Joan Roma

CATALUÑA, A LA ESPERA DE PRESUPUESTO. El Govern Illa, y con él el PSC, han hecho los deberes y tenemos el proyecto de presupuestos 2026, entrado en el Parlament, para su estudio, valoración y debate. Han entrado, con un pacto previo con los Comunes, y después de varias reuniones con ERC, que todavía está exigiendo más prestaciones como condición para votarlos. La principal, la cesión del 100% del IRPF. Una condición que también pide el propio Govern, consciente de que aquí y ahora todavía no es posible. Mientras se llega al pacto, tanto el president como todos los consejeros, han salido a explicar las bondades del nuevo presupuesto. Hay que recordar que Cataluña funciona con el presupuesto de 2023, prorrogado. Estamos en 2026, y a pesar de los suplementos de crédito aprobados, un país no puede funcionar, en plenitud ,sin unos presupuestos actualizados. Y debo decir que el proyecto presentado da respuesta a todos los grandes compromisos para ponerse al día, después de todos los años del “procès” y encarar la nueva etapa para situarse al frente de los retos, dentro de España y a nivel de la UE. Para entender la magnitud de la propuesta, me permito dar algunas cifras. El presupuesto 2026, asciende a 49.162 M, lo que supone un 10,3% más que el presupuesto prorrogado para 2025, y un 22,8% más que el último aprobado (2023). La inversión es la que más crece (un 45%), hasta llegar a los 4.146 M. Y las prioridades son las propias de un gobierno progresista: un 74% del gasto, con una partida de 1.900 M para vivienda y suelo. Para los que tenemos especiales reivindicaciones municipales, las partidas se incrementan notablemente como para dar cumplimiento al nuevo Estatuto de Municipios rurales. Todos los alcaldes, reconocen que la llegada de Illa a la presidencia, ha supuesto un antes y un después, en sus relaciones con la Generalitat. Pues bien, ¿va ERC a votar estos presupuestos? Esta es la gran pregunta. Este es el interrogante que tiene el país, a la vista de declaraciones en que siguen entestados en reclamar la cesión total del IRPF, aunque no sea factible. Piden, algún gesto, algún acuerdo que les permita salir airosos de sus desencuentros con Junts. En este tablero, Junts, juega a desestabilizar a ERC, y al mismo tiempo a impedir que Illa tenga presupuestos. La política en Cataluña no va de patriotas, sino de luchas partidistas para poder acusar a los otros de “vendidos” o incautos que se dejan “comprar” por un plato de lentejas. Francamente, es penoso escuchar las razones para no dar el paso de votarlos. Es un juego de dudas y debilidades ante la responsabilidad de posicionarse ante un proyecto de país. He estudiado, debatido y votado muchos presupuestos. Por supuesto todos los municipales en los que he tenido participación, de primer orden: cuarenta en total. Una docena del Consejo Comarcal. Y finalmente, en tanto que diputado en el Parlament, otros quince. Puedo asegurar que de todos los presentados, debatidos y votados, el actual proyecto para 2026, es el de más rigor, más ambición y mejor dotado para encarar los grandes retos de país. No hay ninguna excusa justificable para no aprobarlos. Veremos si a la hora de la verdad, ERC, da el paso correcto o sucumbe a sus miedos.

BRETXA SALARIAL HOME/DONA. Gairebé tota una vida en institucions públiques, se’m fa difícil comprendre com encara hi ha un gran diferencial salarial , pel simple fet de ser home o dona. Si en un lloc vam acabar amb aquesta discriminació, va ser en les administracions públiques. En totes elles, a feina igual, mateix salari. Faltaria més! Doncs, el que és normal i d’obligat compliment, no ho és en l’activitat privada, tot i alguns avenços fets en els darrers anys. Queda, però, encara molt per fer. Amb les dades de l’ INE, corresponents a 2023, en conjunt, la bretxa salarial se situa al voltant del 15,74%. Es molt encara, tot i que s’ha produït un descens d’1,35 % , respecte de les dades de 2022. Es evident que entre tots, s’ha d’aconseguir acabar amb aquesta il•lògica i injusta discriminació. Es impròpia d’un país democràtic, modern i feminista. En aquest cas, tots hem de ser feministes, en el sentit de recolzar i exigir igualtat, en tot i per tot, entre homes i dones. Impensable mantenir situacions incomprensibles i inacceptables. Però, hi son, si mirem les xifres concretes, les que mostren i demostren aquesta discriminació. Veiem-ne algunes. Per a 2025, el salari promig anual se situava en els 30.372,49 euros per als homes i en 25.591,31 per a les dones. En el cas de tècnics i quadres professionals, estàvem en 65.870,11 euros per als homes, i en 54.003,51 per a les dones. En altres sectors com en el de la salut i ensenyament, estàvem a 41.035,77 euros per als homes i en 37.939,33 per a les dones. No dono més xifres, simplement perquè amb aquestes, ja queda clar que fora de les administracions públiques, les empreses privades actuen aplicant una clara discriminació per raó de sexe. Cert que hi ha algunes explicacions que produeixen aquesta discriminació, motivada per una major dedicació a treball parcial per part de les dones, respecte dels homes. O per activitats en sectors i àmbits menys valorats i amb més alta precarietat, etc. Dit això, malgrat els avenços aconseguits, queda molt camí per recórrer. En aquest camp, pertoca als sindicats, i lògicament al govern de torn, en cada nivell, implantar mesures de supervisió, control i sanció, davant incompliments de les lleis vigents. I al mateix temps, impulsar mesures de promoció que permetin feminitzar molts treballs, fins ara, reservats als homes, i que no tenien ni tenen cap raó d’existir. Si mirem enrere, certament, els avenços han estat significatius. Però, mai podem acceptar les actuals diferències, fins arribar a la lògica i justa equitat. A la vista de les xifres i condicions queda encara camí per recórrer. Aquest, és un dels grans objectiu d’un govern progressista, conscients de que si no ho fa ell, no ho farà cap, de dreta i ultra dreta. Al contrari, es poden fer passos enrere. Tinguem-ho present !

NI AMIGA NI SECTÀRIA. El que s’espera d’un mitjà de comunicació és que sigui objectiu, plural, transparent i transversal. Segur podria afegir algun factor més, però amb aquests n’hi ha prou com per garantir la seva fiabilitat, perquè la professionalitat se’ls hi pressuposa. Afegeixo, que si parlem d’un mitjà que a més és públic, totes aquestes condicions son d’obligat compliment. Faltaria més !. Dic això, després de mesos d’esperar canvis profunds en el tractament i funcionament de tot l’entramat a l’entorn de TV3 / Catalunya Radio. Perquè esperava aquests canvis? Doncs, perquè canviat el Govern, se suposa que hi haurà directrius per canviar estructura, i sobretot continguts. I deixo clar que en cap cas, penso en supeditacions ni directrius per “lligar curt” programes i continguts. No, no, em refereixo a que després d’anys, molts anys, de domini independentista, els mitjans que paguem entre tots els catalans, havien d’alliberar-se i optar per l’objectivitat i la transversalitat. No vull mitjans obedients al Govern, sinó mitjans lliures, professionals i no sectaris, ni partidistes. Doncs, no els tenim. Ara i aquí parlo dels públics. Vaig deixar TV3 / Catalunya radio i un bon nombre de mitjans privats, generosament subvencionats pels governs anteriors, perquè jo busco informació, debat, reflexió, no adoctrinament ni partidisme explícit i implícit. Pel que he vist i comprovat, som centenars de milers els qui hem deixat aquests mitjans, i n’hem buscat d’altres. No tornarem fins no estiguem segurs de canvis profunds. Però, mentrestant és inacceptable comprovar el grau de sectarisme imperant. Els costa, i molt, donar noticies i informacions de l’actual Govern, quan es tracta de temes en positiu. En canvi frueixen quan poden trobar motius per la queixa, per explicar i ampliar repercussions sobre qualsevol incident o accident en vies, carreteres o mobilitat, en general. En cap moment donarà compte de situacions semblants o pitjors, viscudes per anteriors Executius. Van a la recerca de la crítica, oblidant els canvis significatius que s’estan duent a terme en tots els àmbits i sectors del país. Tenen com a prioritat exposar les mancances, catalanes i espanyoles, sense fer esment a les millores o propostes de millores que figuren en tots els plans estatals i nacionals. En els debats i tertúlies els desequilibris son més que evidents. En molts casos, res ha canviat respecte el que es veia o s’escoltava, tres, cinc o deu anys enrere. I repeteixo, no vull seguidisme del Govern, però tampoc accions constants contra el Govern. En molts programes és indignant el grau d’atacs, tergiversacions i falsedats de l’acció del govern central, i a continuació del govern de la Generalitat. Aquests mitjans no compleixen amb el deure d’informar. Continuen sent mitjans poc fiables, i clarament alineats amb els partits de govern anteriors. Si això no canvia, és impensable retornar. Massa anys han estat sota domini independentista, com perquè ara, haguem de continuar patint falta d’informació veraç. En les properes enquestes veuran els resultats d’aquesta mala praxis. Els mitjans no han de ser ni amics, ni sectaris.

SERVEIS BANCARIS LLUNYANS. Tenia els meus dubtes sobre el títol a posar, perquè em sortien diversos adjectius: inadequats, deficients, poc propers, poc confidencials, etc. Al final ,m’he decidit pel terme “llunyans”, explico el motiu. La setmana passada em va tocar fer unes gestions prop de dues entitats bancàries, motiu pel qual vaig tornar a comprovar com de complicats son els mecanismes, per a poder resoldre petites coses que per a moltes persones, es converteixen en grans maldecaps. Si això passa a la majoria de la gent, molt més ens passa als que vivim a pagès. O si volen en el món rural, en el qual vàrem perdre totes les oficines bancàries i no tenim cap altre remei que anar a la capital. I si la capital és petita, només hi trobarem una sola oficina que es converteix en una mostra clara de mal servei. Ja ho vaig dir en el moment en que els bancs es van posar d’acord per tancar totes les sucursals en pobles petits i mitjans. No volen clients, sinó súbdits que no vagin mai en persona al banc i que s’espavilin per resoldre els problemes, via digital, electrònica o online. El terme, és igual. La qüestió és no aparèixer personalment, així s’estalvien personal i no han de donar explicacions de mals funcionaments, difícils d’explicar i encara menys de justificar. Mentrestant, tenen grans beneficis, redueixen al mínim el personal disponible, a les poques oficines que han mantingut obertes. Veurem quan temps duren, perquè estic convençut que tots tenen algun pla de reducció en el calaix que trauran tant bon punt es posin tots d’acord. El resultat, és un mal servei per al client. Es a dir, per a tots plegats. D’entrada, si algú pretén resoldre per telèfon algun tema, veurà que d’immediat li diuen que millor vagi al web del banc. Si truca al general, l’aniran vehiculant perquè contacti amb l’oficina de “referència”. I aquí et pots trobar en que una sola persona estigui en el mostrador i que alhora hagi de resoldre les incidències que es produeixen, cada dia, en els caixers automàtics de l’entrada. Es així com pot haver-hi diversos empleats en els seus despatxets, sense atendre ningú, i en canvi el pobre empleat de caixa, va de bòlit. També pot passar, i passa, que en alguna oficina l’empleat de caixa, només atén determinats temes. Per altres, ens dirigeix cap a algun “agent comercial”, el que està en algun dels despatxets o taules obertes.....I heus aquí com tanta modernitat, mata la confidencialitat. La setmana passada, tot esperant torn per un d’aquests agents comercials, vaig poder escoltar debats i discussions, alguna amb to ferm i discrepant ,entre marit i muller, per què volia fer un i què exigia l’altra. Tot un exemple de mala praxis, mal servei, i pèssima manera d’atendre clientela, sense la intimitat deguda. I ningú intenti resoldre via telefònica, perquè toparà, primer amb col•lapses del servei que anirà repetint que truqui més tard, o simplement no li resoldran el problema. Els nous serveis bancaris que s’ofereixen, tenen per principi: no vingui al banc, no busqui problemes, no esperi que li resolguem gairebé res. El millor servei, és el que no es necessita. Per tant, intentem no tocar tecles ni voler fer operacions poc habituals, perquè el rosari de conseqüències costarà molt d’arreglar. En resum, els bancs incrementen els seus beneficis, a costa de donar mal servei als clients que de fet, ens hem convertit en súbdits, seus. Aquesta és la pura i dura realitat.

UN PRESIDENT MAL INFORMAT, O IGNORANT ? Diversos mandataris, han mostrat, en privat, la seva sorpresa per la poca o mala informació del president Trump. Poc a poc, alguns càrrecs rellevants, juntament amb periodistes i informadors, filtren els continguts de les converses tingudes, i això permet confirmar el que molts sabien: Trump és “un producte” de l’especulació i d’unes formes de vida i gestió, típiques d’un país com els EUA, en que les relacions, entre grans fortunes, produeixen “monstres financers” que tant poden guanyar com perdre, milers de milions en unes hores o uns dies. Els escrúpols els han deixat a casa o simplement no n’han tingut mai. Ningú s’estranyi que acostumats a aquestes maneres de fer i actuar, no precisen de grans coneixements ni grans estudis, perquè treballen amb altres eines. Informació privilegiada, compra d’informació, especulació, ús i abús de tota mena de tripijocs, i tot, en grans dimensions, fins al punt que ningú coneix amb detall què hi ha de cert i què d’artificial en patrimoni i finances. Tampoc hi ha cap escrúpol en barrejar interessos i el terme “corrupció” és tant laxa que tot en queda fora. Simplement es batalla pels negocis i els beneficis, i aquí hi val tot, fins i tot la figura presidencial. No hi ha cap mania en posar fills, cunyats, o nebots, al front de grans organismes, amb prioritats tant clares com remar a favor propi. Si s’ha de fer alguna acció pública, es fa, però si al mateix temps hi entren unes comissions cap a casa, és ser espavilat. No corrupte. Si algú ha nascut i viscut en aquests ambients, és evident que no ha tingut temps, ni ha necessitat fer grans estudis. No cal. El que interessa, s’agafa, i sinó es compra, i sinó es destrueix. Tot amb la mateixa rapidesa, no hi ha temps per perdre temps, ni per negociar o discutir hores o setmanes per futileses que no mereixen pèrdues de temps. La hiperactivitat que demostra Trump, és una escapada constant cap a noves realitats, conscient de que no pot perdre temps. En unes setmanes complirà els 80 anys. No té temps ni paciència per facilitar o arribar a acords. Es molt més fàcil imposar-los. Més ràpid i més contundent, i com que s’ha envoltat de “llepaculs” que li riuen totes les gràcies, està en una bombolla artificial que no li deixa veure la realitat. Qui segueixi l’enfrontament Canadà – EUA, veurà l’immens dany que patirà el país, quan el Primer Ministre, Mark Carney posi en marxa les mesures anti- Trump. Son molt dures i de conseqüències imprevisibles, de cara els propers anys. De moment, ell no hi vol pensar ni vol tirar enrere les amenaces i menyspreus llençats, però ben aviat veurà els resultats. De moment, encara no, i compra temps. I com que ignora la realitat, creu que la pot modificar i comprar. I no, no tot es pot comprar ni modificar. Així, doncs, no ens estranyi que mandataris, periodistes, escriptors – informadors, surtin esparverats per la deficient o mala informació, és que tracten amb un ignorant, cregut de saber-ho tot i dominar-ho tot. Així estem, així anem.

EN EL LADO CORRECTO DE LA HISTORIA. El mundo era ya complicado, como para que apareciera alguien como Donald Trump, para complicarlo mucho más. Si además, sigue las directrices que le marca su reducido grupo de incondicionales y se asocia con Netanyahu per dar salida a sus fobias, tenemos todos los ingredientes para hacer saltar por los aires todas las convenciones y acuerdos existentes. Y quedan tres años para su relevo. Al ritmo que va, es toda una eternidad. Suficiente como para poner en pie de guerra a todo el mundo. De hecho falta ya muy poco para que ningún rincón del planeta se considere seguro. Los peores augurios se han cumplido con creces. Y si nadie le planta cara, a nivel interno y externo, sus ansias de autoritarismo se verán cumplidas y reforzadas. Un auténtico peligro para todos. De aquí que tengamos que echar mano de los pocos líderes que no le ríen las gracias, sino todo lo contrario. En esta pequeña nómina tenemos al Primer Ministro de Canadá, Mark Corney, y nuestro presidente Pedro Sánchez. Hay otros secundarios, no muchos, pero algunos, sí. De todas formas, no permitir el uso de las bases americanas en España, para atacar Irán, es una decisión valiente. Arriesgada, pero valiente y demostradora que se ha situado en el lado correcto de la historia. Lo mismo que hizo con Gaza y con otros conflictos, pero en este caso todavía más significativa por los posicionamientos de Gran Bretaña, Alemania y Francia. No me cabe ninguna duda que se arrepentirán, más pronto que tarde. Y es que los ataques a Irán, no han sido debidamente calibrados. Se pueden comprender las prisas de Netanyahu que actúa más con las vísceras que con el cerebro, pero seguirle en esta aventura puede llevar a los EEUU a situaciones de gran peligro e inestabilidad, en buena parte del mundo. Y a nivel bélico es fácil actuar con ataques aéreos pero sin pisar el terreno es imposible imponer condiciones, mínimamente estables. ¿Qué pasará cuando se vaya alargando el conflicto? ¿Qué cambio interno se producirá en EEUU cuando vayan llegando los primeros féretros de militares, caídos en combate? ¿Qué reacción de medio mandato habrá, ante el incumplimiento de Donald Trump de no meterse en guerras lejanas? ¿Cómo van a repercutir los inmensos gastos militares en la economía interna del país? Muchas preguntas con difíciles respuestas. Las explicaciones y reacciones a la situación sobre el terreno han ido cambiando y ahora mismo ya nadie sabe ni entiende los motivos concretos de la intervención. Se interviene porque se tiene la fuerza para hacerlo, pero sin las ideas claras de hacia donde se quiere o puede ir. Y ahí está el gran peligro. Se puede enquistar una situación que no tenga solución. Llegados a este punto, habrá quien recuerde la posición de España y reconozca el valor de no hacer seguidismo y advertir de los peligros de una intervención, no amparada por ninguna convención, ni ningún organismo internacional. Ir por libre puede tener graves efectos. Estoy seguro los tendrá y entonces será el momento de reivindicar la firmeza y posicionamientos de Pedro Sánchez. También alguien recordará los de Núñez Feijóo que como siempre se sitúa en contra, y por lo tanto a favor de la intervención. Le da igual el derecho internacional y las convenciones que regulan los tratados entre pueblos. Aquí es donde se ve y se nota quien tiene capacidad de liderazgo y quién no. Nada se improvisa. Estamos en medio de una crisis mundial que puede extenderse a otras zonas del mundo. Sinceramente estoy del lado del presidente Sánchez y muy lejos de todos los otros. Feijóo y compañía creen que reírles las gracias a Trump les puede beneficiar. Más pronto que tarde verán que se han situada en el lado malo de la historia. Tiempo al tiempo.

ACTE DE RIGOR I COHERÈNCIA. Els qui hem estat al capdavant d’alguna institució, tenim clar que la política de “tapar forats” o la de “qui dia passa, any empeny” no resol res, mínimament important. Només permet arribar a finals de mes, pagar el personal i resoldre quatre emergències. Els pressupostos anuals son els que permeten fer política en majúscula. I fer-ne, vol dir compaginar grans o petites decisions amb la gestió diària, indispensable perquè el poble / ciutat, el país o l’Estat, funcioni adequadament. He estat quaranta anys, gestionant pressupostos, i puc assegurar que no té res a veure disposar de “suplements de crèdit”, a tenir uns comptes amb capacitat de projecció, decisió i actuació. Sense aquests tres elements, simplement et dediques al dia a dia, sense cap possibilitat d’emprendre millores, canvis o projectes de futur. Després de tots els desastres, produïts pel “procés”, Catalunya necessita impulsar canvis substancials en tots els seus àmbits i sectors. En uns, per atrapar el temps perdut, en altres per posicionar-se al capdavant d’Espanya i de la UE. Si volem competir, ho hem de fer en les millors condicions, i per això cal inversions en multitud de temes estratègics. A dia d’avui, el Govern treballa amb els pressupostos prorrogats de 2023. Es una autèntica anomalia i una pèrdua constant de posicions respecte els qui treballen amb altres eines i altres xifres. Tothom sap que per treballar i funcionar bé, calen les eines adequades, i ara Catalunya no les té. El nou Govern, ha fet meravelles amb els recursos disponibles, però ha arribat a final de recorregut. Ara, o es dedica a la contemplació dels problemes i anar dient que no té capacitat per implicar-se i resoldre’ls, o se’n va a casa. En política no s’hi està per perdre el temps i fer-lo perdre a tot el país, sinó a fer de locomotora i posar les condicions perquè tots els sectors trobin encaix i facilitats per treballar, innovar, invertir i crear treball, i amb ell, riquesa a compartir amb tots els ciutadans. De les idees i projectes del nou Govern, en tenim tots constància perquè han estat presentades, explicades i proposades, a tots els nivells. Els deures s’han fet a bastament. Ara toca posar-hi els mitjans. I els mitjans han de venir de la mà dels primers pressupostos d’aquesta etapa. Es lògic, doncs, que el president Illa hagi decidit aprovar-los i portar-los al Parlament per la seva tramitació i si s’escau, aprovació. Es un acte de rigor i coherència, propi d’un polític seriós. Tot seguit, començarà el període de tràmits i negociacions amb els grups parlamentaris, fins arribar a la votació final. Seria una gran irresponsabilitat no recolzar-los, però ,si passa ,que cadascú assumeixi la seva quota de responsabilitat. No culpi a d’altres.