Joan Roma

ALTERNATIVA A LA RUPTURA I AL CENTRALISME

La missió principal d’un govern és administrar els recursos públics de la millor manera possible i marcar el rumb de l’acció de govern, en la bona direcció.

Sembla ben fàcil, doncs, estar al front de l’executiu d’un país. Les dificultats sorgeixen quan no s’administra bé, i s’ha perdut el rumb. En major o menor mesura és el que constatem en el govern central i en el de la Generalitat.

En un lloc i un altre, els mesos van passant i res indica haver trobat el desllorigador a la situació general de crisis. Al contrari, les improvisacions s’han fet amos del destí de les dues administracions, i s’autoalimenten amb decisions que més que ajudar a resoldre problemes, semblen destinades a crear-ne de nous.

El que coneixem pel Madrid polític, dominat per la majoria absoluta del PP, van a la recerca d’un gran retorn al passat, recuperant competències i imposant mesures recentralitzadores que afecten autonomies i ajuntaments. Qui digui que tots els partits estatals s’assemblen i actuen de similar manera, que s’ho faci mirar perquè mai com ara les llibertes bàsiques i els serveis essencials havien estat tant amenaçats.

I a Catalunya, alguns partits i una part de la societat, consideren arribat el moment de la ruptura i de dir adéu, sense tenir present la realitat interna i externa, ni la complexitat de la seva posició. Tot es simplifica i tot es garanteix sense cap mena de base legal, després de vuit mesos de les eleccions.

Fins ara, doncs, ens hem mogut entre la proposta de ruptura, i la del centralisme. Dues posicions extremes i irreconciliables. Semblava impossible trobar una alternativa, i son molts que no la volen, però no per això no existeix. L’acaben de consensuar els socialistes, el passat cap de setmana a Granada. Una declaració històrica, amb lletres majúscules, i la lectura és obligatòria abans d’intentar desacreditar-la.

El federalisme ha avançat més en els darrers dos anys que en els darrers trenta. La història està plena d’avenços “per salts” quan la situació ho reclama. I els lideratges és confirmen en els moments difícils i claus de la història, i no quan tot va bé. Es el cas de Pere Navarro, al qual molts no volien veure com una persona capaç i sòlida, i ha fet avançar el PSC ( i amb ell el PSOE) cap a posicions d’autèntica alternativa de cara el futur immediat.

La Declaració de Granada, aposta per un nou pacte constitucional, amb elements tant essencials, com el reconeixement constitucional de Catalunya i els seus drets històrics. El blindatge de les competències de al Generalitat. En la seva representació com a tal en el poder legislatiu de l’Estat. La Constitució recollirà el principi d’ordinalitat. Es reduirà la diferència de rendiments dels règims forals respecte el règim comú en el finançament de les CCAA. Es garantiran els drets socials que hem assolit en els últims anys. L’aplicació de tècniques federals assegurarà la lleialtat i cooperació entre els govern autonòmics, i entre ells i el govern de l’Estat. El poder judicial es descentralitzarà d’acord amb pautes federals, i Catalunya podrà defensar millor els seus interessos en la UE.

Arriba massa tard aquesta Declaració ? Té importància i recorregut? Ho veurem ben aviat. El cert és que estem davant la major transformació del segon partit de l’Estat, fonamental per poder pensar i tirar endavant una modificació de la Constitució. Si algú tenia algun dubte sobre el lideratge de Pere Navarro, i l’aposta per canvis substancials en el PSOE, la lectura de la Declaració de Granada, li demostraran la realitat. El PSC posa una alternativa seria i viable, a les dues posicions enfrontades a nivell català i espanyol.

Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà