Wednesday, February 22, 2017
S'AGAFA ABANS UN MENTIDER QUE UN COIX - art. nació digital solsona
S’AGAFA ABANS UN MENTIDER QUE UN COIX.
En els meus set
anys de vida a Suïssa, vaig aprendre la importància de no mentir. Si us fixeu
en els països germànics, nòrdics i anglosaxons, la mentida és fortament
castigada, tant a nivell social com polític. Es més, ens pot sorprendre a
nosaltres, mediterranis, l’extraordinària duresa de les penes per falsedat ,
fins el punt, que en molts casos superen la de delictes molt més greus.
Ho hem vist en
dimissions d’alts càrrecs de govern, en tots aquests països, pel simple fet d’haver
copiat o falsejat algun títol acadèmic, una tesis doctoral, o modificat la
biografia i currículum acadèmic. Qui menteix una vegada, pot mentir-ne mil, per
tant és una persona que no mereix confiança, i per tant no pot ocupar càrrecs
de responsabilitat, ni a nivell d’empreses, ni a nivells acadèmics, i encara
menys a nivell públic.
Aquesta visió i
aquesta convivència amb la cultura i normes d’un país tant seriós com Suïssa em
va portar a seguir aquest principi al llarg de tota la vida, privada i pública.
He de dir que és una bona manera de dormir bé, i no tenir mai la pressió d’haver
de tapar una mentida, amb una altra, o de tenir por a la veritat. Aquesta
cultura per la transparència i la veritat en tot moment, prové dels fonaments
religiosos imperants en aquests països, des de la reforma que va portar al
protestantisme. La doctrina dels
principals líders , Luter, Calvino o Zwingly va afermar el valor de la veritat,
sempre i en tot lloc, i a penalitzar fortament la mentida.
Ens pot xocar a
nosaltres, però quantes vegades no hem vist, en els EUA, caure polítics o
personatges en els més alts nivells, per haver mentit. Doncs bé, he donat tota
aquesta volta per arribar a la conclusió que aquí, a casa nostra, la mentida
està a l’ordre del dia. Forma part de la nostra cultura, de la nostra
idiosincràsia i ni és penalitzada ni és rebutjada. Al contrari, un mentider pot
, fins i tot triomfar, sense cap càstig ni ser enviat a galeres, i desaparèixer
de la vida pública. De la privada, que faci el que vulgui.
Dic això, davant el
darrer immens ridícul que estem vivint, amb la negativa del president
Puigdemont a reconèixer una reunió amb el president Rajoy. Sincerament, quan va
sortir Miquel Iceta, afirmant el contacte, vaig estar segur de la realitat.
Conec en Miquel des de fa molts anys, i puc dir que és una de les persones
millor informades del país, i si ell diu que té informació, és que la té de
bona font.
Es lògic el
contacte, és lògica la reunió, però és un desastre voler-la amagar. Més ben
dit, és lògica la confidencialitat, però no té perdó la mentida. Un cop més, a
la credibilitat del president, i de l’independentisme amb negatives contundents,
respecte la falta de contactes. Però és
que de mentida en mentida, no es construeix res. En pocs dies hem escoltat
altres mentides de la boca d’un jutge i senador, Santi Vidal. O desmentits ,
sense cap convicció ni garantia de certesa en boca del Vice president Junqueras,
o antigues mentides respecte les balances fiscals, inversions pendents o
compromisos adoptats. El país està prou crispat com perquè s’acabi de perdre la
poca confiança existent en els governants d’aquí i d’allà.
# posted by joan roma cunill @ 6:52 AM 
