Joan Roma

EN EL LABERINT.

Davant la fugida endavant de l’anomenat procés sobiranista o independentista, la imatge que em ve al cap, és la de l’entrada a un immens laberint en el qual s’han ficat , sense portar cap fil, ni cap GPS, que els indiqui on està la sortida.

Han tardat molt a entrar-hi, donant voltes i més voltes per l’exterior, però han cregut inevitable ficar-s’hi a l’espera que algú o algun fet excepcional, els vingui a rescatar. El fet desitjat és un pas en fals, estúpid o desproporcionat del govern central. No és descartable, però de moment sembla imperar la prudència i la coordinació entre els principals partits, com per evitar respostes inadequades.

De totes maneres, estem en un moment delicat, producte d’un gran nombre de passos en fals, moviments improvisats, i mancats de seny, per les dues bandes. No d’ara, sinó d’una llarga trajectòria, en la qual tots els partits de govern han tingut més o menys responsabilitats. Però, d’aquells errors o males pràctiques, no se’n pot sortir, trencant llaços, sentiments i interessos comuns.

Del procés independentista sorprèn l’enorme simplificació de les vies de sortida, en un món global, complex i interdependent. Que milers de persones caiguin en aquesta simplificació no estranya, si es tenen mitjans tant poderosos com son la televisió i ràdio públiques, i un bon nombre de privats, generosament subvencionats. Escoltar i llegir cada dia, les proclames , retrets i acusacions, en una direcció, sense dret a contrastar-la ni modular-la , produeix resultats rellevants.

Però, que persones viatjades, llegides i amb contactes a d’altres països creguin poder trobar connivències, i fins i tot, complicitats en les potències mundials, suposa viure en una altra realitat que res té a veure amb la del moment actual.

Tenim, doncs, un nucli dur , altament mobilitzat i conscienciat de que la independència és possible i viable, encara que no es disposi de la majoria social, expressada en les darreres eleccions, dels darrers quatre o cinc anys, com tampoc dels dos terços del Parlament per a poder tirar endavant propostes de rellevància estatutària. Els és igual, consideren tenir, el dret i l’imperatiu “legal”, d’actuar en contra de la legalitat vigent. I si aquesta legalitat no els agrada, simplement la canvien, al seu gust, i problema resolt.

Bé, arribats on estem, no els canviarem ni variarem la visió que tenen de la realitat. Ja toparan amb ella quan arribi el moment i comprovin com un Estat no pot permetre vulnerar l’estat de dret, ni per uns ni per altres. I qui trenqui una vegada amb l’estat de dret, queda inhabilitat per crear-ne un altre. Ja no seria possible, perquè tothom podria invocar un nou trencament, un nou canvi, una nova realitat.

Ficats, doncs, en el laberint, hem de deixar vagin buscant la sortida. De moment van enviant missatges de contundència i seguretat respecte els reptes d’organitzar un referèndum, no pactat ni acordat. Les urnes és el menor dels problemes, el cens electoral, creuen poder-lo obtenir, del vot per correu no se’n parla, dels ajuntaments i funcionaris, tampoc, no sigui que res quadri, tampoc dels votants a l’estranger, ni de les juntes electorals...ni del reconeixement a nivell intern, i extern d’uns possibles resultats.

Com que hi ha tantes coses impensables i inimaginables, esperarem poder treure del laberint als qui s’hi han ficat. I una bona manera seria de la mà del PSOE que avui i demà celebra el 29 è Congrés a Madrid, i del PSC, que confio tingui un paper fonamental, en el proper mandat que arrencarà d’aquí a pocs mesos, una vegada es convoquin eleccions al Parlament. Mentrestant, he decidit deixar de parlar del procés en els propers mesos, a l’espera de la sortida del laberint. Hi ha molts altres temes que poden interessar a l’audiència. Vaja, això espero i desitjo.