Joan Roma

SOUS PÚBLICS – SOUS PRIVATS
Fullejant un dels diaris d’avui veig el rànking dels sous d’alguns dels directius de Bancs i Caixes a nivell espanyol. D’entrada ja s’aclareix que l’exigència del Banc d’Espanya de fer públics els sous ha causat molt malestar en el sector financer. S’agraeix i es comprèn aquest malestar, especialment en aquests moments en que tothom té en el punt de mira els sous dels càrrecs públics, i en canvi, ningú mirava els sous privats. Ni quan han anat saltant Caixes i alguns Bancs, amb sous escandalosos a nivell de directius. I no és per menys , quan veiem que el primer de la llista és Fco. González del BBVA amb 5,3 milions d’euros a l’any. O Emilio Botin, amb 4,9 milions, del Santander, o els 2,6 d’Isidre Fainé de La Caixa, o l’ex-ministre Rodrigo Rato, amb 2,34 de Bankia, etc,etc. En aquests sous no sabem ben bé què hi entra. O més ben dit, que no hi entra, com perquè puguin tenir altres ingressos complementaris. Tots sabem que si es vol en un sou privat, poden no entrar-hi indemnitzacions per assistències a determinades reunions, dietes , pagaments en espècies, com cotxes, lloguer d’apartaments o altres “despeses” lligades al càrrec. Aquesta informació l’hauríem d’haver tingut molts anys enrere, a l’igual que conèixer les inversions que feien moltes caixes, en base a criteris totalment allunyats de la seva funció social, i les seves arrels territorials. Com és possible que ningú, cap autoritat financera ni política exigís uns topalls màxims, en funció de determinades característiques i volum de l’entitat corresponent? On estem, en aquests moments? Jo diria que , de moment, estem bocabadats, indignats o incrèduls davant les xifres , donades a conèixer. I poc segurs de saber l’autèntica veritat de la realitat per quan van apareixent altres informacions que contradiuen les xifres inicials. Estic pensant en pensions d’escàndol, indemnitzacions mil.lionàries, crèdits atorgats a directius propis, o a amics i parents, etc. Es a dir, si en un lloc la transparència té molt camí per córrer és en aquest sector. Alguns poden dir que tractant-se de diner privat, cadascú fa amb ell el que vol o el que pot. Seria així sinó afectés la vida i el diner de tots. I ara més que mai hem vist que el que prediquen els grans liberals, cau d’immediat a la primera crisis que es produeix. Quan han aparegut els primers problemes, qui ha hagut de tapar els forats ha estat el govern amb diner públic. Es a dir, amb diner de tots, i si tots paguem els despropòsits d’alguns, com a mínim que siguin apartats dels càrrecs i paguin amb tot el que tinguin. De moment els errors, i la mala administració han sortit gratuïts als seus autors. No passa el mateix a l’administració pública. Tothom mira amb lupa l’actuació dels càrrecs institucionals i polítics, i fan bé, però per ser just caldria mirar a tot arreu. Les primeres mesures de transparència en el sector privat, demostren l’enorme distància entre els sous públics i els privats. Es pot dir que parlem d’un sector molt reduït i específic, però és que la pedagogia s’ha de fer en tots els sectors. Dificilment podem parlar d’austeritat , quan tenim a la vista els sous ,abans esmentats . I seria interessant conèixer altres ingressos , en altres sectors. Es podrien fer comparacions sobre dedicació, responsabilitat, eficàcia, entre l’àmbit públic i el privat. No en va alguns s’escandalitzen sobre els sous que tenen alguns alcaldes, diputats, senadors, etc. Res millor que la claredat per poder parlar clar. Hem entrat en un any especialment complicat, i les mostres d’exemplaritat han de venir de tot arreu i per part de tots els actors. Estaria bé, continuar pel camí de la transparència, i alhora de la contenció, en tots els ordres i sectors. Qui demana austeritat i imposa mesures dures a sectors ja molt castigats, hauria d’actuar de manera proporcional sobre els sectors més poderosos. Joan Roma i Cunill, President de la FEd. XI del PSC