Tuesday, September 19, 2006
CURIOSOS ATACS
Es divertit llegir els darrers articles apareguts en aquestes pàgines entorn el candidat el PSC a la presidència de la Generalitat, José Montilla. Recorden els millors temps de les campanyes de CiU i també de ERC al voltant del sucursalisme, nacionalisme i independentisme que ja pràcticament cap d’ells recorda ni defensa.
I és que els temps han canviat malgrat que alguns articulistes romanen en el passat. No es donen compte que la realitat acaba sempre imposant-se donant la raó als qui realment la tenen.
Ja en un anterior article vaig explicar que les dependències econòmiques, o sectorials son molt més perilloses i fermes que les de relació amb altres forces polítiques. Aquests articulistes que ara volen fer por sobre la supeditació del candidat Montilla al PSOE eren els mateixos que atacaven Pasqual Maragall sota qualsevol pretext, fins i tot utilitzant els més barroers mètodes de la mentida i la calúmnia.
No hi ha res millor per valorar un candidat que la seva trajectòria personal i política. Si ja s’han superat els 50 anys, ja es pot veure què feia en temps del franquisme i com lluitava per les llibertats de Catalunya i Espanya, perquè sempre han anat juntes, i mai una serà lliure sense l’altra. I com la integració i estimació per la terra d’acollida pot ser molt més forta que quan neixes aquí per simple casualitat.
Obliden aquests articulistes que en moltes de les manifestacions els que cridaven “llibertat, amnistia, estatut d’ autonomia” eren majoria els nascuts a fora, mentrestant alguns d’aquí per naixement estaven tranquil·lament sentats a casa esperant la mort del dictador o còmodament aposentats en càrrecs eclesiàstics girant la cara cap un altre lloc quan la seva església feia les gràcies a la dictadura.
Els socialistes tenim una llarguíssima llista de lluitadors per les llibertats, i pel nostre país que no iguala cap altre partit. Formada per gent d’aquí i gent vinguda aquí. I molts han estat a la presó i molts han mort. No serà ara quan alguns amargats o defensors de somiades independències que el poble català ha dit reiteradament que no vol, qui posi en dubte el nostre passat, encara menys el nostre present ni el futur que ens espera.
No entenen que un poble s’expressa en les urnes i si no vol una cosa no hi ha manera de imposar-li. Son gent que encara no han entès que Catalunya forma part d’ Espanya, sense imposicions. Portem 30 anys votant, i si un poble realment estigués “sotmès”es revelaria i es “alliberaria”tard o d’hora. Alguns d’aquests encara esperen que això passi ben aviat. No se n’enteren de que el poble català vol progressar i ho vol fer sense anar contra ningú. Vol trobar un millor encaix on està ubicat i aquest nou encaix l’ha donat el nou Estatut.
I el nou Estatut ha estat possible per la iniciativa del tripartit, però en darrer terme perquè el PSOE li ha donat suport. Sense els seus vots, Catalunya no tindria Estatut. I el nou Estatut existeix perquè ha estat referendat pel poble català en referèndum. I qui sigui demòcrata li toca acceptar aquesta realitat.
Es evident que totes aquestes evidències no faran refredar els ànims dels capquadrats que continuen parlant d’ alliberament nacional, de necessitat d’autodeterminació ni de lluites per la independència en una Europa Unida que portaria el país al segle XIX. Amb tot és bo lluitar contra prejudicis inventats.
Conec bé a José Montilla i conec bé el PSC i ja m’agradaria a mi que alguns partits que proclamen cada dia el seu nacionalisme, practiquessin el catalanisme que cada dia fa el socialisme i el candidat Montilla. I és que torno a repetir, sovint, estima més un país qui ha vingut de fora i el valora millor que no pas un de dintre que ho fa per rutina o simplement per quedar bé.
Vull recordar que un bon nombre de dirigents de CiU parlaven habitualment en castellà a casa seva i amb els seus fills no fa pas més de 10 o 15 anys. Era la alta burgesia que considerava millor expressar-se en castellà. Que ara aquests no ens vulguin donar lliçons als qui hem facilitat la creació de les escoles catalanes amb Marta Mata al davant o hem catalanitzat els ajuntaments i les altres administracions, o hem portat el català a Europa. Ja sol passar que els desmemoriats son els que volen donar lliçons als altres. I pel que es veu n’hi ha molts, juntament amb els que tenen mala consciència pel que podien haver fet i no varen fer en el passat. Però que no hi posin el nom del PSC ni de Montilla perquè mentirien brutalment.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article pel Celsona.
Es divertit llegir els darrers articles apareguts en aquestes pàgines entorn el candidat el PSC a la presidència de la Generalitat, José Montilla. Recorden els millors temps de les campanyes de CiU i també de ERC al voltant del sucursalisme, nacionalisme i independentisme que ja pràcticament cap d’ells recorda ni defensa.
I és que els temps han canviat malgrat que alguns articulistes romanen en el passat. No es donen compte que la realitat acaba sempre imposant-se donant la raó als qui realment la tenen.
Ja en un anterior article vaig explicar que les dependències econòmiques, o sectorials son molt més perilloses i fermes que les de relació amb altres forces polítiques. Aquests articulistes que ara volen fer por sobre la supeditació del candidat Montilla al PSOE eren els mateixos que atacaven Pasqual Maragall sota qualsevol pretext, fins i tot utilitzant els més barroers mètodes de la mentida i la calúmnia.
No hi ha res millor per valorar un candidat que la seva trajectòria personal i política. Si ja s’han superat els 50 anys, ja es pot veure què feia en temps del franquisme i com lluitava per les llibertats de Catalunya i Espanya, perquè sempre han anat juntes, i mai una serà lliure sense l’altra. I com la integració i estimació per la terra d’acollida pot ser molt més forta que quan neixes aquí per simple casualitat.
Obliden aquests articulistes que en moltes de les manifestacions els que cridaven “llibertat, amnistia, estatut d’ autonomia” eren majoria els nascuts a fora, mentrestant alguns d’aquí per naixement estaven tranquil·lament sentats a casa esperant la mort del dictador o còmodament aposentats en càrrecs eclesiàstics girant la cara cap un altre lloc quan la seva església feia les gràcies a la dictadura.
Els socialistes tenim una llarguíssima llista de lluitadors per les llibertats, i pel nostre país que no iguala cap altre partit. Formada per gent d’aquí i gent vinguda aquí. I molts han estat a la presó i molts han mort. No serà ara quan alguns amargats o defensors de somiades independències que el poble català ha dit reiteradament que no vol, qui posi en dubte el nostre passat, encara menys el nostre present ni el futur que ens espera.
No entenen que un poble s’expressa en les urnes i si no vol una cosa no hi ha manera de imposar-li. Son gent que encara no han entès que Catalunya forma part d’ Espanya, sense imposicions. Portem 30 anys votant, i si un poble realment estigués “sotmès”es revelaria i es “alliberaria”tard o d’hora. Alguns d’aquests encara esperen que això passi ben aviat. No se n’enteren de que el poble català vol progressar i ho vol fer sense anar contra ningú. Vol trobar un millor encaix on està ubicat i aquest nou encaix l’ha donat el nou Estatut.
I el nou Estatut ha estat possible per la iniciativa del tripartit, però en darrer terme perquè el PSOE li ha donat suport. Sense els seus vots, Catalunya no tindria Estatut. I el nou Estatut existeix perquè ha estat referendat pel poble català en referèndum. I qui sigui demòcrata li toca acceptar aquesta realitat.
Es evident que totes aquestes evidències no faran refredar els ànims dels capquadrats que continuen parlant d’ alliberament nacional, de necessitat d’autodeterminació ni de lluites per la independència en una Europa Unida que portaria el país al segle XIX. Amb tot és bo lluitar contra prejudicis inventats.
Conec bé a José Montilla i conec bé el PSC i ja m’agradaria a mi que alguns partits que proclamen cada dia el seu nacionalisme, practiquessin el catalanisme que cada dia fa el socialisme i el candidat Montilla. I és que torno a repetir, sovint, estima més un país qui ha vingut de fora i el valora millor que no pas un de dintre que ho fa per rutina o simplement per quedar bé.
Vull recordar que un bon nombre de dirigents de CiU parlaven habitualment en castellà a casa seva i amb els seus fills no fa pas més de 10 o 15 anys. Era la alta burgesia que considerava millor expressar-se en castellà. Que ara aquests no ens vulguin donar lliçons als qui hem facilitat la creació de les escoles catalanes amb Marta Mata al davant o hem catalanitzat els ajuntaments i les altres administracions, o hem portat el català a Europa. Ja sol passar que els desmemoriats son els que volen donar lliçons als altres. I pel que es veu n’hi ha molts, juntament amb els que tenen mala consciència pel que podien haver fet i no varen fer en el passat. Però que no hi posin el nom del PSC ni de Montilla perquè mentirien brutalment.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article pel Celsona.
# posted by joanroma @ 8:00 AM 
