Joan Roma

ESTRUCTURES “NACIONALS”.

El president Mas, va iniciar l’actual legislatura proclamant la voluntat de crear estructures “d’estat”, com a pas previ per esdevenir independents, i estar ja preparats per assumir aquest nou rol, en un nou marc d’encaix mundial de Catalunya.

De fet, aquesta proclamació era continuació del que ja el president Pujol havia fet, molts anys enrere, a l’hora de batejar les estructures, equipaments i organismes, amb l’adjectiu de “nacional”, pensant en “estatal”.

D’aquesta megalomania a crear grans estructures, ha vingut bona part de la ruïna econòmica del país. Ni el país necessitava tantes estructures “nacionals”, ni se les podia permetre a nivell econòmic , ni estaven dimensionades pel servei que podien donar. D’aquí el fracàs de moltes d’elles, i un enorme forat econòmic deixat al cap dels anys. Aquí en veurem uns quants exemples, tot i que com en articles anteriors, el reguitzell d’exemples podria ser molt més ampli i detallat, si disposés de més espai. I de fet, animo a algun dels periodistes –escriptors a recollir en algun llibre el balanç d’aquestes polítiques de “grandesa “ mal entesa, que ens ha conduit a un endeutament desbocat.

I repeteixo una vegada més, que la pèssima gestió econòmica i de planificació a Catalunya és la principal causa de la situació en la que ens trobem. I s’ha ampliat per un inadequat sistema de finançament, és cert, però bona part de la culpa l’hem de buscar a nivell intern. Però bé, tornem al principi.

Si fa uns dies parlàvem de la decisió de disposar de policia “nacional” pròpia , i d’un sistema “nacional” de presons, era lògic continuar aquesta dèria en disposar de molts altres equipaments i estructures pròpies d’un estat.

I així va néixer el Teatre Nacional de Catalunya, construint un edifici de grandiositat evident, proporcional a l’ambició de qui el va encarregar. Evidentment, a dia d’avui, no es pot mantenir, i les inversions fetes superaven la capacitat econòmica dels governs de torn. Però, ja el tenim.

També havíem de tenir, un Teatre Nacional de l’Opera. En aquest cas, ja existia, tot i que es va cremar, i es va haver de reconstruir. El Liceu, era una realitat, finançat antigament per capital privat, que va anar passant a dependre dels pressupostos públics, en els anys de vaques grasses. Una altra institució amb problemes de subsistència.

Un Museu Nacional, era indispensable. Va néixer el MNAC, un nom de complicada explicació per la gent de dintre i de fora del país, però “intocable”, perquè és una mostra de la “grandesa” en que va ser creat. Posar-hi el nom de Barcelona, per fer-lo més “universal” va ser considerat anatema. També te problemes greus de finançament.

I un país, amb vocació “d’estat” havia de tenir la seva Orquestra, encara que el nom pugui complicar la vida dels dissenyadors de cartells. Ja tenim la Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, que té la seva seu a l’Auditori Nacional. Institucions que com totes les altres han de subsistir amb greus dificultats.

Podem continuar, sortint de l’apartat cultural, per entrar en altres camps, i constatarem altres realitats, totes elles amb “grandeses” eloqüents: Institut Català (Nacional) d’Energia, Circuit Nacional de Montmeló, Parcs Nacionals, Monuments Nacionals, Festes Nacionals, ...

Tothom volia incorporar “nacional” al que feia, o tenia per trobar finançament “nacional”, procedent de la Generalitat. I bé, aquesta grandiositat, generositat i falta de planificació i gestió ha produït uns resultats econòmics brutals a les finances “nacionals”, de manera que estem on estem, per mèrits propis, ajudats per uns mals pactes a nivell de finançament.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de Fed. XI del PSC