Joan Roma

ESTRET MARGE DE MANIOBRA
En un moment en que alguns parlen de sobirania, independència, transició nacional cap no se sap on, etc, contemplem com Estats en majúscules, alguns d’ells amb uns quants centenars d’anys a les espatlles, han vist limitada la seva sobirania fins a límits insospitats.
I la llista no ha acabat. Les crisis demostren la grandesa i la petitesa de les persones, i les coses. Mentres res entra en crisis, es poden fer volar coloms amb una alegria immensa. El conte de la lletera funciona, mentres no s’hagi de contrastar amb la crua realitat. Quan aquesta arriba, no hi ha conte que resisteixi.
A casa nostra veiem una campanya, plena de grans objectius ,sense cap fonament per fer-los creïbles. Parlar de Pacte Fiscal, sense dir exactament en què consisteix, ni amb quines altres forces el voldrien dur a terme, és simplement llençar fum a l’escenari. Parlar de República sense un mínim de poder polític, i representació institucional, és un brindis al sol.
El bombardeig de noticies que tothom rep des de dins del país i des de fora, ha permès madurar ràpidament el sentiment de pertinença i quan important és unir-se en comptes de segregar-se. I la tendència anirà a més. Agradi o no, la història sempre ha deixat clar que son les grans potències, militars o econòmiques, habitualment juntes, les que marquen les pautes a seguir, en el seu cercle d’influència, o a tot el món.
Res ha canviat, al contrari. Qui queda al marge, queda desemparat, i sense la força de la unió, és impossible plantar cara als grans reptes actuals i de futur.
A més crisis, més Europa. I quan més aviat ho tinguem clar, millor ens anirà. I quan més harmonitzem les nostres economies, menys problemes trobarem a l’hora de prendre decisions.
Es interessant veure els diferents models d’estat que preconitzen els promotors de la independència. Alguns antics models han fracassat, i cal buscar-ne de nous. Es fan elucubracions sobre com es podria aconseguir , sortir de l’estat, sense haver de marxar d’Europa. De moment, això no és possible, i cal no fer trampes quan es busquen elements positius, i deixen fora tots els negatius.
A cada campanya, surt la crítica als grans partits, les acusacions dels partits nacionalistes, envers les majories estatals, i voldrien jugar a dues lligues al mateix temps. Una a nivell autonòmic, amb unes regles predeterminades a favor d’ells, i unes altres regles, quan juguessin a nivell estatal. Però, això és impossible, i la realitat s’imposa.
Si es vol ser decisiu en un territori determinat, o estàs amb un dels grans o et converteixes en una força irrellevant, a l’espera de que la sort et permeti jugar un paper bisagra. Si aquesta tómbola no surt, la irrellevància és constant i deprimidora. Es el que passa a CiU des de fa anys. I per molt que acusi els socialistes catalans , la realitat nacional, europea i mundial demostra que la unió fa la força. I qui marca les pautes a seguir és qui té més força a nivell de vots, i a nivell de diners. Per fortuna, la força militar ha passat a la història.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed.XI del PSC