el puesto de ayatolá, en Waterloo. Ha aceptado el cargo, para poder apartar a Laura Borrás que molestaba a todos, o casi todos. Le han dado un puesto honorífico en la Fundación del partido. Un lugar donde no moleste y no les haga daño con su insistente y persistente reclamación de ser amnistiada, a pesar de haber sido condenada por corrupción. Ella alega que si no hubiera sido una pieza importante del independentismo, su caso no habría llegado a los tribunales. En fin, cada uno defiende lo que le interesa, no lo que importa al pueblo catalán.
Volviendo al Congreso, el cargo de secretario general ha recaído en Jordi Turull, que ya lo ostentaba. Así pues, se mantiene el tándem: Puigdemont – Turull, con pocos cambios en el resto de puestos de dirección. Aquí, figura también otro dirigente del proceso: Josep Rull, presidente del Parlamento que para mantener cargo, dejó claro que “haría lo que hiciera falta para alcanzar la independencia”. En fin, otra proclama que ya escuchamos años atrás, antes que todos huyeran en desbandada, después de proclamar la república catalana, más breve de la historia (ocho segundos).
¿Qué nos espera? No muchas novedades porque hay un cierto retorno a la realidad, o a la normalidad. No se puso a votación la continuidad de la política en Madrid. Es decir, nadie propuso desestabilizar al Gobierno Sánchez. Continuarán con sus amenazas y sus proclamas, para la parroquia, pero es impensable provocar una crisis que hiciera caer al Gobierno. En cuanto a su estrategia en Cataluña, es la de continuar presentando ERC como un partido poco fiable y poco defensor del país. Son ellos, los auténticos “salvadores de la patria”. Quien siga las sesiones en el Parlament, podrá ver mucha pólvora, pero muy poca munición real, en sus proclamas.
De cara al futuro, no lo tiene fácil. Presentar las mismas caras, siete años después de la crisis del proceso, no parece una buena idea. Son muchos centenares de miles, los catalanes que han desertado del independentismo. Demasiados engaños y falsedades como para mantenerse fiel a unas ideas y propuestas que fracasaron estrepitosamente. Y, si alguien tiene alguna duda que mire los resultados electorales de los últimos años. No es un toque de alerta, es una deriva constante y sangrante, en cada elección. Es que en algunos casos, la pérdida de votos se cuenta por centenares de miles. El ejemplo más impactante es en las elecciones europeas cuando obtuvo 1.018.435 (2019), y solo 443,275, este año (2024).
Si miramos censo electoral, muy cercano a los 5,4 millones, Junts se mueve entre los 400 y los 700 mil, como máximo. Está muy lejos de ser el partido central, de Cataluña. Y, conscientes de ello, en este Congreso ya han dejado claro que quieren sumar a los independentistas, todos aquellos catalanistas que estén de acuerdo en reforzar las competencias y financiación de la Generalitat. Pero claro, una cosa es reforzar la autonomía, y otra muy distinta apostar por una independencia que supondría, no solo romper con España, sino también salir de la Unión Europea, en un momento en que ésta quiera ampliarse hacia otros países que anhelan poden entrar ( Ucrania, Moldavia, Albania, Georgia…).
Son tantas las contradicciones que su futuro se presenta muy complicado. Y estas complicaciones hacen temer una deserción notable, por parte de alcaldes y concejales que ven acercarse las próximas elecciones municipales (2027) sin haber obtenido ninguna ventaja de tantos embates y propuestas innovadoras.
Y, francamente, pensar en una mejora electoral, teniendo al frente el mismo tándem que protagonizó el proceso independentista, supone no haber comprendido la frustración y la indignación de centenares de miles de catalanes, engañados por ellos. A veces, los partidos viven en una burbuja que no les permite ver la realidad. Junts, es un ejemplo claro de esta anomalía.
Sunday, November 03, 2024
DONCS SÍ, L'EXÈRCIT, TAMBÉ SALVA VIDES - art. Nació Digital, i L'Endavant
DONCS SÍ, L’EXÈRCIT, TAMBÉ SALVA VIDES.
Per aquells que sempre busquen imatges contràries a l’existència d’exèrcits, i molt especialment de l’exèrcit espanyol, han tingut aquests dies, milers d’exemples de la immensa sort de tenir-ne, i de tenir-lo, plenament operatiu i amb suficient formació i equipament com per esdevenir essencial, indispensable per salvar vides, i per recuperar una mínima normalitat, després d’una catàstrofe de dimensions mai vistes ni imaginades.
Es, en moments com aquests, quan toca reflexionar sobre els encerts i/o les carències que té un país. Ara, parlaré del gran encert del president Rodríguez Zapatero, de crear la UME ( Unitat Militar d’Emergències), per acord de Consell de Ministres, de 7 d’octubre de 2005. Sí, sí, té només 19 anys de vida, i el seu currículum ja és espectacular. Tant, que altres països estan copiant el model, per introduir-lo a les seves Forces Armades.
Un altre dia, parlaré de les deficiències i carències en protecció civil, i sobretot en repensar i modificar, un gran nombre d’infraestructures i equipaments, que durant anys, gairebé durant segles, s’han anat construint, arreu del territori sense estudiar prou bé com podien afectar els fenòmens meteorològics. Aquests dies, hem vist les febleses i els greus errors comesos en multitud d’indrets, sense pensar que “l’aigua sempre recupera, el que li han pres”.
També, caldrà pensar, en la fragilitat de molts ajuntaments, a l’hora de disposar d’espais de protecció i refugi, i alhora de personal i maquinària per a poder actuar en casos d’emergències. Cert és que en determinats llocs i moments, no hi havia res a fer, però en molts d’altres, disposar de maquinària de bombeig, recanvis de canonades, combustible, maquinària bàsica, etc, permet actuar de forma immediata, a l’espera de l’arribada de reforços d’altres administracions.
Torno al principi, per a tots aquells que no coneixen prou bé, la UME. Segur, ha estat una novetat per a moltes de les persones, sobre el terreny, però també per a totes aquelles que han seguit les actuacions d’emergència, pels mitjans de comunicació. Tal com he dit, la UME té 19 anys d’existència, i compte amb 3.500 efectius, procedents dels tres exèrcits ( terra, mar i aire). Per tant, estem parlant d’un cos militar, molt complert i altament professionalitzat. Està sota l’alt comandament, d’un tinent general i disposa del millor equipament per a fer front a les grans catàstrofes, contra les que ha de lluitar: siguin incendis, siguin inundacions, siguin terratrèmols, volcans, etc. Disposa de cinc bases principals, repartides per la geografia nacional: Base de Torrejón de Ardoz ( Madrid ), Base de Morón ( Sevilla), Bètera ( Valencia ), Zaragoza, i Rabanedo ( León). Aquesta situació, així com els mitjans de que disposa, li permeten desplaçaments ràpids, arreu de la península, o de les Illes, i quan ha calgut, se l’ha enviat a missions internacionals.
En resum, la composició, formació i equipament, l’han convertida en una força essencial, d’una eficàcia demostrada, en tot el que abans he exposat, com també ho va ser en temps de la pandèmia, actuant com ajuda al sistema sanitari. Com sempre, hi hagué qui posà en qüestió, la seva creació, ara, ningú permetria la seva desaparició. Al contrari, queda clar que se l’ha de reforçar i preparar per als nous perills que el canvi climàtic ens depara.
DIA 5, DATA CLAU - art. Blogesfera
DIA 5, DATA CLAU.
La gran dependència de la UE, i bona part del món, pel que succeeixi a les eleccions dels EUA, imposa el creuament de dits, perquè el seny guanyi a la rauxa, o millor dit, a la bogeria, d’un candidat com Donald Trump que hauria d’haver estat apartat de la cursa electoral, sinó fos que en aquell país, hi podem veure coses excelses, al costat d’ altres de penoses, fins extrems difícils de digerir.
Si aquí ja ens posem les mans al cap, per segons quins candidats, seguir la cursa electoral dels EUA, serveix per comprovar la decadència d’una democràcia amb greus problemes de rigor i estabilitat. Els que estudiem història, ens adonem que la caiguda dels imperis, no té una data concreta, sinó consisteix en una etapa de progressiva pèrdua de valors, valentia, prudència, honestedat, que poc a poc, facilita l’arribada de persones inadequades, en els principals llocs de responsabilitat.
Agradi o no, els EUA està perdent aquell poder de convicció i creences que va motivar multitud d’empreses, en tant que primera potència mundial. Fins i tot, quan encara no ho era, i ens va salvar als europeus de les nostres pròpies bestieses. Gràcies a la seva implicació, ens vam salvar de les conseqüències de la Primera i Segona guerra mundials. Però, aquella implicació queda lluny, com també alguns dels grans ideals d’implicar-se en la pau i el progrés en multitud de territoris.
Es més que preocupant veure un home insensat, convertit en candidat a la presidència, després d’haver-ne exercit una que va ser un desastre. Com es pot repetir un error tant abismal ? El populisme produeix efectes impensables, en territoris poc cuidats, poc atesos en les seves necessitats i reivindicacions, molt afectes a creure qualsevol acusació i proposta de solució. Aquesta situació, juntament amb la disponibilitat de poderosos mitjans de propaganda, poden facilitar la mobilització de milions de persones, contra el que creuen enemics, i donar el vot a una persona que només es vol servir d’ells.
Una situació com aquesta, juntament amb un sistema electoral enrevessat i poc eficient, permet posar en dubte, fins i tot alguns resultats electorals. Es increïble que després dels problemes tinguts amb determinades paperetes de votació, no s’hagi decidit modificar-les per evitar complicats sistemes de recompte que poden acabar amb nous conflictes com els viscuts, anys enrere. Es així com la primera potència mundial, fa un ridícul universal, en matèria electoral, mantenint obsolets sistemes de votació, impropis de l’any en que ens trobem. I, ningú s’estranyi si al final del recompte, tornen els atacs contra els resultats obtinguts, per culpa de retards, o poca claredat amb alguns dels resultats donats.
El dia 5, serà un dia llarg, molt llarg, per a tot el món perquè som conscients que tenir un president o una presidenta, ens hi va la bona o mala resolució dels conflictes que tenim en el món, i també les relacions econòmiques i financeres entre les principals potències. Escoltar els discursos de Trump, ens transporta als pitjors escenaris imaginables. Confiem en que el seny i la visió històrica del paper que ha jugat el país, mobilitzi milions de persones a favor de Kamala Harris. Seria el millor regal que podríem rebre, abans de les festes nadalenques. Creuem els dits.
Friday, November 01, 2024
VERGONYÓS PROGRAMA, A MÉS 324 - art. Regió 7
VERGONYÓS PROGRAMA , A MÉS 324.
Si algú pensava que el canvi de Xavier Grasset, per Marina Romero , suposaria un canvi radical en el fons i formes del programa Més 324, de TV3, ha pogut comprovar que s’equivocava de mig a mig. Vista la programació d’aquests mesos, des de la represa de l’activitat, podem assegurar que la continuïtat és més que notable, fins arribar a extrems inacceptables, en una televisió pública.
El súmmum de la continuïtat i la justificació dels arguments processistes, la vam poder veure el passat divendres 25, amb una mena d’entrevista especial, a Laura Borràs. Se li van cedir quaranta minuts, per donar explicacions i justificacions, amb els típics i tòpiques falsedats i enganys, amenitzats amb preguntes de l’entrevistadora, pensades per a no ferir susceptibilitats. Un autèntic ball de tergiversacions i mitges veritats, juntament amb clares falsedats, per a poder “vendre” que el seu pas pels tribunals, va ser un cas clar de “lawfare”, de manual.
Els tribunals, la Justícia, sí en majúscula, li tenia mania, li tenia por, i va ser jutjada i condemnada, per treure-la de la primera línia política. I, si ara demana que la Llei de l’Amnistia li sigui aplicada, és per una obligada acció de reparar, una part dels danys causats. Si no hagués estat independentista, el tribunal no s’hagués atrevit a buscar i rebuscar proves per uns simples “delictes” de trossejament d’adjudicacions, falsedat documental i prevaricació. Això, ho fan altres, i no els passa res, però és clar a ella, la van crucificar.
I, tant tranquil•lament exposa i crida justícia, una persona, jutjada i sentenciada per gravíssims delictes en una administració pública, com és adjudicar a un amic, 336.000 euros, en 18 contractes. I no solament això, per a justificar-los, es van falsejar factures i tota mena de documents. Es que llegir tot el contingut de la sentència, suposa posar-se les mans al cap, cada dos o tres minuts, i arribar a la conclusió de que com presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes, feia el que li donava la gana, i a més imposava silenci i inactivitat als encarregats de la supervisió i control. On estaven els interventors de la Institució ? I els de la Generalitat ? Com es podia acceptar o com se’ls va passar per alt una actuació, feta i reiterada, en 18 ocasions seguides ?
I, ella, tant tranquil•lament, considera que ha de poder entrar en els supòsits de la Llei d’Amnistia. Puix és independentista, se suposa que s’han de perdonar totes les bestieses fetes, durant aquells anys, pam més pam menys. Si falta algun any s’afegeix, i aquí pau i allà glòria. I sí, sí, tot ho vam veure en una televisió pública, portada amb guant de seda per la conductora del programa, no fos cas que se li enfadés. I, després, un munt de tertulians, aquest dia i els altres, van exposant les seves simpaties, comprensions i justificacions de les accions i actuacions del procés, lamentant tenir a “exili” unes pobres persones que no van fer res més que donar veu al poble català. A mi, que un programa com aquest, es faci en una televisió privada, cap problema, ara bé és inacceptable, inaudit i vergonyós en una pública que paguem entre tots. Confio en que algú emprengui els canvis necessaris, per exigir un mínim de seriositat i equanimitat.