Joan Roma

EXCESIVA DURESSA PER UNS MALS RESULTATS. Es evident que el PSOE ha tingut uns mals resultats. Si 30 diputats, eren pocs, perdre’n 2 i quedar-se en 28, empitjora la situació. Queda clar. Ara bé, hem assistit a uns preludis de campanya molt negatius, en contra de Ma Jesús Montero, i amb ella contra tot el PSOE andalús i de rebot, contra el nacional. Molta gent volia passar comptes i tenia pressa perquè els pronòstics es complissin. Qualsevol que fes zàping podia veure tertulians desfermats exposant mentides, repetides com si fossin veritats revelades. Explicar i insistir en que la candidata havia estat imposada per Pedro Sánchez, oblidant el Congrés del PSOE –A, és una d’elles, però en sortien moltes més, fins aconseguir que els resultats negatius esperats, es confirmessin. Bé, el poble ha parlat i ha resolt les disputes, amb uns resultats inesperats com que Moreno Bonilla, a qui tothom donava una majoria absoluta claríssima, ha quedat amb 5 diputats menys, i necessitarà de VOX per a revalidar càrrec i sobretot Govern. Sorpresa majúscula, perquè de forma similar a com la majoria de mitjans s’acarnissaven contra Montero i el PSOE, elogiaven fins extrems vergonyosos. el PP de Moreno Bonilla. El resultat els ha deixat glaçats. Havien elogiat tant la moderació, la bona campanya, la pulcritud del comportament del candidat, el passeig triomfal que havia programat per arribar a uns resultats “històrics” i heus aquí que perd la majoria absoluta i cau en mans d’un VOX amb ganes de fer mal. Planyo els negociadors dels pactes, en tots els seus àmbits, perquè suaran la camisa i quedaran en mans d’un partit sense escrúpols, a l’hora de dir una cosa i si cal canviar-la l’endemà. Dit això, és evident que toca reflexionar sobre els resultats del PSOE. No és tant problema de candidata com de polítiques poc engrescadores i clares. No és fàcil tenir i presentar una alternativa de govern, però és el que toca fer, i per això cal temps i picar pedra durant anys. Hi ha qui creu que amb tres o quatre mesos es pot donar la volta a les enquestes i al pensament de la gent. Això no és així. Cert que la política i amb ella la vida, va massa accelerada, però la pluja fina és la que aconsegueix millor collita. Disposar de 28 diputats i diputades és suficient com per estar present en totes les batalles i formular controls, seguiments i alternatives a tot allò que no funciona. I toca començar d’aquí pocs dies, una vegada descansats i fetes les reflexions pertinents. Em dona la sensació que ha faltat treball de camp, presència territorial i acció parlamentària rigorosa i constant. Aquests son elements essencials per a recuperar iniciativa i recuperar vot. I ara, hi ha una magnífica ocasió de compartir feina amb la de preparar candidatures municipals, i alhora plantar cara a un nou govern, més radicalitzat que mai. Bona ocasió perquè la gent tingui clares les opcions. Acabo, amb una curta reflexió, sobre qui mana en els mitjans de comunicació. El que he vist i escoltat en bona part d’ells, suposa decantaments clars en contra del PSOE i a favor del PP. Res de nou a l’horitzó, però s’ha de tenir molt en compte.

¡QUÉ NIVEL, EL DEL PP ! Queda claro que nunca podemos asegurar haberlo visto u oído todo. Siempre algo o alguien nos puede sorprender, con acciones y actuaciones, nunca imaginadas. Hago esta introducción después de haber asistido, en directo, muchas veces, a las vicisitudes de la crisis del Hantavirus. Si algo hemos aprendido es a temer y respetar otra enfermedad de la cual la mayoría de nosotros no habíamos oído hablar nunca. Pues bien, ya la tenemos en nuestra memoria y nos ha permitido seguir una crisis que ha tenido momentos de demostración, viva y palpable de la formación, preparación y equipamiento de nuestra sanidad pública, y del extraordinario acierto de Rodríguez Zapatero, de crear la Unidad Militar de Emergencias (UME). Su imagen, en forma de material de todo tipo y la alta formación de todos sus componentes, muestra la utilidad de esta unidad en todos los frentes de emergencias: inundaciones, incendios, epidemias, etc. La crisis desatada por la aparición de personas afectadas por esta enfermedad en un crucero turístico, obligó a movilizar todos los recursos para resolver el problema. Y nadie podrá alegar ni lentitud ni falta de medios. Ante todo el mundo se desplegaron las unidades necesarias para actuar con eficacia. Se comprobó la formación y preparación para actuar, en las Canarias, como podría hacerse en cualquier otro rincón de España. Si alguien dudaba, ha quedado demostrado. Lo que nadie podía prever y aún menos esperar es que la ignorancia, acompañada de un alto grado de inconsciencia, pudiera aparecer en algún momento de la crisis. Pues bien, apareció en el minuto cero de la mano del presidente Fernando Clavijo. Sea por celos, sea por ignorancia, sea por ejercer de opositor al gobierno central, para intentar hacer méritos en esta carrera contra Pedro Sánchez, actuó sin miedo al ridículo extremo. Y si su actuación fue penosa e increíblemente negativa, no se comprende como nadie de la Dirección nacional, no lo hizo callar. Ante una crisis, si no se tienen alternativas ni se conoce su alcance, la mejor medida, es el silencio. Nadie está obligado a hablar si no tiene nada relevante qué exponer. Este principio básico lo hemos aprendido todos los que hemos ostentado algún cargo institucional. Sobre todo, cuando la crisis tiene componentes poco conocidos o de extrema dificultad como se dio en ésta. Hablar de descoordinación desde el minuto cero cuando el crucero se hallaba en Cabo Verde, y había investigación y valoración de la OMS sobre cómo actuar, es de una miseria infinita. Todas las crisis contienen datos desconocidos y operaciones a estudiar y evaluar. Es que sino no sería una crisis. Elemental. Y en una crisis, apártense protagonismos y antagonismos, hasta que haya terminado. Después se puede evaluar la respuesta y decidir si se podía haber hecho diferente, pero de momento toca arrimar el hombro y dejar hacer a los que realmente entienden del tema. Ahora, días después de resuelta la crisis, sí, toca hacer balance. Y el primero es felicitar a todos los componentes que intervinieron en su resolución. Muchos y muy eficaces. Seguro se estudiará la respuesta en la mayor parte de los cuerpos de emergencias, a nivel mundial. Como también se estudiará lo que un político y con él una administración no debe hacer: desinformar, criticar y poner trabas, en el peor momento. Y evitar el ridículo. Por suerte, la actuación correspondía al Estado, de lo contrario, la crisis en manos del ejecutivo canario podía haber acabado en una auténtica catástrofe. ¡Vaya papel el del PP ¡. Tengámoslo en cuenta en todas y cada una de las elecciones que vengan.

JUNTS, CONTRA LA REGULARITZACIÓ. No sé si els dirigents de Junts son prou conscients de la deriva ultradretana de les seves principals actuacions polítiques, però mai ha estat un encert, voler copiar un altre partit, perquè al final la gent es decanta per l’original i no la copia. Ho dic, perquè de tant mirar cap a Aliança Catalana, al final la gent no distingirà la diferència. I és que no passa dia ni setmana en que Junts no aparegui del cantó més radical i forassenyat en temes tan vitals com la protecció dels inquilins, en matèria de lloguer, o ara mateix, en el tema de la regularització extraordinària, decretada pel Govern Sánchez. He vist i escoltat declaracions d’alguns dels dirigents de Junts, i , ara mateix, estan portant als plens dels ajuntaments una Moció, plena d’inexactituds i falsedats, que no son propis d’un partit seriós. No es poden posar en una Moció, xifres inventades com que s’ha obert la porta a donar papers a 850.000 immigrants a tot Espanya, dels quals 200.000, a Catalunya. Cap mitjà de comunicació seriós s’ha atrevit a donar xifres concretes, perquè no es coneixen. Les sabrem l’endemà que acabi el procés, que serà el 30 de juny, així que cal ser prudents i no inventar-se dades que no es tenen. També és molt poc seriós que un dels arguments per anar en contra de la regularització sigui que té un “efecte crida”. Que això ho digui VOX, és normal, però que ho afirmi Junts, demostra el seguidisme que fa, ja no solament d’Aliança Catalana, sinó del més extrem, dels extrems. Només llegir les primers línies del Decret queda clar a qui s’adreça i quins son els seus límits. Els que puguin arribar, ara mateix, hauran de complir les normatives vigents, sense poder-se acollir al Decret. I sempre busquen alguna altra excusa com que el català ha quedat oblidat, i no té cap paper en aquesta regularització. Una vegada més, se’ls ha de dir que llegeixin i vegin que una vegada feta la regularització, d’aquí un any, hauran de renovar papers, i en aquell moment es demanarà el coneixement bàsic del català, com s’ha demanat sempre, fins ara. Es a dir, com a mínim, tothom ha d’aportar un diploma de curs bàsic, de 45 hores. Podria seguir amb altres arguments que aporta Junts, però el greu és que a cada línia es fa més evident el caràcter xenòfob del partit i de comprar els principals arguments de l’extrema dreta espanyola, i catalana. Es volen situar com a contrapès a Aliança Catalana, sense valorar que deixen lliure l’espai del centre que els havia caracteritzat. Tampoc escolten les raons i necessitats que expressen els empresaris, entitats, fundacions, sectors agrícoles i ramaders, de disposar de mà d’obra. Que mirin al seu voltant, i veuran qui fa determinades feines i donen determinats serveis. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure.

DÈFICIT D’EMPRESES DE CONSTRUCCIÓ. La pandèmia va causar estralls no només en matèria de salut, sinó també en el teixit empresarial. Molt especialment, en el relacionat amb la construcció. Foren moltes les petites i mitjanes empreses que no varen poder congelar activitat i hagueren de tancar. La recuperació no s’ha produït, ni de bon tros, com necessita el país. Ara ens trobem amb una paradoxa i és que molta obra de particulars no troba qui l’executi, i encara més difícil ho tenen les administracions. Hi ha projectes, hi ha finançament, però molts concursos d’obres, queden deserts. Quan dic, molts, vull dir molts, en tot el territori català. No conec prou bé el de més enllà, però aquí s’ha convertit en un autèntic maldecap per a tots els alcaldes. I ara és quan més es nota perquè estem a un any de les properes eleccions municipals, i el ritme de preparació, redacció de projectes, exposició pública i concurs, s’allarga entre dos i tres anys, en obres d’un cert volum. Es ara el moment de la seva adjudicació i execució, i és ara quan es va a la recerca d’empreses que s’hi presentin. Estem en una situació a l’inrevés d’anys enrere quan no calia anar a buscar a ningú perquè tothom estava pendent dels concursos per a poder-s’hi presentar. Era habitual i normal tenir vuit, deu o quinze ofertes per una sola obra. Doncs bé, ara mateix, en molts casos les ofertes es compten amb els dits d’una mà, i s’ha de recórrer a fer publicitat directe a empreses de l’entorn per animar-les a presentar-se. I quan una empresa té on triar, sol triar les que li venen més de gust. Lògic i empresarialment evident, però suposa un maldecap afegit, a la difícil tasca de gestionar l’obra pública. En moments de tanta abundància d’obres, les administracions posen terminis clars i específics, a l’hora de començar i a l’hora de cobrir les etapes. I per descomptat a l’hora de finalitzar i entregar l’obra. Hem de tenir present que la majoria d’ajuntaments, però també consells comarcals i altres organismes d’aquest món local: mancomunitats, consorcis, etc, tenen finançament compartit, amb ajuts d’altres administracions, dites superiors que totes posen terminis per executar les obres i presentar les justificacions corresponents. Aquesta por a no poder complir terminis, si surten determinats imprevistos, fa que moltes empreses es decantin cap a obres privades en les quals poden trobar més facilitats , comprensió o indulgència en cas d’incompliments. Sigui quina sigui la causa, és urgent facilitar la creació de noves empreses si no volem perdre nombroses oportunitats de millora del país. Ja no parlo només de la construcció d’habitatges, sinó obres lligades a la renovació o modernització d’infraestructures, equipaments i serveis, molts dels quals es varen implantar als inicis de la democràcia recuperada. I és que parlem de més de quaranta anys. Tenim un problema greu, i convé trobar-hi solució, de manera urgent.

EL PODER DESTRUCTIU DE LA CORRUPCIÓ. Semblaria, a la vista de la multitud de casos de corrupció, en els darrers deu, vint o trenta anys que qualsevol persona una mica intel·ligent hauria de deduir que tard o d’hora tot se sap i tot acaba malament. També s’hauria de fer una pregunta ben senzilla, val la pena ? Es a dir, compensen uns diners com per a viure sempre més amb por i desconfiança? Vaig viure, treballar i estudiar, set anys a Suïssa. Si repasseu una mica la memòria no us vindrà al cap ni un sol escàndol de corrupció, en aquell país. Un país perfecte ? Un país modèl.lic ? No, però sí un país molt ben organitzat i molt auster en la vida privada, però molt més, en la pública. Allà, tot el que fa referència a la despesa pública té mil ulls que vigilen. Tothom té clar que paga impostos, relativament elevats, i per tant no vol veure despeses inútils ni maneres de fer poc modèl.liques. Es poden veure molt pocs cotxes oficials, i és més que normal trobar polítics rellevants, viatjant en transport públic. Cert és que la mobilitat en aquell país és una joia que han sabut crear, preservar i modernitzar. Trens magnífics, busos i tramvies, nets i polits, tots els dies de l’any amb climatització, en perfecte funcionament. Però bé, vaig al tema. Allà, la mentida, la falsedat, i ja no dic la corrupció té un càstig social, immens. I aquest refús generalitzat, forma part de l’ADN, personal i col·lectiu, de manera que molt pocs, gosen caure en temptacions, privades o públiques. D’aquí els casos mínims que podem trobar. Traslladat el tema aquí, hem posat múltiples barreres burocràtiques, per evitar tripijocs i males arts en contractacions, execucions de projectes , concursos i licitacions. Ens en hem sortit ? En bona part, sí, però queden escletxes que cal tapar i resoldre. També vull deixar clar que la corrupció és molt més baixa que la percepció que en té la societat en general. El problema és que uns pocs casos, han fet malbé el bon camí per on anàvem o anem. La meva experiència, en prop de cinquanta anys d’exercici en la política institucional i de partit, puc assegurar que s’ha avançat molt, i bé, com per evitar males pràctiques. Es més, jo diria que hi ha molt poc marge d’actuació per als qui vulguin aprofitar-se del càrrec i saltar les barreres legals. Ara bé, uns pocs casos, destrossen aquesta imatge i encara tenim alguns beneits que es creuen més llestos que ningú, i que no seran descoberts. Als partits toca fer alguns deures pendents, com el d’estudiar els darrers casos, per modificar normatives i legalitats, per no deixar escletxes obertes. Cert que algunes modificacions allarguen processos, però millor això que facilitar accions fraudulentes. I cal fer molta pedagogia, a l’hora de perseguir i castigar els casos, sobretot per part dels partits. Puc assegurar que a nivell del partit socialista, fa anys, molts anys, en que els comptes son portats i auditats, com per passar tots els filtres interns i externs. Així ha de ser, a nivell individual i col·lectiu. Mai més es poden repetir accions i actuacions com son jutjades, aquests dies. El dany ha estat terrible.

LA AMNESIA COMO ESTRATEGIA. Todavía recuerdo algunos eslóganes que hicieron fortuna en el pasado. Hay uno especialmente adecuado para los tiempos que corren: “la imaginación al poder”. No sé si los dirigentes populares lo han querido reciclar pero lo cierto es que en sus reuniones, a puerta cerrada, y seguramente con muchos huecos en sus butacas, deben discutir sobre cómo responder a las acusaciones, polémicas, denuncias y revelaciones que han surgido durante el juicio a la Kitchen, recordándonos todo lo visto, oído y sentenciado en la Gurtel. Me los imagino en un despacho, dando rienda suelta a su imaginación y proponiendo todo tipo de respuestas, a cuál más osada. Al final, ha ganado la de utilizar la amnesia como estrategia general, no solo para la Kitchen, sino para todos los centenares de casos de corrupción que el PP ha tenido en el pasado y los que van saliendo cada semana o cada mes. Parten de la idea de que tienen convencidos a los suyos, y los otros no les importan. Pueden alegar y responder con cualquier exabrupto que no pasará nada. Producirá protestas, contradicciones y declaraciones múltiples, pero ya se encargarán de inventar algún otro debate, acusación o petición, para hacer olvidar la polémica anterior. Así pues, nada de lo acontecido en tiempos pasados puede motivar acciones o actuaciones presentes. De entrada porque todos o casi todos son nuevos en los cargos presentes, aunque tuvieran otros en el pasado. Los nuevos no han leído ni han estudiado nada del pasado, lógico pues no tengan que excusarse por nada. Da igual que el nombre del partido sea el mismo. Es pura casualidad que no debe empañar la acción presente. El pasado es el pasado, y pasado y cerrado está. Que nadie lo reabra porque será una pérdida de tiempo. Están para mirar adelante no para mirar hacia atrás. Si algo se hizo mal fue por pura mala suerte, y cada elección, borra todo lo hecho. Si todos estos argumentos sirven para la Kitchen, similares argumentos se van aplicando a otros casos puntuales de corrupción que toca a docenas de cargos municipales. Se pasa de puntillas por todos ellos, y si hay alguno de especial proyección pública, se buscan excusas para justificarlos. Se consideran adeptos al olvido. Y no hace falta ni pedir perdón, ni rectificar conductas ni prometer modificaciones para que no se repitan. El olvido es la mejor receta para dirigentes y cargos públicos del PP. Y para promocionar el olvido propio, nada mejor que exagerar, recordar y si hace falta inventar, los puntos débiles del adversario, convertido en enemigo total: el PSOE. A cada pregunta sobre corrupción, se debe contestar con lo sucedido en el partido socialista. Toca maximizar todo lo ocurrido, para poder minimizar lo propio. Y mejor no hablar nunca de lo propio. Para ello la mejor vía es la amnesia. El no recuerdo, no nos consta, no puede ser o no es tal como lo explican ustedes, sirve en todo momento y lugar. Pero la vida continúa y nuevos casos se van añadiendo a los viejos. La corrupción en el PP es sistémica, tanto en ayuntamientos como en diputaciones o CCAA. Los casos van saliendo y muchos más que saldrán. Pueden ellos alegar amnesia pero al final, tendrán que rendir cuentas ante la Justicia. Lo vimos en la Gurtel y lo estamos viendo en la Kitchen. Las dimensiones de lo hecho, es de tal gravedad que sí, les pasará factura. Tiempo al tiempo.

GÒSOL, EL PASSAT QUE TORNA. Fa una trentena d’anys, l’empresa catalana Cobega S.A, va dur a terme prospeccions, per a comprovar si el brollador, resultat d’una perforació, a prop de Torrencenta, tenia prou qualitat i quantitat com per a ser explotat a nivell industrial / comercial. Aquell brollador estava situat en terrenys municipals, per la qual cosa la intervenció de l’Ajuntament, era indispensable. Anys després de la primera prospecció, es van iniciar gestions per a avançar en un projecte de construcció d’una planta embotelladora d’aigua de manantial. En aquell moment, el Consistori estava presidit per l’alcalde, Josep Tomás i Mirambell (e.p.d), amb un regidor i una regidora, independents, recolzats pel PSC, i amb dos regidors de CiU, a l’oposició. L’equip de govern era totalment partidari de la planta. Fou així com s’iniciaren els contactes i negociacions, en les quals vaig participar en tant que diputat al Parlament. L’empresa Cobega, va crear una societat per tirar endavant el projecte ( Roalba S.A), i va donar d’alta una patent per a la futura comercialització de l’aigua, sota el nom “Aigua del Cadí”. La inversió inicialment prevista era de 100 M, amb la construcció d’una planta de prop de 5.000 m2, que s’integraria en el paisatge, en el lloc més indicat, amb una coberta vegetal. La planta, donaria 35 llocs de treball directes, i 15 indirectes ( bàsicament transportistes). Es varen fer proves de transport amb camions, sense especials problemes. Es varen estudiar possibles emplaçaments per a la planta, i al final es varen reduir a 3. Es va negociar amb Urbanisme de la Generalitat, la requalificació de terrenys, i amb Carreteres, la construcció d’una variant directe, des de la carretera fins a peu de planta, per evitar entrar o molestar el nucli urbà. Al final es va optar per una única ubicació, darrera un turó, la qual cosa minimitzava l’impacta. Es va construir una maqueta, perquè tothom podés veure la proposta. Les negociacions estaven molt avançades, quan l’alcalde va incloure una nova condició: una quota d’uns cèntims per m3 envasat. La proposta es debatia entre els 5 i 8 cèntims, quan una colla de beneits del poble es va proposar i va aconseguir tirar per terra l’acord. Hi hagueren amenaces, anònims, denúncies, recursos, fins i tot actuacions destinades a arruïnar el negoci de l’alcalde ( forner- pastisser- cafeter): Cal Moixó. Alguns contraris anaven a comprar pa a fora i el repartien a diverses famílies, per evitar anessin a comprar allà. El conflicte va anar pujant de to, fins el punt que l’empresa va decidir, suspendre el projecte i marxar a posar una planta, a les Illes Canàries i una altra, a Andalusia. Si la planta fos una realitat, calculo uns ingressos municipals, de prop d’un milió/any. Reto homenatge a l’alcalde, ja difunt i al regidor i regidora per la valentia mostrada.

DEIXEU LA DEMAGÒGIA, I ESPEREU RESULTATS ! No entenc tanta demagògia i tanta oposició a la prova pilot de posar Mossos de paisà, en 14 centres escolars, segons un conveni entre el Departament d’Educació i el d’Interior. M’he mirat la proposta i els objectius, i francament no veig per enlloc, els perills ni les interferències que alguns fan constar. Al contrari, hi veig interessants objectius que poden donar uns esplèndids resultats. Ho dic, perquè tots els qui portem un grapat d’anys, en contacte amb la realitat educativa, però també amb la juvenil, sabem de la importància del principi d’autoritat i respecte en les relacions entre col•lectius. Moltes vegades la sola presència d’un agent de l’autoritat, a prop, fa que determinades actituds i accions es deixin per altra ocasió. Penso en els centres escolars on s’ha desplegat aquest pla- pilot, i estic convençut que en pocs dies es veuran resultats positius, tant a dintre com a fora del recinte. Saber que hi ha algú que vigila accions i actuacions negatives per a la convivència, ja suposa un fre a que es duguin a terme. Conèixer la realitat d’elements pertorbadors del funcionament normal i habitual, pot facilitar la seva desarticulació. Per això no fa falta ni uniforme ni armament, simple actuació preventiva. Cada centre té les seves especificitats i una vegada conegudes, queda clar que l’exercici normal de l’acció educativa no es veurà pertorbada per aquesta presència. Al contrari, es podrà actuar amb plena dedicació perquè se sabrà que ningú podrà destorba-la. I han quedat clars els àmbits de l’actuació que no contemplen ni entrar en classes, ni tenir intromissions en l’acció educativa o organitzativa del centre. Així, doncs, a què venen tantes protestes i peticions de compareixences parlamentàries ? Molt senzill, per alguns partits tot el que és nou i trencador amb rutines del passat, ha de ser combatut i atacat. Tenen por de l’èxit d’aquesta proposta, i res millor que evitar-lo demanant la seva suspensió. Ja estem acostumats a aquesta manera de fer i actuar. Però, precisament perquè s’han de fer innovacions i proves, s’ha de mantenir i continuar el pla pilot fins poder avaluar la seva efectivitat. Queda clar que si la proposta no es considera positiva, es suspendrà, però i si el resultat és positiu ? Doncs, ha de quedar clar que tirarà endavant i s’estendrà el seu desplegament, a tot arreu on es cregui convenient. A més, el president Illa ho ha deixat clar, si els centres demanen que no s’implementi aquest pla, a casa seva, no es farà. Ja està, tant senzill com això. Ara bé, que persones d’altres centres no vulguin parlar per ells. Que deixin fer i esperin resultats. I és que en principi estic convençut que l’experiment donarà bons resultats. Una presència vigilant, observadora, informadora i experimentada, permet resoldre un munt d’accions i actuacions, de forma preventiva. Fins i tot sense haver d’actuar directament. Els qui estem o hem estat en ajuntaments, ho podem constatar en tota mena de centres cívics, esportius, culturals o socials. Tant de bo, plans com aquest, es puguin desplegar en aquests altres espais on s’apleguen col•lectius diversos. I, repeteixo el que he dit al principi, deixem fer i esperem resultats !

PRIORITATS LLARGAMENT CONGELADES. Per no dir abandonades durant anys, massa anys. Em refereixo a les relacionades amb la gent gran, amb les persones discapacitades i altres col•lectius amb necessitats especials. Qui tingui familiars, amics o coneguts, en algun d’aquests sectors, sap de què parlo. Durant anys, molts anys, el Govern i molts ajuntaments estaven ocupats en altres coses, i no s’han ocupat d’una de les grans prioritats del país: el manteniment i millora de l’estat del benestar. Per això animo a escoltar la Consellera, Martínez Bravo, en les seves explicacions sobre present i futur de les infraestructures, equipaments i serveis, lligats al seu departament. D’entrada, el nou pressupost 2026, presentat fa unes setmanes, preveu un augment del 28%, respecte del darrer en vigència( 2023). El d’aquest any preveu arribar als 4.248 M, i és que hi ha un munt de retards i promeses incomplertes que no poden continuar en els llimbs. Amb algunes dades veurem els canvis tinguts. S’han augmentat en 2.740 les places concertades en residència per a persones grans, des de 2024. Hi ha una previsió d’augment de 1.000 més, per aquest any 2026. I de cara el 2028, es vol arribar a l’objectiu d’un total de 6.000. Dintre d’aquest marc d’increment de places concertades, figura la construcció de 15 noves residències, 9 de les quals ja es troben en construcció. També hi ha previstos 3 centres per a discapacitats i 1 nou centre de dia per a gent gran. Es suficient ? No encara, però es va pel bon camí, després de massa anys de congelació i abandonament d’inversions i ajudes, en un dels àmbits que més ha crescut en necessitats. L’envelliment progressiu de la població catalana obliga a marcar el pas en el mateix sentit per part del Govern de la Generalitat. Ho ha de fer en Sanitat, lògicament i per descomptat en tot el referit a la gent gran. Es més, ha d’entrar en nous conceptes de col•laboració i participació amb entitats i empreses, privades i públiques, per donar nous serveis a un immens col•lectiu que viu molts més anys, i vol continuar el màxim de temps possible a casa seva. Es en aquest nou marc on els ajuntaments tenen un paper immens a jugar. Tant els més grans com els més petits. Si miro enrere i comparo la situació dels primers anys que vam actuar( anys 80) amb la realitat d’ara, el canvi a millor, ha estat espectacular. Ja no és gens especial que fins i tot petits ajuntaments, disposin de serveis d’atenció a domicili amb treballadores familiars, assistentes, monitores de lleure, servei d’àpats a domicili, i un llarg etc. Però, sempre hi ha noves necessitats que cal estudiar i resoldre, com acompanyaments a visites mèdiques fora del poble, gestions a la capital, i altres. En resum, les prioritats que hi havia anys enrere, s’han ampliat i multiplicat. Si volem preservar l’estat de benestar, hem de disposar dels recursos necessaris. D’aquí l’absoluta urgència d’aprovar el pressupost 2026. Els partits que tenen a les seves mans fer-ho, toca donar el pas. No valen excuses ni subterfugis.

DOS JUICIOS, PARA NADA SEMEJANTES. Comprendo el interés del PP y de una parte del ámbito judicial, en hacer coincidir el juicio por la Kitchen con el de Koldo, para intentar mezclar conceptos y realidades, para así castigar a uno, en detrimento del otro. Los dos tienen interés público y mediático, pero no nos confundamos, en uno vemos traiciones al más alto nivel, al estado de derecho y a las acciones que deben presidir un Estado, y en el otro vemos a unos presuntos sinvergüenzas cometiendo tropelías que enrojecen al más templado. Empezando por el segundo, es evidente que deberían haber saltado todas las alarmas ante movimientos y actuaciones de dos secretarios de organización, uno de ellos ministro, a la vista del desparpajo con que actuaron, y los supuestos desmanes que cometieron. Tendremos puntual información y documentación en las próximas semanas, pero queda claro que el gran poder de organización debe tener contrapesos, mucho más rigurosos y eficientes de los que tuvieron los inculpados. No hay mal que por bien no venga, y por desgracia deben pasar grandes desmanes para rectificar y modificar estructuras. Me consta que se ha hecho y que nunca más se podrán repetir acciones y actuaciones como las que estamos sabiendo, en estos días de juicio. También queda claro que la selección de los más altos responsables debe pasar por filtros mucho más rigurosos, especialmente cuando se ostentan cargos institucionales. El daño producido ha sido inmenso, no solo porque ha dado argumentos y armas a los adversarios, sino por la desmoralización en militantes, simpatizantes y votantes. Parecía imposible tener sinvergüenzas en el partido, y los hemos encontrado en la cúspide de la organización. Daño relevante, solo mitigado por la rápida y contundente respuesta con supervisión interna y externa, de no haberse aprovechado de estas tropelías. Queda claro que todo el mundo debe pasar exámenes rigurosos antes de ocupar un cargo de responsabilidad. Dicho esto, y a la espera de más información y documentación, todos los españoles seguimos atentamente el curso del juicio por la Kitchen. Muy diferente en todo y en todos los intervinientes, empezando por la presidencia del tribunal. Vaya contraste entre una presidencia y otra. Pero, si en uno se juzga a presuntos sinvergüenzas, en el otro se juzga a presuntos traidores al estado de derecho, a la Justicia en mayúsculas y a todo lo que siempre hemos considerado “sagrado” en un país democrático. Es increíble constatar hasta qué punto se utilizaron los poderes del Estado, para delinquir. Cada día, en cada sesión, asistimos a exposiciones de actuaciones que no deberían haber sido posibles si hubieran funcionado los mecanismos del Estado. Ha quedado claro que se podía comerciar con todo, cargos, presiones, chantajes,….llevados a cabo por quienes debían velar por la seguridad y la colaboración con la Justicia. Nadie quiera mezclar un juicio con el otro, porque estamos hablando de niveles incomparables. Por mucho que el PP quiera remitir a otros tiempos y a consecuencias pagadas, todo lo que se ve y se oye deja al partido en situación de extrema responsabilidad y gravedad porque queda en el aire algo terrible, y es que si lo hicieron una vez, lo pueden repetir. Ni han pedido perdón ni han prometido castigo interno y externo para altos dirigentes que de forma incomprensible quedaron fuera de la imputación. Aquí vemos dos varas de medir, radicalmente diferentes, y esto hace un daño terrible a la credibilidad de la Justicia, y con ella al funcionamiento de lo que llamamos el aparato del Estado. Nunca debería haber pasado lo que ahora conocemos, pero tampoco es comprensible ni aceptable que los principales responsables puedan quedar exentos de todo castigo. Queda todavía mucho por aclarar, pero nadie pretenda equiparar un juicio con el otro porque las diferencias y distancias son abismales.