Joan Roma

GÒSOL, EL PASSAT QUE TORNA. Fa una trentena d’anys, l’empresa catalana Cobega S.A, va dur a terme prospeccions, per a comprovar si el brollador, resultat d’una perforació, a prop de Torrencenta, tenia prou qualitat i quantitat com per a ser explotat a nivell industrial / comercial. Aquell brollador estava situat en terrenys municipals, per la qual cosa la intervenció de l’Ajuntament, era indispensable. Anys després de la primera prospecció, es van iniciar gestions per a avançar en un projecte de construcció d’una planta embotelladora d’aigua de manantial. En aquell moment, el Consistori estava presidit per l’alcalde, Josep Tomás i Mirambell (e.p.d), amb un regidor i una regidora, independents, recolzats pel PSC, i amb dos regidors de CiU, a l’oposició. L’equip de govern era totalment partidari de la planta. Fou així com s’iniciaren els contactes i negociacions, en les quals vaig participar en tant que diputat al Parlament. L’empresa Cobega, va crear una societat per tirar endavant el projecte ( Roalba S.A), i va donar d’alta una patent per a la futura comercialització de l’aigua, sota el nom “Aigua del Cadí”. La inversió inicialment prevista era de 100 M, amb la construcció d’una planta de prop de 5.000 m2, que s’integraria en el paisatge, en el lloc més indicat, amb una coberta vegetal. La planta, donaria 35 llocs de treball directes, i 15 indirectes ( bàsicament transportistes). Es varen fer proves de transport amb camions, sense especials problemes. Es varen estudiar possibles emplaçaments per a la planta, i al final es varen reduir a 3. Es va negociar amb Urbanisme de la Generalitat, la requalificació de terrenys, i amb Carreteres, la construcció d’una variant directe, des de la carretera fins a peu de planta, per evitar entrar o molestar el nucli urbà. Al final es va optar per una única ubicació, darrera un turó, la qual cosa minimitzava l’impacta. Es va construir una maqueta, perquè tothom podés veure la proposta. Les negociacions estaven molt avançades, quan l’alcalde va incloure una nova condició: una quota d’uns cèntims per m3 envasat. La proposta es debatia entre els 5 i 8 cèntims, quan una colla de beneits del poble es va proposar i va aconseguir tirar per terra l’acord. Hi hagueren amenaces, anònims, denúncies, recursos, fins i tot actuacions destinades a arruïnar el negoci de l’alcalde ( forner- pastisser- cafeter): Cal Moixó. Alguns contraris anaven a comprar pa a fora i el repartien a diverses famílies, per evitar anessin a comprar allà. El conflicte va anar pujant de to, fins el punt que l’empresa va decidir, suspendre el projecte i marxar a posar una planta, a les Illes Canàries i una altra, a Andalusia. Si la planta fos una realitat, calculo uns ingressos municipals, de prop d’un milió/any. Reto homenatge a l’alcalde, ja difunt i al regidor i regidora per la valentia mostrada.

DEIXEU LA DEMAGÒGIA, I ESPEREU RESULTATS ! No entenc tanta demagògia i tanta oposició a la prova pilot de posar Mossos de paisà, en 14 centres escolars, segons un conveni entre el Departament d’Educació i el d’Interior. M’he mirat la proposta i els objectius, i francament no veig per enlloc, els perills ni les interferències que alguns fan constar. Al contrari, hi veig interessants objectius que poden donar uns esplèndids resultats. Ho dic, perquè tots els qui portem un grapat d’anys, en contacte amb la realitat educativa, però també amb la juvenil, sabem de la importància del principi d’autoritat i respecte en les relacions entre col•lectius. Moltes vegades la sola presència d’un agent de l’autoritat, a prop, fa que determinades actituds i accions es deixin per altra ocasió. Penso en els centres escolars on s’ha desplegat aquest pla- pilot, i estic convençut que en pocs dies es veuran resultats positius, tant a dintre com a fora del recinte. Saber que hi ha algú que vigila accions i actuacions negatives per a la convivència, ja suposa un fre a que es duguin a terme. Conèixer la realitat d’elements pertorbadors del funcionament normal i habitual, pot facilitar la seva desarticulació. Per això no fa falta ni uniforme ni armament, simple actuació preventiva. Cada centre té les seves especificitats i una vegada conegudes, queda clar que l’exercici normal de l’acció educativa no es veurà pertorbada per aquesta presència. Al contrari, es podrà actuar amb plena dedicació perquè se sabrà que ningú podrà destorba-la. I han quedat clars els àmbits de l’actuació que no contemplen ni entrar en classes, ni tenir intromissions en l’acció educativa o organitzativa del centre. Així, doncs, a què venen tantes protestes i peticions de compareixences parlamentàries ? Molt senzill, per alguns partits tot el que és nou i trencador amb rutines del passat, ha de ser combatut i atacat. Tenen por de l’èxit d’aquesta proposta, i res millor que evitar-lo demanant la seva suspensió. Ja estem acostumats a aquesta manera de fer i actuar. Però, precisament perquè s’han de fer innovacions i proves, s’ha de mantenir i continuar el pla pilot fins poder avaluar la seva efectivitat. Queda clar que si la proposta no es considera positiva, es suspendrà, però i si el resultat és positiu ? Doncs, ha de quedar clar que tirarà endavant i s’estendrà el seu desplegament, a tot arreu on es cregui convenient. A més, el president Illa ho ha deixat clar, si els centres demanen que no s’implementi aquest pla, a casa seva, no es farà. Ja està, tant senzill com això. Ara bé, que persones d’altres centres no vulguin parlar per ells. Que deixin fer i esperin resultats. I és que en principi estic convençut que l’experiment donarà bons resultats. Una presència vigilant, observadora, informadora i experimentada, permet resoldre un munt d’accions i actuacions, de forma preventiva. Fins i tot sense haver d’actuar directament. Els qui estem o hem estat en ajuntaments, ho podem constatar en tota mena de centres cívics, esportius, culturals o socials. Tant de bo, plans com aquest, es puguin desplegar en aquests altres espais on s’apleguen col•lectius diversos. I, repeteixo el que he dit al principi, deixem fer i esperem resultats !

PRIORITATS LLARGAMENT CONGELADES. Per no dir abandonades durant anys, massa anys. Em refereixo a les relacionades amb la gent gran, amb les persones discapacitades i altres col•lectius amb necessitats especials. Qui tingui familiars, amics o coneguts, en algun d’aquests sectors, sap de què parlo. Durant anys, molts anys, el Govern i molts ajuntaments estaven ocupats en altres coses, i no s’han ocupat d’una de les grans prioritats del país: el manteniment i millora de l’estat del benestar. Per això animo a escoltar la Consellera, Martínez Bravo, en les seves explicacions sobre present i futur de les infraestructures, equipaments i serveis, lligats al seu departament. D’entrada, el nou pressupost 2026, presentat fa unes setmanes, preveu un augment del 28%, respecte del darrer en vigència( 2023). El d’aquest any preveu arribar als 4.248 M, i és que hi ha un munt de retards i promeses incomplertes que no poden continuar en els llimbs. Amb algunes dades veurem els canvis tinguts. S’han augmentat en 2.740 les places concertades en residència per a persones grans, des de 2024. Hi ha una previsió d’augment de 1.000 més, per aquest any 2026. I de cara el 2028, es vol arribar a l’objectiu d’un total de 6.000. Dintre d’aquest marc d’increment de places concertades, figura la construcció de 15 noves residències, 9 de les quals ja es troben en construcció. També hi ha previstos 3 centres per a discapacitats i 1 nou centre de dia per a gent gran. Es suficient ? No encara, però es va pel bon camí, després de massa anys de congelació i abandonament d’inversions i ajudes, en un dels àmbits que més ha crescut en necessitats. L’envelliment progressiu de la població catalana obliga a marcar el pas en el mateix sentit per part del Govern de la Generalitat. Ho ha de fer en Sanitat, lògicament i per descomptat en tot el referit a la gent gran. Es més, ha d’entrar en nous conceptes de col•laboració i participació amb entitats i empreses, privades i públiques, per donar nous serveis a un immens col•lectiu que viu molts més anys, i vol continuar el màxim de temps possible a casa seva. Es en aquest nou marc on els ajuntaments tenen un paper immens a jugar. Tant els més grans com els més petits. Si miro enrere i comparo la situació dels primers anys que vam actuar( anys 80) amb la realitat d’ara, el canvi a millor, ha estat espectacular. Ja no és gens especial que fins i tot petits ajuntaments, disposin de serveis d’atenció a domicili amb treballadores familiars, assistentes, monitores de lleure, servei d’àpats a domicili, i un llarg etc. Però, sempre hi ha noves necessitats que cal estudiar i resoldre, com acompanyaments a visites mèdiques fora del poble, gestions a la capital, i altres. En resum, les prioritats que hi havia anys enrere, s’han ampliat i multiplicat. Si volem preservar l’estat de benestar, hem de disposar dels recursos necessaris. D’aquí l’absoluta urgència d’aprovar el pressupost 2026. Els partits que tenen a les seves mans fer-ho, toca donar el pas. No valen excuses ni subterfugis.

DOS JUICIOS, PARA NADA SEMEJANTES. Comprendo el interés del PP y de una parte del ámbito judicial, en hacer coincidir el juicio por la Kitchen con el de Koldo, para intentar mezclar conceptos y realidades, para así castigar a uno, en detrimento del otro. Los dos tienen interés público y mediático, pero no nos confundamos, en uno vemos traiciones al más alto nivel, al estado de derecho y a las acciones que deben presidir un Estado, y en el otro vemos a unos presuntos sinvergüenzas cometiendo tropelías que enrojecen al más templado. Empezando por el segundo, es evidente que deberían haber saltado todas las alarmas ante movimientos y actuaciones de dos secretarios de organización, uno de ellos ministro, a la vista del desparpajo con que actuaron, y los supuestos desmanes que cometieron. Tendremos puntual información y documentación en las próximas semanas, pero queda claro que el gran poder de organización debe tener contrapesos, mucho más rigurosos y eficientes de los que tuvieron los inculpados. No hay mal que por bien no venga, y por desgracia deben pasar grandes desmanes para rectificar y modificar estructuras. Me consta que se ha hecho y que nunca más se podrán repetir acciones y actuaciones como las que estamos sabiendo, en estos días de juicio. También queda claro que la selección de los más altos responsables debe pasar por filtros mucho más rigurosos, especialmente cuando se ostentan cargos institucionales. El daño producido ha sido inmenso, no solo porque ha dado argumentos y armas a los adversarios, sino por la desmoralización en militantes, simpatizantes y votantes. Parecía imposible tener sinvergüenzas en el partido, y los hemos encontrado en la cúspide de la organización. Daño relevante, solo mitigado por la rápida y contundente respuesta con supervisión interna y externa, de no haberse aprovechado de estas tropelías. Queda claro que todo el mundo debe pasar exámenes rigurosos antes de ocupar un cargo de responsabilidad. Dicho esto, y a la espera de más información y documentación, todos los españoles seguimos atentamente el curso del juicio por la Kitchen. Muy diferente en todo y en todos los intervinientes, empezando por la presidencia del tribunal. Vaya contraste entre una presidencia y otra. Pero, si en uno se juzga a presuntos sinvergüenzas, en el otro se juzga a presuntos traidores al estado de derecho, a la Justicia en mayúsculas y a todo lo que siempre hemos considerado “sagrado” en un país democrático. Es increíble constatar hasta qué punto se utilizaron los poderes del Estado, para delinquir. Cada día, en cada sesión, asistimos a exposiciones de actuaciones que no deberían haber sido posibles si hubieran funcionado los mecanismos del Estado. Ha quedado claro que se podía comerciar con todo, cargos, presiones, chantajes,….llevados a cabo por quienes debían velar por la seguridad y la colaboración con la Justicia. Nadie quiera mezclar un juicio con el otro, porque estamos hablando de niveles incomparables. Por mucho que el PP quiera remitir a otros tiempos y a consecuencias pagadas, todo lo que se ve y se oye deja al partido en situación de extrema responsabilidad y gravedad porque queda en el aire algo terrible, y es que si lo hicieron una vez, lo pueden repetir. Ni han pedido perdón ni han prometido castigo interno y externo para altos dirigentes que de forma incomprensible quedaron fuera de la imputación. Aquí vemos dos varas de medir, radicalmente diferentes, y esto hace un daño terrible a la credibilidad de la Justicia, y con ella al funcionamiento de lo que llamamos el aparato del Estado. Nunca debería haber pasado lo que ahora conocemos, pero tampoco es comprensible ni aceptable que los principales responsables puedan quedar exentos de todo castigo. Queda todavía mucho por aclarar, pero nadie pretenda equiparar un juicio con el otro porque las diferencias y distancias son abismales.

HE VIST CARES D’ALEGRIA. Treballar amb immigrants comporta descobrir realitats no sabudes ni imaginades. També constatar, com un munt de persones i alguns partits, parlen d’ells sense tenir un mínim de coneixement de procedències, causes i objectius. Tampoc recorden o no s’han interessat mai per les onades d’espanyols que van fer camins similars, 50 o 60 anys enrere. Aquests dies son ideals per a recuperar la memòria històrica de l’allau de persones, a la recerca de mitjans de vida per a ells i alhora poder enviar remeses de diner als familiars que s’havien quedat aquí. En alguns moments dels anys 60 i 70 érem tres milions, els repartits per una quinzena de països d’Europa i Amèrica. No foren anys fàcils, perquè “ser espanyol”, equivalia a descriure una nacionalitat de tercer nivell. Doncs bé, el que no volíem per a nosaltres, no ho hem de voler per als qui venen ara, per dues raons ben bàsiques i conegudes: o per guerres i tensions greus en els països d’origen o per causes econòmiques, o les dues alhora, com passa en un grapat de països d’Àfrica. El que sí ens assembla enormement, son els objectius. També tant senzills com trobar un país tranquil, buscar feina per a sobreviure i alhora, estalviar per enviar petites remeses a casa seva, on les rebran efusivament. Les condicions per venir i quedar-se no han estat mai fàcils, en la majoria dels casos, sobretot quan les urgències i emergències no permeten un mínim de previsió i planificació. Arribats aquí, molts demanaven asil, com a via per passar uns primers temps, i veure si aquesta petició fructificava. En pocs casos, donava resultats afirmatius. Les condicions per ser considerat asilat, son molt restrictives. Aleshores, tocava emprendre la via de l’arrelament social. Demostrar vida aquí, com per aconseguir el permís de residència i treball. Fa un temps es demanava un mínim de tres anys d’estada en el país. Fa un any es va rebaixar a dos anys. I en tots els casos aquesta tramitació havia de comportar la presentació de papers no només per a demostrar aquesta estada, sinó també coneixements de llengua. I aquí torno a repetir que sempre en aquest procés es requeria un diploma d’un mínim de 45 hores de català. I sempre, sempre, certificat de penals. A més d’un precontracte laboral. Res era fàcil ni ràpid, però s’han resolt multitud de peticions, en els darrers anys. Quedava, però, un nombre indeterminat d’ immigrants no legalitzats. Es parla de mig milió. Ho sabrem al final del procés. Ha estat una bona decisió, en un bon moment. Ells ho necessiten, el món laboral els espera, i finalment tindran els drets i deures que els corresponen. Aquests dies, he vist moltes cares d’alegria. Tots tenen el gran objectiu a l’abast. Ser ciutadans de ple dret.

PP I VOX, OBJECTIUS COMUNS. Fa bé Pedro Sánchez d’esperar a convocar eleccions generals perquè el temps i sobretot les accions i actuacions de PP i VOX, li donaran la raó. Què vull dir ? Doncs que no estem en temps d’alternances habituals i normals, en tot sistema democràtic, sinó que estem en temps excepcionals, en els quals es volen aprofitar els fonaments de la democràcia per a trencar les línies vermelles, dels drets humans i la Constitució, per arribar al poder. Des de fa temps, molt temps, veiem com el PP i VOX han anat acostant posicions fins el punt que costa separar punts importants dels programes d’uns i altres. Volen arribar al poder, és a dir a governar, sigui com sigui, costi el que costi , fins i tot retorçant lleis i reglaments. Estan en fase “tot s’hi val”, fins el punt d’acusar els competidors de greus comportaments, malgrat siguin ells els principals inductors o actors. Ho vàrem veure en el judici de la Gurtel i ara ho estem veient en el de la Kitchen. Estem davant els fets més greus, en democràcia, contra l’estat de dret. Us i abús de l’aparell de l’Estat per a delinquir, i evitar el triomf de la Justícia. Poca cosa més es podria afegir a tanta immoralitat, i tantes vulneracions de la legislació, per part dels qui l’han de garantir. Però si tot el vist i escoltat és prou greu, sempre hi ha espais per a agreujar la situació i portar-la a extrems insostenibles. En els propers mesos ho veurem. Penso en la clàusula de “prioritat nacional “ imposada per VOX, en els programes de Govern d’Extremadura i Aragó, que aviat trobarem a Castella – Lleó, i que es va replicant en ajuntaments, diputacions i CCAA, mitjançant mocions. Aquesta inclusió deixa clares les intencions de VOX, per a exigir tractaments desiguals, vers els ciutadans, en funció de la seva procedència. Un clar trasllat del principi de “els espanyols, primer”, i després ja veurem. Només pensar en com dur a terme aquest principi produeix mal sons i derivades d’una extrema gravetat, molt especialment en temes tant essencials i bàsics, com l’accés a la sanitat pública, a l’educació, als serveis socials, etc. Que el PP, hagi acceptat aquest principi, i intenti amagar-lo sota subterfugis com el d’excepcions, en cas d’arrelament, és una prova de la seva deriva cap el pedregar. Cap a objectius sense ètica, i fins i tot sense estètica, amb immediats conflictes institucions, legals i jurídics. Algú s’imagina el paper dels funcionaris davant ordres, reglaments o normatives que vulnerin les lleis vigents ? Algú creu en la passivitat dels ciutadans si observen comportaments i decisions que vulnerin els seus drets ? Les lleis s’han de complir i fer complir, sense subterfugis i encara menys, imposant diferències en la seva aplicació segons el color de la pell, l’idioma, la procedència o el DNI. El PP s’ha ficat a la cova del llop i ara pretén buscar explicacions per evitar perjudicar les expectatives de Moreno Bonilla en Andalusia. El mal ja està fet, no solament la campanya electoral es veurà impregnada d’aquests pactes, és que assistirem als primers acords per imposar la voluntat de VOX, de manera que els andalusos i amb ells, tots els espanyols, tindrem clar que la mobilització és urgent i necessària per evitar que aquest tàndem arribi a governar Espanya. El temps, moltes vegades és un bon aliat, per a comprovar que els avisos i amenaces es poden convertir en greus perills. Doncs bé, ara i aquí en tenim la prova. L’aliança PP- VOX és altament tòxica i perillosa per a tots nosaltres, visquem on visquem.

NETEJA DE TOTS ELS ESPAIS PÚBLICS. Si una cosa m’encanta de viatjar per determinats països és veure la netedat en els espais públics. Contrasta, i molt amb el que és habitual, per desgràcia a casa nostra. I és que sembla impossible que només en pocs quilòmetres, la situació canviï de manera radical. De tant en tant, m’agrada anar a donar alguna volta per Ax-Les Thermes, Tarascó, Foix o una mica més enllà. Just deixat enrere Puigcerdà, deixem les pintades, guixades, grafitis, banderoles o parracs penjats, i trobem carreteres, netes i polides. I no solament això, quan arribem a llocs amb tren, els veiem resplendents, sense les guixades ni els grafits, dels d’aquí. A què ve aquesta diferència ? Simple protecció i estimació pel que és públic i és de tots, que ningú vol sigui malmès per uns quants vàndals. Aquest any vaig tornar a Suïssa, la meva segona pàtria, i és que allà és impensable trobar espais públics, parets, vagons, jardins...amb cap simple guixada. Si ben a prop nostre, això no passa, cal emprendre accions decidides i contundents, aquí per evitar-ho. S’ha d’extremar la vigilància i portar davant dels tribunals els seus autors, i per descomptat, fer pagar els elevats costos de neteja. Sense càstig no hi haurà canvi d’actitud. I sí, lògicament s’han de fer campanyes de conscienciació i tots els ciutadans ens hem de convertir en vigilants públics, disposats a retreure, i si cal impedir, actuacions com les que critico. Fa pocs dies, vaig enviar una nova petició a la Conselleria de Territori, exposant la necessitat de procedir a una neteja en profunditat de centenars d’espais, en vies públics, que estan plenes de tota mena de guixades, grafitis i fins i tot draps envellits pel temps, amb inscripcions de molt mal gust, en alguns casos. Es evident que per als conductors propis i estrangers, dona una pèssima imatge anar trobant cada pocs quilòmetres, mostres del mal gust d’alguns vàndals que creuen ser propietaris de tots els espais públics. I aquestes mostres de mal gust, les podem trobar ja just a la frontera d’entrada cap a casa nostra. Sembla que alguns tenen pressa per donar mostres de mal gust i no s’atreveixen a entrar a França i ho han de fer per donar la benvinguda als qui ens visiten. Ser país acollidor i alhora protector dels espais de tots, comporta actuar en conseqüència. Si cal posar càmeres de vigilància que es posin i si cal modificar normes per ampliar sancions, es faci. El que no pot ser és veure la disbauxa per bona part del país. I per descomptat, estudiar com protegir trens que semblen andròmines mòbils, recorrent el país, en una clara mostra de mal gust. Poc després d’haver redactat aquest escrit, la Conselleria de Territori anunciava canvis en les sancions, per castigar molt més durament els grafiters que embruten i vandalitzen els combois fins extrems d’impedir el seu ús. A partir d’ara, hi haurà sancions que podran arribar als 900.000 euros. Bona mesura, en bon moment. Cal ampliar-la cap altres elements del mobiliari i espais públics que son de tots.

CATALUÑA, APUESTA POR LA INNOVACIÓN Y ARRAIGO, EN MEDICINA Si nos atenemos a las cifras oficiales, proporcionadas por el Colegio de Médicos de Cataluña, observamos que hay 51.578 profesionales colegiados. Representan el 16,6% del total de España: 310.558. Por provincias, Barcelona tiene 41.557, Gerona 3.653, Lérida 2.274, Tarragona 4.094. ¿Son suficientes? En absoluto. Tenemos un déficit, motivado por un doble problema: incremento notable de la población que ha pasado, en solo 10 años, de 6 a 8, 2 millones, con la vista puesta en los 10 millones, a ocho o diez años, vista. A diferencia de los ejecutivos nacionalistas, el Gobierno Illa, considera positivo tener en las diferentes Facultades de Medicina, estudiantes procedentes de todo el ámbito español, e incluso internacional. Lo importante es ofrecer estudios de calidad y competitividad como para estar en la élite mundial. Y las universidades catalanas son especialmente valoradas en sus estudios de medicina, al igual que las prácticas en hospitales, muchos de ellos, de gran prestigio internacional. Dicho esto, hay preocupación en el mundo sanitario por la formación y el relevo profesional, a las puertas de varias promociones que se van a jubilar, en los próximos años. Si a este hecho, sumamos el incremento de población y la insuficiente matrícula en las Facultades, el resultado puede ser muy preocupante, en el futuro inmediato. A la vista de estos datos y previsiones, era lógico que el Gobierno catalán, de la mano de la Consejera de Investigación y Universidades, Núria Montserrat, propusiera varias iniciativas para paliar, y a ser posible, modificar las previsiones. La primera actuación, era lógica y urgente: creación de nuevas plazas de Medicina. El Plan prevé aumentar, hasta un 50% las plazas de nuevo acceso a los estudios de Medicina, en todo el sistema universitario catalán, pasando de las 1.333 actuales a 2.025, en el curso 2031-2032. Este incremento empieza ya el próximo curso, con 195 nuevas plazas: 120 en la Universidad Ramón LLull, 50 en la Abat Oliba – CEU, y 25 en la de Vic – UCC. El despliegue continuará, de manera progresiva, en los cursos siguientes, con la incorporación de 50 nuevas plazas en Tarrasa, y a partir del curso 2028-209, con incrementos de entre 110-120, en las universidades públicas, durante los cuatro cursos consecutivos. El despliegue total del Plan, supondrá un incremento de 2.982 alumnos (de 1º a 6º) en las universidades públicas de Cataluña, en 2036. El Plan se basa en la planificación y programación a medio y largo plazo, única fórmula para encarar el problema con la eficacia debida. Hecha esta larga introducción, me permito señalar un nuevo modelo de financiación pública con préstamos condonables, presentado hace muy pocos días, por la Consejera Montserrat, en la Facultad de Medicina de la Universidad de Vic – Catalunya Central. El nuevo modelo de financiación se iniciará a partir del curso 2026 – 2027, con una aportación finalista de 4 M anuales, por parte del Gobierno de la Generalitat, dentro del marco del contrato programa entre el Departamento de Investigación y Universidades, y la Fundación Balmes, entidad titular de la Universidad. Con esta aportación, el coste de la matrícula se reducirá cerca de un 44%, pasando de 13.500 a 7.560 euros (sin tasas) anuales. En términos de crédito, se pasará de 225 a 126 euros, lo cual supondrá una bonificación de 6.000 euros, por estudiante y curso. El sistema establece un factor esencial, caso de que el estudiante complete sus estudios, en la Facultad de Medicina de la UVIC-UCC, el préstamo quedará totalmente anulado, y por lo tanto no deberá ser devuelto. Este innovador modelo, pretende fidelizar y arraigar los estudiantes al territorio, precisamente en una universidad de las comarcas del interior de Cataluña. Y en un momento de expansión, cuando está a punto de graduarse la cuarta promoción. Hasta ahora, se habrán graduado un total de 271 estudiantes, de los cuales el 67% son de origen catalán. En el mismo marco del Plan integral, el Departamento de Investigación y Universidades ha anunciado el incremento de 25 plazas en esta Universidad, que pasará de las 115 plazas autorizadas, a 140 estudiantes de nuevo acceso. Esta ampliación responde a la necesidad de aumentar progresivamente el número de médicos formados en el país y permitirá, en los próximos años, una media anual entre 80 y 110 titulados, lo cual supone un incremento entorno al 40%. Este esfuerzo, se une al resto de Facultades de Medicina, todas con planes de ampliación para formar nuevas promociones que entren en servicio, para cubrir las crecientes demandas y al mismo tiempo releven a las que pronto se van a jubilar. A grandes retos, grandes innovaciones para resolver las situaciones. Este nuevo modelo, ha sido acogido con entusiasmo. Pronto veremos otras innovaciones, destinadas a resolver las necesidades, en el ámbito de la formación en Medicina.

PRIVILEGI D’ALCALDE. Ningú busqui beneficis materials, en el títol, penso en els immaterials. En els que produeix l’immens honor de presidir el Consistori del poble on has nascut , i en haver pogut transformar-lo, després d’haver-lo trobat desemparat i precari, a nivell d’infraestructures, equipaments i serveis. La gran oportunitat que ens van donar les primeres eleccions municipals de 1979, va portar joves generacions cap a la política, deleroses de triomfar. No d’èxit personal, sinó col•lectiu. La feina era immensa, el repte brutal, el resultat excepcional. Ho dic per haver-hi estat, en viu i en directe durant quaranta anys, però ho refermo pel vist i conegut en molts altres pobles i ciutats. Avui, prenc el poble de Castellgalí (Bages) com un d’aquests pobles afortunats. Model de transformació, modernització i innovació, en tots els aspectes i àmbits del municipi. Ho faig en el moment en que el seu alcalde, Cristòfol Gimeno Iglesias, “Cristo” pels amics i companys, passa relleu de càrrec al seu segon, en Marcos Álvarez . El seu llarg periple començà amb una derrota, en el llunyà 1987, i dos altres mandats, de regidor de govern. Dotze anys de picar pedra, sempre disposat a fer aportacions en positiu, pensant en el poble. Era lògic trobar la majoria per esdevenir alcalde, l’any 99 i anar repetint resultats, fins a dia d’avui. En total, vint-i-set anys d’alcaldia, sumats als dotze de regidor. Tota una vida, amb només 61 anys. Plegats, amb centenars d’altres, vam fer camí, i queda clar que els pobles amb alcaldes com el Cristo, han tingut sort. Sort, buscada i treballada perquè tothom es coneix i quan es vota, se sap a qui es vota i quins resultats pot donar. Pels de fora que els vulguin conèixer ,només han d’anar a passar el dia a Castellgalí i veuran els resultats. Un poble, llest per passar revista, en qualsevol moment, no gens fàcil de gestionar, per la seva extensió, complexitat i diversitat, que lluny de ser obstacle ha servit per conformar un conjunt harmònic, ben equipat i millor mantingut. El secret ? Molta dedicació, bon equip de govern, bon personal intern i extern, com per a tots plegats discutir i planejar quins canvis convenia fer, sense trencar costures ni fer invents estranys. La gestió, ha estat còpia de la humanitat del Cristo. Tranquil•la, eficient, constant i llargament planificada, aprofitant els diferents càrrecs que ha ostentat en tots aquests anys. Fos en el Consell Comarcal del Bages, en el Partit Socialista o en tant que Diputat en el Parlament de Catalunya. Honestedat total, res de crispacions ni imposicions, fins obtenir els resultats volguts. Lògic el partit se’n senti orgullós i el posi com model pel qui pren el relleu i per a tots els qui l’any vinent donaran el pas, d’entrar en un ajuntament. Es un privilegi, us ho asseguro.

GUERRA RÚSSIA CONTRA UCRAÏNA, CORRUPCIÓ INCLOSA. Totes les guerres tenen aspectes sòrdids, misèries infinites i dolor extrem, però quan a tot plegat s’hi afegeix la realitat d’un país com Rússia en que tot es compra i es ven, sense cap mena de control, i on l’ètica i l’estètica tenen unes bases indefinides, podem trobar una realitat mai imaginada. Dic això, després de llegir un ampli informe elaborat pels serveis d’intel·ligència britànics , en el qual exposen la realitat del reclutament de civils, a Rússia, per enviar-los a la guerra. I amb ells, les campanyes per captar joves, en altres països del món, fins el punt d’enganyar-los dient que els formaria en diversos oficis i professions. Doncs bé, de les investigacions fetes per aquest servei, un dels millors del món, es desprenen situacions increïbles, inimaginables en qualsevol altre país del món, com que molts dels soldats han de pagar, de la seva butxaca, una part de l’equipament militar. I no parlem d’articles superflus, o per anar més elegant, no, no, parlem d’elements essencials com botes, armilles de protecció, cascs, o ràdios de comunicació. Es a dir, molts dels oficials i suboficials es treuen sobresous d’escàndol, comerciant amb l’equipament indispensable per actuar en el front. De no fer-ho, es poden trobar d’haver de lluitar amb sabates esportives, de carrer o sense un autèntic uniforme de combat. Després de llargues investigacions , per part d’equips d’Ucraïna, però també per part de serveis militars diversos, interrogant presoners o desertors, han arribat a la conclusió que tot està en venda. I quan diem tot, és tot, fins i tot destins més tranquils, de cuina, intendència, a rereguarda, o compres de condecoracions i per descomptat, permisos de descans. Es impossible no entrar en aquest mercadeig perquè les conseqüències poden ser terribles. Des d’enviar-los al front i al combat en primera línia,sense equipament adequat, a deixar-los sense atenció mèdica, en cas de ser ferits. Podria allargar les explicacions ,però tothom es pot imaginar el terrible món que troben tots els reclutes o tots aquells que han estat mobilitzats a la força. Hi ha de tot, quan hi ha escassedat d’efectius, per això s’han dut a terme campanyes, fins i tot en països africans, sota promeses de grans ingressos, per destins falsejats. Molts dels qui es pensaven trobar-se en campaments d’intendència o en indústries de guerra o alimentàries, han acabat en el front de guerra, amb només vuit o deu dies de formació. Sabuda aquesta informació no estranyen les dificultats de Rússia per tombar Ucraïna. La superioritat tecnològica i d’efectius és important, per guanyar una guerra, però no és suficient quan l’adversari està motivat i té un esperit radicalment diferent de l’atacant. I , qui ens havia de dir que la segona potència mundial, fos aturada i greument desmuntada per un exèrcit molt inferior. L’opacitat de tot el relacionat amb Rússia no permet donar dades concretes de baixes, però el desgast és immens i cada vegada els costa més renovar el personal essencial. Si en algun moment havien pensat en una marxa triomfal, ja només pensen en sortir-ne amb suposades integracions territorials. Molt inferiors, a les inicialment demanades, i si el conflicte s’allarga, encara farà més insostenible la situació interna, del propi exèrcit rus. Si algú imaginava un exèrcit d’ordre i disciplina, l’ha de canviar per un on triomfa la corrupció, a tots els

QUI HA DE PROTEGIR ELS ESPAIS NATURALS ? Davant aquesta pregunta, la primera resposta, ha de ser : tothom. Dit això, passem a concretar la realitat. I la realitat és molt dura i complicada per a tots els ajuntaments que tenen algun Espai Natural d’Interès Natural (PEIN). Durant anys, molts anys, el Govern de la Generalitat, estudiava peticions de particulars, col·lectius, àmbits i sectors, del món mediambiental, o dels serveis propis, i iniciava els tràmits per a protegir una zona, un territori determinat. Es feien plànols, s’estudiava la fauna i flora, es proposaven accions i actuacions per a la seva protecció i s’aprovava el Pla. Amb el Pla aprovat, es traspassava la responsabilitat a l’ajuntament o ajuntaments afectats. I apa, espavileu-vos, com pugueu per a complir i fer complir les recomanacions i/o exigències contingudes en el Pla. Un autèntic maldecap per a tots, perquè cap d’ells disposa dels mitjans tècnics, humans i materials per a fer-los complir. Què passa, doncs? Que es fa el que es pot però cada any amb més maldecaps i més despeses, impossibles d’assumir. Ha d’haver-hi canvis profunds, si realment es volen mantenir els PEIN’s aprovats, i ser molt restrictius a l’hora de promoure’n més. La via d’anar declarant nous espais protegits, i encomanar als ajuntaments el seu compliment, ni és just , ni és viable. En els meus quaranta anys en un ajuntament, amb un PEIN, puc assegurar que és un dels més grans maldecaps, i molts anys després de la seva aprovació, el tema de la protecció, vigilància i sanció, no està resolt. Al contrari, cada any es fa més difícil, degut a l’allau de visitants, que obliga a contractar serveis externs, sense tenir el degut finançament ni disposar de personal propi per coordinar-los. En aquest cas, parlo de la Riera de Merlès que implica 8 ajuntaments, de tres comarques diferents. Un autèntic maldecap, cada any, des de fa 30 anys que es va aprovar la zona PEIN. Però, en conec altres de no gaire llunyans amb les mateixes dificultats i reptes. Sigui el cas de la Ribera Salada ( Solsonès) o el del Torrent de la Cabana ( Ripollès). Les situacions i complicacions de tots tres son molt similars i cada any s’han de fer enormes esforços per a posar en marxa les actuacions de vigilància, protecció i sanció. Durant tres o quatre mesos, la dedicació al tema, no permet derivar esforços cap altres temes. En tots els casos parlem d’ajuntaments petits. I encara que rebin alguns ajuts, son insuficients i precaris, mai garantits de manera indefinida ni definitiva. Com solucionar el problema ? Doncs, per la via que sigui el Govern el qui entomi el tema i es faci càrrec de la preservació d’aquests PEIN. Si ha estat ell el promotor, sigui ell l’executor dels Plans aprovats. I si no ho veu viable, que actuï en conseqüència. Es a dir, que calculi els costos reals i doni a cada ajuntament, el finançament necessari per la vigilància, protecció i sanció. Si això no va cap aquest camí, els ajuntaments no poden continuar fent-se càrrec d’unes competències que no poden assumir. No és just ni és sostenible.