Joan Roma

A QUÈ JUGUEN ALGUNS ?

Sóc dels qui creuen que en democràcia les lleis no es discuteixen, s’acaten, i punt. I sinó agraden es fa tot el possible per modificar-les, però mai, es poden incomplir.

El nostre país està ple de persones, càrrecs públics, i institucions governades per aquests càrrecs públics que es permeten incomplir la legalitat, sense cap mena de problema. HO podem veure en l’ús de les banderes, els símbols i els protocols institucionals. Es un territori de campi qui pugui. Una falta total de serietat i legitimitat que no ha estat seguida ni penalitzada, en cap moment.

Situacions com les que vivim aquí son inimaginables en qualsevol país europeu. Ara mateix, podem veure institucions, presidides per una sola bandera. Altres, per dues o tres, o cap. O banderes no oficials,etc.. A nivell de retrats, passa el mateix, i si es decideix es treu el Rei, o Artur Mas...

En fi, un país que no respecta ni compleix determinades obligacions, és incapaç de fer pedagogia en d’altres nivells. Qui perd l’autoritat, ja no és capaç de donar lliçons a ningú. En aquest aspecte Catalunya és un exemple paradigmàtic.

I sota el principi de que si una cosa no m’agrada, no la compleixo , pot entrar-hi tot. Si una bandera no m’agrada no la poso, i si una llei em desagrada la incompleixo i ja està. Al final no passa res, i permet aspirar a continuar aquest tarannà fins situacions impensables.

I hem arribat ja a qüestionar, no els símbols, sinó les lleis fonamentals. Era un pas lògic i previsible. Si en determinats àmbits hem decidit i fet el que hem volgut, també ho podem en altres de superiors. I no passa res.

En qualsevol país de llarga tradició democràtica si hagués sortit un governant dient que organitzarà un referèndum, sotmès a la Constitució, o no. El polític en qüestió hagués durat 24 hores en el càrrec. No més. I pensar i expressar públicament que es pot anar cap a la independència, per la via legal, o no. Igual. En democràcia no hi ha dreceres ni possibilitats de trencar les lleis fonamentals, simplement per l’oportunisme d’un dirigent o d’un partit, que es posa com a líder d’una determinada aspiració.

Madrid, és el menor del problemes, de cara a imaginar la independència de Catalunya. Si algú creu que simplement ignorant, o trencant les regles de joc democràtic que tenim a Espanya, ja obtindrà el vist i plau de la UE o de la resta del món, és que viu en una altra realitat, o en un altre planeta.

Es increïble la fugida endavant que ha fet Artur Mas, i la situació en que ha posat el país, tant Catalunya com Espanya. S’han agafat aquesta decisió com la del tema de les banderes. No creuen rellevant incomplir la legislació vigent. Però una cosa és la batalla per les banderes i una altra, proposar una secessió , pensant que la gent seguirà a cegues.

El desafiament, o la il•legalitat és massa gran com per deixar-la passar. Ens hem endinsat en una batalla plena de mines i de terreny desconegut, pensant que la improvisació permetrà resoldre els reptes.

S’ha anat massa lluny, i determinades línies vermelles no es poden traspassar. Ben aviat ho veurem en posicionaments aquí i a la UE, però que ningú es pensi que tot es pot fer i tot es possible. La democràcia s’ha de respectar i les lleis s’han de complir, i sinó agraden s’han de modificar, però trencar-ne una, dona peu a poder-les trencar totes, i acabar amb el sistema democràtic que tant va costar recuperar. Que cadascú s’atengui a les conseqüències.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de Fed. XI del PSC