Joan Roma

MOBILITZACIONS.

Estem ja a les portes d’una nova Diada, amb les tradicionals mobilitzacions, que donaran peu a les habituals xifres de participants, en funció de qui sigui l’informador. No vull entrar ara en les xifres, sinó en els resultats de les mobilitzacions. En principi una mobilització es fa per reclamar un tema en concret i per tant, com a mostra d’un treball previ, que no ha estat reeixit. Sinó, la mobilització no tindria cap sentit.

I aquí és on crec que rau la crítica als governants catalans i de forma similar, als espanyols. Portem anys de discrepàncies, i anys de reclamacions i disputes, sense haver arribat a un pacte concret i definitiu. Es més, per una part de la població i dels partits, tant impossible veuen el pacte que ja el donen per impossible, i han decidit trencar les negociacions, i marxar.

Una altra part, en la qual em compto, considerem que res està perdut ni és definitiu i aspirem a trobar solució, mitjançant un nou pacte, ampli i sincer, en el qual les queixes i greuges quedin recollits i resolts.

No és fàcil aconseguir aquesta mena de quadratura del cercle, però hem tingut en el passat recent, disputes prou rellevants que varen trobar solució. Perquè no ara ? Crec que el problema està en els protagonistes, d’aquí i d’allà. Son protagonistes mancats de lideratge, avesats a l’immobilisme o a la mobilització populista. Realment no aposten per trobar una solució perquè per això fa falta una gran dosis de valentia i alhora de treball. Sol ser més fàcil, menys fatigós, dir que no hi ha sortida, i continuar immòbils en les seves posicions.

Però, ara i aquí, precisament no es pot continuar immòbil i cal moure i remoure alguns fonaments de manera similar a com es va fer en la Transició. Algú ho ha dit que ara toca fer una mena de segona transició, arreglant tot allò que no va quedar prou clar o prou establert en la primera. I una d’evident és l’encaix de Catalunya.

En aquesta diagnosi podem estar-hi tots d’acord, i si és així, buscar la manera de posar-hi remei, sense necessitat de trencar els vincles històrics, ni marxar cap a terres ignotes on ningú sap què trobarà. La política és l’art del possible i ben possible és, reparar els danys causats i resoldre els conflictes pendents.

Estic convençut d’una majoritària acceptació de la societat catalana, a una modificació de la Constitució que garantís i blindés, la llengua, cultura i ensenyament , a més de garantir un més just finançament. Es el que el PSC proposa des de fa anys, per poder tancar un conflicte permanent. Ara bé, per fer-ho realitat ha d’haver-hi voluntat per les dues bandes, i de moment no es veu. Allà, perquè impera un immobilisme total, i aquí perquè s’han donat passos cap una desconnexió inviable. O es torna enrere i es canvien els protagonistes, o el conflicte esdevé endèmic i sense solució. La situació d’impàs és totalment negativa pel conjunt i per cadascuna de les parts.