Joan Roma

EL MILJUTGES
Sense cap mena de dubte tenim en la persona del Jutge Garzón un fenòmen ben difícil d’explicar, i de comprendre, però que demostra una efectivitat fora de tota discussió. No passa setmana que no ens sorprengui amb alguna iniciativa innovadora, valenta i de tant en tant , espectacular.
Segurament tenen raó els que diuen que peca de personalisme, i de recerca de notorietat i “vedetisme”, però francament els resultats estan fora de tota discussió. I no s’entén com van de lents multitud d’expedients i la rapidesa en que van molts d’altres, portats de la seva mà.
I el seu braç aplega temes i territoris totalment diversos i amplis, tant a nivell nacional com internacional. No hi ha límits a les seves actuacions i es guanya a pols el sobrenom de “miljutges”, l’equivalent al que diem a un “milhomes”, però sense un cert to pejoratiu, en el darrer cas.
La seva trajectòria ha estat plena de fets controvertits, i equivocacions clares com quan va entrar en política. Aquella fou una mala decisió, amb un desenllaç previsiblement negatiu, que l’ha acompanyat durant el resta de la seva carrera i que ara mateix el PP fa servir per intentar desacreditar-lo, a la vista de la investigació entorn a alts càrrecs del partit.
Però, quan molts el donen per perdedor, reapareix en qualsevol indret inesperat, amb un resultat espectacular, com ara mateix amb la captura del principal responsable d’ETA. I té sumaris escampats per tot arreu, amb una capacitat per reprendre vells casos per tornar-los a la més rabiosa actualitat .
En fi, tot i la controvèrsia que causa la seva permanent presència en els mitjans de comunicació , som molts els que pensem que amb uns quants jutges més similars a ell, d’una altra manera anirien molts sumaris .
No hi ha res més desmoralitzador per la gent que veure com acusats d’alt estànding poden passar-se anys i anys vivint tranquil•lament tot esperant uns judicis que es van posposant any rere any, fins el punt d’entrar en via mort, o prescriure.
Una justícia lenta deixa de ser una justícia justa, i la nostra sol ser-ho fins a punts increïbles. Quantes vegades llegim casos que ja pensàvem jutjats i aclarits anys enrere i tornen a la actualitat per ser oficialment jutjats. En tenim una xifra enorme, i molts son casos molt clars i ben documentats. No es compren el motiu de tanta tardança.
D’aquí que calguin canvis substancials en el funcionament general de la Justícia, perquè sigui àgil, i universal. Estem lluny d’aconseguir-ho i tot indica que de tots els deures que teníem per fer, aquest és el que encara no ha trobat solució, tant a nivell estatal com autonòmic.
Portem anys de retard com podem veure per les obres que s’estan fent en multitud de ciutats, creant nous edificis judicials, que han d’anar acompanyats de les necessàries inversions en material i personal. Només posant al dia tot el conjunt d’elements que intervenen en l’exercici de la justícia podrem parlar i exigir rapidesa i rigorositat.
Mentrestant, ens hem de conformar amb algunes satisfaccions d’accions d’uns pocs jutges que sobresurten de la habitualitat ,demostrant que a vegades no tot depèn dels mitjans materials, sinó també de l’esforç personal.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.