Thursday, March 17, 2016
LA IMPLOSIÓ DE PODEMOS - art. Nació Digital
LA IMPLOSIÓ DE PODEMOS.
Les presses mai son
bones i menys per conformar un partit polític, per molt innovador i
tecnològicament avançat que sigui. Ara mateix podem veure com el gran crític
dels vells ( per històrics) partits, esdevé una olla de grills amb resultats i
comportaments mai vistos en els vells partits. La realitat sempre s’acaba
imposant i era simplement qüestió d’esperar i veure.
Podemos, s’està
trinxant per un seguit de qüestions que eren previsibles a la vista de com es
va fundar, i com va encarar un creixement exponencial en molts pocs mesos,
gràcies a la complicitats de diversos mitjans de comunicació, especialment de
televisió. I és que en el món en que vivim , el que no surt per televisió, no
existeix.
Així, doncs, Pablo
Iglesias, després d’un bon aprenentatge de com comportar-se davant les càmeres
de televisió i de seguir uns cursos accelerats d’oratòria i populisme , va
iniciar les seves prèdiques, en el moment elegit. En mig d’una forta crisis
econòmica, en el centre d’una crisis de tots els partits tradicionals, dintre de
l’huracà de casos de corrupció com mai s’havien vist...ell va predicar la bona
nova d’una altra política, unes altres maneres, unes altres prioritats...i
molta gent ho va comprar.
Es fàcil criticar,
però molt difícil construir. Es senzill culpabilitzar d’altres de tots els mals
d’un país, però molt complicat aportar alternatives. Pablo Iglesias es va
convertir en el predicador que castigava tothom i proposava receptes senzilles
i ràpides. I la seva fama pujava i pujava, enmig del clamor popular, fent-li creure
en esdevenir el salvador de la pàtria. Només falta un ego una mica pujat per
creure’s un redemptor de tots els vicis acumulats per unes castes que dominen
els partits i subjuguen les classes populars.
I heus aquí que la
pujada espectacular, pronosticada per totes les enquestes, el va fer somiar en
convertir-se en president del govern, a les primeres de canvi. Però amb les
eleccions a punt de ser convocades li faltava encara una mica de temps per
reblar el clau i per això va buscar altres partits, moviments, plataformes i
col·lectius ja organitzats per proposar-los-hi pujar al carro de Podemos, i
tots plegats assolir el cim. Però el cim, va ser més amunt d’on ell creia
tenir-lo i va quedar molt per sota de l’espera’t. I quan algú no guanya, les confluències miren
per elles, i no pel conjunt, de manera que comencen a decidir per elles
mateixes i pensar que ja s’han fet un lloc en el sol, i es poden presentar
totes soles sense el paraigües de Podemos.
I així estem.
Podemos no es trenca per accions exteriors com alguns d’ells volen fer creure,
sinó per implosió, per dintre. Dels 69 diputats obtinguts, tots plegats, ja en
varen marxar 4 de Compromís, però ara totes les altres confluències volen
decidir, sense ser obligades a seguir el guió del líder màxim. Podemos, és tant
nou, tant innovador, tant diferent ... que no és un partit. Es una agrupació de
partits, moviments o plataformes, sense obediència deguda a un programa comú, i
que poden marxar cap on vulguin.
Amb la mateixa
rapidesa en que es fa formar, es desfà. A dia d’avui ja son 5 els grups
parlamentaris que es consideren independents per fer el que vulguin, però hi ha
3 o 4 grups més que volen trencar amb la disciplina central i conformar
agrupacions o organitzacions regionals, amb lligams més o menys consistents amb
el nucli central. A la vista de la situació, Podemos, està en una fase
d’implosió de difícil pronòstic, però tot indica que cas d’anar a noves
eleccions, res seria igual que mig any enrere. I si somiaven en sobrepassar el
PSOE, poden començar a imaginar que ni tant sols s’acostaran a C’s. La realitat
és dura i sempre s’acaba imposant. Els vells partits varen necessitar molts
anys per formar-se, i no està encara inventada la via per escurçar etapes sense
perill de caure o quedar en projecte fallit.
# posted by joan roma cunill @ 1:13 AM 
