Tuesday, September 13, 2016
LA CONTROVÈRSIA DE LES XIFRES - art. Nació Digital Solsona
Des de la primera
gran manifestació de l’any 1976, fins les d’aquest diumenge, les xifres
d’assistents han estat motiu de controvèrsia i alteracions, en funció de qui
les donava. Això ja ha esdevingut “normal” i fins i tot “habitual” com si no
fos possible complir amb un mínim de serietat i transparència. I a les alçades
en que estem, i amb els mitjans tècnics al nostre abast, res més senzill que
comptar els assistents, en un moment determinat. I és que tots els partits, entitats
i moviments haurien de tenir com a norma no enganyar, ni tergiversar la
realitat.
Fa uns anys, davant
aquesta persistència en la disparitat de xifres de participació, es va crear
una entitat, amb plena independència de qualsevol partit, organisme i institució.
Una colla de professionals diversos varen creure adient buscar la objectivitat
i donar xifres reals. Es varen batejar amb el nom de CONTRASTANT. Després de
cada manifestació, publicaven els resultats de la seva recerca, apareixent
disparitats realment espectaculars. Els hi varen caure crítiques punyents i
constants , de manera que han anat fent mutis pel fòrum. Foren ells els qui
varen afirmar que mai, a Catalunya, hi ha hagut cap manifestació que hagi
superat un milió de participants. Per demostrar- ho varen repassar algunes de
les més grans manifestacions, varen superficiar els espais coberts, i varen
trencar afirmacions, d’un milió, un i mig o fins i tot , dos milions.
Impensable, per impossible.
Manifestacions
fetes, que havien cobert tot el Passeig de Gràcia, amb el supòsit de mig milió
d’assistents, varen quedar reduïdes a dos-cents mil, i així ho varem veure en
molts altres casos.
Doncs, bé, sense
aquesta entitat, avui en Josep M. Calvet, exposa a les pàgines de La Vanguardia , els estudis
fets per Llorenç Badiella, Director del servei d’estadística de la Universitat Autònoma
de Barcelona, el qual aporta les medicions fetes en els darrers quatre anys pel
que fa les mobilitzacions de la Diada
Nacional. Segons aquest organisme, en la Diada del diumenge passat es
manifestaren aproximadament 625.000 persones. Sumades, lògicament les 5
manifestacions convocades.
Pel que fa les dels
anys anteriors, en fixa prop d’un milió per la de 2015, 900.000 per la de 2014
i 600.000 per la de 2012. Es evident que per a molts dels organitzadors,
aquestes xifres els semblaren indignants o falsejades, però la realitat sempre
acaba triomfant. Voldria, però, fer unes consideracions sobre les xifres
donades. Totes elles suposen una enorme quantitat de gent. No per haver inflat
i exagerat, anys enrere amb xifres irreals, s’ha de menystenir el nombre de
participants. En absolut. Simplement hem d’evitar dades irreals, impossibles
d’assolir.
S’han de comparar
amb xifres d’altres països i recordar el milió de manifestants a París, en
repulsa pels atemptats soferts. Un milió, és un xifra descomunalment elevada,
per tant, si tornem al nostre país, no s’han d’agafar aquestes dades com
disminuidores del rebuig a determinades formes de governar, sinó com símbol
d’una representació del país que tenim.
Dit això, és
important manifestar-se quan no s’està d’acord amb un tema determinat. Es una
mostra de desacord, que després els polítics han de saber canalitzar
degudament. I aquí rau el gran problema Català – Espanyol. Allà no hi ha un
president ni un govern que escolti i sigui capaç de prendre nota del
descontentament per buscar-hi solució. I aquí, alguns tenen pressa per marxar,
i no han fet ni faran els deures per poder continuar en altres condicions. El
PSC és partidari de recuperar el diàleg perdut i emprendre un camí cap a la
modificació de les condicions contingudes en la Constitució vigent. Un
difícil camí, però més viable i segur que no pas els dels independentistes. I
les mobilitzacions han fet un gran servei a la causa. Han demostrat un ampli
rebuig a la situació actual i la necessitat de modificar-la. Alguns volen
trencar, altres volem modificar-la. Aquesta és la gran diferència.