Monday, March 13, 2017
ELS COSTOS DEL CAOS TERRITORIAL - art. El 9 Nou
ELS COSTOS DEL
CAOS TERRITORIAL.
El passat 20/2/17, exposava en aquestes pàgines d’El 9 Nou, el caos
territorial que suposa tenir permanentment oberta la porta a la creació de
noves comarques, i noves vegueries / regions, en un petit país com el nostre, amb
un brutal deute ( 74.500 milions d’euros) que fa del tot insostenible aquest
desgavell organitzatiu. Recordava que varem passar de les 38 comarques
“històriques” proposades pel geògraf Pau Vila, en temps de la República , a les 41 del
govern Pujol; a les 42 d’ara ( amb el Moianès), a les possibles 43 ( si el
Lluçanès esdevé comarca), a les 44 ( si l’Alta Segarra ho demana, per haver
quedat en terra de ningú, per culpa de la creació de la vuitena vegueria)....i
a d’altres que ben aviat, també ho demanaran ,a la vista de com van les coses.
També vaig fer esment de la toca tardana divisió d’un petit país com el
nostre, en vegueries o regions. Tenim / teníem 4 províncies, i com que tot el
que ve de Madrid s’ha de qüestionar i modificar, es va considerar la necessitat
d’organitzar-nos diferent i mirar-nos en els temps de la República , quan tot era
diferent i res s’assemblava a la situació actual. Alguns defensàvem quedar
quiets, altres, només separar l’àrea metropolitana de Barcelona, de la resta de
la província i per tant, conformar 5 vegueries/ regions, però com que aquí
tothom vol ser capital d’alguna cosa, de 5, varem passar a 6, i finalment a 7. Però,
no. Tampoc n’hi havia prou, i fa poques setmanes va néixer la número 8, amb les
comarques del Penedès i un tros de l’Anoia. Algú creu que el mapa està tancat i
barrat ? Segur que no, i ho dic en aquestes pàgines , conscient de que algú pot
tornar a reprendre la batalla per la número 9 ( Osona – Ripollès – Garrotxa),
perquè no ?
En fi, el que pretenc en aquestes ratlles és exposar l’enorme cost que té
pel país i les seves finances, aquesta caòtica organització territorial. Cada
comarca necessita un mínim de 600.000 euros per sobreviure. I si té més
habitants se li concedeix un plus, en proporció, de manera que , ras i curt,
podem dir que a cada comarca li hem de donar un milió d’euros, de promig. Un
milió per 42 comarques, fa 42 milions a l’any, multiplicat per 30 anys( des que
varen ser implantades), suposa 1.200 milions d’euros. L’equivalent al cost
d’una de les grans infraestructures de país ( Eix Transversal, Línia 9 de
Metro, Trens regionals, etc,etc). En aquest cost, caldria afegir-hi altres
costos addicionals per despeses , en forma d’ajuts, convenis, protocols,etc que
augmentarien considerablement el cost real i final.
Però, anem cap a les vegueries /regions. El cost de cadascuna es fa , de
moment, impossible de detallar per quan estan encara “en construcció”. Es a
dir, malgrat els anys transcorreguts, des de la seva aprovació, no estan
consolidades ni conformades com han o haurien de ser, de manera que la
improvisació és la norma. I ara mateix que n’ha nascut una de nova, remourà,
les velles, en un moviment continu molt poc pràctic i eficient. Però, entre
personal polític ( cada Conselleria té el deu Delegat i Delegació), personal
administratiu, edificis, vehicles, etc, podem pressuposar un cost no inferior
als 3 milions anuals. Si multipliquem 8 vegueries per 3 milions, sortiran 24
milions a l’any, com a mínim. Un altre import ,digne de finançar infraestructures
i serveis de més gran utilitat.
Vegem, però, si aquests organismes aporten, realment major operativitat i
eficàcia a l’acció de govern. Els consells comarcals varen néixer com mini –
parlaments, amb 19 consellers, els petits, i els mitjans i grans, uns quants
més. Qui nomena els consellers son els partits, i no els ajuntaments, de manera
que podem trobar 2,3,4 consellers d’un mateix poble, i cap conseller, del
municipi veí. Això crea disfuncions i fa que acords del CC, siguin enviats a la
paperera si un ajuntament no els accepta. Va imperar també la tant criticada
via madrilenya, del “cafè per a tots”, de manera que la disfuncionalitat és
pecat de naixement.
En el cas de les vegueries, el funcionament és molt variat i dispers, i
inestable per raó de no estar consolidat . En aquest cas, hi ha un llarg i no
resolt debat entre la descentralització i la desconcentració del poder de la Generalitat. Es
a dir, és fàcil descentralitzar, consistent només en canviar un organisme, d’un
lloc a un altre, mantenint, però totes les seves atribucions i poder. I una
altra cosa és desconcentrar el poder cap als nous organismes, que vol dir
perdre poder “central”. Quedi clar, tot i que critiquem tant el poder
centralista de Madrid; la
Generalitat és igual de centralista, i només trasllada cap
als consells comarcals i cap a les vegueries, tot allò que menys li atreu. Per
entendre’ns, li traspassa “les maries”, les matèries menys rellevants: beques
menjador, transport escolar, gestió de residus, etc, però no, els temes rellevants
i fonamentals. D’aquí que els alcaldes, sempre que podem, saltem directament a
Barcelona, per evitar tràmits burocràtics i passos intermedis que no aporten
solució i només serveixen per entretenir, i perdre esforços i temps.
Reconec que era partidari de la ordenació territorial, en comarques i
regions, trenta anys enrere, però no a dia d’avui. Tampoc ho sóc de com s’ha
fet ara, perquè en comptes de consells comarcals, hauríem de tenir
mancomunitats de municipis per gestionar recursos i serveis municipals. No per
conformar mini parlaments, altament polítics, i poc eficients. En quan a les
vegueries o regions, han arribat massa tard, i de mala manera. Es més, si algú
té la mala ocurrència de convertir-les en diputacions, totes les comarques de
l’interior de Catalunya perdrem enormes recursos econòmics. I aquí tant hi fico
Osona, com el Berguedà i la resta de comarques de l’interior de la província de
Barcelona. Cosa diferent és el Ripollès que depèn de Girona, i ja rep molt poc.
Però, l’avantatge de pertànyer a una gran Diputació com la de Barcelona, suposa
rebre el doble o triple del que rebríem d’una possible diputació / vegueria de la Catalunya Central.
En resum, un petit país com el nostre, no necessita tantes administracions,
organismes, ni institucions. Un país s’ha de gestionar com una empresa per ser
pràctic i eficient, i ara no ho som, en absolut. I les coses s’han de fer quan
toca i no, anys després. Abans tardava 3 hores en baixar a Barcelona i ara hi
baixo en una hora i quart. Abans no teníem noves tecnologies, i ara les tenim.
Un govern que no tingui en compte el moment en que es troba, és un govern,
incapaç de gestionar com cal. En això, estem.