Sunday, June 28, 2015
MALGRAT TOT, SEGONS - art. Regió 7
MALGRAT TOT, SEGONS.
Es evident que tots els partits
“tradicionals”, “històrics” o com els hi vulguem dir han travessat o estan en
plena crisi existencial. I la llista encara no s’ha tancat com hem pogut veure
fa ben pocs dies en el cas d’Unió Democràtica, o la mateixa Convergència. La
llista és llarga, a nivell català i espanyol, i caldrà veure si , al final, en
surten reforçats o destrossats.
En el cas nostre del PSC, els tres o quatre
anys anteriors han estat durs, per quan hem vist com militants de base,
simpatitzants, i alguns antics dirigents marxaven sota pretextos que no hauríem
imaginat pocs anys enrere, sobretot pel que fa els qui havien ostentat
importants càrrecs de partit i institucionals. Les contradiccions en les que
han caigut, suposen més la fugida cap a nous càrrecs institucionals o en
empreses i organismes públics, que no pas un veritable canvi ideològic.
Alguns d’ells i elles els veiem a la recerca
desesperada d’una plaça en la “llista del president o amb el president” i
d’altres en la llista “de país “ d’ERC, o directament col·locats en algun dels
ajuntaments més grans. Aquests moviments provoquen més tristesa que no pas
preocupació perquè la gent ja és grandeta i veu qui és sincer i qui no. A mi
m’ha sabut més greu la callada retirada d’alguns militants i simpatitzants
històrics que no pas les d’aquests antics dirigents, alguns dels quals es
permeten criticar el camí del PSC, des de tertúlies televisives , radiofòniques
o en premsa escrita, ben pagats pel poder establert.
La campanya anti PSC ha estat dura i llarga,
molt llarga i molt intensa a tots els nivells, amb ànim de destrossar la nostra
presència i activitat, basada en el respecte i l’encaix de tothom , en el
nostre país. Fer de mediador, o de pont entre unes posicions i unes altres no
és gens fàcil quan hi ha constants intents de trencar la convivència que crèiem
assentada, entre unes forces i unes altres. Si a tot plegat, hi sumem, la
obtusa incomprensió del que passa aquí, per part del govern central, l’aliment
per radicalitzar posicions és més fàcil que mai.
Ara, ja no queda cap més altre remei que anar
a les eleccions del 27 S, i tot seguit a les de novembre o desembre, per
canviar el govern central, i obrir una nova etapa , radicalment diferent a les
viscudes fins ara. Res és segur, cap pronòstic és possible, en un escenari més
líquid que mai.
El que sí podem jutjar és el que va passar el
24 M, a les eleccions municipals. Malgrat tot, el PSC ha aguantat i ha quedat
segon en nombre de vots a nivell de Catalunya. El PSC té 122 alcaldies i està
en 168 governs municipals, de manera que prop d’un 40% de la població catalana
té el partit socialista en el govern municipal. Un resultat inimaginable dos o
tres anys enrere, en plena crisis existencial, colpejat pels quatre costats i
desgastat a nivell intern i extern. Tot indica que de la crisis n’està sortint
poc a poc, i si tot va com imaginem, el resultat pot acabar amb un nou encaix
en aquesta Catalunya que tots volem diferent, però sense trencadisses.
I el panorama estatal també sofreix canvis
profunds, com per poder aspirar a canviar el govern central i aconseguir
reformular els principis bàsics de convivència entre els ciutadans i els
territoris on viuen. Que Catalunya ha estat mal tractada, pocs ho dubten, però
que hi ha esperança per canviar la situació, molts ho creiem. L’oferta ha de
ser conjunta per aconseguir blindar llengua, cultura i ensenyament, i modificar
el sistema de finançament per fer molt més raonable la proporcionalitat entre
el que s’aporta i el que retorna. Estem en un moment apassionant i ho estem
veient en la majoria d’ajuntaments. Ara ho voldríem veure a la Generalitat i en
el Govern Central.