Joan Roma

SABER JUBILAR-SE

En els meus ja llargs anys de dedicació política, amb més o menys intensitat, he pogut veure dotzenes, per no dir centenars de casos, d’excel•lents trajectòries polítiques , totalment malmeses per no saber jubilar-se a temps.

He comprès que tant important és saber entrar en política, com saber-ne sortir, i aquí és on molts companys i companyes, fallen. I molts dels que fallen son els que durant anys han predicat la renovació, l’entrada de cares noves, la rejovenació del partit... però, pels altres. Ells no es comptaven en aquest paquet.

I quan dic, saber jubilar-se, no em refereixo a esperar l’edat oficial de jubilació, sinó la retirada del pla polític, per donar pas a d’altres generacions, altres sectors o altres persones més aptes per aquella feina determinada. No s’ha d’entendre en absolut una jubilació, com a final d’una feina, sinó com desplaçament cap altres indrets més aptes i adequats, en un moment donat.

Es més, per un polític, no existeix una edat de jubilació concreta. Depèn l’àmbit, la disponibilitat o l’aptitud. Cada edat, i cada càrrec, pot ser perfectament assumit, en funció de la preparació i les circumstàncies. En aixó no hi ha regles generals, però sí cadascú ha de saber veure quan és hora de plegar d’un lloc per anar cap un altre. I sempre es poden trobar opcions adequades per continuar al servei del partit o la societat.

El que és penós, és veure com algunes personatges no saben deixar el càrrec i volen mantenir-se en un primer pla quan el temps ja ha passat per ells. Un exemple clar l’hem tingut fa poc més d’un any, quan un ex- Conseller pretenia mantenir-se en un primer pla de l’actualitat política ni que fos votant diferent de la resta de tot el Grup Parlamentari.

El ser conegut, membre d’una família de destacats socialistes, li podia fer pensar que podia mantenir la seva presència a primera fila, impartint lliçons d’innovació, obertura i futur. I per donar exemple de sacrifici i estimació al país, acaba fundant un nou partit, amb altres rebotats del PSC o d’altres partits. El futur es veurà ben aviat, i pot ser tant emblemàtic , com és el seu present.

Trist final, semblant a multitud d’altres que han anat per camins semblants. Tot per no saber entendre la vida útil que tenim tots i cadascun de nosaltres, en tant que peces d’un gran engranatge en el qual fem un servei , destinat a la col•lectivitat, però sabent que el nostre és un projecte col•lectiu, no individual.

I tota aquesta llarga introducció ve a tomb, d’altres exemples que tenim, a dia d’avui, dintre del PSC.

Alguns no han entès que la seva hora ha passat, i el més noble és donar pas a la nova fornada de dirigents sorgits del darrer Congrés del partit. Altres creuen que pels càrrecs tinguts en el passat, formen part de la consciència “viva” del partit, i representen les essències genuïnes del socialisme català. I altres consideren que per raó de càrrec, trajectòria o orgull intern, poden imprimir una petja “diferent” de la resta de companys del partit o del Grup Parlamentari, i així justificar que van “per lliure” en temes determinats.

Trista manera de fer, molt poc democràtica, i ben poc modèl.lica a nivell de partit i societat. No enganyen a ningú quan es desmarquen o volen anar per camins “individuals”pensant que guien a milers de descarriats o desorientats. Al final, dintre del partit ens coneixem tots, i les motivacions per fer determinades coses, les entenem d’una manera molt concreta. I el mateix fa la gent de fora, que detesta posicions nominalistes molt poc explicables, i contràries als ideals del partit.

En resum que ningú vol salvapàtries ni guies espirituals, perquè tots som ja grandets i hem viscut i batallat per arribar a profunditzar en el funcionament democràtic de les institucions i del partit. No val que alguns creguin haver de votar, diferent de la majoria, per uns motius de consciència que semblarien no afectar als membres de la majoria. O que altres, tot i estar fora de les institucions, per raó de càrrecs passats, creguin que han de ser els oracles del partit i marcar cap on ha d’anar.

Tenim una direcció elegida, a la qual varem encarregar un bon nombre de deures, en forma de resolucions del Congrés. Té la nostra confiança i l’autoritat necessària per marcar el camí cap on anar. Deixem-la treballar i qui cregui que és el moment de jubilar-se, parcial o plenament, que no dubti a fer-ho. Serà molt millor per ell, i sobretot per tot el col•lectiu que conforma el PSC.

Joan Roma i Cunill, President del Consell Fed. XI del PSC