Joan Roma

SORTIR I TORNAR.

En un interessant treball, de periodistes d’aquesta casa, Regió 7, apareixien diversos joves que havien hagut de marxar a treballar a l’estranger. Les seves opinions, denotaven la difícil situació actual per a qualsevol jove a la recerca de feina, i com ells /elles havien optat per buscar-se la vida en altres latituds. Sàvia decisió i tant de bo, fos copiada per milers de joves com ells.

No sóc dels que lamenten que desenes de milers o centenars de milers de joves marxin a l’estranger, amb molts estudis i títols, o amb ben pocs, l’experiència és immensa i habitualment, molt profitosa per a ells i pel propi país.

Jo mateix vaig marxar ,set anys, a treballar a Suïssa i puc assegurar que l’experiència fou del tot positiva, i de ben segur la majoria dels que han marxat podran dir el mateix. Ara bé, si important és sortir, veure món, aprendre altres costums i tradicions, igual d’important és poder tornar, si així es decideix. Aquí és on rau el problema actual per a molts dels que han marxat.

En un mercat de treball tant reduït, inestable i mal pagat com tenim aquí, es fa molt difícil el retorn, aconseguir formar família, o simplement viure amb un mínim de comoditats i seguretat.

Conec un bon nombre de joves treballant a l’estranger, i en molts casos, han assolit un bon nivell de treball, seguretat i ingressos, de manera que el retorn el veuen gairebé impensable, sinó volen patir una davallada important en el nivell de vida i de treball. Aquest és el problema.

També podem afegir el bon concepte dels joves desplaçats cap altres països, en quan a preparació, nivell d’estudis, interès per l’aprenentatge, serietat en el treball, cosa que contrasta amb algunes idees preconcebudes que alguns tenien , respecte l’educació i formació que se’ls dona aquí.

En resum, hi ha una bona acollida, després de les desconfiances inicials, i això motiva incentius i major seguretat de cara la consolidació del treball obtingut. Evidentment que com en tot, hi ha excepcions que confirmen la regla, i depèn quins destins estan tant saturats que trobar una feina mitjanament interessant, es gairebé un miracle.

Amb tot, la necessitat de formar-se millor, d’aprendre o practicar idiomes, de conèixer altres realitats, ha comportat un moviment laboral tant ampli com ho havia estat trenta anys enrere, per culpa de la crisis econòmica d’aquell moment. Vull recordar que a finals dels anys seixanta i setanta, hi havia prop de tres milions d’espanyols, treballant a l’estranger. Ara , estem per la meitat, però el nombre va en augment cada any que passa.

També és diferent la formació dels que ara surten, respecte d’aquells temps, en que la immensa majoria eren persones amb una formació molt escassa, per no dir nul·la. Ara, és d’un nivell mig o alt, d’aquí les grans diferències.

Molts ja no tornaran. Es un problema ? Si es queden per iniciativa pròpia, cap, ni un. Sinó poden tornar, per falta de feina aquí, sí és un problema ,perquè esdevindran persones poc receptives a la plena integració. I això és negatiu per elles, i pel país que els acull. En quan al concepte de pèrdua de cervells, si entenem la UE com un sol país, i una sola realitat, tots son del mateix territori, i tots serveixen a la mateixa col·lectivitat. Hem de canviar el xip en aquest tema, i obrir-nos al món.