Saturday, March 25, 2017
ADÉU A ETA - art. Regió 7
ADÉU A ETA.
Passen els anys, però els records perduren, i
quan has tingut amics i coneguts, molt propers, constantment amenaçats de mort,
mai s’oblida. Els números son freds, i el temps no perdona, però resumir en
poques ratlles, cinquanta anys de terror, amb vuit-centes vint-i-nou víctimes,
per alguns pot semblar molt llunyà o poc mortífer, però la realitat fou
terriblement dura per a tots els amenaçats. De fet, tots ho érem, si bé, alguns
molt més que d’altres, com vàrem poder comprovar en l’assassinat del company
Ernest Lluch.
Aquests dies en que tornem a parlar de la
banda terrorista, degut a l’anunci de que pensen deixar les armes, el proper
sis d’abril, em venen al cap reunions fetes amb diputats, regidors i alcaldes
del País Basc, en les quals ens explicaven la vida que havien de portar, per
culpa d’ETA. Vides trencades per atemptats a familiars, amics o coneguts
propers. Vides de clausura per no poder fer un mínim d’activitats fora de casa,
perquè no hi havia seguretat ni era factible, portar nens petits, acompanyats
sempre d’escoltes armats.
Revisió de cotxe, diverses vegades al dia,
canvis d’itineraris constants, canvi de vivenda i de municipi, per no donar
pistes massa temps, carregar la família a uns centenars de metres de casa, per
trencar rutines, no seure mai d’esquena a la porta d’un bar o restaurant, no
explicar ni a la pròpia família més propera, lloc de vacances, o viatges de
treball...i així un incomptable nombre de prevencions, per evitar ser un blanc
fàcil, per algun dels terroristes.
També recordo quan la banda s’apropà a
Catalunya i cometé alguns atemptats. Fou el moment ja no de pensar només en
Euskadi, sinó també en que els teníem aquí mateix, i qualsevol de nosaltres
podia ser un dels seus objectius. Els diputats d’aquells anys varem seguir
cursos d’autoprotecció, ens vàrem acostumar a mirar sota els cotxes, a evitar
determinades rutes i trencar determinades rutines, fórem vigilats per Mossos
d’Esquadra, Guàrdia Civil o Policia Nacional, en funció d’on vivia cadascú,...i
així sentirem l’ai al cor que durant tants i tants anys, havien sentit moltes
persones en el País Basc.
Costa d’imaginar una vida constantment
amenaçada, pel simple fet, de que una gent decideixi convertir-te en el seu
enemic, i fer-te objectiu de les seves accions criminals. Com hem pogut
constatar amb el pas dels anys, no hi havia arguments, ni fil conductor, ni
estratègia concreta, havien decidit crear un estat de terror, imaginant que
així acabarien amb l’estat de dret, i assolirien la pàtria imaginada. Deliris que
han costat 829 morts, centenars de ferits i milers i milers de persones
afectades per tanta i tanta destrucció. A totes elles hem d’afegir-hi altres
milers de persones fugides cap altres indrets, a la recerca, d’una major
seguretat, o per evitar l’asfíxia que produïa ser del col·lectiu més amenaçat,
com ho foren els nostres companys i companyes, entre altres sectors de la població.
I tot plegat per a res. Llàgrimes i dolor,
però cap victòria, cap guany , cap guerra guanyada. Ara diuen que pleguen, que
donaran les armes que els queden, i volen girar pàgina. Els demòcrates hem
guanyat, a costa de molt sofriment, però no s’han sortit amb la seva. Aquesta
és la nostra victòria. Al darrere queden milers de vides destrossades per
sempre, amb la única satisfacció que algunes han vist aquest final, a canvi de
res. El que sí ens pertoca als qui l’hem patida, de més o menys a prop, és no
deixar que alguns la vulguin reescriure com una lluita armada, motivada per
objectius justificables. En absolut.
Així és com ha de quedar per a la història nacional d’Euskadi i col·lectiva de
tots nosaltres.
# posted by joan roma cunill @ 12:07 AM 
