Joan Roma

AMB UN SOMRIURE. Quan veig en alguns articles periodístics, o en intervencions orals o escrites de representants polítics, blasmar els defensors de l’existència de l’article 155, a la Constitució espanyola, em surt un franc i llarg somriure. Sóc un d’ells. Tant entusiasta d’aquesta existència, com de tenir el RDL ( reial decret legislatiu) 6/2015 de 30 d’octubre, pel qual s’aprovà la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària. Algú es demanarà a què ve comparar un tema amb un altre. Doncs bé, permeteu-me fer alguns símils, entre una cosa i altra. Per als partits independentistes, se suposa que estem en un règim opressor, hereu de la Transició del 78 que consideren mal plantejada, mal executada i mal portada fins a dia d’avui. Tant és així que gairebé tots els mals, provenen d’aleshores, i encara més en “terres catalanes”. Aquesta opressió i imposició de regles arriba fins extrems com els d’exigir passar un examen de conduir, convocat, proposat i supervisat per membres d’aquest regim. Se’ns obliga a tots els catalans que volem portar vehicle a tenir un carnet de conduir, espanyol. Fet amb les seves regles i imposat a tots i totes. Perquè no permetre conduir, amb un simple carnet de bona voluntat, fet a Catalunya?. Però, van més lluny. Ens obliguen a posar-nos el cinturó, en contra de la llibertat d’anar com vulguem dintre del nostre cotxe. No contents amb aquesta imposició, en posen d’altres com limitar velocitats en les nostres carreteres. Perquè han d’imposar velocitats de 90, o 120 quan els nostres cotxes i motos poden anar a 150 o 180 ? Perquè no podem anar per dintre pobles i ciutats a la velocitat que vulguem? Perquè ens imposen regles de conducta, quan hem de tenir la llibertat de poder fer el que creguem oportú. No som prou grandets per saber què, quan i com hem de fer les coses ? I arriben a extrems insospitats com treure punts i fins i tot carnet quan ens saltem semàfors en vermell, stops, o anar contra direcció. Tot son regles, imposicions, sancions i fins i tot recursos als tribunals en casos que ells consideren greus. Posats en aquests símils, si plantegéssim que els partits independentistes varen voler actuar els dies 6 i 7 de setembre de 2017, sense tenir carnet ( trencar el jurament fet), varen saltar-se un semàfor en vermell (modificació Reglament Parlament amb 72 diputats en comptes de 90), varen saltar-se un stop en cruïlla molt perillosa ( vulneració Estatut), i finalment varen entrar en contra direcció per autopista ( vulneració Constitució), se suposa que en qualsevol país del món democràtic, i per tant civilitzat, els hauria comportat la pèrdua dels 12 punts de cop, la retirada del carnet i l’entrada a presó per haver posat en perill a propis i estranys, en aquesta embogida concatenació de fets impensables i punibles. Doncs bé, el 155 es va inspirar en la figura de la “Bundeszwang”, de la Constitució alemanya . País en el lloc 13 de l’Index de qualitat democràtica, en el qual Espanya es troba en el lloc 19. D’aquí el somriure, i d’aquí l’entusiasme per l’existència del 155, a l’igual que del RDL 6/2015, i d’un centenar d’altres lleis essencials pel bon funcionament d’un país.

ELEGIREM L’ 11è O EL 132è PRESIDENT ? Si la setmana passada parlava de girar pàgina a tot ,o almenys a bona part del que hem vist, en els darrers anys, avui poso un altre dels “invents / enganys” dels independentistes, respecte els nostres orígens institucionals. Es ben sabut i comprovat que tots els nacionalismes busquen arrels llunyanes, el més antigues possible, als orígens del seu poble o nació. Si n’hi ha ,bé, i sinó s’inventen. Així s’ha fet al llarg dels segles, en tots els països del món. Parlem de l’antiga Roma, de Grècia o d’Iran. Perquè no aquí ? I heus aquí, que en pocs dies tindrem ocasió de tornar-ho a comprovar. Per als independentistes, estem a punt d’elegir el 132è President de la Generalitat de Catalunya. Per a la resta dels mortals, el nou President serà l’ 11è. Qui té raó ? En diversos mitjans de comunicació he llençat un repte a historiadors seriosos, amb currículums acreditats, que defensin una o altra opció. He de dir que fins ara no n’he trobat cap que defensi la veracitat dels 121 “imaginaris presidents”. D’on surten aquests 121 ? Amb la necessària brevetat, qui va llençar aquesta proposta fou Josep Ma. Solé i Sabaté per un llibret, encarregat per enciclopèdia catalana, considerant que l’anomenada “Diputació del General”, era l’origen de l’actual Generalitat. Amb aquesta pretensió va posar els inicis en el Bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, l’any 1359, fins el darrer , l’any 1714 amb Josep de Vilamala, monjo sagristà del monestir de Sant Esteve de Banyoles. D’entrada i perquè quedi clar els 121 suposats “presidents” foren tots capellans. Bé, eclesiàstics, en les diferents branques: monjos, capellans, bisbes, canonges... curiosa dada que ningú fa pública per no sorprendre al personal. El que va fer el promotor de la proposta fou equiparar les funcions de la Diputació del General, amb la Generalitat actual, quan res tenen a veure. Aquella Diputació estava conformada per 2 membres eclesiàstics, 2 de militars i 2 en representació reial. Com que en aquells temps qui tenia major poder era l’església als seus representants els hi pertocava coordinar ( que no presidir) aquesta comissió temporal, encarregada de recaptar els tributs pel rei de torn. I ja està. Ja entenc que alguns vulguin anar a buscar orígens, 662 anys enrere, imaginant temps gloriosos en els quals la nació catalana ja tenia les seves pròpies institucions, però la realitat és la que és i no la que alguns voldrien . I la realitat diu que la Generalitat de Catalunya, prové de l’any 1931, amb l’adveniment de la Segona República Espanyola. I la llista és la històrica, ben fonamentada i ben relatada en tots els llibres seriosos: Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla i Josep Terradellas ( en un exili real i no inventat), Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Josep Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont, Joaquim Torra. En total 10, de manera que el proper serà el que farà número 11. Ni més ni menys. Considero que per a passar pàgina també hem de ser rigorosos i honestos i no inventar més històries ni enganyar més al personal. Portem massa anys en que s’ha volgut embolcallar tot de grans paraules i immenses banderes, que amagaven interessos particulars i pretenien objectius impossibles. Ha arribat l’hora de parlar clar, deixar les coses com son, oblidar invents i enganys entorn a temes tant rellevants com el passat i el present del nostre país. Venen temps molt complicats, molt, i res ens ha de distreure del que és essencial. S’ha acabat mentir sobre l’ imaginari dret d’autodeterminació, DUI’s, suports internacionals, amnisties, i altres propostes que res tenen a veure amb la realitat. Per això també hem d’explicar que tenim arrels llunyanes, però no cal inventar-les. El proper president serà l’11è, no el 132è. Comencem per un tema tant elemental com aquest.

RIERA DE MERLÈS- CAMPANYA 2021. El temps passa volant, i d’aquí quatre dies, tocarà preparar la campanya d’estiu. Si es vol aconseguir un raonable èxit, convé no abaixar la guàrdia i continuar el sistema de l’any passat. Tot indica que continuarem sotmesos a restriccions per la pandèmia, si bé, amb una major llibertat de moviments. Esperem-ho, però sigui com sigui, quan es comença un pla, l’important és mantenir-lo. Es el que toca fer. Ja no sóc alcalde, i em miro les coses amb una major fredor i una certa llunyania, però he aprofitat el temps de confinament per mirar les actuacions dutes a terme, i son molt apropiades per a limitar la presència de vehicles i persones. S’han adequat alguns punts d’aparcament. Senyalitzats i delimitats. S’ha indicat l’existència d’un espai protegit, s’han posat senyals de prohibició, s’han tancat espais on molts aparcaven, i s’ha fet prou difusió en els mitjans de comunicació com per saber que no volem tornin els excessos del passat. Què toca fer ? Doncs, insistir i persistir. Un parell de mesos abans de l’estiu, tornar a la feina, amb alguns anuncis i alguns articles sobre la regeneració de la flora i fauna, gràcies a les mesures empreses, i preparar nous equips de vigilància , coordinats amb Mossos i Guardes rurals, per fer complir l’ordenança. Si, la feina es fa bé, serà el segon any consecutiu, en aplicar les mateixes mesures, cosa que corra boca – orella, i per les xarxes socials. Tant bon punt la gent sap que ja no poden anar on abans anaven, s’han de replantejar les opcions i buscar llocs més adients. A partir d’aquí, la Riera de Merlès deixa de figurar en les seves agendes i s’aconsegueix el que sempre hem perseguit: disminuir dràsticament la presència humana, per a preservar la natura. Som a finals de febrer, hora de començar a preparar la campanya, esperant que tant Generalitat com Diputació, sumin esforços per ajudar als ajuntaments. No pot ser que el pes recaigui sobre els més petits. Joan Roma i Cunill

¿CUÀNTOS PRESIDENTES HA TENIDO CATALUNYA? Extraña pregunta dirán muchos, pero difícil respuesta, en función de quien la conteste. ¿Por qué? Porque para los independentistas y recalcitrantes nacionalistas, toca elegir al número 132, nada menos. Para otros, entre los cuales me incluyo, ahora viene el undécimo. Nos separan ni más ni menos que 121 “presidentes”. Se dice pronto. ¿A qué viene tal disparidad de numeración? Lo intento explicar brevemente. En 2003, el historiador Josep Ma Solé Sabaté, editó un folleto para enciclopedia catalana, exponiendo una tesis que ha hecho fortuna, en el mundo independentista. Propuso fijar en el año 1.359 los orígenes de la actual Generalitat de Catalunya. Ya se sabe que todos los nacionalismos buscan sus orígenes en hechos del pasado, verídicos o no. Lo importante es, cuanto más lejanos y épicos, mejor que mejor. Así pues, buscando organismos y entidades del pasado, se fijó en la Diputación del General. Esta era una comisión temporal encargada de recaudar tributos para el rey de turno. La componían 6 miembros: 2 en representación de la iglesia, 2 del estamento militar, y 2 en representación real. El poder y la fortaleza de la iglesia en aquellos tiempos, hacía que el coordinador (nunca llamado presidente) fuera eclesiástico. A resultas de esta existencia, el historiador de marras, decidió considerar al primer coordinador de la Diputación del General, como el primer presidente de este embrión de Generalitat. Se oculta fervientemente que el iniciador de esta cuenta, era Obispo de Gerona. Así pues, Berenguer de Cruïlles, aparece como el primer presidente, seguido de otros 120, todos eclesiásticos, en sus diferentes versiones: monjes, sacerdotes, obispos, sacristanes, …hasta llegar al número 121, año 1714, Josep de Vilamala, monje sacristán del monasterio de Sant Esteve de Banyoles. Con esta tesis, sin ninguna base que pueda considerarse la Diputación del General, como un gobierno, fue creciendo la idea de que efectivamente la Generalitat tiene una antigüedad de 662 años. A ver, quién la supera? Así estamos. A Artur Mas, le consideraron el presidente número 129, a Puigdemont el 130 y a Torra el 131. Viene, ahora, el 132. Lógico. La realidad, siempre se acaba imponiendo. Bueno, no siempre, pero la historia real, es que la actual Generalitat de Catalunya, nace en 1931, de la mano de la Segunda República Española, siendo su primer presidente, Francesc Macià. Le siguió Lluís Companys, Josep Irla y Josep Terradellas (estos dos en el exilio real, y no el inventado). Recuperada la Generalitat, vuelve del exilio Terradellas, y ya en la etapa democrática, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont, i Joaquim Torra. Si los contamos, nos salen 10 presidentes, entre 1931 y 2021. Toca, pues, elegir al undécimo, a raíz de las elecciones del pasado 14 de febrero. Elección prevista para el próximo mes de marzo si se cumplen los plazos fijados por el Reglamento del Parlament. Como puede comprobarse hay discrepancias y conflictos, incluso por temas que deberían estar al margen de toda batalla política. La historia es la que es, no la que algunos quisieran que fuese, pero esto es consustancial con todos los nacionalismos. Todos quieren ser o aparentar más de lo que son. Y sino es por su gestión, lo buscan en otros lados, como los orígenes, las tradiciones, la lengua, la historia real, o inventada. Otra vez, volveremos a hacer un clamoroso ridículo, hablando unos de la elección del undécimo presidente y otros del número 132. Escondiendo eso sí, que habríamos tenido 121 eclesiásticos como presidentes. Caso único en el mundo, mundial.

LA DIFÍCIL ENTESA El que alguns donaven per fet, un govern de partits independentistes, està lluny de fer-se realitat. Les posicions son molt allunyades, i els conflictes interns, jugaran un paper destacat. Ben aviat ho veurem. El partit “arreplegahotot”, de nom Junts x Cat, pensava guanyar i ha quedat tercer. Això suposa perdre protagonisme i quedar en un segon lloc, poc propici a decidir temes rellevants. Hi ha un problema de molt difícil solució com és construir un relat coherent, amb la composició incoherent dels seus membres. La candidatura es va fer de pressa i corrents, amb unes primàries que després no es varen complir, i ara es comprovaran les discrepàncies internes entre gent tant heterogènia. Un altre partit amb problemes interns és la CUP. Més ben dit les CUP, on s’hi acullen propostes i sensibilitats molt diverses i sovint contradictòries. Una part voldrien entrar en el govern, i una altra, no en vol ni sentir a parlar. Qui guanyarà? Inicialment crec que els contraris a l’entrada, però amb constants conflictes amb els altres, quan arribin temes delicats a l’hora de decidir. No és impensable una escissió, en algun moment de la legislatura. I ERC, tot i ser el guanyador en aquesta batalla entre independentistes, no ha tret el resultat esperat. Massa poca diferència amb Junts x Cat, com per a poder imposar càrrecs, programa i estratègia. Té, a més, un altre problema greu com la manca de persones de prestigi per a posar al capdavant de les conselleries, i altres organismes de pes. Es impensable donar continuïtat als actuals consellers/es, perquè estan cremats. Tindrà greus dificultats per a substituir-los. Tampoc ho té gens factible Salvador Illa, vistos els resultats dels altres partits. Ni que sumi Podem, queda massa lluny de la majoria indispensable per a formar govern. Es més plausible intentar-ho fins el darrer moment, i a partir d’aquí esperar els resultats de l’altra banda. I l’altra banda, probablement no tindrà cap altre remei que arribar a una entesa, ni que sigui provisional per evitar noves eleccions, i tirar endavant, amb més pena que glòria, fins que la formula caigui esgotada. No li dono més d’un any a la suma dels dos partits, amb recolzament extern de la CUP. La situació és tant greu que a cada moment caldrà prendre decisions de gran rellevància i sense un acord ampli i generós amb el govern central, és impossible un govern efectiu. Torno a recordar que Catalunya ha de tornar 32.000 milions en els propers 3 anys, i ha de presentar-se com a gran impulsor de projectes beneficiaris dels fons europeus. Sense un govern fort i ben conjuntat, no hi ha futur. D’aquí que ens podem trobar amb una crisis de grans dimensions, en el termini d’un any. Serà aleshores el moment oportú per a rectificar i recompondre posicions, amb el PSC com element clau. En unes setmanes tindrem resposta a aquests plantejaments.

BEN VIUS I ACTIUS. Els qui havien cantat ja les absoltes al partit socialista, han comprovat com ha retornat ben viu i actiu, amb un esplèndid resultat, malgrat l’elevada abstenció. Per primera vegada, primer en vots i empatat en escons. Una prova més de l’inacceptable manca de llei electoral pròpia que distorsiona greument els resultats electorals, fins el punt de que el PSC amb 50.000 vots més que ERC, empata en escons. Però, l’important és preguntar-se, i ara què ? Interessant moment, tot i que alguns el donin per molt evident. No ho serà tant, com podrem veure en els propers dies i setmanes. Cada contesa electoral comporta moviments interns i externs, a totes les formacions polítiques. Menys intensos si els resultats han estat raonablement bons, i molt forts, en el cas contrari. Doncs, bé, la composició del Parlament no farà gens fàcil l’elecció de la mesa, i encara menys la seva gestió. En tindrem prova fefaent en les properes tres setmanes. A partir d’aquí s’inicien les consultes per a veure qui té prou recolzament per a ser investit. Salvador Illa ja ha manifestat la voluntat de presentar-se a la investidura, i el mateix ha formulat Pere Aragonès. Des d’ara i fins aquell moment, els partits faran balanç dels seus resultats, i poden sorgir complicacions inesperades. El cas més evident i per a mi més emblemàtic és el de Junts x Cat que esperava quedar primer, i ha quedat relegat a tercer. Considero pot implosionar si apareixen les disconformitats en el fons i les formes, quan tot indicava podien tornar-se a imposar. Errors greus han acabat amb un mal resultat. I per molt que els partits independentistes vulguin fer creure en una continuïtat de les seves accions, ningú dubti que no “ho tornaran a fer”, ni prosperarà la voluntat d’autodeterminar-se, ni la de reactivar la DUI; com tampoc una llei d’amnistia. Una cosa és plantejar-ho en campanya electoral, una molt diferent és traduir-ho en accions de govern. Així, doncs, la reedició d’un pacte és converteix en un mal de cap considerable perquè uns volen tirar endavant, el que d’altres veuen impossible. D’aquest estira i arronsa en sortiran conflictes constants que fan previsible una crisis immediata. Al costat d’aquesta realitat, n’hi ha una altra , personalitzada en Salvador Illa, que maniobrarà perquè tothom la tingui present. Ni es pot tornar enrere, ni es pot pensar en trencar la legalitat, ni encara menys voler parlar en nom de tot el poble català, des de posicions clarament minoritàries. Alguns volen auto enganyar-se parlant de percentatges, sense voler veure els centenars de milers de vots perduts. A més, la dura realitat suposa fer front a la pandèmia, i al mateix temps a una greu situació financera que només se la pot vèncer amb amplis acords amb el govern central, per una banda, i amb un bon aprofitament dels fons procedents de la UE. Agradi o no, el procés és cosa del passat. S’ha girat pàgina, i no hi haurà cap vel•leïtat de trencar de nou la legalitat catalana ni l’ espanyola. Ben aviat ho comprovarem.

GIRAR PÀGINA. El poble ha parlat i ,agradi més o menys, toca jugar amb les eines que ha donat. Un enrevessat resultat que farà més complicada l’elaboració de programes i consensos per encarar la difícil etapa que ve a partir d’ara. Ningú pensi en retornar al passat, per molt que algun dels partits cregui que ho pot fer. Es impensable. El procés és cosa del passat, i no tornarà. Almenys no, en els propers anys o fins i tot decennis. Aquesta ha de ser una primera constatació dels resultats i de l’etapa que iniciem a partir d’ara. Que tothom oblidi, “ho tornarem a fer”, exigirem un referèndum d’autodeterminació, reactivarem la DUI, plantejarem una llei d’amnistia, planificarem com construir estructures d’estat...aquests son plantejaments del passat. D’un passat fracassat que no tornarà. Encara que a alguns no els hi sembli, els resultats de diumenge suposen girar pàgina a una etapa de deu anys. Estem davant una nova realitat, que obliga a canvis profunds en les prioritats del govern, i de totes les institucions, tant locals, com autonòmiques com estatals. Estem en mig d’una pandèmia que ha destrossat bona part del nostre teixit actiu. Toca posar per davant la seva reconstrucció, aprofitant els importants recursos procedents de la UE, i s’ha de fer mitjançant amplis i transversals consensos. I aquí és on apareix la força retrobada del PSC. Feta la travessia del desert, l’encert en substituir Miquel Iceta per Salvador Illa, ha suposat retornar a primera línia i guanyar per tercera vegada en vots ( abans ho havien fet l’any 1999 i 2003, però perdent en escons), ara, amb un empat amb escons. Es una novetat, si bé mostra també l’inacceptable manca de llei electoral pròpia, que permet amb 50.000 vots més que ERC, quedar empatats. Es una mala jugada dels partits independentistes que s’omplen la boca de democràcia i representativitat i impedeixen que tots els vots dels catalans valguin el mateix. Un cinisme i incoherència molt habituals en ells, però al final la realitat s’acaba imposant. I ja res serà igual, en el Parlament de Catalunya. Pel 12 de març, està prevista la sessió constitutiva del nou Parlament, amb vuit grups parlamentaris. Una composició heterogènia, complicada i difícil de gestionar. Ho veurem ja de bon principi amb l’elecció dels membres de la Mesa, i tot seguit, en els primers passos per a investir President. Salvador Illa, ha confirmat la voluntat de presentar-se a la investidura. Pere Aragonès també. Veurem qui té els recolzaments necessaris, però molt em temo que d’aquí al dia que s’estableixi hi hauran moviments importants en diferents grups. Moviments que en alguns casos poden posar en crisis la cohesió interna de partits com Junts x Cat i la CUP. Junts x Cat, perquè han comès errors gruixuts en la composició de la llista, i en la campanya electoral, cosa que els ha fet perdre vots i escons. Es inviable un grup parlamentari tant heterogeni, amb un cap de llista fugit a Waterloo, una segona de llista a punt de ser cridada davant els tribunals i un tercer que no lliga amb cap, de la resta de components. Tot plegat suposa no disposar de lideratge ni programa propi. Massa complicat per negociar pactes i desplegar projectes. I la CUP perquè es mou en termes anàrquics, amb uns que voldrien governar i altres que voldrien impedir-ho. Les batalles internes apareixen contínuament i en algun moment algú trencarà relacions. Per tot plegat, ningú pensi en cap repetició del vist fins ara. La greu situació pandèmica, afegida a la situació econòmica – financera, i la necessitat de restauració dels danys produïts, obliguen a girar pàgina a la política – ficció i a centrar-se en les necessitats urgents. Si a tot plegat s’hi afegeix la presència d’un grup parlamentari fort, presidit per Salvador Illa, es pot assegurar que una nova etapa , radicalment diferent, està a punt de començar.