Friday, August 19, 2016
DECONSTRUINT CATALUNYA -art. Regió 7
DECONSTRUINT CATALUNYA.
Confesso que trenta-cinc anys enrere em
declarava comarcalista i regionalista, a més de catalanista i socialista, però
he deixat de ser-ho (en els dos primers casos) degut a la tardança i la mala
praxis emprada. Entenguem-nos. Quan les coses no es fan en el moment adequat,
perilla la seva oportunitat i existència.
La setmana passada parlava de les estructures
“envellides”, avui parlaré del caos organitzatiu a nivell administratiu i
territorial en el que estem ficats, molt propi de països amb governs febles o
mediocres, o tot alhora, com tenim ara.
Es dona la paradoxa de posar-nos a dividir
aquí, quan la resta del món, és dedica a agregar, sumar o agrupar. Ara mateix a
França s’està produint la segona gran “revolució” territorial després de 1789,
consistent en reduir les regions de 22 a 13, amb un estalvi previst d’uns 12.000
milions d’euros. Podríem parlar de Grècia, Suècia, Itàlia, etc.
Però bé, tornem a casa. L’any 1936 es va
aprovar el mapa comarcal de Catalunya, format per 38 comarques, i 9 vegueries.
L’any 87, en comptes de pensar en un mapa propi dels temps en que estàvem,
s’acorda recuperar el vell mapa, i afegir-hi tres comarques més: Pla de
l’Estany, Pla de l’Urgell i Alta Ribagorça, per arribar a les 41. Perquè 3 de
noves i no 5 o 7 ? Simplement per decisió del president Pujol, en funció de
compromisos presos per ell directament. Segon problema, en comptes d’optar per
comarques de serveis, es decideixen comarques “ polítiques,” equivalents a
mini- parlaments, sense finançament propi ni autèntiques competències, de
manera que només poden sobreviure gràcies als diners que la Generalitat els envia,
a raó de 600.000 euros per comarca, i un plus en funció dels habitants que té.
I com que el mapa es va obrir el 87, perquè no
tornar-lo a obrir més tard ?. Així s’ha fet i ja tenim la comarca número 42, en
el Moianès i si res ho destorba dintre d’uns mesos tindrem la número 43, en el
Lluçanès, i seguirem, que ningú ho dubti. Cap de les noves ni la majoria de les
velles comarques son “autosuficients”. Només poden sobreviure si la Generalitat , els hi
paga les nòmines, i els hi delega alguns petits serveis per justificar
l’existència. Un exemple clar, d’error polític, ineficiència i desgavell
general, amb un cost insostenible.
Però, això no seria res sinó fos perquè un
país tant petit, com el nostre, ha de ser repartit no en 4 províncies, com feu
el Madrid polític del segle XIX, sinó en 6, 7, 8 ....vegueries. No en diem
regions perquè és una paraula massa fàcil de pronunciar pels castellano parlants.
En el 36, eren 9 les regions o vegueries. Aquí ,després d’un part més que
complicat en el Parlament n’aprovarem 7, però ja tenim la vuitena en el bressol
( el Gran Penedès) trinxant l’Anoia , i que ningú descarti la novena ,amb
Osona, Ripollès i la Garrotxa ,
o alguna altra....En aquest cas el cost ja és molt més elevat que mantenir una
comarca, perquè podem parlar d’uns quants milions a l’any.
Amb tot, i a l’espera de posar-se d’acord en
les funcions que cada nivell ha de cobrir, ningú vol “realment” que funcionin. Perquè
??? Doncs perquè hi perdem la majoria d’ajuntaments, siguin del color que
siguin. Com Alcalde de Borredà, prefereixo pertànyer a la província de
Barcelona i a la seva Diputació, que no pas a la Regió Central. Ens hi va no
menys d’un 60% de les ajudes tècniques i econòmiques que rebem cada any. I com
Borredà, la resta de municipis de tota la Catalunya Central.
Mireu, si la part rica se’n va,a la part pobre, ens repartirem les engrunes.
Mal negoci. En resum, hem d’esperar la vinguda d’un segon “seny ordenador” com
fou Prat de la Riba
perquè posi ordre en el pati, anul·li bona part del que s’ha fet fins ara, i
arribi a la conclusió que les províncies no foren un mal invent, si es
gestionen bé. Trenta-set anys per arribar a aquesta conclusió ja diu molt dels
qui ens governen.