Saturday, November 07, 2015
DEPENDÈNCIA TOTAL - art. Regió 7
DEPENDÈNCIA TOTAL.
Pels qui no
coneixen en detall el funcionament dels ajuntaments, sobretot dels més petits,
poden pensar que la crisi els afecta però no tant com als particulars. No és
així, totes les administracions porten cinc o sis anys de fortes retallades, en
la gestió i serveis, per intentar remuntar quan vinguin millors temps. I els
millors temps tarden en arribar i en algun cas no hi ha data, ni prevista ni
previsible. M’explico.
Els petits
ajuntaments han viscut dels seus recursos per sobreviure, i dels ajuts
procedents de la Diputació de Barcelona( en el nostre cas) o de les altres
Diputacions, i de la Generalitat per poder realitzar les inversions. Inversions
en adquisició de bens, o en la realització d’obres de tot tipus, al llarg dels
trenta- sis anys de democràcia municipal.
Sense aquestes dues
administracions, els municipis estarien en una situació radicalment diferent. I
ara, degut a la manca de govern estable, i sobretot ,degut al molt elevat deute
de la Generalitat, els plans de subvencions als ajuntaments han estat anul·lats
sense cap data ni previsió de que siguin ressuscitats. Per tant, el doble
finançament al qual podien aspirar tots els municipis queda limitat a un de
sol: el de les Diputacions.
Es a dir, en el
mandat que fa ben poc hem iniciat, la dependència dels municipis envers la seva
Diputació serà total. Parlaré bàsicament de la Diputació de Barcelona, per ser
l’àmbit principal de la nostra regió i perquè és la que millor conec, des de
l’abril del 79 en que hi vaig anar a buscar ajuts, per primera vegada.
El repartiment dels
ajuts de la Diputació té un caràcter clarament reequilibrador, compensant els
pocs habitants amb una major inversió, tant en serveis com en inversions. El
Berguedà és una de les mostres més clares, per quan sempre ha rebut tres o
quatre vegades més del que en proporció li hagués pertocat, per nombre
d’habitants. El mateix podem dir en altres casos de comarques de l’interior. I
ara toca reivindicar el paper d’aquesta administració després d’anys en que
alguns les volien fer desaparèixer. Pobres ajuntaments si ara les diputacions
no existissin. D’elles depenen de tot i per tot, per poder cobrir necessitats
bàsiques.
De totes maneres hi
haurà una pressió terrible en aquests quatre anys per poder complir amb una
part dels compromisos electorals dels equips de govern. Si abans podien aspirar
a presentar projectes d’una certa magnitud a la Generalitat i uns altres a la
Diputació, ara tot ha d’anar a la Diputació i els recursos no seran pas més
grans que els del passat mandat. Vol dir que l’activitat municipal, en matèria
d’inversions , quedarà reduïda a la meitat del que era habitual. Un greu
problema, tant a nivell municipal com a nivell general per la falta d’activitat
en una administració que era molt generadora de llocs de treball en tota mena
d’empreses.
Un altre problema
afegit és el cost de manteniment i millora de molts equipaments,
infraestructures i serveis que han envellit i necessiten noves inversions per
posar-los al dia. En resum, la Diputació haurà de filar molt prim per poder
arribar a tots els municipis i fer-ho amb prou amplitud com per poder atendre
les peticions més bàsiques. De fet, és tradició de la Diputació donar una
àmplia autonomia als ajuntaments per decidir en què volen invertir els diners
que els hi concediran. Es la millor manera de preservar l’autonomia, al mateix
temps que s’atén les obres més essencials, segons els qui millor les coneixen:
els equips de govern.
En aquestes ratlles
he volgut remarcar la importància de les Diputacions i al mateix temps recordar
el deute de la Generalitat, i les repercussions que té sobre la vida de tots
els ciutadans. Suprimir els ajuts històrics que venien en el PUOSC, deixa els
ajuntaments en unes molt difícils condicions, i no permetrà realitzar molts
dels compromisos previstos en els programes electorals. Que tothom ho tingui
clar.