Joan Roma

ESTAN BEN PAGATS ELS POLÍTICS ?

En plena crisis tot es mira molt més que anys enrere, i lògicament, els polítics se situen en primera línia de foc. El descrèdit, motivat pels escàndols polítics i financers, han fet caure sobre nosaltres, tots els focus públics i privats. Ja està bé, si les informacions i documentacions arriben als ciutadans amb claredat i exactitud.

Però , aquest no és el cas. He comprovat inexactituds flagrants, incomprensibles i enormes en mitjans de comunicació suposadament ben informats. Aleshores, ja no saps si és per culpa del periodista, o simple mala fe, o una mica de tot.

A dia d’avui, excepte en alguns llocs concrets, és fàcil obtenir informació fidedigne sobre les condicions econòmiques de qualsevol càrrec públic, sigui alcalde, regidor, diputat , senador...De fet, no hi hauria d’haver cap excepció perquè tot el que es paga amb diner públic, ha de tenir control i supervisió pública, però alguns càrrecs institucionals son molt tancats a l’hora d’explicar les seves remuneracions. De totes maneres amb insistència i constància, tot s’arriba a saber i a trobar.

Donar compte de si un polític està ben pagat o no, és difícil, com en qualsevol altre sector i professió. D’entrada el càrrec d’un polític , sempre s’ha d’entendre com a provisional, i més si depèn de les urnes. Un regidor o un alcalde, ho és en funció dels resultats electorals de les eleccions municipals de cada 4 anys. I el mateix passa amb els diputats, senadors, i altres càrrecs lligats a les eleccions periòdiques en les que està sotmès. Així, doncs, no és igual una remuneració per un lloc de llarga temporalitat que per un de provisional.

Però bé, anem al gra. Els alcaldes i regidors , acorden els sous , indemnitzacions o compensacions en el primer ple de cada mandat municipal. Es a dir, en un acte públic, obert a tothom i del qual tothom en pot tenir informació. No hi ha secretismes ni obscuritat en cap de les decisions municipals.

La majoria d’alcaldes i regidors de pobles petits no cobrem res. Cap sou, ni gran ni petit. El que se sol fer és acordar una compensació per assistència a plens o comissions municipals, d’un import determinat, normalment molt baix. En el cas meu, la compensació consisteix en 40 euros per assistència a plens o juntes de govern local. I res més. Catalunya té 600 municipis petits, dels 947 existents a tot el país.

Amb tot hi ha alcaldes de pobles petits que sí tenen plena dedicació i poden cobrar, i alguns cobren perquè la Generalitat va posar unes subvencions destinades a aquest concepte, en temps del tripartit. El mateix passa amb alguns regidors.

I lògicament en pobles grans i ciutats, els alcaldes i alguns regidors tenen sou per tenir plena dedicació a les tasques municipals. Aquests sous públics, van en funció del nombre d’habitants, del pressupost, dels acords entre partits, etc, i puc dir que la immensa majoria son perfectament raonables. Es a dir, molt pocs sous, poden considerar-se elevats, si tenim en compte les responsabilitats, dedicació, preparació que ha de tenir un alcalde, i el fet de que es converteix en una mena d’encarregat d’una gran empresa, molt més gran que la majoria de les que té en el terme municipal.

Jo diria que pel cantó dels ajuntaments, les retribucions no han provocat cap escàndol i son totalment defensables i raonables.

Pel que fa els diputats, em limitaré a parlar dels del Parlament, i deixaré per una altra ocasió parlar del Congrés i del Senat, o dels consellers i presidents autonòmics.

En el Parlament de Catalunya tenim 135 diputats/des, i lògicament tots tenen plena dedicació, si bé, alguns partits permeten compatibilitzar el càrrec de diputat, amb altres de particulars. Dos sous públics son incompatibles, però un de públic i un de privat, no. Habitualment els partits d’esquerres obliguen a plena dedicació política, els de centre i dreta, habitualment autoritzen les compatibilitats externes. Hi ha de tot, però bàsicament aquesta és la realitat.

I si bé la presidenta del Parlament és una de les polítiques més ben pagades amb 121.679,48 euros bruts a l’any, un diputat de base se situa al voltant dels 40.000,00 euros, també bruts. Repeteixo el tema “bruts” perquè en molts mitjans de comunicació es donen xifres que semblen escandaloses, amb molts pocs aclariments. Per exemple, s’ha de saber que un diputat quan perd el càrrec no té subsidi d’atur. Es increïble, però és cert. I tampoc té cap mena de pensió o compensació posterior com molta gent creu.

En moltes ocasions he sentit dir a persones que els diputats quan pleguen continuen cobrant, o que al cap de pocs anys, els hi donen una pensió vitalícia... son llegendes urbanes que no tenen res de reals. Els únics que tenen una pensió vitalícia son els expresidents de la Generalitat i del Parlament. Ningú més.

I els diputats disposen d’un ordinador personal , deixat pel Parlament i un mòbil. Abans teníem un teletac, per passar peatges, però ara mateix ja no s’ha concedit, perquè el conveni amb l’empresa d’autopistes, no s’ha renovat.

També tenen unes compensacions econòmiques, en funció d’on viuen si els desplaçaments els fan amb vehicle propi, com és el cas del 90% dels parlamentaris. Es molt o poc el que reben? També és molt relatiu, en funció del que treballin. Qui més treballa més gasta,i per tant la compensació és més justa o fins i tot no arriba. En els meus temps de diputat, solia fer uns 4.500 quilòmetres al mes, voltant per aquestes comarques de la Catalunya Central, i d’aquí cap al Parlament. Si algú compta aquest cost, veurà com la compensació és justa o fins i tot per sota del cost real, si toca pagar peatges. Això vol dir cotxe nou cada 4 anys...

Bé, considero bàsic explicar a la gent les condicions de treball dels polítics perquè els paguem entre tots, i tothom ha de tenir dret a saber les seves retribucions. Qui vulgui profunditzar més, pot anar al web del Parlament i veure les retribucions de tots els càrrecs parlamentaris. El mateix pot fer ara, en el Congrés de Diputats i el Senat. Com també es pot veure el volum de patrimoni de cada càrrec electe.

Sempre és discutible posar una xifra a una remuneració, però si qui la rep s’hi dedica, és eficient, i lògicament honest, se la guanya. En tot cas, a nivell d’alcaldes i regidors la majoria es guanya el seu sou, i malament anirem si les modificacions de les lleis municipals treuen els sal.laris. I de moment aquesta és la intenció del PP, i no queda clar que farà CiU i ERC , aquí a Catalunya. Tots estem d’acord en que es puguin determinar uns límits de retribució , per evitar casos inadequats, però si una persona es dedica a un ajuntament ha de poder ser retribuït.

I pel que fa els diputats, el mateix. Han de tenir un sou adequat, sense privilegis, però tampoc sense malfiances. Si volem polítics preparats, han de tenir un sou digne, sinó deixarem les institucions en mans de mediocres, o pitjor, en mans d’aprofitats. Per això és tant important el debat d’aquests dies, entorn les condicions, dedicacions i remuneracions dels càrrecs públics. Informem-nos abans de criticar coses, que moltes vegades res tenen a veure amb la realitat. Ara ja no tenim excusa perquè podem consultar-ho en totes les institucions, i ben aviat disposarem d’una llei de transparència que ho facilitarà encara més.