Joan Roma

I ARA, LA VIA SOCIALISTA.

Ningú pot negar l’èxit de convocatòria, organització i comunicació de la Via Catalana, i l’ampli ressò aconseguit a tots els nivells. Ha estat una digna successora de la Diada de l’any passat.

I ara , què ? Es pregunta tothom. Estem a l’endemà de la gran mobilització i tothom comença a constatar l’enorme complexitat del procés endegat. Sempre el temps i la realitat s’imposen, i molts han volgut simplificar tant les coses que s’han passat de rosca i ara convé posar les coses en el seu lloc.

Tenim ja la carta de resposta del president Rajoy, al president Mas i el seu contingut era totalment previsible. Si el portaveu del govern català, Francesc Homs hi veu millor predisposició i majors oportunitats, deu ser l’únic del país. El problema està a les dues bandes, i cap dels dos presidents controla la situació ni els temps ni les sortides. Estan atrapats en una espiral d’imprevisible resultat.

En el que diem Madrid, és impensable obrir les portes a un referèndum. Tenen la legalitat vigent al seu costat, tant l’espanyola ( Constitució) com la catalana ( Estatut d’Autonomia) , i una enorme pressió de la dreta més reaccionària, i la de les altres autonomies que no consentiran un tracte de favor a una d’elles. O el que elles veuen com un possible tracte de favor.

Aquí, a Catalunya, Artur Mas tampoc lidera el procés. Va voler refredar la situació dies abans de la Diada, i l’èxit de la mobilització l’ha obligat a una nova fugida endavant, sense un rumb clar. Repetir com un “mantra” que la consulta es farà l’any que ve, sense tenir ni la pregunta consensuada, ni la data possible, ni, el més important, la via per dur-la a terme, demostra la seva incapacitat de maniobra.

I apareixen ara, les complexitats del procés. Tard o d’hora havien de sortir, però cap país de la UE es ficarà en un conflicte intern d’un dels seus Estats. Tampoc Estats Units avalarà una modificació del mapa europeu, dintre d’una crisis econòmica, financera i política com mai s’havia vist des de la segona guerra mundial.

També queda clar que un pols contra un Estat, no es un xoc de trens, sinó un previsible xoc d’un tren contra un sis-cents. No estem en igualtat de condicions. Tenim feblesa interna i desorientació externa. No tenim aliats externs, i les dificultats internes son enormes, especialment en l’apartat econòmic – financer, de manera que el Govern Mas no es pot permetre cap enfrontament que posi en perill les bestretes mensuals que li permeten pagar les nòmines dels funcionaris.

Aquestes realitats, existeixen des de sempre, i alguns les han volgut obviar o amagar sota les soflames independentistes, però tot s’ha de fer amb el cap fred, i amb prudència extrema. Diguem-li seny.

Arribats on estem, queda la Via Socialista com a sortida viable i raonable. No avançarem amb la intransigència del govern central, ni amb l’adéu del Govern Mas. Ho podrem veure en les properes setmanes, d’una manera contundent.

La Via Socialista, proposa fer un referèndum, acordat entre els dos governs , legal i vinculant. I per poder-lo exercir, s’ha de modificar la Constitució, per donar cabuda a aquesta aspiració, però també per proposar un nou encaix de Catalunya dintre d’una Espanya federal. Volem copiar el model alemany, en el qual tots els dirigents socialistes catalans hem begut des dels inicis, i que finalment comença a fer forat en els dirigents del PSOE. Volem per Catalunya la posició que té Baviera . Precisament fa pocs dies varen elegir el seu Parlament, i animo a estudiar el paper que juga a nivell estatal.

Que ningú cregui que les mobilitzacions de les dues Diades, no han tingut conseqüències, a tots els nivells. N’han tingut, i moltes, i una d’elles és un canvi d’actitud en els socialistes espanyols, demostrat en la Declaració de Granada, i en acords entre Pérez Rubalcaba i Pere Navarro. La Via Socialista permet modificar la realitat territorial d’Espanya, amb un encaix per Catalunya que li garanteix respecte i tracte diferenciat i just en tot allò més sagrat: cultura, llengua, competències i finançament. Entre l’immobilisme i la ruptura, el PSC proposa la Via Socialista. En un moment històric com el que vivim tenir una sortida raonable, és molt millor que l’impàs actual.

Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà