Joan Roma

PER QUÈ NO COPIAR ELS FRANCESOS? No, no vull generalitzar, però sí copiar algunes coses que son realment envejables. Per exemple? Doncs, mireu, com berguedà que sóc, tinc accés gratuït al Túnel del Cadí, des del moment en que diversos alcaldes i diputats vam unir forces i ens en vàrem sortir, juntament amb la Cerdanya i l’Alt Urgell. Aquesta gratuïtat em permet anar molt sovint cap a l’altra banda: Cerdanya i Alt Urgell, però lògicament, també cap a França. No vaig molt lluny, però conec bé un bon nombre de municipis. I voltar vol dir mirar, contemplar, gaudir del paisatge, la gastronomia, la llengua, els costums i tot el que suposa. Doncs bé, sembla miraculós que passada la línia de frontera, desapareguin els guixots, grafits, amb totes les seves varietats. Murs nets, trens nets, edificis sense guixades ni vandalitzats. No tot és perfecte, però en aquest àmbit han aconseguit un èxit que ja m’agradaria poder-lo traslladar cap aquí. Però bé, feta aquesta introducció, em volia referir a una magnífica idea, molt ben aplicada en totes les carreteres principals, autopistes incloses, i en carreteres secundàries, fins i tot les menys utilitzades: àrees de pic-nic, arreu del país. Francament, envejo aquesta iniciativa que no som capaços de copiar, i encara menys dur a bon port. Pel que fa autopistes, és una joia saber que si et pares en una, en trobaràs una altra al cap de quinze o vint quilòmetres. Si una és gran i àmplia, pot ser que la següent encara ho sigui més, amb àmplies zones per la canalla, amb jocs , taules i en algunes, fins i tot dutxes per poder recuperar ànims i canviar vestimenta. I si això hauria de ser obligatori en totes les autopistes, no menys grat és trobar àrees en les carreteres de muntanya. No han pas de ser grans i amb serveis inclosos. Simplement, una petita zona d’aparcament i al costat 3 o 4 taules amb bancs per poder parar i menjar. Lògicament, també uns contenidors per deixar cada cosa al seu lloc, i continuar camí. I si es coneix una mica el territori, vas cap a vies realment poc transitades i trobaràs zones d’aparcament on deixar el vehicle i entrar en el bosc. I ja en el bosc, també hi pots trobar altres zones amb alguna barbacoa i unes taules per fer parada i fonda. Es lògic veure i trobar un munt de persones que aprofiten aquests equipaments per sortir de casa i anar a caminar, sigui el dia que sigui, a l’estiu o a l’hivern. Per què no ho copiem ? Ho he demanat moltes vegades i sempre em remeten a intencions futures. De moment, aquí en tenim molt poques i no sempre degudament mantingudes i equipades. Però, no hem de defallir. S’ha d’insistir i perseverar, però si volem que la gent vagi al bosc, ho ha de poder fer en condicions adequades. Deixar el cotxe fora, i entrar sabent què es pot o no es pot fer. I quan es vulgui fer parada i fonda, tenir llocs adequats, ben senyalitzats i ben portats. Un altre dia parlarem d’altres coses a copiar, però de moment aquesta em té meravellat, cada vegada que les faig servir.

LA DESASTROSA CAMPAÑA DEL PP. Lo he comentado en anteriores artículos. No comprendo la falta de coherencia y los continuos saltos de guion del PP, en sus ataques y réplicas al PSOE. Parece como si hubiera diversos asesores, técnicos y políticos, trabajando en salas separadas sin contacto entre todos ellos. Es que, sino no se comprenden los errores, fallos y contradicciones en muchos de sus candidatos, pero muy especialmente por parte de Núñez Feijóo. Y como era esperable, los primeros pasos dados por los gobiernos de coalición PP-VOX, están proporcionando munición de máxima relevancia, a Pedro Sánchez. Ver como se reducen ayudas a colectivos en dificultades, o se cortan subvenciones a medios de comunicación insumisos, e incluso se llega a resucitar la censura, da para poder emprender una campaña con múltiples ejemplos de lo que podría pasar, caso de que PP y VOX llegasen a sumar para formar gobierno. No es que se use la técnica del miedo al lobo, es que el lobo existe y muestra su ferocidad en todos los ayuntamientos y CCAA donde gobierna el PP. No hay que inventar nada ni hacer creer en teorías, es que la realidad supera lo imaginable. Y la realidad es tan cruda que amplios colectivos de votantes tienen que reflexionar mucho sobre su voto y convertirlo en el mejor remedio para evitar los daños posibles. La expectativa sobre el resultado va cambiando a medida que avanza el calendario y se van conociendo más y más casos de malas prácticas, corrupción y otros desmanes protagonizados por cargos electos municipales y autonómicos. Desde hace años, sigo atentamente los casos que afectan al PP, a lo largo y ancho del país, y no pasa semana en que no salga alguno, en algún lugar, más o menos conocido. Y claro, querer acusar al PSOE, de los más terribles casos, contrasta con la realidad pasada, pero también con la presente. Solo falta mirar los titulares de varios medios de comunicación serios para comprobar el grado de descontrol y falta de seriedad por parte del PP. Ante esta situación lo mejor sería callar, pero hay quien considera que la gente no tiene memoria o la tiene tan selectiva que solo lee los titulares propios y rechaza los contrarios. Cierto que esto pasa en determinadas ocasiones, pero no siempre. Y produce auténtica indignación escuchar a Miguel Tellado o Ester Muñoz, acusando a diestro y siniestro sin aceptar ninguna responsabilidad propia. No sé, pero vuelvo al principio. He seguido y he participado en todas las elecciones generales, desde las primeras, y nunca había visto un cambio de tendencia tan fuerte y espectacular como en éstas. Hay ganas de participar y hay ganas de parar lo que viene. Y se hace tan evidente el retroceso en todos los derechos que los resultados pueden ser mucho más abultados de los pronosticados por algunos medios de comunicación serios. No entro en valorar encuestas, hechas por encargo, con órdenes de modificar resultados, para que sean a gusto del consumidor que las paga. Estoy convencido de la remontada, porque la estoy comprobando en mi día a día, en Cataluña, pero con información sobre otros territorios del Estado. Y unas elecciones siempre se ganan por méritos propios, pero también tiene gran relevancia, los errores de los contrarios. Ahora y aquí son inmensos los del PP, arrastrado por VOX. Tiempo al tiempo.

NI AMAGAR LES SIGLES NI ELS CANDIDATS. Porto molts anys, molts, escrivint articles per a diversos mitjans de comunicació. He tingut sempre com a principi bàsic: “les opinions són lliures, les dades són sagrades”. Sempre he procurat informar-me per totes les vies possibles, sobre els temes que vull tractar i no posar mai, negre sobre blanc, coses que no hagi pogut comprovar o detallar. Es per aquest motiu que, a vegades, hi ha articles que han d’esperar dades que he demanat a organismes, institucions o particulars. L’objectiu és que em puguin discutir les opinions, però no, les dades que aporto. Dic això, a la vista de l’article d’opinió publicat, avui dissabte, 24 d’octubre, pel columnista de Regió 7, Xavier Gual, amb el títol “amagar les sigles o el candidat”. No opino sobre el que diu del PSC de Berga i les elucubracions que en fa, perquè les trobo poc ajustades a la realitat. El que m’ha sorprès és el desconeixement o mala informació sobre el que fou Progrés del Berguedà. Ho exposa com una mena de voluntat d’amagar les sigles socialistes, per aconseguir no sé quins objectius....Si un tema es desconeix és ben fàcil informar-se per les múltiples vies que hi ha, a dia d’avui. La creació de Progrés del Berguedà, fou per la via de la confluència de diverses candidatures independents progressistes que s’havien presentat a les primeres eleccions municipals, a l’abril de 1979. Al llarg dels dos o tres primers anys, un bon nombre d’alcaldes, van considerar important, coordinar les seves accions i actuacions, per a confrontar-les amb les candidatures de CiU, i alhora tenir representació pròpia, en el Consell Comarcal de muntanya. Fou així com les alcaldies de Gironella, Bagà, La Pobla de Lillet, Guardiola de Berguedà, Sant Jaume de Frontanyà, Cercs, i altres candidatures amb representació pròpia, en el govern o a l’oposició van donar d’alta en el Ministeri de l’Interior: Progrés del Berguedà, amb NIF propi i amb plena i absoluta independència. Es va elegir una junta de govern, en la qual se’m va proposar pel càrrec de coordinador. Durant anys la feina d’aquest partit fou intensa i extensa, podent parlar de tu a tu amb CiU que ostentava una majoria d’alcaldies, però que tenien clar que els grans temes havien de sortir de l’acord entre les dues forces polítiques. Quan els principals promotors i impulsors van deixar càrrecs, es va acordar la seva dissolució. La vida del PSC, a Berga i comarca, s’havia anat ampliant i reforçant, fins el punt que va poder prendre el relleu en uns casos, i en altres, no. Es així de senzill i planer, sense necessitat d’inventar res ni fer elucubracions sobre el passat o el present de la candidatura de Berga. El cap de llista, Marc Ortega, ho ha ben exposat, i segur ha estat ben entès per la majoria de berguedans i berguedanes.

LLIÇONS DERIVADES DE LA LLEI DE MEMÒRIA DEMOCRÀTICA. En el nostre país, a vegades, fem les coses massa tard, però millor tard que mai. I he de reconèixer que la Llei de Memòria Democràtica hauria d’haver vist la llum, molts anys enrere però la seva utilitat ha estat i és immensa. Personalment em pensava haver llegit prou i haver parlat amb prou persones com per tenir un coneixement força aprofundit del que fou la guerra civil i les seves conseqüències. Doncs bé, he de reconèixer que arran l’aprovació de la llei i a l’empara d’aquesta, han aparegut multitud de fets i testimonis que han ampliat, i molt, els coneixements que en teníem. Encara, ara, van apareixent fosses desconegudes, aparentment oblidades que mostren els horrors de la guerra i la postguerra. I passa, quan ja queden pocs testimonis vius d’aquell desastre. Cal continuar, tant de temps com faci falta, per a recuperar la memòria perduda. Es diner ben destinat perquè si perdem la memòria o la modifiquem, no tindrem la justa mesura de tot el que va passar. I a vegades, no cal només pensar en els grans esdeveniments sinó en altres de més petits, més locals que estaven a punt de perdre’s. Aquí vull recordar periodistes professionals, però també altres a temps parcial i fins i tot persones inquietes que dediquen hores i dies a buscar en arxius municipals i particulars, imatges i explicacions a fets que han circulat pels pobles però que ningú ha volgut o pogut explicar detingudament. També és encomiable la constància i insistència en treure alguns símbols que han resistit el pas del temps, algunes vegades protegits per col•lectius nostàlgics o directament defensors dels protagonistes de tanta repressió, molta d’ella descoberta, mitjançant la recerca en arxius, o amagada, en llocs llunyans. En aquest apartat vull retre homenatge a TVE que ha buscat i rebuscat en els seus arxius, imatges de fets mai mostrats, i l’enorme esforç en elaborar documentals sobre un munt de monuments i obres franquistes, fetes amb la suor i sang de centenars de milers de republicans condemnats a dures penes. Què queda per saber? No sé si algú ho sap, però si mirem les publicacions que van sortint, queda clar que encara hi ha documents i vivències que no s’han investigat ni publicat. Durant anys hi va haver una mena de parèntesis, amb pocs resultats, que la preparació i aprovació de la llei va tornar impulsar amb una autèntica floració de novetats, de gran interès i profunditat. Parlar de la llei en plena precampanya, dona peu a pensar què pot passar si els resultats portessin la dreta i extrema dreta al govern. Només escoltar les declaracions i veure els posicionaments, queda clar que tot quedaria aturat i cobert per un silenci, difícil de trencar. També en aquest tema ens hi juguem molt. Un motiu més per fer tot el possible per evitar que aquesta gent arribin a imposar el seu relat.

AJUDES TRANSPORT D’AIGUA. Fa pocs dies es va fer pública una llista de municipis que havien demanat ajuda per a pagar el transport d’aigua, en cisternes , durant el període que va de l’1 de gener de 2025, al 28 de febrer de 2026. En total, l’ACA, ha concedit 635.000 euros, a 48 ajuntaments. D’aquests, 19 a la província de Tarragona, 11 a la de Lleida, 10 a la de Girona i finalment 7 a la de Barcelona. Es evident que quan un ajuntament necessita ajuda se li ha de concedir, però a les alçades que estem, també tothom ha de tenir clar que les captacions, xarxes i instal·lacions complementàries han de ser planificades i preparades per als temps presents, pensant molt en els que venen. Ho dic perquè encara hi ha un gran nombre d’ajuntaments que disposen de captacions precàries, acompanyades de xarxes envellides i no prou preparades per a les necessitats d’avui dia. No solament a nivell de volums, sinó molt especialment de qualitat. Han quedat enrere els temps en que es podia improvisar. Ja no. Totes les entitats que subministren aigua de boca, han de tenir papers, instal·lacions i manteniment, posats al dia. Hi ha continues inspeccions com per impedir subministraments inadequats, i el consum, malgrat les campanyes d’estalvi continua augmentant, de manera que les petites empreses, públiques o privades, s’han de plantejar el seu immediat futur. Tinc clar que només l’agrupació de pobles, pot fer front a les necessitats en quantitat i qualitat de l’aigua de consum humà. La supervivència individual de les petites entitats o empreses de subministrament no tenen sentit, quan les exigències pugen, cada any que passa. També a nivell de captacions es fa molt difícil disposar de suficient quantitat quan el règim de pluges i sequeres s’alternen, sense possibilitat de compaginar-les. En aquests casos, només l’intercanvi de volums entre conques, pot fer possible un subministrament regular. A més, cal tenir en compte les fluctuacions de necessitats en municipis que poden tenir uns pocs habitants a l’hivern i multiplicar població a l’estiu, o l’inrevés segons siguin els seus àmbits i sectors d’activitat. Aquestes fluctuacions només poden ser gestionades si es disposa de prou elements com per compensar uns consums amb altres, entre municipis, més o menys propers. I és evident que només entitats o empreses d’un determinat volum es poden fer càrrec d’aquests subministraments, si creixen en dimensió i ingressos. Considero la via de les mancomunitats i els consorcis, la millor, per agrupar municipis amb les seves xarxes de subministrament. Han de poder disposar de suficients captacions com per donar servei al conjunt, intercanviant fluxos, segons necessitats. No és cap invent ni cap novetat perquè és el que s’ha anat fent amb multitud d’altres serveis. Qui no recorda tenir un abocador d’escombraries a cada poble ? O altres serveis que s’han anat agrupant en mancomunitats, consorcis o consells comarcals. Doncs bé, a la vista d’aquests ajuts al transport d’aigua en cisternes, han de poder-se resoldre per la via de disposar d’instal·lacions i xarxes suficients. Poden quedar algunes, en cas d’avaries greus o emergències, però no com alternatives habituals. Cal recordar que hi ha qui no ha fet els deures en matèria de captació i subministrament.

COMÍN, VOL VENIR CAMINANT. El procés, va ser protagonitzat per un munt de persones i personatges de la més gran varietat, molts dels quals no havien tingut cap rellevància en la vida privada ni civil. Si de cas, aprofitant moments i amistats, es van saber situar en llocs estratègics, des d’on volien marcar els camins a seguir. La figura d’Antoni Comín, forma part d’aquest ampli col·lectiu, si bé la seva cursa cap a la notorietat, va començar uns anys abans. Ser fill del gran i respectat Alfonso Comín, li va permetre entrar i situar-se en alguns cercles de moviments socials i polítics, des dels quals saltar a la política. Fou així com entrà en el moviment “Ciutadans pel Canvi”, plataforma de recolzament i impuls a la candidatura de Pasqual Maragall, a la presidència de la Generalitat. Aquella plataforma es va marcar unes dures incompatibilitats: només un mandat. L’objectiu, era facilitar el canvi a Catalunya. Una vegada aconseguit, tornarien a les seves activitats habituals. Però, ell esdevingut parlamentari, va considerar adient la seva continuïtat, de manera que va buscar una drecera, un revolt o si voleu un subterfugi, per seguir en el Parlament.La via escollida va ser afiliar-se al PSC, per així poder ser de nou candidat, fora ja de CpC. He de dir que la seva entrega, activitat i aportació no justificaven la seva continuïtat, en unes noves eleccions al Parlament. Entesa la situació, va saltar cap a ERC, i ja en aquest partit, fins i tot modificà els seus principis i assumí el càrrec de Conseller de Salut, temps més tard. I és que en el nou partit es va sumar a l’ independentisme amb el fervor dels nous adeptes, i vistes com anaven les coses, millor acostar-se i posar-se a l’empara de Puigdemont. D’aquí al salt cap a Junts, hi havia un petit tram, que va saber passar, fins el punt d’anar de candidat a les Eleccions Europees de 2019, amb Carles Puigdemont. Va repetir el 2024, amb un resultat, radicalment diferent, ja amb el nom de Junts. Va perdre 575.160 vots. Es va quedar amb 443.275, però a més, no ha pogut prendre possessió del càrrec, puix no havia anat a la Junta Electoral Central, a jurar l’acatament a la Constitució. Ha tingut altres càrrecs a l’ANC, també en el Consell de la República, etc, però sempre amb algunes actuacions més que discutibles. I fugitiu a Bèlgica amb Puigdemont i Puig, ara amb la Llei d’Amnistia ja plenament vigent, es disposa a tornar. I ho vol fer en olor de multituds, tot caminant. No ha aclarit si des de Bèlgica o uns centenars de metres per l’antiga frontera amb França. Em temo molt que serà aquesta segona petita passejada, punt i final d’una trajectòria que no deixa de ser una mostra de com singulars personatges, van intervenir en un procés independentista que no va acabar pitjor, per obra i gràcia de la covardia, per una banda i de la immensa prudència, per l’altra. La història va deixant clar el relat d’uns i altres. Per evitar lectures esbiaixades, he redactat no menys de cinc-cents articles, en aquests darrers quinze anys, en tant que diputat al parlament i alcalde- president. He considerat que és una bona via per evitar malentesos i mitificacions indegudes. NOTA FINAL: Segurament haureu llegit que Comín, abans de venir a peu, ha anat aquest dijous a Madrid, a presentar-se davant la Junta Electoral Central, per recollir l’acta de Diputat al Parlament Europeu. El que alguns mitjans de comunicació no expliquen és que per recollir-la, ha hagut de jurar acatament a la Constitució espanyola. Un acte que havia assegurat no faria...

LA GRAN ESPIFIADA DE RUFIAN. Hi havia una enorme expectació a Catalunya, però molt més en el conjunt d’Espanya, per veure quin seria el paper de Gabriel Rufián, de cara a les eleccions generals del 29 N. Durant anys, el seu paper ha estat d’un autèntic ídol d’audiències, en els programes que participava i a nivell de les Xarxes que difonien trams de les seves intervencions, arreu del país, amb desenes de milers de visualitzacions. De fet, aquesta difusió i aquesta entronització de la seva figura, tenia dues cares. La de facilitar i impulsar qualsevol projecte que volgués dur a terme, i la de dificultar segons quines maniobres, en funció de si potenciaven o perjudicaven, uns o altres. Tanta exposició mediàtica comporta perills evidents, però ell gaudia d’aquesta fama i aquesta idolatració, augmentant el seu ego, fins extrems poc prudents. Cadascuna de les seves intervencions suposava una actuació estel•lar, pròpia d’un actor de primer nivell, sabedor que totes les mirades estaven posades en ell, i ell no podia defraudar. Això, requereix molta preparació, encara que en alguns moments pugui semblar improvisat. No, no, cap de les intervencions era improvisada sinó llargament pensada, preparada i executada. I es feien directament en castellà, sense fer ús pràcticament del català, per evitar distorsions o espais en blanc o deformats. Un actor, ha de compaginar paraula, veu, gesticulació, mirades, pauses i tons. S’ha de reconèixer que domina l’escena i plana per damunt del Congrés dels Diputats com un esperit contradictori, com un predicador o un messies davant apòstols, seguidors o deixebles, estiguin a l’hemicicle o seguint la intervenció per ràdio, televisió o XXSS. Tenia clar el seu moment estel•lar i en treia el màxim rendiment. Durant anys, els mitjans de comunicació progressistes el treien com model de claredat, valentia i confrontació contra les forces del mal, encarnades en el PP i VOX. Deia les veritats del barquer, fent ús i abús de tots els atacs i improperis que es poden fer servir en un àmbit públic. I ho feia en les grans ocasions del Congrés, però , per descomptat també en les menys grans però prou importants i rellevants en comissió, sobretot en les d’investigació. Han estat tantes les seves intervencions i tantes les seves lliçons que tothom esperava d’ell: valentia i decisió. Es a dir, deixar les paraules per passar als fets. Tots els interessats en la política, esperàvem la reacció del seu partit, ERC i els moviments que seria capaç de fer per ajuntar forces i partits, i així, tots plegats plantar cara al gran perill d’una autèntica involució democràtica, de la mà del PP i VOX. El final ha estat pitjor de l’imaginat. Estàvem segurs que ERC no permetria ni facilitaria un acord global, però la valentia i decisió son per quan fan falta, fins i tot passant per damunt del partit. Però no, l’espifiada ha estat de campionat perquè si no podia ajuntar forces, era millor quedar reclòs a casa, i no pactar amb Podemos, complicant encara més, un acord a nivell estatal. No solament no hi ha hagut valentia sinó traïció. Predicar i exaltar la suma de forces, per a tot seguit, només anar amb una de minoritària, sorprèn i fa caure la imatge creada. Res serà igual, a nivell estatal, i si les trifulgues i batalles internes dintre del Grup Parlamentari eren habituals, encara ho seran més, amb els candidats que ha imposat el partit, mentrestant ell es dedicava a fer volar coloms. Tot una lliçó de com un ego massa gran, modifica una carrera política.

EL BOICOT DEL PP, A LA VIVIENDA. Resulta paradójico que el PP critique o quiera, ahora, resolver la crisis de la vivienda, cuando durante años ha hecho todo lo posible para que no tuvieran éxito las iniciativas, propuestas y leyes promovidas por el gobierno central. Vuelvo a recordar la distribución de competencias, en ayuntamientos y CCAA, de forma que si estas dos administraciones deciden no actuar, cualquier ley estatal estará condenada al fracaso. O al menos a no dar los resultados previstos. Me permito exponer ni que sea brevemente, la otra cara de la moneda: Cataluña. Aquí no solo se aprovechan todas las ayudas estatales y de la UE, sino se añaden otras de grandes dimensiones como para corregir la falta de inversión en los últimos veinte años. En su toma de posesión del cargo de presidente, Salvador Illa, prometió 50.000 nuevas viviendas de aquí a 2030, con una primera dotación de 4.400 millones, pero el compromiso no se ha quedado aquí sino que ha impulsado la activación de todos los ayuntamientos catalanes, para resolver en pocos años esta carencia. Y aquí radica el éxito de la “operación vivienda”. Desde el pueblo más pequeño, Sant Jaume de Frontanyà (23 habitantes) hasta la capital, Barcelona, cerca de 850 ayuntamientos (Cataluña tiene 947) están tramitando, gestionando, cediendo solares o construyéndolos, ellos mismos. La Generalitat ha pedido ceder solares para construir pisos destinados a alquiler asequible, pero es que cada ayuntamiento está haciendo sus deberes. Me explico. Muchos ayuntamientos, tenían el piso del secretario, el del médico, los de los maestros, un antiguo cuartel de la Guardia Civil, viviendas para técnicos forestales, veterinarios, etc… que con los años habían cerrado y se estaban degradando sin que nadie se preocupase por su futuro. Pues bien, en todos los pueblos se ha activado la rehabilitación de estas viviendas, para ofrecerlas en alquiler asequible. Pero no solo eso, se ha activado la compra de casas viejas y abandonadas, para comprarlas con ayudas públicas, rehabilitarlas y ponerlas en el mercado del alquiler asequible. ¿De dónde obtienen la financiación? Tanto de fondos propios, como de las Diputaciones, especialmente de la de Barcelona, la más potente y activa, como de la Generalitat. En algunos casos, la subvención cubre la totalidad de la compra del inmueble y al año siguiente se pueden obtener nuevas ayudas para la rehabilitación. También hay disponibles “créditos de caja” a diez años, a interés 0 (cero). También la Generalitat concede ayudas para la compra y rehabilitación, a ayuntamientos, pero también a particulares, sea con la Ley de Barrios, sea con otras normas similares. Y ahora mismo, se ha activado el Plan de Ayudas a pequeños municipios, con 400 millones, lo cual permitirá a pequeños pueblos obtener ayudas de medio millón, los de menos de 500 habitantes, hasta los dos millones los que superen los 2.000. Alguien dirá que 650 ayuntamientos, pequeños y medianos, por muy activos en creación de vivienda que sean, no resolverán el déficit general. En efecto, no lo conseguirán pero han activado no solo la administración local, sino también a miles de propietarios que se han puesto las pilas. Hay decenas de miles de familias que tienen viviendas cerradas y abandonas a la espera de mejores tiempos o de resolver problemas internos. Ahora, los pueden resolver vendiendo el inmueble a su ayuntamiento o a la Generalitat. A todo ello hay que sumar otras iniciativas interesantes y pragmáticas. Tenemos en Cataluña cerca de 32.000 locales comerciales vacíos. Esto pasa en toda España, fruto del cambio en la vida de las personas y las ciudades. ¿Por qué no reconvertir estos locales, en viviendas? ¿Por qué no llenar de vida barrios, con vida en las plantas bajas de muchos edificios? O ¿por qué no activar mecanismos, en grandes ciudades, para facilitar que despachos profesionales bajen de plantas principales o primeras, y liberen sus despachos para convertirse en viviendas? Y ¿por qué hay que construir, como siempre se ha hecho, y no aprovechar las nuevas tecnologías para “fabricar” pisos? Pues sí, también hay una explosión de proyectos de edificios prefabricados que permiten en pocos meses, disponer de viviendas, en vez de esperar años. En resumen, las acciones y actuaciones del PP, han sido de claro boicot a la promoción de vivienda pública. Y, ahora con las elecciones convocadas y todo el movimiento creado en torno a la vivienda, quiere salir explicando milongas que nadie se cree, simplemente porque todos tenemos ojos y oídos. Con la vivienda, sí se puede, si se quiere. En Cataluña, luchamos contra reloj pero cada día se ven resultados, visibles y palpables. Pues bien, es lo que no se ha hecho en ayuntamientos ni en CCAA gobernadas por el PP. Que todo el mundo tome nota antes de ir a votar.