Tuesday, October 03, 2023

 

ESTRANYA TEMPORADA DE BOLETS - art. Diari de Terrassa

ESTRANYA TEMPORADA DE BOLETS. Segons el territori, uns diuen anar a caçar bolets, altres a collir bolets, i nosaltres a buscar bolets. Bé, això era abans de la constatació clara que estem en plena crisi climàtica. També, a la muntanya, amb canvis més ràpids dels esperats. Ja no plou quan toca, ni amb la intensitat habitual. Fa més calor, durant més temps, amb vents inesperats, etc. En resum, que les tradicionals temporades de bolets, ja no son el que eren i molt ens temem, que ja no tornaran. Tot i això, milers de vehicles amb els seus conductors, acompanyats d’amics i parents, pugen cap a les zones de muntanya, envaint camins, prats i boscos. Es una de les allaus més temudes pels pagesos i ramaders, perquè en son els grans perjudicats. No hi ha prou consciència del que suposa per a ells, que es tanquin camins de pas, es trenquin vailets, o es deixin munts de deixalles per tot arreu. Acabada la temporada els toca reparar desperfectes, fer neteja i recuperar normalitat. La majoria d’ells fan vots perquè les temporades siguin el més curtes possible. Fa anys, molts anys que demanem una més estricte i àmplia regulació de l’accés al bosc per evitar els danys produïts per aquesta allau de buscadors o collidors de bolets. Hi ha territoris d’Espanya, en que la regulació és rigorosa i d’obligat compliment. Zones de les Castelles, Aragó, i algunes parts d’Andalusia i Extremadura, tenen permisos vigents, amb pagament de quotes. En altres indrets, com Suïssa, han imposat quotes i volums màxims de collita, molt restrictius, per persona i dia. L’any passat, vaig veure algun rètol on s’especificava un quilo per persona i dia. De moment aquí, el Govern de torn, escolta les queixes, diu que estan pensant en alguna cosa, i esperen acabi la temporada per girar pàgina i esperar l’any vinent. No s’atreveix a impulsar una iniciativa reguladora perquè no vol quedar malament amb els milers de buscadors que consideren els boscos com si fossin de la seva propietat. Tenim un problema perquè la massificació s’està produint al llarg i ample de tot l’any. A l’estiu perquè es busquen espais per anar a fer la costellada, o per posar autocaravanes en qualsevol indret trobat. A la primavera perquè sortim de l’hivern i la gent vol iniciar viatges cap a la natura, per contemplar la bellesa del verd i les flors. I a la tardor perquè els boscos ofereixen tots els tons dels colors. Queda l’hivern que per alguns pot servir per anar a esquiar i per altres, anar a veure rius i rieres glaçades. La qüestió és que les ciutats es van engrandint, amb la mateixa rapidesa en que els pobles es van despoblant. Queden pocs pagesos i ramaders, als quals gairebé ningú ajuda, i totes les administracions els carreguen de papers i obligacions. Son els guardians de la natura, els seus protectors, i cada un que perdem, suposa deixar un ampli territori a la seva sort. No anem per bon camí, i ben aviat ens donarem compte del valor de les pèrdues. Els propers caps de setmana seran terribles i perillosos per circular, des de primera hora del matí, fins tard al vespre. Cada racó, cada espai de carretera és ocupat per vehicles dels quals surten persones deleroses de buscar i remenar, imaginant trobar bolets des de les cunetes fins al caps dels rocs. No s’estranyin de l’escassedat perquè el temps no ajuda, i aquestes allaus tampoc faciliten el seu creixement. De la terra trepitjada i remoguda, en fugen les llavors dels bolets.

 

NO TOMAR LA PARTE POR EL TODO - art. El Obrero digital

NO TOMAR LA PARTE, POR EL TODO. Desde 2012, la política catalana ha tenido un desarrollo cada vez más penoso, debido a la entrada de personas sin un mínimo de formación y preparación. Nada peor para un país que encumbrar a mediocres. Lo fue Artur Mas, intentando emular la figura de Jordi Pujol, con una huida hacia delante, que le llevó a ninguna parte. Bueno, sí, a la irrelevancia y al prematuro retiro. No fueron mejores ni Carles Puigdemont, huido a Bélgica, ni Joaquim Torra, inhabilitado por “plantar cara” a la Junta Electoral, por un tema de pancartas, en período electoral. Tanto el uno como el otro, en un país normalizado, nunca deberían haber asumido la presidencia. Sus acciones y actuaciones producen sonrojo, por no poner palabras más gruesas. Y el actual, Pere Aragonés, tampoco tiene fuste presidencial. Es un segundón, ascendido a primero, por las locuras del proceso independentista. Era uno de los altos cargos que se mantuvieron en su puesto, a pesar de la aplicación del 155. Muchos independentistas creían que los 114 altos cargos de la Generalitat, harían imposible el funcionamiento de la administración catalana, y ni uno solo dimitió, en solidaridad con el gobierno, destituido. Nadie piense que los representantes de los partidos independentistas catalanes, tengan especial prestigio en el conjunto del país. En absoluto. Es más, sentimos vergüenza ajena, ante determinados discursos y comportamientos de Gabriel Rufián, portavoz de ERC, o de Miriam Nogueras, de Junts. Solo representan una pequeña, muy pequeña parte de catalanes. En concreto a menos de un 20%. El resto, estamos en otros modelos de acción y actuación, dentro y fuera de Cataluña. La progresiva reducción de efectivos de los partidos independentistas ha conllevado aupar a puestos de responsabilidad a personajes que en otros tiempos habrían llegado a concejales o alcaldes de pequeños municipios, pero no a diputados o senadores. Y menos a ocupar puestos de portavoz en el Pleno o en Comisiones. Y nada peor que tener a mediocres en puestos de responsabilidad porque se crecen en sus comportamientos. Quieren dar pruebas de seguridad y firmeza y no se dan cuenta de que caen en el peor de los ridículos. Dar ampulosidad a las palabras no las hace variar, y hay discursos llenos de petulancia y cierta chulería, muy propios de los nacionalismos, que siempre se creen superiores a los que no lo son. Repito, pues, que nadie tome la parte por el todo, porque por fortuna Cataluña se compone de 8 millones de ciudadanos, con procedencias muy diversas y con aspiraciones a superar el profundo bache provocado por el proceso. Están emergiendo otras generaciones que ya nada quieren saber del proceso, y buscan otros destinos y objetivos, sin pretender romper con España ni buscar independencias hacia ninguna parte. La gran esperanza la tenemos depositada en las próximas elecciones al Parlamento Europeo, previstas para junio del año próximo y en las del Parlamento, que deberían ser para otoño o finales de año. Si todo va como indican los últimos resultados electorales, y todas las encuestas, el PSC, gana puntos para incrementar sus resultados, y afianzar sus aspiraciones a presidir la Generalitat. Quiero recordar que ha ganado ya tres elecciones consecutivas, y su líder, Salvador Illa tiene la mejor valoración, entre todos los políticos catalanes. Este es el objetivo a culminar. Un cambio presidencial, acompañado de una nueva mayoría en el Parlamento de Cataluña, permitiría modificar el peso de los independentistas en todas las instituciones. Y nada deseamos más que otras caras, otros comportamientos, y otras actuaciones, del conjunto de presentantes de Cataluña, en el Congreso y Senado.

Sunday, October 01, 2023

 

FIDELITAT EN LA DISCREPÀNCIA - art. Nació Digital Solsona

FIDELITAT EN LA DISCREPÀNCIA. Per a tots els qui vam viure i patir el procés, en carn pròpia, és evident que no podem ser partidaris d’una amnistia. I més quan veiem els comportaments, totalment insensats, d’antics càrrecs de govern, principals instigadors d’unes accions, més pròpies d’ignorants que de persones amb una mínima formació. Em faig creus d’escoltar absurditats i estupideses, com que estaven legitimats, o que van donar veu al poble, o van voler prendre el pols als ciutadans....és que ni tant sols tenen la mínima comprensió del que és la democràcia i les regles de conducta que comporta. Bé, no busquem ara, intel·ligència on no n’hi ha. Ara i aquí no sé què caldrà fer o què es podrà fer per avançar en la desjudialització i en la normalització. D’entrada, he de dir que massa sovint, donem als independentistes una major capacitat de la que tenen. Vull dir que cada vegada son menys i més barallats. Això ens ha de portar a fer les coses que s’hagin de fer, però sense anar més lluny del compte. No sé si al final s’haurà de parlar d’amnistia o no, o buscar una sortida semblant. No m’agrada i segur no m’agradarà el resultat, perquè considero que tots els culpables de la destrossa feta, haurien de retre comptes davant la Justícia. Ara bé, per fidelitat i responsabilitat , per raó de militància, acceptaré la decisió. Fidelitat en la discrepància. A prop d’arribar al mig segle de treball intern i extern en el partit, no voldria deixar un partit que, malgrat els errors, ha estat fonamental en la història d’Espanya, i ara, fins i tot de la UE. Ens podem sentir legítimament orgullosos de tot el que van fer les generacions passades, i segur serà continuat per les futures. Mentrestant, hem de gestionar el present, amb totes les contradiccions que porta. Mai, haguéssim pogut imaginar la deriva d’un procés independentista, perquè mai persones assenyades podien trencar les regles bàsiques de la democràcia. Però, s’ha d’estar preparat per a tot, i donar-hi resposta amb el cervell , més que no pas amb el cor. Si ara, volen donar una nova oportunitat cap a la normalització, l’acceptarem ni que sigui amb els dents apretats. Ara bé, tinc clar que qualsevol indici d’incompliment de la legalitat, qualsevol pas cap un nou intent de trencament de la legalitat, ha de comportar una acció immediata, per part dels autèntics demòcrates, fent ús de totes les eines legals que tenim a la mà. Algú ha d’escriure o deixar molt clar, aquesta voluntat de “no deixarem que ningú ho torni a fer”.

Friday, September 29, 2023

 

PREOCUPACIÓ PER LES LLENGUES - art. Regió 7

PREOCUPACIÓ PER LES LLENGÜES. Es curiosa la gran preocupació que, de cop i volta, ha sorgit pel present i futur del català. Per què ara i no vuit o deu anys enrere? Molt senzill, perquè ara apareixen els resultats de l’enorme dany causat pel procés, a la llengua i cultura catalana. Es que algú dubtava que el procés no seria neutre? Es que tants despropòsits i tants atacs a la llengua, cultura, tradicions, organismes i institucions d’Espanya, no portaria conseqüències ? Doncs bé, ja les tenim. Va ser un immens error, per no posar paraules molt més gruixudes, convertir el català en l’arma del procés, proclamant als quatre vents que un dels objectius de la independència seria decretar el català com única llengua oficial i foragitar el castellà. Per a la majoria d’independentistes, una llengua mata l’altra, de manera que s’ha de morir matant. Aquest objectiu va anar acompanyat de múltiples accions i actuacions contra tot el que portés el nom d’Espanya o la podés representar en qualsevol dels seus àmbits i sectors. Menysteniment i menyspreu a la Guàrdia Civil, a la Policia Nacional, a l’Exèrcit, a la Monarquia, a totes i cadascuna de les expressions espanyoles, des del flamenc, als braus o setmanes santes i festes patronals. I per descomptat a la bandera i himne nacional. Contra tot s’havia de lluitar, perquè tot eren mostres de la pèrfida Espanya en la seva lluita contra la pobra Catalunya, sotmesa des de fa segles a les arbitrarietats, reals o inventades. S’havia de refusar fins i tot l’ajuda que podia provenir d’aquelles terres. Ho vam veure fins i tot negant l’ajuda de la UME ( Unitat Militar d’Emergències) durant la pandèmia. No es podia permetre l’ajuda de militars amb la bandera d’Espanya a l’uniforme. Només faltaria ! Com van reaccionar milions de catalans, de llengua materna castellana ? Es van sentir exclosos del procés i no només això, es van sentir amenaçats en el seu propi país, conscients de que si arribava a guanyar, haurien de marxar de casa o trencar vincles sagrats amb els seus familiars, avantpassats i amb la seva pròpia llengua, cultura i tradicions. Resultat?Tancar-se en els seus àmbits i sectors i plantar cara, primer amb la passivitat, després amb contra atacs, dient que si els independentistes plantejaven batalla amb la “seva” llengua, ells ho farien amb la “seva”. A veure qui tenia més poder i força per guanyar aquesta guerra. On som ? En un dels pitjors escenaris perquè els partits independentistes, ERC i Junts, parlen i només pensen, on posar i portar el català, cap enfora, en comptes de fer els deures “cap endins”. El català, ha perdut centenars de milers de parlants, lectors , oïdors i escoltadors de llengua, cultura i tradicions catalanes. El problema el tenim dins de casa, perquè no s’ha fet crítica ni auto crítica del dany causat, i mentrestant no es curin les ferides i es retorni a l’empatia i simpatia anterior al procés, el català no avançarà. La resistència continuarà, amb increment del desequilibri entre una llengua i una altra. Per això parlo del problema de les llengües, perquè o les fem amigues, o s’enfrontaran. Algú creu que anem per bon camí ?

Thursday, September 28, 2023

 

INSISTIR Y PERSISTIR EN LA HUIDA - art. El Obrero digital

L’ART DE NO DESTORBAR. La vida humana és molt complexa i fa difícil saber-se retirar de primera fila, i aprendre a ajudar, sense destorbar. Hi ha un munt d’exemples de vides espatllades per culpa de l’afany de notorietat i de no saber estar callat, deixant el protagonisme als nous actors. Darrerament hem vist i escoltat reflexions de Felipe González, Alfonso Guerra , Ramón Jáuregui i alguns altres, sobre la possibilitat d’elaborar una llei d’amnistia. Sense ni tant sols tenir cap text al davant, ja han pontificat que no seria constitucional. No tinc clar el tema perquè he vist i escoltat altres veus, que diuen el contrari. No en sóc partidari, però mai em posaré en contra d’una iniciativa del govern si porta la legitimitat institucional. Si hi ha dubtes, arribarà al TC, que emetrà el seu dictamen final i definitiu. A més, en pocs dies, hi ha hagut una allau d’opinions i reflexions, i he dir que una de les millors ha estat la donada per Nicolás Sartorius. Un veterà amb un cap clar i una prodigiosa capacitat pedagògica. I si per la banda socialista apareixen aquests vells referents, per la banda de la dreta tenen en J.M Aznar un supervisor i controlador de la veritat absoluta que no en deixa passar cap sense la seva resolució. I el que dicta, va a missa. No hi ha veus que gosin modificar les seves opinions i reflexions. Així estem, en un món cada vegada més polaritzat, en el qual les discrepàncies esdevenen anatemes. D’aquí la prudència en fer-les públiques perquè poden ser utilitzades pels adversaris com munició de primer nivell. Es trist veure com molts d’aquests antics dirigents no han sabut envellir, ocupant el seu temps en altres destins diferents dels que havien tingut. Molts d’ells podrien tenir una segona vida en activitats socials, de voluntariat extern o com assessors en entitats diverses. Allà, podrien ser útils, ocupar el temps disponible, sense entrar ni topar amb les anteriors dedicacions. I si realment han perdut confiança o fe en el partit, millor donar-se de baixa, sense fer soroll, deixant a les noves generacions la gestió de les noves polítiques, molt diferents a les que ells havien protagonitzat. El que és lamentable és voler continuar sent un referent del partit, i alhora buscar deficiències i errors per exposar-los al públic i en públic. Això, a banda de lamentable és inacceptable i s’entén la decisió de fer fora Nicolás Redondo, al cap de mesos i anys de deslleialtat. Saber envellir i saber seguir al servei de la societat, son virtuts que tots hauríem d’observar, per a millor vida de tots plegats. A la vista està que per a molts no és fàcil ni factible.

 

L'ART DE NO DESTORBAR - art. Diari de Terrassa

L’ART DE NO DESTORBAR. La vida humana és molt complexa i fa difícil saber-se retirar de primera fila, i aprendre a ajudar, sense destorbar. Hi ha un munt d’exemples de vides espatllades per culpa de l’afany de notorietat i de no saber estar callat, deixant el protagonisme als nous actors. Darrerament hem vist i escoltat reflexions de Felipe González, Alfonso Guerra , Ramón Jáuregui i alguns altres, sobre la possibilitat d’elaborar una llei d’amnistia. Sense ni tant sols tenir cap text al davant, ja han pontificat que no seria constitucional. No tinc clar el tema perquè he vist i escoltat altres veus, que diuen el contrari. No en sóc partidari, però mai em posaré en contra d’una iniciativa del govern si porta la legitimitat institucional. Si hi ha dubtes, arribarà al TC, que emetrà el seu dictamen final i definitiu. A més, en pocs dies, hi ha hagut una allau d’opinions i reflexions, i he dir que una de les millors ha estat la donada per Nicolás Sartorius. Un veterà amb un cap clar i una prodigiosa capacitat pedagògica. I si per la banda socialista apareixen aquests vells referents, per la banda de la dreta tenen en J.M Aznar un supervisor i controlador de la veritat absoluta que no en deixa passar cap sense la seva resolució. I el que dicta, va a missa. No hi ha veus que gosin modificar les seves opinions i reflexions. Així estem, en un món cada vegada més polaritzat, en el qual les discrepàncies esdevenen anatemes. D’aquí la prudència en fer-les públiques perquè poden ser utilitzades pels adversaris com munició de primer nivell. Es trist veure com molts d’aquests antics dirigents no han sabut envellir, ocupant el seu temps en altres destins diferents dels que havien tingut. Molts d’ells podrien tenir una segona vida en activitats socials, de voluntariat extern o com assessors en entitats diverses. Allà, podrien ser útils, ocupar el temps disponible, sense entrar ni topar amb les anteriors dedicacions. I si realment han perdut confiança o fe en el partit, millor donar-se de baixa, sense fer soroll, deixant a les noves generacions la gestió de les noves polítiques, molt diferents a les que ells havien protagonitzat. El que és lamentable és voler continuar sent un referent del partit, i alhora buscar deficiències i errors per exposar-los al públic i en públic. Això, a banda de lamentable és inacceptable i s’entén la decisió de fer fora Nicolás Redondo, al cap de mesos i anys de deslleialtat. Saber envellir i saber seguir al servei de la societat, son virtuts que tots hauríem d’observar, per a millor vida de tots plegats. A la vista està que per a molts no és fàcil ni factible.

 

PROMETRE ÉS GRATUIT - art. Nació Digital Solsona

PROMETRE ÉS GRATÜIT. Sempre vaig anar molt en compte a l’hora de prometre determinades infraestructures, obres i serveis, perquè en el nostre país, tot el que depèn d’altres administracions, acaba amb grans interrogants. No tenim el do de la planificació ni la programació, i som mestres de la improvisació. Això pot semblar simpàtic en obres de teatre, o en jocs infantils, però és catastròfic a nivell de gestió. Puc enumerar desenes de grans obres, amb previsions d’execució de 12 a 15 mesos, que al cap de 30 encara estan per finalitzar. Els encariments i els costos afegits, son immensos, de manera que la ineficàcia es paga. Dic això, a la vista de diferents grans i petites obres que es van prometre anys enrere i encara dormen el son dels justos. Començaré per la més significativa. La que coneixen la majoria dels lectors d’aquest mitjà perquè molts d’ells s’hi troben afectats. Parlo del desdoblament pendent de la C-16 o E-9: Eix del Llobregat, entre Berga i entrada Túnel del Cadí ( Bagà). Son uns vint quilòmetres que es col·lapsen tot els caps de setmana i festes de l’any. Parlem d’un eix europeu que hauria d’estar acabat fa més de cinc anys i encara ningú dona compte de quan es pensa licitar. Tampoc tenim informació puntual d’una altra carretera. En aquest cas d’un tram de la C-26, dit Eix prepirinenc , entre Berga i límit provincial ( Borredà). El projecte executiu es va redactar i aprovar fa 12 anys, amb el compromís de fer-lo realitat en els propers 5 anys. Doncs bé, tampoc aquí hi ha data de licitació i execució. He d’afegir que la previsió de la gran obra ha deixat fora les inversions petites com renovació del ferm o millores en la seguretat. I si continuem en altres vies de comunicació, també està pendent el darrer tram de la Carretera de Berga a Vic, per Prats. Fa deu anys es van acabar les obres, deixant pendent la variant de Sagàs. Fa dos anys, el conseller de torn va garantir que l’any següent les obres serien una realitat. Ni se sap perquè no es complir la promesa, ni quan la pensen complir. També hi ha altres promeses en el tinter, com la continuació de la millora de la C-26, entre Navès( Solsonès) i Avià ( Berguedà). També les obres eren imminents però no hi ha noticies des de fa mesos. No sembla hi hagi intenció d’actuar-hi en els propers mesos. I arribem a la famosa, sempiterna i sempre promesa estació de Busos de Berga. Tampoc aquí s’ha complert cap dels terminis donats. A banda de discutir el lloc triat, no hi ha cap previsió de licitació i execució de les obres. Berga té una estació tercermundista. Fa pena i vergonya que sigui la darrere de Catalunya. I vist com estan les coses poden tardar encara anys a substituir-la. Ja no parlo d’altres promeses de menor quantia, però un govern dona una imatge desastrosa quan no compleix cap de les grans promeses d’un territori. Es pot entendre problemes en una o dues obres, però no és de rebut veure com totes estan parades i sense data d’execució. M’agradaria que el Consell Comarcal, entomés la reivindicació i donés senyals de vida, exigint el compliment de totes les promeses. Estarem a l’espera.

 

I TANT QUE HI HAGUÉ MALVERSACIÓ ! - art. Blogesfera

I TANT QUE HI HAGUÉ MALVERSACIÓ ! En el relat dels partits i organitzacions independentistes, es fuig sempre de les acusacions de malversació i diuen que l’únic que s’havien proposat era dur a terme un referèndum d’autodeterminació, encara que fos il·legal. Per ells, donar veu al poble, amb permís o sense, no ha de tenir cap penalització. Es una mostra més de democràcia. Però, és que la democràcia es regeix per unes normes i regles d’obligat compliment. Cas contrari, deixa de ser-ho i es converteix en un ninot en mans de populismes, exaltats o il·luminats. De tot hi hagué en el moviment independentista, i a tots ens pertoca, exposar les nostres raons i vivències per a demostrar el contrari del que ells defensen. Una de les principals preocupacions, per evitar sancions penals, és dir i repetir sense parar, que en cap moment es va usar diner públic per a promoure i dur a terme el procés independentista, culminat dies després de la consulta de l’ 1-O, amb un estrepitós fracàs. Es poden dir moltes mentides i falsedats, però la realitat és la que és, i ningú la pot esborrar ni modificar. O és que no fou malversació la despesa en multitud de plens municipals, de consells comarcals i diputacions, per aprovar mocions clarament independentistes, contràries a l’Estatut d’Autonomia i a la Constitució ? No es destinaren, globalment, centenars de milers d’euros, en pagament d’indemnitzacions per assistència a plens ? Només uns pocs ajuntaments hi varen renunciar, la resta, no. No era malversació la compra d’estelades, llaços grocs, pancartes, cartells, o viatges amunt i avall, a càrrec dels pressupostos municipals, comarcals o de diputacions ? No era malversació el pagament de quotes a l’AMI ( Associació de Municipis per a la Independència) ? HI ha múltiples sentències que així ho determinen. O tampoc ho foren les despeses de les Delegacions a l’exterior, promocionant i explicant el procés? I els anuncis, informes i gestions de diversos departaments de la Generalitat ? I totes les despeses adherents a la consulta de l’1-O, amb l’obertura de 2.200 col·legis electorals el dia abans, per evitar el seu tancament ? Locals oberts, amb calefacció, llum, neteja, i reparació desperfectes, a càrrec dels ajuntaments corresponents ? I ja no diguem, les despeses del mateix dia 1-O, algunes de les quals desconeixem, però n’hi hagué una de molt, molt rellevant com la de mobilitzar tota la plantilla de Mossos d’Esquadra, i amb ella la de la Policia Nacional i Guàrdia Civil. Es evident que sense l’acte il·legal convocat pels partits i organitzacions independentistes, aquesta immensa despesa no hagués tingut lloc. Algú s’ha de fer responsable de destinar milions d’euros a despeses il·legals, sinó ,es premia la impunitat. Mala cosa en democràcia. Així, doncs, no cal fer-se el sorprès o acusar el Govern central de persecució i repressió. No, no, simplement s’aplica la llei i la llei és la base de la democràcia. I no oblidem que qui la va infringir foren els independentistes. No hem de pagar els que no ho som per allò que feren uns altres.

Friday, September 22, 2023

 

PARLAMENT EN HORES BAIXES - art. Regió 7

PARLAMENT EN HORES BAIXES. Malament anem quan la principal institució del país no exerceix les funciones que li son pròpies. L’època d’esplendor la podem situar en les primeres 5 o 6 legislatures, amb una forta càrrega emocional i de treball, per situar la institució en el primer pla de l’acció política. Estava tot per fer, i el treball legislatiu va ser molt intens i carregat de perspectiva històrica i voluntat de futur, però la continuïtat ha estat decebedora. A partir de les dues legislatures del Tripartit, el Parlament va patir un retrocés immens que s’ha anat ampliant fins arribar a dia d’avui. Era previsible baixar el ritme perquè quan s’han elaborat dotzenes de lleis bàsiques, hi ha menys iniciatives legislatives, i la principal feina consisteix en el seguiment i control de l’acció de govern. El problema és que l’autoritat del Parlament ha quedat tocada per un menysteniment del seu paper institucional. Si fem un seguiment de les iniciatives parlamentàries, veurem la poca serietat en qüestió de terminis, o de respostes a preguntes parlamentàries. O més greu, en el compliment de resolucions i acords que haurien de tenir la total garantia de ser duts a terme. Doncs, no. Es pot aconseguir presentar, debatre i votar, tot un seguit d’iniciatives, sense cap garantia de ser resoltes. El dany a la principal institució del país és enorme perquè s’envia un missatge cap a la ciutadania de que el Parlament no serveix per a res. O com a mínim per a res important. Fatal. Per raons d’espai no puc enumerar un gran nombre de preguntes per escrit, propostes de resolució, acords de comissions, i fins i tot, acords de Ple que esperen ser aplicats pel Govern, sense cap termini concret. Es més, en molts casos s’ha decidit no complir-los. Què fer ? Complicada resposta i complicada solució. La composició actual, fa difícil prendre acords per reactivar les comissions i fer més àgil i útil el Ple, però la principal decisió hauria de passar per exigir que tot el que s’acorda, es porti a terme. Sense exigències de compliment ni sancions, no es va enlloc. Ara, només arriben noticies del Parlament, quan es produeixen topades fortes entre els principals partits, més per temes ideològics que no pas de gestió o execució d’inversions. Això no és normal ni positiu per al conjunt del país. Hi ha un munt d’obres en marxa que precisen ser supervisades i controlades, i moltes resolucions que obliguen a redactar projectes o emprendre accions per resoldre-les. Si tots els consellers /es, haguessin de donar compte de la seva gestió, mitjançant compareixences en el Parlament, i fossin durament supervisats i controlats, segurament actuarien de manera molt diferent a com ho fan ara. En aquests moments, hi ha un cert menyspreu, pensant que no han de donar compte a ningú. Pertoca a la presidenta i al conjunt de la Mesa, canviar aquest estat de coses, per recuperar el prestigi perdut. No serà fàcil, perquè les dinàmiques comencen i s’estenen poc a poc, fins assolir graus inacceptables. Estem molt a prop d’arribar a aquest punt.

 

DISTREURE EL PERSONAL - art. Diari de Terrassa

DISTREURE EL PERSONAL. Per a un govern poc eficient i diligent, li va molt bé situar els debats en temes ideològics o fantasiosos, per així estalviar crítiques i exigències. Els dies passen i amb ells els mesos i fins i tot els anys, i problemes de primer nivell queden aparcats, suspesos, o directament oblidats. En citaré alguns, per raons d’espai, però la llista és llarga i preocupant. Mireu, abans de la pandèmia, els pobles petits teníem uns serveis mèdics, raonables. No en dic excepcionals, però sí, raonablement organitzats com per atendre la població, a nivells satisfactoris. Des del meu lloc d’alcalde, ho tenia clar, a nivell municipal, però per raons de càrrec, podia veure el panorama a nivell comarcal i regional. Reclamàvem algun servei deficient, com pediatria i llevadora, però, en general estàvem força satisfets. Amb la pandèmia arribà el desastre. Ja no solament de les mesures excepcionals preses, sinó la malèfica voluntat del govern d’estalviar en recursos humans, materials i organitzatius. Alguns caps pensants de la Conselleria, juntament amb altres de Presidència de la Generalitat i el Departament de Finances, van considerar que l’experiència de la pandèmia podia servir per evitar i retallar visites presencials als consultoris municipals, als CAP’a i als ambulatoris, en general. Si la gent es va retenir, comprimir i esperar , per culpa de la pandèmia, podia també fer-ho fora d’ella. I és així com es van mantenir les cites prèvies durant més de tres anys. Encara ara, hi ha molts cops que s’avisa que sense cita, no és segur que sigui atès. I en molts llocs, per no dir, en la majoria , trobar línia telefònica esdevé impossible. Ja no sabem si per col•lapse de peticions o per autèntica mala fe. Durant aquests anys, s’han produït fets molt greus que ningú vol explicar en detall, ni dir com es poden revertir. Les males condicions econòmiques, i organitzatives han motivat la sortida de Catalunya, de milers de metges, de totes les especialitats. El mateix ha passat amb les infermeres, de manera que tenim unes plantilles totalment inadequades per a la població que han d’atendre. Preocupació del Govern ? Poca, perquè tenen a punt una llista d’excuses que creuen son suficients com perquè els usuaris ens les creguem. Primera: no hi ha metges ni infermeres, per tant no en podem posar, si no en tenim. Ja està, punt i final. Res de canvis estructurals com per revertir la situació, recuperant metges i infermeres amb millors condicions laborals. El que han fet en alguns casos facilitar la vinguda d’alguns professionals de terres llunyanes alguns dels quals amb greus dificultats per entendre i parlar un dels nostres idiomes. El que ens diuen és provisional, s’està convertint en definitiu. Servei de 3 i 4 dies a la setmana, s’ha convertit en un simple servei setmanal. Un dia, metge, un o dos dies infermera i si estem de sort un dia al mes pediatre i llevadora. Ja no parlo d’altres professionals que si els necessites els has de pagar de la teva butxaca. La situació és greu, molt greu, perquè en més de 450 municipis de Catalunya el servei mèdic és precari, amb perill de perdre’l. Conjunts de pobles han d’anar a un CAP, situat a desenes de quilòmetres, amb serveis mínims que no poden atendre més d’una o dues visites alhora. Estem abandonats sense previsió de canvi, en els propers mesos o anys. Alguns pobles hem començat a preparar-nos per una autèntica revolta. No es pot acceptar que un govern, amb un enorme pressupost, es gasti milions en futileses, desviï l’atenció cap altres horitzons, per tal de no haver de donar compte de la seva incompetència. La salut és el puntal de la societat del benestar. Aquest puntal està corcat, i abandonat, de manera que un les pilars bàsics, està fora de servei. En tenim altres també en mal estat, ja en parlarem en properes ocasions. Comencem pel primer que és el més rellevant.

 

LA RIQUEZA IDIOMÁTICA - art. El Obrero digital

LA RIQUEZA IDIOMÁTICA. La falta de información y formación sobre las lenguas, produce efectos contradictorios ante la decisión de la Mesa del Congreso de Diputados de permitir el uso de los idiomas cooficiales, en Galicia, País Vasco y Cataluña. A partir de ahora será habitual escuchar intervenciones en los tres idiomas, además del castellano, cosa que producirá reacciones sorprendentes en muchos oyentes, cuando comprueben el alto grado de comprensión del gallego y el catalán. Otra historia es el eusquera no procedente del latín. En este caso, la comprensión será nula, pero favorecerá el interés por conocerlo e incluso estudiarlo. Recuerdo los esfuerzos de Pascual Maragall, para explicar la facilidad de comprender y hablar varios idiomas, y la riqueza que esto supone para todo el país. Pues bien, ahora se hará pedagogía, en materia lingüística, demostrando que en un mismo país, se pueden hablar diferentes idiomas sin que nadie se vuelva loco. En el mundo existen alrededor de 7.000 idiomas, algunos de los cuales en peligro de extinción. Cada uno que perdemos, equivale a perder un monumento de primer orden, y nadie crea que su reducción va en la buena dirección. En absoluto. Hay que hacer todo lo posible para salvarlos. Cada uno, forma parte del patrimonio de la humanidad. Y es que las lenguas, son el fundamento de culturas, tradiciones, costumbres, que han sobrevivido al paso de los años y los siglos. Y no me canso de repetir que no nos complican la vida, en absoluto, simplemente hay que aprender a vivir y convivir con varios, al mismo tiempo. Y que nadie piense en la imposibilidad de hablar más de uno. Esto era típico de los viejos tiempos en que por interés de unas políticas dominantes, se lanzaba la idea de que un país, solo puede tener un solo idioma, como tiene una sola capital, un solo presidente…No, no existen países con varios idiomas y en las escuelas se enseñan varios al mismo tiempo, para facilitar convertir la población, en políglotas. Está más que comprobado que el estudio de idiomas agiliza la mente y desarrolla otras aptitudes, para el trabajo o los estudios. Y creo sinceramente que el uso de cuatro idiomas en el Congreso, abrirá muchas mentes, y permitirá, mejor comprensión de la complejidad y composición de España. También hará perder el miedo a la complejidad lingüística. Serán muchos los que con un poco de atención, podrán seguir sin pinganillo y sin leer subtítulos, algunas de las intervenciones en catalán y gallego. Y tendrán curiosidad, en el caso del eusquera, para comparar lo que escuchan con su traducción. Para los poco entusiastas de la variedad y diversidad, encontrarán pegas a su implementación. Si se quiere, se puede hablar de encarecer los servicios de interpretación y traducción y una cierta complejidad a la hora de moderar intervenciones, caso de no haber comprendido adecuadamente lo dicho o no encontrar un símil apropiado en otra lengua. Son pequeños detalles y pequeños problemas a los que siempre se encuentra solución. Solo hay que ver la complejidad lingüística en el Parlamento Europeo, o en otros parlamentos como en el de Suiza en que desde tiempos inmemoriales usan tres lenguas. En resumen. Hemos tardado muchos años en aceptar el plurilingüismo. Más vale tarde que nunca. Démosle la bienvenida y que nadie se asuste ni critique unos cambios que al fin y al cabo, acercan la primera institución del país, a la realidad del conjunto.

 

HABITATGE EN EL MON RURAL - art. Nació Digital Solsona

HABITATGE EN EL MÓN RURAL. El nostre país té paradoxes difícils d’assumir. Parlo, de l’existència de milers de cases i habitatges buits, en un ampli territori que té carències en aquest àmbit. S’ha posat de moda, almenys a nivell d’articles, comentaris i entrevistes, parlar de la España vaciada, en uns llocs i de micropobles, aquí. Arreu, un dels principals problemes és la manca d’habitatge de lloguer per aquelles persones que es voldrien traslladar de la ciutat al món rural. Els que vivim en aquest territori, podríem enumerar dotzenes de cases i habitatges buits, a cadascun dels nostres pobles. I com més petits, més percentatge hi ha de cases buides que es van deteriorant i que acabaran per caure, si no s’hi posa remei. Quin remei s’hi pot posar ? El més ràpid i eficient seria garantir als propietaris, poder posar a lloguer, amb total garantia de cobrament i manteniment de la casa, per part d’alguna entitat o agència pública. Molts propietaris tenen por de llogar pels problemes amb llogaters poc seriosos i responsables. Una altra via, molt més lenta, però de futur, seria la concessió als ajuntaments d’ajudes públiques, destinades a la compra de cases i habitatges vells i buits, per a rehabilitar-los i destinar-los a lloguer. Amb una política àgil i generosa, en pocs anys, es podrien recuperar milers de cases, amb un doble propòsit i finalitat. Renovar nuclis antics, evitar la seva pèrdua i alhora portar-hi vida. A tots els pobles hi ha cases en venda o que es vendrien si tinguessin un comprador fiable. En el cas d’ajuntaments, seria fàcil aconseguir la venda, per a tot seguit donar feina a constructors i els rams associats. I no parlem d’imports impossibles. De manera semblant a com la Generalitat treu la convocatòria de PUOSC ( pla únic d’obres i serveis de Catalunya), podria crear un Pla de Recuperació d’Habitatge Antic, amb una dotació anual a l’entorn dels 50 milions d’euros. Un pla plurianual d’aquestes característiques donaria fruits molt rellevants, al cap de molts pocs anys. Gastem enormes quantitats en coses ben poc útils, i en canvi, no tenim visions de futur, en temes com aquest, que permetrien beneficis immensos en diversos àmbits i sectors. Governar, vol dir administrar, decidir, prioritzar. Tenim un país altament desequilibrat, amb un cap enorme a Barcelona i àrea metropolitana, amb braços cap amunt i cap avall, però amb un interior buit. Tard o d’hora algú haurà de posar fi a un desequilibri tant brutal. Hem perdut molts anys en debats i reflexions, és hora de posar-se a la feina, i francament disposar d’una partida anual per a polítiques d’habitatge en el món rural, hauria de tenir la via oberta. De moment, res de res.

Thursday, September 21, 2023

 

L'ARTICLE - SOM 5 MILIONS - SUPERA LES 10.000 ENTRADES AL BLOG - Blogesfera

L’ARTICLE – SOM 5 MILIONS – SUPERA LES 10.000 ENTRADES AL BLOG. Des que el desembre de 2005 vaig crear el blog, amb el meu nom complert, hi he penjat 4.109 escrits, documents i articles. Poc a poc, hi ha un munt de persones que segueixen els meus escrits, amb més o menys intensitat .El que m’ha sorprès és el volum de visites, provocat per l’article SOM 5 MILIONS, de la setmana passada. En 5 dies, el blog ha superat les 10.000 lectures, amb una geografia realment mundial. Les noves tecnologies permeten tenir molta informació i detall sobre els “visitants”, amb explicacions sobre el sistema d’accés, però també la procedència. I resulta sorprenent veure lectors, en més d’una vintena de països, alguns tant llunyans com EUA, Indonèsia, Xina, Austràlia, o països nòrdics, per dir-ne alguns. Es difícil aventurar la personalitat de cada lector. M’imagino molts catalans, repartits per tot el món que disposen de mecanismes per a detectar documents, escrits i articles, en funció del títol, i així avisar-los per a procedir o no a la lectura. Sigui com sigui, resulta interessant i reconfortant saber de l’interès per temes determinats. Això ajuda a continuar escrivint sobre el tema, amb major extensió i profunditat. Precisament pel moment en que ens trobem, considero rellevant exposar xifres que molts no coneixen o no tenen en el cap. Estic cansat de veure i escoltar debats, on les tesis independentistes apareixen com majoritàries, i no ho son, ni ho han estat mai. Estic cansat d’escoltar el NOSALTRES ELS CATALANS de veu de polítics que tant sols representen un 8 o un 10 % dels votants. I veig molt poques rectificacions, per part de coordinadors de debats, dels abusos d’aquesta representació “robada”. Les coses serien molt diferents si a cada entrevista, a cada debat, a cada tertúlia, algú deixés les coses clares. Sempre, hi hauria d’haver algú que digués :”perdó vostè representa només a una petita part dels catalans, no parli en nom dels altres”. O, simplement tenir en el cap els resultats electorals, com per rebatre xifres inventades. Tenim un bon nombre de tertulians que van afirmant que un 80% dels catalans volen un referèndum. Han tret la xifra ,de suposades enquestes de part, en les quals demanen si tindrien inconvenient en participar en una consulta. Una altra trampa. Si algun dia es fa una consulta legal, sobre un text legal, avalat per les institucions corresponents, lògic ,hi hagi un 80% ,a favor de la participació. Ara bé, d’aquí a deduir que en cas d’una nova consulta il·legal, la majoria de catalans hi estaria a favor, és no solament fer trampa, sinó tornar a enganyar i falsejar opinions i voluntats. Cansats ja de tants jocs de xifres, trobo normal hi hagi persones interessades en saber d’on surten els CINC MILIONS. Més de 10.000 lectures. Esplèndid.

Friday, September 15, 2023

 

SOM 5 MILIONS !!! - art. Regió 7

SOM 5 MILIONS ! Cadascú és ben lliure d’enganyar-se però no se’n sortirà si vol fer-ho al conjunt del país. De fet portem anys en que les entitats i partits independentistes han volgut fer creure en l’existència d’una majoria de catalans, partidaris de la independència. Això, no ha estat mai cert. Al contrari, si mirem les autèntiques i verídiques enquestes que donen els resultats electorals, veurem com en un país amb més de 5,5 milions de cens electoral, mai, repeteixo mai, els independentistes han superat els 2 milions de vots. El seu millor resultat fou a les eleccions al Parlament de 2015, en les quals amb un cens de 5.510.853 es van acostar als dos milions de vots, però ja a les de 2017, van baixar, i a les de 2021, es van quedar en només 1,4 milions. I si mirem les darreres municipals de 2023 o les generals, ni tant sols arriben a 1 milió. En concret, sumen un total de 920.000 vots. Aquesta és la realitat, sense fer cap joc de mans ni de xifres com fan molts d’ells en que a vegades barregen enquestes, amb consultes d’empreses d’opinió o amb dades de particulars. Les enquestes realment verídiques son les dels resultats electorals. I podem veure com a mesura va creixent la demografia, els resultats van clarament a la baixa. Precisament ,segons les darreres dades demogràfiques, en pocs mesos, Catalunya assolirà la xifra de 8 milions d’habitants. La més alta de la història. Si mirem la sèrie històrica de resultats electorals, en qualsevol dels seus àmbits, o fins i tot ens mirem, i ens creiem, els resultats de les consultes del 9 N, i de l’1-O, els vots independentistes mai han superat els 2 milions, i vistos els resultats obtinguts, les baixes per desànim o desacord, afegides a les baixes per raons vitals, conformen un volum, clarament per sota dels 2 milions. Així, doncs, queda clar que hi ha un volum de 5 milions de persones que no son independentistes. Una xifra de més del doble dels qui reclamen la independència. Aquesta és una dada que tothom ha de tenir en el cap, quan es discuteix o es proposen accions que només tenen en compte una part del país, clarament minoritària. I estem d’acord en respectar les minories, però suposo que ningú pretendrà que una minoria imposi la seva voluntat a una majoria. I en això estem. Els majoritaris a Catalunya, no volem ni aventures ni enganys. Volem continuar vivint, treballant i batallant per millorar les nostres condicions de vida, dintre d’una Espanya, immersa al capdavant d’una Unió Europea que vol fer-se més forta, i més lliure de les dependències externes. Ja hem vist on ens han portat les aventures d’uns quants eixelebrats que pretenien trencar el nostre país, imposar les seves idees i propostes, sense respectar la nostra existència. Ho diem alt i clar, no ho tornarem a permetre. Qui cregui que podrà repetir semblant embat, que s’ho tregui del cap, perquè som molts més i molt més decidits a parar qualsevol intent de repetir desastres com els viscuts. I si algú té algun dubte que revisi xifres i resultats. Veurà que al darrere de les grans paraules, no hi ha res més que falsedats. Som 5 milions, decidits a viure i conviure amb la nostra història i la nostra realitat política i econòmica. No permetrem noves aventures ni enganys.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?