Joan Roma

IMPROVISADORS NATS.

La sola comparació de la Ministra – Portaveu del Govern Central, Isabel Celaá, amb la del Govern català, Elsa Artadi, ja dona una clara visió de dues formes, diametralment diferents de treballar, a nivell polític. La precisió, coneixement dels temes, claredat i austeritat en l’ús de les expressions i detalls, dels acords del Consell de Ministres, o de qualsevol altre tema, contrasta amb la improvisació , gesticulació i poca fonamentació de les expressions, de la del govern català.

A la primera, no li vindrien al cap, “ocurrències” com les expressades per la segona, al parlar de la reunió entre presidents, en motiu de la celebració d’un Consell de Ministres, el dia 21 de desembre, a la ciutat de Barcelona. Una fita històrica, que Elsa Artadi, considera, es podria aprofitar per fer una reunió conjunta dels dos governs... Apa, ja està. Ha quedat descansada, pensant que el Consell de Ministres, ve a Barcelona a fer turisme, i no té res més que fer, que anar prendre un cafè, i fer una xerrada improvisada.

Pel que podem veure i escoltar, cada Consell de Ministres, suposa un munt de decisions i acords, de gran rellevància que precisen d’una preparació prèvia, i d’un profund debat intern, es faci a Madrid o es vingui a fer a Barcelona. Imaginar una reunió conjunta dels dos gabinets sencers, és no entendre el funcionament dels òrgans de govern, que d’entrada tenen una confidencialitat, jurada per cadascun dels membres que en formen part... en fi, un estirabot més, dels molts que apareixen dia sí, dia  també.

Però, és que aquesta és la norma del procés, des dels seus inicis. Ja m’agradaria parlar d’altres temes en aquest espai de dissabte, però és que quan tinc altres temes preparats, apareix un nou estirabot que no m’agrada deixar passar.

Ara mateix, al fugitiu de Waterloo, se li ocurreix proposar fer una candidatura conjunta a les eleccions europees del 26 de maig, amb Junqueras, al capdavant, ell de segon i amb l’Anna Gabriel de tercera. Apa nois, un altre invent, sense haver-ne parlat ni amb els afectats, ni amb els partits corresponents. Té, tant de temps per rumiar, que li surten idees estrambòtiques pels quatre costats, pensant més en la seva col·locació en algun lloc que li doni visibilitat, que no pas, en la serietat i viabilitat de la proposta.

També, tenim sobre la taula, la recollida de signatures, previ pagament de 10 euros, per a poder formar part del Consell per la República. S’espera poder aplegar un milió de persones que a deu euros per cap, permetrien recaptar deu milions.  Per a què servirien aquests diners ? ningú ho sap, ni ningú ho explica. Es igual. Dient que van per a implementar la república imaginària, n’hi ha prou.

I com a mostra de la gran improvisació diària, és l’acció de govern, que de fet no existeix. Això sí té mèrit. Conformar un govern, perquè no governi, no  ho havia inventat ningú, fins ara. Per les relacions que mantinc amb parlamentaris, i amb alts funcionaris de la Generalitat, puc assegurar que és impossible exercir l’acció de govern. Estem immersos, en una guerra brutal, dintre del Consell Executiu de la Generalitat, derivada de conflictes interns dintre del PDECAT, dintre de Junts x Catalunya, i de tots ells, amb ERC, de manera que cada dia apareix algun conflicte o altre, que fa aparèixer l’ombra del trencament definitiu. Hi ha un mig acord, en aguantar,fins a tenir les sentències contra els empresonats i els fugitius, però ningú garanteix que s’hi pugui arribar. Mentrestant ? Doncs, sobreviure com es pugui, improvisant tot el que faci falta, amb discursos i sermons d’un president que ni fa de president ni se li reconeix capacitat per exercir-ne. El que vivim ara, és continuïtat, de la improvisació viscuda els anys del procés. Son improvisadors nats.