Tuesday, December 26, 2017
HA VALGUT LA PENA ? - art. Nació Digital Solsona
HA VALGUT LA PENA
?
Després de tota acció , convé fer-ne una avaluació, per saber si l’esforç
dedicat ha valgut la pena o no. Després de cinc anys de procés sobiranista,
hauríem de fer una avaluació sincera, objectiva i amb perspectiva històrica. No
sembla que cap dels protagonistes hi estigui interessat, per evitar crítiques
despietades , i resums, més que negatius. Amb tot, a nivell intern, sé que
alguns col·lectius, sí estan fent aquesta avaluació. Altra cosa serà que la
donin a conèixer. Segurament caldrà esperar mesos o anys a tenir-la disponible,
però em permeto avançar-ne alguns detalls.
Improvisació i precipitació. Es certa l’existència històrica, d’un
sentiment de maltractament de Catalunya, procedent del que anomenem Madrid. El
Madrid polític, el govern central, però traspassar aquest sentiment a tot
Espanya, va ser un error immens, per quan dos terços dels catalans tenen arrels
espanyoles. Entenent, espanyoles, per regions diferents a la catalana.
Aquest malestar, es podia resoldre, buscant sortides “ a la basca”, amb
acords amb partits estatals, posant com condició, canvis estructurals
permanents. No tant, exigint canvis de la Constitució, com modificant lleis
orgàniques que garantissin el més sagrat per a nosaltres, com és la cultura,
llengua i ensenyament. Una quarta pota, era millorar el sistema de finançament.
Teníem i tenim prou arguments, per fer-ho possible.
Però no, es va voler donar un pas, impossible, mal estudiat, mal planificat
i molt mal portat a la pràctica, com iniciar el procés independentista, de
pressa i corrents. Mala cosa, perquè el final, necessàriament havia de ser
desastrós. No es pot entendre com algú podia pensar en un final d’èxit, quan
tot estava en contra. Quan dic, tot, vull dir, absolutament tot. Per tant, el
procés ha estat una mostra clara del caràcter mediterrani, en quan a
improvisació i precipitació.
Mentides i enganys. Si els dos trets anteriors, eren preludi d’un segur
fracàs, res es pot construir sobre uns fonaments plens de mentides i enganys.
Inventar acudits com “Espanya ens roba”, posant 16.000 milions de suposat
espoli fiscal, era una mentida, fàcil de desmuntar. Com tampoc era de rebut,
vendre una bona salut econòmica, quan el deute de Catalunya ha superat els
75.000 milions d’euros. I encara més mentida era tenir països disposats a
reconèixer la imaginaria independència de Catalunya o continuar dintre de la
UE. O creure en enganys com que les empreses aplaudirien el procés i no hi
hauria efectes negatius...massa mentides i enganys, com per portar el procés a
bon port.
Ficar tothom en el procés. Creure que un Estat, en majúscules, dotzena
potència mundial i quarta de la UE, s’acovardiria davant el gran nombre
d’implicats en el procés, és tancar els ulls davant la realitat. Tots els actes
dirigits a implicar el màxim d’alcaldes, entitats, clubs , associacions, etc,
pensant en un Totum revolutum, per fer por a l’adversari, és més propi de nens
petits que no pas de dirigents polítics. I organitzar mobilitzacions,
manifestacions, conferències, xerrades, caminades, cantades, i moltes altres
accions, per entretenir el personal i fer veure que tot servia en el camí del
procés, era vendre fum, però no realitats.
- Una gran mediocritat. En tot el procés, ha quedat palmàriament clara la gran mediocritat de la classe política catalana, a l’igual que l’ espanyola. Evident. Sinó, no haguéssim arribat on som ara. Deixo per un altre dia, avaluar les immenses estupideses comeses pel govern del PP, al qual li podem atribuir bona part dels danys causats, i l’ajuda prestada al procés mateix. Però, ara i aquí el que avaluo és el procés i no el govern central. La mediocritat de Puigdemont, sumada a la d’Oriol Junqueras, i la resta del Consell Executiu, ha produït passos increïblement nefastos. El mateix cal dir de Carme Forcadell i la resta de membres de la Mesa del Parlament, pertanyents a Junts x Sí. La suma de tots ells, ha portat a fer coses, inimaginables en política, donant arguments sòlids a l’Estat com per intervenir de forma contundent. El final podia haver estat raonable, si Puigdemont hagués convocat eleccions, però ni això. I per acabar-ho d’adobar, fuig a l’estranger, i organitza un paripé de mig govern a fora i mig a la presó, que passarà a la història dels despropòsits a nivell català i mundial.
Ha valgut la pena ? Ha valgut la pena fer tot el que s’ha fet, trencar tot
el que s’ha trencat, perdre tot el prestigi guanyat i posar tot el país en
situació de tensió interna i ridícul extern? Ha valgut la pena veure
protagonistes a la presó ? i més que n’hi aniran per no haver volgut fer cas
als qui avisàvem de no trencar l’estat de dret. Res és gratuït en matèria de
vulneració de la legalitat vigent. Molts aquí han cregut que la podien
vulnerar, trencar i fer-la servir a la seva conveniència. La realitat, és dura,
i serà llarga de pair. Que ningú vulgui repetir passos d’un procés fracassat.
El que ara convé és un retorn a la normalitat que no vol dir, deixar de
reclamar el que considerem just. Però, sempre per les vies de l’estat de dret.
# posted by joan roma cunill @ 11:24 PM 
