Thursday, April 28, 2016
EXCÉS DE FAUNA - art. Nació Digital
EXCÉS DE FAUNA.
La manca de
depredadors naturals ha fet créixer d’una manera exponencial la presència de
fauna en els nostres territoris fins el punt d’esdevenir un autèntic problema
de sostenibilitat medi ambiental. Tots
els que vivim en el món rural, més allunyat de les ciutats, en som testimonis
habituals de la presència de cabirols, cérvols, porcs senglars, isards...en
unes xifres mai vistes ni imaginades.
Només cal passar en
cotxe per determinades carreteres per constatar la normalitat en que ens miren
des de prats i boscos, ramats de cérvols, famílies senceres de porcs senglars o
cabirols que salten d’un cantó a l’altre amb una sorprenent normalitat. Cal fer
atenció constantment per no topar amb cap d’ells, tant abundants son, en
determinats llocs i hores del dia o la nit.
Es evident que
aquest és un dels grans atractius actuals de la comarca del Berguedà,
especialment de l’Alt Berguedà, on son més abundants i diversificats. Poder
veure amb una gran facilitat com pasturen ramats de 10, 15 o 20 daines és un
espectacle digne d’admiració, a l’igual com contemplar les cabrioles dels
cabirols, molt més individualistes, que els cérvols; o trobar alguns isards en
zones baixes on abans mai els havíem vist. Aquesta nova realitat, feliç pel
turisme, topa amb els danys que provoca el seu nombre excessiu.
Els porcs senglars
no son tant ben vistos ni tant populars o entranyables, i sembla que la seva
caça no és tant criticada com la de les altres espècies, però ha arribat el
moment d’actuar per limitar les poblacions i així reduir els danys a les
pastures i camps de conreu de pagesos i ramaders. Un cérvol adult menja
l’equivalent a un vedell , i per tant es converteix en un competidor pels
ramaders. La seva proliferació complica la vida i pot produir un altre efecte
negatiu, com és traspassar determinades malalties cap als ramats domèstics.
Estem, doncs, en un
moment delicat, per quan s’ha d’establir la relació adequada de fauna salvatge
a cada territori, salvaguardant l’espècie, però fent-la compatible amb les
activitats pageses i ramaderes de la zona. Tant important son uns com altres
per un bon equilibri medi ambiental. I ara el desequilibri és més que evident.
Els pagesos i ramaders s’han convertit en una espècie en vies de desaparició, i
sinó els protegim i ajudem a sobreviure, no tindran relleu. Quan penso que en
el nostre terme municipal de Borredà hi havia prop de 180 cases de pageses
actives, cent anys enrere, i ara en queden una desena, està tot dit. Aquestes
son les proporcions habituals en la majoria de pobles de muntanya.
A falta de
depredadors naturals, pertoca als caçadors fer aquesta funció, i no tenen fàcil
la feina a fer. Se’ls hi ha donat una certa mala fama i se’ls hi ha imposat una
gran quantitat de normatives i reglaments que compliquen la seva existència i
provoquen falta de relleu generacional. Trobo a faltar explicacions detallades
i realistes , en programes de televisió, sobre l’equilibri de fauna en un
territori determinat. La gent de ciutat no coneix la problemàtica i considera
que quants més animals lliures hi ha , millor que millor, sense pensar en els
danys que causen o que les superpoblacions son negatives per les pròpies
espècies. I les superpoblacions es donen ja en diverses comarques de
característiques similars al Berguedà com son el Solsonès, Ripollès, Cerdanya,
etc. Per tant, toca garantir l’adequat equilibri, com a principal mesura per la
supervivència de la fauna salvatge i la domèstica.