Joan Roma

ESTRANY CAPITALISME.

En els darrers mesos i anys, hem assistit a un conjunt de fracassos financers privats que han estat sufragats, al final, amb diner públic. Quedi clar, diner de tots nosaltres. Aleshores un es demana, en quin sistema capitalista estem ? Realment funciona com caldria ? O és capitalista, quan hi ha guanys, i en canvi, imputa els costos a l’erari públic, quan hi ha pèrdues ?.

Ho dic per la darrera notícia d’un d’aquests exemples: el Túnel del Pertús que uneix França – Espanya, amb els seus vuit quilòmetres de llargada i que s’havia de rendabilitzar amb un tràfec de trens molt més elevat del que té. Resum, que té pèrdues i ara pertoca als governs de cada país rescatar el deute de 450 milions. Tornem a pagar nosaltres.

El mateix que va passar amb el projecte fallit de magatzem de gas, en el mar, batejat amb el nom de Castor. Altres 1.200 milions, de pèrdues pagades amb diner del contribuent.

I ja no parlem del rescat bancari. Aquí sí, les xifres son especialment escandaloses fins a superar els vint-i-sis mil milions d’euros, de moment. Però, hi ha molts altres exemples per tota la geografia peninsular de casos de rescatar amb diner públic, fracassos de projectes privats.

A la vista d’aquestes actuacions em demano quin valor té la gestió, l’eficàcia, el suposat risc del diner propi...si al final, si surt malament paguen els altres. Amb aquests exemples es fa realitat , l’eslògan dels firaires “ sempre toca, sinó un peluix, una pilota”.

Hem passat del treball ben fet, de l’aportació de capital, del risc prudent, a jugar a una mena de ruleta, en que es prova sort, i si surt bé, perfecte i sinó ja buscarem l’excusa per no haver de pagar els plats trencats.

Es lògic tenir la ciutadania més que crispada a la vista de tants mals exemples, en uns moments en que la crisis ha destrossat les classes mitjanes i ha empobrit les més baixes fins extrems de pobresa severa. El darrer informe sobre la situació social és brutal, en quan a famílies en la més absoluta precarietat, i en com els desequilibris han augmentat d’una manera extraordinària.

S’ha de tancar aquesta etapa de disbauxa i tornar a la claredat de responsabilitats, penalitzant els mals comportaments i obligant a retornar el fruit de la mala gestió. No es pot acceptar la falta de responsabilitat en la gestió, quan aquesta ha produït danys irreparables en el sistema financer com ha passat amb bancs i caixes. Els diners destinats a tapar els forats deixats, podria solucionar la major part de les retallades fetes en els àmbits més fonamentals de l’estat de benestar.

I els grans projectes han de tenir incorporat el finançament i les condicions clares i transparents. Massa fàcil i poc justificat haver de rescatar concessions per no haver assolit les xifres previstes. Qui no arrisca no pot tenir beneficis. Aquest principi, s’ha deixat enrere, i tothom vol tenir beneficis, sense cap risc. Una mostra més dels grans canvis en profunditat que necessita el nostre país.