Friday, March 03, 2017
EQUIDISTÀNCIA - art. Regió 7
EQUIDISTÀNCIA.
No és fàcil ser objectiu
,ni situar-se a una prudent distància dels esdeveniments que sacsegen la vida
política catalana i espanyola, des de fa uns anys. Per alguns, els que compten
son els cinc darrers, per altres, els últims deu, i per alguns altres, els
darrers tres-cents. Sigui com sigui, la
vida institucional ha quedat paralitzada, a l’espera que la vida política,
arribi a un lloc estable, cosa que ningú sap què vol dir, ni quan serà.
Anem de judici en judici,
i de moments èpics, a moments esperpèntics, segons el lloc, el moment, i la
visió dels qui en parlen o els segueixen. Dona la impressió que el país viu en
una doble dimensió, la d’aquells convençuts d’estar en un moment històric,
únic, preludi del naixement d’un nou Estat, i la d’aquells que van fent la vida
quotidiana de sempre, i s’ho miren amb ulls escèptics, cansats de tanta
xerrameca, sense resultats pràctics, per enlloc.
Els estralls han estat
enormes en tots els partits, i en bona part de la societat catalana, per quan
ha posat de manifest tensions, mai imaginades ni mai posades ,sobre la taula.
La dinàmica Catalunya – Espanya sempre s’havia resolt, amb crítiques,
desenganys, reclamacions, i exigències que , amb més o menys bona fortuna ,
trobaven una sortida raonable...fins un nou episodi, per aquest cantó o per
aquell. Però, el trencament no s’havia imaginat ni s’havia plantejat, excepte
per algun petit grupuscle ,sense importància.
Però, quan es dona el
tomb, i alguns creuen arribat el moment històric, es fabrica un relat
imaginari, ple de suposicions i efectes en cascada que denoten un total
desconeixement de la realitat europea i mundial, a banda de la pròpia realitat
nacional, estretament entrelligada per raó dels fluxos migratoris del darrer
segle. Es a dir, els precursors i els promotors del procés independentista,
converteixen els seus somnis en suposades realitats, tangibles. Surten de la
realitat, per passar cap al deliri d’imaginar assolibles uns objectius que no
ho son.
Es evident que aquests
somnis, han trobat una gran massa propiciatòria, per raó de la incomprensible
passivitat del govern central, i el seu principal cap visible, en la persona de
Mariano Rajoy. Amb un mínim de flexibilitat i comprensió, tot el relat
independentista podia haver acabat naufragant en ben poc temps, però la
paràlisis , per una banda, i els despropòsits per l’altra, han abonat les tesis
de voler marxar, ni que sigui sense saber, ni quan, ni com.
Aquesta dinàmica d’acció
– reacció, ens ha portat on estem ara, amb una ciutadania molt cansada i
esgotada de tanta inutilitat, i amb un sector, petit però molt actiu, de gent
altament mobilitzada que dona la sensació de representar tot el poble, quan
només en representa una petita part. Ara bé, tenir al seu costat els mitjans de
comunicació públics de la Generalitat, i alguns altres de privats, donen
aquesta sensació de més amplitud i representativitat. Però, la realitat és la
que és, i ho veiem amb les febles mobilitzacions dels
darrers dies.
En temps de conflictes i
controvèrsies, és fonamental l’existència de termes mitjos . De gent,
equidistant que busca comprendre uns, per negociar amb altres, i aconseguir un
resultat raonable per les dues parts. Aquesta és la feina de Miquel Iceta, i
amb ell la dels socialistes catalans. Molt criticats en el passat, i molt maltractats,
comencen aparèixer com la via indispensable per trobar una sortida viable i
raonable a tants despropòsits . No és viable la independència, no és acceptable
l’immobilisme, toca , doncs, arribar a una solució raonable, i en això estem.
Quan els dos contendents vegin la impossibilitat d’assolir els seus objectius,
arribaran a la conclusió que cal buscar un punt intermedi. Serà el moment
d’aplicar l’equidistància. En pocs mesos ho comprovarem.