Joan Roma

CATALÀ SENSE MANIES. Mentrestant observo els grans esforços per aconseguir l’oficialitat del català a la UE, i amb ell el gallec i l’eusquera, vaig sumant el cost que tindria aquesta oficialitat per al Govern central, amb altres inversions del Govern català per frenar la davallada del seu ús. En conjunt, parlem de centenars de milions en els propers anys. Serà efectiu ? Aniran les coses per bon camí ?Ho sento, però sóc poc optimista. Massa rebombori, massa politiqueria, massa crides a la resistència i molt poca efectivitat. Trobo força simplista imaginar que si el català esdevé oficial, tindrà un reconeixement i un reforç immediat a nivell intern, com per remuntar xifres i aconseguir sumar centenars de milers de persones al seu ús. Ho sento, però no veig per enlloc aquesta relació, si prèviament no ens deixem de manies i emprenem accions i actuacions, per terra, mar i aire. Què vull dir? Doncs, que a grans mals, grans remeis i millor deixar-nos de somnis en aconseguir grans títols i grans excel•lències i apostem per l’ús en tots els àmbits, ni que sigui a costa de baixos nivells. S’equivoca qui creu que s’ha d’aprendre un idioma, en grans centres culturals, en els consorcis, en acadèmies especialitzades, en dies i hores molt concretes, prèvia immatriculació fent cua, per mirar d’aconseguir alguna de les places ofertades. No, no, la meva experiència de molts anys d’ensenyament, mostra que l’interès per aprendre, ha de venir motivat per múltiples factors, i tot seguit, les facilitats han de ser immenses. Vull dir que tothom ha de tenir al seu abast aprendre l’idioma, gairebé sense voler. I per això no calen grans acadèmics ni professors amb resplendents diplomes. Agafem centenars, milers d’universitaris, de primer, segon o tercer curs, formem-los en qüestió de pocs dies, en l’art d’ensenyar l’idioma per mètodes directes i innovadors, i posem-los a donar classes en qualsevol lloc, hora i dia. Tothom ha de trobar ensenyants, a qualsevol indret, sigui en escoles de primària o instituts, de la mà de les AMPA, en parròquies, mesquites, clubs de futbol, de bàsquet, associacions de veïns, casals, centres cívics, ...qualsevol dia i hora de la setmana, però també en dissabtes i diumenges, aprofitant estones perdudes quan entrenen els fills, o assisteixen a activitats extraescolars, etc. I premiem els ensenyants, autèntics voluntaris per la llengua, amb contraprestacions que els puguin agradar i ser útils, com matriculacions gratuïtes a cursos, reserva de places en residències d’estudiants, targetes de transport, entrades a grans esdeveniments culturals, esportius, de lleure, cinemes, teatres, grans concerts, etc. No pensem tan en l’excel•lència, sinó en trencar el gel de l’idioma i començar-lo a parlar. Els nens, primer parlen, després llegeixen i escriuen. Comencem pel principi i fem que la gent parli, encara que sigui amb deficiències, poc a poc ja l’aniran millorant. Si pretenem continuar amb la rutina actual, el ritme d’aprenentatge i ús, és tan lent que el descens d’usuaris s’anirà incrementant fins al punt de no retorn. Toca emprendre grans innovacions, sense manies ni contemplacions. Estic convençut que trobaríem complicitats amb el jovent, tan a nivell d’ensenyants com d’aprenents de la llengua, perquè entre uns i altres hi haurien sintonies i proximitat que ara no es donen. I millor invertir en aquestes compensacions que en rutines tradicionals que s’han mostrat inadequades per a frenar la davallada.

BERGA, 10 ANYS MALBARATATS. Causa desànim , per una banda, i desolació per altra, entrar durant deu, quinze, vint anys, per un cantó de Berga, i veure com es va deteriorant amb el pas dels anys, sense cap esperança de reforma, renovació o substitució. Parlo d’entrar per dalt, passar pel tanatori, lateral del passeig, el vell i atrotinat edifici dels sindicats, la barana des d’ on es pot contemplar l’immens forat de la Rasa dels Molins, el vell mercat municipal, i d’aquí cap a l’edifici dels antics transports Cuberes, l’antic hotel Queralt, i ja estem al bell mig del Passeig de la Pau, amb una estació de busos, del segle passat. Després de tants anys d’entrar per dalt, ara que entro per baix, no gaires millors vistes em trobo, si passo pel carrer Barcelona, amb algun edifici mig enderrocat que porta no menys de vint o trenta anys en similar situació.... No, no segueixo perquè em deprimeix constatar com després de quaranta- cinc anys de democràcia municipal, Berga, es troba a la cua de les quaranta – tres capitals de comarca, i molt enrere respecte pobles grans i ciutats de similars dimensions. Costa de creure com s’ha pogut aprofitar tan poc, les immenses oportunitats que altres municipis sí han aconseguit. I si ens atenem als darrers deu anys, els anys en que la CUP ha estat al capdavant de l’alcaldia, amb més o menys suport, com per arribar a pactes amb altres forces polítiques, queda clara la seva inoperància per tot el que significa l’acció de gestionar i/o governar. No és això, senyors, no és això. Després d’escoltar grans proclames de com de malament ho feien el que els van precedir, tots teníem curiositat per veure els canvis que arribarien. Tots sabem que un sol mandat de quatre anys dona per a molt poc. Som un país que actua a foc lent, i necessita anys de gestió i tramitació per als grans projectes, però passats els primers quatre, seguits d’altres quatre, ja no hi ha excusa per no veure grans projectes, elaborats, negociats i executats. Després de vuit anys de govern qui no hagi estat capaç de marcar una ciutat de forma notable és que ha perdut el temps o no ha sabut gestionar mínimament les seves capacitats i oportunitats. I d’oportunitats, tots els ajuntaments n’ han tingut moltes, procedents de diverses vies d’ajuda, que ben aprofitades han permès autèntiques revolucions urbanístiques, i en infraestructures, equipaments i serveis. Però, és que Berga ha arribat als deu anys, i estem on estàvem vuit o deu anys enrere. Cap dels grans projectes, dels grans objectius que una ciutat, capital de comarca hauria d’haver resolt, està en previsió de canvi. Tenim una ciutat, mancada d’ambició i transformació, sense cap previsió de modificacions immediates. Dona tota la impressió que els membres de l’equip de govern estan esperant el final de mandat, per plegar, girar pàgina i deixar en mans de qui sigui, el govern de la ciutat. Es una situació mai imaginada ni vista, perquè fins i tot costa d’entendre perquè no s’han dut a terme, sinó tots, almenys alguns dels grans projectes que podien canviar la fesomia i posar-la al dia. Doncs, no. Tampoc la CUP – ERC han estat capaços d’impulsar grans projectes ni objectius. El temps de descompte està ja en marxa. Queden només dos anys, per al relleu.

EL MON AL REVÉS , ARA ERC I JUNTS SON PRONUCLEARS ? Fa anys, molts anys que la majoria de partits catalans van acordar el tancament pausat de les nuclears. Així ho van fer constar en els seus programes electorals, tan ERC com Junts. Doncs bé, aquesta afirmació i acord està en qüestió, després d’una proposta presentada pel PP, en la qual tan uns com altres es varen abstenir. Què ha passat ? Doncs que davant les pressions d’una part del territori, les cúpules dels dos partits, els hi ha entrat tremolor de cames. Recordem que l’acord de tancament preveu desconnectar Ascó I, l’any 2030. Ascó II, en el 2032, i finalment Vandellós II, en el 2035. El procés està en marxa i totes les decisions es van prenent, en relació a aquests terminis. Perquè hi ha reticències en el territori? Uns pensaran en els llocs de treball, altament remunerats que es perdran. Altres en els impostos que paguen als ajuntaments de la zona i que son extraordinàriament elevats. Altres perquè consideren que 10 o 15 anys més, no modifiquen el futur, i aposten per la política de “qui dia passa, any empeny”. La qüestió és que una proposta clara, s’ha convertit en una de no tan contundent. Al darrere tots podem pensar que hi ha les pressions, ajudes o beneficis de les grans elèctriques que porten aquests partits cap a posicionaments diferents dels inicialment defensats. Si això és així, i si no donen explicacions clares i transparents, hem de pensar que les coses van per aquí, demostraran que el seu independentisme és ben poc creïble. I ara no em refereixo a l’independentisme territorial sinó el de poder prendre les millors decisions per als ciutadans, i no per a unes empreses concretes. El gran problema, ara i aquí de les nuclears, és el seu elevat cost de construcció, difícil d’amortitzar perquè comporta una exigència molt, molt cara: la gestió dels residus. Cada central ha de pagar sumes immenses per a mantenir els enormes estocs de residus, bona part dels quals es va traslladar a França, a canvi d’una quota anual, molt elevada, però aquell conveni arriba al final, i ara els residus han de tornar a casa. I, on posar-los ? Diferents governs proposaven la creació d’un magatzem central , però no s’ha trobat, perquè tampoc ningú el volia, així que cada central, s’ha de quedar els seus, adaptant instal·lacions pròpies per a fer-ne l’acumulació i el manteniment. Parlem de despeses molt cares i pel que es veu si no hi fan front entre totes, els números no quadren. I, tot està en marxa pel tancament de la central d’Almaraz, en el 2028, segons el pla de tancament de totes les nuclears. Cert que el PP demana l’allargament de vida, però , o totes o cap. La interdependència és total perquè aquesta generació pugui continuar i el compromís amb la UE, és que en el 2035, no hi hagi cap central en funcionament. Cal recordar que aquest Pla va tenir el recolzament d’aquests partits que ara s’abstenen. A part de la poca seriositat en un tema tant rellevant com aquest, els dos partits ens haurien d’explicar el perquè del canvi de posicionament i si això comporta contrapartides. I de quins tipus, perquè sempre son mestres en acusacions als altres, però callen quan els qüestionaments els afecten a ells. Esperem explicacions. De moment, ERC, ha matisat la seva posició, veurem què exposa en el futur. Junts, manté el silenci.

DE DELEGACIONS, A OFICINES A L’EXTERIOR. Una de les moltes accions que els governs independentistes volien vendre com preparatius per esdevenir un estat, fou la creació de nombroses Delegacions a l’exterior, nom acordat per evitar posar el d’ambaixada que hagués topat, no solament amb la legalitat vigent, sinó amb crítiques i protestes d’altres països per la confusió que haguessin comportat. El nom no fa la cosa, diuen alguns, però el cert és que tenien poc d’ambaixades, si de cas ambaixadetes, i moltes d’elles portades per persones que ben poc preparades estaven per vendre el procés independentista, i aconseguir resultats. Al final, servien més per a col•locar, militants, amics i parents, que professionals capacitats per entendre i practicar diplomàcia, ni que fos de segon o tercer nivell. Així han passat els anys, i així ho han venut els anteriors Governs fins arribar a dia d’avui, en que a la Generalitat impera la normalitat i les ganes de fer bé les coses i deixar de fer volar coloms, a costa dels impostos dels ciutadans. Fins ara tenim 21 Delegacions que teòricament cobreixen un àrea de 72 països. Si mirem territoris, veurem que alguns equivalen a autèntics “imperis” del passat. En fi, és hora de tocar de peus a terra i evitar malbaratament de recursos i de fer el ridícul més espantós com s’ha fet molt sovint per part d’aquests delegats que havien d’explicar coses inexplicables per a qualsevol polític mínimament seriós. Ara, el que pretén el nou Govern és fer útils aquestes estructures, i adaptar-les a les necessitats del país. Res de vendre invents i floritures sinó ser puntes de llança de la projecció de Catalunya cap a l’exterior per tal que tota mena d’empresa, entitats i projectes catalans, trobin encaix en aquests països, i alhora atreure accions, activitats i projectes cap a Catalunya, en una doble via d’interès per a tothom. Es així com a l’hora de triar qui va a cada Delegació, s’ha de buscar la persona idònia, tant en coneixement, formació com idiomes, de manera que la feina sigui fructífera. Cal tenir present que organitzar una estructura mínima, obliga a despeses molt elevades, no solament en sous, sinó en locals i materials. De fet, en temps del procés, es van llençar molts milions, per a no res. Qui creia que una Delegació podia competir amb una Ambaixada, i fer moure la política de governs que només es refien i atenen a la legalitat vigent ? Com algú podia imaginar que tindrien un paper rellevant a l’hora de recolzar una proposta d’independència que no tenia ni cap ni peus ? Bé, el passat, passat està i en el present les coses van per altra banda. Ara, les Delegacions s’han convertit en Oficines d’atenció i promoció de Catalunya a l’exterior, i només dues tenen un àmbit clarament polític, sense oblidar la part empresarial – comercial. Es tracta de les Delegacions a Madrid i a Brussel.les . En aquest cas, els components son fortament polítics per raons òbvies, però la resta tenen clares les prioritats i objectius. S’han acabat els temps de vendre fum.

PP, 30 CAUSAS PENDIENTES, 30. Para quien haya seguido mínimamente la política española en los últimos años, le parecerá increíble la posición del PP, respecto a los casos de corrupción, que golpean al PSOE, en estos convulsos tiempos. Nadie puede negar la gravedad de los hechos que se han conocido o se van conociendo, pero de aquí a que el PP pretenda salir en tromba, en defensa de la claridad, la transparencia y la honestidad, hay un abismo. El abismo que supone repasar las causas pendientes, y todas las sentencias dictadas por los tribunales en los últimos años. Una auténtica enciclopedia de casos, de territorios y personas afectadas, algunas situadas en los más altos puestos del partido y las instituciones. Pero lo más impactante, es saltar a la yugular del PSOE, cuando tienen dos casos abiertos, de la máxima gravedad y actualidad. El más relevante, el más increíble es el que afecta al presidente de la Comunidad Valenciana, Carlos Mazón, después que la Dana destrozara una parte importante de la Comunidad y se llevara por delante la vida de 228 personas. Los daños materiales, en mayor o menor medida, se pueden remediar, lo que no tiene recuperación son las víctimas perdidas. En ningún otro lugar del mundo, continuaría en activo, el político que presidía la Institución encargada de velar por la seguridad del territorio. Aquí sigue, y todavía se permite ataques al Gobierno central, intentando imputarle las causas de tanta desidia e inutilidad propias. El segundo caso, afecta a la Comunidad de Madrid, con una presidenta que fue responsable máxima de los protocolos de la vergüenza, durante los tiempos de pandemia, con 7.291 personas que fallecieron en sus residencias. Todo lo visto, leído y escuchado contrasta con el gran esfuerzo que hicimos los alcaldes, para proteger a las personas mayores que teníamos en nuestros pueblos y ciudades. Pero es que además, estamos asistiendo en vivo y en directo a un cúmulo de mentiras, falsedades y acusaciones por el comportamiento de su pareja. Otro escándalo que el PP deja que se vaya expandiendo sin atreverse a intervenir y menos aún resolver, para asombro de todos los españoles. Por si estos dos primeros casos no fueran suficientes para hacer callar al PP, hay muchos otros en diferentes tribunales, pendientes de resolución. Para el próximo mes de noviembre está previsto cerrar el largo y extenso proceso judicial, conocido con el nombre de Gürtel (1999 – 2009). Aquí hay un poco de todo: fraude fiscal, blanqueo, falsedad documental y asociación ilícita. Podemos continuar con las guerras sucias del Ministerio del Interior, en las que no se dudó en utilizar las fuerzas de seguridad, para actuar contra los adversarios políticos. Increíble en plena democracia. Este caso afecta a las más altas esferas, durante la cual se dieron también claras pruebas de financiación irregular, según los documentos acumulados por quien fue tesorero del PP, Luis Bárcenas. Este caso, conocido como Kitchen, se juzgará dentro de unos meses, y producirá daños inconmensurables al PP, porque supondrá tener que dar explicaciones, a toda una época de desmanes sin fin. Precisamente la cercanía de este caso, obliga al PP a acelerar todo tipo de acusaciones contra el PSOE, sabedores que en cuanto empiece el juicio, todos los ojos y oídos se dirigirán a sus dirigentes, con imposibles explicaciones a la ciudadanía. Pero si éstas son causas pendientes de primera división, hay muchas otras que también producirán daños colaterales importantes. Por ejemplo la que afecta al gobierno de Murcia, con la desaladora de Escombreras, en Cartagena, que supuso un sobrecoste para las arcas públicas de 74,1millones. O la macro causa “Púnica” en la que se vieron afectados 50 políticos, concejales y empresarios de Murcia, Madrid, León y Valencia, por una trama de adjudicación irregular de servicios públicos y blanqueo de capitales. Podríamos continuar con la “Operación Borrasca”, por la que fue detenido un ex Secretario de Estado de Seguridad, junto con el hacker Alcasec, Y por qué no hablar del ex Ministro Montoro y los contratos en Andalucía o el “Caso Elecnor”…. Con todo este material a la vista de todo el mundo, hay que ser muy imprudente para pedir ejemplaridad y asunción de responsabilidades, a otros. Por supuesto que todos los partidos y muy especialmente el PSOE deben dar explicaciones y actuar en consecuencia. Es lo que ha hecho siempre. También ahora. Pero que cada palo aguante su vela.

JUNTS I EL PADRÓ. Via documentals, articles, rodes de premsa, mocions i decrets, Junts ha posat com una de les seves grans apostes electorals, el control dels empadronaments, molts dels quals consideren il•legals, enganyosos i tramposos.Després de quaranta anys a la sala de màquines d’un ajuntament i col•laboració i/o participació en altres institucions, em permeto aclarir alguns termes. El primer, fa referència a la típica i tòpica consideració d’okupa – migrant- delinqüent, que pressuposa que moltes de les okupacions son per aconseguir empadronaments ràpids i directes, malgrat es trobin en la més absoluta il•legalitat. Puc assegurar que dels molts centenars de migrants que han passat per les meves classes d’idiomes, en tan que professor voluntari de Creu Roja, no n’he conegut cap que hagi comès l’estupidesa de fer-se okupa, per aconseguir l’empadronament. Ho dic perquè una de les condicions essencials per aconseguir papers, de residència i treball, consisteix en aportar un certificat de penals. En tots els casos, els puguin aportar o no, per la situació interna del país d’origen, el govern espanyol té en compte els informes interns. Qualsevol que hagi tingut una detenció, un problema, un conflicte amb la policia i/o els tribunals, queda exclòs d’aquest element essencial per poder viure i treballar a Espanya. Aleshores, siguem clars i concrets, i no generalitzem situacions que son molt diferents a les que alguns voldrien. I és que molts dels okupes, estan degudament empadronats a casa seva o a casa dels seus pares, alguns dels quals situats en llocs que els poden semblar sorprenents, pel que suposa de classe benestant. Convertir-se en okupa, pot tenir molts altres interessos com convertir un local o una casa, en lloc per a festes, per traficar o simplement per trobar-se amb altres. Poc intel•ligents serien els qui volguessin entrar per aquesta via, a la obtenció de documentació oficial. Però, sorprèn també en Junts que vulguin presentar els alcaldes de Martorell, Figueres o St Vicenç de Castellet, com una mena de “sheriffs” que implanten mesures d’ordre i concert, com si podessin prescindir de les vies legals i oficials establertes. Em sembla increïble, el grau de menysteniment dels funcionaris encarregats d’aquesta funció. Vull recordar que tots els funcionaris han jurat la Constitució, tots exerceixen les funcions, emparats per les lleis vigents, i no m’imagino un alcalde que vulgui imposar el seu criteri, per damunt de la que vulgui aplicar el funcionari, a càrrec de la funció. Potser que expliquem que els alcaldes estem sotmesos a l’imperi de la llei i que posar-nos en contra un funcionari qualsevol, ja no dic al secretari general de la Corporació, es camí segur per acabar davant d’un tribunal, i inhabilitat per uns quants anys. Vaja, en quaranta anys no se m’ha acudit mai saltar-me els informes, dictàmens o resolucions de la secretària – interventora. Així que rebaixem el to, no vulguem aparèixer com els abanderats de mesures i decisions que ni en els tres ajuntaments ,abans esmentats, ni en cap altre, Junts no pot anar per lliure. Cert que hi ha millores a fer, i algunes precisions a fixar, però és millor tenir una persona empadronada que no voltant de manera indocumentada, i no per això s’ha de facilitar la feina a possibles infractors o delinqüents.

APROPIACIÓ O PROTECCIÓ ? En plena polèmica per la recent sentència sobre els murals de Sixena ( Aragó ), cal preguntar-nos si foren objecte d’una apropiació o una protecció que va permetre la seva salvació, després d’un greu incendi. Si fugim de relats contaminats per localismes, nacionalismes extrems i fortes dosis de rancúnies territorials, la realitat és que l’actuació de la Generalitat de Catalunya, a inicis de la guerra civil, va permetre salvar la part del conjunt que no s’havia cremat. Aquesta és la pura realitat. Per tant, no es poden permetre acusacions d’apropiació ni enriquiment cultural, a costa de l’Aragó. Queda clar que sense l’actuació valenta, decidida i immediata de la Generalitat, aquests murals haurien passat a la història. Faig aquesta introducció per parlar de moltes altres actuacions de diversos organismes i entitats privades, religioses o civils, que han actuat sobre el patrimoni que teníem en pobles i ciutats. Ho faré posant com exemple un frontal romànic de l’església de Sant Sadurní de Rotgers ( S. XI-XII), situada en el municipi de Borredà ( Berguedà), pertanyent al Bisbat de Vic. Aquesta esplèndida església, forma part del ric patrimoni romànic català, dintre de la qual durant segles guardava una joia, en forma de frontal, dedicat a Sant Saturní o Sant Cerni, bisbe de Tolosa. Un màrtir molt apreciat durant segles, per una extensa part del territori del nord de Catalunya i terres enllà, en direcció a Aragó – Navarra. Fou gràcies als osonencs Camil Pallàs i Dr. Eduard Junyent, un des del seu lloc de cap del Servei de Protecció del Patrimoni Cultural, de la Diputació de Barcelona i l’altre des de les responsabilitats patrimonials – culturals del Bisbat de Vic, que van recórrer multitud de pobles i llogarrets per a comprovar en quin estat es trobaven les joies artístiques que guardaven. El despoblament del territori, juntament amb els atractius preus que es pagaven per tota mena d’objectes eclesiàstics , molt especialment els procedents del romànic, feien preveure vendes fraudulentes, en uns casos, i robatoris descarats, en altres. Era només qüestió de temps que algunes obres d’art anessin desapareixent dels llocs on estaven dipositades, sense especials mesures de seguretat. Fou així, com el magnífic retaule de Rotgers, fou traslladat al Museu Episcopal de Vic. Apropiació o protecció ? Tinc clar que fou un cas clar de protecció, i molts anys després en vam parlar amb el Bisbat , al qual vaig demanar poder fer dues fotos, mida natural, per posar-ne una, en l’església parroquial del poble i l’altra, figura a la sala de plens de l’Ajuntament. Qui vulgui veure l’original el té, a la planta baixa del MEV. Més tard, vaig aconseguir que el Servei de Patrimoni de la Diputació de Barcelona, procedís a la restauració de l’església i inclogués una reproducció fidel del retaule, fent ús de similars procediments dels que havien fet servir per a l’original. Es així com es pot contemplar en les visites a Sant Sadurní. Faig servir aquest cas, com exemple dels centenars de casos similars que van portar al MEV, talles romàniques de Verges de diferents pobles del Bisbat. També, altres frontals i fins i tot altars sencers, i instruments litúrgics, que si no s’haguessin traslladat cap a Vic, ara estarien en mans estrangeres. Al final, el que importa és preservar l’art, i poder-ne gaudir per part de tothom, de manera que abans de parlar d’apropiació, convé saber-ne la història. I sort dels tècnics i amants de l’art que varen saber actuar a temps, evitar espolis , posant per davant l’estimació patrimonial ,a l’interès econòmic. Sense ells, Catalunya no tindria el riquíssim patrimoni que podem veure en els seus Museus, però també en tot el territori, amb restauracions exemplars que han donat nova vida als monuments, per uns quants segles més.