Joan Roma

EL LENT RETORN.

Es més que evident que un dels partits més fortament colpejats per l’anomenat procés , ha estat el PSC, precisament pel que tenia, i encara manté de composició transversal en quan a militants, simpatitzants i votants. Mai, fins ara, s’havia plantejat la disjuntiva d’haver de triar entre les dues ànimes: la catalanista, i la federal, perquè son tot una, aplegades en la internacionalista.

Gestionar una situació com aquesta ha estat molt difícil i ha deixat importants pèrdues pel camí, a l’igual que ha passat amb la resta de partits catalans, malgrat alguns vulguin dissimular-ho. D’aquest embat no surt ningú guanyador, i ben aviat veurem els resultats que obtenen els promotors d’aquesta disjuntiva, aplegats en un mateix calaix de sastre, ple de contradiccions i disfuncions, sense cap opció d’aconseguir l’objectiu que diuen perseguir.

Pel que fa el PSC, té ja les llistes aprovades, presentades i el programa electoral a punt per començar la campanya. Es l’únic que ha fet els deures , en temps i forma. Cap altre ha pogut complir els terminis previstos i molts tenen un garbuix enorme per presentar un programa que tingui un mínim de cara i ulls.

Però bé, el títol de l’escrit ve a compte de diverses reunions i converses tingudes amb representants territorials del PSC, en les quals observem un interessant retorn de molts companys i companyes que davant el panorama català, espanyol i europeu, han decidit recuperar la militància i l’activisme en les nostres files, a la vista de la desorientació i trinxament que està produint el procés en amplis sectors de la societat.

No parlo d’antics alts càrrecs, marxats a la recerca de noves poltrones, de la mà d’ERC, o de CDC, sinó de militants de base que se senten enganyats per aquells antics dirigents que els hi havien promès coherència, rigor i ètica en la nova fase que volien emprendre i que han quedat desballestats per uns pèssims resultats electorals en les recents eleccions municipals. O que buscaven aixopluc en alguna de les llistes electorals dels dos partits independentistes, i han quedat abandonats a la seva sort, sense encaix en la llista dita unitària de “Junts pel sí”.

Aquell projecte, aquella aventura, arriba a la seva fi, una vegada comprovat que el procés no és el que havien somiat. Davant, l’enorme caos en que s’està convertint la llista unitària, i la falta d’altres opcions clares i contundents, molts decideixen retornar al partit d’on mai haurien d’haver marxat. No és cap retret, és una constatació de que és millor lluitar des de dintre del partit que no pas marxar a la recerca d’un projecte millor que en realitat no existeix. Es cert i tenen raó sobre la desorientació del socialisme a nivell català, espanyol i europeu, en els darrers anys. No és cap secret la crisis de la socialdemocràcia a nivell general, i per tant, també a nivell particular, d’aquí, però no és menys cert que la recuperació està en marxa i cal aplegar forces per aconseguir canviar el govern central i de rebot, aconseguir unes condicions radicalment diferents per encarar la situació catalana.

Es aquest nou escenari el motiu pel qual molts retornen al partit, convençuts que la única via de sortida és la del pacte. D’aquí que el 27 S sigui una gran incògnita sobre el resultat, al qual seguirà el gran repte de les eleccions generals, de les quals depèn la resolució del conflicte català.