Joan Roma

OPORTUNES SENTÈNCIES, ENMIG DE LA GRAN CORRUPCIÓ DE CIU.

Ho he dit en anteriors ocasions que considero un error haver judicialitzat la consulta / procés participatiu del 9 N, però el greu error d’aquell procés fou no haver-lo confiat a l’ANC, en comptes de jugar al joc dels despropòsits , per part del govern de la Generalitat, simplement per l’estratègia d’apuntar-se un èxit de mobilització, i demostrar amb fets, la reconversió de CiU a l’independentisme, i no deixar aquesta carta només a ERC. Aquell afany de protagonismes d’Artur Mas, va comportar una reacció similar del govern del PP. Acció – reacció, en això estem des de fa 5 anys.

Però, el passat, passat està i si un moment era oportú per tenir sentència, era aquest. En plena celebració del Judici per l’espoli del Palau de la Música, en el qual ha quedat clar un dels canals de finançament de CiU. Res millor per desviar l’atenció del personal que recórrer a la persecució i al victimisme, fins arribar al martiri, con tal no s’hagin de donar explicacions sobre els anys de profunda i generalitzada corrupció, a favor de CiU.

I és que cau sobre CiU tot el que havia esquivat durant prop de 40 anys. Ara, tenim proves clares i contundents de la corrupció, procedents del judici del Palau, però també de la llarga, intensa i extensa instrucció del jutjat d’el Vendrell, que va donant noves pistes i exemples de quan àmplia era la via de finançament irregular de CiU, i finalment, en una altra mostra del destí, estem en ple inicia del judici pel cas Pretòria, en el qual hi ha dos dels principals protagonistes de la política catalana durant 20 anys, com és Lluís Prenafeta, antic Secretari General de la Presidència de la Generalitat, i Macià Alavedra, antic Conseller d’Economia i Finances.

Pels qui heu arribat en aquest món, uns anys més tard, us informo de que Prenafeta era l’home fort del govern de la Generalitat, durant una quinzena d’anys. No es feia res, no es decidia res, sense la seva autorització. La mà dreta de Pujol, i en molts casos, també l’esquerra. I Macià Alavedra, per raons del càrrec no deixava de ser el tercer en els governs Pujol. Doncs, bé, tots dos seuen en el banc dels acusats, en una nova mostra de la immensa xarxa de corrupció durant el pujolisme, amb derivacions cap els anys més recents. Es cert que també en aquest cas hi tenim dos ex militants socialistes, com son Bartomeu Muñoz, ex alcalde de Santa Coloma de Gramenet i Luis Garcia, ex diputat al Parlament, i membre de la Mesa, als quals espero i desitjo, els caigui tot el pes de la justícia.

En resum, tots els qui teníem càrrecs polítics sabíem dels tripijocs de CiU, i l’ús generalitzat del poder de la Generalitat per finançar el partit i beneficiar el seu entorn, però no hi havia documentació probatòria. Han hagut de passar molts anys per saber-ho i provar-ho. Ara tenim la satisfacció de poder demostrar el cinisme, la deshonestedat , la crítica falsa, a la que érem sotmesos els socialistes, acusats de traïdors a la pàtria, per mals catalans, per criticar les accions de CiU, i per posar en qüestió moltes de les decisions que es prenien.

La justícia arriba tard, però almenys els qui ens assentàvem en els escons del Parlament, i érem constantment menyspreats i criticats, veiem 20 o 30 anys més tard, que teníem raó. La tristesa és que molts ja no ho han pogut veure, però encara recordo el moment en que Pasqual Maragall es va aixecar de l’escó i es va encarar a Artur Mas, dient “vostès el que tenen és un problema, que es diu 3%”. Silenci sepulcral, uns segons de desconcert, i una resposta – amenaça d’Artur Mas, teatralment ofès, exigint retirar les paraules sota resposta de boicot al nou Estatut. Aquest és l’Artur Mas que surt messiànicament a criticar la sentència del TSJC, i que vol continuar en política.

Per a ell, aquestes sentències, i la que ben aviat tindrem de Francesc Homs, els hi venen com aigua de maig, per mobilitzar la gent i intentar esborrar la immensa corrupció en que va estar CiU. Parlem de tota una família presidencial, de tot un partit, de tot un govern al servei de la maquinària electoral, fent ús de diner corrupte, deixant la resta de partits en inferioritat de condicions. Ara tothom pot recordar les immenses campanyes electorals, ara tots sabem que les estàvem pagant entre tots els catalans, via finançament il·legal. Que ningú s’estranyi de l’allargament de la campanya contra les sentències, perquè necessiten tapar els efectes dels judicis en curs. Una tàctica més que coneguda, al llarg de la història. Tapa les males noticies amb altres ,revestides de victimisme. Estiguem atents a no fer el joc a un personatge que el que hauria de fer és assumir responsabilitats i donar explicacions en seu parlamentària.