Joan Roma

LA CORRUPCIÓ ADOPTA MÚLTIPLES FORMES. Si una lluita ha de ser implacable, permanent i exemplificant, és la que va contra la corrupció. Sigui en l’àmbit que sigui, toqui a qui toqui, i abasti períodes extensos o reduïts. Pel cas, és igual. Res pitjor per a la societat que contemplar impunitat en un tema que afecta els fonaments d’una democràcia. Faig aquesta introducció arran de múltiples declaracions, afirmacions i controvèrsies a l’entorn del posicionament en contra, de la concessió d’indult a Laura Borràs, per part de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Doncs, no va encaminat, quan manifesta que la possible beneficiària no ha reconegut mai les culpes ni ha demanat perdó. I aquesta és la qüestió. El mateix passa amb els pendents d’aplicació de la Llei d’Amnistia. Durant el procés es van cometre tota mena de tropel·lies de la màxima gravetat, i cap ni un ha reconegut els enganys, falsedats, incompliment de lleis, i greus perjudicis causats a tots els qui hi estaven en contra, a banda de produir danys immensos a l’economia i reputació de Catalunya. Però, tornant al principi. Encara ahir mateix, en diversos mitjans de comunicació, hi havia dirigents, companys de partit i amics que asseguraven que Laura Borràs no havia comès cap delicte, si de cas unes irregularitats, habituals en la majoria d’institucions i organismes del país. En resum, ho havia fet, per agilitzar uns treballs i facilitar resultats. No, no, diguem les coses pel seu nom i no vulguem tapar greus delictes, clarament tipificats com de corrupció, pura i dura. En faig un brevíssim recordatori per evitar que la memòria no ens falli a l’hora de qualificar els fets. Laura Borràs, ocupava la presidència de la Institució de les Lletres Catalanes, en el període 2013 – 2018. Amb aquest càrrec, va decidir crear una nova web, valorant el seu cost en 335.700 euros. D’entrada, ja no vull discutir import, ni qui va fer la memòria i pressupost, perquè podríem sospitar que un import tan immens per una web, no deixa de ser una xifra cridanera. Però vaja, donem-ho per bo. A la vista del pressupost, decideix pel seu compte, anar a buscar una persona amiga, perquè executi els treballs i com que era del tot obligatori convocar un concurs públic, ho evita, mitjançant una estratègia de trossejar, fraccionar i per tan fer factible, l’adjudicació per Decret aquells 335.700 euros, en 18 fraccions. Si algú creu que això és normal o habitual en qualsevol organisme o institució pública, és que desconeix el seu funcionament i oblida que hi ha funcionaris que han de vetllar perquè es compleixin les lleis. Precisament per evitar la corrupció. I sí, aquí una presidenta d’una institució pública, du a terme un cas clar de corrupció. I els elements bàsics per evitar-ho, no van funcionar. Curiosament, ningú parla de greus deixadeses de funció per part de la secretaria general de la institució i també de la intervenció. Amb un correcte funcionament , un i altre, haurien d’haver impedit aquesta actuació. I en cas necessari denunciar-ho, en primera instància, a la Intervenció General de la Generalitat i si calgués a fiscalia. Però, les adjudicacions es van dur a terme, i es van pagar, i suposadament els treballs es van fer. Però, hi hagué altres delictes afegits al primer, com ho remarcava la sentència del Tribunal Suprem, i és que per a justificar els treballs realitzats, es van inventar factures i documents. D’aquí la imputació i sentència per falsedat documental. Es a dir, que es van suplantar empreses existents, perquè servissin de justificants dels treballs, de manera que per a tot plegat se la va condemnar a 4 anys i mig de presó, 13 anys d’inhabilitació i a una sanció de 36.000 euros. Cert que per part del TSJC, es va manifestar que l’acumulació de delictes pel trossejament de contractes i per l’import total, obligava a imposar una sanció acumulativa, i que considerava adient, aplicar alguna mesura reductora. Però, ningú pensi en que no eren dures i clares les imputacions i les sentències que corresponien. I fins aquí hem arribat. I durant tots aquests anys, Laura Borràs ha pretès fer entrar el seu cas, en el del procés com si la seva actuació estès lligada a la lluita per la independència. Res de res, i s’ha de tenir molta cara per a pretendre barrejar qüestions. I no solament això, pretén vendre que el seu cas, és un cas típic de “lawfare” judicial. Que li tenen mania per haver estat una de les cares visibles del procés i si no hagués ocupat importants càrrecs, la Justícia no hagués actuat. Se suposa que hauria considerat “pecat venial” un cas clar d’aprofitament de càrrec, de vulneració de les normes de contractació , a més de falsedat documental. Que arguments com aquests apareguin en mitjans de comunicació públics, és inadmissible. Una vegada més, TV3, es fa ressò d’arguments i justificacions, totalment contràries a la objectivitat i a la legalitat. Fa vergonya voler fer passar per irregularitats menors, un cas clar de corrupció, pura i dura. I en cap moment ha reconegut els fets ni ha demanat perdó. Tanta arrogància, tanta prepotència, tanta cara dura no hauria de ser premiada amb un indult.