Joan Roma

EL GOVERN PIDE LA INTERVENCIÓN DE LA UME. Los incendios forestales no conocen fronteras ni conflictos políticos, pero, a menudo, han sido objeto de duras batallas políticas por quién y cómo ha actuado. Seguramente el nuevo Gobierno de la Generalitat ha preferido escuchar críticas por haber pedido ayuda a España, que ver mayores destrozos en uno de los peores incendios de este verano. El que ha afectado unas 1.700 has de las comarcas de Conca de Barberà y Anoia. A la vista de la virulencia y extensión, por primera vez, de forma clara y explícita el Govern, pidió la intervención de la UME ( unidad militar de emergencias). Por supuesto que TV3, y otros medios próximos, han silenciado esta intervención, no fuera se les adjudicase el éxito final. Así vamos, así estamos, por estos lares. Pero, tomo esta petición como una más de las cosas que van cambiando, ni que sea con pequeños pasos y muchos miedos. Existe una feroz competencia entre ERC y Junts x Cat, de forma que cualquier decisión puede ser tomada como una rendición, ante el “enemigo común, España.Todo muy infantil, todo muy impropio de un gobierno sensato, pero así van transcurriendo los días y los meses. No lograremos ningún funcionamiento eficaz hasta después de las elecciones municipales de 2023. Los dos partidos luchan por la primacía y no se pueden permitir aparecer como débiles o sumisos a los dictados del gobierno central. Volviendo al tema, pedir ayuda al gobierno central, y pedirla para la UME es un hecho histórico. Todavía están en el recuerdo las reticencias e incluso las críticas por su intervención en la lucha contra el virus. A pesar de los pesares, la Generalitat, no pidió ayuda y sólo actuó a petición de muchos ayuntamientos que sí la deseaban. Es más, fueron aplaudidos en cada localidad donde actuaron. Hay que recordar también las estúpidas decisiones de la alcaldesa Colau, en Barcelona y alguna otra alcaldía, como la de Girona, en que han prohibido la presencia de oficinas de información militar, en las ferias de estudiantes. No sea que alumnos catalanes encuentren interesante ingresar en las FFAA. ¿Qué harán en las ferias de este año, o años próximos? De hecho, la misma existencia de la UME pone en contradicción las posiciones de partidos como el de Colau, contrarios a todo lo militar, pero reconociendo el acierto de Rodríguez Zapatero en crear una unidad tan pacífica, efectiva y rápida, en miles de emergencias en las que ha actuado. El infantilismo de asociar todo lo militar a acciones ofensivas, contra bienes y personas, en escenarios imaginarios, supone un desconocimiento total de la obligatoriedad de disponer de ejército y participar en la defensa de la UE. Todo este mundo imaginario se junta en Cataluña, para asociar lo militar con la España eterna, atrasada, reaccionaria, en contraposición a la modernidad y el progreso. Se simplifica tanto todo, se ignora tanto la realidad, que al final topan con ella. Y así pasó con este reciente incendio. La realidad hizo que alguien decidiera activar el protocolo y dejarse de monsergas. Ahora, dado el primer paso, seguro habrá muchos más. Difícilmente en próximas ocasiones se criticará la petición de ayuda. Con todo, no deja de ser complicado ayudar a quien le cuesta dejarse ayudar. Tanto teatro externo complica relaciones y sobretodo complica gobernar. Nadie se extrañe del enorme retroceso en el que estamos a nivel de funcionamiento de todos los servicios públicos. Hemos perdido todos los liderazgos que teníamos, además del prestigio y la innovación. De la mano del independentismo, estamos a la cola de la eficacia.

LA IGNORÀNCIA ÉS AGOSERADA. No tenim la classe política que ens mereixem. Ho sento, però no crec que la majoria haguem fet res per a tenir un Parlament com el que tenim, ni un govern com el que patim. El temps ho arreglarà, però el problema és saber quan de temps ens queda fins veure la llum al final d’aquest inacabable túnel. Ho dic a la vista de constants declaracions i manifestacions de suposades primeres figures que demostren una ignorància supina sobre la realitat del país, i les seves capacitats per sortir del laberint en que està ficat. Ara mateix, penso en declaracions d’Elsa Artadi o de Laura Borràs, a l’entorn de les exigències que proclamen i reclamen a la taula de diàleg entre el govern estatal i el de la Generalitat. Com sempre és molt fàcil dir que han de fer els altres, sense implicar-se en la solució. Però, el que sobta més és el desconeixement de coses que pels seus càrrecs haurien de saber. I la primera informació que haurien de tenir, és sobre les finances de la Generalitat. Suposo tots estarem d’acord en que l’economia és la mare de totes les ciències polítiques i si aquesta falla, falla tot. Doncs bé, tenim les finances de la Generalitat, a la ruïna més absoluta. Es cert que estem amb un sistema de finançament inadequat, però això no justifica haver estirat més el braç que la màniga, durant molts i molts anys. El resultat el tenim ben visible pels qui tenen un mínim d’interès per conèixer la realitat. El deute està prop dels 80.000 milions, l’endeutament està en màxims, i tenim els bons de la Generalitat, a nivell de bons escombraries. El Govern no pot contractar cap crèdit, perquè està supeditat en tot i per tot, al govern central. Però, més greu encara. El govern ha d’amortitzar 32.000 milions en aquests 3 anys ( 2021, 22 i 23 ) missió impossible perquè no disposa de marge de maniobra per a complir ni tant sols la meitat d’aquest compromís. Aleshores, perquè fer crides a la fermesa, a posar traves per a aprovar els pressupostos generals per a l’any vinent. A exigir negociacions bilaterals especials, per a Catalunya, sense ni tan sols participar en les reunions per a preparar un nou sistema de finançament. Tot plegat és impropi de persones ficades en política. No podrien ni actuar en un petit ajuntament. I és que la feblesa negociadora del govern és més que evident. El primer que han de fer és demanar fervorosament, la renegociació de l’amortització del deute, amb el govern central. Els 32.000 milions, han de passar a ser retornats en terminis llargs. Si pot ser a deu o quinze anys vista. Cas contrari, la Generalitat, no podrà pagar ni les nòmines properes. Així, doncs, abans de parlar, aquests dirigents haurien de saber en quina situació estem. Tot seguit, s’han de preparar pressupostos molt rigorosos, amb retallades contundents en temes no essencials. Ha d’imperar l’austeritat i el bon govern, i s’ha de fer sense gesticulacions de cara a la galeria. La culpa d’estar on som, es dels actuals governants. Pertoca a ells buscar-hi solució. La ignorància és agosarada, però és impròpia dels governants.

DERIVADES DEL PROCÉS. “Ho tornarem a fer. Ho farem junts i ho farem millor”. Finalment, sembla que en paraules de Jordi Cuixart, en l’acte de celebració dels 60 anys d’Òmnium, algú fa autocrítica. Ni que sigui barrejada amb grans anuncis verbals, i amb un “millor” que queda molt curt a l’hora de reconèixer l’immens sidral muntat, sense cap element substantiu que permetés assolir l’objectiu marcat. Dels 18 mesos promesos per assolir l’ independència, en portem més de 40, i no sembla sigui imminent. Al final, hi ha dubtes de si es referien a 18 mesos, 18 anys o 18 decennis. Però, bé, la realitat sempre s’acaba imposant, i també en aquest cas, ho ha fet. Si mirem enrere, veurem la desolació del paisatge després de la batalla. El procés ha produït divisió interna, a nivell polític, sí, però sobretot social. Ha empobrit el país, l’ha fet retrocedir decennis en multitud d’aspectes i ha deteriorat greument el prestigi de Catalunya, i el seu autogovern. No veig, cap element positiu, i molts de negatius. Alguns amaguen el trinxament en suposats atacs a les llibertats, fent ús de la repressió. No volen veure els incomprensibles atacs a l’estat de dret, i a les institucions catalanes. Deien defensar-les quan realment les destruïen . I a la vista de com porten els afers institucionals, pobres de nosaltres si fóssim independents amb aquests dirigents. No passa setmana, gairebé no passa dia, que no trenquin una cosa o altra per molt sagrada i important que sigui. Batalles internes, barrejades amb una enorme mediocritat, produeixen resultats tragicòmics. Si no fos perquè ens hi juguem el futur, podríem riure de les improvisacions i decisions preses. Ara mateix, en plena tempesta per les acusacions del Tribunal de Comptes, per despeses impròpies, inadequades o directament il•legals de Diplocat, per un total de 5,4 milions, hem assistit a la pitjor posada en escena del nostre Govern. Bé, fins d’aquí pocs dies en que superaran la marca. En comptes de buscar avals en els partits dels 34 alts càrrecs imputats, i posar les seus com avals, o posant-hi els diners, mitjançant avals de tots els dirigents i càrrecs institucionals , busquen una sortida totalment insòlita. Avalar la pròpia Generalitat, als que suposadament li han causat perjudici. Increïble. Però, a més a falta de trobar un banc, decideixen que ho faci l’Institut Català de Finances ( ICF), provocant la debacle interna. Però, més greu encara. L’ICF estava en tràmits per aconseguir una “fitxa bancària” del Banc d’Espanya per a convertir-se en Banc. Doncs bé, ha demostrat estar sota les ordres de politics insensats que l’han obligat a prendre una decisió política en comptes d’econòmica. Mala peça al teler per aconseguir la fitxa bancària. Lògica crisis interna de difícil solució. I poc coneixement tenen del funcionament del Tribunal de Comptes perquè és més que probable que després dels recursos , es mantinguin els 5,4 milions a rescabalar, i el que no he vist reflectit enlloc, és que hi haurà l’aplicació dels interessos de demora, comptats des del moment en que es van malgastar els diners, fins el moment de tornar-los. Que algú calculi afegir-hi un milió o milió i mig, al total reclamat.

ON SON ELS METGES I LES INFERMERES ? Preciso, on son els metges i les infermeres, en el món rural ? Cada dia veiem multitud de metges i infermeres, treballant en grans hospitals, lluitant contra la pandèmia, però ningú parla que de 947 municipis que té Catalunya, n’hi ha 400 sense cap servei mèdic directe i prop de 200 més, amb serveis mínims, mínims, de no més d’un o dos dies per setmana. Es que som ciutadans de segona o de tercera ? No tenim dret a un servei essencial com és el de la sanitat? Com volen que la gent es quedi en pobles que els hi treuen el més preuat a la vida, com és el dret a la salut ? Repeteixo, on son els metges i les infermeres que ens pertoquen en tant que ciutadans de Catalunya? I no, no culpem a Madrid, perquè ja estem cansats d’escoltar excuses inacceptables. I el problema no ve d’ara, portem anys lluitant perquè en els pobles tinguem uns serveis mínims raonables. No demanem privilegis, però no acceptem greuges. N’estem cansats. Mireu, parlem de 400 pobles, sense serveis mèdics directes. Vol dir tenir els consultoris municipals tancats. Pobles amb un 40,50 o 60% de gent gran, molts d’ells sense cotxe propi o sense possibilitat directe de mobilitat. I en tenim 200 més, amb serveis tant mínims d’un o dos dies per setmana, que si el facultatiu està de baixa o de vacances no és substituït, perquè no hi ha substituts. Perquè no hi ha ni metges ni infermeres ? Els alts càrrecs de Sanitat, ens diuen que no en troben. No n’hi ha en el mercat, perquè la majoria fugen cap altres països a la recerca d’unes condicions professionals més dignes que les d’aquí. Lògic. Si qui surt de la Facultat veu manca d’interès en proporcionar treball, es busca la vida en altres latituds. I em consta l’elevat prestigi dels nostres facultatius arreu del món. Surten ben preparats i amb ganes de fer bé les coses. Aleshores, si ens en falten, perquè no evitem que marxin ? Doncs per manca de prioritats clares i de gastar-nos en tonteries el diner públic que hauria d’anar destinar a coses serioses. Deu anys enrere es van dur a terme unes brutals retallades en serveis públics: sanitat, serveis socials, ensenyament. Recuperar el temps perdut, no és fàcil, però si no s’hi posen els mitjans, impossible. Tenim mitjans econòmics i humans, per a tornar a temps passats ? Sí, però s’ha de voler fer. I voler-ho fer, vol dir fer retallades brutals en despeses prescindibles. En tenim un enorme grapat que ens costen molts milions a l’any, i que degudament desplaçades cap a serveis essencials resoldrien en bona part el problema. I és que governar vol dir decidir, prioritzar, elegir. Mai hi ha diner per a tot, de manera que toca triar. Si ara necessitem metges i infermeres, a banda dels corresponents especialistes, s’ha de buscar diner extra, pagar-los millor i fer més atractiva la seva feina. Si cada any surten a tota Espanya, prop de 7000 metges de les 46 Facultats, i ens en marxen més de la meitat, tindrem problemes, però si aconseguim arrelar-los aquí, els resoldrem. I si cal triar, perquè no destinar els 24.351.396,12 euros d’Acció Exterior de la Generalitat, a Sanitat? Es lògic, és acceptable tenir 17 imaginàries ambaixades, amb un sou de 87.456,32 euros a cada “ambaixador”, i pagar lloguers de 750.789 euros, pel local a Brussel•les, o 151.434 a Londres? Quants metges i infermeres podríem contractar amb aquests imports ? I perquè no prescindir d’organismes que ben poca utilitat tenen com la Sindicatura de Comptes que ens costa 12.068.286 euros ? O la Sindicatura de Greuges que ens costa 6.817.143 ? Podem afegir-hi totes les delegacions territorials de cada departament, a les 8 vegueries, que no fan res més que entorpir el funcionament de les administracions. Parlem d’altres milions d’euros que tindrien millor destí. De diner per a les prioritats n’hi ha si qui governa pren les decisions correctes. Ara bé, si en comptes de retallar estructures, se’n van creant, anem per mal camí. I així estem des de fa molts anys. No es retallen despeses supèrflues, ni s’amplien dotacions cap a serveis bàsics. D’aquí que tinguem bona part del país, sense metges ni infermeres. Pot tardar més o menys, però la revolta està en marxa.

UNILATERALITAT. Alguns dels protagonistes del procés, no son conscients de la candidesa de les seves actuacions. No varen gosar reconèixer la imprudència o millor encara, la ignorància del poder d’un Estat democràtic, que a més és la dotzena potència mundial, i la tercera, a nivell europeu, figurant en el dinovè lloc ( 19 ) de països amb democràcia plena. La unilateralitat no té viabilitat, perquè topa amb l’estat de dret en primer lloc, però tot seguit amb la resistència total de les persones que no la volen ni l’acceptaran. Això deixa en total minoria els qui amenacen en fer-la servir. I és que una cosa és predicar, i l’altre, recollir. Ho podem veure en multitud de propostes que han llençat els independentistes i que han acabat com el rosari de l’aurora. Qui no recorda la proposta de no pagar impostos a la Hisenda espanyola?. Qui no recorda les crides a desobeir tota mena de requeriments legals si venien de Madrid?. Qui no recorda les vegades que els dirigents han demanat resistir i frenar les accions del govern central, en tota mena de normes i lleis?. Si, sí, és molt fàcil demanar accions revolucionàries, però ningú vol tenir problemes legals que poden derivar en conflictes penals, de manera que amb la boca petita es diu que sí, però l’endemà tothom segueix fent el de sempre. Per això, el moviment independentista va perdent poder de convocatòria i de pressió perquè no és creïble en bona part de les propostes que llença. Ho podem veure en les darreres mobilitzacions que han impulsat, on s’ha vist el descens notable de participants. Ho veiem també a nivell de tot el territori amb múltiples estelades esparracades que ningú substitueix o amb llaços envellits pel pas del temps. Encara l’altre dia vaig veure uns pocs agitadors de banderes en algun dels passos elevats de la C-17, entre Vic i Ripoll. On abans hi havia 20 o 30 persones, aquests dies n’hi havia 4 o 5. La gent es cansa quan se li proposen accions que no tenen recorregut. Que son simples actuacions de cara a la galeria per donar la sensació de que encara son imprescindibles i se les escolta. No, no. Ja ni l’ANC ni Omnium, son el que eren, un o dos anys enrere. I ja no diguem, en els anys decisius del procés. L’agitació per l’agitació cansa, i fa perdre fe en els impulsors. Algú hauria de parlar clar i reconèixer el paper equivocat que es va fer servir durant els anys àlgids del procés. No hi havia res concret, res factible en les accions que es van impulsar, i que havien d’acabar necessàriament en fracàs. I ara mateix, insistir en reactivar la unilateralitat és tornar a jugar de farol. Aquesta arma, aquesta eina no existeix, perquè si es vol fer servir, el fracàs serà molt més contundent. I no solament per la força de l’estat de dret, sinó per la major resistència de tots els qui hi estan en contra. Si la ciutadania no participa en aquestes accions d’unilateralitat, al final el que s’acaba fent és el ridícul. I res pitjor per un moviment que fer el ridícul .Tanquem, doncs, aquesta etapa i anem per una altra radicalment diferent, com és la possibilista. La de fer ús de les potencialitats i força dels catalans per a trobar un millor encaix en l’Espanya actual. Aquest ha de ser l’objectiu i no batalles contra molins imaginaris.

ORGANISMOS PÚBLICOS O CHIRINGUITOS INNECESARIOS. Gabriel Rufián (ERC) nos tiene ya acostumbrados a discursos radicales, con duras acusaciones y proclamas contra todo lo que venga de Madrid y sus instituciones, sobre todo si alguna de ellas se ha atrevido a investigar i/o acusar a miembros de su partido. Para ello suele usar proyectiles de grueso calibre, y poco conocimiento de causa. La ignorancia suele ir acompañada de falta de rigor. Así ha sido una vez más al hablar del Tribunal de Cuentas, y a pedir una investigación sobre su funcionamiento. Me parece bien que el Congreso o el Senado se ocupe de supervisar, controlar y exigir rigor a todas las instituciones del Estado, y el Tribunal de Cuentas, es una de ellas. Y no siempre ha dado muestras del debido rigor, ni optar por una política de contratación de personal, realmente ejemplar. Si a todo ello añadimos la falta de renovación de su mandato, es lógico motive críticas, sobre su funcionamiento. Ahora bien, todos los Estados disponen de un órgano supervisor de las cuentas de todas las administraciones, y España no podía no tenerlo. Dicho esto, la imputación a 34 altos cargos de la Generalitat de Catalunya, por supuestos gastos indebidos, ligados al proceso independentista, ha hecho saltar chispas y críticas contra el Tribunal, a la vista del importe total imputado: 5,4 millones de euros. La imputación proviene de gastos indebidos ligados al funcionamiento del Diplocat, servicio exterior de la Generalitat, entre los años 2011 y 2017, los de máxima promoción del proceso independentista. El elevado importe de la imputación, ha hecho remover cielos y tierra para encontrar una fórmula que permitiese a los imputados no tener que hacerlo con bienes propios. Así, es como han elaborado un complicado mecanismo que no está muy claro sea del todo conforme a derecho. Y si lo es, tiene muy poco de ética y moral. Ahora bien, volviendo a Rufián. El pretende desacreditar la investigación llevada a cabo, y da por hecho que se han inventado cargos y acusaciones sin fundamento. Una vez más, se considera un ataque sin justificación del Estado contra los independentistas. Este diputado, parece ignorar que Cataluña, copió el Tribunal de Cuentas, simplemente dándole un nombre más acorde con la institución: Sindicatura de Comptes. Este organismo es hermano gemelo del Tribunal y nos cuesta cerca de 11 millones al año a todos los catalanes, con una composición y funcionamiento muy poco transparente, y con métodos partidistas que deberían ser objeto de una investigación independiente por parte del Parlamento de Cataluña. Pero seguramente el Sr. Rufián no conoce o no quiere conocer lo que su partido hace en la Sindicatura de Comptes. De todas formas, y a pesar de la discutida y discutible composición del Tribunal de Cuentas, nos consta la alta profesionalidad de sus técnicos. Si han detectado 5,4 millones de gastos indebidos, éste será seguramente el importe real que deberán pagar los 34 altos cargos imputados, una vez cerrado el procedimiento. Lo que veremos, mientras tanto, serán filtraciones interesadas del contenido de la imputación. Poco a poco iremos obteniendo datos de contratos directos bajo cualquier excusa, a parientes, amigos y compañeros. Gastos suntuosos en restaurantes, hoteles, viajes, conferencias, reuniones, desplazamientos… Aquí veremos cómo se justificaban gastos, bajo el epígrafe de proyección de Cataluña a fuera, y cómo amigos y saludados se aprovechaban de su amor a la patria…y a sus bolsillos. Todo muy poco aceptable y muy poco pedagógico. Comprendo los ataques y fuertes críticas a esta instrucción porque desvelará secretos, muy bien guardados que ahora saldrán a la luz. Y si Rufián y su partido proponen investigar al Tribunal, que aproveche para investigar auténticos chiringuitos como la Sindicatura de Comptes y la Sindicatura de Greuges, las cuales bien poca utilidad han mostrado a lo largo de su existencia.

AIXÒ NO S’HA ACABAT. Alguns creuen que el tripijoc trobat per a poder avalar als 34 alts càrrecs, acusats pel Tribunal de Comptes, per despeses il·legals, lligades al procés independentista, resol el problema de l’acusació. No, no. Pot resoldre el tema immediat de la presentació dels avals, però l’expedient continua i produirà efectes molt rellevants en els propers mesos. Ben aviat ho comprovarem. En primer lloc, cal saber que aquest expedient ha estat resultat d’un buidatge de totes les despeses fetes, lligades a Diplocat ( 2011-2017). Es a dir, a les despeses relacionades amb tota la projecció a l’exterior, durant els anys del procés. Aquí hi entren les 17 “ambaixades”, o més ben dit les Delegacions a l’exterior, amb totes les despeses que han realitzat, moltes d’elles totalment fora dels circuits legals. Puc assegurar que la feina que han fet els tècnics serà detallada, ben documentada, i de difícil contradicció. Una cosa és la composició “política” del Tribunal de Comptes i altra, la composició tècnica, conformada per persones amb una sòlida formació professional en la matèria. Així, doncs, en les properes setmanes, els advocats dels 34 encausats, hauran de contradir les afirmacions i documentacions presentades. Detall per detall hauran de demostrar que la imputació de despeses no justificades, ho estaven per raó de les funcions de les Delegacions. Aquesta presentació de documentació, sense cap mena de dubte, donarà peu a filtracions interessades, per les dues parts, però sobretot per la part dels components polítics del Tribunal, i veurem coses molt grosses. Quan dic grosses, em refereixo a autèntics escàndols, en matèria de mal ús del diner públic. Del diner de tots. De fet ja hi ha hagut algunes primeres filtracions d’àpats pantagruèlics, a raó de 190 euros per cobert, amb consums molt alegres d’ampolles de vi de primeres marques. Sortiran estades en hotels de luxe, contractacions directes d’informes, estudis i treballs, sense cap interès simplement per a donar feina i diner a parents, amics i saludats. I moltes altres despeses que faran envermellir els qui considerem que el diner públic, ha de tenir un ús estricte, auster i necessari. I per damunt de tot, destinat al compliment de les competències pròpies de l’administració que en fa ús. En els propers mesos veurem el malbaratament de recursos, justificats en la promoció de Catalunya a l’exterior i la venda o compra de voluntats de cara el procés independentista. Alguns hi veuran exageracions o fins i tot invents. No, no, hi haurà proves concloents, amb factures o amb despeses sense justificar. I si Gabriel Rufián ( ERC) titlla de “xiringuito” el Tribunal de Comptes hauria de saber que a Catalunya en té un de mimètic en la Sindicatura de Comptes, autèntic ninot al servei dels partits de govern. Si vol investigar el Tribunal de Comptes, comenci per la Sindicatura. Veurà què està fent el seu partit en aquest organisme. I espero ens expliqui i justifiqui les despeses que aniran apareixent , procedents del Tribunal de Comptes. No vulgui ara amagar tots aquests anys de disbauxa i descontrol, a càrrec de les espatlles de tots.

PER A QUATRE GATS, NO CAL. Fa poques setmanes un estudi de la Universitat de Lleida sobre el despoblament a Catalunya ha posat de nou sobre la taula aquest fenomen. Poques coses noves es poden veure en aquest estudi, pels qui vivim i patim el despoblament, però ha servit per tornar-ne a parlar. Si només ens quedem en parlar-ne, malament, perquè no solucionarem res. La qüestió és buscar-hi solucions. I les solucions només poden venir de canvis radicals, en tot el relacionat amb la “Espanya vaciada” de la qual tot l’interior de Catalunya en forma part. Així, doncs, sense un plantejament de conjunt, la situació no canviarà. Son massa anys de governar d’esquena al món rural, que uns simples retocs, no serviran per a res més que maquillatge postís. L’estudi esmentat parla de 200 municipis en situació greu de despoblament, propers al límit de supervivència. Queda curt. Sense accions decidides, hauríem de parlar del doble. I és que de 947 municipis que té Catalunya, prop de 600 es troben en situació de pèrdua sostinguda d’activitat, i de rebot, d’habitants. Tenim un país totalment desequilibrat, amb un immens cap a BCN i àrea metropolitana i unes extremitats costaneres cap al nord i cap al sud. La resta, suposa un immens rerepaís en procés de buidatge, amb unes simples taques, en algunes caps de comarca que resisteixen com poden. Revertir aquesta situació suposaria canvis substancials en tota la planificació del país. No veig el govern de la Generalitat, en aquest repte. Respecte el govern central, hi veig bona predisposició , posant en la seva agenda el repte demogràfic i canvis importants a nivell de polítiques interministerials. Cal esperar i veure, però tinc estudis i propostes que van en la bona direcció. Ara bé, el primer canvi radical, és de concepte de país. Aquí portem anys, decennis, per no dir segles, queixant-nos del centralisme madrileny, però no volem reconèixer el gran centralisme barceloní. No de Barcelona, sinó del nostre govern. Estic fart de sentit que “ per a quatre gats, no cal...”determinades inversions, determinats serveis, equipaments, infraestructures, polítiques sectorials.... Mireu, si repassem una mica com està l’immens rerepaís veurem deficiències tan greus com ara mateix tenir la majoria de CAP’s ( centres d’atenció primària – sanitària) tancats o amb serveis mínims d’un dia a la setmana. El que dic pels CAP’s, vull dir-ho pels consultoris mèdics municipals. Serveis de Correus, sota mínims. Carències enormes en matèria de transport públic ( si és que existeix), carreteres en pèssimes condicions, camins rurals deixats de la mà de Deu, tancament de totes les oficines bancàries, i fins i tot dels caixers automàtics, deficiències habituals i estructurals en matèria de cobertura de telefonia mòbil, ridícules prestacions en rapidesa i capacitats de les xarxes telemàtiques, escoles en procés de desmantellament, sector primari ( pagesos i ramaders, a la seva sort ), manca de polítiques de compensació de desigualtats per fer-les viables. En la meva segona pàtria ( Suïssa) van assumir la lluita contra els desequilibris territorials, cent anys enrere, amb una priorització de tots els Ministeris per arrelar la gent al país. Allà no es fa res que no tingui en compte, com es compensen les desigualtats entre el món urbà i el rural, de manera que la decisió de quedar-se té un lloc preferent en l’opció de les velles i noves generacions. El nombre d’accions compensatòries és immens i ningú del món rural es considera desprotegit o menystingut per les seves administracions. Aquí, som clarament ciutadans de segona. I els de primera, no es donen compte de que l’abandonament del pati de darrere que suposa el món rural, els perjudicarà sobre manera. Sortir de la ciutat per anar a qualsevol poble i no trobar-hi activitat, ni serveis, ni equipaments li suposarà una baixada brutal de la seva qualitat de vida. Pertoca, doncs, canviar planificacions i prioritats, aplegant el món rural, en les grans accions de país. I no amb decisions de taula de despatx de ciutat, sinó implicant directament els que som i vivim en el món rural. Ja som prou grandets per aportar i decidir quin ha de ser el nostre futur, i no volem sentir mai més que “ per a quatre gats, no cal fer grans coses”. Estem lluny, molt lluny de fer-ho realitat. Però, el desequilibri és tant gran, i greu que algun dia, no gaire llunyà algú en prendrà consciència i veurà que toca posar-s’hi amb cos i ànima.