Thursday, March 24, 2016
FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA - art. Nació Digital Solsona
FETA LA LLEI , FETA LA TRAMPA.
Som un país especialment dotat per buscar els revolts a tot el que es mou,
per tenir una manera de saltar-nos la llei o adaptar-la als nostres gustos i
necessitats. Fa uns dies vaig tenir informació addicional sobre les conseqüències
de l’aplicació de la Llei
de Protecció dels Animals a Catalunya. En vaig ser ponent per part del PSC i em
sento co- responsable de tot el que suposa el seu compliment.
L’actual llei va suposar avançar en la protecció dels animals domèstics (
gats i gossos) respecte la primera de les lleis redactada. Els ponents teníem
ordres i voluntat d’arribar a un consens i això va motivar debats acolorats ,
amb finals no sempre adequats a aconseguir una bona aplicació de les normes
aprovades.
Un dels grans debats fou entorn a si es podien sacrificar els gats i gossos
abandonats, si al cap d’un cert temps, ningú els recollia ni els adoptava.
L’anterior llei catalana permetia el sacrifici si en un mes no podien ser
donats en adopció o els seus propietaris no els venien a recollir. Aquí les
diferències entre els ponents fou llarga i complicada, sobretot perquè només
dos dels ponents teníem càrrecs municipals i érem més conscients de les
dificultats de mantenir de forma indefinida, als animals abandonats. Els altres
ponents només eren diputats al Parlament i menys arrelats a la problemàtica del
dia a dia.
La realitat em fa veure que en aquest punt no varem ser encertats i hem
convertit les instal·lacions municipals i les de les protectores en uns espais
on s’amunteguen milers de gossos i gats, en el conjunt de Catalunya. Aquest
amuntegament suposa l’incompliment de la pròpia llei pel que fa l’espai que han
de tenir els animals per estar en unes condicions adequades.
Però, la darrere de les informacions rebudes, encara em fa veure millor,
els errors que conté la llei vigent. El supòsit principal per no permetre el
sacrifici dels animals abandonats fou que Catalunya tenia prou sensibilitat com
per assumir en adopció tots aquests animals. Els ponents , defensors d’aquest
supòsit, pecaven d’optimisme, i la vista està de que molts milers, no troben
ningú que els adopti, sobretot si son ja d’edat avançada o tenen alguna
deformitat o malaltia, de manera que queden confinats dintre de les instal·lacions
a l’espera d’un final per edat o malaltia. I només en cas de malaltia greu i
per decisió d’un veterinari, el sacrifici està permès.
Però, és que m’he assabentat d’un altre problema greu, per alleugerir l’amuntegament.
Resulta que en diverses comunitats autònomes, el sacrifici encara és vigent, i
algunes entitats animalistes per salvar els animals recollits, animen als
adoptants catalans a fer-ho amb animals procedents d’aquelles CCAA , en comptes
de la nostra. Aquí com que estan “salvats”, no passa res si continuen en les
instal·lacions, de manera que moltes adopcions es fan fora d’aquí, i aquí hem
de continuar mantenint els animals sense cap possibilitat de trobar adoptants.
El problema és injust i greu per quan estem parlant de molts milers
d’animals que han de ser mantinguts pels ajuntaments, o per protectores que ho
fan de manera substitutòria. I tot plegat en un moment de crisis econòmica com
mai havíem viscut, i amb centenars de milers de persones que necessiten atenció
urgent. Hem d’estimar i protegir els animals, però sempre posant per davant els
drets de les persones. Si sabéssim els milions d’euros que anualment s’han de
dedicar al manteniment d’animals domèstics abandonats, potser reaccionaríem de
forma més radical per castigar els comportament incívics contra qui els abandona,
i flexibilitzaríem la legislació per evitar la despesa que aquesta situació
produeix. Tinguem present que només a Catalunya s’abandonen uns 80.000 animals
( gats i gossos) cada any. I ja no parlem de molts milers d’animals,d’altres
espècies, que no son contemplades per la Llei de Protecció dels Animals. Molts son
atropellats per vehicles, però altres es converteixen en assalvatgits i
esdevenen un greu perill pel conjunt de la societat. No parlem d’un tema
secundari, al contrari, un problema de primer ordre. No s’hi val contemporitzar
o mirar cap una altra banda com s’ha fet fins ara.